Els fotografs Adolfo Zerkowitz i el seu fill Alfredo Zerkowitz es varen dedicar entre 1915 i 1950 el primer i de 1950 a 1980 el segon, a crear una de les col·leccions gràfiques mes complertes de Catalunya, i podríem dir que de tot l’Estat.

La major part son postals de la ciutat de Barcelona però hi podrem trobar també una bona mostra de moltes de les poblacions catalanes.

Amb l’objectiu de donar continuïtat i compartir aquestes imatges històriques, s’està digitalitzant tot l’arxiu, que consta d’unes 65.000 fotografies. De moment s’en poden veure unes 2.000 de Barcelona.

La família és qui ha portat a terme aquesta gran tasca, a la que no posen data de finalització i que potser podrem ajudar, col·laborant, demanant alguna ampliació o còpia digital. Endavant doncs…

Podeu veure tot el que hi ha fins ara, la història d’aquests dos fotògrafs, i altres continguts, a la pàgina www.zerkowitz.es

De tots són prou conegudes les imatges de Dorothea Lange, o de Walquer Evans, sobre la població nordamericana en temps de la Gran Depressió dels anys trenta del segle XX. El que no és tant conegut és el context que facilità que aquests, i altres fotògrafs, duguessin a terme la ingent tasca de documentació fotoperiodística que avui podem veure. I aquest context no fou altre que el de la Farm Security Administration.

La Farm Security Administration va ser un pla iniciat entre el 1933 i el 1935 per l’administració de Franklin Delano Roosevelt, en el context del New Deal, amb l’objectiu de combatre l’extrema pobresa del sector agrari americà. Aquest pla incloïa una profunda reforma agrària, centrada en la concentració parcel·lària i la compra de granges que no eren rendibles. A més, dedicà part del pressupost també a la modernització de les explotacions, així com a la formació dels pagesos i grangers, i la substitució de maquinària obsoleta.

És precisament la Farm Security Administration qui, a partir del 1935, creà la Divisó d’Informació, amb un programa específic de fotografia, dirigit per Roy Stryker, autor de la divisa “Mostrar Amèrica als americans” (Introducing America to Americans).

Aquest programa comptà amb una llista excepcional de fotògrafs. A banda dels dos que hem esmentat a l’inici, cal afegir-hi Charlotte Brooks, Esther Bubley, Marjory Collins, Harold Corsini, Arnold Eagle, Theodor Jung, Sol Libsohn, Carl Mydans, Martha McMillan Roberts, Edwin Rosskam, Louise Rosskam, Richard Saunders, Ben Shahn, Jack Delano, Sheldon Dick, Russell Lee, Gordon Parks, Arthur Rothstein, John Vachon o Marion Post Wolcott.

En total, es calcula que es recolliren 250.000 imatges en blanc i negre, i 1.600 imatges en color. Una tasca excepcional de documentació, que ha passat, per mèrits evidents, a la història de la fotografia.

Si voleu veure’n alguna mostra, a la web de la Llibreria del Congrés hi ha disponibles 164.000 imatges en blanc i negre, i les 1.600 imatges en color. Podeu accedir-hi a través d’aquest enllaç o, si preferiu una tria, d’aquesta notícia de l’Euskal Argazkilaritza-Erakundea.

La coincidència en el temps, d’una banda, de la difusió de les càmeres de 35 mil·límetres i, de l’altra, dels fets històrics de la Segona República i la Guerra Civil, feren d’aquella època un dels moments més històrics de la fotografia catalana, amb noms ben coneguts com els de Català Pic o Agustí Centelles, entre d’altres. Tot i això, la fi de la guerra comportà persecucions, depuracions i exilis, i els professionals de la fotografia, que tant s’havien significat en la documentació gràfica dels fets esdevinguts, sovint sense amagar les seves fílies personals, foren dels que més patiren la dura repressió franquista.

Això explica per què, malgrat la gran quantitat d’imatges de la guerra, la postguerra catalana sigui més òrfena de material gràfic, i en tot cas quedi recollida en imatges oficialistes, allunyades de les innovacions estètiques de la fotografia de la seva època.

