Tenint en compte la incertesa del temps d’exposició i de la il·luminació, no hi havia un temps fix de revelatge i, com que les plaques no estaven cromatitzades i eren poc sensibles a la llum, es treballava amb llum vermella. Cada placa era revelada individualment i, veient el desenvolupament de la imatge, es treia en el moment adequat, i encara es podia modificar amb un bany reforçador o afeblidor segons les circumstàncies.

Aquest sistema de revelatge fou modificat per l’anglès Vatkins. És el sistema anomenat cronomètric o factorial, que es fonamenta en què el temps necessari per al revelatge d’una placa és múltiple del temps necessari per aparèixer les primeres traces de la imatge. Aquest procediment fou utilitzat correntment per al revelatge de les plaques pancromàtiques i també pels autocroms de Lumière.

El tercer dels mètodes de revelatge és l’anomenat automàtic o de temps fix, que es va començar a fer servir al mateix temps que els obturadors guanyaren en precisió i de la utilització dels fotòmetres, amb la qual cosa s’aconseguia que tots els negatius tinguessin l’exacta exposició. A més es podien revelar moltes plaques a la vegada, i era imprescindible per als rodets de pel·lícula i és el sistema utilitzat actualment. El sistema és molt senzill, ja que per a un tipus d’emulsió del negatiu i un de revelador, hi ha un temps exacte de revelatge (a una temperatura donada).

Aquests mètodes, Massanas els va extreure del Manual de Fotografia publicat l’any 1901 com un suplement de la revista gironina Gerunda. Aquest manual, que fou el primer llibre sobre fotografia que es va publicar a Catalunya, sembla ser que podria haver estat obra de l’artista local Artur Girbal.

El manual en qüestió estava concebut com “una col·lecció de fórmules, procediments, regles i demés notícies recollides de varies revistes nacionals i estrangeres, ordenades per un aficionat”. Un dels apartats més curiosos és el que fa referència al temps d’exposició:

L’objectiu ha de destapar-se d’un sol cop i tornar-se a tapar sense donar a la cambra el més petit moviment, que produiria una imatge boirosa o indecisa; i per tenir seguretat que l’exposició hagi sigut complerta, és necessari baixar l’obturador uns cinc centímetres, pel cap més baix, avall de l’objectiu, i feta l’exposició, tornar a tapar amb la major suavitat i lleugeresa.

Aquí ve a tomb tractar de la qüestió del temps que ha de durar l’exposició de la imatge sobre la placa, que és el que sol designar-se amb la frase “temps de posa”. Regularment parlant i tractant-se de la classe de plaques que actualment s’usen, l’exposició ha de ser suaument breu o curta. Per tant, s’ha de partir sempre de la base de que un sol instant d’exposició complerta, ha deixat a la placa suficient impressió de la imatge que s’hi ha projectat. La resta consisteix en saber fer ús del revelador escollit entre molts que n’hi ha de prescrits.

Podem, doncs, fixar-nos com a punts de partida per a mesurar el “temps de posa”, les següents observacions:

A plena llum del sol, n’hi haurà prou amb un segon de temps, medit ràpidament per l’acció de treure l’obturador, baixar-lo i tornar-lo a posar a l’objectiu. Si s’usa un diafragma d’orifici molt petit, el segon de temps ha de ser natural o un poc més pausat.

Si, per raó de proximitat dels edificis o monuments que es fotografien, pogués emplear-se un diafragma més obert i a plena llum, el “temps de posa” ha de ser solament de mig segon, i aquest molt ràpid. Si la llum no és tan viva, el segon o mig segon ha de comptar-se un tant més pausat.

Si es tracta d’obtenir un retrat en una galeria o en un terrat, amb llum difusa però viva, s’ha de donar un segon d’exposició un poc estirat; i dos segons, i fins i tot tres, si la llum fos més dèbil i s’usés diafragma de mitjana obertura.

És interessant, i fins i tot convenient, saber com treballaven els fotògrafs ara fa cent anys, per poder entendre que malgrat l’evolució tecnològica, fer fotos continua consistint en deixar passar la llum per un forat durant un temps determinat per recollir-la en un material sensible, digues-li placa, pel·lícula o sensor digital.

