De tots són prou conegudes les imatges de Dorothea Lange, o de Walquer Evans, sobre la població nordamericana en temps de la Gran Depressió dels anys trenta del segle XX. El que no és tant conegut és el context que facilità que aquests, i altres fotògrafs, duguessin a terme la ingent tasca de documentació fotoperiodística que avui podem veure. I aquest context no fou altre que el de la Farm Security Administration.

La Farm Security Administration va ser un pla iniciat entre el 1933 i el 1935 per l’administració de Franklin Delano Roosevelt, en el context del New Deal, amb l’objectiu de combatre l’extrema pobresa del sector agrari americà. Aquest pla incloïa una profunda reforma agrària, centrada en la concentració parcel·lària i la compra de granges que no eren rendibles. A més, dedicà part del pressupost també a la modernització de les explotacions, així com a la formació dels pagesos i grangers, i la substitució de maquinària obsoleta.

És precisament la Farm Security Administration qui, a partir del 1935, creà la Divisó d’Informació, amb un programa específic de fotografia, dirigit per Roy Stryker, autor de la divisa “Mostrar Amèrica als americans” (Introducing America to Americans).

Aquest programa comptà amb una llista excepcional de fotògrafs. A banda dels dos que hem esmentat a l’inici, cal afegir-hi Charlotte Brooks, Esther Bubley, Marjory Collins, Harold Corsini, Arnold Eagle, Theodor Jung, Sol Libsohn, Carl Mydans, Martha McMillan Roberts, Edwin Rosskam, Louise Rosskam, Richard Saunders, Ben Shahn, Jack Delano, Sheldon Dick, Russell Lee, Gordon Parks, Arthur Rothstein, John Vachon o Marion Post Wolcott.

En total, es calcula que es recolliren 250.000 imatges en blanc i negre, i 1.600 imatges en color. Una tasca excepcional de documentació, que ha passat, per mèrits evidents, a la història de la fotografia.

Si voleu veure’n alguna mostra, a la web de la Llibreria del Congrés hi ha disponibles 164.000 imatges en blanc i negre, i les 1.600 imatges en color. Podeu accedir-hi a través d’aquest enllaç o, si preferiu una tria, d’aquesta notícia de l’Euskal Argazkilaritza-Erakundea.

L’afició als ferrocarrils ha estat una gran font d’imatges de fotografia ferroviària, unes fotos que sovint van més enllà de la fotografia descriptiva o tècnica, per a abraçar interessants qualitats estètiques i històriques. En aquesta línia, avui us presentem la web de Dewi Williams, un canadenc aficionat als trens que, a finals dels anys quaranta, inicià diversos viatges pel món, posant molta atenció a la maquinària ferroviària dels països que visitava, i prenent imatges amb una càmera de 35mm.

A la web hi trobareu imatges de trens, tramvies i transports similars d’arreu del món, des de Nova Zelanda a Taiwan, passant per més de mitja Europa. I, entre aquestes, en destaquen unes de molt especials.

Són les imatges preses per Dewi Williams l’any 1956, durant el seu viatge a Barcelona. Imatges que ens mostren l’estació de RENFE del Passeig de Gràcia de Barcelona, encara descoberta, on hi fa entrada una gran locomotora de vapor. O imatges de Sitges, amb vagons de fusta a l’estació, o una curiosa màquina dièsel. Trens, tramvies, monorails (el del Tibidabo!), funiculars, troleibusos…

Feu-hi una ullada, us agradarà!

(Ho hem llegit a Revista de Ferrocarrils)

La coincidència en el temps, d’una banda, de la difusió de les càmeres de 35 mil·límetres i, de l’altra, dels fets històrics de la Segona República i la Guerra Civil, feren d’aquella època un dels moments més històrics de la fotografia catalana, amb noms ben coneguts com els de Català Pic o Agustí Centelles, entre d’altres. Tot i això, la fi de la guerra comportà persecucions, depuracions i exilis, i els professionals de la fotografia, que tant s’havien significat en la documentació gràfica dels fets esdevinguts, sovint sense amagar les seves fílies personals, foren dels que més patiren la dura repressió franquista.

Això explica per què, malgrat la gran quantitat d’imatges de la guerra, la postguerra catalana sigui més òrfena de material gràfic, i en tot cas quedi recollida en imatges oficialistes, allunyades de les innovacions estètiques de la fotografia de la seva època.

Tot i això, si podem afirmar que, malgrat ser poques, encara ens resten imatges d’aquest fosc període amb un mínim interès fotogràfic, és gràcies a fotògrafs que, malgrat la derrota, i malgrat l’entorn hostil, no renunciaren a la seva vocació documentalista. I entre aquests sobresurt un nom destacat: Josep Maria Pérez Molinos.

