Per posar-hi remei, tot seguit proposo uns quants refranys, a tall d’exemple, a veure si la cosa prospera. Tot i que d’on no n’hi ha no pot rajar, penso que de mica en mica s’omple la pica. Però anem per feina, que moltes lletres i poc suc, també les escriuria un ruc:

• Flaix en camp obert, deixa’l a cobert.
• A càmera vella no li demanis píxels.
• Si vols fer bones fotos, llevat de matí.
• La millor fotografia és quan cau el dia.
• Pel maig, flors i formigues i macros a raig.
• D’arrugues i berrugues els concursos en van plens.
• La targeta plena i cap foto de la nena!
• Amb l’ombra a l’esquena i de cara al sol, feia fotos el mussol.
• La fotografia ha d’entrar pels ulls.
• Sense llum es veu tot negre.
• Al bon fotògraf no li manquen llums.
• Al bon fotògraf no li calen llums.
• Al febrer, les fotos blanques han de ser*.

A veure si algú s’anima i omple aquests neo-refranys de contingut. I millor encara si en proposeu de nous. Els podríem enviar al web dels proverbis!

I abans que me n’oblidi, i donat que el darrer refrany està dedicat al vigent concurs mensual, què us semblaria mirar el recull de les fotos presentades als concursos mensuals de l’any passat? Som-hi doncs!

Fes clic a la imatge per obrir el recull.

(*) Aquest darrer refrany, ja us n’heu adonat, fa referència al concurs mensual d’EF d’aquest mes, que demana que retratem el blanc.

Doncs, en alguns casos, conèixer-ho és possible. Moltes vegades, els fotògrafs disparem diversos cops l’obturador i, a casa o al laboratori, decidim quines fotos mereixen veure la llum, i quines sols poden aspirar a ser arxivades. En els casos, però, de fotografies que passen a la història, la resta d’imatges de la sèrie de cop i volta passen a tenir també valor, ja que ens ajuden a entendre millor la imatge principal.

Com a mostra d’això, us en mostrem aquí unes quantes. A veure si sabeu endevinar què passarà després…

Aquest policia fa pinta d’estar-ne tramant alguna… Què creieu que farà?

Esperen per creuar, o miren de cridar un taxi? Què faran?

Sembla una operació habitual… Què podria sorprendre aquest metge?

Aquests soldats semblen contents. Què pot passar?

La bandera és força ridícula… La deixaran, o n’hissaran una de més grossa?

Aquest noi sembla detingut. El porten, potser, a la presó?

Què li tiren per sobre a aquest monjo? Aigua, potser?

Si voleu veure’n més, feu una ullada a aquest enllaç. I, sobretot, quan feu una foto, no n’esborreu les imatges prèvies!

La famosa expedició comandada pel capità de la Marina Reial Robert Falcon Scott (la cinquena ja de l’Imperi Britànic per aquelles terres) va ser diferent de la dels noruecs en molts aspectes. Tots dos tenien com a objectiu principal ser els primers a trepitjar el Pol Sud. Però Scott, a diferència d’Amundsen (molt més experimentat i pragmàtic), va organitzar el viatge en la línia de les anteriors expedicions, pensant també en l’exploració i la recerca científica.

Possiblement Scott no va preparar el seu periple pel gel antàrtic com una cursa pel fet d’ignorar que li apareixeria un rival: El noruec, que oficialment anava a l’Àrtic, va fer públic que volia conquerir el pol Sud quan ja havia salpat cap a l’Antàrtida. Els britànics van assabentar-se de la notícia quan van fer escala a Melbourne.

Ja anys enrere el mateix Scott o Ernest Shackleton en la seva expedició havien estat a una latitud més propera al pol que ningú abans. Però també havien recollit un munt de dades i mostres, i cartografiat el terreny. De la mateixa manera, l’Expedició Terra Nova, que és com es coneix popularment aquesta expedició (en honor al nom del vaixell amb què hi van arribar) va tenir com a objectiu la recerca i l’exploració, alhora van anar més ben preparats que les anteriors, per tal d’assolir, aquest cop sí, el pol Sud.

El primer problema que va haver d’afrontar Scott va ser el finançament. Venia d’una època en què les grans nacions lluitaven per conquerir els espais buits a mapa, però la imminent Guerra Mundial, feia que es destinessin cada vegada menys diners a l’exploració i més a la producció armamentística. Tot i ser una iniciativa privada, el govern va aportar la meitat del pressupost. Scott va haver de moure’s i fer moltes campanyes per a aconseguir l’altra meitat. Només l’esforç i les idees que van tenir per a aconseguir patrocinadors ja mereixen un premi a la creativitat i la imaginació.

I com que una (bona) imatge val més que mil paraules, per tal de vendre la idea i obtenir el finançament per a emprendre el viatge, Scott va fer-se amb els serveis del fotògraf Herbert Ponting. Ponting preferia fer fotos amb plaques de vidre per la seva qualitat, superior a la de les joves pel·lícules (inventades 20 anys enrere). També va dur un autocrom (que els fidels seguidors d’espaifotografic ja sabran què és, oi? ) amb el qual va obtenir imatges en color. I, fins i tot, un Cinematògraf. Volien fer servir les imatges i el metratge que obtindrien durant l’expedició en conferències per a cobrir les despeses.

Els diners eren necessaris per comprar i reformar el vaixell Terra Nova, pagar els 65 homes que es va endur (entre militars i membres d’anteriors expedicions a l’Antàrtida) i adquirir el material, que tampoc va ser barat. Per exemple un dels membres va anar a Sibèria a comprar una trentena de gossos i una vintena de cavalls. Fins i tot es van emportar tres vehicles eruga motoritzats.

L’expedició va sortir de Cardiff el juliol de 1910 i va arribar a l’Antàrtida, el gener de 1911 (en ple estiu austral). Van patir diversos contratemps (van estar a punt d’enfonsar-se en una tempesta, van topar amb un iceberg, van quedar embarrancats al gel…) que els van provocar la pèrdua de temps, carbó i cavalls. Van dedicar aquell primer estiu a treballs científics així com també a deixar aliments en punts del camí que seguirien l’any següent.

Aquell estiu un grup de britànics va arribar al campament noruec, més ben situat que no es pensaven. Tot i això Scott no va voler alterar els seus plans. Durant l’hivern, al seu campament, van seguir amb la feina de recerca alhora que preparaven el viatge al pol.

L’experiència i la informació recopilada en els anteriors viatges a l’Antàrtida van ajudar a planificar l’expedició d’Scott, que seguiria la mateixa ruta que la de Shackelton: travessar la barrera de gel de Ross i remuntar la serralada Transantàrtica per la glacera Beardmore fins a l’altiplà. El 13 de setembre de 1911, 16 homes van sortir en direcció a la glacera (la resta seguien amb les seves tasques científiques), un cop allà sacrificarien els cavalls per tenir més provisions i pujarien a pes el material per la glacera. Novament la mala fortuna els va jugar diverses males passades. Els vehicles es van espatllar i van haver d’arrossegar més de 300 kg al llarg de 250 km per la barrera de gel, perdent temps i forces. Una tempesta els va retenir cinc dies acampats, consumint provisions que havien de gastar durant el viatge. La tempesta va acabar el 9 de desembre, tenien per davant la part més dura del trajecte (la glacera i l’altiplà) i Amundsen arribaria al pol Sud cinc dies després. Però ells, naturalment, no ho sabien.