Qui tingui interès en aprofundir en les tècniques antigues, recomano que doni un cop d’ull a la Col·leció bibliogràfica de tècnica fotogràfica del SGDAP (Servei de gestió documental, arxius i publicacions) de l’Ajuntament de Girona. Tot i que el llibre més antic de la col·lecció, El Museo de familias, amb l’article “Noticia sobre el daguerrotipo“, data del 1839,  el primer tractat de fotografia pròpiament dit és La Photographie et la chimie de la lumière, de H. Vogel, H.Paris, de l’any 1878. Per a qui prefereixi un manual més actual i assequible pot provar amb La Fotografía moderna al alcance de todos de Federico Pardo, de l’any 1898. I pels amants de l’slow-photo els reservaria el llibre de Léopold Löbel,  Le Développement lent. Al menys pel títol sembla que podria anar d’això!. I així fins a més de 200 títols sobre les tècniques fotogràfiques.

Tot i els innombrables avantatges del sistema digital, el dimoniet aquell que et xiuxiueja a l’orella torna de tant en tant. Si sou ex-fumadors, ja sabeu de que parlo. Sempre hi ha un dia que no saps perquè, però s’et posa damunt l’espatlla i et diu, “només una…”. Pel que es veu cada cop hi han més amants de la pel·licula, que com a viciats, hi tornen a recaure.

De fet, no he abandonat mai del tot la pel·licula, tot i això son d’aquells replantejaments que m’he anat fent sovint, però fins fa poc pensava que jo era un cas aïllat, que si, que hi havia gent que continuava com abans, gent que admiro, que és capaç d’anar pel mon amb una càmera de gran format, però aquests eren els menys. No havia tornat a veure ningú pel carrer amb càmeres de 35mm de pel·licula (em sap greu dir analògiques, em sona a vell… Diré de pel·lícula, val?), però ara puc dir que si que n’he vist, eren joves, però no crec que es tracti de res semblant al fenomen Lomo.

Ja fa temps que jo no disfruto com abans de la fotografia, que hi trobo a faltar quelcom. Ja m’he esbravat prou i he “tirat” desenes de milers de fotografies de les que n’he gaudit ben poc, totes ben guardades al disc dur al costat les seves germanes bessones, unes mes clares, altres mes fosques. En fi, que quan trec la digital he de tirar, miro, apreto el botonet i no marxo tranquil si no en faig una altra un pam més amunt i un parell més per si de cas. Repasses l’histograma, tot be i a dos metres més enllà et sembla que també veus un bon motiu i tornem-hi… Segur que molts deveu fer com jo.

Si ho comparem amb menjar o veure, segur que a cap de nosaltres ens falta el plat a taula, i ho continuem celebrant-ho tot menjant i bevent, tot i sabent que cal parar de tant en tant i fer bondat, que si no tard o d’hora ens en ressentirem. Però si el que volem no és menjar o beure, sinó gaudir d’un bon vi o d’un plat ben elaborat, segur que ho farem d’una manera més íntima, més reposada,  aquesta és precisament la relació que ara hi trobo a faltar amb el digital.

No es poden assaborir de la mateixa manera aquests dos mons. Tampoc puc fer l’abstracció que deia en Momeñe, no em surt això d’agafar la digital i pensar com si portés càmera de plaques, penso que seria una dificultat afegida, una auto-imposició innecessària poden-t’ho fer de veritat en pel·lícula. És com lligar-te una bola de ferro al turmell per anar més lent quan el que vols no és caminar de pressa sinó passejar, assaborir.

Bé, ja veieu la tessitura, i potser sembla que em disculpi o potser que en faci apol·logia i no era això, m’havia proposat escriure sobre aquest fet que darrerament sembla més visible, com en el comentari sobre el laboratori Copia al article també relacionat, de l’aparició de noves pel·lícules com la Kodak Professional Portra 400.També el mateix Porredon em deia dies enrere que li donava voltes a un nou projecte, un punt de trobada pels “malalts” de la fotografia reposada, que aniria amb el concepte del Slow Food, que ja és un terme establert i això també hi te un sentit.

Per altra banda també em repenso molt més el fet testimonial de la fotografia, allò “d’haver-hi estat” o quelcom paral·lel que podria ser “això era gairebé així”. M’explico, a l’operació RAW d’aquest mes, hi veiem tot un seguit de versions que evidencien el gran marge que hi pot haver en la interpretació final. Que és cert que el Raw queda tou potser, però costa ben poc posar-hi tons que no hi eren i re-interpretar el que hem vist i fer desaparèixer coses i ja no parlo de muntatges. M’agrada la fotografia, veure-ho al lloc i veure-ho a casa i si pot ser en paper, no tinc ganes de fer escenografies, ni de pintar quadres de realitats més idil·liques o de cels més espaterrants. En tinc prou amb el que he vist i penso que amb la pel·licula hi ha certa garantia que serà així. No se si és més honest, però si més natural.