Pérez Molinos nasqué a Barcelona l’1 de març de 1921. Amb 14 anys començà a col·laborar i publicar fotografies en alguns diaris, com La Publicitat i El Diario Gráfico, i posteriorment treballà per a capçaleres com La Vanguardia, El Noticiero Universal, La Rambla, Notícias i Treball.

A banda de la seva passió per la fotografia, Pérez Molinos es caracteritzà per la seva marcada vocació política. Simpatitzant comunista, el 1937 d’afilià al PSUC, partit al qual pertangué tota la vida. Durant la guerra fou acreditat com a periodista als fronts d’Osca, Terol, l’Ebre i Madrid.

Probablement, el més prudent, veient que la guerra s’acostava a la fi, hagués estat prendre el camí de França, com feren tants d’altres compatriotes significats. En tot cas, Pérez Molinos es quedà a Barcelona i, efectivament, el 1939 fou detingut, per roig i per separatista. El seu arxiu fotogràfic, que abraçava gairebé 3000 negatius, amb reportatges sobre la guerra, l’activitat del PSUC, l’enterrament de Durruti o les Brigades Internacionals, fou requisat.

La sort, però, somrigué a Pérez Molinos, i amb ell a la història de la fotografia catalana. Gràcies a les gestions que feren per a ell diversos familiars que treballaven a l’ajuntament de Barcelona, Pérez Molinos fou alliberat i, no només això, sinó que entrà a treballar com a fotògraf del Servicio Nacional de Propaganda, esdevenint el fotògraf oficial del Governador Civil de l’època. Gràcies a això, ens han arribat les imatges de la primera postguerra, com la visita de Himmler a Barcelona en representació del govern nazi d’Alemanya, les visites de Franco a Catalunya i, en general, l’activitat diària de construcció de la nova estructura dictatorial en una societat abatuda per haver perdut una guerra.

A finals de 1942, però, el secretari del Governador descobreix el passat comunista de Pérez Molinos, i aquest és inhabilitat com a fotògraf. Des de llavors, fins al final de la dictadura, només pot exercir com a fotògraf en tant que aficionat. Ha recollit, però, un bon arxiu d’imatges, que constituirà un dels millors arxius fotogràfics de la Catalunya de postguerra.

L’any 1975 comença una nova etapa per a Pérez Molinos, ja que se li reconeix la tasca feta. Gregorio López Raimundo li demana que torni a col·laborar amb el PSUC, i des de llavors rep diversos premis, com el títol de soci honorari de la Unió de Professionals de la Imatge i la Fotografia, o el de col·legiat d’honor del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Mor el 12 d’agost del 2004, a Barcelona. A títol pòstum el sindicat Comissions Obreres crea el premi de fotografia que du el seu nom.

Les seves imatges de la postguerra són un material de primer nivell per a conèixer la primera postguerra catalana, i el propi fotògraf, en el seu testament, féu una cessió no exclusiva dels drets de reproducció de la seva obra al PSUC, a CC.OO., a la UPIFC i al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Pel que fa a la seva obra incautada, mai no aconseguí que li fos retornat el que per dret era seu, i forma part, encara avui, de l’arxiu de Salamanca.

En els seus orígens, la fotografia va créixer i s’educà enmig de la gran febre dels descobriments científics del segle XIX. Avui, en canvi, la fotografia és una tècnica que ja camina soleta i va per lliure pel món, escollint amb menys miraments qui són els seus companys de viatge. Tot i això, hi ha fotògrafs que saben copsar molt bé l’estreta relació entre ciència i fotografia, segurament per l’afinitat electiva que s’ha gestat entre aquests dos món durant tant de temps.

I a qui presentem avui és Caleb Charland, un fotògraf nord-americà, nascut a l’estat de Maine, a tocar del Quebec. En aquest cas, és un fotògraf que, amb allò que troba pel garatge de casa seva, construeix models on els efectes físics (electricitat, magnetisme, foc, dinamisme, etc.) aporten una interessantíssima visió de la realitat en tensió, alhora que sorprenen l’espectador pel seu efectisme.

A banda de la imatge que acompanya l’article, val la pena que feu una ullada a la resta d’imatges de la web del fotògraf.

I, si us heu cansat de veure les sèries del MacGyver i voleu provar de ser vosaltres mateixos els manetes, ja ens explicareu al fòrum els vostres invents!