Una dotzena d’homes van recórrer la difícil glacera Beardmore. La resta van tornar com a equip de recolzament per preparar els dipòsits amb provisions per a la tornada dels altres. Conforme anaven avançant, Scott decidia quins homes seguien endavant i quins grups anaven tornant enrere per les tasques de suport per la tornada, fins que finalment van quedar els famosos Scott, Evans, Wilson, Bowers i Oates. No sense problemes, el 9 de gener de 1912 van assolir el punt més meridional assolit per Shackleton. Una setmana més tard, a un dia de distància del pol, van trobar una tenda amb bandera noruega. No hi havia res a fer i ho certificava Scott al seu diari: The worst has happened. El 17 de gener de 1912 (avui fa cent anys) van arribar al pol Sud on feia un mes que els esperava el Polheim: la tenda amb la bandera de Noruega que Amundsen i els seus havien aixecat el 14 de desembre. Dins hi havia provisions i la famosa nota d’Amundsen per a Scott.

A més dels contratemps patits, els mitjans triats per Scott tampoc van ser els millors. Els cavalls arrossegaven més pes que els gossos, però en proporció necessitaven molt més aliment (que també calia transportar, clar). A més, es van trobar que els cavalls transpiraven molt més i la suor se’ls congelava, i els gossos s’enfonsaven molt menys en la neu. En comparació, el viatge d’Amundsen havia anat com la seda, malgrat tot.

Sense temps per refer-se de la decepció, l’endemà van emprendre la tornada. El fred es feia insuportable i els costava trobar els dipòsits de provisions. Amb tot encara es van aturar a recollir mostres geològiques (més quilos que haurien d’arrossegar). Al fred se li va afegir la desnutrició. Evans va morir el 17 de febrer, quan encara es trobaven baixant per la glacera. A la barrera de gel de Ross la meteorologia es va fer encara més adversa i, al fred i la desnutrició se’ls van afegir la deshidratació i l’escorbut. Tot plegat els feia avançar molt lentament. Coincidint amb el seu aniversari, el 17 de març, Oates, qui feia dies que convivia amb una gangrena al peu que el feia anar encara més lent, va sortir de la tenda i va desaparèixer, sacrificant-se pel bé de la resta del grup que en tot moment s’haurien negat a abandonar-lo.

Scott, Wilson i Bowers van continuar endavant enmig de la tempesta fins que, tres dies després, un intensíssim torb amb forts vents i temperatures extremes els va impedir avançar un quilòmetre més… i només estaven a divuit del proper dipòsit de provisions. El 29 de març Scott escrivia les darreres paraules al seu quadern de bitàcola: Perseverarem fins al final, però ens estem afeblint i la fi no sembla lluny. És una llàstima però crec que no puc escriure més.

La proximitat de l’hivern austral va impedir els homes de la base anar-los a buscar i fins el 12 de novembre d’aquell any no van trobar els cadàvers i el diari.

Tant de dramatisme va fer que, a ulls dels britànics, fossin considerats uns veritables herois. Per la resta del món també, evidentment, però la resta del món no volia ignorar que els noruecs ho havien fet millor. Desgraciadament, la tragèdia els va donar més fama que la que haurien aconseguit arribant primers al pol Sud.

El llegat científic de l’expedició, però, és immens. Van fer estudis de magnetisme, meteorologia, biologia, geologia, geografia, cartografia… fins al punt que van descobrir quatre-centes espècies animals noves! Però quan es van aturar a recollir mostres tornant del pol, van trobar una de les coses més importants que havien anat a buscar a l’Antàrtida: fòssils de Glossopteris indica, un vegetal de fa centenars de milions d’anys també present a Àfrica i Sud-amèrica, fet que demostrava definitivament l’aleshores controvertida Tectònica de plaques.

Tornant a la fotografia, quan es van trobar els cossos ja havien sorgit les discussions sobre qui posseïa els drets sobre les fotos. Després de 2 anys les fotos es van retornar a Herbert Ponting. Després de la seva mort (1935) les va comprar una agència i no fa gaire van acabar apareixent en una subhasta. Les fotografies s’havien desintegrat i només se’n conservaven les diapositives.

No fa gaire, a la Galeria Atlas de Londres, hi havia l’exposició “Les fotografies perdudes del Capità Scott“, un recull de fotografies inèdites de l’expedició. Ara les podeu veure al web de la galeria (heu de clicar a past exhibitions del menú superior).

Ah! L’Albert Bosch (de l’expedició de catalans a l’Antàrtida de què parlàvem en l’article anterior) va arribar al pol Sud el passat 4 de gener. Enhorabona!

L’autora d’aquestes obres és la fotògrafa txeca Pavel Maria Smejkal. Nascuda el 1957, estudià veterinària, però un cop graduada es dedicà professionalment a la seva passió: la fotografia. Però no es quedà aquí, sinó que començà a experimentar. El 2004 presentà, per exemple, “The family of man“, una col·lecció d’imatges clàssiques on havia substituït algun personatge per la seva pròpia foto.

Però fou el 2009 que presentà “Fatescapes” (literalment, Paisatges fatídics), on gràcies al processat digital eliminava els personatges de grans fotografies històriques, i en reconstruïa la part fins llavors invisible.

El resultat el podeu jutjar vosaltres mateixos. D’entrada, cal valorar-li l’art de fer servir l’ordinador. Després, no es pot negar que la gràcia d’identificar les imatges és un exercici ben entretingut (us prego que no poseu la solució als comentaris, que ja ens coneixem!) però, finalment, la sensació de buidor que transmet amb aquestes imatges és molt interessant, i és potser això el que fa que aquesta obra tingui sentit per si mateixa, i no pugui ser enllestida sols amb el qualificatiu de “mera curiositat tècnica”.

Per cert, ja les heu identificades a totes?

Ho hem llegit a Petapixel.

Acabem un any, en comencem un altre i, com és habitual, per tot arreu surten recopilacions del que ha estat l’any que deixem enrere. Els diaris fan resums de les notícies més destacades, a la televisió fan especials de tot tipus amb el millor de l’any i, és clar, les galeries d’imatges que tots els fanàtics de la fotografia seguim també publiquen reculls de les més rellevants.

Com no podia ser d’una altra manera, nosaltres fem un recull de reculls, com ja vam fer fa un any i fa dos. Amb el d’avui en portem tres i ja queda menys pel recull de reculls de reculls que farem quan en tinguem deu (amb la vènia del calendari maia).

Del que cada vegada estic més convençut és que el títol de la sèrie d’articles, El millor de l’any x, no s’hi escau gens, perquè després de fer un repàs a les fotografies (la majoria de caire fotoperiodístic) es pot veure que estem envoltats de desgràcies, i les desgràcies, per definició, no poden ser bones ni pot, per tant, haver-ne que siguin millors.

El terratrèmol del Japó, el conseqüent tsunami i el posterior accident nuclear de Fukushima ha estat, de lluny, el fet més destacat de 2011. I això que ha estat un any molt mogut (no és humor negre) amb una pila de notícies que han fet la volta al món: la primavera àrab, el moviment dels indignats, la mort de Bin Laden, la massacre a Oslo… No hi ha bones notícies?

Doncs no ho sembla, perquè segurament recordareu el terratrèmol (un altre?) a Nova Zelanda, així com també (més?) el de Turquia, el de Myanmar i el de Llorca (que no tot passa a regions del mapa tan llunyanes que ens semblen indeterminades). Però no us penseu que ha estat un any especialment actiu: el d’Haití de 2010 tot solet va provocar deu vegades més morts que tots els de 2011.

