Opinió

Actualment, el gènere de la natura morta en la fotografia està molt viu i, lluny de quedar-se antiquat o fer-se avorrit, vessa frescor i creativitat, tan a nivell professional com amateur.

Trobem bodegons en anuncis, en galeries d’art, en packaging, en catàlegs de producte… Les xarxes socials van plenes d’imatges de bodegons de menjar! La gent va a sopar amb els amics i mig segon després ja ha penjat la foto del plat a Facebook. És increïble com s’ha reinventat el gènere dins la xarxa! També revistes de capçalera d’actualitat, disseny, arquitectura, cultura… opten per utilitzar acurats bodegons fotogràfics per il·lustrar les seves portades.

Els bodegons, presents des de l’inici de la fotografia, evolucionen i es reinventen en el temps. Són reflex de la seva època, ens parlen de les complexes relacions entre la societat i … 

Últimament hem pogut veure a Barcelona dues exposicions de postfotografia: “D’ara endavant”, al Centre d’Art Santa Mònica, i “L’artista com a col·leccionista”, a la Fundació Colectania. Sembla que el terme postfotografia es va introduint gradualment al nostre vocabulari de forma natural.

La Postfotografia neix a finals del segle XX associada al desenvolupament de tecnologies digitals de tractament d’imatge. Ja el 1992, William Mitchell —al llibre The Reconfigured Eye: Visual Truth in the Post-Photography— fa una anàlisi del que representa la revolució de la imatge digital en la forma d’entendre la fotografia. A casa nostra, el concepte postfotografia ha estat popularitzat principalment per Joan Fontcuberta, sobretot a partir d’un manifest publicat a la Vanguardia el 2011.

La postfotografia creix en el marc del segle XXI, en plena era de la imatge digital, de la fotografia mòbil i d’Internet. Una època en què una allau de fotografies circula … 

Recordo que fa uns dies em va agradar molt llegir aquest article del Noxeus i vaig pensar que escriuria alguna cosa semblant amb les meves raons personals per a seguir fent fotografia com es feia fins ara (sense adjectivar).

Abans que res dir que també utilitzo el digital; si he de fer algun petit bodegó potser, però més que res per la feina, pel que en podríem dir productivitat; però en el àmbit domèstic, en el que realment l’únic que hi busco es plaer, cada cop l’utilitzo menys. Potser més endavant m’hi torno a aficionar, no ho descarto i m’agradaria explicar-ho amb un fet que em va passar no fa massa.

Fa cosa d’un mes, estava fent aquest ambrotip de l’ermita de Sant Mateu.

Encara no eren les deu del matí, tot sol, amb la càmera de plaques i una … 

En llegir el post d‘avui més d’un pensarà que ja fa escudella això de repetir que no se m’acut res i al final acabar escrivint alguna cosa. Però com que l’escudella és un menjar prou saludable, torno a repetir la cançó que en el moment de començar a escriure no tinc cap idea clara de què anirà la cosa.

Durant unes setmanes vaig haver d’ajudar-me d’unes senzilles tires gràfiques per guanyar-me la setmanada, però a hores d’ara no hi ha tira que valgui ni cap valgui que tiri. Regirar llibres i revistes, webs i més webs per confegir la biografia d’algun fotògraf reconegut o novell, no em fa ni fred ni calor, què vols que et digui.

Fins i tot per compartir alguna troballa interessant m’és més còmode i fàcil fer-ho pel Facebook o el G+ que no pas pel fòrum … 

No és cap novetat dir que Salt és un poble amb una riquesa cultural remarcable. El festival de teatre Temporada Alta, o el Black Music Festival en són unes mostres prou eloqüents. Però, deixant a banda aquests esdeveniments més coneguts, a la vila de Salt hi tenen lloc també altres celebracions més modestes però amb una vitalitat i una càrrega cívica i social envejables.

Dissabte passat per exemple, la Biblioteca Massagran va celebrar la 16a Festa del Llibre Gegant. Una festa on les nenes i nens de Salt són els protagonistes, al costat dels il·lustradors que posen una imatge a les seves històries.

El guió de la festa és ben senzill: un nen escriu un conte i el dibuixant que li han assignat l’il·lustra seguint les instruccions de l’autor. Enguany hi havia una vintena d’il·lustradors, cadascun dels quals va fer uns deu … 

No sé si ningú em va trobar a faltar, però la setmana passada vaig fer campana. Coses de l’edat, què hi farem! Per esmenar-jo, dilluns al matí, ben penedit de la malifeta, vaig arremangar-me disposat a enllestir l’article d’aquest dimecres, amb el ferm propòsit de no repetir mai més aquell despropòsit.

Sense gaire convicció vaig començar una història que pretenia ser divertida, però ben aviat vaig veure que de gràcia no en tenia gaire. Si hagués estat fent servir una màquina d’escriure analògica com les d’abans, d’una revolada hauria tret el paper del carro i després de fer-ne una bola l’hauria llençat a la paperera.

Però amb l’ordinador no vaig tenir ocasió de fer aquest gest tan cinematogràfic —qui no recorda l’escena d’un escriptor en hores baixes, rebregant full darrera full i llençant-los a una paperera metàl·lica plena a vessar dels textos … 

Avui día quan parlem d’un ocellet, el primer que li vé al cap a molta gent és el petit Larry –de Larry Bird, el llegendari jugador de bàsquet dels Boston Celtics–, l’ocellet blau que fa niu a les pantalles de les nostres teleandròmines on, amb una incontinència verbal que ja cansa, buida constantment el pap amb les seves piulades cibernètiques.

Però n’hi ha d’altres d’ocellets. Sense anar més lluny, aquests dies he tingut ocasió de conèixer-ne un de ben simpàtic. Fa uns dies, havent sopat, quan anava a llençar les escombraries, vaig veure un ocellet arraulit damunt del llum de la porta d’entrada a casa. Vaig deixar les bosses a terra i vaig tornar a entrar corrents a agafar la càmera per fer-li una foto. Però quan em va veure amb la màquina a les …