avatar

Produir i consumir fotografies

Començaré explicant quelcom que sembla que no ve al cas. Ahir al matí obrien un macrocentre de bricolatge a Cabrera de Mar, al costat del Carrefour, un dels moderns temples dedicats al consumisme. Semblava la fi del món: a l’entrada una cua de milers de persones, però no per accedir al local, sinó tant sols per aconseguir un aire condicionat. Nois a dalt de camions repartint aires com qui reparteix crostons de pa en un camp de refugiats famolencs. La gent barallant-se per poder tenir un aire condicionat, o dos, o tres (que vaig veure gent que en portava), barallat-se per passar pels passadissos, barallat-se a la cua per pagar. Un espectacle digne de ser immortalitzat per algú amb més paciència i constància que jo mateix, que vaig estar en aquell lloc 10 minuts mal comptats.

Ahir me’n vaig adonar que potser els maies tenien raó però es varen equivocar de data, encara que  no poden haver errat de gaire; això s’ens envà de les mans. Algú em va dir que venen articles per sota del preu real per així ensorrar la competència i quan aquest no hi siguin ja ho vendran al preu que toqui. El capitalisme més bèstia per a un consumisme més bèstia.

Però hi ha molts exemples que no són tant visibles, com el dels animals que mengem, que engreixen ràpida i artificialment, farcint-los amb productes i antibiòtics, darrere de la productivitat i que finalment consumim nosaltres; o el peix, que per comercialitzar el 20% per cent del que s’agafa en desestimen l’altre 80%, que el llencen, ja mort, un altre cop al mar. Tot ha de ser a gran escala, massificat per a fer-ho ben barat i per a fer-ho ens carreguem el que calgui.

Però tornant al tema que ens toca, a la fotografia hi passa el mateix. Cada dia en produïm milions i n’hi ha milers de milions d’imatges circulant per la xarxa, ho fem gairebé sense voler. Ara s’ha posat de moda el “projecte365 o cada dia una foto”, amb lo que també ens afegim a ser productors massius d’imatges. Encara que sabem que a més quantitat menys qualitat, la vanitat de que algú ens pugui seguir pot més que això i segur que aviat sortirà qui en fa una cada hora -oh que guai!- i segur que tindrà imitadors, i molts i cada vegada més.

Aquesta setmana, gràcies a l’Emilio Izquierdo, hem llegit a Facebook dos manifestos de gent que a decidit fer a l’inrevès: abandonar aquesta carrera de produir imatges i dedicar-se a fer-ho amb sentiment i quan toqui. És el cas del Paco Navamuel i la Iràdia Lombardia.

Jo (tornant a canviar de tema, o no) m’he fet un hortet a la terrassa, que vindria a ser una opció paralel·la a fer-me altre cop analògic. Ja sé que no en podré viure del que produeix l’hortet, però tot el que m’estalvii de menjar productes fets a gran escala i plens de contaminants, doncs això que tindré. Potser no és ni tant sols per això, sinó que ho faig per anar més tranquil i estimar-me més el que faig. Potser per allunyar-me una mica d’aquest consum irracional, de no voler-ne fer una cada dia, de no voler queixar-me de que les paguen poc i de no voler fer el joc penjant-ne cada dia al Facebook, Twitter, Flickr i 500px.

Tenim el que hem volgut i n’hem volgut consumir moltes i de pressa. No ens les parem a mirar, ni volem conèixer qui són els que ho fan bé i cóm ho fan: volem conèixer la formula ràpida, el truc de Photoshop; fabricar-ne i ensenyar-ne moltes perquè ens vegin. El que hem provocat amb això es solament soroll i per continuar diferenciant-nos hi continuem posant més salsa. El resultat es un subproducte que no arriba a fotografia. Als retrats ja no hi surt gent normal: hi surten zombis carregats de quètxup. Però per denunciar-ho es varen carregar al pobre assagista moldau Josif Segrov.