A més, no tot han estat terratrèmols. No, també hi ha hagut erupcions volcàniques destacades (però cap tampoc com la de 2010 d’aquell volcà islandès impronunciable) a Xile i a l’illa del Hierro. També hem patit les greus inundacions de Tailàndia o també a la conca del Mississipí i a Centreamèrica. La meteorologia també va portar un hivern amb un fenomen de la Niña molt marcat a Nord-amèrica, deixant-hi nevades molt importants.

Els indignats ens ha deixat moltes imatges pel record per aquí a prop: el moviment del 15-M, les acampades, els mossos infiltrats, els perroflautes, el sabó, les retallades, els col·lectius que demanen signatures contra les retallades quan els afecten directament però miraven cap a un altre costat quan afectaven els altres i, sobretot, adonar-nos que en determinades ocasions som capaços d’actuar com un conjunt, encara que la bona voluntat acabi, per normal general, aviat. Hem vist protestes i concentracions pel mateix a molts països i, fins i tot en els que són més civilitzats que nosaltres, també han acostumat a acabar com el rosari de l’aurora.

En el món àrab hem vist (estem veient, de fet) els continus canvis provocats per les revoltes que van començar a finals de 2010. Hem vist derrocaments de presidents, caigudes de governs, morts de dictadors, canvis en constitucions (els que en tenen), promeses de no perpetrar-se en el càrrec, manifestacions, divendres sagnants, immolacions, repressió i revoltes armades.

I resumint per anar acabant, que es tracta de veure fotos… Hem vist Palestina a la UNESCO, la independència de Sudan del Sud i el retorn del PP. Ens quedarà gravada a la memòria la fotografia del cigar, el xampany i la panxa de Joan Laporta. Ens va cridar l’atenció la fotografia on sortia un paio just abans de matar d’un tret el que estava fent la foto. També hem vist escriure l’última pàgina de les missions dels transbordadors espacials.

Hi ha hagut el casament reial al Regne Unit, el de Mònaco i el quasi quasi tan mediàtic casament de la mil vegades Gran d’Espanya Duquesa d’Alba. Ara que estan de moda les sèries de zombies… Ai, ara no sé què anava a dir.

Hem vist (als diaris, eh?) la darrera corrida de toros a Catalunya i un torero que podria fer d’actor especialista per substituir al gran Morgan Freeman a les escenes d’acció de la seqüela Tot atropellant Miss Daisy.

Els americans han celebrat el desè aniversari dels atacs de l’11S, i també han acabat l’estada a l’Irak.

Al món s’ha parlat de molts noms propis: Amy Winehouse, Steve Jobs, Bin-Laden, Gadafi, Berlusconi, Papandreu, Ratko Mladic, Dominique Strauss-Kahn, Elisabeth Taylor, el bosó de Higgs… Alguns se’ls ha divinitzat (com al bosó), a d’altres se’ls ha demonitzat. Els humans no tenim terme mig.

A part de tot el que ja hem esmentat, de les visites del Papa, del gendre del Rei i dels innombrables enfrontaments entre el Barça i el Madrid, dits a l’ull, per quès, i trofeus atropellats per autobusos, a Espanya han destacat dues notícies: l’abandonament de la violència per ETA i la crisi del cogombre.

En definitiva, un reguitzell de notícies que veureu resumides en aquest llistat de galeries:

• The Big Picture: The Year in Pictures (part 1, part 2, part 3)
• The Atlantic: The Year in Photos (part 1, part 2, part3)
• Denver Post, Captured: 2011 Best Photos of the Year (part 1, part 2, part 3)
• També al Denver Post: Associated Press Photos of the Year, Getty Images Photos of the Year i Denver Post Photos of the Year.
• Reuters: Best photos of the year 2011.
• The New York Times: 2011 The Year in Pictures.
• Life: Pictures of the year.
• TIME: Pictures of the Year 2011.
• The Press: 2011 in pictures.
• Flickr: The Year in Photos 2011.

A Flickr han tornat a crear un grup per a l’ocasió, Your Best Shot 2011, i han tornat a publicar entrades al seu blog amb recopilacions de fotografies cada any més insulses: fotografies de viatges, postes de sol, color blau, bicicletes, mascotes, hòsties en vinagre, blanc i negre, triangles i formes urbanes (aquestes dues segurament les col·leccions més interessants de totes).

Que tingueu un bon 2012… Almenys no tan dolent com el pinten.

I recordeu: Som Escola!

Jo no he tingut tanta sort, tot i que no ha estat per manca de ganes. M’explico. Aquest any, com que no m’ha tocat la loteria -poc que em podia tocar si no hi jugava ni cinc!- vaig decidir fer una inversió agosarada i em vaig introduir en el món del col·lecionisme. Així, la setmana passada, per mitjà d’una web de col·lecionisme, vaig comprar un lot de 220 fotografies amb la il·lusió de descobrir algun talent oblidat, rescatar-lo per sempre de l’anonimat, i de passada rendibilitzar la jugada. Cal tenir en compte que la broma em va costar 22,50 euros, ports inclosos.

Doncs bé, aquest dilluns, quan he rebut les fotos he quedat ben parat. Vull dir que no esperava rebre-les tan aviat. Però no us feu il·lusions, no són fotos extraordinàries, ja us ho dic per endavant.

Són fotos en blanc i negre, de 7×9.5 cm, en perfecte estat, la majoria amb una anotació manuscrita al dors indicant el lloc de la fotografia i la data en què es va fer. Les fotos estan datades entre finals dels anys quaranta i començament dels anys cinquanta.

No hi surten famosos, ni cossos bells, ni paisatges espectaculars, ni fets rellevants. Són senzillament les fotos d’un excursionista, suposo, amb certa inclinació per retratar els paratges que trobava al seu pas, talment com si no li vingués d’una foto més o menys.

Segur que quan sortia d’excursió anava ben proveït de rodets! Potser fins i tot se’ls feia ell mateix. Qui sap si es revelava ell mateix les fotos. Potser era un fotògraf professional? Tampoc sé si era un home o una dona. Ni tan sols sé si és viu o mort, ni per quins motius les fotos estaven a casa d’un antiquari. Però tant se val, tinc les fotos i us ho volia fer saber.

Si bé la mida de les fotos no permet fer una valoració molt acurada de la seva qualitat, n’hi ha algunes que, amb una ampliació més generosa, podrien resultar prou bones. Són fotos de camins, boscos, rieres, fonts i salts d’aigua. També d’alguna processó o de l’interior d’una església.

Val a dir que no he reconegut cap dels llocs que surten a les fotos, llevat d’una foto de l’estany de Banyoles i algunes de Rupit.

Molins de Rei, Aiguafreda, Centelles, Figaró, Bigues, la Rierada són algunes de les contrades recollides a les fotos.

Llocs on no he tingut la sort de parar-hi mai, però que curiosament, després de veure les fotos, tinc la sensació d’haver-hi estat. Serà qüestió de fer-hi cap algun dia per comprovar si han canviat gaire.

Però la realitat s’acaba imposant, i el cert és que la fotografia pot anar a parar a altres llocs, més enllà d’aquests. I un exemple n’és l’obra d’Obali, marca artística de la fotògrafa Olga Balibrea.

