Doncs, en alguns casos, conèixer-ho és possible. Moltes vegades, els fotògrafs disparem diversos cops l’obturador i, a casa o al laboratori, decidim quines fotos mereixen veure la llum, i quines sols poden aspirar a ser arxivades. En els casos, però, de fotografies que passen a la història, la resta d’imatges de la sèrie de cop i volta passen a tenir també valor, ja que ens ajuden a entendre millor la imatge principal.

Com a mostra d’això, us en mostrem aquí unes quantes. A veure si sabeu endevinar què passarà després…

Aquest policia fa pinta d’estar-ne tramant alguna… Què creieu que farà?

Esperen per creuar, o miren de cridar un taxi? Què faran?

Sembla una operació habitual… Què podria sorprendre aquest metge?

Aquests soldats semblen contents. Què pot passar?

La bandera és força ridícula… La deixaran, o n’hissaran una de més grossa?

Aquest noi sembla detingut. El porten, potser, a la presó?

Què li tiren per sobre a aquest monjo? Aigua, potser?

Si voleu veure’n més, feu una ullada a aquest enllaç. I, sobretot, quan feu una foto, no n’esborreu les imatges prèvies!

De pel·lícula, se n’ha fet, se’n fa i se’n farà. Però difícilment mai més no serà, la producció de pel·lícula, el fenomen econòmic que fou fa anys, quan per aquesta causa s’aixecaven grans complexos industrials i es generava una activitat econòmica al seu voltant equiparable a la de les grans produccions industrials del moment.

És per això que avui val la pena més que mai fer una ullada a un curiosíssim documental dut a terme el 1958, que mostra el procés de producció de la pel·lícula fotogràfica a la casa Kodak. Des de l’obtenció de les primeres matèries fins a la distribució de les populars capsetes grogues, la filmació ens mostra, no només uns processos de producció que formen part de la història, sinó també una manera d’entendre la indústria absolutament desconeguda avui dia, on encara tot es du a terme de forma mecànica, sense cap mena d’artilugi electrònic o, encara menys, informàtic.

El documental és en holandès, substitulat en anglès (però s’entén tot perfectament, encara que no us feu gaire amb els idiomes). Està dividit en dues parts, de nou minuts cada una i el podeu veure aquí:

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Ho hem llegit, entre d’altres llocs, a XatakaFoto.

I continuant amb el debat que en Pep va obrir, voldria afegir-hi que em sembla que el problema és que hi ha gent que es pensa que ser fotògraf professional és fer fotografies i vendre-les. Va, home, va!

Si algú vol viure de la fotografia, el que ha de fer és començar a pensar econòmicament. Ha de tenir clar que ell mateix és la seva pròpia empresa, i que per tant no sobreviurà sense departament de màrqueting, sense departament comercial, sense departament d’I+D, sense departament d’atenció al client… El fotògraf professional ha d’anar a buscar el client, oferir allò que com a fotògraf professional només ell pot oferir, i fins i tot innovar i avançar-se a altres fotògrafs professionals. Ha de saber veure quan un producte ha deixat de tenir mercat, o pot deixar de tenir-lo a curt o mig termini. I ha de tenir clar que potser el producte no és només “fer fotografies”: potser cal experimentar nous formats, nous suports, nous usos… Ha de tenir un pla d’empresa i, si veu que el seu model d’empresa no funciona, atrevir-se a canviar-lo. El fotògraf professional és aquell que respon a la demanda i, si està coberta, en sap generar de nova. Que busca nous perfils de client que potser fins ara mai no s’havien plantejat comprar fotografia.

Sí, sempre és més fàcil queixar-se que els diaris ja no contracten fotògrafs i que fan fer les fotos als redactors, o que les fotografies de stock es paguen malament. A voltes oblidem, però, que ningú no està obligat a comprar-nos les fotografies. I que és feina del fotògraf demostrar que la seva tasca és necessària.

A vegades ens pot semblar que en fotografia ja està tot fet, i que potser és una activitat que ja no té marge per a la rendibilitat econòmica. Que com que tothom porta a sobre una càmera, ni que sigui la del mòbil, i com que la tecnologia compensa la ignorància, ja no hi ha lloc per al fotògraf professional. Però precisament la història ens demostra que s’han creat grans vies de negoci en àmbits on semblava que la innovació ja no era possible, que eren sectors esgotats. Com comentava l’economista Sala i Martín en una entrevista recent, “(…) la innovació ha d’aparèixer en tots els sectors. L’home que més diners ha guanyat d’Espanya ho ha fet amb el sector més antic de la història, que és el tèxtil, innovant, restructurant l’empresa i inventant Zara. (…) Més exemples: en el cafè, Nespresso i Starbucks; en el circ, quants anys fa que hi ha circ? Doncs un saltimbanqui que feia malabars als semàfors s’inventa el Cirque du Soleil eliminant els lleons i cercant una altra mena d’emocions. Tothom ha d’innovar”.

