Els fotografs Adolfo Zerkowitz i el seu fill Alfredo Zerkowitz es varen dedicar entre 1915 i 195o el primer i de 1950 a 1980 el segon, a crear una de les col·leccions gràfiques mes complertes de Catalunya, i podríem dir que de tot l’Estat.

La major part son postals de la ciutat de Barcelona però hi podrem trobar també una bona mostra de moltes de les poblacions catalanes.

Amb l’objectiu de donar continuïtat i compartir aquestes imatges històriques, s’està digitalitzant tot l’arxiu, que consta d’unes 65000 fotografies. De moment s’en poden veure unes 2.000 de Barcelona.

La família és qui ha portat a terme aquesta gran tasca, a la que no posen data de finalització i que potser podrem ajudar, col·laborant, demanant alguna ampliació o còpia digital. Endavant doncs…

Podeu veure tot el que hi ha fins ara, la història d’aquests dos fotògrafs, i altres continguts, a la pàgina www.zerkowitz.es

De tots són prou conegudes les imatges de Dorothea Lange, o de Walquer Evans, sobre la població nordamericana en temps de la Gran Depressió dels anys trenta del segle XX. El que no és tant conegut és el context que facilità que aquests, i altres fotògrafs, duguessin a terme la ingent tasca de documentació fotoperiodística que avui podem veure. I aquest context no fou altre que el de la Farm Security Administration.

La Farm Security Administration va ser un pla iniciat entre el 1933 i el 1935 per l’administració de Franklin Delano Roosevelt, en el context del New Deal, amb l’objectiu de combatre l’extrema pobresa del sector agrari americà. Aquest pla incloïa una profunda reforma agrària, centrada en la concentració parcel·lària i la compra de granges que no eren rendibles. A més, dedicà part del pressupost també a la modernització de les explotacions, així com a la formació dels pagesos i grangers, i la substitució de maquinària obsoleta.

És precisament la Farm Security Administration qui, a partir del 1935, creà la Divisó d’Informació, amb un programa específic de fotografia, dirigit per Roy Stryker, autor de la divisa “Mostrar Amèrica als americans” (Introducing America to Americans).

Aquest programa comptà amb una llista excepcional de fotògrafs. A banda dels dos que hem esmentat a l’inici, cal afegir-hi Charlotte Brooks, Esther Bubley, Marjory Collins, Harold Corsini, Arnold Eagle, Theodor Jung, Sol Libsohn, Carl Mydans, Martha McMillan Roberts, Edwin Rosskam, Louise Rosskam, Richard Saunders, Ben Shahn, Jack Delano, Sheldon Dick, Russell Lee, Gordon Parks, Arthur Rothstein, John Vachon o Marion Post Wolcott.

En total, es calcula que es recolliren 250.000 imatges en blanc i negre, i 1.600 imatges en color. Una tasca excepcional de documentació, que ha passat, per mèrits evidents, a la història de la fotografia.

Si voleu veure’n alguna mostra, a la web de la Llibreria del Congrés hi ha disponibles 164.000 imatges en blanc i negre, i les 1.600 imatges en color. Podeu accedir-hi a través d’aquest enllaç o, si preferiu una tria, d’aquesta notícia de l’Euskal Argazkilaritza-Erakundea.

La coincidència en el temps, d’una banda, de la difusió de les càmeres de 35 mil·límetres i, de l’altra, dels fets històrics de la Segona República i la Guerra Civil, feren d’aquella època un dels moments més històrics de la fotografia catalana, amb noms ben coneguts com els de Català Pic o Agustí Centelles, entre d’altres. Tot i això, la fi de la guerra comportà persecucions, depuracions i exilis, i els professionals de la fotografia, que tant s’havien significat en la documentació gràfica dels fets esdevinguts, sovint sense amagar les seves fílies personals, foren dels que més patiren la dura repressió franquista.

Això explica per què, malgrat la gran quantitat d’imatges de la guerra, la postguerra catalana sigui més òrfena de material gràfic, i en tot cas quedi recollida en imatges oficialistes, allunyades de les innovacions estètiques de la fotografia de la seva època.

Tot i això, si podem afirmar que, malgrat ser poques, encara ens resten imatges d’aquest fosc període amb un mínim interès fotogràfic, és gràcies a fotògrafs que, malgrat la derrota, i malgrat l’entorn hostil, no renunciaren a la seva vocació documentalista. I entre aquests sobresurt un nom destacat: Josep Maria Pérez Molinos.

Pérez Molinos nasqué a Barcelona l’1 de març de 1921. Amb 14 anys començà a col·laborar i publicar fotografies en alguns diaris, com La Publicitat i El Diario Gráfico, i posteriorment treballà per a capçaleres com La Vanguardia, El Noticiero Universal, La Rambla, Notícias i Treball.

