Tot hems sentit parlar de la crisi que es va batejar amb el nom de “La Gran Depressió”. Aquesta va ser una greu crisi econòmica mundial que es va perllongar durant la dècada anterior a la Segona Guerra Mundial, amb una durada variable, depenent del país afectat, però a la majoria va començar al voltant de 1929 i es va estendre fins a finals de la dècada dels anys trenta o principis dels quaranta. De fet, va ser la crisi més llarga en el temps, més profunda i la que va afectar a més països de les sofertes al segle XX.

Es considera que la Gran Depressió, de manera similar a la crisi que patim actualment, es va originar als EUA, a partir de la caiguda de la borsa del 29 de octubre de 1929 (conegut com a Dimarts Negre), després d’una dècada de creixement econòmic, increment de l’endeutament i especulació borsària, amb beneficis ràpids i fàcils. Ràpidament es va estendre a gairebé tots els països del mon amb conseqüències ben nefastes. A Europa, per exemple, va propiciar l’aparició del nacional-socialisme i l’arribada al poder d’Adolf Hitler.

Una de les iniciatives governamentals per lluitar contra la crisi als EUA va ser la creació de la Farm Security Administration, que va actuar en diversos fronts per tal d’ajudar a les famílies de l’entorn rural, especialment afectat per la Gran Depressió. No ens voldríem repetir,  ja que sobre la FSA i sobre el projecte Introducing America to Americans ja ens n’havia parlat en JordiPM. De la Dorothea Lange, una de les fotògrafes contractades per la FSA,  també en sabem força coses, gràcies a aquest article d’en Foster.

En aquesta ocasió volem atreure la vostra atenció sobre una sel·lecció d’imatges que resulten particularment interessants ja que són en color, cosa no gaire comú a l’època. Les podeu veure visitant aquest article de pLOG, la secció de fotoblogs del diari en línia denverpost.com. També podeu trobar fotografies similars en aquest àlbum de Flickr, organitzat per la Biblioteca del Congrés dels EUA.

SI us ve de gust veure’n algunes de les clàssiques, en blanc i negre, podeu examinar aquesta tria de favorites de la FSA/OWI, també a Flickr. Però si us en voleu fer un bon fart, llavors no hi ha res com anar a la font, que en aquest cas seria el propi web de la Biblioteca del Congrés. Per facilitar les coses, aquí trobareu la cerca de fotografies ja resolta.

Als anys 60 la dimensió artística de la fotografia encara es negava o es posava sota el dictat estètic de la pintura. Va ser llavors quan els Becher van tallar amb aquesta concepció, rebutjant la fotografia subjectiva, amb Otto Steinert al cap davant.  La Subjektive Fotografie pretenia una fotografia marcadament expressiva, en què les intencions creatives de l’autor ressaltessin per sobre del motiu principal.

Bernd i Hilla Becher es van conèixer el 1957 i el 1959 van començar a fotografiar i documentar de manera sistemàtica les diferents tipologies i objectes industrials. Amb una càmera Linhoff, van recórrer la conca del Ruhr, Holanda, Bèlgica, Luxemburg, el centre de França, Anglaterra i el 1972 van creuar l’Atlàntic fins EUA, per fotografiar les regions industrials de Pennsilvània.

Totes les fotografies les realitzaren seguint unes pautes i paràmetres molt definits, ja que empraven una càmera de gran format que situaven sempre en punts de vista elevats, en un pla perpendicular i frontal a l’objecte que retrataven. Les condicions de llum havien de ser homogènies de manera que sempre treballaven amb el cel ennuvolat i sempre eren en blanc i negre.  La composició de la fotografia era ben simple, ja que l’objecte fotografiat ocupava el centre, permetent així mostrar tot l’entorn.

El rigor per documentar i catalogar aquest tipus de construccions és tan obsessiu que transfereix a les imatges un caràcter enciclopèdic.

El propòsit de la fotografia dels Becher és el de mostrar la realitat de manera objectiva, sense necessitat de projectar-hi sentiments, que sigui el propi objecte qui s’expressi lliurement.

Després d’ordenar i sistematitzar l’enorme col.lecció de fotos que posseïen, van catalogar les formes de les construccions amb les seves varietats i subespècies, això ho varen anomenar Tipologies. Aquestes son famílies d’objectes formant mosaics rítmics i repetitius de paisatges o estructures en els que apareixen gasòmetres, dipòsits d’aigua, torres de refrigeració, etc

Per trobar els antecedents de l’obra dels Becher ens hem de remuntar als anys 20-30, en el llenguatge documental de fotògrafs alemanys marcadament realistes i sistemàtics com Karl Blossfeldt i August Sander.

L’obra dels Becher, donada la seva objectiva i rígida estètica, en un principi només va ser valorada per enginyers i arquitectes i les seves obres van ser qualificades “d’avorrides”, però els Becher no van variar gens ni mica la seva actitud estètica ni el caràcter de la seva obra.

El 1969,  publicaren el seu primer llibre sota el títol de Anonyme Skulptur: Eine Typologie Technische Baute i des de llavors la seva obra es va fer un lloc a les exposicions i catàlegs d’art. Avui en dia la seva obra esta representada en diversos museus, tant alemanys com internacionals, entre ells la Tate Gallery de Londres, el Museum of Modern Art i el Metropolitan Museum of Art de Nova York.

A Bernd Becher se’l considera un mestre de la nova objectivitat des que va ser nomenat el 1976 professor i catedràtic de fotografia a la Düsseldorfer Kunstakademie, aconseguint influir en tota una generació d’artistes contemporanis de la talla d’Andreas Gursky, Axel Hütte, Thomas Ruff, Candida Höfer o Thomas Struth i més enllà d’això a d’altres que els varen seguir.

En posteriors articles veurem qui son aquests afamats artistes, i el llegat i la influència que han tingut en varies generacions de fotògrafs moderns. Avui, desprès de mig segle, continua viu l’esperit dels Becher, ja veurem perquè.

Tot i això, penseu en els pioners de la fotografia: si ja era prou difícil obtenir una imatge sobre vidre o metall, com podia aquesta ser transportada d’un continent a un altre, si no era transportant-ne l’original? Doncs bé, aquesta possibilitat fa molts anys (més de cent!) que es va començar a explorar, amb major o menor èxit.