Tenia preparats un quants enllaços per a fer la noticia, sobre noves pel·lícules, sobre gent que hi treballa de sempre i gent que s’ha passat a aquesta altra manera de fer, però veig que m’he passat de mida i ho guardaré per la propera entrada.

Us en deixo només un, com a tastet per la propera. És tracta d’en Jonathan Canlas (pàgina i blog), un fotògraf americà que utilitza només pel·licula, de 35mm o mig format, objectius lluminosos i sempre a diafragmes oberts. Diu que no compensa això de passar-se hores davant l’ordinador i té un laboratori de confiança on li revelen i escanegen el material. Fa sobretot el que es podria dir fotografia social, i s’ha de reconèixer que molt bé. Te encàrrecs ben variats, des de casaments a d’altres de no tant habituals, com naixements.

Val la pena fer-hi una ullada, o més d’una inclús… Veureu quina finesa, quines imatges més elegants, més neutres, veureu la gamma que tenen les altes llums. Gens de retoc, tot fet a la càmera. I això crec que en certa manera, potser subtil, s’hi nota.

Alguna cosa és cou de tot aquest “retorn”  i ell ho sap i per això a fet un llibre que es titula Film is not Dead. Diu que amb ell aprendrem a fotografiar amb pel·lícula i el ven a la web al preu de 149$. I també es dedica a fer workshops, amb aquest mateix reclam de Film is not Dead, a diferents llocs d’EEUU i d’Austràlia. Si voleu saber tots els secrets per tirar en pel·lícula, caldrà que us desembutxaqueu uns 2.000$. Potser per aquesta banda del món seria una mica car, però els americans ja ho tenen això. Ara bé, si us interessa un taller d’aquest tipus més aprop de casa, estic segur que trobaríeu algú que per la mitat de preu també ho faria, jo mateix si cal… Vinga va, algú s’anima?.

En Joan Porredon, col·laborador incansable (que ja ens va demostrar la seva faceta d’entrevistador-periodista amb la que va fer al Manolo Laguillo abans del seu taller), li ha fet tot un seguit de preguntes que ens descobreixen el personatge, la figura i l’obra de l’Eduardo Momeñe i us ajudarà a donar el pas si esteu encara pensant a venir a alguna de les dues activitats.

En Joan va elaborar 32 preguntes, demanant a l’autor que contestés només les que li semblessin oportunes. L’Eduardo molt amablement les ha contestat totes. Per tant, us oferim una entrevista sencera i, com veureu, molt complerta. Les preguntes les hem posat també en castellà per no desvirtuar l’entrevista.

Gracies Joan i gràcies Eduardo.

L’entrevista amb Eduardo Momeñe

¿Quién es Eduardo Momeñe? ¿Cómo te presentas ante estos jóvenes fotógrafos a los que te diriges en tu libro?
Confío en que con las próximas respuestas quede algún dato acerca de mis intereses.

Tu libro está teniendo muy buenas críticas. ¿Cómo lo asimilas?
Por supuesto, es gratificante. Me alegra mucho de que pueda ser útil para muchas personas que disfrutan con la fotografía.

Dentro de un panorama editorial tan tecnificado ¿cómo valoras que un libro como el tuyo tenga tan buena acogida?
Me imagino que puede ser porque pone la fotografía en un lugar tangible, posible, e incluso cómodo y amable. Intenta explicar de qué podría tratar todo ello. Apela en cierta manera al sentido común y quizás se expresa con un lenguaje que todos entendemos.

Hablas de la visión fotográfica, ¿en qué la distinguirías de “otros tipos de visión”?
Es una visión estética, muy diferente a la que usamos para sobrevivir, en cierta manera es mágica. Es una visión exclusivamente desarrollada para intentar ampliar las posibilidades del lenguaje fotográfico.

¿Un artista plástico y un fotógrafo, compartirían la manera de mirar?
En mi opinión son miradas no solo diferentes sino posiblemente antagónicas. No creo que un denominado artista (es un juicio de valor que debe ser demostrado) plástico, ame realmente la fotografía, incluso que la trate bien. Se aprovecha de ella mientras le sea útil, y no estoy convencido de que haya mucho más, en lo que a propuesta fotográfica se refiere. No se emociona cuando se habla de fotografía.  Ese es mi punto de vista. Es la razón por la cual muchas de las galerías y de la crítica que siempre han tratado con lo “plástico”, con las “bellas artes”, incluso con el óleo y el acrílico, se estrellan a la hora de enfrentarse al lenguaje fotográfico. No lo comprenden.  ARCO ha sido  un gran escaparate de ello. Pueden llegar a creer que todo forma parte de lo mismo, y no es así. Se está dando el hecho de que futuros buenos fotógrafos han caído en la trampa y han frustrado un apasionante camino. En todo caso, es una opinión.

