avatar

Un tresor fotogràfic dins d’una hamburgueseria: el LOIRP

La veritat és que, en general, no soc gaire amant dels locals de menjar anomenat “escombraria”. Encara i així, en honor a la veritat, haig de confessar que alguna vegada n’he fet ús, tot i que aquesta mena d’establiments, per la seva filosofia de negoci i les característiques dels productes que acostumen a oferir, no m’inspiren excessives simpaties.

Però a la vida sovint resulta difícil instal·lar-se en una idea o posicionament de manera ferma i inamovible. Ràpidament aquesta s’encarrega d’enfrontar-te a situacions que t’obliguen a replantejar-te manaments personals, que finalment has de matisar o inclús abandonar. Ja va bé, doncs l’única cosa constant i segura a la vida és el canvi, no?

Fa cert temps vaig ensopegar amb un article a Petapixel que parlava de la recuperació d’un singular tresor fotogràfic. No seria aquest el primer, tots tenim presents casos com la maleta d’en Capa, l’arxiu del Jack Robinson o les fantàstiques fotografies de Vivian Maier. Aquest no es tracta exactament d’un tresor ignorat i trobat per sorpresa, però igual com aquells, aquest tresor descobert també és ben especial i atractiu.

El programa Lunar Orbiter

La història comença amb les tasques de preparació de les missions Apolo, concretament amb el programa Lunar Orbiter, durant els anys 1966 i 67.

Una de les naus del programa Luna OrbiterAquest programa va consistir en el llançament de fins a 5 naus amb la funció d’orbitar la Lluna i fotografiar la superfície per tal de cartografiar-la. Amb aquesta informació es pretenia triar amb precisió els 20 llocs més adients per l’allunatge de les posteriors missions Apollo. A aquesta tasca es varen dedicar les tres primeres naus del programa, mentre que les dues darreres es varen dedicar a objectius científics més generals.

Per fer la feina, les naus del Lunar Orbiter comptaven amb una càmera de dos objectius —un 610mm i un 80mm—, una unitat de processament de pel·lícula, un escànner i un sistema per manegar la pel·lícula (de 70mm, com la que posteriorment farien servir els astronautes sobre la Lluna a les seves Hasselblad). Un cop exposada, la pel·lícula era automàticament processada, escanejada i les imatges enviades a la Terra.

Va ser durant les darreres missions del programa que es varen obtenir les primeres fotos de la Terra sencera, unes imatges extraordinàries que segur que tots nosaltres tenim gravades a la memòria.

La primera imatge de la Terra des de la Lluna

El Lunar Orbiter Program va fotografiar el 99% de la superfície Lunar amb una precisió de fins a 1 metre, acumulant una considerable quantitat d’imatges: 2180 d’alta resolució i 882 de mitjana resolució. Els negatius originals no es conserven, doncs les naus s’estavellaven contra la Lluna un cop finalitzada la feina i exhaurit el combustible.

Les imatges escanejades i enviades a la Terra s’enregistraven en cintes magnètiques i es reproduïen també sobre pel·lícula. Amb versions de menor resolució d’aquestes darreres es varen fer còpies de gran format, diversos atles i llibres amb imatges i cartografia lunar.

Qui té una hamburgueseria, té un tresor

Però com tot a la vida, el programa es va acabar. Tothom cap a casa i el darrer que apagui el llum. Però es va plantejar un problema: què fer amb totes aquelles fotografies? A més, era material classificat: en plena guerra freda, el govern dels EEUU no volia donar pistes als enemics comunistes sobre la resolució dels seus satèl·lits espia.

Durant 20 anys el material el va guardar i protegir el Govern dels EEUU. L’any 1986, les cintes varen tornar a la NASA, a les instal·lacions del Jet Propulsion Laboratory de Pasadena (California). La responsable dels arxius, Nancy Evans, va decidir que tot allò no s’havia de perdre.

Unitat lectora de cintes magnètiques Ampex FR-900La Nancy i uns quants col·legues varen aconseguir suport econòmic de la NASA suficient per engegar un projecte de veritable arqueologia tecnològica: poder re-llegir i processar les imatges emmagatzemades en les cintes magnètiques. El varen anomenar Projecte de Recuperació de les Imatges del Lunar Orbiter (LOIRP).

Per fer el que pretenien, varen haver de rastrejar i recuperar vells equips informàtics que ja no es fabricaven i que només havien estat utilitzats per agències governamentals, recuperant-los de l’abandonament. Un dels antics lectors de cintes el varen rescatar d’un corral i el varen poder restaurar gràcies a l’ajut de l’enginyer que els havia dissenyat, ja a punt de jubilar-se.

Però l’equip d’arqueòlegs fotogràfics tenia un problema: necessitaven un lloc per fer la feina. A més, qualsevol lloc no servia per als seus propòsits.

El lloc que buscaven havia de complir certs requisits: espai suficient, subministrament elèctric i sistemes per controlar la temperatura. Finalment, ho varen trobar: un local McDonalds que havia tancat unes setmanes abans! Era prou gran, tenia corrent elèctric, aire condicionat i espai per aparcar. Era perfecte! L’equip del LOIRP s’hi va instal·lar al juliol de 2008 i el va batejar com “McMoon”.

Amb el temps, la Nancy i el seus col·laboradors varen poder aplegar i reconstruir l’equipament necessari per manegar les cintes i accedir al seu contingut. El seu esforç va donar excel·lents resultats: varen poder recuperar les extraordinàries fotografies capturades per les naus del Lunar Orbiter que, convenientment tractades amb tecnologia actual, els varen permetre obtenir imatges d’una resolució i qualitat espectaculars.

La primera imatge de la Terra des de la Lluna, restaurada pel LOIRP

Per veure aquesta fotografia en tot el seu esplendor visiteu aquest enllaç (3.673 × 1.740 píxels, 415KB).

Si us he despertat la curiositat i voleu saber més del LOIRP i les imatges recuperades del Lunar Orbiter, també podeu fer un cop d’ull a la pàgina oficial del projecte: moonviews.com.

Què voleu que us digui, sabent tot això, jo ara em miro les hamburgueseries de la gran “M” groga d’una altra manera… Ara, el pallasso em continua fent força por!

 

Comentaris

Font RSS dels comentarisUn comentari a “Un tresor fotogràfic dins d’una hamburgueseria: el LOIRP”

  1. I jo que em pensava que les cintes magnètiques tenien una vida entre 10 i 20 anys… És clar que les americanes tenen una qualitat superior i milloren amb el pas del temps ;-)