Karl Blossfeldt (1865-1932) va començar a estudiar escultura l’any 1881 i a treballar en una farga on feien motllos amb motius vegetals per a la ornamentació de portes i reixes metàl·liques i materials decoratius per a la construcció.

Aquest contacte amb les arts, amb l’aprenentatge al voltant de la escultura a la Escola d’Arts aplicades de Berlín, juntament amb la visió botànica dels treballs en ferro a la farga, varen anar gravant a la seva imaginació un món relacionat amb les plantes que el va apassionar fins el punt de convertir-se  en el primer –i segurament l’únic- fotògraf dedicat sistemàticament a fotografiar plantes. De fet, ell mateix es considerava més un fanàtic de les plantes que un fotògraf, i  mai va sentir la necessitat de proclamar-se en cap moment com un artista i sí, en canvi, a prendre’s la seva feina com un ofici purament tècnic i manual.

La seva primera incursió en el tema vegetal, directament relacionat amb la fotografia, va sorgir a partir d’una proposta del professor Moritz Meurer, encarregat d’un projecte oficial per la renovació del concepte i del catàleg de motius decoratius aplicats a temes artesanals i industrials. Amb ell,  Karl Blossfeldt, va viatjar a Itàlia, Grècia i el Nord d’Àfrica per tal de seguir les petjades de l’art clàssic i de trobar nous camins a partir de l’estudi de la flora i la vegetació de diferents països i indrets.

A partir d’aquest moment, i durant la resta de la seva vida, va anar classificant i observant els detalls botànics de tot el que veia amb una sorprenent constància. Una constància i metodologia que va produir més de 6000 negatius, numerats i amb la corresponent nomenclatura amb llatí de cada una de les imatges.

Fotogràficament parlant, encara que als inicis i d’una manera inconscient, es va situar dins el moviment anomenat com a Nova Objectivitat , que compartia a Europa els principis i objectius d’un altre grup de fotògrafs americans que s’avien organitzat al voltant del grup F/64. Es tractava d’abandonar qualsevol influència del romanticisme i pictorialisme que predominava en aquell moment i mirar les coses, la realitat, d’una forma totalment objectiva i despullada de qualsevol artifici.

Karl Blossfeldt veia les seves imatges com a material de treball i d’aprenentatge i no com a obres d’art autònomes. Treballava amb una càmera que es va fabricar ell mateix per aconseguir l’efecte de grandiositat que podem veure en les seves fotografies a partir de detalls mínims de llavors, flors seques, formes vegetals de tot tipus i amb una predilecció pel que en podríem dir “males herbes”.

A partir de models dels “Herbaris clàssics” va convertir els vegetals en substàncies “dures” i quasi metàl·liques per tal de portar-les cap el terreny de motiu ornamental que l’interessava. Utilitzava sempre un mateix procediment: situar els models – les plantes- sobre un fons neutre, negre o blanc, utilitzava la llum natural i colocant sempre la càmera paralela al motiu.

Encara que molts escriptors i fotògrafs de la època el varen situar com un dels puntals de la fotografia alemanya del moment, fins a la fi de la seva vida no va tenir el reconeixement que realment es mereixia. L’any 1925 es varen exposar per primer cop les seves fotografies gràcies a la iniciativa d’un galerista, Karl Nierendorf, que va reunir una bona part de la seva obra. Al 1928 es va publicar “Formes Originals de l’Art”, un llibre que va tenir molt èxit, i més tard, l’any de la seva mort, va aparèixer “El meravellós jardí de la natura”. Abans doncs, únicament Laszlo Moholy Nagy l’havia inclòs en una important mostra a Stuttgart l’any 1929 “Film und Foto” i un intel·lectual com Walter Benjamin el va situar, juntament amb els surrealistes i els integrants de la “Nova Objectivitat” com un pilar de la fotografia del moment.

La paradoxa de Blossfeldt consisteix en el fet que es va convertir en un avantguardista en contra de la seva pròpia voluntat. Ell amb les seves fotografies rigoroses i minimalistes es considerava un enemic de l’art abstracte i, en canvi, va arribar a ser considerat com un dels pares de la fotografia abstracta.  Mai ningú, abans de Blossfeldt, havia fotografiat així la natura, fent un treball purament de taller, aïllant les plantes del seu entorn natural i reduint-les a elements formalment interessants i estèticament impecables.

