Aquesta és la continuació, el segon i darrer article de Joan Boira de la sèrie dedicada al tema de la gestió del color en fotografia digital.

Joan Boira és assessor tècnic per fotògrafs i es dedica a la formació en fotografia des del 2002. Està especialitzat en donar cursos i tallers sobre calibratge del color de pantalles i impressores, sobre programes de tractament fotogràfic com Adobe Photoshop i Lightroom, així com en l’assessorament per l’optimització d’equips i flux de treball.

(més…)

Aquest és el primer de dos articles dedicats al tema de la gestió del color en fotografia digital. Aquest és un aspecte força tècnic, complex i aspre, però el seu coneixement i domini ha esdevingut imprescindible per obtenir imatges de qualitat. Aquesta problemàtica és fa especialment crítica alhora de reproduir les nostres fotografies sobre un suport físic, en forma de copies impreses, o senzillament si volem garantir la fidel reproducció dels colors originals de l’escena.

Volem agrair a en Joan Boira la seva generositat al oferir-nos la possibilitat de traduir al català i publicar els seus texts. En Joan és assessor tècnic per fotògrafs i es dedica a la formació en fotografia des del 2002. En Joan està especialitzat en donar cursos i tallers sobre calibratge del color de pantalles i impressores, sobre programes de tractament fotogràfic com Adobe Photoshop i Lightroom, així com en l’assessorament per l’optimització d’equips i flux de treball.

Us convidem doncs a llegir amb atenció aquest primer article sobre gestió del color. Esperem que en tragueu molt profit!

(més…)

Quan ja sabem preparar un projecte fotogràfic, sabem fer les fotos de manera correcta captant tota la informació possible i després sabem com tractar el negatiu digital. Llavors és quan ve el fabulós món de la impressió (llegeixis irònicament), perquè realment ens porta bastant de cap, no sé si estareu d’acord amb mi.  Precisament no fa gaire vam obrir un fil on es va debatre els pros i els contres d’adquirir una impressora fotogràfica de qualitat.

Una mica en relació amb això aquí us fem un breu resum de com preparar un test d’impressió per saber quin nivell d’enfocament hem d’aplicar a la nostra fotografia en qüestió.

El tutorial complert el podreu trobar aquí en anglès. Breument: es tracta que un cop ja teniu l’arxiu treballat,  amb totes les capes acoblades i convertit a les mides d’impressió, feu una selecció d’una zona concreta (es recomana una en la qual hi hagi contorns i zones amb detall fi) i l’enganxeu en un nou document en blanc (que com que és una prova serà d’unes mides més petites on hi càpiga la selecció que heu fet  i  amb la mateixa resolució que imprimireu la bona) en una capa nova.

Llavors aquesta capa es duplica 2 cops i al final tenim la selecció repetida 3 vegades (les re-ubiquem amb l’eina corresponent -V- perquè es vegin totes 3 a la vegada).

Cada una d’aquestes 3 capes la convertiu en objecte intel·ligent (botó dret a sobre cada capa > convertir en objecte intel·ligent) i apliqueu un enfocament diferent a cada una d’elles (com que és un objecte intel·ligent es podrà modificar  posteriorment el valor d’enfocament a cada una d’elles, si s’escau).

Posteriorment acobleu de nou, imprimiu i valoreu quin dels valors s’ajusta més als resultats desitjats. Fàcil, directe i eficaç! Però si ets novell i no t’ho expliquen possiblement donaries algunes voltes més abans no arribessis a aquestes conclusions, oi ?

Si teniu algun dubte, no s’entén algun matís en anglès o voleu parlar de proves d’impressió, de l’enfocament per impressió o publicació en web, podem engegar un fil al fòrum.