Tot i això, si podem afirmar que, malgrat ser poques, encara ens resten imatges d’aquest fosc període amb un mínim interès fotogràfic, és gràcies a fotògrafs que, malgrat la derrota, i malgrat l’entorn hostil, no renunciaren a la seva vocació documentalista. I entre aquests sobresurt un nom destacat: Josep Maria Pérez Molinos.

Pérez Molinos nasqué a Barcelona l’1 de març de 1921. Amb 14 anys començà a col·laborar i publicar fotografies en alguns diaris, com La Publicitat i El Diario Gráfico, i posteriorment treballà per a capçaleres com La Vanguardia, El Noticiero Universal, La Rambla, Notícias i Treball.

A banda de la seva passió per la fotografia, Pérez Molinos es caracteritzà per la seva marcada vocació política. Simpatitzant comunista, el 1937 d’afilià al PSUC, partit al qual pertangué tota la vida. Durant la guerra fou acreditat com a periodista als fronts d’Osca, Terol, l’Ebre i Madrid.

Probablement, el més prudent, veient que la guerra s’acostava a la fi, hagués estat prendre el camí de França, com feren tants d’altres compatriotes significats. En tot cas, Pérez Molinos es quedà a Barcelona i, efectivament, el 1939 fou detingut, per roig i per separatista. El seu arxiu fotogràfic, que abraçava gairebé 3000 negatius, amb reportatges sobre la guerra, l’activitat del PSUC, l’enterrament de Durruti o les Brigades Internacionals, fou requisat.

La sort, però, somrigué a Pérez Molinos, i amb ell a la història de la fotografia catalana. Gràcies a les gestions que feren per a ell diversos familiars que treballaven a l’ajuntament de Barcelona, Pérez Molinos fou alliberat i, no només això, sinó que entrà a treballar com a fotògraf del Servicio Nacional de Propaganda, esdevenint el fotògraf oficial del Governador Civil de l’època. Gràcies a això, ens han arribat les imatges de la primera postguerra, com la visita de Himmler a Barcelona en representació del govern nazi d’Alemanya, les visites de Franco a Catalunya i, en general, l’activitat diària de construcció de la nova estructura dictatorial en una societat abatuda per haver perdut una guerra.

A finals de 1942, però, el secretari del Governador descobreix el passat comunista de Pérez Molinos, i aquest és inhabilitat com a fotògraf. Des de llavors, fins al final de la dictadura, només pot exercir com a fotògraf en tant que aficionat. Ha recollit, però, un bon arxiu d’imatges, que constituirà un dels millors arxius fotogràfics de la Catalunya de postguerra.

L’any 1975 comença una nova etapa per a Pérez Molinos, ja que se li reconeix la tasca feta. Gregorio López Raimundo li demana que torni a col·laborar amb el PSUC, i des de llavors rep diversos premis, com el títol de soci honorari de la Unió de Professionals de la Imatge i la Fotografia, o el de col·legiat d’honor del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Mor el 12 d’agost del 2004, a Barcelona. A títol pòstum el sindicat Comissions Obreres crea el premi de fotografia que du el seu nom.

Les seves imatges de la postguerra són un material de primer nivell per a conèixer la primera postguerra catalana, i el propi fotògraf, en el seu testament, féu una cessió no exclusiva dels drets de reproducció de la seva obra al PSUC, a CC.OO., a la UPIFC i al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Pel que fa a la seva obra incautada, mai no aconseguí que li fos retornat el que per dret era seu, i forma part, encara avui, de l’arxiu de Salamanca.

A partir del fil que en Tru va titular Unes lectures curtes, vaig trobar aquest article de’n Pedro Arroyo que esmentava un curs amb l’Eduardo Momeñe on es va parlar del efecte K o efecte Kuleshov.

Es refereix bàsicament al cine, on amb el muntatge d’imatges fixes  s’aconsegueix donar diferent força emocional segons els continguts dels plans correlatius. Tot i que sense ser-ne conscient es evident l’efecte, no sabia que estigués estudiat de fa tant temps i que tingués un nom l’efecte.

Trobareu molts més vídeos que es refereixen a aquest fet en aquesta cerca al Youtube.

