avatar

Un recurs creatiu: descontextualitzar

Aviat farà un segle que l’artista dadaista Marcel Duchamp presentava la seva coneguda peça “Fontaine” (1917): un orinal masculí col·locat del revés. Tot i que en un principi es discriminà la peça en no considerar-la pròpiament una obra d’art, més endavant sí que se’n mostrarien reproduccions al gran públic amb aquesta consideració i, molt més tard, arribaria a ser valorada per un grup d’experts britànics com una de les obres més influents del segle XX.

Posteriorment, amb el mateix esperit provocatiu, Piero Manzoni —entenent que tot el que surt de l’artista és art— ens sorprendria amb “Merda d’artista” (1961): noranta llaunes de conserves que, a preu d’or, guarden (suposadament) 30 grams de les preuades defecacions del propi artista.

A part de la polèmica que genera aquest tipus d’actituds, convidant al debat de què és i què no és art (la historia s’ha encarregat de deixar-los en un bon lloc), crida especialment l’atenció d’aquestes peces el canvi de context. Objectes d’ús comú, com ara l’orinal, són mostrats com una obra d’art en una exposició. El canvi d’entorn, col·locant l’orinal en un marc que no li és propi, fa que ens el mirem de forma diferent que si el trobéssim als lavabos d’un restaurant: el dignifiquem donant-li nous valors i ignorant, en gran mesura, el seu ús quotidià. El context resulta determinant en la percepció d’un objecte.

La descontextualització està molt present en el camp de l’art, sobretot en la poesia visual però, abasta molt més. Un exemple més freakie que va causa una gran enrenou per la xarxa va ser el meme dels “gatets bonsai” vora el 2000. Un web detallava amb precisió com embotellar un gat acabat de néixer per utilitzar-lo com a ornament de la mateixa manera que es fa amb un bonsai. El gat respiraria i s’alimentaria per unes petites perforacions de la botella, expulsaria els seus excrements mitjançant sondes i, mentre anés creixent, adoptaria la forma del recipient. Absolutament pervers. La notícia va córrer com la pólvora i associacions de defensa del animals van alçar el crit al cel. Al final tot va resultar ser una broma d’un estudiant que, a molts, els va semblar de mal gust.

Més recents són els vídeos que corren per YouTube d’un fragment de la pel·lícula La caiguda (Der Untergang) en què Hitler esclata d’ira en assabentar-se que un contraatac que estava segur que foragitaria els russos de Berlín, no ha pogut ni començar i la caiguda de la ciutat és inevitable. Els internautes de tot el món amb les seves ments malignes han doblat o subtitulat el fragment amb idees absolutament delirants i totalment fora del context argumental de la pel·lícula.

(El Javascript està desactivat o tens una versió anticuada del Adobe Flash Player. Sisplau, instal·la la darrera versió del Flash Player.)

Descontextualitzar en fotografia

Aplicat a la fotografia, la descontextualització pot ser un recurs creatiu molt efectiu per generar imatges que no ens deixin indiferents: que ens commoguin, que ens impactin, que ens evoquin a la reflexió o que ens arranquin un somriure. A continuació mostrem alguns exemples de fotògrafs que juguen amb aquest recurs.

Fotografies de Linkachu

Slinkachu, amb bon sentit de l’humor, ens mostra com, a part de les parets, hi han moltes d’altres superfícies que són susceptibles a ser el suport per a un graffitti o, mirat del revés, com la closca d’un cargol, a part de protegir el fràgil cos d’aquest invertebrat, pot ser superfície per a múltiples aplicacions. En la segona imatge, observem com un palet d’higiene per les orelles, transmutant la seva funció utilitària inicial, pot tenir molts d’altres usos.

Fotografies de Romain Laurent

Romain Laurent, amb un recurs molt utilitzat en el món del contes infantils, extreu dos animals dels seus entorns habituals i amb gran virtuositat tècnica els dóna atributs humans.

Fotografies de Philip Marco

No deixa de inquietar-me la bellíssima imatge de Philip Marco d’aquest adult amb pipa de bebè. Alhora, em meravella com amb aquest petit gest aconseguix una imatge tan poderosa. En la segona fotografia, també preciosa, dos elements que habitualment conviuen separadament s’ajunten per evocar sensacions de calma i repòs.

Fotografies de Susana Blasco

Finalment, Susana Blasco amb una hàbil barreja d’elements quotidians, aconsegueix alterar-ne els seus usos originals i desproveint-los de la seva funció alimentària els dota d’altres sentits.

Segons el mestre Chema Madoz, la línia que separa la lògica de l’absurditat és molt fina i una petita manipulació de la quotidianitat ens pot fer passar d’un nivell a l’altre de la realitat de forma molt ràpida.

Un exercici simple i alhora estimulant de descontextualizació és escollir allò que més ens cridi l’atenció del nostre voltant i buscant-li una nova ubicació. La trista figureta de porcellana blanca, que ens mira avorrida i plena de pols des de l’estanteria, segur que estaria encantada que la portéssim de turisme a visitar les fruites de la nevera i li fessis unes fotos enmig de tant color. Aquelles velles sabates que sempre s’han arrossegat pel terra segur que s’entusiasmarien si les fotografiem penjades al sostre, no em puc imaginar la seva alegria en veure el món des de dalt! No serien més feliços tots els imants que tenim immòbils a la nevera enganxats a les portes d’un taxi donant tombs per la ciutat? I si fotografiéssim tots els nostres rellotges flotant damunt el mar alliberats de l’esclavitud del temps per unes hores eternes?

Per fer aquest exercici només cal deixar que els objectes ens parlin, parar l’orella i deixar-los expressar. Que els nostres objectes tinguin vides més intenses i plenes de significats només depèn de nosaltres…

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris5 comentaris a “Un recurs creatiu: descontextualitzar”

  1. Hola
    No gaire lluny tenim a en David Santaolalla, més conegut com “Cebolledo”, un company d’un altre fòrum amb una imaginació…

    http://500px.com/Cebolledo

    Salut
    Miquel

  2. Desconeixia el treball d’n Cebolledo, molt interessant…

  3. Hola Mercè! Molt bona disertació! Trobo molt interessant el treball de tots aquestos artistes. No els coneixia… a cap d’ells. Gràcies per compartir el teu savoir-faire!

  4. He gaudit molt amb el teu article, Mercé. Gràcies. La primera obra fotografica que em va captivar de devor va ser la d’en Chema Madoz, que fins avui em manté hipnotizat. Quan la foto trenca la seva closca de la funció de descripctora documentalista, comença a cobrar auténtic interés per mi. Llavors “parla”. No hi ha res millor per veure en una foto coses que no t’esperaves a veure, com p.e. l’obra d’en Mister G. Aportació d’en company Miquel Bohigas: http://www.espaifotografic.cat/2009/09/gilbert-garcin-80-anys/
    Salutacions
    Markus

  5. Biciman, coicideixo: la descoberta de Chema Madoz també va ser un gran descobriment per mi. Gilbert Garcin també m’agrada molt tant per les idees com en la realització…..
    I gràcies per compartir l’article del Miquel que no havia llegit….

    Deixo també l’enllaç per si algú l’interessa mirar de nou la feina de Madoz: http://www.rtve.es/alacarta/videos/creadores/creadores-chema-madoz/673961/

    Una abraçada!