Els primers experiments s’iniciaren als anys quaranta del segle XIX, i tingueren com a mitjà de transmissió, evidentment, el telègraf. El primer (que se’n tingui constància) fou Alexander Bain, un inventor escocès que treballava, entre altres camps, en el desenvolupament del telègraf. Ideà una màquina per a fer facsímils, basada en un sistema sistema de pèndols que “escanejaven” l’original, i ho transmetien a uns altres pèndols que, a través d’un procediment químic similar al del laboratori fotogràfic, creaven la imatge facsímil. L’aparell fou creat el 1846, però tingué una vida molt curta, ja que el 1848 Frederick Bakewell, un físic anglès, obtingué la patent del “telègraf d’imatges”, un aparell de major qualitat que el del seu predecessor. En aquest cas, el sistema de pèndols fou substituït per uns cilindres, amb unes agulles que discriminaven les zones impreses amb un tipus determinat de tinta de les zones en blanc.

Tots dos sistemes, però, tenien un greu problema: l’emissor i el receptor havien d’estar perfectament sincronitzats. No eren, per tant, us instruments útils per a transmetre imagtes a llarga distància. El primer que comença a solucionar el problema fou l’italià Giovanni Caselli, amb el pantelègraf. En aquest cas, l’ús de tinta fèrrica i el control de la sincronització mitjançant rellotges de precisió permeté la creació del primer servei de telefax, entre Paris i Lió, el 1865.

Fins llavors, malgrat tot, la imatge original havia de tenir unes característiques específiques (de tintes) per a poder ser tramesa. El primer en substituir aquests models per un de cèl·lules fotoelèctriques fou l’anglès Shelford Bidwell, el 1881, amb unes cèl·lules de seleni.

Tot i això, la gran revolució la causà el 1907 el belinògraf, d’Édouard Belin. Aquest sistema dividia la imatge per punts, fet que facilitava la transmissió (de fet, encara avui es treballa així). I no només era una qüestió de facilitat: gràcies a aquest avenç, fou possible passar de la transmissió per cable a la transmissió per ràdio: el 1924, l’enginyer americà Richard H. Ranger envià una fotografia del president dels EUA de Nova York fins a Londres, esdevenint aquesta la primera imatge reproduïda per ràdio a través de l’oceà.

A partir d’aquest moment, la tècnica no parà d’evolucionar: fotocopiadores, telefax, fax… Fins i tot les nostres pròpies càmeres digitals són resultat d’aquest procés tècnic i històric!

Hem trobat una versió ben lúdica, desfogada i estiuenca del que seria una aproximació a la història de l’art. Hi podem fer una ullada a aquest vídeo de Hold Your Horses, de la productora L’Ogre, en el que hi trobarem 25 obres mestres de la pintura, representades d’una manera força enginyosa.

Amarem-nos doncs d’art en majúscules encara que sigui d’una forma diferent, desvergonyida i poc seriosa. Ara a veure si descobriu quins son els quadres,  i si ho feu, podeu posar els títols als comentaris, així tots n’aprendrem…

Una de les raons d’aquesta separació podria ser la suprema popularització del fet fotogràfic. O millor dit, de les aspiracions artístiques i de la possibilitat de realitzar-les.

Fa uns anys —i vist en perspectiva potser que no són tants— pretendre fer fotografia més enllà de les habituals aplicacions turístiques o familiars, materialitzades sense gaire maldecaps en el laboratori ràpid de la cantonada, era ficar-se en un bon embolic. Les dificultats que comportava assolir accés als equips, instal·lacions, materials i altres recursos necessaris per la pràctica de la fotografia dita “seria” sense ser un professional, constituïen un filtre considerable. La sol·lució més efectiva, descartada l’heroïcitat de fer-se un laboratori de positivat desmuntable al lavabo —sí, alguns eixelebrats ho feien-, era acollir-se a l’empara d’alguna associació d’aficionats. Pocs aficionats tenien la possibilitat de disposar d’un laboratori propi, estable i permanentment funcional.

Tot això ha canviat radicalment. El laboratori el tenim a sobre de la taula. O a sota. No fa pudor, no taca, no és tòxic, no comporta necessàriament despeses continuades. A més, ens permet fer el que ni en somnis haguérem imaginat possible —els que ho havíem d’imaginar—, amb èxit pràcticament garantit, poc esforç en termes relatius, i sobretot ràpid, molt ràpid. I a sobre podem exhibit les nostres magnífiques creacions a un públic potencial de mil·lions de persones —i faig curt— sense ni gota de suor. Tot són avantatges!

De veritat que tot són avantatges?

Oh, i tant! Segur que sí, sense cap mena de dubte que ho són. I com tals els hem de rebre. Avenços i avantatges immensos que posen en les nostres mans eines amb unes possibilitats pràcticament il·limitades. I gaire bé sense necessitat de preparar-se, abans d’exercir tant de poder. I potser precisament aquí hi ha el parany, m’atreveixo a sospitar.

Encisats i esverats amb les il·limitades capacitats amb les que ens dota la tecnologia, àvids per gaudir amb les nostres flamants joguines, de provar fins a on poden arribar, enduts per aquest frenesí digital ens saltem etapes d’aprenentatge que creiem prescindibles, o que ni tan sols sabem que existeixen. Ràpidament, ens fem eficaços productors de vocals obertes exclamades i altres formes de alabança, tan tòpiques i buides com les nostres pròpies creacions. Dediquem més temps en decorar i amanir la foto del que varem invertir en planificar i fer la presa. Quines coses!

Curiosament, assolim l’èxit —n’hi ha de moltes menes i colors, la Belén Esteban també en té el seu— però desconeixem molts conceptes fonamentals i ignorem —en el doble sentit de no saber i no tenir interès— la major part del que altres han fet abans per construir i definir aquesta activitat de la que ens bategem com ”aficionats”. Sobre aquests ciments de coneixement precaris i escassa curiositat, aixequem un edifici ben alt i cobert de llums de colors mai vistos, reflexos tornasolats i iridescències, que esperem amb ànsia que sigui l’enveja i admiració de tot aquell qui s’ho miri. Igual com l’edifici de la dreta, el de l’esquerra i el de l’altra banda del carrer. Una selva plena de paons reials mascles, agitant frenèticament les seves cues desmesurades i estrafolàriament decorades.

