La coincidència en el temps, d’una banda, de la difusió de les càmeres de 35 mil·límetres i, de l’altra, dels fets històrics de la Segona República i la Guerra Civil, feren d’aquella època un dels moments més històrics de la fotografia catalana, amb noms ben coneguts com els de Català Pic o Agustí Centelles, entre d’altres. Tot i això, la fi de la guerra comportà persecucions, depuracions i exilis, i els professionals de la fotografia, que tant s’havien significat en la documentació gràfica dels fets esdevinguts, sovint sense amagar les seves fílies personals, foren dels que més patiren la dura repressió franquista.
Això explica per què, malgrat la gran quantitat d’imatges de la guerra, la postguerra catalana sigui més òrfena de material gràfic, i en tot cas quedi recollida en imatges oficialistes, allunyades de les innovacions estètiques de la fotografia de la seva època.
Tot i això, si podem afirmar que, malgrat ser poques, encara ens resten imatges d’aquest fosc període amb un mínim interès fotogràfic, és gràcies a fotògrafs que, malgrat la derrota, i malgrat l’entorn hostil, no renunciaren a la seva vocació documentalista. I entre aquests sobresurt un nom destacat: Josep Maria Pérez Molinos.
Pérez Molinos nasqué a Barcelona l’1 de març de 1921. Amb 14 anys començà a col·laborar i publicar fotografies en alguns diaris, com La Publicitat i El Diario Gráfico, i posteriorment treballà per a capçaleres com La Vanguardia, El Noticiero Universal, La Rambla, Notícias i Treball.
A banda de la seva passió per la fotografia, Pérez Molinos es caracteritzà per la seva marcada vocació política. Simpatitzant comunista, el 1937 d’afilià al PSUC, partit al qual pertangué tota la vida. Durant la guerra fou acreditat com a periodista als fronts d’Osca, Terol, l’Ebre i Madrid.
Probablement, el més prudent, veient que la guerra s’acostava a la fi, hagués estat prendre el camí de França, com feren tants d’altres compatriotes significats. En tot cas, Pérez Molinos es quedà a Barcelona i, efectivament, el 1939 fou detingut, per roig i per separatista. El seu arxiu fotogràfic, que abraçava gairebé 3000 negatius, amb reportatges sobre la guerra, l’activitat del PSUC, l’enterrament de Durruti o les Brigades Internacionals, fou requisat.
La sort, però, somrigué a Pérez Molinos, i amb ell a la història de la fotografia catalana. Gràcies a les gestions que feren per a ell diversos familiars que treballaven a l’ajuntament de Barcelona, Pérez Molinos fou alliberat i, no només això, sinó que entrà a treballar com a fotògraf del Servicio Nacional de Propaganda, esdevenint el fotògraf oficial del Governador Civil de l’època. Gràcies a això, ens han arribat les imatges de la primera postguerra, com la visita de Himmler a Barcelona en representació del govern nazi d’Alemanya, les visites de Franco a Catalunya i, en general, l’activitat diària de construcció de la nova estructura dictatorial en una societat abatuda per haver perdut una guerra.
A finals de 1942, però, el secretari del Governador descobreix el passat comunista de Pérez Molinos, i aquest és inhabilitat com a fotògraf. Des de llavors, fins al final de la dictadura, només pot exercir com a fotògraf en tant que aficionat. Ha recollit, però, un bon arxiu d’imatges, que constituirà un dels millors arxius fotogràfics de la Catalunya de postguerra.
L’any 1975 comença una nova etapa per a Pérez Molinos, ja que se li reconeix la tasca feta. Gregorio López Raimundo li demana que torni a col·laborar amb el PSUC, i des de llavors rep diversos premis, com el títol de soci honorari de la Unió de Professionals de la Imatge i la Fotografia, o el de col·legiat d’honor del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Mor el 12 d’agost del 2004, a Barcelona. A títol pòstum el sindicat Comissions Obreres crea el premi de fotografia que du el seu nom.
Les seves imatges de la postguerra són un material de primer nivell per a conèixer la primera postguerra catalana, i el propi fotògraf, en el seu testament, féu una cessió no exclusiva dels drets de reproducció de la seva obra al PSUC, a CC.OO., a la UPIFC i al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Pel que fa a la seva obra incautada, mai no aconseguí que li fos retornat el que per dret era seu, i forma part, encara avui, de l’arxiu de Salamanca.