L’editorial Taschen va editar una mena d’antologia de la seva obra amb un recull de tot el que s’havia publicat anteriorment de l’autor,  i podem gaudir en aquesta galeria d’una mostra força representativa del seu treball.

Herbert List constitueix un cas curiós dins el món de la fotografia ja que ha estat un personatge injustament oblidat en molts dels reculls clàssics  i publicacions en general al voltant de la Història de la Fotografia. De totes formes, en l’actualitat, se l’està reivindicant com el el creador d’una certa modernitat, sobre tot estètica, de la que parlarem més endavant.

Va néixer a Hamburg el 1903 i va morir a Munic el 1975. Fill d’una família acomodada i amb una gran cultura per la època, es va iniciar en la fotografia a finals dels anys 20 compaginant el treball dins el negoci familiar amb la passió per la fotografia.

Per entendre la obra d’aquest fotògraf cal tenir en compte la gran quantitat d’estímuls que varen coincidir en un moment de creació artística molt important i que varen marcar la seva trajectòria posterior: artistes de diferents disciplines com Dalí, Magritte, Man Ray i, sobre tot el pintor metafísic De Chirico, en la seva primera època, son alguns dels seus referents juntament amb la seva admiració pel fotògraf Andreas Feininger, amb qui va conviure a Hamburg i que va ser qui el va animar a comprar-se la seva primera càmera.

Les seves primeres fotografies ens porten a la vesant més pura del foto-periodisme amb una serie documental sobre el casc antic i els afores de la seva ciutat , Hamburg, des d’un punt de vista marcat pel moviment estètic d’avantguarda del moment, l’anomenada “nova objectivitat”, del que també va participar, juntament amb el surrealisme, una influència clara en els seus inicis.

L’aprovació de les Lleis de Nuremberg per part dels nazis l’any 1935, les restriccions que suposaven per la creació artística, contra la homosexualitat i per les idees polítiques en general, varen dur a Herbert List a abandonar Alemanya i traslladar-se a París. D’aquest etapa podem trobar una serie de fotografies (com la d’una monumental estàtua de la Exposició Internacional de París del 1936, abans de la inauguració, coberta amb una tela) que volen simbolitzar i denunciar -amb una certa ingenuïtat- el poder feixista. Una ingenuïtat que anirem veient en bona part de la seva obra, ja sigui en la vesant de retrat del cos humà, com en els seus inquietants objectes inanimats.

De París va passar a Londres i, al cap de poc temps, es va traslladar a Grècia, un país que el va fascinar fins el punt de dedicar una serie d’anys de la seva vida a estudiar en profunditat la història i la arquitectura, documentant fotogràficament temples i escultures de la Grècia clàssica i treballant en un llibre “Licht üher Hellas” que es va publicar el 1953. Un llibre de fotografies que no son simples reproduccions d’un paisatge, si no visions romàntiques d’un passat plenes de misticisme.

Durant aquests anys també es dedica a retratar joves adolescents, una de les temàtiques més emblemàtiques de la seva obra i que va reflectir en un dels seus llibres més coneguts: “Junge Männer” amb unes imatges carregades de sensualitat i amb un llenguatge psicològic que seria la llavor del que més endavant va constituir la pedra angular de les imatges publicitàries que encara veiem avui en dia. Les seves imatges mostren un poder de comunicació i una sensibilitat per transmetre temors, suggerir la bellesa, la nostàlgia i els significats amagats de les coses, que fan que se’l consideri, en molts aspectes, un avançat al seu temps.

El 1941, amb la entrada dels nazis a Grecia, va tornar esporàdicament a Alemanya i va viatjar per Europa coneixent i retratant a la pràctica totalitat dels artistes de França, Alemanya i Itàlia…Podem trobar retrats de Picasso, Braque, Miró, Cocteau, Morandi, Passolini, Chagall, i molts altres que li dedicaven alguna obra a canvi de les seves fotografies. Artistes com el director de cinema Vittorio de Sica amb qui va col.laborar en un llibre titulat “Napols” on varen saber captar la humanitat i temperament dels napolitans en clau neo-realista. L’any 1958 va publicar “Caribe”, un llibre ple d’experiències vitals i fascinants fotografies i, l’any 1963, després d’un viatge a Nigèria, va poder publicar les imatges de màscares africanes amb texts sobre el seu significat ritual amb el títol “Bildwerke aus Nigeria”, un tema pel que sentia una gran atracció.