Saber mirar una escena, saber mirar la fotografía propia resultante, saber mirar la fotografía de otro fotógrafo… ¿Lo meterías todo en el mismo saco?
Sí. Tan sólo incidiría en la idea de “mirar una escena”. Mirar una escena… pero a través del visor.

¿A quién consideras joven fotógrafo, al de corta edad o al de corta experiencia?
Al apasionado por la fotografía, al que vende la moto para comprarse una cámara. Hay jóvenes fotógrafos de ochenta años y auténticos ancianos de veinticinco.

Dices que la visión fotográfica se puede educar si ya la tienes asimilada previamente. ¿Hay estrategias para que una persona aprenda a ver desde cero?
En realidad quiero decir que sí es necesaria una cierta materia prima previa, porque es sobre ella sobre la que se puede moldear el aprendizaje. La mayor parte de lo que hace falta tiene que estar en nosotros, por supuesto probablemente aún sin pulir, pero tiene que haber ese algo donde el aprendizaje no toque en hueso. Esto es aplicable a todos los órdenes, especialmente  donde la creatividad y la sensibilidad estética cuenta. Bob Dylan aprendió probablemente muchas cosas y encontró su camino, pero Bob Dylan ”ya era”.

¿Consideras que hay diferencias entre ver y mirar?
Si, y aún a riesgo de utilizar mal las palabras, al menos en mi caso. Llamo ver en realidad  a un acto pasivo, casi inevitable con los ojos abiertos. Mirar es una visión activa, es intentar comprender lo que se ve, e interaccionar lo que se ve con lo que se sabe, incluso con lo que se siente, es ocuparse más de ello, reparar en todo lo que el acto de ver no atiende, por falta de consciencia, o porque simplemente no hay un interés fotográfico. Hablamos de una mirada que busca ampliar las posibilidades del lenguaje. Es una visión, puede que con un grado mayor de intensidad.

¿Leer imágenes es primordial para saber elaborarlas?
Sin lugar a dudas, saber leer imágenes. En todo caso el asunto es algo frustrante porque podemos leer toda la literatura que se ha escrito durante dos mil años y ello no nos garantiza que vayamos a ser buenos escritores. Por supuesto,  el no haberlo hecho, el no habernos preocupado por saber más, deja nuestras posibilidades muy mermadas.  Atendiendo en concreto a la pregunta, saber leer imágenes es imprescindible, porque es lo que debemos hacer cuando estamos mirando a través del visor. No estamos viendo el mundo sino leyendo, escaneando imágenes. El ejemplo es burdo pero válido: es absolutamente necesario saber leer chino para escribir en chino, para poder expresarnos en chino. No sabría decir qué es más fácil, si leer chino o “leer” fotografías en un visor,  ya que no conozco el idioma chino, pero sí conozco un poco el fotográfico y diré, en tono jocoso, que Walker Evans y yo estamos de acuerdo en que expresarse en éste es muy difícil.

¿Hay algún momento de tu vida fotográfica que sea clave para que te dieras cuenta del deseo de escribir y teorizar sobre ella?
Mi formación digamos fotográfica es posterior a mi formación literaria, yo era antes lector de libros que de fotografías. Sí veía muchas fotografías, las disfrutaba, pero aún no las leía. Todo ello empezó muy pronto, mi interés, mi afición, cuando estaba en el colegio, mi padre era un buen aficionado.  Pero me interesa el lenguaje. Mis “fotógrafos” favoritos en su mayor parte no son fotógrafos, pero son los que me ayudan a hacer mis fotografías, a disfrutar haciéndolas y finalmente a pensar sobre ello. Me refiero a todo lo que puede formarnos culturalmente, cine, literatura, pintura, música… lo que queramos. Por supuesto, ciertas fotografías de Joel Sternfeld y de otros  para mí son definitivas.  Me interesa el juego que es el lenguaje, investigarlo, tratar de desenmascararlo, y el fotográfico es un auténtico caramelo para enredar. Hay que tener en cuenta que se trata de hablar sin abrir la boca. Todo un reto. Como fotógrafo, no puedo evitar pensar sobre todo ello.

