avatar

De l’ocellet del twitter a la patata

Ocellet i patata

Avui día quan parlem d’un ocellet, el primer que li vé al cap a molta gent és el petit Larry –de Larry Bird, el llegendari jugador de bàsquet dels Boston Celtics–, l’ocellet blau que fa niu a les pantalles de les nostres teleandròmines on, amb una incontinència verbal que ja cansa, buida constantment el pap amb les seves piulades cibernètiques.

Però n’hi ha d’altres d’ocellets. Sense anar més lluny, aquests dies he tingut ocasió de conèixer-ne un de ben simpàtic. Fa uns dies, havent sopat, quan anava a llençar les escombraries, vaig veure un ocellet arraulit damunt del llum de la porta d’entrada a casa. Vaig deixar les bosses a terra i vaig tornar a entrar corrents a agafar la càmera per fer-li una foto. Però quan em va veure amb la màquina a les mans, va fugir rabent. –Què hi farem!, vaig sospirar.

Uns minuts més tard, de tornada a casa, satisfet d’haver complert amb èxit la meva obligació cívica de dipositar cada bossa al contenidor corresponent, vaig veure que l’ocellet havia tornat. Vaig entrar procurant no fer gens de fressa i vaig tancar la porta amb molta cura, no fos cas que el tornés a espantar.

Vaig pensar que potser hi havia fet niu, damunt del llum. I ja em va estar bé, tot i assumint que en tolerar la seva estada em veuria obligat a netejar el pas de la porta més sovint del compte. Fet i fet, l’ocellet, amb la seva menuda presència, em guardaria la casa!

Amb els dies, la nostra relació es va anar enfortint. Quan al vespre sortia amb una bossa a cada mà, el mirava en silenci i ell em tornava una mirada de complicitat, com si em preguntés “Ja saps on van?“.

A la tornada jo el saludava amb un breu esguard i ell, amb el seu posat confiat, sense immutar-se ni una ploma, em venia a dir que s’hi trobava a gust a la seva talaia.

Fa un parell de dies, però, quan vaig sortir a la meva excursió vespertina quotidiana, l’ocellet no hi era. Va coincidir amb una d’aquelles nits que el termòmetre, per qüestions de temperatura, es mantenia per sota dels zero graus, la qual cosa em va portar a deduir amb tristesa que el pobre animal no havia sobreviscut a la retallada tèrmica. I que ja no el tornaria a veure mai més. –Només em faltava això!, vaig pensar.

Però heus aquí que aquesta nit passada les meves cabòries catastrofistes se n’han anat en orris: l’ocellet havia tornat al seu niu damunt del llum, com si res no hagués passat. Me n’he alegrat tant del seu retorn, que no he gosat ni tan sols preguntar-li on havia passat la nit anterior. Al cap i a la fi, és un ocell adult,  –Ja no és cap ocellet!, m’he dit.

En fotografia, la paraula ocellet evoca altres temps, altres situacions, quan la gent acudia als estudis dels primers fotògrafs per fer-se retratar. Com que les càmeres semblaven casetes d’ocells, a algun fotògraf se li devia acudir afegir sobre el cos de la càmera un  petit ocellet mecànic, que fins i tot movia les ales. Devia ser llavors quan va fer fortuna l’expressió “Atenció, mireu l’ocellet”, per atreure l’atenció dels soferts clients i fer que miressin a la càmera mentre aguantaven garratibats els interminables temps d’exposició.

Malgrat que aquesta expressió encara s’utilitza per fer que la gent somrigui i miri a la càmera, actualment, en fer una foto de grup, és mes freqüent que el fotògraf demani a la gent que diguin a l’ensems alguna paraula que contingui les lletres “i” o “a”, per tal de treure tensió a l’assumpte i desentumir els músculs de la cara.

A casa nostra, la paraula que ha fet més fortuna és Lluííííís, tot i que potser a causa de l’actual reeixida gastronòmica o per fer passar la gana, alguns, per somriure, diuen pataaaaata.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris3 comentaris a “De l’ocellet del twitter a la patata”

  1. Molt simpàtic el teu article. Somric tot dient paataata!

  2. Que bo Miguel, et felicito. m’has fet passar una estona molt agradable! Gràcies

  3. a mi també m’ha agradat molt el teu article. He passat una bona estona recordant els fotògrafs de caballet al voltant del monument a Colon a la Barcelona de primeries dels 60