Em va recordar els tríptics que vàrem fer amb en Manolo Laguillo en el taller fet recentment. Segurament la lectura serà també diferent segons la posició de les imatges. Quelcom més per indagar…

És ben sabut que una de les decisions més encertades per al desenvolupament de la incipient fotografia fou l’adquisició, per part del govern francès, l’any 1839, dels drets sobre aquesta nova tècnica, ja que això permeté als investigadors seguir avançant en el sistema, sense haver de patir pels drets d’explotació i les patents. El que no és tan conegut és que, darrere d’aquesta decisió hi havia… un català!

Francesc Joan Domènec Aragó i Roig, més conegut, sobretot en el món francòfon, per François Arago, nasqué el 1786 a Estagell, a la comarca del Rosselló. De jove es dedicà a la carrera militar, però curiosament aquesta el conduí vers un gran apassionament per les ciències, especialment la física i l’astronomia. Col·laborador de Laplace, participà en la campanya per a mesurar el meridià, responsabilitzant-se ell dels càlculs de triangulació a la península Ibèrica.

La Guerra del Francès (1808) enxampa Aragó a l’illa de Mallorca, a la Mola de s’Esclop, on havia instal·lat un petit observatori (que encara en part es pot veure). Acusat d’espionatge, va salvar-se de ser linxat per la multitud gràcies a un a disfressa, i a saber parlar perfectament l’accent mallorquí. Durant tot un any maldà per fugir a França, i fou empresonat diverses vegades, al castell de Bellver, a Roses i a Palamós, i l’aventura de fugir el portà dues vegades a l’Àfrica. Arribat finalment a Marsella, es dedicà de nou a la recerca científica, i al cap de poc fou nomenat membre de l’Acadèmia Francesa de Ciències.

L’obra d’Aragó abraça àmbits molt diversos, com la pressió del vapor en diferents temperatures, o la velocitat del so. En el camp de l’òptica, treballà amb Fresnel en la teoria ondulatòria de la llum i en la polarització de la llum, i entre les seves descobertes hi ha la polarització rotativa, i l’anomenat “punt d’Aragó”. Investigà els fenòmens magnètics, tenint entre els seus continuadors noms com André-Marie Ampère i Michael Faraday.

Aquesta carrera científica, lligada a la seva experiència a la Guerra del Francès, donà a Aragó certa notorietat pública, que l’animà a provar la carrera política. Escollit com a diputat pel Departament dels Pirineus Orientals el 1830, aquesta nova experiència el portà a ser nomenat ministre de la Guerra i de la Marina, i el 1848 arribà a exercir, durant dos mesos, les funcions de Cap d’Estat de la República. Aragó mor l’any 1853 a Paris, però els homenatges a títol pòstum no es feren esperar: el seu nom el duen un cràter de la Lluna, un anell de Neptú, un asteroide, el liceu més gran de Perpinyà, i fins i tot hi consta al peu de la Torre Eiffel de Paris.

I bé, quina relació té amb la fotografia? Doncs que, a banda dels seus descobriments òptics, en la seva entrada en política es dedicà en cos i ànima al foment de la instrucció pública, la retribució dels inventors i la difusió de les ciències experimentals. I és en aquest sentit que, el 1839, Louis Daguerre es presentà a Aragó amb un nou invent: el daguerreotip. Aragó s’entusiasmà amb l’invent i ell mateix el mostrà a l’Acadèmia de les Ciències. Finalment, Aragó impulsà la llei per la qual l’estat francès comprava el nou invent a canvi d’una pensió anual de 6.000 francs per a Daguerre, i de 4.000 francs per a Isidore Niépce, el fill de l’inventor Nicéphore Niépce.

Així que ja ho sabeu! Si a la propera edició del Visa Pour l’Image passeu per la plaça d’Aragó, i veieu aquesta estàtua, ja no podreu dir que no sabeu qui és!

(la imatge de l’article l’hem treta d’aquí)

Les fotografies antigues són, en la ment de gairebé tots, fotografies en blanc i negre. És per això que la imatge que tenim de la Barcelona de la Rosa de Foc, o del Pirineu de començaments de segle, o de la Costa Brava d’abans del turisme, és en blanc i negre o, com a molt, amb tonalitats sèpia.