(Ho hem llegit a PetaPixel)

És ben sabut que una de les decisions més encertades per al desenvolupament de la incipient fotografia fou l’adquisició, per part del govern francès, l’any 1839, dels drets sobre aquesta nova tècnica, ja que això permeté als investigadors seguir avançant en el sistema, sense haver de patir pels drets d’explotació i les patents. El que no és tan conegut és que, darrere d’aquesta decisió hi havia… un català!

Francesc Joan Domènec Aragó i Roig, més conegut, sobretot en el món francòfon, per François Arago, nasqué el 1786 a Estagell, a la comarca del Rosselló. De jove es dedicà a la carrera militar, però curiosament aquesta el conduí vers un gran apassionament per les ciències, especialment la física i l’astronomia. Col·laborador de Laplace, participà en la campanya per a mesurar el meridià, responsabilitzant-se ell dels càlculs de triangulació a la península Ibèrica.

La Guerra del Francès (1808) enxampa Aragó a l’illa de Mallorca, a la Mola de s’Esclop, on havia instal·lat un petit observatori (que encara en part es pot veure). Acusat d’espionatge, va salvar-se de ser linxat per la multitud gràcies a un a disfressa, i a saber parlar perfectament l’accent mallorquí. Durant tot un any maldà per fugir a França, i fou empresonat diverses vegades, al castell de Bellver, a Roses i a Palamós, i l’aventura de fugir el portà dues vegades a l’Àfrica. Arribat finalment a Marsella, es dedicà de nou a la recerca científica, i al cap de poc fou nomenat membre de l’Acadèmia Francesa de Ciències.

L’obra d’Aragó abraça àmbits molt diversos, com la pressió del vapor en diferents temperatures, o la velocitat del so. En el camp de l’òptica, treballà amb Fresnel en la teoria ondulatòria de la llum i en la polarització de la llum, i entre les seves descobertes hi ha la polarització rotativa, i l’anomenat “punt d’Aragó”. Investigà els fenòmens magnètics, tenint entre els seus continuadors noms com André-Marie Ampère i Michael Faraday.

Aquesta carrera científica, lligada a la seva experiència a la Guerra del Francès, donà a Aragó certa notorietat pública, que l’animà a provar la carrera política. Escollit com a diputat pel Departament dels Pirineus Orientals el 1830, aquesta nova experiència el portà a ser nomenat ministre de la Guerra i de la Marina, i el 1848 arribà a exercir, durant dos mesos, les funcions de Cap d’Estat de la República. Aragó mor l’any 1853 a Paris, però els homenatges a títol pòstum no es feren esperar: el seu nom el duen un cràter de la Lluna, un anell de Neptú, un asteroide, el liceu més gran de Perpinyà, i fins i tot hi consta al peu de la Torre Eiffel de Paris.

I bé, quina relació té amb la fotografia? Doncs que, a banda dels seus descobriments òptics, en la seva entrada en política es dedicà en cos i ànima al foment de la instrucció pública, la retribució dels inventors i la difusió de les ciències experimentals. I és en aquest sentit que, el 1839, Louis Daguerre es presentà a Aragó amb un nou invent: el daguerreotip. Aragó s’entusiasmà amb l’invent i ell mateix el mostrà a l’Acadèmia de les Ciències. Finalment, Aragó impulsà la llei per la qual l’estat francès comprava el nou invent a canvi d’una pensió anual de 6.000 francs per a Daguerre, i de 4.000 francs per a Isidore Niépce, el fill de l’inventor Nicéphore Niépce.

Així que ja ho sabeu! Si a la propera edició del Visa Pour l’Image passeu per la plaça d’Aragó, i veieu aquesta estàtua, ja no podreu dir que no sabeu qui és!

(la imatge de l’article l’hem treta d’aquí)

Segurament, tota persona que llegeixi aquest article estarà interessada, en menor o major mesura, per la fotografia, per l’acció de fotografiar. El que us proposem és anar més enllà: no només fotografiar, sinó refotografiar. La refotografia és una pràctica reflexiva sobre la fotografia que ens permet aprofitar una de les grans virtuts d’aquest art: aturar el temps en un instant i capturar els efímers moments decisius.

En sí, la refotografia és un concepte molt simple. Refotografiar sols significa tornar a fotografiar allò que ja ha estat fotografiat abans. El interval de temps que es produeix entre la fotografia i la refotografia és el que dóna sentit a aquesta pràctica, i com més diferències s’hi apreciïn, en equilibri amb els referents que es mantenen intactes, i que ens permet identificar la fotografia original amb la seva refotografia, millor.

