L’exposició de fotografies  ‘Fragments d’un any’ s’organitza al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) a València des de fa set anys. Aquest any reunia les 91 fotografies més destacades del 2009 a la Comunitat Valenciana fetes per 38 professionals del periodisme gràfic valencià.

Poc després de la inauguració dijous passat, alguns responsables del Partit Popular ja varen manifestar la seva disconformitat amb algunes de les imatges exposades, ja que n’hi havien que estaven vinculades al cas Gürtel. Tot seguit la Diputació de València, governada pel mateix partit va decidir eliminar deu de les fotografies presentades, tot i que ja havien sigut publicades en el seu moment. Això va fer que la Unió de Periodistes Valencians decidís retirar la totalitat de l’exposició.

Des de Madrid, el president de la Asociación de la Prensa de Madrid (APM), Fernando González Urbaneja, va oferir la seu d’aquesta entitat per a mostrar l’exposició i ha convidat a la resta d’associacions de periodistes a que facin el mateix i pel que sembla la cosa ha tingut tal repercussió, que l’exposició ja està previst que es vegi a 30 llocs més, i també inclòs a València.

Ahir mateix, en un gest que l’honra, el director del MUVIM Romà de la Calle va anunciar la seva dimissió per no compartir la decisió de censurar l’exposició.

Alguns, pel que sembla, encara no entenen que això de la censura es d’altres temps i que el que han fet ha estat multiplicar per molt la difusió que tindrà el que precisament ells no volien que veiéssim.

Que no canviïn mai, així sempre sabrem de quin peu calcen.

Aquí podeu veure les fotografies censurades. Ho hem vist a El País.

Tots sabem el que és la viquipèdia i molts de nosaltres l’hem consultat algun cop, sinó és que ho fem regularment. En qualsevol de les seves encarnacions idiomàtiques, d’entre les quals la catalana no es queda a la cua per quantitat d’entrades, s’hi pot trobar un bon munt d’informació i dades sobre els temes més diversos. Evidentment, la fiabilitat no és complerta, ja que les aportacions són personals i sempre hi ha lloc per l’error o la manipulació.

Doncs ara ja hi ha un altre, de wikipedia. Però aquesta tracta un contingut ben específic. És la Camerapedia, clarament adreçada als col·leccionistes, fetitxistes o amants dels enginys que han anat apareixen al llarg de la història de la fotografia per captar imatges. Altrament dit, càmeres fotogràfiques.

Hi trobareu, a més de les conegudes i moltes de les que pugueu enumerar de memòria, un bon munt d’aparells fotogràfics que, en el seu moment, varen servir a aficionats i professionals per crear les seves imatges. Aquestes glorioses joguines, algunes de les quals van ser objecte de desig en el seu temps igual com ara ho són les actuals, ara formen part del passat tecnològic de la fotografia. Així, trobareu marques i aparells que, en alguns casos, ja fa dècades que varen desaparèixer però que un dia varen ser punteres i avançades.

Si teniu una estona desocupada i us pica la curiositat, podeu fer un passeig per aquest recull de càmeres fotogràfiques històriques. Qui sap, potser ensopegueu amb la que feia servir l’avi!

A partir del fil que en Tru va titular Unes lectures curtes, vaig trobar aquest article de’n Pedro Arroyo que esmentava un curs amb l’Eduardo Momeñe on es va parlar del efecte K o efecte Kuleshov.

Es refereix bàsicament al cine, on amb el muntatge d’imatges fixes  s’aconsegueix donar diferent força emocional segons els continguts dels plans correlatius. Tot i que sense ser-ne conscient es evident l’efecte, no sabia que estigués estudiat de fa tant temps i que tingués un nom l’efecte.

Trobareu molts més vídeos que es refereixen a aquest fet en aquesta cerca al Youtube.

Em va recordar els tríptics que vàrem fer amb en Manolo Laguillo en el taller fet recentment. Segurament la lectura serà també diferent segons la posició de les imatges. Quelcom més per indagar…

Les targes d’EspaiFotografic estan al caure i serà una manera de difondre l’activitat de la pàgina fora de l’àmbit de la web. A part d’aquest fet col·lectiu, potser alguna vegada heu pensat a fer-vos targes per a que us recordin quan coneixeu algú o per a difondre el vostre treball o tans sols per a que visitin la vostra web.

De ben segur que els que us hi dediqueu professionalment tindreu tarja pròpia, però segurament la majoria de vosaltres no.

Si aquest es el teu cas i vols trobar inspiració per a crear-ne de pròpies, en aquest article trobaràs 21 exemples de targes de visita de fotògrafs d’arreu del món. Mirar com ho han resolt els altres es un bon començament.

A través de la xarxa ho podeu fer tot, hi han empreses especialitzades que ho fan i a molt bon preu. Una d’aquestes és Moo.

