avatar

Tu també, fill meu?

Hola nens, avui veurem la diferencia entre robar a un botiguer i robar a un fotògraf.

Imagineu que passegeu per Manlleu, i a l’alçada del carrer Albert de Benet amb el carrer Voltregà, us quedeu embadalits pels productes de la Carnisseria Gràcia. Entreu de forma discreta i al veure que hi ha varies persones esperant ser ateses, pregunteu “Qui és l’últim?” de forma educada.Mentre espereu, resseguiu el taulell amb la mirada, i de cop, la vostra atenció queda focalitzada en unes magnífiques costelles de xai que hi ha a l’extrem esquerre del mostrador. Amb cara d’interès, us acosteu a examinar la carn, i en una fracció de temps us n’adoneu que ningú us està veient, passeu la mà a l’altre costat del vidre i agafeu tres costelles, que mentre mireu al sostre i xiuleu la Für Elise de Beethoven us col·loqueu sota la jaqueta. Torneu desinteressadament cap a la porta, i al confirmar que ningú us ha vist, sortiu de la botiga fent un moonwalk digne del càsting per formar part de “Forever King of Pop”. Un cop fora de la botiga, teniu el sopar garantit, i sense pagar.

Canviem una mica la història, però tampoc massa, per no perdre’ns. Imagineu que enlloc de Manlleu, sou a casa, i que on entreu és una pàgina web i no una botiga “de barri”. Dins no hi trobeu vianda, sinó fotografies, algunes d’elles, us atrauen tant o més que les costelles del taulell de la Dolors. En el fons, la intenció de la carnissera i la del gestor de la pàgina web és la mateixa, crear un aparador on mostrar un producte atractiu a ulls del consumidor.

De la mateixa manera que les costelles de xai us han despertat la gana, les fotografies us generen una forta atracció, molt forta, fins i tot en alguns casos barrejada amb una petita dosi d’enveja sana. Passeu a l’acció de la mateixa manera que ho heu fet al carrer Voltregà, però amb unes petites variants. No necessiteu una jaqueta on amagar les imatges, ni us és necessari xiular cançons de Beethoven mentre mireuel sostre, n’hi ha prou amb descarregar-vos les fotografies sota la falsa seguretat que genera el fet de pensar que no ho sap ningú. L’acte, en el fons és el mateix. Endur-nos un producte sense passar per caixa. Botó dret, “guardar como”, moonwalk.Ho heu entès nens?

– – – – – –

La caricatura anterior no és més que un exemple extrem per intentar canviar la mentalitat d’algunes persones, que moltes vegades, barrejada amb un desconeixement general dels drets d’autor, fan que siguem moltes (masses) les víctimes de robatoris d’una propietat intel·lectual amb la que ens voldríem guanyar la vida.

Parlo de desconeixement general, perquè més d’un cop m’han intentat convèncer que “això no és robar” argumentant tòpics que hem d’esborrar de la mentalitat col·lectiva, per un bé de tots.

“Si un fotògraf no vol que li robin una fotografia, ja hi posa una marca d’aigua”

Sí, i jo el primer, però els que ens intentem dedicar a aquest noble ofici quan venen una fotografia, la solem treure.M’explico; a la meva pàgina web totes les imatges mostren una marca d’aigua. Però si es publiquen en algun mitja, evidentment, hi apareixeran sense. Per il·lustrar-ho, agafem aquest fotografia de la Wang Zhipei, i la mateixa imatge publicada al diari Ara, on apareix “sense obstacles”. Si algú s’apropia de la fotografia publicada a l’Ara, el mal me’l farà a mi, ja que sóc el propietari dels drets de la imatge. El diari només n’ha comprat una llicència de reproducció.

Aquest principi pot ser una mica enrevessat, sobretot si hi ha altres empreses (agències o clients) pel mig. Però per reduir-ho a una sola frase, recordeu que la fotografia és de qui la fa, no de qui la paga.

I si quan utilitzeu aquest argument, algú no ho entén, el millor és extrapolar-ho a una obra d’art reconeguda, com més famosa millor.

‘El cant del ocells’ de qui és, de Pau Casals o d’Spotify?

“La signaria amb el nom del fotògraf”

Signar una fotografia és un deure de l’editor i un dret del fotògraf, no un premi.

“Si una imatge et permet fer botó dret + Guardar como és que es pot utilitzar”

Senyora, ho sento però aquí va equivocada. No podem pretendre que totes les imatges que es publiquen a internet ho facin dins un document Flash, cosa que tampoc seria segur al cent per cent. Ha sentit a parlar del botó “Imprimir pantalla”?