Hi ha dues grans maneres de fer refotografia. La primera, més evident, és senzillament tornar a prendre una fotografia a partir de l’enquadrament de la fotografia original. Així doncs, obtenim dues imatges: la original, i la nova. Podem agafar una imatge antiga de la nostra ciutat, i tornar a fotografiar la mateixa escena. Posades de costat, podem comparar-les i fer un molt interessant exercici de reflexió sobre el pas del temps. Podem fer, a més, infinites refotografies, fins a tenir una bona col·lecció històrica a partir d’imatges on el temps s’ha congelat.

L’altra manera és sobreposant una imatge sobre l’altra, fent coincidir els elements estables. Això es pot fer gràcies a les eines de tractament gràfic, o senzillament fent aparèixer una còpia impresa de la fotografia original en la nova fotografia (tot i que aquest sistema comporta que, en general, la mà que sustenta la còpia aparegui també en la imatge).

Què, us hi animeu? Si teniu Flickr, hi ha un grup dedicat a aquesta pràctica: Looking into the past. Igualment, us recomanem un bloc on usen aquesta tècnica, amb intenció divulgativa: Arqueologia del punt de vista, de Ricard Martínez.

Les fotografies antigues són, en la ment de gairebé tots, fotografies en blanc i negre. És per això que la imatge que tenim de la Barcelona de la Rosa de Foc, o del Pirineu de començaments de segle, o de la Costa Brava d’abans del turisme, és en blanc i negre o, com a molt, amb tonalitats sèpia.

Tot i això, la fotografia en color és una tècnica molt antiga, per bé que les dificultats tècniques la van fer poc assumible per a la major part de fotògrafs. De fet, gairebé inassumible, a no ser que, per exemple, es tingués el suport del propi… Tsar de Rússia?
I aquest és el cas del personatge que us presentem avui: Sergei Mikhailovich Prokudin-Gorskii. Aquest era un polifacètic científic i inventor, nascut el 1863 a Murom, ciutat de l’Imperi Rus.

Fill d’una nissaga noble i militar, els seus estudis a Berlín el portaren a descobrir un nou invent: la fotografia en color que investigava Adolf Miethe, basada en la descomposició en tres colors. Al tornar, compaginà la seva feina amb un estudi fotogràfic, on seguí investigant la fotografia cromàtica.

El 1905, la seva vida féu un gir inesperat: rebé el suport del propi tsar, que en aquell moment ja era Nicolau II, per a fer un gran reportatge folklòric i costumista de la Rússia tradicional. Equipat amb un vagó-cambra fosca, i amb salconduïts per a viatjar per tot el territori de l’imperi, Prokudin-Gorskii recollí més de 3.500 imatges. El tret més destacat, i com podeu suposar, és que en gran part es tracta d’imatges en color.

La Revolució d’Octubre estroncà la producció fotogràfica russa de Prokudin-Gorskii, i el 1918 s’exilià. Recorregué diverses ciutats europees, fins que el 1922 s’instal·là definitivament a París, on féu de fotògraf fins l’any 1944, quan morí.

Prokudin-Gorskii, en l’exili, hagué d’abandonar gran part del seu material fotogràfic, que s’acabà perdent. Tot i això, l’arxiu que pogué endur-se (gairebé dos mil negatius, i més de set-centes còpies en paper) fou adquirit, el 1948, per la Llibreria del Congrés dels Estats Units, que l’any 2000 n’inicià el procés de digitalització. Podeu veure’n les imatges aquí.

Ah! I si per algun motiu, després de llegir l’article, heu arribat a la conclusió que aquest fotògraf ja us sonava… En varem parlar al fòrum, ara ja fa un cert temps! Bona memòria!

La setmana passada ens vam fer ressò d’una iniciativa fotogràfica que impulsa la Fundació Arrels, des del cor del barri del Raval de Barcelona. Avui no ens allunyem geogràficament ni conceptualment d’aquesta iniciativa, ja que presentem una altra activitat impulsada per una altra entitat històrica del barri: el Casal dels Infants.

El Casal dels Infants és una associació que, des de fa vint-i-sis anys, malda per a donar oportunitats als infants i joves del barri, un col·lectiu que sovint viu situacions de risc i vulnerabilitat social, però que mereix poder construir-se un futur digne en una ciutat que es vanta de ser una de les millors del món.

És en aquest context que el fotògraf Vicenç Caro dedicà els seus esforços a plasmar en les seves imatges la vida quotidiana de la tasca del Casal, a través de les seves activitats, els seus educadors i els infants i joves que hi participen, mostrant l’esperança que aquest tipus d’iniciatives representen en els barris desafavorits de la gran ciutat.

Gràcies al suport de l’empresa MC Asociados, les imatges de Vicenç Caro prengueren forma d’exposició, i es pogueren veure a l’Auditori de Barcelona, amb el títol Gràcies per l’oportunitat!. Si voleu fer-hi una ullada, podeu veure’n la mostra aquí.