Podríem dir que el món de Herbert List és el d’un esteta que va escollir la fotografia per tal d’expressar-se i com a vehicle d’auto-reflexió envers la realitat. L’expressió d’un món propi i personal reflectit en unes imatges que queden -en certa forma- situades fora del temps, al marge de qualificacions i tendències…Aquest “estar al marge” i una mica auto-exclòs de qualsevol tendència, és el que probablement ha produït, com dèiem a l’inici, aquest significatiu “oblit” de la seva obra dins la història de la fotografia del segle XX.

Resulta impressionant repassar la seva obra i adonar-se de la gran quantitat de temes i facetes que va anar tocant i veure aquest “estil” propi i característic reflectit en cada una de les seves imatges. Inclús en la serie de fotografies de la ciutat de Munic arrasada per les bombes després de la Segona Guerra Mundial, s’hi troba la mateixa sensibilitat estètica que quan retrata les ruïnes gregues.

El 1963 va abandonar la fotografia quasi totalment i es va endinsar en l’estudi dels mestres de la pintura italiana dels segles XVII i XVIII, a completar les col·leccions de gravats i dibuixos que havia començat en la seva joventut i a visitar les galeries i museus més importants d’Itàlia.

L’any 1975, després de la seva mort, varen aparèixer nombroses publicacions amb les fotografies més significatives dels seus treballs i, un any més tard, un volum amb tots els retrats realitzats per ell en les diferents etapes de la seva extensa i alhora desconeguda obra. Un dels darrers llibres publicats reuneix 250 fotografies en un volum extraordinari, editat l’any 2000, amb el títol de Herbert List -The Monograph i constitueix el millor recull d’imatges  d’aquest interessant fotògraf.

Va néixer a Ciutat de Mèxic l’any 1902. Als 13 anys ja comença a treballar compaginant la feina amb els estudis d’art i música a la Acadèmia de San Carlos i s’interessa molt aviat per la fotografia de la mà de diversos proveïdors de material fotogràfic de la ciutat amb qui la seva família tenia relació.

L’arribada a Mèxic de Tina Modotti i Edward Weston el 1923 va ser fonamental en en desenvolupament personal de Manuel Alvarez Bravo i de la seva futura dedicació a la fotografia. A partir d’aquell moment, quan va complir els 22 anys, el 1924, va adquirir la seva primera càmera i va començar a dedicar-se, quasi a temps complert, a la fotografia. L’any 1931 va guanyar un primer premi important i va participar en varies produccions cinematogràfiques (John Ford, Eisenstein, Buñuel…) com a foto-fixa dins l’equip de rodatge, una feina que compartia amb les classes de fotografia que donava en el seu propi estudi.

A partir de l’any 38 s’inicia una etapa de reconeixement en que va començar a ser valorat des de diferents sectors dins el món artístic de la època. Coneix a André Breton i se li obren les portes per participar en una mostra de surrealisme a Paris. El 1942 el Moma de Nova Iork li compra una serie de fotografies i, el 1955, la seva obra s’inclou dins la famosa mostra que va organitzar Edgar Steichen sota el nom de “The Family of Man” en la que hi participaven fotògrafs com Dorothea Lange, Robert Capa, Cartier-Bresson, Weston, Irving Penn i molts altres.

Es el moment del seu reconeixement internacional i quan comença a participar en projectes molt diversos: col·laborador en edicions d’obres d’art contemporani pel “Fondo Editorial de Plástica Mexicana”, treballs per la cadena de televisió Televisa, i la preparació i edició de la seva obra en tres volums. Més tard, el 1966, gestiona la fundació del “Centro Fotográfico Alvarez Bravo” a Oaxaca que, actualment, disposa d’un blog obert a la participació de tots els interessats en la fotografia.

Quan es va iniciar en la fotografia, a Mèxic es vivia un moment d’efervescència cultural molt important generat per la Post Revolució i la recerca d’una identitat nacional que, a nivell dels fotògrafs planteja tota una serie de qüestions al voltant de l’exotisme propi del país. Un tema que Alvarez Bravo respon amb una actitud que podríem anomenar “anti-pintoresca” o “anti-folklorica”, anant una mica contra corrent i utilitzant una particular ironia per tal de distanciar-se i situar a un altre nivell unes imatges que, d’altra banda, haurien pogut quedar com a simples postals costumistes.