I una manera d’innovar és, precisament, fixant-se en altres sectors, altres àmbits, mirant de conèixer altres experiències positives d’innovació que ens puguin inspirar en la nostra tasca. És per això que vull acabar l’article recomanant-vos un llibre. Un llibre que, d’entrada, no té res a veure amb la fotografia, però que serveix per a reflexionar sobre la innovació, i això sí que ens pot ser molt útil si ho volem aplicar en la fotografia. Porta per títol Fet a casa, i ens explica diversos casos d’empreses catalanes que, davant el dilema de tancar o no tancar el negoci, van optar per innovar, i els va anar bé. Això sí, apostant per noves estratègies amb creativitat i valentia:

Fet a casa. La innovació a les empreses catalanes.
Ramon Aymeric
Viena Edicions, 2008

En podeu trobar la ressenya seguint aquest enllaç.

L’autora d’aquestes obres és la fotògrafa txeca Pavel Maria Smejkal. Nascuda el 1957, estudià veterinària, però un cop graduada es dedicà professionalment a la seva passió: la fotografia. Però no es quedà aquí, sinó que començà a experimentar. El 2004 presentà, per exemple, “The family of man“, una col·lecció d’imatges clàssiques on havia substituït algun personatge per la seva pròpia foto.

Però fou el 2009 que presentà “Fatescapes” (literalment, Paisatges fatídics), on gràcies al processat digital eliminava els personatges de grans fotografies històriques, i en reconstruïa la part fins llavors invisible.

El resultat el podeu jutjar vosaltres mateixos. D’entrada, cal valorar-li l’art de fer servir l’ordinador. Després, no es pot negar que la gràcia d’identificar les imatges és un exercici ben entretingut (us prego que no poseu la solució als comentaris, que ja ens coneixem!) però, finalment, la sensació de buidor que transmet amb aquestes imatges és molt interessant, i és potser això el que fa que aquesta obra tingui sentit per si mateixa, i no pugui ser enllestida sols amb el qualificatiu de “mera curiositat tècnica”.

Per cert, ja les heu identificades a totes?

Ho hem llegit a Petapixel.

Malauradament, els fons històrics de fotografia en 3D no han estat sempre massa ben valorats, i era estrany trobar reproduccions de fotografies antigues, si no era mutilant-les, i transformant-les en simples fotografies estàndard, sense l’efecte òptic que les acompanya.

És per això que val molt la pena valorar la iniciativa de l’editorial Efadós de crear una nova col·lecció dedicada al patrimoni fotogràfic català en tres dimensions. Les imatges estereoscòpiques s’han transformat ara en anaglifs (segurament perquè això facilita la maquetació del llibre, de la mateixa manera que estalvia espai, suposo), i es mostren en un llibre de tapa dura i exquisida edició, acompanyades de les explicacions tècniques i històriques pertinents. El propi llibre amaga en una solapa unes ulleres de dos colors, per a poder gaudir de les fotografies.

Fins ara, dins aquesta col·lecció, han editat dues obres: Barcelona, història en relleu i Costa Brava, història en relleu. Els títols ja expliquen prou bé el contingut, de manera que no ens hi extendrem. Tot i això, sí que val la pena fer notar d’on provenen les imatges. Així, si el llibre sobre la Costa Brava es nodreix d’imatges de l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, el llibre sobre Barcelona recull part de la col·lecció privada de Jordi Baron, un bon exemple del que són els col·leccionistes particulars que han anat vetllant pel patrimoni fotogràfic català.

Així doncs, ja sabeu: si voleu mirar el nostre patrimoni fotogràfic, poseu-vos les ulleres!

Però la realitat s’acaba imposant, i el cert és que la fotografia pot anar a parar a altres llocs, més enllà d’aquests. I un exemple n’és l’obra d’Obali, marca artística de la fotògrafa Olga Balibrea.

Com ens ha fet descobrir la Sussss, aquesta fotògrafa dóna a les fotografies un altres destí: les joies. Sí, joies. Joies com poden ser anells, o collarets. A la seva pàgina web hi podeu trobar joies fetes amb diverses fotos seves, i fins i tot la notícia que s’ofereix per a fer joies amb les vostres pròpies fotos.

El cert és que els resultats, via web, són ben sorprenents: imatges clàssiques, abstractes, composicions, lomografies (o altres tècniques properes)… Quants heu fet mai una foto, amb l’objectiu de convertir-la en una agulla de pit? De fet, tampoc no cal fer peces de la qualitat d’aquestes. Amb unes fotos o uns retalls, i una mica de traça i d’imaginació (i potser també una mica d’aironfix) podeu fer-vos unes arracades artesanes ben originals. Què, us hi animeu?

Pau Barrena és un fotògraf que, emulant en Joan Colom, ha fet un interessant reportatge sobre la prostitució al Raval. Són imatges en blanc i negre, i on hi destaca un element que es repeteix en la major part de preses: les cames. Com diu l’autor, “Tengo fotografías (…) en que aparecen los personajes completos, pero me parece más interesante que no se les vea la cara. Mostrar las piernas de mujeres bellas es más que suficiente“.

