avatar

Quant pesa un instant? Un instagram!

Amb aquest títol que sembla un acudit vull referir-me a les darreres notícies sobre aquesta  aplicació mòbil que han convulsat les xarxes socials. La voracitat usurpadora dels amos de la criatura ha indignat tant als usuaris que molts ja han començat a abandonar la barca. Si fos veritat el què hi ha escrit a les noves condicions de privacitat, el concepte de fotos robades variaria substancialment:  una cosa és fer fotos “robades” i l’altra robar fotos.

Segons sembla, a darrera hora, els que maneguen els fils han fet marxa enrera per mirar d’arreglar-ho i evitar així la mort prematura de l’invent.

Malgrat que no tinc la sort, o la dissort, de pertànyer al col·lectiu d’usuaris afectats per la monumental relliscada, comparteixo la seva indignació, i espero que tot plegat no hagi estat més que un avançament de la innocentada del dia 28.

Per tal de treure ferro a l’assumpte, us deixo amb un relat curt que tenia preparat per celebrar la imminent arribada de la fi del món, i que he adaptat a corre-cuita a les circumstàncies instagramàtiques actuals. L’he titulat El pes d’un instant i fa així:

“Benvolgut amic, feia dies que sabia que t’hauria d’acabar donant aquesta notícia, però no sabia com fer-ho. Malgrat l’inequívoca claredat dels símptomes, em resistia a dir-t’ho, amb l’enganyosa esperança que al final tot s’arreglaria i no caldria dir-te’n res. Però aquests últims dies les coses s’han precipitat i ara ja no trobo cap motiu per seguir-t’ho amagant: amic meu, AIXÒ S’ACABA!.”

Amb aquestes enigmàtiques paraules, escrites al dors d’una foto que semblava envellida precipitadament, un desconegut s’adreçava al seu amic, amb unes intencions que Joan Feix Buc no arribava a escatir. En Joan havia trobat aquella foto, el retrat descolorit d’uns ànecs a la vora d’un estany, al calaix d’un vell escriptori empolsegat, juntament amb altres fotos que també feien l’impressió d’haver envellit de forma sobtada. Les havia descobert per casualitat mentre fotografiava els racons d’un hospital abandonat, cosa que darrerament solia fer.

Del missatge no en va poder esbrinar ni l’autor ni el destinatari. Tampoc va poder saber la data en què fou escrit. Intrigat, en Joan es va posar a pensar a quina notícia inevitable al·ludia l’autor i de quins símptomes inequívocs parlava.

–Quin final imminent es devia referir amb l’expressió: això s’acaba? digué  en Joan en veu alta. D’entrada va pensar en la propera fi del món però, descregut com és en Joan per a aquestes coses, de seguida va veure que l’home estava dient, ras i curt, que tenia una malaltia incurable i li havia arribat l’hora. Sens dubte, els ànecs devien ser el símbol que alguna cosa estava a punt d’anar-se’n a l’aigua, segur!. O que estava punt d’emprendre el vol!

Potser la seva dona l’havia deixat i … En Joan dubtà un moment i tornà a repassar la nota. I si la lletra fos d’una dona que s’acomiadava del seu amant?

–Això mateix!, i el llac devia ser el lloc on se solien veure, és clar!. Però de seguida s’ho va treure del cap: ningú no s’acomiada del seu amant amb un “Benvolgut amic”.

A més, qui fos que hagués escrit el text, home o dona, segurament va fer servir el primer paper que va trobar a mà, apressat com devia estar per l’anunciat final. Aquí els ànecs no tenien cap significat especial.

–Això s’acaba! va tornar a remugar en Joan. –Ja sé, va pensar, es devia referir a l’acabament d’un conflicte, potser d’una guerra. O, qui sap, potser l’autor anònim vaticinava el final d’un període de benestar i pau social. O tal vegada només constatava amb dolor que, malgrat tots els esforços, no  tenien cap més sortida que tancar l’hospital. Vés a saber!

–Massa enigmes per resoldre abans que el món s’acabi, va concloure en Joan, desenganyat, mentre plegava el trespeus i anava endreçant la màquina.

Arribant a casa, un conegut el va posar al corrent de les noves condicions de privacitat d’Instagram.

–No és possible!, va dir indignat. Si és cert, per a mi això s’ha acabat!

 

Comentaris

No estan permesos els comentaris.