Com ens ha fet descobrir la Sussss, aquesta fotògrafa dóna a les fotografies un altres destí: les joies. Sí, joies. Joies com poden ser anells, o collarets. A la seva pàgina web hi podeu trobar joies fetes amb diverses fotos seves, i fins i tot la notícia que s’ofereix per a fer joies amb les vostres pròpies fotos.

El cert és que els resultats, via web, són ben sorprenents: imatges clàssiques, abstractes, composicions, lomografies (o altres tècniques properes)… Quants heu fet mai una foto, amb l’objectiu de convertir-la en una agulla de pit? De fet, tampoc no cal fer peces de la qualitat d’aquestes. Amb unes fotos o uns retalls, i una mica de traça i d’imaginació (i potser també una mica d’aironfix) podeu fer-vos unes arracades artesanes ben originals. Què, us hi animeu?

El fet és que els comandaments a distància emeten infrarojos per comunicar-se amb l’aparell, però si mirem el pilot que porta a la part del davant no veurem res. La nostra visió només pot veure freqüències de 400 a 700 nanòmetres i la llum infraroja està entre 700 nm i 1 mm. Casualment però, tots tenim la solució ben a prop: només cal que agafem la nostra càmera o encara més senzill, trèiem el mòbil de la butxaca, i aquests si que veuen aquesta freqüència.

Que podem fer doncs per saber si emet o no llum infraroja el nostre comandament? Doncs apuntar la càmera al pilot del comandament i pitxar uns dels botons. Immediatament veurem si la llumeta s’encén o no, o el que és el mateix, que el que no és visible per nosaltres si que ho és per la càmera. Al mòbil es veurà directament, però a la càmera haureu de posar el Live View. Evidentment funciona per qualsevol comandament. Senzill oi?

El següent truc el varen ensenyar al programa Qui, que, com, si no vaig errat, però no l’he trobat per més que l’he buscat. Si algú troba el vídeo del programa, estaria be tornar-lo a veure.

Recordo el primer cop que casualment vaig veure una fotografia on es veia la silueta d’una persona i un anell de foc al voltant seu, semblant a la imatge de la dreta. Em va agradar molt i vaig pensar de seguida que es tractava del mateix que fan servir pels correfocs, sempre vaig voler fer aquella fotografia però no en vaig tenir ocasió.

Més tard, al veure aquest programa, em vaig adonar que era molt més senzill del que em pensava i potser menys perillós i tot. Ho dic per si ho voleu provar, ja que també te un punt nadalenc, com per fer-ne una postal de Nadal. I ara que hi penso, aquest truc potser serveix fins i tot per estalviar-nos algun caleró alhora de comprar pirotècnia per a la revetlla de Sant Joan.

Tant sols necessiteu  un parell de coses ben senzilles de trobar: un cable d’acer (o un filferro com a opció) i llana d’acer, que es pot trobar tranquil·lament a qualsevol drogueria.

Heu de lligar la llana d’acer a un extrem del cable i amb un encenedor calar-hi foc (fins i tot amb una bateria de 9v s’encén) i llavors començar a fer-lo girar. Ha d’estar fosc per veure bé l’efecte i haureru de fer servir un velocitat baixa d’obturació si voleu obtenir una foto ben atractiva. Ah! i això si, també us cal un ajudant per fer la foto o fer de model, a menys que us pugueu clonar, que això si que seria un bon truc.

Aquí teniu un vídeo on es veu, més o menys, el procés.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Avui fa cent anys de l’arribada de l’home al pol sud geogràfic. Es tracta d’una de les curses més conegudes de la història recent, que va enfrontar, com ja sabreu l’expedició britànica dirigida pel capità Scott i la noruega de Roald Amundsen. No obstant és un error interpretar-ho només com una carrera més d’una època en què els nacionalismes i la ciència impulsaven els homes a omplir els buits que encara tenien els mapes al centre d’Àfrica, l’Amazònia i les regions polars.

Assolir els 90º de latitud sud va ser possiblement l’última gran aventura de l’home (amb el permís de la cursa espacial) i per poc que hagueu llegit de les expedicions d’Amundsen i Scott, si us ho imagineu fa un segle, veureu que no s’assembla en res amb sortir a passejar per la neu un matí assolellat, ni observar foques i pingüins com als documentals de televisió.

Els diferents enfocaments de les dues expedicions fan que la més interessant des del punt de vista fotogràfic (entre altres), sigui la que va arribar segona al pol, i a la qual en dedicarem un article d’aquí a 34 dies, que és el que van trigar Scott i els seus homes a arribar al pol després que ho fes Amundsen.

El noruec no va contractar, a diferència d’Scott, cap fotògraf per a l’expedició (volia els homes i els mitjans per arribar amb el màxim de garanties al seu destí en el menor temps possible i amb el mínim de contratemps). Així que a banda de la història de la foto perduda i del fet de prendre les primeres instantànies on mai abans ningú ho havia fet, l’interès fotogràfic d’aquest article es redueix a les imatges que l’il·lustren. Només us heu d’imaginar els mitjans amb què les van fer fa cent anys (i el lloc on les van fer!).

Amundsen va néixer el 1872 i va sentir una gran atracció pels viatges ja en la seva infància, en plena època de l’exploració de l’àrtic quan el també noruec Fridtjof Nansen va realitzar els seus viatges a Groenlàndia i en direcció al Pol Nord (arribant a superar els 86º de latitud).

Amundsen es va formar com a mariner i va participar en la l’Expedició Antàrtica Belga, la primera a passar, l’any 1898, un hivern sencer més enllà del Cercle Polar Antàrtic (és a dir en la llarga i freda foscor de la nit polar de 6 mesos) a l’oest de la Península Antàrtica.

A més d’adquirir experiència, Amundsen va conèixer el metge Frederick Cook (qui en un principi no havia de participar en l’expedició i qui pocs anys després s’atorgaria el fals honor d’haver coronat per primer cop el Mont McKinley, sostre d’Amèrica del Nord, a Alaska). L’escorbut es va aliar amb la foscor i el fred, i Amundsen i Cook van acabar agafant el comandament d’una tripulació afeblida que s’havia d’alimentar de carn crua de foques i pingüins a més de fer abrics amb pell de foques.

L’any 1903 Amundsen va ser també el primer a navegar de l’Oceà Atlàntic al Pacífic pel Pas del Nord-Oestvorejant les illes de l’arxipèlag àrtic canadenc, una ruta comercial molt demandada antigament per enllaçar Europa amb la Xina sense passar pel sud d’Amèrica o d’Àfrica. La ruta, no sempre navegable, va atrapar el vaixell en el gel (com ja havia passat amb les expedicions que ho havien intentat anteriorment) i la travessa va durar tres hiverns.

En aquest temps Amundsen va aprendre dels inuit tècniques per sobreviure en condicions climàtiques extremes així com a fer anar trineus amb gossos.

El següent objectiu de l’explorador noruec va ser el Pol Nord amb la intenció de desembarcar al gel àrtic amb el mateix vaixell que havia fet servir Nansen en les seves exploracions: el Fram (que en noruec vol dir”Endavant”).

Dissortadament, una successió d’esdeveniments l’any 1909 van fer renunciar Amundsen. Per una banda les dificultats per trobar el finançament. Per l’altra els anuncis de dues persones que afirmaven haver assolit el Pol Nord: el mateix Frederick Cook (millor metge que mentider ja que, després de fer-ho amb el Mont McKinley, també va voler fer creure tothom que havia arribat al pol) i Robert Peary (fet també ha estat objecte de controvèrsia, aquest almenys durant dècades). I per últim la notícia que l’anglès Robert Falcon Scottestava organitzant una expedició al Pol Sud.