Als anys 30 la seva capacitat innata ve ser reconeguda i aplaudida per gent com Cartier Bresson, Paul Strand, Edward Weston, el cineasta Eisenstein, o el mateix André Breton, fundador del surrealisme. Breton va anar a buscar a Alvarez Bravo l’any 1938 per tal d’encarregar-li la portada del catàleg de la exposició surrealista de Paris. Aquesta imatge es va materialitzar en la coneguda fotografia “La buena fama durmiendo”.

A un altre nivell, la seva fotografia “Obrero en huelga asesinado” de l’any 1934 ens porta a l’àmbit polític de la vida del fotògraf, un compromís marcat per la seva afiliació al LEAR (Liga de Artistas i Escritores Revolucionarios) durant la dècada dels anys 30, un moviment al voltant de les idees progressistes i de solidaritat amb el mon obrer. Una actitud que es reflexa a la seva obra en quant a la seva simpatia per la gent més humil i la plasmació, en gran part de les seves imatges, dels detalls de la vida quotidiana de la gent anònima i més desfavorida de la ciutat.

La fotografia de Manuel Álvarez va estar influenciada en els inicis pel pictorialisme -era un gran admirador de Picasso, Frida Khalo i altres pintors del moment- i també per l’art japonès, que admirava profundament. Les seves imatges es caracteritzen per la força compositiva i la poètica i el simbolisme que desprenen tots els temes de la seva obra. Una obra que va marcar el camí de la fotografia mexicana i de tota Amèrica Llatina.

Manuel Álvarez va morir el 2002 a Ciutat de Mèxic, a la edat de 100 anys. Al lloc web de la Asociación Manuel Álvarez Bravo podeu trobar més informació sobre el seu treball i unes galeries fotogràfiques -que mereixen una visita pausada- estructurades per dècades (des dels anys 20 fins els 90) on es pot apreciar el pas del temps a través dels canvis en la seva particular visió fotogràfica de la realitat.

A les llibreries especialitzades podeu trobar alguns dels llibres publicats d’aquest fotògraf mexicà que ocupa un lloc important dins la fotografia del segle XX.

Aquesta és la continuació, el segon i darrer article de Joan Boira de la sèrie dedicada al tema de la gestió del color en fotografia digital.

Joan Boira és assessor tècnic per fotògrafs i es dedica a la formació en fotografia des del 2002. Està especialitzat en donar cursos i tallers sobre calibratge del color de pantalles i impressores, sobre programes de tractament fotogràfic com Adobe Photoshop i Lightroom, així com en l’assessorament per l’optimització d’equips i flux de treball.

(més…)

Aquest és el primer de dos articles dedicats al tema de la gestió del color en fotografia digital. Aquest és un aspecte força tècnic, complex i aspre, però el seu coneixement i domini ha esdevingut imprescindible per obtenir imatges de qualitat. Aquesta problemàtica és fa especialment crítica alhora de reproduir les nostres fotografies sobre un suport físic, en forma de copies impreses, o senzillament si volem garantir la fidel reproducció dels colors originals de l’escena.

Volem agrair a en Joan Boira la seva generositat al oferir-nos la possibilitat de traduir al català i publicar els seus texts. En Joan és assessor tècnic per fotògrafs i es dedica a la formació en fotografia des del 2002. En Joan està especialitzat en donar cursos i tallers sobre calibratge del color de pantalles i impressores, sobre programes de tractament fotogràfic com Adobe Photoshop i Lightroom, així com en l’assessorament per l’optimització d’equips i flux de treball.

Us convidem doncs a llegir amb atenció aquest primer article sobre gestió del color. Esperem que en tragueu molt profit!

(més…)

Feia cert temps que no teníem l’oportunitat d’ampliar la nostra secció d’exposicions virtuals amb nous projectes. Afortunadament, en Daniel Padró ens ha fet arribar una nova proposta.

Visions de Calcuta és el resultat d’un magnífic treball de fotografia documental a una de les ciutats més populoses, fascinants del món i, indiscutiblement, un dels destins “fetitxe” de molts aficionats a la fotografia.

