avatar

Reflexions a l’entorn d’una foto

Mirant amb enveja i plaer alhora les fotografies del portal 1x, he topat amb una foto que m’ha commogut: Bye, del francès Jean-Christophe Roux. Us deixo amb les paraules del seu autor:

Aquesta foto és la personificació de la meva feina, i més enllà d’això, l’expressió de la meva emoció. Acompanyo a la gent gran en la fi de les seves vides, fins a la mort. La por al final definitiu està profundament arrelada en tots nosaltres. El camí cap a aquest final és sovint dolorós, ple de solitud i de por, d’una angoixa sorda i d’abandonament. Estic al seu costat abans, durant i després del traspàs. Una presència benevolent que espero que sigui percebuda com a tal. A l’hora de disparar, em tranquil·litza pensar que estic fixant la seva imatge en una pel·lícula o en un sensor exposat a la llum … just quan ells tanquen els ulls a la llum. Aquesta fotografia en concret em permet constatar una certesa: ens diguem Phlégéthon, Léthé, Cocyte ou Achéron, tots estarem infinitament sols a l’hora de morir.

"Bye", foto de Jean-Christophe Roux

Després de contemplar la imatge una bona estona i de llegir aquestes paraules, poca cosa més hi puc afegir. En tot cas, apuntar només algunes reflexions que la foto m’ha suscitat.

Com és que una foto de tons grisos suaus i blancs, sense estridències, m’hagi cridat l’atenció enmig de dotzenes de fotos espectaculars, plenes de vida i de colors?

Quines raons fan que la imatge en clau alta d’una mà aferrada a la barana d’un llit, amb un fons desenfocat, m’hagi trasbalsat fins al punt de fer-me reflexionar sobre el perquè de tot plegat?

Per què aquest primer pla d’una mà impotent, en un darrer intent d’aferrar-se a la vida, ha desfermat en mi vells records entranyables? O ha estat la lleu taca fosca de la boca, aquesta ganyota tràgica amb prou feines insinuada en una cara difusa i llunyana, la que m’ha colpit?

A què és degut que una imatge tan quotidiana i tan particular alhora -tan quotidiana com la mort d’una persona, tant singular com la mort d’aquesta persona- m’hagi fet abstreure de la banal quotidianitat d’aquest dia rúfol, de tons grisos suaus i blancs, sense estridències?

A aquesta persona no l’he coneguda, ni la coneixeré mai, però en mirar la foto de la seva agonia, tinc la sensació que està intentant dir-me alguna cosa. Potser les paraules que hauria volgut sentir de la meva mare fa uns anys, justament per aquestes dates, quan s’estava marcint a l’hospital?

Però no puc sentir la seva veu, ni tan sols el seu alè, i mentre la seva mirada perduda s’esvaeix lentament en la claror de la pantalla, no puc deixar de pensar que si enlloc de la barana del llit hagués trobat la mà d’un amic, d’un ésser estimat…

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris5 comentaris a “Reflexions a l’entorn d’una foto”

  1. Miquel, en quina societat estem vivint, que fins i tot hi han persones que ni tant sols tenen una barana de llit d’hospital per poder agafar-se quan li arriva l’ùltima hora. Gracies per compartir

  2. Molt bona la foto i l’entrada Miquel. Gracies!!!!

  3. Merci beaucoup pour cet article Miquel, je suis touché!