Per a fer-les, l’autor va haver d’empescar-se-les per a poder passar desapercebut, ja que la figura d’un fotògraf no és gaire ben rebuda al carrer d’en Robador. Com ell mateix explica, “en una ocasión, una mujer creyó que le estaba haciendo una foto con el teléfono móvil. Comenzó a pegarme, y en cuestión de segundos un hombre me agarró por el cuello amenazándome con darme un puñetazo. Por suerte, el malentendido se aclaró. Está claro que sacar ahí una réflex o incluso una compacta no es muy recomendable…” Així doncs, hagué d’usar una càmera de la mida d’un encenedor (una MINOX, potser?), vestir màniga llarga, fer les fotos sense enquadrar i procurar no estar-se massa estona al mateix lloc. Sí, ben bé el mètode Colom!

Si voleu veure’n més fotos, podeu trobar-les aquí, a la web de l’autor. Igualment, si voleu conèixer més coses del seu treball, podeu fer-ho en aquest article de Quesabesde.com.

El motiu de presentar aquest treball aquí és que, més enllà de la curiositat, i de l’interès fotogràfic que desperti, aquest reportatge ens interpel·la, i ho fa en diverses direccions. Per exemple: és ètic fotografiar persones que saps del cert que no volen ser fotografiades? I fer-ne difusió? On està el límit entre imitar un mestre (Colom), o senzillament fer-ne un remake? I, en tant que és un reportatge fotoperiodístic, el tractament que fa de la prostitució aporta una nova mirada, o senzillament es deixa endur pels estereotips que tothom coneix (i que tan injustos són)?

Penso que val la pena felicitar Pau Barrena pel reportatge. En primer lloc, pel valor de fer-lo. En segon lloc, per la seva capacitat de trobar solucions als problemes tècnics que el reportatge plantejava. En tercer lloc, per com ha sabut “invisibilitzar-se” en un entorn difícil. Finalment, perquè ha creat una obra que ens fa fer-nos preguntes, i això ens ajuda a tots a ser millors fotògrafs!

La Barcelonasfera és, tal i com ho podem llegir a la seva pròpia web, un directori de blocs sobre Barcelona i sobre les seves antigues viles. El nom s’inspira en altres directoris de blocs, com la Penedesfera, l’Ebresfera o la Bagesfera, però té una característica que la diferencia: així els altres directoris agrupen blocs de persones vinculades amb els territoris de referència, en el cas de la Barcelonasfera (com no podia ser d’altra manera, ja que quan parlem de Barcelona les xifres se’ns disparen) la selecció és més restrictiva, i formen part del directori aquells blocs on, com a mínim, el 90% del contingut parla de Barcelona.

El resultat de tot plegat és un fluxe de posts sobre Barcelona on és relativament senzill trobar-hi perles i informacions sorprenents sobre la ciutat, que ens faran venir ganes d’agafar la càmera i anar cap a Barcelona a fer fotos. Com a mostra, uns exemples: sabíeu que a Montjuïc queden les restes d’un antic funicular que pujava la muntanya fins al Palau Nacional? O bé que a l’Eixample encara es poden veure impactes dels bombardejos de la guerra civil (sí, aquests que tanta gràcia fan al senyor Peces-Barba)? O que encara és possible trobar-hi racons com safarejos públics amb el seu pou, envoltats de casetes blanques? Fins i tot, un bloc dedicat a la Barcelona desapareguda informa de tot allò en vies de desaparèixer aviat, per si voleu anar a fer-hi les darreres fotos!

La Barcelonasfera és una iniciativa de l’historiador Dani Cortijo, autor també d’un bloc sobre la història de Barcelona, les Altres Barcelones.

Què, ja hi heu fet una ullada? Us ha donat idees per a fer una excursioneta un dia d’aquests? Doncs vinga, proposeu una sortida al fòrum, segur que més d’un s’hi apunta!

Imatge: fotografia de l’arbre de Nadal dels magatzems Jorba, al Portal de l’Àngel, feta per Francesc Català-Roca, i que hem tret del bloc Barcelofília.

Tal i com podem llegir en la nota publicada pel Museu Industrial del Ter, de Manlleu, Rafael Rueda és un fotògraf de la Plana, nascut a Alcaudete (Jaén) l’any 1929, i traslladat a viure a Manlleu des de 1952. Fou precisament aquí on desenvolupà la major part de la seva obra fotogràfica, i on pertanyen la majoria de les 10.000 imatges que ha donat a la ciutat.

La donació l’ha feta el mateix autor, i les imatges han estat cedides al Museu Industrial del Ter (MIT), una institució que vetlla per la preservació del patrimoni industrial al voltant del curs mitjà del Ter, i que se centra principalment en la indústria tèxtil i les construccions mecàniques. El fons Rueda, precisament, dóna testimoniatge de la transformació social i industrial de la zona de Manlleu entre els anys seixanta i vuitanta del segle XX.

De moment, hem de celebrar que aquesta donació ha començat ja a donar els seus fruits, en una interessant iniciativa que podria ben bé ser recollida per altres institucions receptores de fons. I és que el MIT ha organitzat un taller obert d’identificació de fotografies, on els participants són cridats a ajudar a situar el lloc on van ser preses les imatges, i provar de reconèixer les persones retratades. Les sessions comencen avui mateix, al Centre Cívic Federica Montseny de Manlleu, i es repetiran diversos dimecres. Podeu consultar les dates i els horaris en aquesta pàgina, o bé al Facebook.