Us recordem que ja havíem publicat un altre projecte d’en Daniel Padró en aquesta secció:

Us convidem a fer un passeig imaginari i recórrer els carrers i racons de la gran Calcuta de la mà de l’amic Daniel Padró. Deixeu-vos guiar per la seva visió personal, la seva sensibilitat i les seves fantàstiques fotografies. Com a punt de partida, les seves explicacions sobre l’exposició:

Visions de Calcuta és un passeig pels carrers d’una ciutat desigual que arrossega una gran població marginal: gent i cultures vingudes de diferents parts, els qui comparteixen de sempre la ciutat amb els nou arribats, diferents maneres de veure el present i d’establir un futur. Uns carrers plens de vida i activitat, persones convertides en personatges, somnis i felicitats diferents els separen, però altres coses els uneixen, com l’ esperança. Amb un lema senzill: viure una vida humil mantenint la dignitat del dia a dia i buscant un demà incert.

La natura d’una urbs que imprimeix un ritme exasperant, amb el continu anar i venir dels seus ciutadans. Aquí es concentren la seva població local amb la gent dels afores que l’envaeix per obrir una nova jornada. Venen a vendre, treballar, negociar o simplement aconseguir alguna cosa que posar-se a la boca. Carregats fins al límit, tenen un llarg i esgotador recorregut per endavant, porten grans paquets al cap, braços, carros o carretes. Aquesta es la quotidianitat d’una antiga capital, una ciutat que viu grans records i potser enyora temps passats.

Aquí ens trobem un públic ampli que lluita cada instant, que propaga esforç, però que difon ganes de viure, amb felicitat a les seves esquenes, amb il·lusió de compartir bons i nous moments, i que ens ofereixen tot el poc que tenen. Com a tot arreu amb problemes i preocupacions, que deixen de banda per un moment.

Daniel Padró

(més…)

Manolo Laguillo és una de les figures cabdals de la fotografia actual al nostre país. Nascut a Madrid l’any 1953, Laguillo exerceix com a catedràtic de fotografia a la Facultat de Belles Arts de Barcelona.

També en el terreny de la pedagogia de la tècnica i la pràctica fotogràfica, és autor de diversos llibres: El Sistema de Zonas: Control del tono fotográfico (PhotoVision, Utrera 1988, 1991, 1993), encara ara l’únic text original en castellà sobre el sistema de zones; ¿Por qué fotografiar? Escritos de circunstancias 1982–1994 (Mestizo, Murcia, 1995), on presenta de forma asistemàtica la seva teoría de la fotografía i del que podeu llegir un fragment aquí; Fotometría. El control de la exposición i El Gran Formato. La cámara descentrable y la gestión del espacio (GrisArt, Barcelona), publicats simultàniament l’any 1999.

Des dels començaments de la seva carrera a l’any 1976, ha realitzat més de 40 exposicions individuals i ha participat en més de 60 col·lectives, de les que cal destacar Open Spain (1992, Museum of Contemporary Photography, Chicago, i Jardín Botánico, Madrid, amb itinerancia per EE. UU. i Espanya) i Cuatro Direcciones (1991, Centro de Arte Reina Sofía, Madrid, amb itinerància per Espanya, Europa y Amèrica).

L’obra fotogràfica de Manolo Laguillo és present en diverses col·leccions privades d’Europa i Amèrica així com a la Biblioteca Nacional Francesa, París; CAC Granit, Belfort (Francia); FRAC Lyon (Francia); Museu del Paper, Capellades; Consejo Mexicano de la Fotografía, México D.F.; Arxiu d’Art Contemporani, Terrassa; Xarxa Cultural, Barcelona; Fundació Joan Miró, Barcelona; IFEMA, Madrid; Diputación de Zaragoza; Port Autònom de Barcelona; Patronato de La Alhambra; IVAM, Valencia; Fund. Arte y Tecnología (CTNE); Colección Pública del Ayuntamiento de Alcobendas (Madrid); MNAC, Barcelona; MNCARS, Madrid.; Colección Pública del Ayuntamiento de Alcorcón (Madrid), MACBA, Barcelona.

Tanmateix, ha intervingut com a conferenciant en nombrosos seminaris, congressos i reunions sobre art i fotografia, tant a nivell nacional com internacional, i ha impartit prop d’un centenar de cursos i tallers sobre tècnica i conceptes fotogràfics.

