avatar

Fotografia industrialitzada

Després de llegir l’article Res com un bon llibre de fotografia de la setmana passada, m’ha vingut al cap un seguit de pensaments que miraré de traslladar al paper, vull dir a la pantalla. D’entrada, com aficionat a la fotografia, què és el que m’atrau realment: la fotografia o fer fotografies? I el subconscient, sorneguer, em respon: que m’alabin les fotos!

No ho tinc gens comprovat científicament, però em fa que a la majoria d’assidus lectors-miradors de llibres de fotografia, també ens agrada fer fotografies. I fins i tot ensenyar-les i que ens en facin lloances i comentaris, no ens enganyem. Podria dir-se doncs que sóm aficionats practicants.

No crec que entre els seguidors aficionats de les altres disciplines artístiques –pintura, escultura, dansa, teatre, …– es doni aquest fenòmen amb la mateixa intensitat. I quan es produeix, sovint es parla, amb molta dignitat i a vegades despectivament, de pintors aficionats, de teatre amateur, … amb totes les excepcions que calgui, és clar, que ningú no se m’enfadi ara!.

De fet, la connotació d’aficionat a la fotografia és força diferent a la d’aficionat al teatre, per exemple. Mentres que el primer té la dèria de fer fotos, el segon es conforma en anar al teatre a veure les representacions d’altri. I deu ser aquesta dèria, juntament amb la facilitat que ens aporten els nous enginys digitals, la que ha propiciat aquest allau immens de fotografies que cada dia ens cau a sobre. I enmig d’aquesta abundància excessiva d’imatges no és gens extrany que en trobem algunes, moltes, de prou bones, sobretot si ens limitem a mirar-les per la pantalla. Fer un bon llibre de fotografia ja seria una altra cosa.

Però aquest nivell fotogràfic acceptable, poques vegades va acompanyat d’aquell toc màgic que converteix la fotografia en una peça única que mereixi ser recordada més enllà dels tres o quatre segons que li podem dedicar.

La majoria d’aficionats practicants repetim les mateixes fotos una vegada i una altra. Sovint “copiem”, amb més o menys fortuna, les fotos d’altres aficionats, ens encatarinem dels mateixos insectes i dels mateixos ocells, visitem els mateixos llocs a les mateixes èpoques de l’any, recorrem als típics enquadraments tòpics que hem vist mil vegades, apliquem els coneixements que hem adquirit a còpia d’omplir targetes de memòria amb resultats quasi idèntics, … i fem servir una maquinària sofisticada molt similar. En definitiva, acabem fent un tipus de fotografia industrialitzada, on el segell personal queda relegat a petits detalls que ajuden a diferenciar-nos una mica de la resta. És com si a l’hora d’esmorzar, en lloc de menjar un bon entrepà de pernil, escollíssim un pastisset d’aquells que venen tan ben embolicats amb paper de cel·lofan i l’acompanyéssim d’un tallat amb sacarina.

En qualsevol activitat, artística o no, la formació, la dedicació i la pràctica són factors imprescindibles per assolir el nivell necessari per poder fer les coses amb cara i ulls. En el camp de la fotografia, aquests factors sembla que cada vegada són més prescindibles per a una gran majoria de practicants, i gràcies als nous enginys tothom es veu amb cor de fer fotografies “artístiques” amb regust retro, o d’endegar projectes aparentment originals que acaben caient gairebé sempre en el mateix parany: imitar altres projectes aparentment originals inspirats en projectes d’altres autors que han sucat de projectes anteriors que … Amb la qual cosa, qui vol proposar noves maneres de veure el món s’ha d’empescar iniciatives com el concurs d’aquest desembre on ens demanen fotos vistes des d’un punt de vista singular.

Reconec que avui m’ha sortit un article més aviat negatiu i poc engrescador, què hi farem! Deu ser culpa d’aquest pastisset industrial immenjable que m’acabo de cruspir: tenia un gust de plàstic edulcorat que m’ha recordat altres temps, quan les companyies aèries t’obsequiaven amb un esmorzar sintètic deliciosament infame.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris6 comentaris a “Fotografia industrialitzada”

  1. Estic amb tu al 100%.

    De fet, no més diré que no tinc cap càmera digital i que revelo jo i faig els positius amb ampliadora. Crec que avui en dia, això ja diu bastant del meu perfil, oi?

  2. La eina mes important de un fotògraf es el cervell, i es força versàtil doncs com es veu aquí, amb una bona eina com la teva, es molt pràctic en moltes altres tasques com ara escriure. :-)

  3. I tant que és útil el cervell. Fins i tot alguns que només l’utilitzen per esbardellar síndries han arribat a ministres!

  4. Seguim obstinats (crec) a confondre contenidor amb contingut. Jo tinc les meves pròpies conviccions sobre la indubtable relació entre art i fotografia. Òbviament em complau compartir-les, la qual cosa no vol dir que pretengui que altres pensin igual.
    A pesar que la fotografia és un art clasificable com a pertanyent al grup “estètic” això no vol dir que necessàriament el seu valor radiqui exclusivament en lo estètic (per presència o absència d’aquest valor). En aquest sentit tractar de valorar una obra exclusivament (insisteixo en el d’exclusivament) en la seva estètica implica menysprear altres valors tant o mes importants i que solem trobar en el seu missatge, en la forma en què impacta en la nostra psicologia o en el seu valor icònic i simbòlic.
    I dic això, perquè crec que ens estem fixant massa i donant-li massa importància a les tendències actuals en l’ús de filtres prefixats o en la direcció contrària, en el redescubriment de les tècniques antigues. Jo entenc que tot això té una importància relativa i mes aviat escassa i també entenc que on hi ha una veritable absència és en els continguts.
    D’altra banda també m’agradaria dir que pretendre que “una” foto es converteixi com antany, en una obra d’art, és poc menys que una utopia. Avui en dia, mes aviat, es tracta de tot un conjunt; això que alguns en diuen “projectes”. Jo diria anant una mica mes allà que es tracta de “trajectòries” I que aquestes son les que determinen l’èxit d’un fotògraf, aficionat o no.

  5. Crec que el problema està en quedar-se estancat en la fotografia “industrialitzada”, notar-lo, seguir endavant i repetir-se fins al aburriment. Ve en aplicació la célebre frase de la pensadora Airam LeGreub: “Pienso, luego hago buenas fotos.”