“És per una bona causa”
N’estic convençut, i sóc el primer que permet la utilització de les seves imatges per “el treball de tercer d’ESO sobre els rius de Catalunya que està fent la meva filla petita”, només faltaria. Un senzill correu electrònic pot estalviar molts maldecaps, a les dues bandes.
Aquest quatre arguments, que fins a cert punt poden semblar còmics, son el pa de cada dia de molts de nosaltres, respostes que a vegades rebem directament de l’infractor justificant la seva conducta.Igual que fa la Dolors cada dia a les vuit del matí, els fotògrafs (professionals o aficionats, tots tenim els mateixos drets sobre la nostra obra) al publicar una fotografia a internet, estem mostrant un producte acabat, amb el que -en el millor dels casos- ens intentem guanyar la vida. Si després el volem, vendre, donar o regalar, són figues d’una altre paner. El que seria bo que quedés clar, és que el desconeixement de la llei no ens n’exclou del seu compliment.

 

Comentaris

Font RSS dels comentaris5 comentaris a “Tu també, fill meu?”

  1. Jo vaig descobrir fa uns mesos que dos diaris de Canàries, no contents en robar-me les fotografies, també se’n quedaven l’autoria, com si fos d’arxiu. Ja he intentat un parell de vegades de posar-me en contacte amb ells perquè almenys les retiressin, però res, com a resposta el silenci. Fins i tot ho vaig “denunciar” via el col·lectiu @noconmisfotos (a veure si l’escarni públic servia), però ni així.
    Si això ho fan dos diaris amb total impunitat, que no farà la resta…

  2. Hola David! Bona disertació sobre aquest tema! Lamentable el taranna d’alguns!

  3. Absolutament d’acord. Ara be, tots els fotografs tenen els programes informatics 100% legals?
    Han pagat per tota la música que escolten des dels seus mobils, ipods, etc?. Perque en aqest pais es molt normal exigir respectenpel que es propi pero oblidar aquest respecte pel que ens agradi i no sigui nostre.

  4. Hola David . Sóc un nen de 64 anys que he estat fotògraf professional durant un quart de segle . Després la vida m’ha portat a altres escenaris i ara com se sol dir , veig passar els cadàvers dels meus enemics ( interiors ) còmodament assegut a la vora del riu de la tercera edat .
    Faig aquest preàmbul perquè entenguis que estic de la teva part i precisament per això , em temo que a aquest nen a qui parles , l’hi hauràs d’explicar d’una altra manera , una mica més elaborada , si vols que ho arribi a entendre .
    I és que el més problable és que el nen et respongui : Al taulell de la carnisseria havia “n” costelles i ara hi ha “n-3″ fins que el carnisser superi el cabreig i les torni a reposar . Però a la web del fotògraf , jo baixo les fotos i miraculosament segueixen allà. Em pots explicar perquè dius que he robat?.
    Nosaltres , ho podem entendre i possiblement amb molta paciència l’hi arribaríem a ensenyar al nen , però el que no puc comprendre ( tot i que aquest nen de 64 anys pot comprendre moltes coses ) és , per que no hi ha una “tecnologia definitiva i eficient” que impedeixi que una foto visible en un web , no pugui ser defensada de ser copiada . Jo sóc dels paranoics que creu , que senzillament no interessa : que ja està bé així i que això mou molts de diners. Una prova d’aquesta possibilitat, bé podria ser l’afany gairebé malaltís de Facebook d’anotar-se una “copropietat” de les fotos que hi pugem.

  5. Jo faré una altra caricatura:
    Tinc una col·lecció de cromos i en comptes de guardar-los a un calaix de casa meva els deixo estesos a terra al mig de la plaça. Tres dies després passa un altre nen i es posa un cromo dels que hi ha a terra i el guarda a la seva butxaca. Aquest nen és un lladre?

    Si tu escrius un llibre, no és el mateix que et robin l’autoria de l’obra (molt lleig) que si algú agafa de préstec un exemplar del teu llibre d’una biblioteca de barri.

    I una altre qüestió(jo no tinc masses coneixements informàtics): una fotografia a una web, no cal que estigui a una resolució de 300ppp, per veure-la bé a una pantalla amb 80ppp ja n’hi ha prou. Si això és així, amb un “copy-paste” només et poden copiar una copia “no-original” que no és de prou qualitat per imprimir.

    Cal llegir-se el llibre de referència “L’obra d’art en l’era de la reproductibilitat tècnica”, de 1936, de Walter Benjamin.