La nostra espècie tendeix a creure’s que, en gran part, ha dominat les forces naturals. La nostra tecnologia, la capacitat industrial i la rapidesa amb que hem estès la nostra presència sobre el planeta, només comparable a la velocitat amb que l’estem consumint, ens fan pensar que som una mena d’elegits, uns privilegiats destinats a sotmetre la Natura i la resta dels éssers amb els que compartim la Terra.

Estem de lloguer però som uns inquilins indesitjables, bruts, irresponsables i sorollosos. No cuidem el lloc on vivim, l’enlletgim, actuem com si fos nostre i no el volguéssim, com si no l’haguéssim de compartir ni tan sols amb els altres de la nostra mateixa espècie, com si hagués de durar per sempre a pesar del nostre afany per malmetre’l i deixar-lo cada cop en pitjors condicions pels que vinguin desprès. És ben cert que, en molts sentits, som com una perillosa malaltia infecciosa. El càncer del nostre planeta!

Però de tant en tant, la Natura que creiem doblegada als nostres peus s’ens revela i ens posa al lloc que ens correspon. Només cal una bona tempesta, un terratrèmol, una riuada, unes pluges més intenses del que és habitual, qualsevol fenomen meteorològic o geològic de certa intensitat, per que la fantasia de omnipotència i domini que ens hem construït es desplomi com un castell de cartes i ens trobem nuus i desvalguts davant de poders que ens superen.

Amb un esclat d’ira incontenible, de sobte les forces del nostre món fan prou evident les febles criatures que som, que les nostres magnífiques creacions són ben efímeres, sobre tot si deixem de contemplar-les sota la nostra ridículament breu escala temporal.

The Big Picture ens ofereix una mostra en imatges de la cara més ferotge del nostre món, de la seva potència i la nostra fragilitat. També hi dediquen una galeria als efectes devastadors de l’huracà Katrina, que fa cinc anys va castigar sense pietat el sud i centre dels EEUU, provocant enormes danys a Florida, Bahamas, Louisiana i Mississippi. Recordem l’assolament que va causar a New Orleans! Són exemples de la fúria dels elements i dels seus efectes: huracans, tornados, calamarsades, tempestes, llamps… Veient el seu poder destructiu, és fa ben evident que som ben poca cosa, per molt que ens vulguem creure.

Actualment han perdut gran part de la seva significació original però, fa un parell de segles, els atributs pilosos a la cara dels homes tenien un considerable valor simbòlic i de prestigi, especialment quan adoptaven determinades formes. Parlo de un bon mostatxo, poblat, cuidat i esplèndidament desenvolupat. O d’unes barbes igualment magnífiques i frondoses.

Potser les darreres barbes conscientment simbòliques del món occidental varen ser les de Fidel Castro i els seus guerrillers, que es varen comprometre a no afaitar-se fins derrocar Fulgencio Batista. Però aquelles, i moltes posteriorment inspirades en elles, eren pilositats de caire més aviat contestatari, transgressor. Res més oposat i lluny de l’expressió d’estatus social i elegància que molts aristòcrates europeus atorgaven a les seves barbes i bigotis, per molt que ara ens puguin semblar estrafolàries excentricitats.

Curiosament, encara ara hi ha alguna gent que manté aquests valors estètics que eren força més comuns al s.XVIII i es dediquen a cultivar —penso que podem dir-ho així— uns esplendorosos mostatxos i unes barbes voluptuoses, sovint modelant formes de lo més extravagant. El més interessant de tot plegat, és que els podem contemplar a plaer, gràcies a la feina d’un magnífic retratista: Dave Mead. Aquest fotògraf s’ha dedicat a retratar tota una sèrie de personatges dedicats amb passió al cuidat dels pels de la cara.

Per posar la guinda a aquesta mostra de excentricitat capil·lar, us diré que per fer aquests retrats, Dave Mead va viatgar a Anchorage (Alaska), on es celebrava el 2009 World Beard and Mustache Championship. Aquestes singulars fotografies es varen exhibir recentment una exposició a Nova York encertadament titolada Magnificient Especimens.

