La mirada de Steve McCurry i el conte de la lletera

Per fi aquesta tarda he visitat l’exposició “La mirada de Steve McCurry” a la Casa de Cultura de Girona.

Les expectatives que m’havia despertat l’anunci de l’exposició s’han vist correspostes, tot i que la qualitat d’algunes reproduccions no m’ha acabat de convèncer, sobretot tractant-se d’una exposició on les fotos s’han de mirar de prop i amb una bona il·luminació. No m’esperava veure els originals, però…  Malgrat aquesta TRC, he de dir que les fotos són meravelloses —quin descobriment, eh?— i la visita molt recomenable.

Com que no em veig en cor de fer-ne una crònica amb cara i ulls, us remeto a la informació que en dóna la Diputació de Girona, que és qui l’ha organitzat.

Si ara deixés l’article en aquest punt més d’un podria pensar que les retallades també han arribat a EF. Per això em faig el propòsit d’allargar-lo una mica més, exposant-vos unes reflexions que a més d’un els recordarà un conte conegut.

Des de fa uns vint anys visc davant per davant d’una residència geriàtrica. Cada dia, sobretot quan arriba el bon temps, els residents surten a fer un tomb pel veinat. Uns pocs caminen pel seu propi peu, uns altres s’ajuden amb un bastó o empenyent un caminador i encara uns altres van en cadira de rodes. Els acompanyants els porten a passeig i a parar una mica el sol.

No cal dir que contemplar aquesta desfilada, lenta i feixuga, és un bon motiu de reflexió sobre el futur que ens espera, si és que el futur ens espera, que d’això no n’estic del tot segur.

Més d’una vegada he tingut la temptació d’agafar la càmera i sortir a fer un petit reportatge d’aquestes sortides quotidianes. Però després penso si a ells els agradaria que els retratés? No estan en el seu millor moment, precisament, i més d’un o d’una potser no estan gaire contents amb el seu aspecte actual.

I si els agradés la idea i acabés fent les fotos, de què en faria? Exposar-les a la residència seria d’entrada una idea prou encertada, ja que al menys ells les podrien veure i comentar. I si muntés una exposició en un lloc més públic al poble, de manera que la resta de veïns la poguessin visitar? Potser així la gent del poble coneixeria una mica més aquests nous vells veïns.

Tal vegada encara seria millor portar l’exposició a una galeria de la capital, amb un bon vernissatge i tota la pesca. Ja veig tot de gent elegant brindant amb cava mentre comenten la decrepitud d’alguns protagonistes o el ben cuidats que van els nostres avis.

I si en fés un llibre, amb tapa dura i sobrecoberta amb una foto a tota plana? Me l’imagino amb fotos en blanc i negre. Els nostre vells, el titularia. Segur que a la mateixa residència trobaria un voluntari per escriure alguns textos per acompanyar les fotos. O si no podria recòrrer a algun periodista amb poca feina. La introducció la podria demanar a alguna personalitat amb influència, que sempre va bé a l’hora de demanar subvencions.

També podria fer-ne una pàgina web. Els vellets segurament no hi entrarien mai, però renoi, quin goig poder mostrar tanta vellesa a tot el món!

Què dius, que no hi ha subvencions? Ostres!