Ho hem vist a Fotografiad

Segurament, tota persona que llegeixi aquest article estarà interessada, en menor o major mesura, per la fotografia, per l’acció de fotografiar. El que us proposem és anar més enllà: no només fotografiar, sinó refotografiar. La refotografia és una pràctica reflexiva sobre la fotografia que ens permet aprofitar una de les grans virtuts d’aquest art: aturar el temps en un instant i capturar els efímers moments decisius.

En sí, la refotografia és un concepte molt simple. Refotografiar sols significa tornar a fotografiar allò que ja ha estat fotografiat abans. El interval de temps que es produeix entre la fotografia i la refotografia és el que dóna sentit a aquesta pràctica, i com més diferències s’hi apreciïn, en equilibri amb els referents que es mantenen intactes, i que ens permet identificar la fotografia original amb la seva refotografia, millor.

Hi ha dues grans maneres de fer refotografia. La primera, més evident, és senzillament tornar a prendre una fotografia a partir de l’enquadrament de la fotografia original. Així doncs, obtenim dues imatges: la original, i la nova. Podem agafar una imatge antiga de la nostra ciutat, i tornar a fotografiar la mateixa escena. Posades de costat, podem comparar-les i fer un molt interessant exercici de reflexió sobre el pas del temps. Podem fer, a més, infinites refotografies, fins a tenir una bona col·lecció històrica a partir d’imatges on el temps s’ha congelat.

L’altra manera és sobreposant una imatge sobre l’altra, fent coincidir els elements estables. Això es pot fer gràcies a les eines de tractament gràfic, o senzillament fent aparèixer una còpia impresa de la fotografia original en la nova fotografia (tot i que aquest sistema comporta que, en general, la mà que sustenta la còpia aparegui també en la imatge).

Què, us hi animeu? Si teniu Flickr, hi ha un grup dedicat a aquesta pràctica: Looking into the past. Igualment, us recomanem un bloc on usen aquesta tècnica, amb intenció divulgativa: Arqueologia del punt de vista, de Ricard Martínez.

La foto que veiem aquí ens recorda alguns d’aquells dibuixos del M.C.Escher. Figures que a primera vista poden semblar normals però que evidentment son impossibles i que mitjançant les eines d’edició actuals, son molt mes senzilles de realitzar que quan les feia el mestre de les distorsions geomètriques.

No havíem vist masses imatges d’aquest tipus però, a part d’algun anunci de Audi que segur que recordareu.

Fotografies com aquesta les trobareu a la pàgina del fotògraf alemany Michael Kai, a la galeria exhibition work.

Ja fa uns dies vam publicar un article sobre les “fotografies trobades” que certs col·leccionistes adquireixen a les parades de brocanters i drapaires, i que ens mostren una manera poc ortodoxa d’afició a la fotografia. Avui, precisament, tornem a visitar aquells drapaires, ja que presentem una altra curiosa afecció fotogràfica, lligada aquest cop al maquinari i les eines del fotògraf. A través de Gizmodo ens arriba l’experiència d’una fotògrafa americana, Marcy Merrill, aficionada a les càmeres de drapaire.

Marcy Merrill, fotògrafa nascuda a l’estat de Michigan el 1960, ens presenta a la seva web (la mateixa web on hi mostra les seves galeries professionals, com les de casaments i de retrats) un ben curiós recull de la seva col·lecció de càmeres, que tenen en comú el fet d’haver-les adquirit en brocanters i drapaires. En general, podríem dir d’elles que són càmeres de molt baixa qualitat, que ja van ser produïdes en el seu moment pensant que no haurien de resistir gaires anys d’activitat fotogràfica. Merrill no només les compra sinó que les revisa i mira de fer-les servir.

En general són càmeres de rodet de 35mm, però també n’hi ha de formats menys usuals, fet que l’ha obligada a haver de revelar-se (i descobrir on comprar-los!) ella mateixa els negatius. En l’apartat FAQ de la web hi trobareu algunes recomanacions sobre aquests aspectes.

I de quines càmeres estem parlant? Doncs des de càmeres estenopeiques, passant per càmeres més o menys normals, fins a càmeres per a criatures, càmeres disfressades, o fins i tot exemplars de la mítica Instamatic.

Per a cada una de les càmeres Merrill hi dedica una breu explicació i hi mostra una sèrie d’imatges per a poder valorar les possibilitats de cada màquina. La gràcia d’aquesta col·lecció és, precisament, que són una sèrie d’artilugis que no entraran mai a les pàgines sobre la història de la fotografia, però que ens expliquen molt bé tot allò que fa referència als usos socials més populars de la fotografia, més enllà d’allò que es considera com a fotografia “seriosa”.

Així que, ja sabeu: el proper dia que passeu per davant dels encants, no teniu excusa!

I, si sou usuaris del Twitter, podeu seguir a Marcy Merrill a través del seu compte.

El tema dels marcs, virtuals o físics, és una qüestió sovint recurrent. Com el Guadiana, desapareix per tornar a aparèixer quan menys te l’esperes. I més o menys sempre s’acaba per esgrimir si fa no fa els mateixos arguments i idees per, finalment, concloure que és un tema que s’ha de reduir al simple gust personal.