No us ho perdeu! El més interessant de tot plegat és que, a més de lo divertit i xocant de l’aspecte d’aquests singulars personatges, gaudireu d’una col·lecció de retrats de qualitat. De debò que val la pena fer un cop d’ull a aquests magnífics espècimens!

Vist a haciendofoco.com

Ho veiem sovint a les pel·lícules de gàngsters: què és el primer que es fa quan s’empresona a algú? Fotografiar-lo! Sembla ser que això és així ja des del segle XIX, i als EUA es diu que el pare d’aquest gènere fotogràfic fou el detectiu Allan Pinkerton, interessat en tenir imatges dels delinqüents per si mai calia editar els famosos cartells del “Wanted”.

La fotografia carcerària, en el món anglosaxó, ha rebut fins i tot una denominació pròpia: mug shot. I és que, en llocs com els Estats Units, aquest tipus de fotografia forma part de l’imaginari col·lectiu, bé a causa del cinema, bé a causa d’una curiosa prescripció legal, que afirma que els mug shots són… de domini públic!

La primera conseqüència d’això és que els tabloides americans corren per a obtenir aquestes imatges cada vegada que algun famós és detingut. Un cantant de rock, una estrella de Hollywood o un polític, detinguts per qualsevol motiu, saben perfectament que la imatge fotogràfica que els prenguin arribarà a totes les llars del país en qüestió d’hores.

Alhora, la col·lecció i la recerca de mug shots històrics ha empès a l’aparició de llibres, i pàgines web centrades en aquestes fotografies, no només provinents dels EUA sinó també d’altres països, amb imatges, per exemple, de les detencions de Martin Luther King Jr., dels joves Stalin, Trostky i Lenin, o de cantants com Elvis Presley o Sinatra.

Així que, ja ho sabeu: feu bona cara!

Encara que sigui a tall d’anècdota no deixa de ser curiosa la forma en que percebi’m els rostres dels demés. Sembla ser que el que primer es mira quan coneixem algú nou son els ulls i llavors mirem de treure’n la resta d’informació ( el nas i la boca també son importants) i el nostre cervell, que es una màquina molt especialitzada en el reconeixement facial, cataloga tota aquesta informació. Tan acurat és aquest mecanisme que podem diferenciar i reconèixer a milers de persones sense problema.

Aquesta perfecció també te les seves “fisures” i d’aquí és d’on venen aquesta mena d’ilusions visuals. Si donem la volta a un retrat difícilment podrem reconèixer-lo, però si fem una mica de trampa i “girem” només els ulls i la boca, ens serà molt més senzill. Si tornem a girar la imatge sencera veurem però que el retratat no està gaire agraciat amb aquest canvi.

És el que se’n diu Efecte Tatcher, sembla ser que qui va posar el nom va ser un psicòleg anglès anomenat Peter Thompson als anys 80 quan “jugava” amb una imatge de la Primera Ministra britànica.

Hi han altres curiositats en la nostre manera de percebre. D’aquesta segona imatge se’n diu The illusion of sex i va quedar tercer classificat el 2009 en el concurs Illusion of the Year.

Tracta de que en una mateixa imatge d’un rostre, podríem dir que més o menys androgin, la versió més contrastada i clara l’atribuiríem al sexe femení i la més plana i fosca al masculí.

N’hi ha més: El mateix Peter Thopson, enguany va quedar finalista en el mateix concurs amb aquesta altra imatge. Naturalment es idèntica, només se li ha donat la volta. No veieu la invertida com a més allargada?

Potser no cal filar tant prim si el que volem es només fer un retrat, però no està de més saber aquestes coses, podríem dir que es la nostra manera de veure-hi.

Si noi, ja no val aquell consol fàcil de que les dimensions de les eines no són rellevants, que el que realment te valor és l’habilitat amb la que es fan servir. Ho hem anat dissimulant, intentant negar-ho com qui vol tapar el cercle brillant del Sol amb el polze, sense que això faci desaparèixer realment aquest cos astronòmic. Segueix, afortunadament, al mateix lloc, i el tornem a veure tan aviat com retirem el dit. És una veritat incontestable, com ho són unes quantes més.