Els efectes de totes aquestes notícies enlloc de ser negatius, van esperonar Amundsen a emprendre la que seria l’expedició que li ha donat la fama: arribar al Pol Sud abans que ningú. Va mantenir aquesta idea en secret fins al punt que, excepte el seu germà i el lloctinent de l’expedició, la seva tripulació encara creia que aniria a l’àrtic.

Finalment el juny de 1910 va sortir d’Oslo, va comunicar les seves intencions per telegrama a Scott i dies després el germà d’Amundsen ho va fer públic a tothom.

Després de navegar per l’Atlàntic, l’Índic i el Pacífic durant més de mig any, el gener de 1911 van arribar a l’Antàrtida. Van instal·lar el seu campament, que van anomenar Framheim, en un extrem de la barrera de gel de Ross. Scott tenia el campament a l’altre extrem.

Amundsen s’havia plantat 100 quilòmetres més a prop del pol que Scott (en un lloc que els britànics havien desestimat prèviament), però per contra hauria d’obrir un nou camí, ja que Scott seguiria la ruta que havia obert amb Ernest Shackleton en una expedició prèvia en què havien arribat a només 180 quilòmetres de distància del pol.

D’altra banda Amundsen, un personatge extremadament pragmàtic, va preparar a consciència l’expedició per a assolir el seu únic objectiu. Va triar experts esquiadors nòrdics com a acompanyants i trineus tibats per un centenar de gossos com a mitjà de transport.

Aquesta diferència respecte a l’equip d’Scott va ser clau ja que l’anglès tenia entre els seus objectius la ciència i la recerca a l’Antàrtida, i no va preparar el viatge al pol tan bé com el noruec. Per aquest mateix motiu no trobem en aquesta, una documentació fotogràfica tan bona com la que veurem en el proper article de l’expedició britànica.

Era el mes de gener, ple estiu austral, i la idea d’Amundsen era clara: aprofitar aquells mesos per explorar el terreny, fer un tros del camí i deixar provisions a les latituds 80º, 81º i 82º, després passar l’hivern al campament base preparant el material i després emprendre la marxa el mes setembre amb l’arribada de la primavera austral.

El 8 de setembre Amundsen va decidir iniciar la marxa amb set homes més, però una baixada sobtada de les temperatures i diverses tempestes de neu els van fer tornar al cap de pocs dies.

En aquesta sortida fallida Amundsen va demostrar que faria prevaldre l’interès del conjunt de la missió per davant de l’individual, abandonant homes enmig d’una tempesta si ajudar-los podia fer perillar l’objectiu del grup.

El 19 d’octubre de 1911 Amundsen va sortir cap al pol amb quatre homes (Helmer Hanssen, Oscar Wisting, Olav Bjaaland, i Sverre Hassel) i cinquanta-dos gossos que tibarien els trineus, deixant enrere els tres que havien estat crítics amb els seus mètodes.

Van desplaçar-se per damunt de la prèviament explorada barrera de gel de Ross amb relativa facilitat i en en menys d’un mes de marxa es van plantar als peus de la Serralada Transantàrtica. Van descansar un dia i van remuntar els més de 2500 metres de desnivell per la glacera Axel Heiberg amb força dificultats però més ràpid del que pensaven: només quatre dies.

Un cop arribats a l’Altiplà Antàrtic van establir el campament en què Amundsen tornaria a fer gala del seu esperit pràctic ordenant matar vint-i-quatre gossos: vint-i-quatre boques menys per alimentar i provisions extra que deixarien conservant-se sota la neu per la tornada.

L’altiplà va ser molt més difícil de recórrer a causa del mal temps que van trobar i de la gran quantitat de gel, irregularitats i esquerdes del terreny que impedien lliscar els trineus i els esquís amb facilitat. Més de dues setmanes més tard van assolir el punt on havia arribat l’expedició de Shackleton nou anys abans. Aparentment serien els primers a recórrer els 180 quilòmetres que els separaven del pol.

Una setmana més tard, després de fer més de 2800 quilòmetres en 56 dies, el 14 de desembre (avui fa cent anys), van arribar al Pol Sud. Allà van fer un refugi que van anomenar Polheim (casa del pol) i Amundsen hi va deixar dues cartes escrites. Una d’elles era per Scott, però sense rancúnia aparent (potser amb un subtil cinisme), on li demanava que com que probablement seria el següent a arribar allà li fes el favor de fer arribar l’altra carta al rei de Noruega en el cas que morís en el viatge de tornada i no pogués fer-ho ell personalment. Quan el grup d’Scott va arribar allà els noruecs ja eren de tornada a punt d’arribar al vaixell.

L’expedició d’Amundsen va salpar cap a Tasmània on van arribar el mes de març i van poder anunciar al món la seva gesta. També van aprofitar per fer les primeres còpies de les seves fotografies… i aquí comença la història de l’original (en placa de vidre) perdut, de la fotografia més famosa (la del grup davant la tenda al Pol Sud) i que va ser trobada fa dos anys, com ja us vam explicar en el seu moment. Als que heu tingut la paciència de llegir fins aquí us recompensaré amb un parell de curiositats:

• Amundsen va anotar malament totes les dates al seu diari: un dia endarrerit. Pensava que havia arribat al pol el dia 15 de desembre enlloc del 14. Això és perquè en el viatge d’anada des de Noruega van navegar cap a l’est, travessant els meridià 180º de longitud,”guanyant” d’aquesta manera un dia. Tal com li va passar a Phileas Fogg a la seva volta al món en 80 dies.
• Com era previsible hi ha diverses expedicions que han volgut fer el pol Sud pel centenari. Una d’elles és noruega, naturalment, però ha hagut de fer els darrers quilòmetres per aire per arribar a temps a la cita. Una altra està formada per dos catalans, Albert Bosch i Carles Gel, tot i que malauradament el Carles va haver de plegar abans d’hora (l’Albert segueix en solitari).

Els qui tingueu la sort de passar uns dies de vacances de Nadal a Noruega gaudireu de les celebracions i hi trobareu diverses exposicions de fotografies d’Amundsen i de Nansen.

Des de que va publicar la foto, el seu blog ha rebut més d’un milió i mig de visites. I qui diu visites diu comentaris, que van des de missatges de suport a insults i amenaces. Fins i tot s’ha creat un grup al Facebook per donar-li suport.

Avui dia, veure una noia despullada a Internet sembla que no hauria d’escandalitzar ningú. Però heus aquí que, al seu país, aquesta foto ha despertat l’ira d’una legió de fanàtics intransigents, que voldrien que fos durament castigada.

Aliaa va penjar la seva foto per denunciar precisament la manca de llibertat d’expressió i amb la seva foto nua volia fer un crit contra una societat hipòcrita, que és violenta, racista, sexista i perseguidora.

Sembla ser que a hores d’ara no se sap on para Aliaa, que segurament deu estar amagada per evitar possibles represàlies, ja que les reaccions a la protesta d’Aliaa no s’han fet esperar.

Així, la coalició egípcia de graduats en dret islàmic ha presentat una denúncia contra la jove, argumentant que la iniciativa viola la moralitat, incita a la indecència i insulta l’Islam. Aquest grup exigeix que Aliaa sigui castigada d’acord amb la llei islàmica. Un càstig que pot anar des de 80 fuetades a la pena de mort.