Precisament avui us presentem una obra força curiosa, del fotògraf francès Frédéric Chaubin. Chaubin, des de l’any 2003 fins l’any 2010, es dedicà a una curiosa cacera fotogràfica, que el portà de safari des de Tbilissi fins a Ialta, Kíiv o Kaliningrad. La seva especialitat? Els edificis còsmics, irreals, construïts en territori soviètic des de 1970 fins a 1990. Segons l’autor, l’arquitectura d’aquest període, a diferència de l’arquitectura anterior, ha perdut ja el nord, i en el seu excés mostra ja la decadència del règim totalitari. Són edificis monstruosos, impossibles, que semblen voler redimir la realitat a base de futurismes desesperats.

El conjunt de l’obra, que ha visitat diversos països (es va poder veure a la FNAC de Les Arenes aquest estiu) finalment ha trobat allotjament en un llibre editat per Taschen. Precisament, aquesta editorial ha penjat aquest vídeo, on l’autor explica (en anglès) aquest reportatge.

Penso que és un conjunt molt interessant, sobretot perquè són unes imatges que transmeten moltes sensacions, i un missatge molt profund. Alhora, no és una fotografia complexa, ja que la mirada de Chaubin ofereix una obra molt planera.

Si voleu veure’n fotos, a Internet és fàcil trobar-ne. Per exemple, podeu fer una ullada en aquest article de l’IVASFOT. Ara bé, si us ha agradat, també podeu mirar de fer-les vosaltres, les fotos. Per aquests verals no tenim gaires edificis soviètics, però algun de franquista encara el trobaríem!

La ninfa fotògrafa, precisament, forma part d’aquest esperit de canvi. Si la voleu veure, haureu d’anar a Barcelona, a l’edifici situat al xamfrà entre el Passeig de Gràcia i el carrer Consell de Cent (banda Llobregat – muntanya). És la casa Lleó Morera, projectada el 1902 per Lluís Domènech i Montaner. Les escultures de la façana foren esculpides per Eusebi Arnau, i concretament la fotògrafa es pot veure al primer pis de l’edifici, acompanyada de tres nimfes més, que representen tres altres invents de l’època: telèfon, electricitat i fonògraf.

Ara bé, no tot són flors i violes. Aquesta ninfa és una supervivent. La casa Lleó Morera fou bestialment mutilada durant la postguerra, i tots els elements (i altres nimfes!) situats a la planta baixa foren eliminats (o malvenuts) en nom d’una modernitat que no sabia apreciar aquest art. I, malauradament, dècades després la història no deixa de repetir-se. Precisament, la notícia de l’existència d’aquesta nimfa ens ha arribat gràcies a la Plataforma Salvem la Rotonda, creada per a fer una pressió ciutadana que eviti l’enderrocament parcial (segons la Plataforma, de fins a un 80%!) del conegut edifici modernista de la Rotonda, d’Enric Sagnier i Adolf Ruiz, situat a Barcelona, a Sant Gervasi. El modernisme, tot i que costi de creure per la quantitat de turisme que ens aporta, encara es troba, en molts casos, en perill.

Us recomanem que feu una ullada a la web de la plataforma. Però, sobretot, el que us recomanem és que feu fotos del nostre patrimoni arquitectònic. Valorar-lo, estimar-lo i divulgar-lo és també una manera de protegir-lo. I, en això, els fotògrafs hi podem tenir un paper molt important.

La imatge de la ninfa és de Joan Sánchez i l’hem treta de la web del diari El País.

Indiscutiblement, un autor que se situa en aquest límit és el rus, moscovita, Oleg Dou. Dou està especialitzat en retrat, però allò que el caracteritza és, sobretot, el processat que fa de la imatge un cop presa. De fet, pot passar-se mesos fins a donar una fotografia per acabada.

El seu estil, inconfusible, mostra uns rostres absolutament deshumanitzats, en la cerca de la perfecció estètica. Tots els seus models són reals, però el resultat final s’acosta més al maniquí de plàstic que no pas a l’ésser humà. Una ambigüitat precisa, calculada, que no dóna marge a l’error. Un equilibri que desperta interès i repulsió alhora.

Si voleu veure’n més imatges, feu una passejada pel seu web douart.ru

Els autors de les imatges foren Armand Pinyol, que ja hem esmentat, i el seu pare, Andreu Pinyol (1890-1952). De fet, les imatges més espectaculars són les d’aquest darrer, tant pel contingut, més allunyat en el temps, com per l’especial bon art que tingué al fer-les, defugint la mirada tòpica. A més, cobrí esdeveniments de gran pes històric per a la població, com l’enterrament multitudinari de l’escriptor i dramaturg Ignasi Iglésias.

Les imatges del fons Pinyol, custodiat i redigitalitzat (amb eines de major qualitat) pel Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, ens mostren vistes del poble, amb la inconfusible silueta de la parròquia, el pas del Rec Comtal pel municipi, els edificis cremats durant la Setmana Tràgica, o escenes de la vida quotidiana, algunes de principi de segle. Mireu aquest vídeo, és curt i val la pena:

A vegades patim perquè les xarxes socials i la tecnologia digital poden matar la fotografia. I mira, aquesta vegada bé l’han salvada!