Vist a layersmagazine

Amb les passades festes, a molta gent li han regalat (o s’ha regalat) una càmera digital (compacta o reflex, tant se val), sense tenir cap coneixement, o molt pocs,  de fotografia. Per tal d’orientar aquests nouvinguts al món de la fotografia, els facilitem deu consells bàsics d’iniciació, amb la confiança que els siguin d’utilitat:

1. Llegeix atentament el manual de la càmera (segur que trobaràs moments ben íntims per fer-ho). Pensa que el manual és un llibret escrit expressament per a la càmera, tot i que en alguns casos la traducció no estigui a l’alçada de les circumstàncies. Si no en tens prou amb el manual, fes una cerca a internet per trobar possibles manuals o tutorials sobre el funcionament de la càmera. Quan ho llegeixis, procura tenir la càmera al costat per anar  veient on són els  comandaments que t’indica el manual.
2. Llegeix atentament totes les pantalles del menú de la càmera. Tot i que en alguns casos les explicacions no són massa entenedores, quan més aviat et familiaritzis amb els comandaments i amb les opcions del menú, més aviat en podràs treure partit.
3. Porta sempre el manual a la motxilla, amb la màquina. No sigui que en un moment donat hagis de fer una foto amb poca llum i no te’n recordis com s’activa el flaix.
4. Fes moltes fotografies. La fotografia, com qualsevol art i com qualsevol tècnica, s’aprèn amb la pràctica.
5. Això no vol dir que hagis de fer fotos a la babalà. Sempre que puguis, pren-te el teu temps abans de fer una foto. Recorda el què deia Frank Horvat:
   

   La fotografia és l’art de no prémer el botó.

   Abans de disparar pensa si les condicions de llum són les millors o potser és millor esperar una mica (o tornar un altre dia), quin és l’angle més fotogènic del model i quina expressió és la més adient. Llavors, quan hagis trobat el moment màgic, és quan cal disparar.

6. Mentre no t’hagis habituat a la càmera i no en coneguis totes les seves possibilitats, utilitza els programes automàtics. Més endavant, quan t’hi hagis familiaritzat ja tindràs ocasió d’experimentar amb els controls manuals de velocitat d’exposició i de diafragma. Quan s’estrena una càmera és millor anar pas a pas i no deixar-se intimidar per la seva aparent complexitat.
7. Prova les diferents modalitats automàtiques i procura saber exactament què està fent la màquina en cada cas. Així, quan vulguis treballar en mode manual, ja tindràs una base per on començar. Experimenta amb els diferents ajustaments. Modifica els paràmetres de lluminositat, enfocament, i mira què surt. No tinguis por de modificar-los: sempre seràs a temps de tornar als paràmetres inicials.
8. De seguida que en tinguis ocasió, apunta’t a un curset d’iniciació a la fotografia, i llegeix tant com puguis sobre el tema.
9. Descobreix i aprèn dels grans mestres de la fotografia: visita les seves galeries a Internet i, millor encara, visita totes les exposicions de fotografia que puguis.
10. Recorda que no vius aïllat. Uneix-te a una comunitat per compartir les teves fotografies  i  per aprendre dels teus companys. A espaifotogràfic t’esperem amb els braços oberts.

A partir del fil on l’Atzu demanava esquemes d’il·luminació per fotografiar una botella amb un estil molt concret, va sortir el tema de sumar vàries fotografies per tal de poder fet una il·luminació “complerta” amb una sola font de llum, amb un sol flaix. Em vaig comprometre a fer un mini-tutorial de com es pot fer amb PS (a partir de la versió CS3) i és el que pretenc fer ara.

Combinació de il·luminacions amb objectes intel·ligents

Més o menys voldríem arribar a obtenir una fotografia com aquesta.

Partint d’un esquema d’il·luminació “semblant” al que volia en Atzu, he fet aquestes tres fotografies, amb la càmera muntada sobre el trípode. Hem de tenir en compte que si volem aconseguir que la llum de contra ens perfili la botella, haurem d’utilitzar una llum tipus finestra amb difusor. Un flaix sol, puntual, no ens produirà mai un perfil, que en cas del vidre acostuma a ser un efecte estètic i generalitzat.