Fins i tot grups liberals acusen la noia d’haver traït la revolució que va derrocar Mubarak, ja que pensen que la seva actitud no farà més que afavorir el vot cap als islamistes a les properes eleccions.

Tot plegat per una foto en blanc i negre!

Sense sortir gaire d’Egipte, aquests dies una altra foto o, millor dit, un fotomuntatge que formava part de la campanya publicitària d’una coneguda marca de roba, també va desfermar l’ira d’un altre col·lectiu que va exigir-ne la retirada immediata, ja que feria la seva sensibilitat. Em refereixo al fotomuntatge on es veu dos homes fent-se un petó: l’iman d’una mesquita del Caire i l’home de l’equis, ve baixa, “palito”.

L’aplicació encara està en versió de probes, però de moment ja és operativa amb els navegadors Chrome, Safari i Firefox, i també està disponible per a iPhone i iPad.

Amb aquest nou invent els usuaris de Flickr poden compartir de manera interactiva les fotos amb la gent que vulguin convidar a la sessió (fins a 10 participants alhora). Els participants de la sessió poden xatejar tots plegats al voltant de les fotos seleccionades i fer anotacions i dibuixar damunt de les fotos en temps real. Tot i que per poder veure les fotos de la sessió no cal ni tan sols tenir compte a Flickr, per xatejar i guixar les fotos sí que cal tenir-hi un compte.  Fins aquí, més o menys, les explicacions de com funciona l’assumpte, que podreu trobar en aquesta adreça: Sessió fotogràfica.

Si algú vol fer la prova, que em faci arribar el seu email i el convidaré a una sessió fotogràfica. La cerveseta o el cafetó, però, l’haurà de posar cadascú.

No faig cap descobriment si dic que Flickr, a més d’una xarxa socio-fotogràfica, és també un bon viver d’aplicacions relacionades amb la mateixa web (App Garden).

S’hi pot trobar des d’aplicacions pràctiques per pujar-hi les fotografies o per baixar-les a l’ordinador, a aplicacions intrascendents per passar l’estona jugant amb les fotos, passant per eines que mostren les teves fotos amb un look diferent (flickriver, flickeflu, photofront, … ) o que et faciliten la feina si vols “controlar” quan els teus contactes pengen una foto.

Darrerament hi ha molt de moviment amb eines per poder flickejar des de suports mòbils tipus Android i iPhone.

Segur que si hi tafanegeu una estona hi trobareu alguna aplicació que us interessarà. O no!. Aquest vespre mateix (d’ahir dimecres), per exemple, acabo de crear una pàgina web amb les meves fotos en un plis-plas.

Hi ha de tot una mica, fins i tot una activitat per fer avui mateix, per si us ve de gust anar-hi.

Aquesta setmana hem sabut quina era la fotografia més cara que s’ha pagat mai. Es tracta d’una panoràmica del riu Rin de l’alemany Andreas Gursky, que s’ha convertit en la fotografia més cara de la història, al vendre’s a un anònim per 4,3 milions de dòlars o el que ve a ser el mateix que 3,1 milions d’euros. S’ha venut a Christie’s de Nova York.

Fins ara el preu més alt d’una fotografia havia estat 3,9 milions de dòlars (2,8 milions d’euros) que va aconseguir el maig passat Untitled, de Cindy Sherman, en una altra licitació celebrada també a Christie’s. L’anterior record de la fotografia més cara, també havia estat per Gursky, que el 2007 va vendre la seva fotografia “99 Cent II Diptychon” per 3,3 milions de dòlars (2,4 milions d’euros) a Sotheby’s.

Sempre es bona noticia que la fotografia es valori, encara que només sigui en aquests cercles.

Com que ja anem de cara a les festes de Nadal, podem fer un cop d’ull a aquests regals amb els que obsequiar si tenim algun conegut/da amb la mateixa afició que nosaltres, o perquè no, que ens agradaria que ens regalessin a nosaltres, potser només es qüestió d’insinuar-ho a la parella.

En aquesta web trobareu més de 20 regals ideals per a fotògrafs. Els preus van dels 10 € d’aquests braçalets als 300 €. Ja ho veieu, ideals per a totes les butxaques.

Suposo que a hores d’ara coneixeu la història de la Maleta Mexicana i l’exposició que s’està fent al Mnac, a Barcelona. Doncs una altra noticia interessant al voltant d’això, seria la iniciativa de El Periódico i el Mnac d’obrir una web: Els nens de la Maleta mexicana, amb les fotografies d’infants que hi surten i on s’ens convida a que identifiquem als que coneguem.

Pares, mares, avis i demés familiars, a veure si hi trobeu algun conegut, pot ser divertit, no?

I per últim una iniciativa que podreu realitzar avui mateix, divendres a la nit, si us ve de gust i si esteu per el Maresme.

Al Museu de Vilassar de Dalt, (que és on acostumem a fer tots els tallers i trobades temàtiques com el Photowalk i Strobist del 26 de novembre) avui a les 21:30h es fa la xerrada El cel de tardor i hivern. Després de la xerrada es fa l’observació a les afores del poble, a 10′ a peu d’allà mateix.

Si voleu conèixer les galàxies i constel·lacions que es poden observar en aquestes nits tan netes de tardor i hivern sense haver d’utilitzar cap aparell òptic, aquesta es una bona opció. I no patiu per la crisi, és una activitat gratuïta.

Espero que tot plegat s’us hagi fet força interessant i profitós.

Malauradament, aquesta primera imatge no es conserva, ja que va ser sortejada entre el públic assistent al acte. Evidentment, l’esdeveniment va tenir molt de ressò en aquells temps i mai més se’n ha sabut res més.

En canvi un altre daguerreotip fet el 1848, es conserva al Museu d’Art Modern de Tarragona.

Si voleu saber-ne més, en aquesta web hi trobareu més informació, encara que a espaifotografic, ja fa tres anys que  també en varem parlar al voltant d’una errada.

Aquí us presentem dues imatges: la primera del lloc on  es varen prendre les dues fotografies i la possible vista de la primera i la segona de 1848, que és la que es conserva. A veure si algun dia apareix aquesta primera en algun calaix, potser encara ho veurem.

Be doncs, per molts anys…

La ninfa fotògrafa, precisament, forma part d’aquest esperit de canvi. Si la voleu veure, haureu d’anar a Barcelona, a l’edifici situat al xamfrà entre el Passeig de Gràcia i el carrer Consell de Cent (banda Llobregat – muntanya). És la casa Lleó Morera, projectada el 1902 per Lluís Domènech i Montaner. Les escultures de la façana foren esculpides per Eusebi Arnau, i concretament la fotògrafa es pot veure al primer pis de l’edifici, acompanyada de tres nimfes més, que representen tres altres invents de l’època: telèfon, electricitat i fonògraf.

Ara bé, no tot són flors i violes. Aquesta ninfa és una supervivent. La casa Lleó Morera fou bestialment mutilada durant la postguerra, i tots els elements (i altres nimfes!) situats a la planta baixa foren eliminats (o malvenuts) en nom d’una modernitat que no sabia apreciar aquest art. I, malauradament, dècades després la història no deixa de repetir-se. Precisament, la notícia de l’existència d’aquesta nimfa ens ha arribat gràcies a la Plataforma Salvem la Rotonda, creada per a fer una pressió ciutadana que eviti l’enderrocament parcial (segons la Plataforma, de fins a un 80%!) del conegut edifici modernista de la Rotonda, d’Enric Sagnier i Adolf Ruiz, situat a Barcelona, a Sant Gervasi. El modernisme, tot i que costi de creure per la quantitat de turisme que ens aporta, encara es troba, en molts casos, en perill.