Ho hem llegit a La Vanguardia, BTV Notícies i l’Opinió Andreuenca.

En fotografia, el coneixem bé. Preocupat per l’art com a fenomen social, estudià la fotografia com a art de frontera, intentant treure conclusions de les paradoxes que la incipient fotografia familiar plantejava a les tradicionals formes d’abordar l’obra artística. Gràcies a aquesta feina, dirigí i publicà el 1965 la coneguda obra col·lectiva Un art moyen. Essai sur les usages sociaux de la photographie, conjuntament amb Robert Castel, Dominique Schnapper, Luc Boltanski, Gérard Lagneau i Jean-Claude Chamboredon, investigadors tots ells que anys més tard esdevindrien importants referents de l’acadèmia francesa.

Aquesta obra no està traduïda encara al català, però val la pena recomanar la versió castellana editada el 2003 per l’editorial Gustavo Gili, més que res per l’interessant pròleg del sociòleg Antoni Estradé, que ens contextualitza, explica i defensa una obra certament poc fàcil de llegir pel llenguatge espès típic de Bourdieu.És interessant, a més, perquè aquesta contextualització és alhora històrica i bibliogràfica: l’Art Moyen ja deixa entreveure elements del que serà la revolució científica de les obres La reproduction (1970) i La distinction (1979), peces clau de la sociologia de la cultura i, com no pot ser d’altra manera, de l’art.

En tot cas, però, l’article d’avui no és per a recomanar llibres (que també), sinó perquè el Bourdieu interessat pels usos socials de la fotografia va fer, ell també, fotografies. A mitjans dels anys cinquanta, i un cop acabats els estudis, Bourdieu es trasllada a Algèria, on ha de fer el servei militar. Allà descobreix un país en ple procés de descolonització, i decideix estudiar els canvis estructurals que això representa: no tant els polítics, sinó els culturals, econòmics, demogràfics… I per a fer-ho, Bourdieu es val de la fotografia. Com? Intentant capturar allò que per a ell són escenes que aporten continguts, que expliquen realitats.

Ara bé, Bourdieu no era fotògraf, ni s’ho va plantejar mai. De fet, les imatges van estar més de quaranta anys sense veure la llum. L’objectiu de les fotografies no era ser presentades al públic, sinó ser una eina que l’ajudés a l’hora de desenvolupar la seva tasca de recerca i, sobretot, reflexió. Són fotos pensades per a ser mirades només per ell, en l’elaboració d’obres com Sociologie de l’Algérie (1958) o Travail et travailleurs en Algérie (1963).

Actualment, hi ha una exposició que mostra 150 d’aquestes fotografies algerianes de Bourdieu. Organitzada per Camera Austria, ara es pot veure a Madrid, i després a Estrasburg. I estaria molt bé que algun dia pogués venir al nostre país. Més que res, perquè són imatges que defugen qualsevol interès artístic o estètic. I malgrat tot, són fetes per algú que va dedicar moltes hores a l’estudi de la fotografia artística. Una paradoxa que ens pot ajudar molt a reflexionar sobre l’art i la fotografia.

Per a resoldre aquests dubtes, la gent de Quesabesde.com va obrir fa un temps el bloc Cómo la hice, on cada setmana hi publiquen diverses fotos, amb l’explicació que els donà l’autor a la pregunta sobre com la va fer. Les fotos, o bé les han buscat ells mateixos (comenten que el Flickr és un dels seus llocs preferits on trobar-les), o bé són recomanacions dels lectors, que els fan arribar enllaços a imatges de la xarxa que els han fet sortir la pregunta màgica.

De fotos, n’hi ha de tots tipus: periodístiques, de paisatge, d’estudi, i no fan distinció segons si l’autor és una patum o no. De fet, la major part de les fotos no són de patums. Però podriem ser-ho.

Aprofitant que els textos estan llicenciats sota Creative Commons, en reproduïrem aquí un, com a exemple. És l’explicació de la foto que acompanya aquest article, del fotògraf Gabriel Sanz i que porta per títol “Caliente”. Tot plegat ho trobareu aquí.

“Antes de  realizar cualquier fotografía de este tipo suelo desarrollar la idea sobre papel, con un boceto o esquema realizado a lapicero. Esto me ayuda bastante a la hora de planificar el set y la iluminación. Lo que más tiempo me llevó en esta fotografía es encontrar el grifo que quería. Los actuales de bronce se parecen bien poco a este o las réplicas son más caras. En el set el grifo está en la posición opuesta a la que se ve en la fotografía, es decir la boca apunta hacia arriba. Está montado en un cartón oscuro rígido al que se le ha frotado un poco la cara visible para que coja un poco de textura. En la otra cara del cartón hay un latiguillo flexible enroscado al grifo para poder soplar por ahí el humo. Tanto en la base como en la parte superior coloqué dos cartulinas blancas y mate para que reflejaran un poco de luz y evitar zonas oscuras que se confundan con el fondo, que es una cartulina negra. Para iluminarlo usé un único flash en posición horizontal sobre un trípode proyectando la luz directamente, y de forma lateral, sobre la zona del humo. El set estaba montado en una habitación pequeña a oscuras por lo que no es posible hacer más de dos o tres disparos seguidos sin airear. El disparo retardado me ayudó bastante, ya que con los pitidos previos te da tiempo a introducir el humo”.

