avatar

Sobre la bellesa

Una experiència mística

La bellesa… ai, qui la pogués enxampar! La bellesa és qualitat de la natura, d’obres d’art, d’objectes, d’experiències, de llocs, de danses, de persones… i produeix una sensació plaent que ens captiva els sentits i ens omple l’esperit. La bellesa ens fa estimar les coses, i quan ens sentim totalment embadalits per ella (escoltant una dolça melodia, delectant-nos en el rostre d’un ésser estimat, llegint un poema, fotografiant el primer raig de llum del dia…), ens envaeix una profunda emoció que ens produeix un delit inexplicable.

La bellesa no porta implícita la idea de funcionalitat. En una societat dominada per l’eficàcia, la bellesa es relaciona amb el món de forma contemplativa: no pretén explicar-lo sinó gaudir-lo. Ens proporciona un tipus de coneixement sensible que és finalitat en sí mateix.

Fotos de Gregory Colbert

La percepció de la bellesa

Algunes teories apunten que l’apreciació de la bellesa té un factor personal i un altre de contextual. Per una banda, depèn de la percepció i del gust subjectiu de cadascú, i per l’altra, aquesta percepció està condicionada per la cultura, la política, l’economia, la religió, els mitjans de comunicació… de l’època i del lloc que ens ha tocat viure.

El psicòleg Howard Gardner explica com als francesos del segle XVIII els resultaven repulsives les muntanyes, que consideraven vestigis d’un món primitiu. Curiós, no? Més coneguts són els embenats que, durant més de 1000 anys, les dones xineses es feien als peus per a aturar-ne el creixement, ja que uns peuets que no superessin els 10 cm eren considerats tot un símbol de bellesa femenina. Els allargaments de coll de les anomenades “dones girafa” en són un altre exemple. El fotògraf Tino Soriano explica en el seu bloc que aquestes dones s’agraden així, ressaltant les seves faccions sobre un pedestal d’anells daurats, i els encanta ser admirades.

Fotos: Tino Soriano/Tino Soriano/Autor desconegut

D’altres teories donen a la percepció de la bellesa una orientació evolucionista. El filòsof Denis Dutton creia que la bellesa ha estat un factor adaptatiu determinant al llarg de la història, que va molt més enllà de la propi marc cultural i que té un valor universal. Posa exemples com l’obra de Shakespeare, traduïda i apreciada arreu del món; o les imatges de paisatges de la sabana, considerades boniques per la majoria d’humans.

La psicòloga i neuròloga Nancy Etcoff creu que la facultat d’apreciar la bellesa humana està genèticament integrada. Explica que, ancestralment, la bellesa era un avantatge evolutiu, símbol de salut i fertilitat, i com els nostres cervells del segle XXI ho continuen percebent així. Un curiós experiment portat a terme per la Universitat de Barcelona que corrobora aquesta hipòtesi va consistir en mostrar fotos a nadons de persones considerades molt guapes, i d’altres que no tant. El resultat va demostrar que les criatures dedicaven més temps d’atenció a les persones més guapes. De totes maneres, no queda molt clar com els infants perceben les diferències físiques “racials”.

Retrats de Pierre Gonnord

Personalment desconfio de les teories que donen a la bellesa una orientació universal. Molts coneguts no se senten especialment fascinats per l’obra de Shakespeare (encara que no ho confessarien públicament) i els deixa bastant indiferents contemplar imatges de la sabana. A mi m’atrauen especialment els rostres amb un punt de tensió dissonant, allunyats de l’ideal de bellesa clàssic. De moment, m’inclino a pensar que l’apreciació estètica té molt més a veure amb el propi gust, influenciat en major o menor grau per la cultura i en l’evolució vital d’un mateix. A mesura d’acumular experiències som més sensibles, els gustos canvien i la percepció estètica s’amplia. En el camp fotogràfic, cada vegada som més capaços de veure bellesa on abans els nostres ulls passaven de llarg.

La “hiper-estètica” d’avui en dia

En un altre registre, són molt interessants les reflexions dels professors d’estètica Gerard Vilar i Miquel Corella. Vilar ens parla d’un excés d’estilització en la nostra societat de consum, marcada per interessos econòmics i de poder, on tot tendeix a embellir-se. Exposa el cas de la maquiavèl·lica estilització de la política, en què no importen tant els programes dels partits com l’atractiu del seu líder: si és guapo, va ben vestit i té una bona oratòria. Corella assenyala que aquesta mena de “hiper-estètica” saturada i artificiosa que marca el capitalisme tardà produeix paradoxalment un efecte anestèsic: a força de ser sotmesos a tants estímuls perdem la capacitat de reacció, cada vegada ens costa més trobar coses que ens commoguin autènticament, ens es difícil experimentar l’emoció mística a què em referia al principi de l’article.

La “hiper-estètica” podria ser un dels motius pels que l’art del segle XX hagi relegat la bellesa a un paper secundari, prioritzant altres aspectes com la originalitat, la transgressió, l’impacte, les idees… Alguns artistes, fins i tot, l’han ignorat completament i han jugat amb una estètica lletja, kitsch, grotesca, repulsiva…

A partir d’aquí, podríem preguntar-nos a nosaltres mateixos: quina prioritat donem a la bellesa a l’hora de fer les nostres fotos? Ens interessa? O potser donem més valor a altres aspectes? Ens agraden més les composicions harmonioses i proporcionades, o les més caòtiques? Retoquem massa les nostres fotos amb Photoshop per a embellir-les? Ens sedueix l’homogeneïtzació estètica que ens ofereix Instagram, o ens produeix l’efecte anestèsic de què parlava el professor Corella?…

Dins l’època boja i sorprenent que ens ha tocat viure, ser conscients del que ens agrada i el que no amplia la nostra llibertat i ens fa menys manipulables.

 

Comentaris

No estan permesos els comentaris.