avatar

Salveu-me els ulls

Recordo que, quan estudiava la carrera, explicaven aquella dita, que afirmava que “el pitjor que pots demanar-li a un sociòleg és que expliqui què és la sociologia”. I reconec que, els primers dies, a tots ens va deixar una mica aixafats o, més ben dit, acomplexats. “Quina sort —pensàvem— que tenen els enginyers, els periodistes, els historiadors, i tants d’altres, la ciència dels quals és tan fàcil d’explicar!” Amb el temps, però, t’adones que aquesta broma pots fer-la a qualsevol persona, ja que cap branca del coneixement, de les arts, pot viure sola, aïllada, i que la dificultat de marcar què és i què no és la teva ciència és un problema compartit per tothom.  I que mai, en cap cas, una resposta queda exempta de matisos, d’excepcions, i de discussions.

Pensava en això arran de l’eterna pregunta sobre què és i què no és fotografia. Per a uns, la fotografia és una tècnica. Així doncs, fotografia és el fotoperiodisme, però també els invents i experiments fets amb la càmera o els líquids de revelat. Per a d’altres, la fotografia és una manera d’observar la realitat, de manera que es pot fotografiar sense obtenir-ne cap imatge física. Per a d’altres, fotografia és una ètica, de manera que certs pintors serien més fotògrafs que no pas certs “usuaris de màquines de fotografiar”. Com he dit, pensava en això, i m’he dit: “- Jordi, quines ganes de buscar tres peus al gat!” I és cert: segurament la pregunta ja neix viciada d’entrada: preguntar “què és la fotografia” és condicionar la resposta, ja que es dóna per descomptat que la fotografia “és” alguna cosa. I això no deixa de provenir d’una mentalitat positivista, on tot “ha de ser” alguna cosa. Però el cert és que les coses “són” i “no són”, i el que ara “és” potser demà no hi “sigui”, i a l’inrevés.

I aleshores: FLAIX! M’ha vingut al cap una imatge. Que, per tractar-se d’una reflexió fotogràfica, no està pas malament. Ara bé, la imatge era en forma de text. És un poema molt conegut (i potser ja a hores d’ara massa suat i tot), si bé mai no l’havia llegit així. És d’en Martí i Pol, i diu així:

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me’n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s’enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l’altura màgica del gest,
ara que el gest se’m menja mitja vida
i en cada mot vull que s’hi senti el pes
d’aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l’arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Què us sembla: aquest poema, és o no és fotografia?

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris2 comentaris a “Salveu-me els ulls”

  1. En les meves circumstàncies personals actuals, les paraules del poeta agafen més sentit que mai. Ara que tinc la facultat de veure, de mirar, força reduïda, me n’adono més que mai del paper tant important dels ulls, no ja només per mirar cap enfora, sinó també per mirar cap endins.