Aquesta exhibició de domini i poder sobre l’artifici i l’amaniment digital es pot arribar a manifestar de les maneres més extremes, ultrapassant els límits de tota congruència i, dient-ho sense embuts, del bon gust i el criteri del que és poc, prou o massa. Recollim caquetes de gos pel carrer i les fiquem en precioses capsetes folrades de seda, ras i vellut, amb llaçades rematades amb tirabuixons estil Lluis XV i polsim de purpurina. Que boniques, les nostres capsetes!

El que resulta sorprenent i trist —o a mi m’ho sembla, vaja— és que hi han institucions que renuncien a la seva funció primordial de difusió, educació i promoció de valors com el sentit auto-crític, la perseverança, la importància del contingut sobre l’embolcall, i s’estimen més donar reforç i exalçar ben bé el contrari. Per exemple, fa cert temps que ufanejant publicant i premiant un tipus de… Com dir-ho? Pèssimes il·lustracions digitals amb base fotogràfica, potser? Personalment, a mi em semblen mostres de a quin extrem es pot portar la manipulació digital de la imatge, fins el punt de perdre tota connexió amb la fotografia inicial —sovint manifestament mediocre— que passa a ser completament accessòria, una mera excusa, una anècdota, un miratge.

Una fotografia retocada no és fotografia?

Compte! El problema no és el gènere, l’estil, o si apliquem molt o poc retoc. Evidentment, la quantitat i tipus acceptable de manipulació depèn molt de la mena de imatge i l’ús que se n’ha de fer. A ningú li ha de costar imaginar que hi han variants de la fotografia —a banda de les aplicacions forenses, científiques, policials, etc— que no admeten gaires trucs. Però si s’escau, si per exemple ens movem en el terreny de la pura expressió i creació artística, per descomptat que som ben lliures de crear imatges tan artificials i artificioses com vulguem. Hi ha un bon grapat d’artistes reconeguts que han creat aquesta mena de imatges, d’altres que encara ho fan i molts altres que queden per venir. I algunes d’aquestes experimentacions visuals són fites a la Història de la Fotografia i han obert nous camins d’expressió artística.

Penso que el problema rau en poder-ho fer abans de saber-ho fer, d’haver recorregut un camí i haver invertit un temps en madurar i ser capaços de considerar les tècniques i la seva aplicació com simples eines, mitjans i no la finalitat ens si mateixa, i sotmetre-les a la nostra voluntat i intenció. De fet, diria que el problema és fer-ho abans de tenir definits ni voluntat, ni intenció, ni res mínimament interessant a dir. Només moltes ganes de sacsejar una cua més gran i lluenta que la dels altres paons. Ja veuràs quan desplegui la meva!

En aquest sentit, em sembla que hi han fotògrafs —generalment aficionats, però no invariablement— més preocupats en assolir nivells de mestria gal·làctics en el ús de les eines d’edició —i poder exhibir aquestes habilitats públicament, que si no poca gràcia tindria— que en aprofundir en la seva capacitat per transmetre molt sense necessitat de gaire, d’exercir el domini de la subtilesa i els matisos. La fotografia en les seves obres no és res més que un tènue suport sobre el que fer una exhibició desenfrenada de les seves habilitats amb les eines de retoc.

El més xocant és que molts somien amb ser únics i singulars, fent exactament el mateix que fan altres com ell: seguir religiosament els preceptes i imitar els procediments que ven a l’engròs el guru de moda del moment.

Potser podrien haver triat el camí de la pintura, que per naturalesa no imposa cap mena de límit a la creativitat, però dissortadament exigeix anys de treball, esforç i perseverança abans de poder ensenyar res que es pugui mirar sense còrrer el risc de patir malsons i enuresi nocturna. Afortunadament, la informàtica i la tecnologia digital els ofereix una drecera que els permet estalviar-se tant de patiment i obtenir resultats ràpids i garantits. I a sobre, no cal tacar-se les mans!

Cuiners, criaturades i dolents de pel·lícula

Em dona la impressió que a aquesta mena d’autors la fotografia sense gaire o cap condiment els deixa amb gana, insatisfets, que la veuen limitada, insulsa, avorrida. Per això, hi afegeixen quantitats ingents de salses ben especiades i picants, totes ben barrejades i reescalfades al microones. Penso que això porta el risc de caure en dos paranys importants: primer, que els plats que cuini aquest xef només tindran el gust de les salses que hi aboqui —tant fa si és pollastre, vedella o llobarro; i segon, no adonar-se que, en realitat, el limitat, insuls, avorrit i buit de contingut no és “la fotografia” sinó “les seves fotografies”. O el que és el mateix, el propi cuiner.

Imagineu-vos la següent escena, ben típica i que probablement tots hem vist algun cop. Un crio demana atenció al seu pare a crits amb una insistència més enllà del suportable: “Papa mira! Papa mira! Papa, mira que faig! Papa! Papa! Mira, mira que faig! Papa, mira!…”. Quan el pare mira, el crio fa un pobre intent de fer la vertical però, com és encara massa jove, l’exercici queda en això, un pobre intent, igual com els cinquanta anteriors. Quan el pare ja ho ha vist i li fa les habituals felicitacions —Mol bé, molt bé, ja t’he vist— i torna la vista al diari, el crio reincideix: “Papa, mira! Papa, mira ara que faig…”. Evidentment, que el pare presti atenció a la criatura, és important per l’ego i l’auto-estima del nen. Però segur que també li convé aprendre conceptes com la mesura i l’oportunitat. I que la paciència de l’espectador —el seu pare— té un límit, que no cal emprenyar-lo contínuament per bajanades, o corre el risc que quan realment valgui la pena no li vingui de gust atendre.