El nostre company Joan Porredon (ZonePlate) ha tingut l’oportunitat de fer-li una entrevista molt interessant, en la que  Manolo Laguillo comparteix amb nosaltres les seves idees i reflexions al voltant de l’activitat fotogràfica.

Aquest és un magnífic tast previ del que serà el proper taller organitzat per espaifotografic, que versarà sobre la creativitat en fotografia. A falta de concretar alguns detalls, us podem avançar que aquest taller es celebrarà el dissabte 13 de febrer. Podeu fer la vostra preinscripció (que haureu de formalitzar més endavant fent el pagament) a tallers.ef@gmail.com per tal de tenir la plaça assegurada.

(més…)

El proper dissabte dia 16 de gener a les 6 de la tarda, es farà la tan esperada entrega de premis del darrer Concurs Mensual d’espaifotografic. Serà a la seu de La Fàbrica a Barcelona, al carrer Tapioles 53, al barri de Poble Sec.

Esperem que el clamor que hi ha envers els resultats es transformi en una gran assistència per part de la gent d’espai.

Us hi esperem a tots i es per això que volem que durant el dia hi hagi una altra activitat alternativa que ens pugui fer gaudir de la companyia de tots: una sortida pels carrers del barri Gòtic de Barcelona i potser la visita a alguna exposició fotogràfica. Tot plegat ja ho anirem concretant durant aquest setmana vinent, les vostres propostes seran també tingudes en compte.

Durant l’acte podrem comptar amb la presència dels patrocinadors dels premis, per part de La Fàbrica, Colour Confidence i de Fotodos, que seran els que els faran l’entrega.

També vindrà una representació de la Federació Catalana de Fotografia, que ha estat qui han fet la tria, selecció i veredicte de les imatges. Concretament el jurat han estat, la Eli Mora, RRPP de la FCF, en  Joan Serrano, Vicepresident de la mateixa i Raimon Moreno, el President de la FCF.

Hi haurà Premi pels tres primers, un parell de regals més (4rt i 5e) i accèssit per tots els 10 primers. Ja ho sabeu, no us podeu perdre aquesta trobada!

Com ja sabeu, aquesta a estat una edició especial i coordinar tot aquest fet ha portat la seva feina. Tot i que ha suposat un cert retràs per a la propera activitat creiem que val la pena fer una entrega de premis digna als merescuts guanyadors.

Aquests propers dies encetarem una nova edició del Concurs Mensual, aquest cop ja normal del tot i amb l’exclusiu premi aportat per La Fàbrica.

Aniria molt be que confirméssiu la vostra assistència per poder organitzar la trobada. Ens veiem el dissabte, no hi falteu!

William Eggleston és un dels pocs fotògrafs que ha estat considerat  “pare de la fotografia en color”, un fet que podem constatar a qualsevol recull sobre historia de la fotografia, i una “etiqueta” de la que ell mateix ha intentant desfer-se durant molts anys ja que, evidentment, tal com no es cansa de repetir, no va inventar pas la fotografia en color, en tot cas la va re-inventar.

Va néixer el 1939 a Menphis i va passar l’adolescència a Tennessee en un internat fins que, uns anys més tard, va entrar a la universitat de Vanderbilt a Nashville. Allà va comprar la seva primera càmera i es va començar a interessar per la fotografia en blanc i negre.

Com molts altres fotògrafs americans dels que hem anat parlant en aquesta secció, les seves primeres referències, les que varen marcar els seus inicis, porten noms dels ja coneguts Robert Frank i Henri Cartier-Bresson. I molt especialment, un llibre en concret: “L’instant decisiu” de HCB, que es va convertir en el seu llibre de capçalera.

A partir del 1965 comença a endinsar-se en el món de la fotografia en color. Un tipus de fotografia (encara que ens costi d’entendre des del punt de vista actual) considerat en aquells moments com a propi del gènere periodístic i publicitari, però titllat de vulgar pels qui consideraven “artística”  únicament la vesant de la fotografia que s’expressava en blanc i negre. Així, d’una manera silenciosa i discreta, fora de l’entorn fotogràfic del moment, va anar experimentant la tècnica del revelat i la impressió en color sense fer gaire “soroll”.

A principis dels anys 70 algunes institucions es varen  interessar per la seva obra i la nova visió que, amb el color, s’incorporava al món de la fotografia. Curiosament, coincidint en el mateix moment, el MoMA de Nova York i la Corcoran Gallery de Washington varen adquirir alguns dels seus primers originals per a les respectives col·leccions d’aquests centres.

