avatar

La Barcelona de 1957 de Leopoldo Pomés

L’altre dia vàrem ensopegar amb el blog Cosas de Absenta on descobrírem una entrevista amb Leopold Pomés. Ja sabeu que no ho acostumem a fer però en aquest cas va valer la pena i de seguida ens varem posar en contacte amb l’autora, la Roser Messa, que molt amablement ens ha deixat penjar-ho a espaifotografic un cop traduït al català. Esperem que el gaudiu tant com nosaltres i si es així, el mèrit no es pas nostre, sinó de la Roser.

La Barcelona de 1957 de Leopoldo Pomés

leopoldo pomés expoFa uns dies llegia a El País la notícia sobre la inauguració de l’exposició Barcelona, 1957 de Leopoldo Pomés i vaig pensar que dedicar-li una entrada al bloc era cosa obligada per la temàtica de l’exposició i la meva admiració pel treball d’aquest autor.

Ràpidament em vaig posar en contacte amb els responsables de la Fundació Foto Colectania, vaig sol·licitar una entrevista amb Pomés i vaig visitar l’exposició que, per cert, em va encantar. Aneu a veure-la perquè realment val la pena. A més encara hi sou a temps ja que la clausura està prevista pel 26 de gener.

Encara que la fama d’aquest fotògraf barceloní és molt àmplia i no necessita cap presentació, retrocediré en el temps per situar-me més o menys en el context d’aquesta història.

El 1955.05.27 El diari La Vanguardia anunciava així la prolongació de l'exposicióPomés va realitzar la seva primera exposició l’any 1955 a les Galeries Laietanes de Barcelona presentant uns retrats que van agradar molt als artistes informalistes de Dau al Set, entre els quals hi havia Brossa, Tàpies i Cuixart.

A partir dels anys 60 es va endinsar en el camp de la publicitat en fundar l’ Studio Pomés al costat de Karin Leiz. Des de llavors s’hi dedica, sent un dels seus treballs més famosos la invenció de la famosíssima bombolla de Freixenet el 1967 (encarnada per primera vegada per la mateixa Karin Leiz).

La història de l’actual exposició a la Fundació Foto Colectania i la publicació (juntament amb La Fàbrica) del llibre “Barcelona 1957” comença amb l’encàrrec, per part de Carlos Barral (el 1957), d’un llibre de fotografies de Barcelona. Pomés, que llavors tenia 25 anys, va recórrer la ciutat càmera en mà captant l’essència de la Barcelona del moment. Un any més tard, sense haver percebut un cèntim pel treball realitzat, es va presentar a l’editorial disposat a ensenyar el que havia fet. Barral es va entusiasmar amb el resultat però no va passar el mateix amb la gerència de l’empresa, que va rebutjar el projecte per considerar que hi faltaven jardins a les fotos, a més de semblar-los trist i fosc.

Aquesta és una de les fotografies de "Barcelona 1957" que va formar part de l'exposició de la VirreinaA partir d’aquest moment, els negatius de les fotos van quedar enterrats en el fons d’un calaix a l’espera d’una nova oportunitat que va trigar molt a arribar.

Va ser el 1997, quan una exposició a la Virreina dedicada a un consagrat Leopoldo Pomés (comissariada per Eduardo Mendoza) va mostrar per primera vegada al públic algunes d’aquestes antigues fotografies de 1957-58. Després van tornar al calaix dels records fins que la Fundació Foto Colectania i la Fàbrica decidissin treure-les a la llum i publicar el llibre 55 anys després de l’encàrrec de Carlos Barral.

La mostra es compon de 80 imatges del projecte inicial. Totes elles han estat incloses en el llibre, el qual també conté un text de Juan Manuel Bonet i una conversa molt interessant entre Eduardo Mendoza i Leopoldo Pomés.