Fa pocs dies em va arribar a la bústia la revista d’una coneguda institució fotogràfica. Estava ben farcida de criatures cridaneres i malcriades que exigien la meva atenció amb sorolloses rebequeries, total per no res. En acabar de fullejar la publicació, la vaig desar amb molta cura a la paperera i vaig seure a mirar la tele. Però, misteriosament, a tots els canals feien programes de “tele-tienda” que oferien miraculosos remeis, tots ells de fulgurant eficàcia, resultats de la més elevada qualitat i sense necessitat de cap mena d’esforç. No se com se’m varen combinar al cervell les dues experiències recents I vaig pensar: “mira, alguns empastifen les seves fotos amb baba digital de caragol, a veure si així, sense més, es tornen excel·lents i  de pas ells, sense suar la cansalada, es converteixen en fotògrafs admirats, per art de màgia-baba d’alta qualitat”.

Fixeu-vos en les clàssiques pel·lícules amb un bon dolent, d’aquells que fa por de veritat, que glacen la sang i fa posar drets els pels del clatell només amb una mirada. Els millors dolents, els que més impressionen, parlen fluixet, inclús poden xiuxiuejar a cau d’orella, sense escarafalls ni excessos, però deixant ben clares les seves intencions. I el seu missatge ens arriba directe, clar i sense ambigüitats. Els brètols de tercera categoria amenacen a crits, fan cops de puny a la taula, puntades de peu al gat i s’esveren com goril·les amb mal de queixals. Tot plegat molt aparent, però molt menys eficaç.

L’hora de dinar

No és el mateix gaudir d’uns esparracs verds de temporada, cuits tot just al punt, amanits amb una subtil vinagreta aromatitzada amb herbes i quatre granets de pebre, que cobrir-los de maionesa de pot, un bon raig de quetxup pel broc gros, i menjar-se la barreja a cullerades per finalment descobrir que a sota hi havia la verdura, tristament covada i pansida pels efectes de la funesta mixtura de salses.

Ai! Ara se m’ha obert la gana! Vaig a fer-me un sandvitx de pernil cuit generosament cobert amb un combinat de salsa barbacoa estil texà, mostassa de Dijon, tabasco, rocoto i una mica de wasabi. Ara, que potser tampoc cal posar-hi pernil.

Bon profit.

Potser pensareu que aquesta és una manera velada de donar-hi suport, però no entrarem en valoracions de cap mena. Només hem cregut que és una bona ocasió per agafar la càmera i aventurar-se a copsar el fet tan significatiu que hi tindrà lloc. Potser tornarem a veure una manifestació tan nombrosa com la del 1977. Això ja seria un fet històric memorable i una ocasió única per voler-hi ser present.

Us animem a anar-hi, a penjar les vostres imatges i deixar el vostre testimoni a la web d’espaifotografic.

Si voleu saber més sobre l’assumpte “Arxiu Centelles”; escoltar les parts implicades com són els fills del fotògraf, els responsables de la Conselleria de Cultura, del Ministeri de Cultura i de l’Arxiu de Salamanca, ho podeu fer veient el reportatge que emetrà TV3 a l’espai “30 minuts” aquesta nit a les 21:50h, realitzat per Ismael Martin i Mireia Pigrau, titulat Memòria fotogràfica.

Acusacions creuades, intercanvi de retrets, possibles estratègies futures per tal d’evitar la venda i dispersió del patrimoni de Catalunya, revelacions com que en Centelles no ocuparà cap lloc destacat ni tindrà representació especial a l’Arxiu de Salamanca -tot el contrari del que es pensaven els fills d’en Centelles- fan d’aquest reportatge una peça informativa que valdrà la pena mirar-se amb atenció.

Vist a El Periódico.

Pel que sembla ha estat creada per We Are What We Do, una mena de moviment social i en col·laboració amb Google. Del que tracta es de que els joves interactuïn més amb la gent gran, que comparteixin temps i coneixements i els qui tenen el record i les fotografies d’altres èpoques s’aliïn amb els que dominen la tecnologia i tots en treguin profit creant aquest mapa virtual amb fotografies podríem dir que històriques.

Aquest magnific projecte ha estat creat tot just aquest passat juny a Londres, que es d’on hi han més fotografies. Es per això que encara hi han poques fotografies i la majoria son d’Anglaterra.

Hem vist que d’aquí a prop encara no n’hi havia ni una de posada i hem volgut ser els primers…  Si a Barcelona el Sr. Ramón Alabern va fer la primera fotografia de tot Catalunya, i segons com ho mireu de l’Estat o fins i tot de la península, ben bé hauria de ser aquesta la primera a posar-se a Historypin i així ho hem fet.

Ja podem dir que espaifotografic.cat som els primers en alguna cosa i ara us animem a penjar-ne més a veure si fem créixer aquesta curiosa i enriquidora iniciativa. Al vídeo podeu veure com funciona.

A partir d’una noticia a alt1040

Si em permeteu la rebequeria, jo ja en tinc prou, de fa cert temps, d’aquesta moda morbosa de la fotografia de la desgràcia com a espectacle. No em refereixo pas a la feina admirable dels fotoperiodistes i altres documentalistes que són els nostres testimonis, obligant-nos a veure el que ens esforcem en ignorar, parapetats en la comoditat del nostre sofà i la seguretat de les nostres vides protegides pels paraigües de les societats econòmicament desenvolupades. El que fan aquests professionals, sovint arriscant la vida, ho respecto i ho agraeixo sense reserves.

No és això del que estic fart.

Del que ja en tinc prou és de les fotos que només cerquen el morbo del contrast socioeconòmic, el exotisme anecdòtic, que fan palesa una gran falta de respecte i una absoluta absència de empatia i capacitat per entendre altres cultures i formes de vida sense fer judicis de valor des de la posició de fotògraf del Primer Món. És ben evident que hi han destins turístics que basen el seu atractiu en el sexe, com alguns països de l’Orient o del Carib. Doncs em sembla que, de manera similar, n’hi han que són destins fotogràfics. Però no sempre per la bellesa dels seus paisatges, per exemple.

Em sembla que ja he vist prou fotos de La Habana degradada, amb edificis que, per falta de manteniment, gairebé s’estan esmicolant. O de vellets decrèpits que fumen enormes cigars repenjats en algun vell Cadillac, apedaçat amb xapa i filferros i a dures penes funcionant, record dels temps en que la ciutat era el prostíbul dels EEUU. La culpa no és del mal estat dels edificis singulars de l’Habana, del vell fumador o del mecànic del Cadillac, sinó del que fa la foto amb l’únic interès d’il·lustrar un tòpic sobat i recurrent, que no s’esforça a veure més enllà i esquivar el clixé. Deu ben ser semblant a les fotos que els primers turistes anglesos i alemanys devien fer durant les seves vacances a Espanya, un país per ells exòtic, endarrerit, estrany. I si sortia algú muntat en un ruc o enganxaven algú disfressat de torero, millor encara. Tipical spanish, sangria, matador, olé!