Sorprende de tu libro que, siendo un curso de fotografía, sólo se ilustre con la fotografía de la portada. Entiendo que responde a una intención pedagógica de estimular al alumno que tenga interés en buscar las ilustraciones, a no darlo todo hecho. ¿Esta seria tu estrategia? O, si me permites la broma, ¿es para demostrar que una imagen vale más que mil palabras?
Sí, así es. Creo que la fotografía se “estudia” bien simplemente hablando de ello. En este caso, yo ya contaba con internet para “poner cara” a lo hablado. Si no hubiese existido internet, la cosa hubiese sido más complicada. Creo que la fórmula libro-internet ha funcionado, pienso  que didácticamente  es buena. Por supuesto exige más del lector, pero nos dirigimos al lector “joven fotógrafo” dispuesto a lo que sea.
Con respecto a la imagen que vale o no mil palabras, lo extraordinario es que un millón de palabras nunca podrán “decir” lo que “dice” una imagen, y un millón de imágenes no podrán decir “Ser o no ser, esa es la cuestión”. Son dos líneas paralelas que ni tan siquiera se tocan en el infinito. Es la magia del lenguaje.

De todos los fotógrafos que citas en tu libro ¿hay alguno que consideres que está por “compromiso”, que hayas considerado importante su referencia sin que te emocione especialmente?
Ciertamente tengo mis preferencias, pero no ha habido ninguno que no respete. He utilizado nombres que he considerado útiles para continuar indagando. Hay muchos que no están y que me interesan especialmente. Pero todo no es posible.

¿Cuál consideras que es el “alimento vital” para un fotógrafo?
Cultura, conocimiento, interés, curiosidad sin límite, pasión por la fotografía, todo lo que se pueda “engullir”… Se trata de comprender de que la fotografía no se aprende, sino que es todo el conocimiento del mundo que tengamos acumulado el que va a hacer posible o no que podamos construir un edificio al que llamaremos “nuestra obra fotográfica”. En esto, pienso que un fotógrafo no está muy lejano de un escritor o de un cineasta.

He observado un desuso social de la palabra “semiótica” ¿estarías de acuerdo? ¿Tienes una opinión al respecto?
Interesante pregunta, y sí, estoy de acuerdo. Hay que volver al estudio de las imágenes para comprenderlas y finalmente poder hacerlas, de hecho para ello se inventaron las palabras, para descifrarlas. Además sería un buen momento para reivindicarlo porque ya podemos hablar de ello con un lenguaje simple, cómodo, “comprensible”. Ya no es necesario “poner cara de estructuralista” y el que lo hace corre el peligro de aburrir. El libro de Stephen Shore “La naturaleza de las fotografías” deja esto bien claro. Y por supuesto hay muchos más libros en este sentido. En todo caso, cuando intento saber un poco más de qué va todo esto, prefiero a un Gilles Deleuze que encerrarme en lo que llamaría con cierta ironía, pero con amabilidad,  el “ghetto artístico-fotográfico”. Hay que ir a por quienes realmente saben de fotografía.

¿Resulta más fácil hablar de formas que de conceptos?
Desde mi punto de vista, no. Para mí, y es una opinión, la forma es el concepto en fotografía, y lo que la hace un medio apasionante. La forma es el problema, todo lo demás viene por añadidura. Podemos hablar de lo que queramos dependiendo de cuando y/o donde pongamos la cámara. El concepto es el resultado de la forma, en todo caso nunca iría por delante, nunca sería previo. El discurso lo dan las imágenes, nunca lo contrario. También es un asunto interesante y en el que  volveríamos a retomar la figura del artista plástico.

¿Cuál es tu principal motivación fotográfica?
No lo sé, me gusta mucho hacer fotografías, pero cojo la cámara solo cuando creo que tengo más o menos cercada la fotografía que quiero obtener. Es decir, cuando ya casi la veo en mi cabeza antes de hacerla. Vivo la fotografía como un gran placer, disfruto mucho, no siempre fue así. Me veo como ese “joven fotógrafo”. Finalmente, la prueba de ver en un papel si la intuición ha funcionado, y de ser así, es una gran satisfacción.

