avatar

Cotxes abandonats com a font d’inspiració

"Cotxes abandonats" de Miquel BohigasNo sé si ningú em va trobar a faltar, però la setmana passada vaig fer campana. Coses de l’edat, què hi farem! Per esmenar-jo, dilluns al matí, ben penedit de la malifeta, vaig arremangar-me disposat a enllestir l’article d’aquest dimecres, amb el ferm propòsit de no repetir mai més aquell despropòsit.

Sense gaire convicció vaig començar una història que pretenia ser divertida, però ben aviat vaig veure que de gràcia no en tenia gaire. Si hagués estat fent servir una màquina d’escriure analògica com les d’abans, d’una revolada hauria tret el paper del carro i després de fer-ne una bola l’hauria llençat a la paperera.

Però amb l’ordinador no vaig tenir ocasió de fer aquest gest tan cinematogràfic —qui no recorda l’escena d’un escriptor en hores baixes, rebregant full darrera full i llençant-los a una paperera metàl·lica plena a vessar dels textos descartats— i em vaig limitar a desar el document a la paperera. Aquest acte, en aparença tan intranscendent  em va portar a pensar en el destí que espera a tots els documents rebutjats quan els llencem a la paperera de l’ordinador. I les lletres que esborrem per corregir una errada, o les paraules que substituïm per d’altres de més adequades, on s’amunteguen?

Mentre estava mirant de desxifrar aquest enigma, en una pàgina oblidada d’un web a punt de vèncer vaig topar amb una frase que ni jo mateix recordava haver escrit: “No llenço mai res, jo. I això em permet, de tant en tant, repassar les meves deixalles (artístiques) i construir aquests cadàvers de paper, que d’ara endavant en diré badaines”. Això em va animar a furgar pels racons més recòndits del disc dur per mirar de recuperar alguna paraula o alguna frase que em permetés sortir galdós d’aquest article. Si els envasos es reciclen, em vaig dir, per què no he de reciclar les paraules rebutjades?

Ben aviat però, les minces troballes que anava fent em varen ben desenganyar. Només vaig ensopegar amb paraules mal escrites, com ara un zooom amb tres “o”, un fotograf i una camera sense accent, un parell de païsatges amb dièresi o una técnica amb l’accent girat. I amb un munt de lletres desordenades, sobretot vocals, que campaven al seu aire. De frases amb sentit no en vaig trobar cap que em fes el pes, perquè “la seva obra fotogràfica va molt més enllà”, així, fora de context, sense saber a qui es referia no em servia de gaire res. O “la noia de la foto”, sense saber de quina noia es tractava tampoc no em resolia el compromís.

En veure que d’aquest femer textual digital no en trauria l’aigua clara, vaig optar per anar a la deixalleria d’imatges, que és el lloc de l’ordinador on van a raure els elements que eliminem de les fotos. Res de res. Un munt de cables entortolligats, fulles seques desenfocades, algun braç que devia fer nosa, unes quantes burilles, … fins i tot una barca hi vaig trobar —ves a saber de quin port seria—. Però cap imatge prou interessant que m’inspirés una mica. O sigui que estava com al començament, amb la pantalla en blanc.

Però heus aquí que quan menys m’ho esperava, la lluna en un cove em va il·luminar i em va treure de l’atzucac. Ja ho vaig avançar al Facebook, però em fa il·lusió compartir-ho també en aquest espai, ja que és d’aquí d’on va sortir tot plegat. Em refereixo a la foto d’uns cotxes desballestats que fa mesos vaig penjar a la meva galeria d’espaifotografic. Una foto en blanc i negre que als responsables de la revista “La lluna en un cove” els va semblar que podia ser una bona font d’inspiració per a un concurs de relats. Molta imaginació hi hauran de posar els relataires que s’animin a participar-hi!

Ves per on, finalment ha estat la imatge d’uns cotxes rovellats, unes deixalles al cap i a la fi, les que m’han permès arribar al final d’aquest article.  Qui m’ho havia de dir!

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris3 comentaris a “Cotxes abandonats com a font d’inspiració”

  1. Doncs ara m’has deixat amb un dubte…
    Dius:
    -“Ves per on, finalment ha estat la imatge d’uns cotxes rovellats, unes deixalles al cap i a la fi, les que m’han permès arribar al final d’aquest article. Qui m’ho havia de dir!”
    I si no trobes aquesta imatge? Haguessis arribat al final de l’article algún cop o seguiries escribint i escribint i escribint… :-)
    A tot aixó l’article molt bó.
    Treus un article de sota les pedres, o de dintre la paperera en aquest cas, d’on un altre (jo mateix) no veuria més que brossa per llençar.
    Salut!!

  2. Gràcies per no faltar a la cita Miquel. A propòsit del teu comentari, em remeto a aquest relat: “No deixis mai d’escriure” (http://relatsencatala.cat/relat/no-paris-mai-descriure/47706)

  3. Si, et varem trobar a faltar dimecres passat, Miquel.