Ja estic tip de imatges que mostren ancians desdentats i rebregats com panses amb un tractament desmesurat i despietat que només persegueix l’efectisme fàcil amb l’excusa simplista de “voler transmetre més dramatisme”. A mi ja no em cola. Jo convidaria a algun d’aquests fotògrafs a que apliquessin les mateixes tècniques al retrat de la seva avia, per veure que tal li senta a la pobre dona. Em penso que més d’un es quedaria sense canelons els diumenges!

Per això m’ha agradat el que fa en David duChemin. I especialment com ho fa.

Resulta que a les fotos d’en David també apareixen vellets decrèpits i amb boques desproveïdes. Però no els despulla de la seva dignitat agredint-los a punta de Photoshop. Hi trobareu alguna foto de nen amb mosques. Però resulta ben evident que els enutjosos dípters no són el motiu de la imatge. Les seves fotos mostren altres formes de vida, òbviament diferents, potser més precàries i incòmodes que les nostres. Però aquestes fotos no són un judici de valor des de la posició de l’home blanc suposadament civilitzat. Ell mateix diu que amb la seva feina pretén mostrar el drama humà, però no només el costat fosc, el de la tragèdia, sinó també l’alegria, l’orgull i l’esperança.

Veureu que en David duChemin fa servir el color amb singular mestria. El mateix confessa que, com molts fotògrafs de la seva generació, la seva visió mostra influències dels grans fotògrafs de National Geographic, com Steve McCurry. El seu estil és d’un grafisme clar, amb composicions d’aparença senzilla, molt sòlides i, sobretot, lliure de recursos efectistes i dramatitzacions puerils. Les seves fotos no són una producció de Hollywood d’aquelles que es consumeixen amb el volum ben alt, un refresc maxi i una galleda de crispetes.

Que hem de fer ara, doncs? Doncs penso que el més pràctic serà que visiteu l’obra d’en David duChemin, us la mireu i potser inclús us la remireu, i si us queda temps i ganes, em feu saber que us ha semblat. I ja que hi som, també em podeu dir que opineu del meu al·legat previ. M’agradaria molt rebre els vostres comentaris.

Era el 14 d’agost de 1945 quan la població nord-americana celebrava el final victoriós a la Segona Guerra Mundial. Els novaiorquesos van sortir al carrer i, en un dels llocs més emblemàtics de la metròpoli de la costa est americana, Times Square, un soldat de la marina i una infermera es besaven apassionadament davant de tothom, i davant la càmera del fotògraf Alfred Eisenstaedt. Pocs dies més tard la imatge feia la volta al món amb la revista Life.

La fotografia va esdevenir una icona de la victòria dels aliats i durant tres dècades es va desconèixer la identitat dels protagonistes. Edith va escriure al fotògraf la dècada dels 70 per dir-li que era ella la noia de la fotografia. Tot i que fins a tres dones han afirmat ser la infermera fotografiada i s’han disputat aquest honor, la creença més estesa és que es tractava d’Edith Shain. Mai s’ha sabut amb certesa qui era el soldat.

Pel que sembla, ni el soldat ni la infermera es coneixien. Tot hauria estat un acte espontani en l’ambient d’eufòria i embriaguesa que es respirava. El soldat hauria pres la noia, l’hauria besat i s’haurien separat. Edith explicava que havia deixat, tota feliç, fer-se el petó per un soldat que havia lluitat pel seu país.

Des de fa un temps que cada any, el 14 d’agost, es reuneixen persones a Times Square per a repetir un dels petons més famosos, juntament amb el de Robert Doisneau.

Edith Shain moria aquesta setmana a la seva casa a l’altra punta del país, a la ciutat de Los Angeles.

Segur que a hores d’ara molts de vosaltres ja heu llegit el llibre Composición en Fotografia d’en José B. Ruiz, que varem anunciar fa uns dies. Si no es el cas us ho recomanem i si ho heu fet, haureu vist que el llibre està farcit de referències a l’Art, en especial a la pintura, explicant tendències, artistes…

Creiem que el fotògraf no ha de viure d’esquena a d’altres disciplines, sinó que ha de veure, viure i sentir l’Art en general i com en el cas del llibre, nosaltres també volem donar rellevància a l’aspecte menys tècnic i més artístic de la fotografia i per això cal saber dels que ens han precedit.

A World of Civilization and Culture es una web-enciclopèdia d’Art imprescindible a les vostres adreces d’interès. Hi trobareu una guia complerta d’art, des de les pintures rupestres fins a l’actualitat. Tot indexat per tendències, molt complert, amb explicacions, història i biografia dels principals artistes. Hi trobareu no només pintura sinó d’altres disciplines com música clàssica, literatura o filosofia.

Però estem segurs que la que més ens agradarà és la secció dedicada a la Fotografia, evidentment. Quan obriu aquesta us trobareu amb un diccionari de fotògrafs; la història de la fotografia en dotze capítols, força extensa i ben documentada; i una última secció que es diu La història darrera les fotografies, un pas per la història a través d’una de les fotografies de 31 autors diferents, el que hi ha darrera d’aquesta, de l’autor i de la fotografia en general.

Evidentment està en anglès, però no ha de ser un problema si utilitzem el traductor automàtic de Google i una mica d’imaginació o sentit comú, depèn de la frase traduïda… Aquest es el primer capítol d’aquesta darrera secció i que refereix a la primera fotografia de la història, tot traduït al català. Nicéphore Niepce.Vista des de la finestra de l’estudi de 1827

Aquest institució privada ara té més de 8.000 positius i aproximadament 60.000 negatius. El repte que es plantegen els propietaris de l’arxiu és donar-lo a conèixer: “els autors de totes aquestes fotografies estan morts i no van deixar documentació escrita. Se’ns va ocórrer que ningú millor que els fotògrafs actuals per posar veu, per re-interpretar la seva forma d’entendre la fotografia, perquè la modernitat dialogui amb la fotografia documental“.