Tot i això, la fotografia en color és una tècnica molt antiga, per bé que les dificultats tècniques la van fer poc assumible per a la major part de fotògrafs. De fet, gairebé inassumible, a no ser que, per exemple, es tingués el suport del propi… Tsar de Rússia?
I aquest és el cas del personatge que us presentem avui: Sergei Mikhailovich Prokudin-Gorskii. Aquest era un polifacètic científic i inventor, nascut el 1863 a Murom, ciutat de l’Imperi Rus.

Fill d’una nissaga noble i militar, els seus estudis a Berlín el portaren a descobrir un nou invent: la fotografia en color que investigava Adolf Miethe, basada en la descomposició en tres colors. Al tornar, compaginà la seva feina amb un estudi fotogràfic, on seguí investigant la fotografia cromàtica.

El 1905, la seva vida féu un gir inesperat: rebé el suport del propi tsar, que en aquell moment ja era Nicolau II, per a fer un gran reportatge folklòric i costumista de la Rússia tradicional. Equipat amb un vagó-cambra fosca, i amb salconduïts per a viatjar per tot el territori de l’imperi, Prokudin-Gorskii recollí més de 3.500 imatges. El tret més destacat, i com podeu suposar, és que en gran part es tracta d’imatges en color.

La Revolució d’Octubre estroncà la producció fotogràfica russa de Prokudin-Gorskii, i el 1918 s’exilià. Recorregué diverses ciutats europees, fins que el 1922 s’instal·là definitivament a París, on féu de fotògraf fins l’any 1944, quan morí.

Prokudin-Gorskii, en l’exili, hagué d’abandonar gran part del seu material fotogràfic, que s’acabà perdent. Tot i això, l’arxiu que pogué endur-se (gairebé dos mil negatius, i més de set-centes còpies en paper) fou adquirit, el 1948, per la Llibreria del Congrés dels Estats Units, que l’any 2000 n’inicià el procés de digitalització. Podeu veure’n les imatges aquí.

Ah! I si per algun motiu, després de llegir l’article, heu arribat a la conclusió que aquest fotògraf ja us sonava… En varem parlar al fòrum, ara ja fa un cert temps! Bona memòria!

Encara que es pugui seguir fent fotografia sense aquest programa, no podem negar que es gairebé imprescindible pel que fa a l’edició d’imatge digital i és utilitzat a diari per a milions de fotògrafs i dissenyadors de tot el món.

Pel que sembla, ahir mateix celebraven el vintè aniversari des que Adobe va treure al mercat la versió 1.0.7. Això era al febrer de 1990, encara que 3 anys abans, al 1987 havia sortit com a eina de processament d’imatges del Mac.

Com a curiositat dir que 10 anys mes tard, al 2000, ja duien venudes 3 milions de llicències.

Va ser desenvolupat per tres germans: Thomas, Glenn i John Knoll. Aquest últim és el que veiem al vídeo, fent una mirada retrospectiva a aquests vint anys del programa.

Esperem que segueixin 20 anys més i que algun dia el baixin també el preu, encara que per a la majoria potser sigui molt barat, oi?

Darrerament, Agustí Centelles ha estat notícia en tots i cada un dels mitjans de comunicació del nostre país, tot i que això no ha estat causat per la qualitat i l’excel·lència de la seva obra, sinó per altres motius més lamentables. En tot cas, ara que ja han passat prou dies d’ençà que esclatà la polèmica, i que ja es pot començar a analitzar la realitat amb més calma, la revista Sàpiens obre el seu número del mes de febrer amb un reportatge sobre aquest magnífic fotoperiodista català.

El reportatge que ens presenta Sàpiens recull una completa però amena biografia de Centelles, des del seu inicial interès per la fotografia, fins a la seva marginació de postguerra, passant per l’època que el féu famós com a fotoreporter: la feina com a periodista de diari, les seves imatges de la Catalunya republicana, els reportatges de guerra, a Barcelona i al front d’Aragó i, com no podia ser d’altra manera, la seva experiència documentalista als camps de concentració d’Argelers i, sobretot, de Bram.

El reportatge s’acompanya de textos i reflexions de coneguts fotoperiodistes com Pepe Baeza, Colita, Paco Elvira o Sandra Balsells. A més, són de gran interès les imatges que il·lustren els textos, totes elles de Centelles.. El reportatge es clou amb dues entrevistes creuades, una dedicada als hereus de Centelles, on expliquen les causes de la venda del llegat, i una altra dedicada a Jordi Roca, director general de Patrimoni Cultural de la Generalitat, que exposa la versió del Govern en aquest afer.