Jo entretant esperaré a aprendre bé a fer col·lodions i produir encara moltes menys imatges que les que faig ara. Espero fer-ho encara amb més sentiment i segur que n’estaré més satisfet. Com que no aspiro a vendre’n cap, doncs per a mi ja n’hi ha prou amb això. Qui no ho vulgui entendre que pensi que és per esnobisme, per sentir-se diferent o per lo que prefereixi; jo segur que seré més feliç.

Col·lodió de campanya

Per cert, si voleu aprendre a fer col·lodions o veure com es fan, en teniu una bona oportunitat el dia 14 de juliol a la Segarra, on ja han confirmat que vindran uns quants bons amics d’espaifotografic. Ho farem als dominis d’en Joan Porredon amb qui hem parlat sovint d’aquest tema. A més, ell té la idea ficada al cap de fer un web amb el nom de Slow Photo, com ara el Slow Food del que segur n’heu sentit a parlar i que vindria a ser un moviment de reacció al menjar de consum ràpid i massificat.

Visca tot el que es fa amb sentiment i ganes, d’un en un i ben a poc a poc!

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris13 comentaris a “Produir i consumir fotografies”

  1. M’agrada però no m’agrada …. és difícil d’explicar! Em refereixo a l’article! : D: D: D

  2. Bones reflexions que comparteixo… Explico que això de l’SlowPhoto no penso que sigui, només, un espai web (fa més d’un any que tinc comprat el domini http://www.slowphoto.cat), si no muntar una associació però tot això és tan slow com el projecte… la idea és promocionar la fotografia a “foc lent” sense que això vulgui dir necessàriament que només hi tinguin cabuda els processos fotoquímics…

    Pel que fa a la moda “projecte365″… clar, que puc dir jo que fa més de de 365 dies que publico dues fotografies diàries, primer al Facebook i ara al blog que vaig obrir en acomplir el 1r aniversari (www.clicfamobil.com). De visites no ho sé, però quan la publicació era només al Facebook tenia molts més comentaris que ara… Imagino que tota una sèrie fotogràfica amalgamada dins la bestialitat del Facebook passa a tenir un caire més quotidià i intranscendent (la majoria dels comentaris eren quotidians i intranscendents)… El fet de publicar al blog enllaçant al Facebook, potser li dona un altre caire a tot plegat, essent el mateix projecte i les mateixes fotografies. Per a mi la cosa no passa de divertimento amb una càmera molt divertida, la del telèfon. A més, em serveix d’entrenament mental i visual i, ben bé sense adonar-me’n, les anava publicant diàriament sense haver-m’ho plantejat abans com un projecte365… Evidentment, un no pot pretendre que totes les fotografies publicades siguin bones, i més en el meu cas on moltes fotografies són comparses d’un títol més o menys ingeniós… Cal valorar el que espera cadascú d’un projecte com aquest… Jo no espero res de res, però m’ha servit, també, per valorar molt més la feina dels columnistes i dibuixants dels diaris que han de fer un article/dibuix cada dia i, sovint, lligat amb la realitat del moment…

    Com tot, hi ha gent que fa les coses perquè li surten i d’altres perquè són moda… però les dues maneres són molt cansades!!

    • Cadascú a de trobar el seu camí, si un es sent be fent una foto al dia i a sobre n’aprèn doncs collonut. Per mi es molt i si ho he de fer per obligació doncs ja no ho faig. Si que quan vaig obrir el Photoblog em va semblar una bona manera d’exercitar però vaig veure que era impossible per mi fer el que m’agrada i obligar-me.

      Com li deia al Jasdg, es tracta de que cadascú es senti feliç amb el que fa i a mi (ara i en aquestes circumstàncies) em sembla la millor opció la que he plantejat a l’article, és només una opinió i com a tal personal i intransferible, com es diu ;-)

  3. Amb aquest comentari ampliatori, Pep, ho veig molt més clar. Ara si que dic que “m’agrada” ;)