¿Con que técnica, estética o proceso te sientes más cómodo?
Siempre he trabajado de manera parecida. Fotografío en blanco y negro, y ello es perfectamente compatible para mí con el hecho de que muchos de mis fotógrafos favoritos trabajan en color. Sin embargo, me gusta hacer fotografías en blanco y negro.
No tengo ninguna sensación especial con la aparición de la tecnología digital, ni tan siquiera nostalgia, a pesar de que todo mi trabajo fotográfico, lógicamente ha sido realizado con tecnología analógica. No siento un mayor salto cualitativo que el hecho de cambiar de modelo de coche. Simplemente las ventajas son conocidas, y queramos o no, la tecnología digital ya está “instaurada”. Personalmente, lo considero un hecho extraordinario.

¿Tienes una focal y un formato de referencia?
Mi focal siempre ha sido el equivalente a 50mm. en una réflex analógica. Podría raramente llegar a un 35mm.  o a un 70mm. más a menudo, en retrato. En esas coordenadas me muevo. Coloco la cámara como “si estuviese” en un trípode. Es el marco renacentista, el de Alberti, el de la cámara oscura, en el que me siento cómodo. Primero creo el espacio, y después miro que puede pasar dentro. Me gusta un formato, digamos visualmente bien conocido, y  con ello intento crear un juego  dialéctico con lo que conceptualmente sería mucho menos nítido. Durante muchos años he utilizado el formato cuadrado. Desde hace ya un tiempo uso el formato rectangular.

¿La fotografía digital ha cambiado tus planteamientos y, sobretodo, tu visión fotográfica?
No, en nada.

¿Entre la visión fotográfica y la intuición fotográfica hay un camino visible o invisible?
Intentaré una respuesta. La intuición fotográfica es un don, un talento  que algunos poseen, y en ello incluiría a todos los Lee Friedlander que en el mundo han sido, son unos superdotados visuales, no hay muchos. Ralph Gibson sería un buen ejemplo, pero una vez más, hay otros superdotados que no lo parecen tanto porque no llevan el marco visual hasta el límite como los citados. La visión fotográfica es más susceptible de ser estudiada, enseñada, aprendida. Quienes tienen una desarrollada percepción visual fotográfica tienen mucho camino andado… Aunque no todo.

Reivindicas la fotografía pura ¿existe?
Yo no le llamaría pura sino tan sólo fotografía, porque no estoy seguro de que la impura sea fotografía. Sí existe la fotografía, y pienso que con una inmejorable salud. Basta con no tirar la toalla (hacer fotografías “puras” no es fácil)  y seguir investigando su potencial. Hay material de trabajo para rato. Más que nunca contamos con la ayuda de filósofos y escritores, cineastas-fotógrafos, o mejor expresado, con la complicidad de la filosofía, de la literatura, y del extraordinario nuevo video que nos llega. También está ese arte conceptual de los 60s, textual, no pictórico, bastante abandonado durante demasiados años.  Me interesan mucho líneas como la de Hamish Fulton, y ciertamente el surrealismo y el discurso “duchampiano” considero que siguen siendo sólidos pilares. La fotografía contemporánea lo sabe bien, sabe que la palabra amplia la visión, que la fotografía se nutre de un material documental pero actúa con la mirada del creador de imágenes. Por cierto, los pintores tendrán que ponerse a pintar algún día.

¿Hay algún aspecto de la vida, o de la condición humana, que sólo sea representable fotográficamente?
Sin lugar a dudas. Todo aquello que sea “transportable” y “codificable” exclusivamente en el lenguaje fotográfico, un retrato fotográfico, por ejemplo. Respuesta quizás insatisfactoria, pero es tal como lo veo.

Con las nuevas tecnologías, tenemos muchas alternativas para hacer una fotografía, pero ¿sabemos qué fotografiar? ¿Fotografiamos más porque podemos y no porque queremos?
Las nuevas tecnologías son peligrosas en un aspecto. Es demasiado fácil y barato hacer fotografías con ellas. Es necesario trabajar con cabeza de “analógico”, incluso en algunos casos llegar a sentir que una 5D pueda ser una cámara de placas, pienso que ello es posible. Con estas nuevas cámaras las fotografías siempre salen, incluso muy “bonitas”. De hecho, podemos obtener ya cientos de fotografías “buenas y bonitas” tan sólo con la ayuda del azar. Lo que no va a darnos el azar es la posibilidad de plasmar conocimiento en términos de pensamiento visual. Es ese el problema y lo que hace a la buena fotografía aún más atractiva.

