Opinió

En llegir el post d‘avui més d’un pensarà que ja fa escudella això de repetir que no se m’acut res i al final acabar escrivint alguna cosa. Però com que l’escudella és un menjar prou saludable, torno a repetir la cançó que en el moment de començar a escriure no tinc cap idea clara de què anirà la cosa.

Durant unes setmanes vaig haver d’ajudar-me d’unes senzilles tires gràfiques per guanyar-me la setmanada, però a hores d’ara no hi ha tira que valgui ni cap valgui que tiri. Regirar llibres i revistes, webs i més webs per confegir la biografia d’algun fotògraf reconegut o novell, no em fa ni fred ni calor, què vols que et digui.

Fins i tot per compartir alguna troballa interessant m’és més còmode i fàcil fer-ho pel Facebook o el G+ que no pas pel fòrum … 

No és cap novetat dir que Salt és un poble amb una riquesa cultural remarcable. El festival de teatre Temporada Alta, o el Black Music Festival en són unes mostres prou eloqüents. Però, deixant a banda aquests esdeveniments més coneguts, a la vila de Salt hi tenen lloc també altres celebracions més modestes però amb una vitalitat i una càrrega cívica i social envejables.

Dissabte passat per exemple, la Biblioteca Massagran va celebrar la 16a Festa del Llibre Gegant. Una festa on les nenes i nens de Salt són els protagonistes, al costat dels il·lustradors que posen una imatge a les seves històries.

El guió de la festa és ben senzill: un nen escriu un conte i el dibuixant que li han assignat l’il·lustra seguint les instruccions de l’autor. Enguany hi havia una vintena d’il·lustradors, cadascun dels quals va fer uns deu … 

No sé si ningú em va trobar a faltar, però la setmana passada vaig fer campana. Coses de l’edat, què hi farem! Per esmenar-jo, dilluns al matí, ben penedit de la malifeta, vaig arremangar-me disposat a enllestir l’article d’aquest dimecres, amb el ferm propòsit de no repetir mai més aquell despropòsit.

Sense gaire convicció vaig començar una història que pretenia ser divertida, però ben aviat vaig veure que de gràcia no en tenia gaire. Si hagués estat fent servir una màquina d’escriure analògica com les d’abans, d’una revolada hauria tret el paper del carro i després de fer-ne una bola l’hauria llençat a la paperera.

Però amb l’ordinador no vaig tenir ocasió de fer aquest gest tan cinematogràfic —qui no recorda l’escena d’un escriptor en hores baixes, rebregant full darrera full i llençant-los a una paperera metàl·lica plena a vessar dels textos … 

Avui día quan parlem d’un ocellet, el primer que li vé al cap a molta gent és el petit Larry –de Larry Bird, el llegendari jugador de bàsquet dels Boston Celtics–, l’ocellet blau que fa niu a les pantalles de les nostres teleandròmines on, amb una incontinència verbal que ja cansa, buida constantment el pap amb les seves piulades cibernètiques.

Però n’hi ha d’altres d’ocellets. Sense anar més lluny, aquests dies he tingut ocasió de conèixer-ne un de ben simpàtic. Fa uns dies, havent sopat, quan anava a llençar les escombraries, vaig veure un ocellet arraulit damunt del llum de la porta d’entrada a casa. Vaig deixar les bosses a terra i vaig tornar a entrar corrents a agafar la càmera per fer-li una foto. Però quan em va veure amb la màquina a les … 

Aquesta setmana m’havia fet el propòsit de tocar un tema de la més rabiosa actualitat. Deixant de banda les misèries i corrupcions més populars, em proposava a parlar de la notícia bomba de la setmana. Però vet aquí que el fet que un home vell i cansat deixi la feina no m’ha inspirat gaire, què vols que et digui.

En canvi el fet que a l’altra punta de món encara hi hagi gent que la faci feliç tirar bombes atòmiques m’ha portat a acabar l’acudit gràfic que acompanya aquest post.

Dic que m’ha ajudat a acabar-lo perquè ja feia uns dies que l’havia començat. Tenia el fotògraf i els coloms, però em faltava una foto final per acabar de reblar el clau. Primer havia pensat en una foto que fes referència a alguna guerra. Fins i tot havia provat … 

Després d’escoltar dia sí i dia també les mateixes notícies que ens parlen d’un món injust i decadent, deixeu-me que avui m’esplaï una mica davant tanta injustícia i ignomínia, amb l’ajuda inestimable d’unes quantes onomatopeies i d’una de les imatges més emblemàtiques de la història de la fotografia. 

BOM! Aquests dies sembla que hagi explotat el tema de la corrupció, com si es tractés d’una novetat, d’una cosa mai vista. Però tots sabem que de corrupció n’hi ha de sobres i per a tots els gustos.

Des de les petites corrupteles domèstiques de cada dia a les populars corrupcions de les ocasions més celebrades. Si hagués de triar una imatge que representés aquest fenomen escolliria el fotomuntatge que John Heartfield va fer per il·lustrar “El sentit de la satulació hitleriana”.

TA TA TA TA! En una entrevista recent, … 

Aquestes darreres setmanes un núvol espès i obscur planeja sobre el món de l’esport, enterbolint les ments dels aferrissats aficionats a l’esport de donar puntades de peu a una pilota.

Com deveu saber, en aquest esport només un dels jugadors de cada equip té el privilegi de poder tocar la pilota amb les mans per evitar que la pilota es fiqui més enllà dels tres pals, que és precisament l’objectiu del joc.

A aquest personatge privilegiat, d’una idiosincràsia tan especial que fa que sempre vagi vestit de manera diferent a la resta de companys, l’anomenen el porter, o també el ca Cerber, en al·lusió al gos fabulós que, segons la mitologia, guardava la porta de l’infern.

Val a dir que aquest privilegi amb què s’ha revestit el porter coincideix amb el d’un altre esport similar, on el porter és l’únic que pot tocar la … 

En Miquel té un problema. No fa ni quinze dies que ha començat l’any i algun dels bons propòsits fotogràfics que s’havia fet ja comença a fer figa.

Més ben dit, ni tan sols ha tingut temps de posar fil a l’agulla al primer d’aquests projectes: reduir dràsticament el nombre d’imatges digitals que li entraven pels ulls dia rera dia. Pel cap baix, va calcular que l’any passat es devia haver empassat més d’un fotimer i mig de fotos, a raó d’unes 100 o 200 al dia, o més. La missió que s’havia proposat enguany era d’anar disminuint paulatinament la dosi, fins a arribar a clavar la vista només a una dotzena o dues de fotos cada dia.

Com que l’any passat va reeixir en la determinació de no fer comentaris farisaics i falsos als seus contactes fotogràfics, tenia el convenciment que enguany també … 

En aquestes dates és costum fer-se bons propòsits, com si pel fet de canviar una xifra de l’any haguéssim de ser capaços de canviar també el rumb de la nostra vida. Però com cada any la realitat s’imposa i els bons propòsits inicials tornen a quedar desats al calaix dels bons desitjos, a l’espera d’un altre any amb millors perspectives.

Però siguem positius, les coses no sempre van així. A vegades les bones idees i les ganes de fer coses noves passen al davant de tot i els projectes ben fets arriben a bon port. Sobretot si es plantegen bé i al darrere hi ha gent amb prou empenta per no decaure en l’intent. Toquem de peus a terra: fins i tot les quimeres poden arribar ser una realitat!

En altres terres però ho tenen més …