Per exemple, tenim força clar que un sensor de format 4/3 és millor que el de qualsevol càmera digital compacta, especialment quant el soroll al incrementar el valor ISO i també en relació al rang tonal que és capaç de enregistrar. I encara millor ho és un sensor de format APS-C. I molt millor encara, un de tipus full-frame. Per no parlar de la superioritat evident dels sensors de mig format…

En termes de fotografia química, qui més qui menys te la idea que la qualitat d’un negatiu de 35mm no es pot comparar amb un de mig format (6×6, 6×7, 6×9 o similars) i encara menys amb un de gran format, diguem 9×12 o superior. És a dir, i penso que queda prou clar, quan més gran millor!

Això és el que devien pensar la gent de la J. A. Anderson Company de Chicago quan, l’any 1900, varen fabricar la càmera més gran de tots els temps: la Mammoth Camera. Un enginy mastodòntic que pesava 408Kg, xifra a la que calia afegir el pes del xassís que, carregat amb una immensa placa fotogràfica de 2,44×1,37m, arribava als 227Kg. Tot plegat, uns 635Kg. Ja us podeu imaginar que no venia amb una corretja de regal.

La Mammoth Camera disposava de dues òptiques: un gran angular de 1,6m i un normal de 3m. Estesa a la seva longitud de treball, la Mammoth excedia dels 6m. També cal dir que fotografiar aquesta càmera monumental era una feina d’equip: calia la col·laboració de 15 operaris per fer cada pressa.

Quina va ser la raó que va portar a la construcció de una baluerna fotogràfica com aquesta? Doncs potser és la part més curiosa de la història: va ser un encàrrec. Resulta que una companyia ferroviària, la Chicago & Alton Railway, havia construït un tren ràpid especial per cobrir el trajecte de Chicago a St. Louis. El director de la companyia, el Sr. Charlton, estava convençut que el seu tren era el més bonic i elegant del món sencer —i no faig broma— i va decidir que es mereixia una fotografia, la millor possible amb els mitjans de l’època, amb la locomotora, el vagó carbonera i sis vagons llargs tipus Pullman enganxats. I volien que aquesta fotografia perfecte fes no menys de 8 peus (2,44m) de llargada.

Amb les tècniques i equip de l’època, aquesta feina només es podia resoldre fotografiant el tren per seccions, unint-les posteriorment en el moment d’obtenir la copia final. El problema és que aquest sistema no permetia corregir les inevitables distorsions de la perspectiva ni dissimular les unions de les seccions. Quan el fotògraf encarregat de la singular feina, George R. Lawrence —del que ja havíem parlat anteriorment—, va explicar aquestes limitacions, el Sr. Charlton ho va trobar inacceptable. Llavors, Lawrence —que com ja sabeu també era un enginyós inventor— va tenir una idea…

Algun temps després, en Lawrence es va tornar a reunir amb el Sr. Charlton i li va presentar el disseny de la que hauria de ser la càmera fotogràfica més gran de la Història. Entusiasmat, el director de la ferroviària va donar carta blanca per tirar endavant el projecte.

Dos mesos i mig després, la J. A. Anderson Company finalitzava la construcció de la Mammoth. L’aparell va costar una fortuna per l’època: 5.000$! Però el més important és que amb aquesta monumental càmera varen poder fer una fotografia digna del tren del Sr. Charlton. Tal com ell desitjava, la fotografia més gran del tren més bonic del món. Del magnífic negatiu, obtingut amb una exposició de 2,5 minuts, s’en varen fer tres copies de contacte que es varen exhibir a l’Exposition Universelle de Paris, on varen obtenir el “Gran Premi del Món de l’Excel·lència Fotogràfica”.

Si no us fa res llegir-ho en anglès, en aquest enllaç trobareu la historia de la Mammoth Camera amb tots els detalls.