A banda de la seva passió per la fotografia, Pérez Molinos es caracteritzà per la seva marcada vocació política. Simpatitzant comunista, el 1937 d’afilià al PSUC, partit al qual pertangué tota la vida. Durant la guerra fou acreditat com a periodista als fronts d’Osca, Terol, l’Ebre i Madrid.

Probablement, el més prudent, veient que la guerra s’acostava a la fi, hagués estat prendre el camí de França, com feren tants d’altres compatriotes significats. En tot cas, Pérez Molinos es quedà a Barcelona i, efectivament, el 1939 fou detingut, per roig i per separatista. El seu arxiu fotogràfic, que abraçava gairebé 3000 negatius, amb reportatges sobre la guerra, l’activitat del PSUC, l’enterrament de Durruti o les Brigades Internacionals, fou requisat.

La sort, però, somrigué a Pérez Molinos, i amb ell a la història de la fotografia catalana. Gràcies a les gestions que feren per a ell diversos familiars que treballaven a l’ajuntament de Barcelona, Pérez Molinos fou alliberat i, no només això, sinó que entrà a treballar com a fotògraf del Servicio Nacional de Propaganda, esdevenint el fotògraf oficial del Governador Civil de l’època. Gràcies a això, ens han arribat les imatges de la primera postguerra, com la visita de Himmler a Barcelona en representació del govern nazi d’Alemanya, les visites de Franco a Catalunya i, en general, l’activitat diària de construcció de la nova estructura dictatorial en una societat abatuda per haver perdut una guerra.

A finals de 1942, però, el secretari del Governador descobreix el passat comunista de Pérez Molinos, i aquest és inhabilitat com a fotògraf. Des de llavors, fins al final de la dictadura, només pot exercir com a fotògraf en tant que aficionat. Ha recollit, però, un bon arxiu d’imatges, que constituirà un dels millors arxius fotogràfics de la Catalunya de postguerra.

L’any 1975 comença una nova etapa per a Pérez Molinos, ja que se li reconeix la tasca feta. Gregorio López Raimundo li demana que torni a col·laborar amb el PSUC, i des de llavors rep diversos premis, com el títol de soci honorari de la Unió de Professionals de la Imatge i la Fotografia, o el de col·legiat d’honor del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Mor el 12 d’agost del 2004, a Barcelona. A títol pòstum el sindicat Comissions Obreres crea el premi de fotografia que du el seu nom.

Les seves imatges de la postguerra són un material de primer nivell per a conèixer la primera postguerra catalana, i el propi fotògraf, en el seu testament, féu una cessió no exclusiva dels drets de reproducció de la seva obra al PSUC, a CC.OO., a la UPIFC i al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Pel que fa a la seva obra incautada, mai no aconseguí que li fos retornat el que per dret era seu, i forma part, encara avui, de l’arxiu de Salamanca.

A partir del fil que en Tru va titular Unes lectures curtes, vaig trobar aquest article de’n Pedro Arroyo que esmentava un curs amb l’Eduardo Momeñe on es va parlar del efecte K o efecte Kuleshov.

Es refereix bàsicament al cine, on amb el muntatge d’imatges fixes  s’aconsegueix donar diferent força emocional segons els continguts dels plans correlatius. Tot i que sense ser-ne conscient es evident l’efecte, no sabia que estigués estudiat de fa tant temps i que tingués un nom l’efecte.

Trobareu molts més vídeos que es refereixen a aquest fet en aquesta cerca al Youtube.

Em va recordar els tríptics que vàrem fer amb en Manolo Laguillo en el taller fet recentment. Segurament la lectura serà també diferent segons la posició de les imatges. Quelcom més per indagar…

És ben sabut que una de les decisions més encertades per al desenvolupament de la incipient fotografia fou l’adquisició, per part del govern francès, l’any 1839, dels drets sobre aquesta nova tècnica, ja que això permeté als investigadors seguir avançant en el sistema, sense haver de patir pels drets d’explotació i les patents. El que no és tan conegut és que, darrere d’aquesta decisió hi havia… un català!

Francesc Joan Domènec Aragó i Roig, més conegut, sobretot en el món francòfon, per François Arago, nasqué el 1786 a Estagell, a la comarca del Rosselló. De jove es dedicà a la carrera militar, però curiosament aquesta el conduí vers un gran apassionament per les ciències, especialment la física i l’astronomia. Col·laborador de Laplace, participà en la campanya per a mesurar el meridià, responsabilitzant-se ell dels càlculs de triangulació a la península Ibèrica.

La Guerra del Francès (1808) enxampa Aragó a l’illa de Mallorca, a la Mola de s’Esclop, on havia instal·lat un petit observatori (que encara en part es pot veure). Acusat d’espionatge, va salvar-se de ser linxat per la multitud gràcies a un a disfressa, i a saber parlar perfectament l’accent mallorquí. Durant tot un any maldà per fugir a França, i fou empresonat diverses vegades, al castell de Bellver, a Roses i a Palamós, i l’aventura de fugir el portà dues vegades a l’Àfrica. Arribat finalment a Marsella, es dedicà de nou a la recerca científica, i al cap de poc fou nomenat membre de l’Acadèmia Francesa de Ciències.

L’obra d’Aragó abraça àmbits molt diversos, com la pressió del vapor en diferents temperatures, o la velocitat del so. En el camp de l’òptica, treballà amb Fresnel en la teoria ondulatòria de la llum i en la polarització de la llum, i entre les seves descobertes hi ha la polarització rotativa, i l’anomenat “punt d’Aragó”. Investigà els fenòmens magnètics, tenint entre els seus continuadors noms com André-Marie Ampère i Michael Faraday.

Aquesta carrera científica, lligada a la seva experiència a la Guerra del Francès, donà a Aragó certa notorietat pública, que l’animà a provar la carrera política. Escollit com a diputat pel Departament dels Pirineus Orientals el 1830, aquesta nova experiència el portà a ser nomenat ministre de la Guerra i de la Marina, i el 1848 arribà a exercir, durant dos mesos, les funcions de Cap d’Estat de la República. Aragó mor l’any 1853 a Paris, però els homenatges a títol pòstum no es feren esperar: el seu nom el duen un cràter de la Lluna, un anell de Neptú, un asteroide, el liceu més gran de Perpinyà, i fins i tot hi consta al peu de la Torre Eiffel de Paris.

I bé, quina relació té amb la fotografia? Doncs que, a banda dels seus descobriments òptics, en la seva entrada en política es dedicà en cos i ànima al foment de la instrucció pública, la retribució dels inventors i la difusió de les ciències experimentals. I és en aquest sentit que, el 1839, Louis Daguerre es presentà a Aragó amb un nou invent: el daguerreotip. Aragó s’entusiasmà amb l’invent i ell mateix el mostrà a l’Acadèmia de les Ciències. Finalment, Aragó impulsà la llei per la qual l’estat francès comprava el nou invent a canvi d’una pensió anual de 6.000 francs per a Daguerre, i de 4.000 francs per a Isidore Niépce, el fill de l’inventor Nicéphore Niépce.

Així que ja ho sabeu! Si a la propera edició del Visa Pour l’Image passeu per la plaça d’Aragó, i veieu aquesta estàtua, ja no podreu dir que no sabeu qui és!

(la imatge de l’article l’hem treta d’aquí)

Aquesta és la continuació, el segon i darrer article de Joan Boira de la sèrie dedicada al tema de la gestió del color en fotografia digital.

Joan Boira és assessor tècnic per fotògrafs i es dedica a la formació en fotografia des del 2002. Està especialitzat en donar cursos i tallers sobre calibratge del color de pantalles i impressores, sobre programes de tractament fotogràfic com Adobe Photoshop i Lightroom, així com en l’assessorament per l’optimització d’equips i flux de treball.

(més…)

Les fotografies antigues són, en la ment de gairebé tots, fotografies en blanc i negre. És per això que la imatge que tenim de la Barcelona de la Rosa de Foc, o del Pirineu de començaments de segle, o de la Costa Brava d’abans del turisme, és en blanc i negre o, com a molt, amb tonalitats sèpia.

Tot i això, la fotografia en color és una tècnica molt antiga, per bé que les dificultats tècniques la van fer poc assumible per a la major part de fotògrafs. De fet, gairebé inassumible, a no ser que, per exemple, es tingués el suport del propi… Tsar de Rússia?
I aquest és el cas del personatge que us presentem avui: Sergei Mikhailovich Prokudin-Gorskii. Aquest era un polifacètic científic i inventor, nascut el 1863 a Murom, ciutat de l’Imperi Rus.

Fill d’una nissaga noble i militar, els seus estudis a Berlín el portaren a descobrir un nou invent: la fotografia en color que investigava Adolf Miethe, basada en la descomposició en tres colors. Al tornar, compaginà la seva feina amb un estudi fotogràfic, on seguí investigant la fotografia cromàtica.

El 1905, la seva vida féu un gir inesperat: rebé el suport del propi tsar, que en aquell moment ja era Nicolau II, per a fer un gran reportatge folklòric i costumista de la Rússia tradicional. Equipat amb un vagó-cambra fosca, i amb salconduïts per a viatjar per tot el territori de l’imperi, Prokudin-Gorskii recollí més de 3.500 imatges. El tret més destacat, i com podeu suposar, és que en gran part es tracta d’imatges en color.

La Revolució d’Octubre estroncà la producció fotogràfica russa de Prokudin-Gorskii, i el 1918 s’exilià. Recorregué diverses ciutats europees, fins que el 1922 s’instal·là definitivament a París, on féu de fotògraf fins l’any 1944, quan morí.