El que pretenem fer és això:

Doncs primer hem de carregar les imatges al PS i crear un document nou on hi posarem cada imatge en una capa diferent. Això ho podem fer manualment o bé d’una manera més automàtica amb l’opció del menú “Archivo » Secuencias de comandos » Cargar archivos en pila” on podem cercar els arxius concrets o, si ja els teníem oberts, podem clicar a l’opció “Añadir archivos abiertos“.

Una vegada tenim les tres capes, les hem de seleccionar totes tres. Una manera de fer-ho és, amb el ratolí, prémer damunt cada capa tenint premuda la tecla [Control] (els que teniu Mac, no sé quina tecla és). Ara ja ho tenim preparat per generar un objecte intel·ligent d’aquesta manera:

Tenint creat l’objecte intel·ligent, haurem d’apilar les diferents capes que el formen amb el mode “máxima“, d’aquesta manera PS cercarà els píxels més il·luminats de cada imatge.

Aquest procés ens generarà aquesta imatge.

Però aquest procés té marge per la millora, si és que ens interessa. Abans de generar l’objecte intel·ligent, podem pintar de negre les parts de cada foto que no volem que es sumin. En aquest cas, en la imatge de la etiqueta he esborrat la llum que hi ha a la part superior de la etiqueta i al tap, aconseguit aquest resultat:

El resultat final és la imatge que encapçala aquest fil. Aquest procés també es fa servir per a sumar traces d’estels en les fotografies nocturnes. O per il·luminar monuments, amb diferents cops de flaix, sense haver d’anar estressats movent-nos per l’escena disparant flaixos amb l’obturador de la càmera obert, com fèiem amb el rodet de pel·licula.

Reducció de soroll amb objectes intel·ligents

Els objectes intel·ligents poden donar-nos moltes sorpreses. Ens permet, també, treure el soroll d’una presa que haguéssim fet amb un valor ISO molt elevat, per exemple. És clar que això només serà possible sempre i quan l’escena no tingui moviment i usem el trípode.

En aquest cas he fet 30 fotografies diferents. Han de ser diferents per força perquè el patró de soroll és aleatori i aquesta aleatorietat és la responsable de poder eliminar el soroll. Potser 30 fotos és una exageració, però com més en fem, millor serà el resultat.

Degut a la quantitat de fotografies, és gairebé necessari usar l’opció del menú per carregar les fotografies en cada capa:

Cerquem el fitxers que conformen la sèrie. En aquesta finestra també li podem activar l’opció que ens generi directament l’objecte intel·ligent.

Quan tinguem generat l’objecte intel·ligent, només ens caldrà apilar-lo amb el mode “Promedio“.

El que fa el “Promedio“, és comparar el mateix píxel de cada foto i en fa el promig, donant per bo el píxel més repetit ja que aquest, estadísticament, hauria de ser un píxel sense soroll. Això es basa en la distribució aleatòria del patró de soroll entre presa i presa… Buf! Això potser ja entra dins la metafísica però funciona, tal com podeu comprovar.

No sé si m’he explicat prou bé. A vegades, quan expliques coses d’aquestes, dones conceptes per sabuts que potser no ho són pels demés. Si teniu algun dubte que pugui millorar l’explicació estaré encantat de la vostra col·laboració.

Per altra banda, us emplaço a que feu les vostres proves i les aneu penjat en aquest fil, o un altre que obrim expressament.

Ja fa dies que no donem adreces on trobar tutorials i tècniques amb les que millorar l’aparença final de les nostres fotografies.

De tant en tant surt qui ho demana i potser es una cosa que hauríem de fer regularment. Es evident que no podem prescindir d’aquesta eina que es el PS però cal que la utilitzem amb mesura i intel·ligència, així doncs, res millor que conèixer com es fan les coses per aplicar-les només quan toca.