I, per si això no fos poc, la revista Sàpiens d’aquest més obsequia els seus lectors amb quatre reproduccions de fotografies de Centelles, on es recullen escenes de la guerra, des del front fins a la rereguarda.

Ei, encara no sou al quiosc?

Probablement tots hem sentit o llegit algun cop alguna manifestació sobre la desnaturalització i perversió de la fotografia des de que els mitjans digitals i informàtics s’han incorporat com a eines habituals. Alguns culpen al Photoshop, fonamentalment, de ser el monstre que ha obert la porta a un món de manipulacions que desvirtua tota aquella fotografia que toca. En algun cas extrem, el desconeixement de la història de la fotografia indueix la creença de que abans les fotografies no es manipulaven ni era possible les modificacions i retocs que avui dia s’hi poden fer.

Doncs resulta que aquestes idees i prejudicis no poden estar més equivocats. Gairebé des dels inicis de la fotografia varen aparèixer tècniques i procediments per tal d’alterar les imatges, modificant, eliminant o incorporant elements, per aconseguir exactament el que el fotògraf volia. I amb els anys i l’evolució de la tecnologia aplicada a la fotografia, decennis abans de l’aparició de qualsevol cosa que es pugues assemblar a un ordinador, aquestes tècniques també es van sofisticar i vana augmentar en nombre com no ens podem imaginar.

Si us voleu fer una idea del que es podia fer i es feia amb les fotografies molt abans que els ratolins perdessin el pel i i el seu gust pel formatge, se’ls allargués la cua de manera inusitada, se’ls atrofiessin les potes i els sortis una bola a la panxa, feu un cop d’ull a aquesta col·lecció de fotos publicada al web de la revista TIME. I per saber més sobre les tècniques de retoc fotogràfic pre-Photoshop, podeu consultar aquest llibre: The Art of Retouching and Improving Negatives and Prints. El podeu llegir al navegador o bé descarregar-lo en format PDF (12MB), per exemple.

Ja ho sabeu, des d’ara no podreu torneu a dir res semblant a abans les fotos sí que mostraven la realitat, no com ara.

La fotografia aèria és una pràctica molt conreada pels fotògrafs, ja que els seus resultats són unes imatges que sorprenen pel punt de vista amb que són preses, tan allunyat de la vida quotidiana. Al contrari del que es pot pensar, però, la fotografia aèria no és una activitat exclusiva de les persones amb alt poder adquisitiu; amb un globus, o un estel (com ja havíem comentat anteriorment), ja es poden obtenir resultats prou impactants.

I un d’aquests resultats, que va passar a la història de la fotografia, és la imatge que George Lawrence prengué de la ciutat de Sant Francisco l’any 1906, just després d’un terratrèmol que assolà tot l’entorn urbà.

George Lawrence (1868-1938) fou un fotògraf i inventor americà, caracteritzat per una biografia del tot sorprenent. Nascut en un ambient rural, és la seva arribada a Chicago el que el farà iniciar una espectacular carrera com a inventor: ja als vint-i-dos anys crea un nou sistema per a fixar les llantes metàl·liques a les rodes de fusta, al cap de poc millora els sistemes d’il·luminació de magnesi per a fotografia, i l’any 1900 construeix la càmera fotogràfica més gran del món (pesava 640 kilos!) per a poder fotografiar sencera una locomotora de vapor.

Curiosament, però, allò que féu més famós Lawrence és la imatge que hem comentat (i que podeu veure encapçalant l’article). Lawrence volia aconseguir dues coses: un sistema per a fer fotografies aèries, i una càmera capaç de fotografiar sencera tota una ciutat. Per a fer això, construí ell mateix un estel especial per a fer la foto (ja feia molt de temps que investigava sobre estels i globus aerostàtics), i una càmera de format panoràmic que aprofités la llargada de les pel·lícules de cel·luloide.

El resultat? La imatge que podeu veure. El que no ens ha quedat clar és com s’ho va fer per a provocar el terratrèmol!