Ara, des del Casal dels Infants busquen on poder exposar les imatges, amb la intenció de fer arribar a més llocs i més gent la tasca diària que duen a terme. Si sabeu d’alguna entitat que hi pugui estar interessada, no dubteu en fer-los-ho saber.

Les característiques tècniques les podeu trobar aquí (pdf).

Què, els doneu una oportunitat?

La Fundació Arrels és una entitat que des de l’any 1987 es dedica a atendre la crua realitat de les persones sense sostre de Barcelona. Perquè us feu una idea, l’any 2008 van atendre un total de 1254 persones, en els diferents serveis que ofereixen. Per a fer aquesta tasca, compten amb un centre obert, al barri del Raval, amb 14 pisos tutelats i amb diverses places en albergs de la ciutat, on ofereixen, amb les dificultats que comporta una iniciativa com la seva, un element indispensable per a viure: un sostre.

Enguany, en el marc de l’Any Europeu de la Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió Social, la Fundació Arrels ha iniciat una campanya que, amb el nom de Posa sostre a Barcelona, vol donar a conèixer la realitat dels sense sostre a la Ciutat Comtal, fer difusió de la tasca que duen a terme, i mirar de recollir recursos per a poder seguir tirant endavant aquest projecte.

Dins d’aquesta campanya, i entre altres actuacions, s’emmarca una proposta molt original: aconseguir reunir un bon un recull de fotografies de sostres, per a conformar un mosaic unitari per a dir no a l’exclusió.

Com indiquen a la seva web, per a participar-hi cal:

1. Fes una foto que expliqui què és per a tu un sostre. Pot ser el sostre de casa teva, una nit amb estels, un dibuix del teu fill, una teulada maca… Ah! I no oblidis posar un títol a la imatge!

2. Acompanya la fotografia amb dues o tres línies en què ens expliquis què és per a tu un sostre o com podem posar sostre a Barcelona.

Una vegada fet això, ens pots fer arribar la teva foto d’alguna de les següents maneres:

• Afegint-la directament al grup Posa Sostre a Barcelona que hem creat al flickr (això ho pots fer si prèviament tens un compte a flickr)
• Enviant-nos la teva foto al correu posasostreabarcelona@arrelsfundacio.org Aquesta adreça electrònica s’està protegint contra robots de correu brossa. Necessiteu que el JavaScript estigui habilitat per a mostrar-la . Les fotografies que ens arribin les entrarem al nostre grup a flickr indicant el vostre nom i conservant el títol i l’explicació que ens envieu.
  
• Recorda, quan ens facis arribar la teva foto, indicar el teu nom i cognoms.

Què, us hi animeu?

Si voleu veure les imatges, visiteu la següent adreça de Flickr: http://www.flickr.com/groups/posasostreabarcelona/pool/

Darrerament, Agustí Centelles ha estat notícia en tots i cada un dels mitjans de comunicació del nostre país, tot i que això no ha estat causat per la qualitat i l’excel·lència de la seva obra, sinó per altres motius més lamentables. En tot cas, ara que ja han passat prou dies d’ençà que esclatà la polèmica, i que ja es pot començar a analitzar la realitat amb més calma, la revista Sàpiens obre el seu número del mes de febrer amb un reportatge sobre aquest magnífic fotoperiodista català.

El reportatge que ens presenta Sàpiens recull una completa però amena biografia de Centelles, des del seu inicial interès per la fotografia, fins a la seva marginació de postguerra, passant per l’època que el féu famós com a fotoreporter: la feina com a periodista de diari, les seves imatges de la Catalunya republicana, els reportatges de guerra, a Barcelona i al front d’Aragó i, com no podia ser d’altra manera, la seva experiència documentalista als camps de concentració d’Argelers i, sobretot, de Bram.

El reportatge s’acompanya de textos i reflexions de coneguts fotoperiodistes com Pepe Baeza, Colita, Paco Elvira o Sandra Balsells. A més, són de gran interès les imatges que il·lustren els textos, totes elles de Centelles.. El reportatge es clou amb dues entrevistes creuades, una dedicada als hereus de Centelles, on expliquen les causes de la venda del llegat, i una altra dedicada a Jordi Roca, director general de Patrimoni Cultural de la Generalitat, que exposa la versió del Govern en aquest afer.

I, per si això no fos poc, la revista Sàpiens d’aquest més obsequia els seus lectors amb quatre reproduccions de fotografies de Centelles, on es recullen escenes de la guerra, des del front fins a la rereguarda.

Ei, encara no sou al quiosc?