Per la web trobarem milers i milers de tutorials, però evidentment n’hem seleccionat només uns quants, que val la pena que hi feu una ullada com a mínim o potser que els guardeu per a quan vulgueu entrar més de ple en el tema.

En primer lloc us recomanem els tutorials de Gry Garness. Són en anglès i de pagament, depenent del vostre interès serà però una bona inversió. Si els voleu veure i fullejar, també ho podeu fer a través del llibres Google Books, on en podeu veure bona part. Algunes fulles estan vetades, està clar.

També des d’aquesta mateixa web de Google Books podeu accedir a llibres sobre Photoshop en castellà. Molts llibres estan sencers i els podeu veure sense cap limitació.

I des de la següent adreça podeu accedir a un bon grapat de videotutorials (per si us fa mandra llegir) d’en Chris Orwig.

O potser us farà més gràcia els tutorials de Chromasia, en anglés, alguns de pagament i altres lliures. I on tenim la sort de tenir-ne un de Gamma tonal i Corbes, traduït al català pel company d’espaifotografic, l’Atzucac, i que sense dubte val la pena llegir.

I per ultim, un tutorial molt digne en castellà sobre retoc de la pell per a moda i bellesa.

Segur que en sabreu treure profit d’algun d’ells.

És evident el interès que desperta la tècnica del time-lapse per produir petits vídeos. Aquest interès s’ha manifestat en diverses ocasions a través dels nostres fòrums, on apareixen de tant en tant missatges que fan referència a breus pel·lícules executades amb aquesta tècnica.

Segurament les aparents dificultats tècniques aturen a molts que, si sabessin que és relativament senzill fer-ne, ja s’haguessin atrevit a executar algun experiment.

El concepte bàsic és ben senzill: només cal prendre una sèrie de fotografies d’una escena a intervals regulars. Per exemple, cada 15 segons, cada 10 minuts o cada hora, depenent de l’efecte que pretenguem i de la situació que vulguem mostrar. La quantitat final de fotografies i la velocitat de reproducció que triem determinarà la durada del vídeo.

Si cal dir que en aquest cas, com en molts altres, menys és més. És a dir, és tracta de fer breus vídeos que no durin més de 2 o 3 minuts, per exemple. No cal avorrir al personal, especialment amb els nostres primers experiments. Sigueu compassius amb amics i familiars.

En general, les situacions que es presten a ser tractades com a pel·lícules time-lapse són totes aquelles en les que l’escena canvia d’algun manera al llarg del temps: el moviment dels núvols al cel, el transcurs de tot un dia des de que sur el sol fins que s’amaga, el trànsit de vehicles o persones en un carrer, com s’obre  es tanca una flor, etc.

Els estris de l’artista

Que necessitem per realitzar la nostra opera prima? En realitat no gaires coses: una càmera, per començar amb el que és evident, i millor que sigui digital, per continuar amb les obvietats; un trípode amb tota seguretat és essencial; un disparador programable o intervalòmetre, si és que la càmera no incorpora la funció; tarjes de memòria suficients per tantes fotos com haurem de fer i, finalment, el programari adequat per tractar un gran volum de fotografies de forma senzilla i eficaç.

Que és un intervalòmetre? Cap enginy demoníac ni d’altíssima tecnologia. Simplement és un disparador remot, generalment per cable, però amb la sofisticació afegida de poder-lo programar per fer una fotografia cada determinat lapse de temps. Com apuntàvem abans, algunes càmeres ja porten incorporada aquesta funció. Per exemple, que jo en tingui coneixement, les Nikon D200 i D300 ho saben fer. I segur que no són les úniques.

Si no tenim altre possibilitat, no resulta difícil ni car aconseguir un disparador remot amb funcions d’intervalòmetre a través d’eBay, per exemple. També el podem comprar del mateix cognom que la nostra càmera, és clar. La majoria de les primeres marques comercialitzen aquesta mena d’accessori. Però el preu també serà per quedar marcat, com podeu imaginar.