Prokudin-Gorskii, en l’exili, hagué d’abandonar gran part del seu material fotogràfic, que s’acabà perdent. Tot i això, l’arxiu que pogué endur-se (gairebé dos mil negatius, i més de set-centes còpies en paper) fou adquirit, el 1948, per la Llibreria del Congrés dels Estats Units, que l’any 2000 n’inicià el procés de digitalització. Podeu veure’n les imatges aquí.

Ah! I si per algun motiu, després de llegir l’article, heu arribat a la conclusió que aquest fotògraf ja us sonava… En varem parlar al fòrum, ara ja fa un cert temps! Bona memòria!

Aquest és el primer de dos articles dedicats al tema de la gestió del color en fotografia digital. Aquest és un aspecte força tècnic, complex i aspre, però el seu coneixement i domini ha esdevingut imprescindible per obtenir imatges de qualitat. Aquesta problemàtica és fa especialment crítica alhora de reproduir les nostres fotografies sobre un suport físic, en forma de copies impreses, o senzillament si volem garantir la fidel reproducció dels colors originals de l’escena.

Volem agrair a en Joan Boira la seva generositat al oferir-nos la possibilitat de traduir al català i publicar els seus texts. En Joan és assessor tècnic per fotògrafs i es dedica a la formació en fotografia des del 2002. En Joan està especialitzat en donar cursos i tallers sobre calibratge del color de pantalles i impressores, sobre programes de tractament fotogràfic com Adobe Photoshop i Lightroom, així com en l’assessorament per l’optimització d’equips i flux de treball.

Us convidem doncs a llegir amb atenció aquest primer article sobre gestió del color. Esperem que en tragueu molt profit!

(més…)

Encara que es pugui seguir fent fotografia sense aquest programa, no podem negar que es gairebé imprescindible pel que fa a l’edició d’imatge digital i és utilitzat a diari per a milions de fotògrafs i dissenyadors de tot el món.

Pel que sembla, ahir mateix celebraven el vintè aniversari des que Adobe va treure al mercat la versió 1.0.7. Això era al febrer de 1990, encara que 3 anys abans, al 1987 havia sortit com a eina de processament d’imatges del Mac.

Com a curiositat dir que 10 anys mes tard, al 2000, ja duien venudes 3 milions de llicències.

Va ser desenvolupat per tres germans: Thomas, Glenn i John Knoll. Aquest últim és el que veiem al vídeo, fent una mirada retrospectiva a aquests vint anys del programa.

Esperem que segueixin 20 anys més i que algun dia el baixin també el preu, encara que per a la majoria potser sigui molt barat, oi?

Quan ja sabem preparar un projecte fotogràfic, sabem fer les fotos de manera correcta captant tota la informació possible i després sabem com tractar el negatiu digital. Llavors és quan ve el fabulós món de la impressió (llegeixis irònicament), perquè realment ens porta bastant de cap, no sé si estareu d’acord amb mi.  Precisament no fa gaire vam obrir un fil on es va debatre els pros i els contres d’adquirir una impressora fotogràfica de qualitat.

Una mica en relació amb això aquí us fem un breu resum de com preparar un test d’impressió per saber quin nivell d’enfocament hem d’aplicar a la nostra fotografia en qüestió.

El tutorial complert el podreu trobar aquí en anglès. Breument: es tracta que un cop ja teniu l’arxiu treballat,  amb totes les capes acoblades i convertit a les mides d’impressió, feu una selecció d’una zona concreta (es recomana una en la qual hi hagi contorns i zones amb detall fi) i l’enganxeu en un nou document en blanc (que com que és una prova serà d’unes mides més petites on hi càpiga la selecció que heu fet  i  amb la mateixa resolució que imprimireu la bona) en una capa nova.

Llavors aquesta capa es duplica 2 cops i al final tenim la selecció repetida 3 vegades (les re-ubiquem amb l’eina corresponent -V- perquè es vegin totes 3 a la vegada).

Cada una d’aquestes 3 capes la convertiu en objecte intel·ligent (botó dret a sobre cada capa > convertir en objecte intel·ligent) i apliqueu un enfocament diferent a cada una d’elles (com que és un objecte intel·ligent es podrà modificar  posteriorment el valor d’enfocament a cada una d’elles, si s’escau).

Posteriorment acobleu de nou, imprimiu i valoreu quin dels valors s’ajusta més als resultats desitjats. Fàcil, directe i eficaç! Però si ets novell i no t’ho expliquen possiblement donaries algunes voltes més abans no arribessis a aquestes conclusions, oi ?

Si teniu algun dubte, no s’entén algun matís en anglès o voleu parlar de proves d’impressió, de l’enfocament per impressió o publicació en web, podem engegar un fil al fòrum.

Vist a layersmagazine