A l’exposició vaig veure una Barcelona completament diferent de la ciutat que és ara. Fins al punt de trobar irrecognoscible en certs aspectes, com el del carrer Aragó, per on passava el tren a l’aire lliure. La Barcelona de 1957 era certament fosca, gens glamourosa. Per la Rambla hi passejaven les famílies, les monges viatjaven en metro i senyores de classe bé es deixaven veure leopoldo pomés monjas en metroper l’Eixample. A Canaletes es muntaven tertúlies populars a les cadires de lloguer; davant del cinema Poliorama (ara reconvertit en Teatre) passaven els marines de la Sisena Flota i a la Plaça Garriga i Bachs no apuntava ni un turista.

Tot això em fa pensar que si el llibre s’hagués publicat en el seu moment el significat que hagi adquirit seria molt diferent al que comporta ara i per això crec que ha valgut la pena esperar.

I ja sense res més a dir sobre això, els deixo amb l’entrevista que Leopoldo Pomés molt amablement em va concedir.

Després de més de 50 anys amb les fotos guardades  en arxius i còpies a carpetes… Com és que al final s’han fet el llibre i l’exposició? Qui va tenir l’idea de remprendre el projecte de Barral?

La idea va sorgir un dia que en Joan Manuel Bonet va venir a casa meva per seleccionar fotografíes d’una exposició meva de la que ell n’era el comissari a la Galería Artesonado, a La Granja de San Ildefonso de Segovia. Li vaig ensenyar el no nat projecte i literalment es va entusiasmar. Així que ell va ser el principal ideari amb la col·laboració de la “Fundació Foto Colectania” i el centre cultural “La Fàbrica”.

Durant la conversa amb l’Eduardo Mendoza, al principi del llibre, vosté diu que algunes d’aquestes fotos van ser mostrades al públic per primer cop en una exposició antològica que li van dedicar a la Virreina l’any 1997. Quina sensació va tenir al fer-les públiques?

A la Virreina vaig exposar algunes d’aquestes fotos, però no el projecte complet ni molt menys i, malgrat que la impressió sempre és bona no és comparable a veure-ho tot junt. Veure que la teva obra està exposada, tot ben emmarcat i a la galeria d’una prestigiosa fundació … Mig segle després! I a més tenir el llibre editat i perfectament imprès és tornar al paradís somniat.

També l’hi diu a en Mendoza que, un cop fetes les fotos i presentades a l’editorial, aquestes van ser refusades per la imatge que projectaven de Barcelona. Més trista i fosca del que s’esperava. Quan va rebre l’encàrrec de fer aquest reportatge li van donar indicacions de com havien de ser les fotos?

Solidaridad_Nacional_1957En absolut, un any abans aproximadament en Carlos Barral m’encarregava la portada de la primera novel·la de la col·lecció Biblioteca breve, “La conciencia de Zeno” d’Italo Svebo. A Barral li va agradar molt el meu treball i va proposar fer un llibre sobre Barcelona. Jo em vaig passar tot un any fent fotos d’allò que veia cada dia volent captar l’atmòsfera de la ciutat.

De totes les fotos que va arribar a fer … Hi va haver algunes que agradessin a la gerència de l’editorial?

A en Carlos Barral l’hi va agradar tot el material però van arribar els comercials de l’editorial i van dir que no, que no hi havia monuments ni jardins i que presentava una ciutat molt gris.

leopoldo pomés eixample BCNPer acabar, a la conversa amb en Mendoza comenta que li agradaria rebre l’encàrrec de fer això mateix ara. És a dir, captar amb la seva càmera la Barcelona actual i reflectir-ho en un llibre. Aquesta il·lusió es transformarà en realitat?

Il·lusió em fa pensar o potser per això, perquè és difícil i m’estimulen els reptes, però de moment, si acceptés, no seria un projecte a curt termini.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris2 comentaris a “La Barcelona de 1957 de Leopoldo Pomés”

  1. Ha quedat molt bé. Estic molt contenta d’haver col·laborat amb vosaltres.

    Salutacions
    Roser

  2. Gràcies per tot Roser, ja saps que pots continuar col·laborant si ho vols.