Si el que us he explicat sobre aquesta càmera singular us ha despertat el cuquet de la fotografia de molt gran format, teniu al menys una possibilitat de fer un tast, encara que amb unes dimensions més moderades: l’empresa Mammoth Camera Company disposa de diverses càmeres de ultra-gran format, que es poden llogar o comprar, que fan servir plaques de 50x70cm.

Un dels models més interessants és, literalment, una càmera instantània de pel·lícula Polaroid amb la processadora incorporada i muntada sobre rodes per facilitar el seu transport i us.

Si aquestes càmeres us semblen cares (parlem de més de 6.000€), penseu el que val una càmera digital de mig format o similar. Ara, que també cal comptar que cada placa Polaroid de 20×24 són uns 150€ (200$). No hi ha dubte que el sistema és més aviat per fer fotografies ben reflexionades.

Si us voleu fer una idea de la qualitat dels resultats i els fotògrafs que s’han animat a fer servir aquest format generós, visiteu la web de 20×24 Studio. També podeu aprofitar un excursió a Nova York per llogar el magnífic estudi que tenen a Tribeca i fer uns retrats ben macos i lluïts. I sobre tot grans, que al final és del que es tracta.

Es diu Miriorama i va ser un entreteniment molt popular en el segle XIX, les primeres referències son de principis d’aquest segle a Alemanya. Es tracta d’un conjunt de targes il·llustrades que formen un paisatge.

El més curiós es que els extrems son idèntics i per tant coincideixen amb qualsevol altre targeta i així doncs podem construir un bon nombre d’imatges diferents només combinant aleatòriament les targes.

Pel que sembla, el nom be de “myrias”, que vol dir deu mil, referint-se a la quantitat d’imatges diferents que es poden fer. Aquest número total de combinacions es el factorial del número de targes (n!) i per tant amb poques pot ser molt alt. Aquí podeu provar-ho amb la imatge de la dreta.

Les imatges son de Jean-Pierre Brès (1802) i aquestes 6 targes fan un total de 720  diferents combinacions. Aquí en teniu un altre molt més gran amb el que passar una estona remenant. És de 18 peces i pel que sembla permet prop de 6 mil milions de combinacions. Jo no ho he contat, però aquí ho diuen.

I si el que voleu es comprar-ne un perquè us ha encuriosit el tema, podeu fer-ho en aquesta web

Se’m acut que no costaria pas tant de fer amb fotografies, qui si atreveix? Encara que només siguin 3 o 4 peces… Aquest si que seria un bon entreteniment per les tardes d’estiu.

Encara no ho havíem vist tot. A part de la viralitat del vídeo, en teoria fet per en Lee Morris com a demostració als que argumenten que no tenen prou equip per fer una bona sessió fotogràfica, se’n pot extreure també certes conclusions quant a l’equip al que de vegades aspirem.

En certa manera be a ser el de sempre: la càmera no fa al fotògraf. O així hauria de ser.

Trobat a FotoMX

Ha arribat l’estiu, època en què la majoria de les persones fan vacances, viatges en què es fan moltes fotos dels llocs visitats. I què és el que fotografia més la gent de les grans ciutats? Aquesta és la pregunta que es va fer Eric Fischer quan va decidir agafar l’ordinador i fer un recompte de fotografies penjades a internet. No valorarem la banalitat d’aquesta tasca. Simplement per la curiositat de veure els resultats, en fem referència a espaifotografic.

Locals and Tourists és el projecte d’Eric Fischer en el qual ha volgut representar en un mapa què fotografien els turistes i què els habitants de les grans ciutats visitades pels primers.

Per a fer-ho ha agafat les dades de geolocalització de les fotografies penjades a llocs com Picasa o Flickr i, amb un programa informàtic que es va fer ell mateix, ha pintat un punt a les coordenades de cadascuna, superposades al plànol de la ciutat on han estat fetes. Si la fotografia l’ha fet un turista el punt és de color vermell i si l’ha fet un local és blau. Quan no ha pogut determinar en quin dels dos grups posar l’autor, ha pintat el punt de color groc.

