La prohibició de les curses de braus a Catalunya és una notícia que, certament, ha donat la volta al món. Aprofitant que la fotografia de bous és un gènere amb una llarga tradició, i que encara avui ens ofereix imatges d’un fort impacte, la web Zoom del portal brasiler IG (una espècie de Big Picture però més meridional) va dedicar-hi un reportatge prou complert, amb l’encert de contemplar també imatges del moviment antitaurí.

Un passeig que us recomanem per un dels fenòmens etnològics més ple de contrastos i de debats. Ho podeu veure en aquest enllaç.

Hi ha molts fotoperiodistes que van d’una punta a l’altra del món cercant imatges que ens ajudin a explicar què passa en cada moment arreu del món. D’altres, però, fan exactament tot el contrari: mirar, fotografiar, el seu món. Defugir la perspectiva de l’estranger, i des de la proximitat de qui és a casa, mostrar la seva forma personal d’entendre el lloc on ha nascut.

Urbano Erbiste segurament s’acostaria més a aquesta segona expressió. Fotògraf del Jornal do Brasil, s’ha dedicat a mostrar la cara més desconeguda de la seva ciutat, Rio, segurament gràcies a l’avantatge que li dóna el fet de ser-ne oriünd, i de saber-se moure amb comoditat per una ciutat plena de contrastos i paradoxes, però també de llum, color i vida.

Erbiste ens mostra un Rio de samba i ball, però també de favelas. Un Rio de sol i platja, però també de violència. Un Rio que no ha de per què ser el mateix Rio de tothom, però que en tot cas és el Rio d’Urbano Erbiste.

Si voleu veure’n imatges, aquí en trobareu una selecció, aquí veureu el seu bloc, aquí el seu Flickr (amb poc èxit, però), i aquí un vídeo amb imatges seves.

Les imatges de la revista National Geographic sempre ens impacten per la capacitat de transportar-nos a llocs d’una gran espectacularitat, i pel seu estil a l’hora de mostrar-nos la realitat amb una gran força visual (un estil, val a dir-ho, també molt criticat, però ara no és el moment d’entrar-hi). Perquè això sigui possible, els fotògrafs viatgen per tot el món, i en molts casos mirant d’arribar allà on ben poques persones poden fer-ho.

Wes Skiles n’era un d’ells. Fotògraf apassionat pels fons marins, feia molts anys que fotografiava els medis aquàtics, des dels gèlids mars glacials fins als càlids mars tropicals.

El passat 21 de juliol estava a la costa est de Florida, prenent imatges per a la revista NG. Sembla ser que era una zona molt perillosa, per l’acumulació de gasos generats per la biologia marina de la zona, alhora que la gran quantitat de coves facilitava l’aparició de corrents i remolins. Wes Skiles avisà que emergia a la superfície, però al cap d’uns moments, quan els companys l’anaren a buscar, ja era mort.

Abans d’aquest fet, la revista National Geographic ja havia decidit que una imatge seva seria portada de la revista. Probablement haurà estat una de les portades més cares de la revista.

Ho veiem sovint a les pel·lícules de gàngsters: què és el primer que es fa quan s’empresona a algú? Fotografiar-lo! Sembla ser que això és així ja des del segle XIX, i als EUA es diu que el pare d’aquest gènere fotogràfic fou el detectiu Allan Pinkerton, interessat en tenir imatges dels delinqüents per si mai calia editar els famosos cartells del “Wanted”.

La fotografia carcerària, en el món anglosaxó, ha rebut fins i tot una denominació pròpia: mug shot. I és que, en llocs com els Estats Units, aquest tipus de fotografia forma part de l’imaginari col·lectiu, bé a causa del cinema, bé a causa d’una curiosa prescripció legal, que afirma que els mug shots són… de domini públic!

La primera conseqüència d’això és que els tabloides americans corren per a obtenir aquestes imatges cada vegada que algun famós és detingut. Un cantant de rock, una estrella de Hollywood o un polític, detinguts per qualsevol motiu, saben perfectament que la imatge fotogràfica que els prenguin arribarà a totes les llars del país en qüestió d’hores.

Alhora, la col·lecció i la recerca de mug shots històrics ha empès a l’aparició de llibres, i pàgines web centrades en aquestes fotografies, no només provinents dels EUA sinó també d’altres països, amb imatges, per exemple, de les detencions de Martin Luther King Jr., dels joves Stalin, Trostky i Lenin, o de cantants com Elvis Presley o Sinatra.

Així que, ja ho sabeu: feu bona cara!

Durant molts anys, al poble de Sort, al Pallars, només va haver-hi un sol fotògraf. O una sola fotògrafa. Eren el llinatge format per Leonardo Vives, l’iniciador, Maties Rafel, el seu cunyat i continuador i, des de 1944, Roser Rafel, filla d’aquest darrer i coneguda popularment com a “Roser de Maties”.

Tota una família dedicada a la fotografia professional, especialment als retrats,  però que també recolliren imatges de la vida quotidiana d’aquell país pirinenc. I que guardaren un patrimoni fotogràfic format per més de quaranta-mil imatges positivades, negatius i plaques de vidre.