Us recomanem que feu una ullada a la web de la plataforma. Però, sobretot, el que us recomanem és que feu fotos del nostre patrimoni arquitectònic. Valorar-lo, estimar-lo i divulgar-lo és també una manera de protegir-lo. I, en això, els fotògrafs hi podem tenir un paper molt important.

La imatge de la ninfa és de Joan Sánchez i l’hem treta de la web del diari El País.

Potser fins i tot pot inspirar a algú a provar-ho. Si més no, segur que us sorprendreu quan veieu de quina manera estan fets aquests paisatges tan fantàstics però a la vegada reals.

Doncs sí senyor, amb la segona fotografia ho heu hagut d’endevinar: estan fets dins d’una peixera, incorporant elements a escala com els arbres i les muntanyes, anilines per a fer els núvols i la boira; la resta es qüestió de llum. Les fotografies estan fetes amb càmera de plaques.

Es tracta de l’obra fotogràfica d’en Kim Keever, de qui podeu veure part d’aquesta en aquest portfoli d’una galeria americana.

També us deixo un vídeo on es poden veure les fotografies acabades, amb la seva dimensió real i penjades en una exposició. Després es veu com fan una visita al estudi, (una mica caòtic tot sigui dit) i es pot veure l’aplicació dels colorants i el seu efecte a l’aigua.

A veure si algú s’anima, ho prova i ens ho presenta a concurs, que segur que farà bon paper.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Ho hem vist a Ben Olivares

Els de Canon s’han avançat a Nikon, que ens tenia pendents de la seva propera D800 i han presentat dues càmeres que fan vídeo, la C300 i la C300PL. Si us interessa el tema i sou de la “casa”, dir-vos que teniu una gran avantatge doncs ja hi teniu un peu a dins: els objectius amb que les podreu equipar son els que ja teniu, o sigui, qualsevol lent EF de la marca.

En el cas de la PL, només podrà usar les lents amb la muntura PL, això si, però ja teniu coberta una infinitat de variables a la gravació de vídeo com la inclusió de metadades, correccions d’aberracions, la possibilitat de variar diafragmes des del cos, etc …

Aquest és un vídeo del Vincent Laforet gravat íntegrament amb una d’aquestes càmeres.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Porten un sensor Super 35mm CMOS amb prop de 8,29 milions de píxels efectius amb un llarg de píxel més gran que qualsevol càmera de vídeo professional, el que fa que s’hagi pogut augmentar d’una forma molt efectiva la sensibilitat i reduir el soroll. Parlem d’un sensor que ens donarà una gravació en FULL HD (1920 × 1080 píxels) per a cada canal de color (RGB) aconseguint així reduir d’una manera més que acceptable el moiré que s’origina en gravacions de gran qualitat. El sensor es recolza en un nou processador DIGIC DV III.

Els amants de lo més clàssic i analògic també esteu de sort. Els amics de la Lomo ens fan reviure la tecnologia més pròpia del segle passat: acaben de presentar la Lomokino, una càmera totalment manual i de 35mm amb que també podreu fer vídeo. Porta una lent de 25mm i amb una velocitat  fixa d’1/100, això si, podreu escollir entre dos diafragmes f/5.6  o f/11), que menys… En un rodet normal de 36 fotogrames, podrem gravar uns 50 segons de “cinema”, de manera que cal anar amb molt d’ull i “rodar” només les preses imprescindibles. La Lomokino surt a un preu de 65€ o de 89€ si la voleu equipar amb el LomoKinoScope, per visionar les pel·lícules que aneu fent si la butxaca us dona. I aquí, com no pot ser d’altra manera i per no menysprear el que ens ofereixen el de Lomo, un altre vídeo.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Pels que tinguin un iPhone també hi han bones noves. Ara disposen de IoShutter, una aplicació completament gratuïta que permet fer servir el mòbil com a disparador per a la càmera. També ofereix la funció de temporitzador programable, per fer exposicions de llarga durada, etc. Però compte, que no serveix de res sense el cable que uneix el vostre iPhone, iPod o iPad amb la vostra càmera rèflex. S’ha de dir tot: només funciona amb Canon, Pentax i Samsung.

Fugint de la tecnologia ens trobem amb que a Barcelona s’ha obert un nou espai on tots tindrem molt a aprendre i molt a ensenyar, concebut per crear, compartir i en definitiva, viure experiències imaginatives i inèdites. Es diu Meeatings23 i neix per atendre les necessitats d’un públic interessat en esdeveniments culturals, gastronòmics i artístics, que al seu torn vulgui gaudir d’experiències innovadores i diferents. I diu que la fotografia hi tindrà un pes especific molt gran, que això sempre és una bona noticia.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Per últim, us deixo un vídeo imprescindible. Una entrevista al gran José Manuel Navia.

Au, doncs, ja ho tenim, per que gaudiu d’aquesta tarda plujosa prèvia a la sortida a la riera de Gualba i al pantà de Sta. Fe del Montseny. Esperem que com a mínim no plogui, que ja serà una sort i podrem fer bones fotos!

Creuem els dits…

Deixeu-ho córrer i mireu, que no passa res…

Espero que les estadístiques em donin la raó i veiem un increment de visites. Sinó, tampoc passa res i per si algú no ho havia notat, es broma. Les imatges que acompanyen aquest article no són tan explicites com per ofendre a ningú. Formen part de l’obra d’un artista belga anomenat Wim Delvoye, que francament té coses molt divertides i algunes de pujades de to, com aquesta serie sobre actes sexuals vistos a través d’una càmera de raigs X. Original, però més aviat tot al contrari de lo excitant que se li suposa a la pornografia.

Segons la Real Academia Española la pornografia es defineix com a “el caràcter obscè de les obres literàries i artístiques”, però aquestes imatges no m’encaixarien dins aquest terme.

Molt més obscè i això si que seria hardcore, podrien ser aquestes imatges sobre l’holocaust (que vaig llegir que eren inèdites però al web no ho diu), de les que no m’atreveixo a mostrar-ne cap. El que vulgui que s’ho miri. No hi te res a veure, però aquí si que heu de vigilar els o les molts sensibles, que això si que us pot afectar. Això si que es obscè, el que el humans per fanatisme, religió o qualsevol excusa ens podem arribar a fer els uns als altres.

Terje Hellesø ha estat treballant com a fotògraf de la natura des de 1983. Ha publicat diversos llibres sobre fotografia de natura i milers d’imatges a revistes de tot el món. L’any 2007,  va presentar el projecte “El meu any” amb 365 fotos, una foto per a cada dia de l’any, que van visitar més de 70.000 persones.  Llavors tenia uns 43 anys i podríem dir que havia conegut l’èxit.

A part de ser conegut a Suècia per la seva obra, Hellesø també s’havia destacat per ser un aferrissat defensor de la fotografia pura, sense retocs ni manipulacions i, per descomptat, sense apropiacions indegudes.