Si voleu veure’n i llegir-ne més, ho trobareu a Cómo la hice. Ah, i digueu-li a en Desdedins que faci una ullada a aquesta foto, que em sembla que li ha sortit un imitador…

I és que Frederic Marès (1893-1991), reputat escultor, tenia una afició, diríem passió, absolutament desenfrenada: el col·leccionisme. I, gràcies al seu benestar econòmic, i la seva dilatada vida, el fons que agrupà sembla de pura fantasia. Només començar el recorregut, trobareu la col·lecció d’art romà. Després, l’escultura romànica, amb una quantitat de mares de Déu i Cristos romànics que fa caure d’esquena. Tot seguit, l’escultura gòtica. Al soterrani, escultura romànica en pedra… amb dues portalades senceres de dues esglésies, i una part del claustre gòtic del monestir que hi havia on ara hi ha el parc de la Ciutadella! Si seguiu pujant, veureu la col·lecció d’escultura renaixentista, la col·lecció barroca, i fins i tot l’art català de principis del segle XX.

Si fins aquí el museu us ha semblat “tradicional”, agafeu-vos. Si seguiu pujant, arribareu al que anomenen “Gabinet del col·leccionista”, que és un conjunt de sales que abandonen, diguem-ne, la història de l’art, i estan dedicades al col·leccionisme de tot allò que pugui ser col·leccionat: vanos d’ivori, pipes, claus (sí, una sala plena només de claus de porta!), armes, articles de fumador (amb una notable col·lecció de pipes), rellotges, soldats de plom, teatres de paper…

I ara em direu: per què ens parles avui d’aquest museu? Doncs perquè, com no podia ser d’altra manera, Marès fou un dels primers col·leccionismes de “coses-relacionades-amb-la-fotografia”. De fet, la fotografia hi té dedicada tota una sala que, segons la web del museu, és “una de les primeres col·leccions públiques de la fotografia del segle XIX a Espanya”. Allà hi ha: càmeres de diversos tipus (i dues d’immenses al mig de la sala), retrats fets amb les primeres tècniques fotogràfiques (daguerreotips, ambrotips, fenotips), cinc retrats ovals de grans dimensions i, finalment, una gran i curiosa col·lecció de petits retrats, fets a l’albúmina, de meitats del segle XIX.

La pena? Que, segurament, quan arribeu a la sala de fotografia, haureu vist tantes coses, i tant curioses i diferents, que la vostra capacitat d’observació i atenció serà molt, molt limitada…!

I és en aquest sentit que avui volem presentar-vos una exposició que val molt la pena. No és nova, ja es va estrenar a Mollet del Vallès fa un temps (ja en vam parlar), però ara arriba a Barcelona. Porta per títol L’orgull de l’absència i la seva autora n’és la Judith Vizcarra.

L’orgull de l’absència és un relat fotogràfic que ens mostra diverses dones que han vist com el seu cos es transformava sobtadament a causa de la mastectomia, una intervenció quirúrgica necessària en la lluita contra el càncer. Vizcarra, però, no admet que aquesta mutilació íntima impliqui també una mutilació estètica: malgrat tot, la bellesa hi és, la bellesa no desapareix mai.

En aquest relat fotogràfic, l’autora s’esforça per a fer emergir la bellesa del cos de la dona, sense caure en el parany de negar la realitat, ni d’intentar amagar-la. Tampoc no l’emmascara: segurament hagués estat més senzill fer un reportatge fotoperiodístic, però Vizcarra opta per la rabiosa honestedat del primer pla, del nu d’estudi. I, davant d’això, crea unes imatges d’una gran força, de la qual n’impressiona la sensualitat que se’n desprèn.

Si voleu veure l’exposició, del 4 al 21 d’octubre la trobareu a la Casa Elizalde, a Barcelona. Podeu saber-ne més fent una ullada a la web de l’exposició.

En el meu cas, era una diminuta càmera de plàstic groc, que tenia com a visor un simple marc, també de plàstic, que s’aixecava del cos de la càmera.Pel que fa a la velocitat i l’obertura, oblideu-vos-en! Tot era fix: només una rodeta per a fer avançar la pel·lícula, i un botonet per a activar la molla de l’obturador.

Si us parlo d’això, és perquè aquesta càmera utilitzava un tipus de pel·lícula molt comuna en la fotografia popular, que es venia dins d’un cartutx i que, en el meu cas, la càmera era tan petita que bona part d’aquest cartutx quedava totalment a la vista. Estic parlant de la pel·lícula de 110, un producte tampoc no tant antic, però que avui resta totalment oblidada de la memòria popular fotogràfica. Avui la recordarem, així com la seva germana gran, la pel·lícula de 126.