Una sèrie de 15 llibres que s’anomenarà Tender puentes, és una de les iniciatives amb la que coneguts fotògrafs contemporanis re-interpretaran i donaran veu actual a la fotografia antiga: Joan Fontcuberta, Roland Fischer i Bleda i Rosa són els signants dels tres primers volums d’una sèrie de 15.

La col·lecció serà dirigida pel fotògraf i professor Valentín Vallhonrat (Madrid, 1956).

Ho hem trobat a El Pais

Per evitar les conseqüències de la rotació terrestre a les nostres fotografies tenim diferents estratègies. Si disposem d’una càmera de primer nivell i un gran angular lluminós, això fins i tot es pot fer utilitzant una sensibilitat molt elevada. Però en cas que només disposem d’un equip de gama mitjana ens faran falta altres tècniques.

La primera solució consisteix en realitzar una sèrie de fotografies de curta exposició i després promitjar-les amb software. Com el senyal (la llum dels estels) sempre és el mateix però el soroll és aleatori, aconseguirem reduir aquest últim de forma més notable com més fotografies tinguem. El software s’ocuparà d’alinear les imatges per tal que les estrelles siguin al seu lloc.

La segona solució serà utilitzar una muntura equatorial com les que s’usen en astronomia. Aquest mètode però, no és massa pràctic, ja que degut al seu volum i pes, no les podrem portar fàcilment als llocs on anem a fotografiar. Aquest problema l’han tingut altres astro-fotògrafs i s’hi han trobat solucions consistents en muntures de seguiment casolanes de molt baix preu. Utilitzar l’enginy en aquest cas ens donarà molt bons resultats quan usem objectius angulars, on el seguiment és menys crític.

Es pot dir que la disciplina del Paisatge Astronòmic conté més secrets dels que un es pot imaginar d’entrada. La seva pràctica comportarà la troballa de solucions a les seves dificultats i el temps i l’aprenentatge ens garantirà més èxits en l’obtenció de les fotografies imaginades.

Al fòrum em vist fa uns dies que encara n’hi han que utilitzen pel·lícula i participen enviant les imatges i esperem que ho segueixin fent durant molt de temps.

Més d’una vegada hi ha hagut la temptativa de fer alguna trobada temàtica al voltant del analògic, de moment no hem trobat prou gent que s’animi i esperem que al veure aquestes joies del temps no s’acabin de desanimar els que hi estaven disposats.

Aquest noticia es només una curiositat que farà les delícies dels més nostàlgics, encara que siguin ben pocs els que hagin utilitzat aquests tipus de càmeres i encara estiguin en actiu.

L’enllaç a Design Float.

A l’hora de capturar aquestes escenes, típicament els fotògrafs s’han dedicat a obtenir imatges dels paisatges diürns fotografiats amb la llum de la Lluna, fotografia nocturna, o bé dels fenòmens celestes isolats, astrofotografia. Ben conegudes son les imatges que de tant en tant surten als diaris o revistes, referents a les meravelles del Cosmos. Imatges molt suggerents i estèticament molt belles, però que per falta d’objectes de referència no ens permeten una comprensió del que estem veient.

Existeix, però, una tercera via per a continuar fotografiant després de la posta de Sol. Consisteix a integrar els objectes astronòmics dintre del context d’un paisatge que mostri objectes ben coneguts en la quotidianitat. Neix així la disciplina del paisatge astronòmic.

Un cop tenim clar el que volem fotografiar ens enfrontem amb una sèrie de desafiaments tècnics que haurem de superar. Donat que la llum dels estels és molt dèbil, haurem d’utilitzar exposicions llargues. És aquí quan apareix la primera dificultat: els estels apareixen moguts. Degut a la rotació de la Terra, qualsevol exposició de més d’uns pocs segons farà que la fotografia no s’assembli a allò que veiem. Això no té perquè ser dolent i de fet es poden obtenir imatges molt suggeridores fotografiant precisament les traces dels estels. Aquí serà quan ens serà útil tenir uns coneixements bàsics d’astronomia, ja que aparentment els estels fan voltes a l’estrella Polar, dibuixant uns cercles concèntrics que podrem aprofitar en les nostres composicions.

El temps passarà i, quan ja tinguem certa habilitat en fotografiar traces estel·lars, segur que voldrem “aturar” els estels. En la segona part d’aquest article parlarem de les solucions a aquest problema.

Els autors d’aquest magnífic tutorial en dues parts, en Manel Soria i en Jordi Busqué, organitzen un taller de fotografia de paisatge astronòmic a Vacarisses (Barcelona) els dies 18, 19 i 20 de juny. Per conèixer els detalls d’aquest curs visiteu tallerdepaisajeastronomico.

En Norman Rockwell és un dels més afamats il·lustradors (o podríem dir pintor?) americans del s.XX. Son memorables les seves portades a la revista Saturday Evening Post i de ben segur que heu vist il·lustracions que són seves a anuncis antics de Coca Cola o MacDonald’s per exemple.

Doncs bé, en Norman Rockwell el podríem suggerir com una font d’on treure inspiració, però també podríem dir que en aquest cas es tancaria el cercle, doncs ell utilitzava com a base la fotografia per a realitzar el seu treball.

Ell mateix o amb l’ajuda d’altres fotògrafs i familiars i amics com a models i amb un plantejament molt clar del que volia, realitzava amb força mestria les seves imatges.

En aquesta pàgina podem veure exemples del que us dic. Una bona comparativa de la base fotogràfica i del resultat final com a pintura.

Com a curiositat, sabeu que el Pare Noel anava originàriament vestit de verd i que va ser ell, que fent un anunci per a Coca Cola, se li va acudir canviar-lo de color i així es com ara tots el coneixem?

Precisament una de les limitacions que es va fer evident ben aviat va ser la incapacitat dels procediments coneguts per reproduir els colors. Les fotografies, inicialment monocromàtiques, obviaven sense remei un aspecte ineludible de la vida o, si més no, de com nosaltres la veiem: el color.