La proposta de ivydesign va una mica més enllà. Partint de la base que parlem d’un marc físic i no d’una d’aquestes invencions més o menys afortunades executades amb el nostre programa d’edició d’imatges habitual, aquesta firma de disseny ens mostra una idea ben singular que combina a la perfecció el bon gust i l’elegància amb la funcionalitat. Aquesta darrera frase sembla treta d’una propaganda comercial, oi? De fet, valdria per vendre gairebé qualsevol cosa.

Bromes a banda, la idea no està gens malament. I a més, amb temps, eines, ganes i un mínim d’habilitat, ens la podem plantejar com un projecte a l’estil Bricomania, però sense accent basc.

L’invent és ni més ni menys que un marc-taula-plegable. Aquest senzill giny ens permet exhibir magníficament emmarcada la nostra fotografia favorita i, amb un simple gest, seure per sucar el croissant al cafè amb llet. Si ja se sap: els millors invents són sempre els més senzills, com la fregona, els xupa-xups o la gasosa, com tan vehement declarava l’extraterrestre aquell.

Ja ho sabeu, si us trobeu un cap de setmana d’aquests de pluja avorrits a casa i disposeu dels materials i les eines adients, podeu provar de fer-vos la vostra versió personal del marc-de-fotos-taula. Ah! I si la vostra fotografia favorita sou vosaltres mateixos, sempre podeu considerar fer un tribut d’amor al vostre propi ego amb el mirall-taula. Insuperable!

De tant en tan donem alguna informació d’aquest gran diposit d’imatges que es el Flickr, al voltant del que hi han innombrables propostes i iniciatives singulars, com la d’en Dave Miller, que firma com a Puzzlemaster.

En Dave ha recopilat la gens menyspreable xifra de 131 fotografies de famosos d’altres èpoques. La qualitat es bastant baixa però es tal i com hi sortien al seu document de viatge.

No deixa de ser curiós veure els que havien estat escriptors, poetes, artistes, músics, fotògrafs -fora de la seva besant artística-, en unes imatges on únicament eren un més, sotmesos com tots a les exigències legals dels estats. A veure si descobriu en Grouxo Marx sense bigoti…

Ho hem trobat a El Burlador

Quan parlem de drets d’imatge i d’autoria, en el món de la pràctica fotogràfica, el primer que ens ve al cap són, o bé els casos en que no s’ha respectat l’autoria en fotografies emprades sense el permís del creador, o bé aquells casos on és el fotògraf qui ha de fer mans i mànigues per a poder conciliar la seva activitat artística amb els drets a la pròpia imatge de les persones fotografiades (especialment quan es tracta de la fotografia de carrer, o street photography).

Tot i això, i sense ànim d’alarmar al lector, cal advertir que les limitacions relacionades amb aquests drets no es resolen sols amb aquests casos, sinó que també hi ha altres elements subjectes a restriccions, que molt sovint oblidem. I un d’ells són els drets d’imatge referits a la creació arquitectònica, és a dir, la protecció legal de la imatge dels edificis.

En diversos països, l’arquitecte o el propietari d’un edifici tenen drets sobre la imatge de l’immoble, i a més tenen una política definida de permisos i autoritzacions. Potser el cas més paradigmàtic és el de l’Atomium, l’edifici bastit el 1958 en ocasió de l’Exposició Universal de Brussel·les. Aquesta estructura arquitectònica dedica un apartat de la pròpia web a informar sobre els drets d’imatge, especificant clarament que sols es permet l’ús gratuït de la imatge de l’edifici en el cas de “fotografies preses per particulars i mostrades en webs privades sense interessos comercials, així com les imatges de baixa resolució (600 píxels màxims, amb una resolució de 72dpi)”. En aquests casos, però, caldrà incloure igualment a les imatges l’expressió “© www.atomium.be – SABAM 2010 – nom del fotògraf “.

El cas belga, és per tant, un exemple d’aquest tipus de restricció d’usos de les imatges dels edificis (com bé s’encarreguen de recordar). Però no n’és l’únic. A França també hi ha un debat similar (no us perdeu tampoc aquesta llista), així com als Estats Units, o fins i tot a Egipte, on s’han plantejat reivindicar drets d’imatge sobre les piràmides de Giza!

En el cas de l’ordenament espanyol, els drets d’imatge sobre els edificis no es contempla com a tal. Tot i això, feta la llei, feta la trampa. I això és el que va passar amb l’Auditori de Tenerife: com que no podien exigir drets d’imatge, van registrar l’edifici (de Santiago Calatrava) com a marca. I les marques registrades sí que estan protegides (i surten rendibles, com es pot veure a la web de l’auditori)…

Així que, si us agrada la fotografia urbana i la geometria, o us heu comprat un objectiu descentrable i voleu jugar-hi, aneu amb compte!

(Nota: hem posat aquesta imatge il·lustrant l’article perquè, en principi, els seus drets d’autoria i imatge haurien ja d’haver prescrit)