Darrerament, aquest llinatge ha estat notícia per dos motius: la cessió del fons a l’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà, per part de la pròpia Roser Rafel, i l’organització d’una exposició sobre aquest fons, que s’inaugura avui divendres, al mateix arxiu.

Els grans arxius fotogràfics que han sortit darrerament als mitjans de comunicació ho han fet per motius més aviat tristos, o desagradables. És de justícia, però, reconèixer que no sempre és així, i que en llocs com Sort poden estar ben orgullosos d’haver pogut preservar la seva memòria fotogràfica en tan bones mans.

Ara que som a l’estiu, i que vénen de gust les activitats lúdiques i fresques, us proposem un concurs fotogràfic d’aquells que no impliquen haver-se de trencar molt les banyes, i que són compatibles amb les vacances o les festes majors d’estiu.

Per a participar en aquest concurs, sols heu de fotografiar… Exemples de .cat! L’organitzador del concurs és la Fundació .cat, que és l’entitat que gestiona aquest domini d’internet.

El concurs accepta tot tipus d’imatges on el nom d’algun domini .cat sigui ben visible, i en valorarà especialment l’originalitat. Les bases del concurs són ben senzilles: el domini ha d’estar actiu, no s’hi valen fotografies de la pantalla de l’ordinador, i les imatges han de ser inèdites. Podeu llegir les condicions en aquest enllaç.

Pel que fa als premis, hi haurà un premi atorgat per un jurat, un premi otorgat per votació popular, i un premi especial en els casos de fotos que es presentin en la categoria de turisme. Podeu llegir-ho aquí.

Ah, i si teniu una web o un fotobloc amb domini .cat, penseu que a més d’aquests premis, hi haurà descomptes en la renovació, o la compra, de dominis a internet!

Així que, si us hi animeu, treieu el cap a la web del concurs!

Avui en dia, milions de fotografies viatgen d’una punta a l’altra del món a través, principalment, d’internet. És per això que és una realitat que donem per descomptat, i que de cap manera no ens sorprèn.

Tot i això, penseu en els pioners de la fotografia: si ja era prou difícil obtenir una imatge sobre vidre o metall, com podia aquesta ser transportada d’un continent a un altre, si no era transportant-ne l’original? Doncs bé, aquesta possibilitat fa molts anys (més de cent!) que es va començar a explorar, amb major o menor èxit.

Els primers experiments s’iniciaren als anys quaranta del segle XIX, i tingueren com a mitjà de transmissió, evidentment, el telègraf. El primer (que se’n tingui constància) fou Alexander Bain, un inventor escocès que treballava, entre altres camps, en el desenvolupament del telègraf. Ideà una màquina per a fer facsímils, basada en un sistema sistema de pèndols que “escanejaven” l’original, i ho transmetien a uns altres pèndols que, a través d’un procediment químic similar al del laboratori fotogràfic, creaven la imatge facsímil. L’aparell fou creat el 1846, però tingué una vida molt curta, ja que el 1848 Frederick Bakewell, un físic anglès, obtingué la patent del “telègraf d’imatges”, un aparell de major qualitat que el del seu predecessor. En aquest cas, el sistema de pèndols fou substituït per uns cilindres, amb unes agulles que discriminaven les zones impreses amb un tipus determinat de tinta de les zones en blanc.

Tots dos sistemes, però, tenien un greu problema: l’emissor i el receptor havien d’estar perfectament sincronitzats. No eren, per tant, us instruments útils per a transmetre imagtes a llarga distància. El primer que comença a solucionar el problema fou l’italià Giovanni Caselli, amb el pantelègraf. En aquest cas, l’ús de tinta fèrrica i el control de la sincronització mitjançant rellotges de precisió permeté la creació del primer servei de telefax, entre Paris i Lió, el 1865.

Fins llavors, malgrat tot, la imatge original havia de tenir unes característiques específiques (de tintes) per a poder ser tramesa. El primer en substituir aquests models per un de cèl·lules fotoelèctriques fou l’anglès Shelford Bidwell, el 1881, amb unes cèl·lules de seleni.

Tot i això, la gran revolució la causà el 1907 el belinògraf, d’Édouard Belin. Aquest sistema dividia la imatge per punts, fet que facilitava la transmissió (de fet, encara avui es treballa així). I no només era una qüestió de facilitat: gràcies a aquest avenç, fou possible passar de la transmissió per cable a la transmissió per ràdio: el 1924, l’enginyer americà Richard H. Ranger envià una fotografia del president dels EUA de Nova York fins a Londres, esdevenint aquesta la primera imatge reproduïda per ràdio a través de l’oceà.

A partir d’aquest moment, la tècnica no parà d’evolucionar: fotocopiadores, telefax, fax… Fins i tot les nostres pròpies càmeres digitals són resultat d’aquest procés tècnic i històric!

La conservació dels arxius fotogràfics, bé siguin públics o privats, és una preocupació comuna de tots aquells que, seguint l’expressió de Cartier-Bresson, som conscients que els instants decisius són irrepetibles, i que la capacitat de permanència de les imatges està condicionada per la bona cura i el manteniment dels originals.

