avatar

Fotografia ficció a Espaifotografic

Ahir al vespre, entre dibuix i dibuix, vaig posar-me a escriure un relat que podria catalogar-se de fotografia ficció.

Tractava d’un fotògraf angoixat per una imatge que no el deixava dormir. En cap moment quedava clar quina era la imatge que atormentava al protagonista. Només la percebia unes dècimes de segon, com un flash, i era precisament aquesta impossibilitat de fixar la imatge el què l’angoixava tant. Quan, estirat al llit i a les fosques, aclucava els ulls, veia la imatge com un negatiu en blanc i negre. Si els obria de bat a bat, per uns breus instants, la imatge lluia a tot color, i tot seguit s’esvaia.

El protagonista ho consultava a un oculista que, després de revisar-li la vista amb aparells d’allò més sofisticats, li acabava dient que tot plegat devien ser manies seves, i que més valdria que anés a veure a un psicòleg. L’home, una mica preocupat per la resposta de l’oftalmòleg, deambulava sense rumb per la ciutat capficat en què podria fer per retenir la imatge. “Si fos una càmera rai, pensava, només hauria de prémer el disparador i ja estaria”.

Quan ja feia una bona estona que donava tombs per la ciutat, el nostre home ensopegava amb el rètol de la consulta d’un psicòleg. “Som-hi” feia, i cap dalt s’ha dit. No ho recordo exactament, però em sembla que la consulta era al primer pis i que hi pujava a peu. Ara que hi penso, sí que era al primer.

La porta de la consulta estava només ajustada, deixant entreveure al fons una taula de despatx amb un home fent un castell de cartes, com si fos un pacient esperant el seu torn. El fotògraf treia el cap per la porta, sense atrevir-se a entrar del tot i l’home del castell, sense immutar-se gens per la seva sobtada presència li feia un senyal perquè s’hi acostés. “Estiris allà mentres acabo d’aixecar un quatre de vuit amb folre” em sembla que li deia, mentres li assenyalava  un divan que hi havia a tocar d’un balcó.

El relat donava a entendre que l’home de les cartes era el psicòleg i que la sala estava en penombra, només il·luminada per la tènue llum que es filtrava entre les escletxes de la persiana del balcó. La foscor de l’ambient i la presència d’unes misterioses màscares africanes penjades a la paret, aviat feien caure al nostre fotògraf en un estat de somnolència molt propici per a les revelacions més íntimes. El relat continuava aquí amb l’explicació de l’angoixa del fotògraf al psicòleg.

El psicòleg escoltava atentament i, després d’uns minuts de silenci, demanava al fotògraf que es concentrés en una carta, el tres de piques, em sembla recordar. Era la darrera carta que li quedava al psicòleg: l’enxaneta, com si diguéssim. De sobte, el fotògraf s’aixecava esverat i assenyalant l’enxaneta murmurava “És això, és això”, convençut de veure impresa a la carta la imatge que tant l’obsessionava. Llavors, el psicòleg, satisfet de l’actuació, estripava la carta en mil bocins i es dirigia al seu pacient amb aquests paraules: “Val més així, cregui’m. Amb aquestes coses de la ment no se sap mai!”.

Mentre el nostre fotògraf es recuperava de l’emoció, el psicòleg li preguntava:. “Ho vol amb IVA o sense”. En aquell precís moment el castell feia llenya, tancant així el relat d’una manera inesperada.

Just quan acabava d’escriure la paraula llenya, un post al facebook m’avisaba que espaifotografic era finalista dels premis Bloc Catalunya 2012. Que bé, no?

 

Comentaris

No estan permesos els comentaris.