A banda de la seva aplicació en la realització de vídeos time-lapse, un disparador per cable amb funcions sofisticades, com la citada d’intervalometre, és una joguina que no fa cap mal a la nostra bossa fotogràfica.

Un detall que val la pena considerar és que haurem de fer moltes fotos. Centenars o potser inclús algun mil·ler. Això no deixa de ser un desgast per l’obturador de la càmera. Cal ser conscient d’això. I per la mateixa raó, no resulta gens pràctic disparar en format RAW. Per una aplicació d’aquest tipus, el JPG és més que suficient i ens estalvia feina i temps de processat.

Per altra banda, tenint en compte que el producte final ha de ser un vídeo que probablement mostraren a través d’internet (per exemple a Vimeo, Youtube o Flickr), podem treballar amb resolucions o, el que és el mateix, dimensions d’imatges relativament modestes. Per exemple, 800×600 píxels és més que suficient i de sobres per la majoria dels casos. Ah! És clar, que la nostra càmera no disposa d’aquesta resolució (o similar)? Doncs aquí és on intervé el programari de tractament.

El programari

Una de les primeres eines informàtiques que ens poden resultar de gran utilitat és un programa de tractament d’imatges per lots. Aquesta mena de programes permeten aplicar tota una sèrie de transformacions i manipulacions (per exemple, reduir a unes dimensions determinades) un bon paquet de fotos, de forma automàtica i mentre nosaltres atenem altres tasques més importants, com pentinar el gat. Un bon exemple d’aquesta mena de programes és el FastStone Photo Resizer.

Amb un programa d’aquesta mena podem, per exemple, reduir totes les fotografies preses als famosos 800×600 píxels, sense haver-ho de fer manualment, una per una. Us imagineu haver de fer aquesta tasca monòtona i repetitiva amb 1.000 o més imatges? Doncs tot això que us podeu estalviar. A més, aquest programa us pot resultar de gran utilitat per moltes altres tasques de tractament o conversió entre formats d’una quantitat gran d’imatges.

L’altre programa essencial és el que permet muntar la pel·lícula. Es tracta de construir un vídeo en el format de la nostra elecció a partir de tota la seqüència de fotogrames, que no són altre cosa que les fotos que hem fet. Aquest programa també ens permetrà triar la velocitat de reproducció del vídeo en fotogrames o quadres per segon (FPS).

Cal tenir en compte que es necessiten un mínim de 12-15 FPS per tal de tenir la sensació d’animació. Són coses de l’efecte de la persistència de les imatges a la nostra retina, ves per on. I no cal anar més enllà dels 25-30 FPS, si no és que volem obtenir un efecte de càmera lenta.

De fet, 15 FPS és un valor perfectament adequat per una pel·lícula que volguéssim mostrar a la web. Com ja us podeu imaginar, quants més fotogrames per segon més gran serà l’arxiu de vídeo resultant. Un altre cop, menys és més!

Quin programa podem fer servir per muntar el vídeo final, doncs? Una bona eina, senzilla i prou eficaç, és el PhotoLapse. Es tracta d’un programa diminut (uns 152K) que ens permet fer exactament el que precisem: sel·leccionar la seqüència de fotogrames, fixar una velocitat de reproducció en FPS, triar el format de vídeo i codificador que més ens agradi i, després d’una estona de forn amb gratinador, gaudir de la nostra primera petita gran obra cinematogràfica.

En conclusió

Sense pretendre haver fet un tutorial amb tots els detalls, ets i uts ni de bon tros, espero que aquesta breu explicació us orienti una mica i us animi a fer els vostres experiments personals, si és que alguna vegada us ha cridat l’atenció aquesta mena de vídeos.

Si teniu dubtes o preguntes, ja sabeu que els nostres fòrums són el lloc idoni per demanar consell i ajut als que ja han assolit alguna experiència. Després, només us queda exhibir ben ufanosos les vostres creacions. Tremola Tarantino!