En tu libro citas: “…Si no sabemos de qué tratan nuestras fotografías, difícilmente van a saberlo los demás, y si los demás no pueden acceder a saber de qué tratan nuestras imágenes, es que aún no somos fotógrafos…”. Para mi gusto es una frase para enmarcar. Aparte de saber expresarse con imágenes, creo que, a veces, no es que no sepamos que fotografiar, sino que no sabemos que contar. La duda: ¿siempre hay que contar algo?
Lo único que nos exige la fotografía es que sepamos expresarnos en imágenes. No hay más. No hay nada que contar… Y mucho que mostrar, en otras palabras, que decir. Quizás no sabemos qué contar porque el medio te dice que no hay nada que contar. La trampa que nos tiende la fotografía es que en sus imágenes también vemos el mundo y podemos llegar a pensar que su fin es el mundo, y que “lo expliquemos”. Para ello es un mal medio, la fotografía no cuenta nada, no explica nada. Para ello ya está el texto articulado, el pensamiento lógico, el que tiene sintaxis, el que nos enseñaron en casa y en el colegio. La pregunta, y pienso que es concluyente, sería: ¿Qué cuenta una sonata de Beethoven o la guitarra de AC/DC? Nada. Es expresión pura que te llega al estómago si está resuelta. Soy de los que piensan que es aplicable al 100% a la fotografía. Nadie pregunta qué cuenta un cuadro de Jackson Pollock, se limita a incrustarlo en su mente, y en todo caso ya se hablará de ello en otro momento.

¿Llevas siempre una cámara encima?
Casi nunca. Mi actitud siempre ha sido la de “hoy voy a hacer fotografías”  con una clara intención. En los últimos tiempos, una pequeña G9  en el bolsillo me está convirtiendo en un fotógrafo que puede llevar una cámara sin tener un plan predeterminado, sin disponer de una intención previa. Esto ha sido muy reciente.

Cuando tienes una cámara en tus manos ¿sabrías describir todo tu proceso emocional o sensitivo hasta que realizas una fotografía?
Pienso que es un proceso más racional. Un fotógrafo posee un formato, un marco visual, un mundo visual y conceptual, y su problema es que tiene que “negociarlo “ con un mundo caótico que no atiende a razones, que hace lo posible para que nuestra fotografía fracase. El reto está en vencer a ese mundo hostil sin renunciar a nuestro “formato”. Personalmente, yo lo vivo como una batalla de la que tengo que salir vencedor. Tengo a veces la sensación de que estoy domando a un caballo. Porque  finalmente uno se decide a fotografiar para añadir una nueva fotografía a la colección de fotografías que está formando. Yo no puedo imaginar que Kertész saliese a fotografiar con otro fin que no fuese el de obtener una nueva fotografía para ampliar su colección de fotografías de Kertész.

¿Una fotografía que necesita ser explicada, necesariamente es peor fotografía que otra que se entienda por si sola?
¿Explicada o justificada? Explicar es añadir un texto “explicativo”. En fotografía el texto “explicativo” lo conforma la obra. Las fotografías ya no sólo se ven, sino que se leen. El texto explicativo de una fotografía de Diane Arbus es su obra, un texto que se encuentra dentro del espacio lingüístico. Cuando entro en una exposición nunca leo el texto del panel que está en la puerta de la galería. Veo la obra y si “me ha hablado” leeré el texto después como ”información añadida”, quizás con vocación didáctica. Si la obra no me ha hablado, no lo leeré. Hay quizás dos tipos de texto, los que amplían el significado de la obra, la enriquecen, y los que intentan justificar lo injustificable, lo que las fotografías no han sabido decir.

¿Se puede fotografiar el alma en un retrato? ¿Cómo?
Pienso que no, aunque eso era lo que buscaba Julia Margaret Cameron. No estoy seguro de que lo consiguiese, Nadie “es“ durante 1/60 seg, y menos frente a una cámara. Finalmente un retrato es tan solo una representación “teatral”. En todo caso, pienso que no es una buena idea plantearse el retrato en estos términos. Un retrato es el producto de un favor que te hace una persona dejándote su apariencia para que puedas seguir haciendo tu obra. Cuando veo a Marilyn Monroe, a los duques de Windsor, a Einsenhower y a Groucho Marx fotografiados en el mismo saco por Richard Avedon, solo podria percibir, en todo caso, la mente/alma de Avedon.

¿Quieres escribir otro libro? ¿Sobre que te gustaría escribir?
Estoy usando el tiempo del que dispongo en un par de cosas, pero acogiéndome a la superstición anglosajona por la cual trae mala suerte hablar de algo que aún no está terminado, lo dejaré en que sigo dando vueltas a estos asuntos y que intentaré que salga algo algún día. Hay algo que me gustaría hacer algún día, hablo de cine, pero me parece que para ello hay que tener más tiempo.