En el cas de la fotografia química, si bé es cert que el fet de tenir materials físics pot donar sensació d’un major control, no és menys cert que la pròpia naturalesa química, tant dels negatius com de les còpies, fa que calgui ser molt curosos a l’hora de desar els documents, per a evitar reaccions químiques a posteriori, causades bé l’efecte de la llum, bé per la temperatura, o pel contacte amb la humitat o altres productes químics.

Un bon recurs és el llibre que us presentem: Fotografia. La conservació de col·leccions de fotografies.

Aquesta obra, a cura de Pau Maynés i editada pel Departament de Cultura de la Generalitat, és un breu recull dels diversos tipus d’imatge química, i dels diversos suports que, per a cada un d’ells, és el més adient. L’obra, a més, explica molt bé els diversos tipus de productes fotogràfics: daguerreotips, calotips, papers salats, platinotips, cianotips, albúmina, col·lodió, gelatina…

A l’hora d’escollir els materials per a l’arxiu i la conservació, presenta les diverses opcions, i valora els pros i contres de cada una. Especialment interessant és l’apartat dedicat als plàstics (sobres, bosses, portanegatius…), on es fixa en l’estabilitat química i el pH de cada un, i en recomana especialment quatre per al contacte directe amb els negatius: polietilè, polipropilè, poliestirè i polièster.

Així que, ja ho sabeu: si voleu mantenir el vostre arxiu en les millors condicions, feu una ullada a aquest petit però bàsic llibret:

Fotografia. la conservació de col·leccions de fotografies
Pau Maynés i Tolosa
Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya
Col·lecció Museus Documentació
Primera edició: Maig del 2005
ISBN: 84-393-6756-2

Si voleu, també us el podeu descarregar en pdf des d’aquí.

L’estreta relació entre la fotografia i la cartografia es va descobrir fa ja molts anys, malgrat que en el seu moment les dificultats tècniques en van limitar molt les expectatives. Tot i això, l’ús de la fotografia en cartografia avui és ja fonamental, i no només això, sinó que s’ha popularitzat d’una manera impensable fa uns anys. Avui en dia, serveis com Google Maps o Google Earth s’han fet ja habituals de les llars on una mínima connexió a internet hi és present.

Però la tecnologia de Google encara no pot fer ombra a institucions que des de fa molts anys es dediquen a aquest tipus d’imatge, revisant i augmentant uns catàlegs que es defineixen per la qualitat, la història, la innovació i l’interès pel territori on treballen. En el cas de Catalunya, aquesta institució és l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC).

Des de l’any 1984, l’ICC compta amb un equip propi de vols fotogràfics, i regularment actualitza el seu fons d’imatges verticals del nostre territori, elaborat a partir d’imatges a diferent altura, i amb diferents tractaments. A banda d’aquestes imatges, l’arxiu de l’ICC també aplega imatges antigues, elaborades a partir de 1946, i transferides a la Generalitat per part de les administracions que abans en tenien les competències.

L’arxiu de l’ICC, pel que fa a les fotografies aèries verticals, està format per 250.000 negatius, que s’agrupen en tres tipus: blanc i negre, color i infraroig. A més, bona part d’aquestes imatges són estereoscòpiques. Una de les característiques més importants és que les successions històriques permeten comparar les evolucions sofertes pel territori, i l’evolució de les ciutats.

Les imatges de l’ICC són consultables presencialment o per internet. Es pot sol·licitar-ne reproduccions, o bé descarregar-ne algunes de les imatges via web.

Encara avui, en molts llocs del món, ser fotògraf no és fàcil. Majid Saaedi és un fotògraf nascut l’any 1974 a Teheran (Iran). Quan ell tenia quatre anys, el seu país visqué la Revolució Islàmica. Quan en tenia sis, començà la guerra Iran-Iraq. Malgrat tot, Saaedi decidí ser fotògraf. Concretament, fotoperiodista.

Saaedi és conegut sobretot pel seu interès en retratar la vida quotidiana dels ciutadans iranians. Escenes de la vida quotidiana, però també reportatges sobre les visites als memorials als soldats morts, sobre el clergat iranià, o fins i tot l’augment de les demandes de cirurgia estètica, en un país on es vol fer creure que l’atenció al cos no existeix, són algunes de les fonts d’inspiració del fotògraf.

Saaedi, però, també ha anat més enllà de l’Iran. Com a fotoreporter, cobrí la darrera guerra a l’Iraq, així com la guerra del Líban del 2006. I fins i tot dedicà un reportatge al renaixement del culturisme a l’Afganistan, una realitat prohibida i perseguida durant la dictadura dels talibans.

Per a Saaedi, ser fotògraf no ha estat una opció fàcil. No ho ha estat, perquè ser corresponsal de guerra mai no ha estat fàcil. Però tampoc no ho ha estat perquè al seu país, ser fotògraf directament no ho és. Havent de viure esquivant la censura, Saaedi fou empresonat l’estiu del 2009, durant dos mesos. Actualment segueix treballant per a Getty Images, però sap que el règim no li treu els ulls de sobre.

Si voleu veure les seves fotos, podeu visitar la seva web: www.majidsaeedi.com