Crear imatges en color es va convertir doncs en un objectiu prioritari en el que es van abocar molts esforços tècnics i econòmics. Així, es van arribar a concebre diversos procediments que permetien captar i reproduir els colors, alguns dels quals varen tenir un èxit considerable. Altres varen ser abandonats per complicats, costosos o en ser posteriorment superats.

Una de les tècniques primerenques de mostrar imatges fotogràfiques en color va ser el fotocrom, inventada pel químic suís Hans Jakob Schmid al 1880. Aquesta resultava de la combinació de dues que eren ja conegudes: la fotografia en blanc i negre i la litografia. El procediment permetia imprimir fotografies en color partint d’un negatiu en blanc i negre, afegint quatre o més planxes de litografia (fins a catorze, segons l’aplicació). El fotocrom va ser introduït i popularitzat als EEUU per la Detroit Photographic Company i es va aplicar fonamentalment a la impressió de postals que mostraven celebracions, escenes populars, paisatges naturals o urbans, monuments i altres atractius turístics d’Amèrica, Europa, el l’Orient Pròxim i Canada, de manera que va quedar associat a aquesta mena de imatges.

El més interessant de tot plegat és que, gràcies a la Llibreria del Congrés d’EEUU, ens podem fer una idea prou clara de l’aspecte que tenien aquestes primeres postals turístiques d’arreu del món. Us haig d’advertir que no són quatre o cinc postals arreplegades: són més de 6.400. Em penso que amb això teniu per estar ben entretinguts!

Si voleu anar una mica a preu fet, podeu fer servir el cercador. Per exemple, podeu trobar totes les postals que mostren indrets i escenes de “spain”. Resulta curiós veure, però, que afinant la cerca a “Barcelona” obtindreu només 8 imatges, de les quals 3 són de Hondarribia i 3 més de Donostia. Que hi farem! Ja se sap que la geografia no és el fort dels americans.

Volem agrair a en Joan Boira la seva generositat al oferir-nos la possibilitat de traduir al català i publicar els seus texts. En Joan és assessor tècnic per fotògrafs i es dedica a la formació en fotografia des del 2002. Està especialitzat en donar cursos i tallers sobre calibratge del color de pantalles i impressores, sobre programes de tractament fotogràfic com Adobe Photoshop i Lightroom, així com en l’assessorament per l’optimització d’equips i flux de treball.

Us recordem que la X-Rite ColorChecker Passport es pot adquirir a la botiga d’espaifotografic.

Perfilat de la càmera amb X-Rite ColorChecker Passport

X-Rite, fabricant de solucions de calibratge, ven (entre altres) una carta de pegats de color anomenada Color Checker Passport. La seva finalitat és aconseguir un perfil de color amb la resposta cromàtica de la nostra càmera, amb un determinat objectiu i unes condicions de llum específiques, obtenint la màxima precisió de color, aprofitant la màxima gamma de reproducció que la nostra càmera sigui capaç de captar.

El paquet inclou:

• La carta de color amb tres seccions:
  • Carta Color Checker Classic. Conté 24 pegats de color per realitzar perfils.

  

  • Carta de Balanç de blancs. Imprescindible per fer un balanç de color abans de començar una sessió fotogràfica en format jpeg.

  

  • Carta de millora creativa. Agrupa els següents elements:
    • 10 pegats per a realitzar un balanç de blancs “fred” o “calent” en retrats o paisatges.

    

    • 8 pegats de colors espectrals (HSL), (permeten un ajust visual, quan no és possible generar un perfil de color, amb els ajustos de tonalitat (To, matís), saturació i lluminositat (en ajustos visuals el correcte calibrat del nostre monitor és imprescindible).

    

    • 8 pegats amb una escala de grisos creixent en valors d’1/3 de valor “f”. El seu rang dinàmic és de 32:1 (5 obertures) aproximadament.

    

• CD amb programari per a la creació de perfils de cambra.
• Cinta per portar-la penjada al coll.

Amb la carta Color Checker Classic podrem realitzar un perfil de color específic per a la nostra càmera i el nostre/s objectiu/s en una situació de llum determinada. Encara que, sense realitzar un perfil i amb un balanç de blancs precís, podem tenir una certa consistència en colors “difícils”, però no tindrem la mateixa fidelitat cromàtica, ni uniformitat amb diferents objectius, càmeres i fonts de llum.

La carta Color Checker Passport està pensada per donar el màxim rendiment utilitzant fotos en format RAW (o específicament en “DNG”). Per això ens ofereix dues solucions de programari, una a manera de plug-in per Adobe Lightroom i una altra, com a programa independent, per generar perfils dels arxius DNG, ja que si tenim formats RAW propietaris, com NEF, CR2, etc., els hem de convertir prèviament a DNG per a la creació del perfil).

No obstant això, si fem servir un format d’imatge que no sigui RAW o el nostre programa d’ajust/retoc no és suportat per l’aplicació de creació de perfils per a arxius DNG de X-Rite no podrem aplicar ni generar els perfils realitzables amb la carta de color. Els programes que el suporten a dia d’avui són: Adobe Lightroom i Adobe Camera Raw (amb Adobe Photoshop i Adobe Photoshop Elements).

El primer pas és fer una de les fotografies (abans, durant o després) de la sessió, a la carta ColorChecker Passport. No és imprescindible que cobreixi tota la superfície de la imatge. L’exposició ha de ser el més precisa possible, per evitar sub o sobre-exposició.

Un cop tenim la foto (en RAW o DNG) de la carta Color Checker Classic, procedirem a fer-la servir amb el programari de X-Rite.

Creació del perfil amb Adobe Lightroom

El procés a seguir és el següent:

1. Seleccionem la foto de la carta de color i corregim l’exposició, si és necessari. Si l’error d’exposició és massa elevat, perdent informació a altes o baixes llums, haurem repetir la presa.



2. Exportem la fotografia. En el mòdul d’exportació seleccionarem l’ajust preestablert “Preestablecidos X-Rite/ColorChecker Passport”. A “Nombre de perfil DNG” posarem un nom descriptiu (per exemple D3s +24-70/2, 8 + flaix), perquè aquest ens indiqui les característiques de com hem obtingut el perfil.