El 1976 la seva obra va rebre una empenta decisiva arrel d’una exposició individual al MoMA, una exposició que marca una data decisiva en la història de la fotografia: la del reconeixement de la fotografia en color com una forma artística en sí mateixa. Un fet que va generar dures crítiques per part dels qui, com Walker Evans, encara consideraven que l’art –dins l’àmbit fotogràfic- era patrimoni del blanc i negre. D’altra banda, la utilització del procediment anomenat Dye-transfer, com a forma habitual adoptada per Eggleston per imprimir les seves fotografies també va ser criticat,  ja que era un procediment que s’utilitzava bàsicament per a treballs publicitaris industrials i s’allunyava doncs del que feien els fotògrafs consagrats del moment, que tans sols es movien dins el laboratori i el revelat tradicionals.

Aquest procediment, comercialitzat per Kodak, el va descobrir casualment durant la visita a uns laboratoris. La gran saturació de color que proporciona i la qualitat de les tintes a l’hora da la impressió final el varen fer adoptar aquesta tècnica dins el seu sistema fotogràfic. Des de llavors ha seguit utilitzant aquest sistema que, fins a finals dels anys 90, era l’únic acceptat per la majoria de Museus i galeries d’art juntament amb el Cibachrome a l’hora d’adquirir fotografies.

El seu interès per allò banal l’apropa a alguns dels fotògrafs més puristes de la època, però la seva visió del món i el seu estil els separen sensiblement. Eggleston ho fotografia tot, sense cap mena de distinció, partint d’un apropament lliure envers el temes a fotografiar,  s’atreveix a fotografiar coses que, d’entrada, eren considerades lletges, buides, sense cap mena d’interès.  Res a veure amb les preses frontals i sense efectismes característiques dels documentalistes contemporanis.

L’aportació decisiva d’Eggleston va ser, juntament amb Callahan i Meyerowitz, la de donar un altre sentit a la fotografia en general ja que, a partir de l’acceptació i valoració de la seva obra, es va anar diluint la diferenciació entre el blanc i negre i el color en quant a la consideració artística o no de la fotografia segons el procediment que s’utilitzés.

La mirada d’Eggleston sobre allò real és directa, amb un gest natural, sense artificis, fins al punt que alguns crítics han trobat exagerada aquesta manca de cura a l’hora d’enquadrar les imatges (horitzons caiguts, posicionament de la càmera en alçades molt variables, angles poc ortodoxes…) una forma de fotografiar que, en el seu cas, no era una “pose” (quelcom fet a consciència per algun motiu) si no la seva forma natural de veure i presentar les coses. Una manera d’apropar-se a la realitat que dóna com a resultat una certa banalització estètica i unes imatges que s’allunyen de l’emoció fàcil i ens porten directament a veure l’evidència de les coses més senzilles, a deixar que parlin els propis objectes i no la fotografia com a tal.

Podeu veure un recull de les seves fotografies al portafoli que ens presenta la web Photography Now, una selecció de les seves publicacions aquí, i tot el currículum complert i el llistat d’exposicions a la seva pròpia web.

Lee Friedlander va neixer el 1934 a Aberdeen (Washington) i va passar la adolescència a Los Angeles. Allà es va enamorar de la fotografia mentre estudiava al Art Center School, on va estar matriculat i, 3 anys més tard, es va traslladar a Nova York on encara resideix en l’actualitat.

Fins a principis dels anys 70, en que el nou mercat fotogràfic va oferir moltes possibilitats per a la creació artística, es va decantar per ofertes de treball que li permetien guanyar-se la vida i anar tirant. Va col·laborar amb diverses revistes fent fotografia de reportatge per encàrrec i molts retrats per a portades de discs de músics de jazz principalment, una música que li agradava en especial. Unes feines que li semblaven fantàstiques ja que li permetien viatjar i alhora anar descobrint tots els secrets de l’ofici.