Un requisito para ser fotógrafo es amar la fotografía a base de conocerla.¿Otro requisito seria leer tu libro para iniciar este romance?
Hay muchos libros buenos.

Un tercer requisito podría ser participar en uno de tus talleres ¿Qué le dirías a una persona indecisa para convencerla?
Que se va a encontrar con gente muy agradable con la que quizás va a compartir algunos intereses, y que normalmente lo pasamos muy bien.

Encara queda alguna plaça lliure pel taller, però tot i això sabem que ha despertat gran interès i que tots els que ho voldrien no podran assistir-hi. Per aquest motiu, hem decidit organiztar una xerrada-col·loqui gratuïta amb Eduardo Momeñe per a tothom que hi estigui interessat, independentment si a l’endemà pot o no assistir al taller.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Així doncs, el dia abans del taller, divendres 25 a les 7 del vespre fins aproximadament les 9, podrem estar amb l’Eduardo Momeñe en una xerrada-col·loqui al voltant de la fotografia. Un acte distès i obert que no te res a veure amb el taller de l’endemà, que evidentment serà una jornada amb un plantejament més concret i immersiu al voltant de la mirada fotogràfica i del procés creatiu.

Com que no en teniem prou, encara hem preparat una altra sorpresa que pot servir per animar als indecisos: després de la xerrada-col·loqui, farem un sorteig d’obsequis cedits pel nostre patrocinador DISEFOTO, coneguda empresa d’importació i distribució d’equips i accessoris fotogràfics que representa marques tan importants com Leica, Lowepro, Slik o B+W, entre d’altres. A més, DISEFOTO és  patrocinador del Concurs Mensual EF.

En resum: en acabar l’acte tres persones afortunades s’enduran una motxilla Lowepro SlingShot 300 AW, un trípode Gorillapod SLR i un tripode Gorillapod Magnetic, respectivament. Cal dir gaire més?

La Xerrada-Col·loqui tindrà lloc al Teatre de la Massa (Plaça el Teatre 1, Vilassar de Dalt, veure mapa) a 20 minuts de Barcelona. El teatre té força capacitat, però us preguem que ens confirmeu la vostra assistència complimentant el formulari adjunt, per tal que puguem fer una previsió de l’aforament.

Podrem escoltar al mestre i també preguntar, trobar-nos amb gent amb la mateixa afició i, per què no? Potser ens pot tocar un premi!

Us hi esperem el divendres 25 de març, no hi falteu!

Acerca de la mirada fotográfica

Amb la fotografia digital tots n’hem aprés de nou i la tecnologia ha reclamat molta part del nostre desig de coneixement, però ben aviat ens hem tornat a fer preguntes i a voler saber què dir i com dir-ho amb les nostres fotografies. Un concepte que potser no és nou, però que segueix més vigent que mai, podria ser el d’educar la mirada. Un pas endavant per a qui ja ha cobert el desconeixement inicial sobre pixels, focals i d’altres aspectes més tecnològics que fotogràfics, quelcom que ens ajudi a millorar la nostra creativitat, a saber expressar a traves de les fotografies.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Eduardo Momeñe es fotògraf i divulgador, ha escrit gran quantitat d’assajos i articles sobre estètica fotogràfica. Fotògrafs de renom han estat entre els seus alumnes als nombrosos tallers, cursos i seminaris que ha impartit.

La revista Fotografias o la serie de TV La Puerta Abierta son ja obres de culte pel que fa a la difusió de la fotografia. El seu darrer llibre La Visión Fotográfica, del que s’en ha parlat sovint aquí, és gairebé de lectura obligada per a qui busca entendre els mecanismes de la fotografia.

Acerca de la mirada fotográfica es el títol que l’Eduardo Momeñe ens ha suggerit per a un taller que ens donarà pautes perquè gaudim de la fotografia, perquè la comprenguem, perquè la visquem.

Els objectius del taller son:

• Comprendre el medi fotogràfic com a mitjà expressiu i creatiu.
• Ampliar la nostra formació, estimular la nostra afició i aprendre a gaudir-ne.
• Entendre la fotografia com un mitjà intel·ligent i culte.
• Aclarir conceptes al voltant de la fotografia.
• Obtenir certes idees que potser modifiquin certs plantejaments al voltant de la fotografia.

No es tracta d’un taller de reflexió abstracte sobre fotografia sinó un intent de comprensió del medi fotogràfic per que les nostres fotografies siguin més conscients i per tant més intel·ligents. