avatar

Fotografiar en temps de crisi

"Tardor", Miquel BohigasA l’entrevista de l’astrònom físic Guillem Anglada a la Vanguardia, llegeixo que un bon dia la Terra deixarà de girar sobre el seu eix, que és el nostre.

Tal com passa amb la Lluna, que sempre ens mostra la mateixa cara, d’aquí uns anys, molts anys, la rotació de la Terra quedarà frenada com una virolla quan para de rodar assenyalant el número afortunat. Una part del nostre planeta quedarà encarada al Sol, mentre que l’altra meitat haurà entrat en una nit definitiva.

El que deu ser difícil de predir deu ser quina part quedarà assoleiada i quina quedarà a les fosques. Des del punt de vista fotogràfic seria interessant conèixer-ho amb prou antel·lació per poder anar agafant posicions. Els amics de la fotografia nocturna tindran camp per còrrer, sí, però amb una nit hivernal eterna, qui gosarà sortir a fer fotos? I els més diurns hauran d’oblidar per sempre els capvespres i les matinades espectaculars: sempre serà migdia!

Em costa d’imaginar el panorama, però posats a fer elucubracions, albiro un món sense estacions, amb uns paisatges invariables i amb una tendència inevitable cap a la desertització. No sé què passarà amb l’aigua a la solana, però a l’obaga segur que es glaçarà. Ja veig que els rics es quedaran parant el sol i als pobres els tocarà passar fred i gana, com sempre!

Però no esverem el galliner que això és parlar per parlar: encara falten uns quants milers d’anys perquè la Terra es cansi de girar i, afortunadament, cap de nosaltres (em refereixo als humans en general) no tindrà ocasió d’experimentar cap d’aquestes apocalíptiques situacions.

Llevat, és clar, que no formis part d’aquest poble il·lusionat i temerari que, amb ostensibles intencions separatistes, malda per independitzar-se d’un reialme lligat i ben lligat, sense adonar-se que en espanyar els cadenats que els retenen, s’està condemnant a sortir per sempre del Sistema Solar, amb els inconvenients que això comporta.

"El fum de la castanyera", Miquel BohigasPerò, deixem-nos d’espanyaments, cadenes i condemnes i tornem a tocar de peus a terra, que prou feina tenim recollint els colors enlluernadors que la tardor ens ofereix. O copsant amb paciència infinita la sedosa textura de l’aigua dels torrents que baixen alegres muntanya avall.

I, què m’en dieu de les ombres que, de nit, projecten els fanals sobre els carrers humits de les nostres ciutats? O del fum de les castanyeres, que a contrallum ens obsequia amb escenes màgiques, gairebé irreals?

I aquests capvespres encesos i aquestes albades resplendents, no omplen de joia les vostres targetes o els vostres rodets?

I després encara hi ha la bona gent que transita amunt i avall, la bona gent que lluita i sobreviu en un món que encara gira sobre el seu eix, que és el nostre.

No em negareu que en aquests temps de mentides i mitges veritats, però també de mentides a mitges i de veritats com un puny, no hi ha prou motius per sortir a fer fotos, sobretot ara que el Sol surt encara un cop cada dia, completament de franc. Aprofitem-ho!

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris2 comentaris a “Fotografiar en temps de crisi”

  1. Felicitats Miquel; excel·lent article.
    D’aquest escenari que es dibuixa ( o potser es… desdibuixa) hi ha una part que m’agrada molt. Es tracta d’aquesta situació que minimitza al màxim, aquell suposat valor (en realitat una ridiculesa majúsculament hispana) que pretenien simbolitzar amb allò de “L’Imperi on mai es posa el Sol”.
    En aquesta situació planetària, aquest estatus imperial seria diluït per la nova circumstància planetària i tot un hemisferi seria el contenidor d’una infinitat de mini imperis totalment bronzejats a perpetuïtat. Carpe diem.

  2. Un bon article Miquel, i bones fotos. Com sempre!