Independentment de la feina remunerada s’anava desenvolupant un treball més personal que, en aquesta primera etapa, es va centrar en el reportatge social. Un tipus de reportatge que ell mateix anomenava “Paisatge social dels Estats Units”, escenes quotidianes dels carrers en les que intentava donar una visió diferent de la del seu amic Walker Evans que començava a despuntar en aquells moments. En aquest sentit, la novetat aportada per Friedlander es basava en la capacitat d’incorporar al joc fotogràfic tota una serie d’elements que per a d’altres fotògrafs haguessin estat considerats directament com a errors (cables elèctrics creuant la escena de banda a banda del fotograma, la ombra del propi fotògraf sobre un mur, la confusió creada pels múltiples reflexes en diversos vidres en un aparador…).

Amb aquest elements creava una mena de ficció quasi pictòrica que va donar com a resultat un univers urbà paral·lel al real a partir de la peculiar visió que tenia de les coses i la manera tant particular de presentar-les i de tractar les escenes.

Durant els anys 70 va ampliar el ventall de temes i aquell obstinat estil       urbà va anar prenent forma i personalitat pròpia. Les bromes visuals -tal com ell les anomenava- i la ironia es convertirien amb el temps en un estil que s’adaptava a d’altres temàtiques amb unes fotografies directes i complexes, realistes, divertides i serioses alhora.

El 1976 la seva obra va gaudir d’un dels moments culminants amb la publicació d’un volum amb una selecció d’imatges dedicades als monuments històrics dels Estats Units: The American Monument aportava una visió única i personal d’unes obres escultòriques i arquitectòniques que en molts cassos esdevenien objectes totalment ridículs i certament kitsch. També d’aquesta època son les sessions de nu femení i la anècdota que més tard passaria a les primeres planes dels diaris: el 1979 va fer una sessió a una noia totalment desconeguda que, uns anys més tard, es va convertir en la reina del pop. El 1989 va coincidir en el temps el punt culminant de les dues carreres, la de Madonna (la noia de la sessió) i la del fotògraf, i en aquell moment varen sortir a la llum aquelles fotografies oblidades.

Als anys 80, un cop va complir els 50 anys d’edat, el seu treball va anar canviant de registre obrint-se cap a temes més sensuals que, juntament amb la seva vessant obsessiva i disciplinada oferien uns resultats cada cop més curiosos. Un estil que es va especialitzar en convertir qualsevol objecte o situació en una mena d’enigma visual. Els exemples més clars d’aquesta etapa son les seves fotografies de flors i plantes, els jardins japonesos o el nu femení. Els seus projectes en aquells moments s’anaven multiplicant i els encàrrecs no paraven d’oferir-li noves possibilitats i nous camins. Entre els més remarcables podem anomenar Factory Valley: Ohio & Pennsylvania, una col·lecció d’imatges d’algunes zones industrials del centre del país que inclouen retrats de personatges diversos dins els seus llocs de treball. Un projecte que li va reportar cinc encàrrecs més sobre temes similars, molt peculiars també, des de oficinistes asseguts davant de l’ordinador fins a un reportatge sobre tele-operadores enganxades al telèfon.

A partir dels 90 va abandonar la seva mítica Leica de 35mm que l’acompanyava des de 1955 i va provar una Hasselblad Superwide, de 6×6, una càmera que el va seduir i que va adoptar de seguida entusiasmat pel nou format i la qualitat de la imatge. Amb energies renovades,  va recuperar els vells temes per passar-los per aquesta nova visió que li oferia més detall en les ampliacions i més definició en tots els termes de la escena.

Una de les facetes en que va destacar per lo insòlit de les seves propostes va ser la del retrat. Un retrats centrats en molts casos en la família i amics, persones situades en llocs concrets i en situacions quotidianes. Una altra tasca remarcable ha estat la seva dedicació a controlar tots els aspectes en lo referent a la edició i publicació dels llibres de fotografia. A l’inici de la seva carrera li va costar molt aconseguir que els editors s’interessessin per la seva obra i va decidir el 1969 preparar en solitari la edició del seu primer llibre Self Portrait que va acabar publicant el 1970.

L’estiu del 2007 es va poder veure a Barcelona, al Caixa Fòrum, una selecció de lo millor de la seva trajectòria, una exposició organitzada pel Moma de Nova Iork i que va ser presentada també a Munich i a París.

Podeu veure una mostra molt interessant i representativa de les seves fotografies organitzades segons les dècades que hem anat diferenciant, a la web de la Fraenkel Gallery

Una de les seves frases preferides era aquesta:

No s’ha d’anar a buscar fotografies, surts al carrer i veus com et miren fixament.