Darrerament Terje estava treballant en un projecte sobre el linx, un felí molt difícil de retratar, pel que sembla. Segons la Wikipèdia, el pelatge d’aquest animal té diferents tonalitats segons l’espècie i la subespècie de què es tracti. Així els linxs canadencs i eurasiàtics oscil·len entre el marró i el groc, desenvolupant un pelatge més llarg i gris durant l’hivern. El linx ibèric, en canvi, és de color marró mentre que el linx vermell, com indica el seu nom, té un mantell marró-vermellós.

Fa unes setmanes, en mirar una de les fotos de Hellesø -un paisatge amb un linx traient el cap entre les herbes- algú es va adonar d’un petit detall que no lligava gaire: la foto corresponia a un paisatge d’estiu, però el pelatge de l’animal, curiosament, era el de l’hivern. Això va encetar un intens debat entre diversos internautes que va acabar amb una descoberta sorprenent: Hellesø havia manipulat la imatge. Havia fet un muntatge amb un linx capturat des d’un servei d’estoc de fotografies. Va agafar la foto del linx, va retallar-lo, el va girar horitzontalment i el va enganxar a la foto del paisatge.

Després de descobrir el frau, des del web flashback.org es va començar a examinar a fons l’obra del fotògraf, amb uns resultats  altament decebedors per als amants de la fotografia: Hellesø no havia manipulat només aquella foto, ho havia estat fent en centenars de fotografies durant els darrers anys.

Amb aquest fons de fotos manipulades per Terje Hellesø s’ha creat la pàgina terjadefoton on, a part de les fotos, hi ha explicacions detallades del mètode utilitzat en cada cas, fins i tot amb Gifs animats. També hi ha articles del propi Terje anteriors a l’escàndol,  extretes de la seva pàgina web, actualment deshabilitada.

Davant l’evidència, finalment el passat 3 de setembre Terje Hellesø va admetre el frau.  Ho va fer en una entrevista per la ràdio. Profundament penedit, va donar les culpes a problemes econòmics i a la seva pròpia autoexigència per assolir l’èxit professional: “Actuava sota la meva pròpia pressió i vaig caure en la temptació. Mirant cap enrere, em sorprèn que em sortís amb la meva durant tant de temps i que aconseguís enganyar fins i tot la meva dona” va dir.

Hellesø ha estat desposseït del seu premi, acusat de frau, expulsat de l’Associació de Fotògrafs de Natura i al web terjadefoton ja han trobat una definició per a la paraula terje: “manipular la imatge per tal d’enganyar l’espectador i realçar el valor de la imatge sensacionalista per l’addició d’elements que no existien a la imatge original”.

Mentrestant, al seu bloc, Terje Hellesø assegura que no tornarà a caure en el mateix error.

Nota: Les imatges han estat extretes del web terjadefoton.

Tornem al tema que ens ocupa. Segurament les fotografies més conegudes són, amb el permís de la noia afgana del National Geographic (siguem justos: d’Steve McCurry) i la llengua d’Einstein d’Arthur Sasse, les que tenen com a protagonistes una parella fent-se un petó. És el cas, efectivament, del baiser de l’Hotel de Ville de Robert Doisneau o del Dia de la Victòria sobre el Japó a Times Square d’Alfred Eisenstaedt. En aquests casos els protagonistes són persones anònimes tot i que anys després puguin decidir sortir de l’anonimat i fer públic que ell o ella era un dels dos. També poden aparèixer diversos pretendents amb la qual cosa es complica saber del cert qui era aquell noi o noia en blanc i negre, que en el millor dels casos ara és una persona de la tercera edat en color.

Avui parlem d’un altre petó famós, de fa 55 anys, tot i que té alguna diferència amb els anteriors. D’entrada un dels protagonistes, el noi, és més conegut que la pròpia fotografia. L’altra protagonista, la noia, semblaria no haver volgut donar-se a conèixer (fins ara, és clar, si no no estaria escrivint aquesta notícia) refusant la possible fama durant tot aquest temps.

La fotografia en qüestió va ser realitzada per Alfred Wertheimer i hi apareix el mateix Elvis Presley fent-se un petó amb una noia que avui sabem que es diu Barbara Grey, just abans de pujar a l’escenari del concert que va oferir al públic de Richmond. Allò va passar el juny de 1956 i el que seria el rei del rock, amb 21 anys, n’era tot just el príncep en ascensió meteòrica. La noia d’aquesta suggeridora fotografia té ara 75 anys i no va voler dir mai que era la seva llengua la que tocava la del propi Elvis. Ni el fotògraf es va interessar en aquell moment pel nom d’ella, ni ella es va preocupar en dir-li, ni l’estrella de Tupelo va seguir veient-la. Però vaja, la història d’aquesta furtiva parella és safareig.

Al Wertheimer és un fotoperiodista europeu que va emigrar als Estats Units, i que el 1956 tenia 26 anys i treballava a Nova York. Un dia va rebre l’encàrrec de fer fotografies al programa de televisió de la banda dels germans Dorsey precisament el dia en què un jove de l’estat de Mississippi havia d’actuar per primera vegada davant dels teleespectadors nord-americans: Elvis Presely. “Elvis què? Mai he sentit parlar d’ell” diu Wertheimer que va respondre quan li van dir el nom. Un Elvis sense encara cap disc d’or no va tenir cap problema en el fet que Wertheimer li anés fent fotos al camerino i a l’assaig previ a l’actuació. També acceptava de bon grat consells abans d’actuar, com “ser prudent amb el que feia sota la cintura”. Aquell dia Elvis s’estrenava a la televisió amb Shake Rattle & Roll.

Wertheimer va acompanyar Elvis durant aquell any, capturant tot tipus d’instantànies del dia a dia: assajant, tocant, descansant, relaxat, viatjant, lligant amb cambreres… Entre això i el dia en què Elvis s’embarcava com a soldat de l’armada dels Estats Units, Wertheimer va fer més de 2.500 fotografies, obtenint el que en poc temps es va convertir en una de les col·leccions de fotografies més valorades.

El Dr. Mohamed Babu és un científic que viu a l’Índia, a Mysore. Un dia, la seva dona, Shameem, li va fer notar que unes formigues, després d’haver begut llet, tenien l’abdomen de color blanc. Encuriosit, es fixà en aquest fenomen, i s’adonà que es tractava d’una espècie de formiga amb l’abdomen transparent, cosa que provocava que, en funció d’allò que mengéssin, l’abdomen els canviava de color.

La gràcia de tot plegat és que deixà anar la imaginació, i decidí fer un experiment: prepararia un compost d’aigua, sucre, i colorants, i en fotografiaria els resultats. Així doncs, sortí al jardí de casa amb l’equip fotogràfic, i col·locà unes gotes de cada color sobre una superfície blanca. Al cap d’una estona aparegueren les formigues, i començà a fotografiar-ho.

Els resultats, ja els podeu veure: uns jocs de colors ben curiosos, que encara anaren a més quan, combinant aigua de diverses gotes, dins l’abdomen es començaren a crear colors secundaris.

L’única pega és que, probablement, hagués estat interessant que el Dr. Babu fes un curset de fotografia macro, ja que la nitidesa de les imatges queda lluny dels mínims esperables, i algunes dominants blavoses es podrien haver resolt millor durant el processat.

En tot cas, si aquests dies us avorriu, i teniu a mà colorant alimentari, podeu provar-ho vosaltres mateixos. Caldrà buscar, això sí, si pels nostres verals hi ha també formigues amb aquestes característiques!

Ho hem llegit aquí.