3. Reiniciarem Lightroom.
4. Seleccionarem les fotografies a les que ens interessi aplicar el perfil. Anar al mòdul de “Revelar” i en l’apartat “Calibrado de cámara” aplicar el perfil en l’apartat “perfil”.



5. Premeu el botó “Sincronizar”, a la part inferior del panell de la dreta (del mòdul “Revelar”). Premeu el botó “no seleccionar res”, marcar la casella “Calibración” i posteriorment prémer el botó “Sincronizar”.

A més d’aplicar aquest perfil a les fotos actuals, ens interessarà crear un ajustament preestablert per poder-lo utilitzar des de qualsevol carpeta, sense que contingui alguna foto amb el perfil aplicat per utilitzar com a referència per fer la sincronització.

El procés és:

1. Seleccionar una foto a la qual, prèviament, li hem carregat el perfil.
2. En l’apartat “Ajustes preestablecidos” (a la columna esquerra, del mòdul “Revelar”), prémer sobre el botó “+”.



3. Premeu el botó “No seleccionar nada”, marcar la casella “Calibración”. En nom de l’ajust posar el nom de perfil DNG (per exemple “D3s +24-70/2, 8 + flash”). És recomanable crear una carpeta d’ajustaments per perfils en “Carpeta”. Posteriorment prémer el botó “Crear”.

En posteriors importacions de fotos al nostre catàleg, només haurem de seleccionar aquest ajust perquè s’apliqui directament sobre les fotos.

Creació del perfil amb Adobe Photoshop

1. Arrossegar-les (DNG) que contingui la carta de color al programari Color Checker Passport, si la foto està en format RAW, podem usar el nostre programari d’edició fotogràfica o el conversor Adobe DNG Converter (descarregable de forma gratuïta des del web d’Adobe) per convertir al format DNG.





2. Si els pegats de color no coincideixen amb la selecció realitzada pel programa, hem de recol·locar els punts verds (de les cantonades), que ha realitzat la selecció automàtica, perquè el programari reconegui correctament els pegats de color.



3. Premeu el botó “Crea Perfil”.



4. Tancarem l’aplicació Color Checker Passport. I, si està obert, reiniciarem Photoshop, perquè actualitzi els seus perfils amb el nou que acabem de crear.



5. Iniciem Photoshop i obrim les fotos de la sessió, a partir de la qual hem creat el perfil de color, passant a Camera Raw.



6. Seleccionem la pestanya “Calibración de cámara”.



7. Seleccionem el perfil que acabem de crear.



8. Seleccionem totes les fotografies que coincideixin en tipus de llum, càmera i objectiu, i premem el botó “Sincronizar”.



9. Seleccionem “Calibración de cámara” i fem clic sobre “OK”.

Per aplicar aquest perfil a altres fotos, en un altre moment, ens interessarà crear un ajustament preestablert. El procés és:

1. Amb una foto que tingui carregada el perfil, anirem a la pestanya de “Ajustes preestablecidos” i premerem sobre “Guardar ajustes”.



2. Seleccionarem “Calibración de cámara” i “Guardar”.



3. Assignarem un nom descriptiu i desarem.

Posteriorment, només haurem d’anar a perfil de cambra o ajustaments preestablerts, i seleccionar el del perfil. La diferència és que en “Ajustes preestablecidos” podem guardar més ajustos (balanç de color, saturació, correcció de aberració cromàtica, etc.).

Agraeixo a Colour Confidence el material per a l’elaboració de l’article.

Al darrera d’aquest projecte que pretén crear un espai de diàleg al voltant de la fotografia, hi ha gent més o menys coneguda per tots i que tenen un compromís patent amb aquest món.

L’altre dia a la trobada de Girona vaig estar parlant amb en Marcelo Aurélio i em va explicar precisament d’on va sortir el curiós nom de tot plegat. Tot ve de la fotografia que il·lustra aquesta noticia, una fotografia de l’Alfons Rodriguez, un del caps mes visibles del projecte.

Potser hauríem de parlar més directament de La Caja Azul, però be podríem començar per la fotografia, no? I potser debatre nosaltres també…

Avui precisament hi ha un article de la Nùria Gras a Quesabesde on l’autor, l’Alfons Rodríguez, ens explica com la va fer i reflexiona… Val la pena llegir-ho.

Podria dir que aquesta imatge, que vaig realitzar fa alguns mesos a Tel Aviv, la vaig fer amb tota la intenció del món. La vaig veure. Jo caminava pel carrer, i vaig veure aquesta imatge. La vaig sentir. Aixecar la càmera, vaig prendre el mesurament pertinent… I disparar.

I amb aquesta foto representa alguna cosa que portava dins, en el meu subconscient: l’opressió del poble palestí. El gos està envoltat per unes figures que s’albiren entre ombres i que representen les forces israelianes, i la caixa blava, al fons, representa l’esperança. Esperança per a la pau, per a una via de solució del conflicte.

Però és mentida, no ho vaig pensar. Vaig veure el gos, vaig apuntar, gairebé ni aixecar la càmera i vaig disparar. Tot va ser casual. L’enquadrament també. Això és el que ens passa sovint als fotògrafs, que dotem de sentit a una fotografia després d’haver-la pres, no abans.

Disparar al gos al mateix temps que es creuaven dues persones. El joc d’ombres i el contrast van afegir aquest valor de implicació del pobre gos. De la caixa blava em vaig adonar després, en visionar la fotografia.

Més tard vaig publicar la imatge en una xarxa social i es van generar molts comentaris i opinions, i d’aquest diàleg espontani va néixer ‘La Caja Azul’.

Potser el que em va motivar a obrir aquest debat va ser el discurs pesat d’alguns fotògrafs: ‘Això és una llum que guia i que obre el camí… I no sé què més ‘. Jo no sóc un artista: sóc un obrer de la fotografia que intenta dotar d’una certa estètica a les seves imatges, perquè les fotografies han de ser competitives en el mercat.

He arribat a la conclusió que no m’interessa la fotografia. O millor dit: no m’interessen ‘les fotografies’, el que m’interessa és la vida. Encara que és una mica paradoxal, perquè per viure necessito la fotografia en tots els sentits.

I després de molt de temps treballant i recorrent el món, m’he adonat que no puc canviar la realitat, però si més no la puc mostrar.