I començaré, per a respectar el criteri cronològic, per aquesta darrera. Era l’any 1963, i la casa Kodak presentava en societat un nou model de càmera: la famosa Instamatic. Una càmera popular, senzilla, pensada per a un públic més interessat en la fotografia familiar, que no pas en els usos artístics o professionals.

La virtut de la càmera era que reprenia l’ideal de Kodak de posar a disposició dels clients una càmera per a la gent que no volia esbarallar-se amb l’aparell per a poder fer les fotos, i aquesta virtut no requeia sols en la càmera en sí, sinó també en el nou model de pel·lícula que presentava: un negatiu instal·lat dins un cartutx de plàstic, que simplificava totalment l’exercici de posar i treure el rodet i que, a més, no calia ni tan sols que fos rebobinat.

De fet, l’invent no era més que traspassar parts de la càmera (els rodets, el magatzem de la pel·lícula impressionada) a la pròpia pel·lícula, utilitzant materials d’un sol ús. A més, mantenia elements fins a cert punt arcaics, com el paper que acompanya tota la pel·lícula i on hi ha impresa la numeració de les fotografies (i que encara avui podem veure en les pel·lícules de mig format). Tot i això, la proposta fou molt ben rebuda, fins al punt que altres fabricants dissenyaren càmeres per a aquest format, i Kodak arribà a inventar un sistema perquè, mitjançant un dentat del cartutx, les càmeres detectessin la sensibilitat de la pel·lícula.

L’any 1972, finalment, i davant l’èxit d’aquest model, Kodak tragué a la llum una versió reduïda d’aquest format, per a facilitar la producció de càmeres més petites.

Cal tenir en compte que la pel·lícula de 126 tenia una amplada de 35mm, a la que cal sumar-hi els marges del cartutx, mentre que la de 110 en fa 16mm (com a curiositat, cal fer notar que la perforació de les dues pel·lícules se situa només a una banda, i que més o menys correspon a un forat per imatge).

Aquest nou format facilità l’aparició de moltes càmeres gairebé de joguina, i d’unes mides molt reduïdes, més i encara si les comparem amb les de 126. Tot i això, mireu si era popular el model, que se’n feren càmeres rèflex, com la Minolta 110 Zoom SLR o la Pentax Auto 110!

Quina és la situació d’aquestes pel·lícules avui? Senzillament, no se’n fan. Kodak deixà de fer la 126 l’any 2008, i la 110 l’any 1994. Sembla ser que l’actual seducció per les càmeres de joguina i l’èxit de la recuperació de la Polaroid ha portat alguns fotògrafs a preguntar-se per aquests formats, però el cert és que una nova producció és difícil. En tot cas, quedi aquest post com a record dels bons moments viscuts amb aquestes càmeres!

Tot i això, quan semblava que, a la llarga, la foto de carnet desapareixeria sense deixar ni rastre, l’efervescència de les xarxes socials, els fòrums, els blocs i altres espais similars han fet aparèixer un nou format d’imatge, que en bona part recull la mateixa idea que la foto de carnet, però actualitzada, i adaptada als nous gustos del segle XXI (i, a més, sense la limitació que representa l’estricta normativa dels documents oficials): els avatars, icones o imatges personals. Aquesta nova imatge ja no és només fotogràfica, sinó que en molts casos és un dibuix, o un disseny. I sovint no representa la persona, sinó algun element amb el que aquesta s’hi identifica. Tot i això, la fotografia del rostre segueix sent una fórmula habitual i, en alguns casos, gairebé imprescindible, com en les xarxes i blocs professionals.

I, en aquest sentit, ja no és estrany trobar fotògrafs que s’ofereixin per a elaborar aquests avatars, en tant que aquesta imatge és la primera impressió que moltes persones poden endur-se de nosaltres, i a voltes és necessari deixar-ho en mans de professionals. Com que molts dels que volteu per aquí no amagueu la vostra fal·lera fotogràfica, i pot ser que algun amic/conegut/saludat o fins i tot client us demani una fotografia per a posar-se-la com a avatar, volia compartir unes recomanacions prou encertades que he trobat per la xarxa. No són les úniques, moltes són ja conegudes, i potser amb totes no hi estareu d’acord, però poden ser un bon començament:

• Cal que sigui una imatge amb la que la persona se senti representada. Vol ressaltar algun aspecte? Amb ulleres o sense? I amb quina roba?
• Pel que fa al format de la imatge, cal valorar pros i contres. I, en general, guanya el format quadrat: és el més estàndard, fins al punt que algunes webs retallen la imatge en cas que aquesta sigui vertical o horitzontal. Si la persona vol una imatge per a utilitzar-la amb major o menor assiduïtat, així segur que sempre quedarà bé.
• Pel que fa a la mida, aquí tenim una característica que hem de tenir molt en compte: els avatars són petits. La imatge, per tant, l’hem de preparar tenint en compte que sovint es veurà a una resolució de 80×80 o menys, i que malgrat tot haurà de ser comprensible. Compte a donar massa importància a detalls que potser després seran imperceptibles.
• Omplir el quadrat. És bonic un retrat que ens talli per la cintura, però pot ser que, al veure la imatge a la mida final, ni tan sols se’ns reconegui. Com més ompli l’espai la cara de la persona, més bé se la veurà en la imatge.
• L’objectiu és presentar una persona. Cal tenir molta cura del fons, ja que podria apagar la cara. Un fons llis farà ressaltar la cara, que és el que importa.
• L’angle de visió. Aquí sí que el marge és molt gran, i depèn molt de com la persona vulgui presentar-se. Picats i contrapicats són atrevits i informals, però la càmera a l’alçada dels ulls és l’opció segura per qui vulgui una imatge més formal.
• Pel que fa a l’enquadrament, ens passa una mica el mateix. Un cert descentrament pot quedar bé, però amb el poc espai que tenim pot ser que retallem el front, o part de la cara. Si ens agrada, endavant!
• Colors: aquí ja el camp és immens: blanc i negre, colors realistes, colors alterats, virats… Tinguem present que l’elecció no és neutra, i que els colors determinaran la forma com ens veuran els altres.
• Finalment, la persona també haurà de prendre una decisió: una foto per a tot arreu, o dues, una per a espais informals (EF, Twitter) i una altra per als formals (bloc de l’empresa, LinkedIn)?

Si quan fem la foto tenim presents aquestes recomanacions, o indicacions, de ben segur que el nostre retratat quedarà ben content! Ja ho veureu, se li notarà a la cara (i a l’avatar)!

(ho hem llegit aquí)

I, és que, pensant en això, se’m va acudir comparar-ho amb una altra afició meva: la música. No sé per quins set sous, aquestes preguntes que em faig sobre la fotografia (per què fer fotos, quina mandra, no sé què fotografiar, hi ha altres fotògrafs millors…) no me les faig quan parlem de l’afició a tocar un instrument musical. Quan em ve de gust, toco. A més, de tant en tant toco amb altres companys, i fins i tot en públic. I, perquè això sigui possible, assajo.

I en aquest moment, bingo!

Perdoneu, us heu fixat en quina paraula he emprat? “Assajar”. Per què no utilitzem mai la paraula assajar quan parlem de fotografia? A vegades parlem de “practicar”, però és ambigua, ja que pot englobar, tant l’assaig, com la pràctica real. Assajar… Sona bé, no? Tinc la sensació que els fotògrafs no assagem. Que cada vegada que sortim a fer fotografies, és per a fer un reportatge, que puguem penjar a Flickr i que tothom ens digui: Wonderful! I que ens pensem que, a base de fer fotos, anirem aprenent. Com el músic que es pensa que s’aprèn a base de concerts (bé, de fet n’hi ha més d’un, però ara deixem-ho).

Però l’assaig en música és una altra cosa: és fer escales, arpegis, notes llargues… És agafar una peça i descomposar-la compàs a compàs, destrossant-la per totes bandes, amb l’únic objectiu de treballar articulacions, accents, cadències… I oi que cap músic no penjaria això al seu Youtube o el seu MySpace? Però quina és la motivació? Que el dia que convingui tocar una determinada peça, ho pugui fer. De fet, moltes vegades, també és un exercici d’autoestima: conèixer bé els teus límits, els teu potencials…

Per això, i si al Miquel Bohigas, no li sap greu, li parafrasejaré el seu article, de la forma següent: he assajat la fotografia d’esglésies romàniques, he assajat la fotografia d’animalons i flors, assajaré ja fotografia de colors de la tardor, he assajat la fotografia de portes i finestres (és la meva especialitat, però veig que encara cometo certs errors que voldria solucionar), he assajat la fotografia de carrer (és prou difícil i em fa vergonya, però me’n sortiré)… I, com que l’any passat vaig assajar fotografia de festes majors, aquest any aniré a la del meu poble i faré unes fotos que em penso que podré presentar al concurs d’EF. Oh, això és tota una altra música!

En aquest sentit, cal subratllar que l’assaig és metòdic, i cal planificar-lo. L’assaig no és “vaig a veure què em trobo” (a no ser que es vulgui assajar la capacitat de reacció), sinó que és: “avui vaig a assajar fotografies de bestioles, de forma que em miraré les fotos d’en Sirius, a veure com ho ha fet, treuré el cap per les webs de fotografia de natura, i em marcaré dos, tres objectius”. I se surt a assajar i, quan es torna, es valora si s’ha aconseguit el que es volia. I finalment, davant la pregunta: “i jo ara què en faig d’aquestes fotos? Si a mi no m’interessa per a res la fotografia d’animalons!”, un mateix pot respondre: “sí, no m’interessa, però el dia que calgui, ho tindré més per la mà”. A més, davant del dubte de “no tinc ganes de sortir a fer fotos” es pot respondre: “és clar, assajar és avorrit i pesat! Però ja veuràs que bé t’ho passaràs quan facis un reportatge!”

Oi que sona prou bé? Em penso que una de les causes de la frustració i la desídia del fotògraf aficionat és que confonem “assaig” i “actuació”. Ens avorrim fent fotos perquè en veritat estem assajant, i alhora ens frustrem quan volem fer fotos, perquè no hem assajat prou.

Així doncs, què us sembla si, després de l’estiu, assagem una mica?