La forma de considerar algú coma turista o local va ser una mica arbitrària. Primer va agrupar totes les fotos per autor, data i ciutat. Si un autor tenia fotos de la mateixa ciutat fetes durant un període continu d’un mes o més llarg, era considerat un habitant de la ciutat. En una altra ciutat, on hi passa menys temps, és considerat turista. Faltaria veure quants estudiants d’Erasmus han estat considerats locals durant el mig any que han estat a Barcelona.

L’efecte és semblant als dels mapes de calor, la diferència és que en aquest cas, es veu com els turistes es mouen pels llocs turístics, mentre que els habitants de la ciutat es mouen (i fan fotos) per altres llocs.

És curiós veure com ciutats com Venècia o Las Vegas semblen fotografiades única i exclusivament per turistes, igual que llocs com la Torre Eiffel o l’Estàtua de la Llibertat. A d’altres metròpolis, com Tokyo o Los Angeles, que no tenen un centre neuràlgic tan marcat, les fotografies estan més repartides en el mapa i amb una presència major de “fotògrafs locals”.

El cas més proper a nosaltres és el de la ciutat de Barcelona. No cal que ens ensenyin el mapa per adonar-nos que les Rambles i Plaça Catalunya, el Parc Güell, la Sagrada Família, l’Avinguda Reina Maria Cristina, Montjuïc i el Camp Nou són els punts calents més fotografiats pels turistes.

Locals and Tourists és l’evolució d’un projecte anterior, Geotaggers’ World Atlas, els mateixos mapes de ciutats en què s’ha marcat on s’han fet les fotos, sense distingir-ne l’origen. Aquests serien els termòmetres reals de què és més fotografiat, mentre que Locals and Tourists diu què és més visitat pels (suposats) turistes.

La protagonista d’una de les fotos més conegudes, fins i tot per als profans de la fotografia, ens ha deixat a l’edat de 92 anys. Edith Shain era la infermera del petó que va immortalitzar Alfred Eisenstaedt, un dels pares del fotoperiodisme, durant la celebració del Dia de la Victòria.

Era el 14 d’agost de 1945 quan la població nord-americana celebrava el final victoriós a la Segona Guerra Mundial. Els novaiorquesos van sortir al carrer i, en un dels llocs més emblemàtics de la metròpoli de la costa est americana, Times Square, un soldat de la marina i una infermera es besaven apassionadament davant de tothom, i davant la càmera del fotògraf Alfred Eisenstaedt. Pocs dies més tard la imatge feia la volta al món amb la revista Life.

La fotografia va esdevenir una icona de la victòria dels aliats i durant tres dècades es va desconèixer la identitat dels protagonistes. Edith va escriure al fotògraf la dècada dels 70 per dir-li que era ella la noia de la fotografia. Tot i que fins a tres dones han afirmat ser la infermera fotografiada i s’han disputat aquest honor, la creença més estesa és que es tractava d’Edith Shain. Mai s’ha sabut amb certesa qui era el soldat.

Pel que sembla, ni el soldat ni la infermera es coneixien. Tot hauria estat un acte espontani en l’ambient d’eufòria i embriaguesa que es respirava. El soldat hauria pres la noia, l’hauria besat i s’haurien separat. Edith explicava que havia deixat, tota feliç, fer-se el petó per un soldat que havia lluitat pel seu país.

Des de fa un temps que cada any, el 14 d’agost, es reuneixen persones a Times Square per a repetir un dels petons més famosos, juntament amb el de Robert Doisneau.

Edith Shain moria aquesta setmana a la seva casa a l’altra punta del país, a la ciutat de Los Angeles.

Segur fa unes hores potser algun de vosaltres estava intentant fotografiar fogueres o coets, potser fins i tot vareu recordar alguna imatge relacionada amb el que es diu Light Painting.

El Light Painting es una tècnica que consisteix a deixar la càmera en mode Bulb i pintar amb la llum que ens pugui donar qualsevol objecte que en generi, i aquí be la espectacularitat d’alguns.

Parlem de Jan Leonardo Wollert y Jorg Miedza, membres de la LAPP (Light Art Performance Photography), que han elevat aquesta nova disciplina a la categoria d’Art.