Aquest complert article ens l’ha cedit en Juan Pablo Navarro per a la seva traducció i publicació a Espaifotografic i el podeu llegir en la seva versió original en castellà des de la seva web Luminous Photo. Agraïm la seva col·laboració i predisposició.

La majoria dels fotògrafs (llevat de fotògrafs d’estudi o similars) acostumem a fotografiar amb la llum del dia, entre el orto i l’ocàs. Què passa llavors quan tot queda en penombra? hem de resignar-nos a guardar la nostra càmera fins a l’endemà?

Personalment crec que la fotografia nocturna és un camp fascinant i poc popular entre els fotògrafs. Un camp en el qual penso que val la pena indagar per les seves múltiples i interessants possibilitats.

Una de les característiques més rellevants d’aquest tipus de fotografies radica que en elles podrem observar el moviment aparent de les estrelles, que es plasmaran en la fotografia com arcs concèntrics a un punt (l’Estrella Polar en l’hemisferi Nord o la Creu del Sud en l’hemisferi Sud) que seran tant més llargs com més allunyats estiguin del centre aparent de rotació i com més gran sigui el temps d’exposició. Això es deu a que la rotació de la Terra ens fa veure la resta de l’univers en moviment perquè el nostre punt de referència és pròpiament la Terra.

(més…)

50 útils tutorials que ens ajudaran a entendre i saber executar sense masses complicacions 12 diferents tècniques fotogràfiques.

Explicacions o enllaços directes a com poder fer d’una manera fàcil fotografia d’alta velocitat, tilt&shift, pas a blanc i negre, desenfoc de moviment, fotografiar fum, macro, HDR, panoràmiques, infrarojos, fotografia nocturna, processament de RAWs i més.

Tot un recull de tècniques que agradaran sobretot als més curiosos i inquiets d’EF, potser val la pena guardar-la com adreça d’interès doncs sempre va be tenir-los a mà aquests reculls.

Evidentment està en anglès.

Un cop més ho hem d’agrair als de Smashingmagazine.

De mètodes per millorar el nivell de detall d’una fotografia n’hi ha diversos, potser el més habitual és la coneguda màscara d’enfoc, però també n’hi ha d’altres, com ara el filtre pas alt.

He trobat un petit tutorial (en anglès) Sharpening using Hig Pass Filter que explica una forma senzilla d’utilitzar aquest filtre per donar un major detall a una fotografia.

A mode de resum, si utilitzem Photoshop CS3, el mètode consistiria en:

1. Duplicar la capa amb la imatge
2. Utilitzar el filtre Pas Alt amb el valor desitjat. Un valor habitual quan s’utilitza aquest filtre per “enfocar” és un radi de 1, però és interessant provar altres valors. Com en tantes coses no hi ha un sol valor que serveixi per a tot, sinó que caldrà anar provant per cada imatge i situació. Per exemple, també es pot aplicar un valor de 10, que és bastant elevat i, un cop aplicat, ajustar la opacitat d’aquella capa fins que l’efecte ens sembli natural.
3. Desaturar la imatge para eliminar els colors que hagin pogut aparèixer durant l’aplicació del filtre  (Imatge  > Ajustos > Desaturar).
4. Canviar el mode de fusió de la capa amb el filtre pas alt a superposar (overlay) o llum forta, segons veieu millor en cada cas.

Com veureu, el sistema és molt senzill, però en general l’efecte és bastant interessant i potent, tot i que com sol passar quan es fan aquestes manipulacions no és difícil que apareguin halos o fins i tot gra. Per tant, hem d’anar amb compte que el resultat no esdevingui excessivament artificiós.

Una manera de mitigar aquests efectes secundaris seria utilitzar una màscara de capa i fer visible l’aplicació d’aquest filtre només allà on ens interessi més que aparegui detall.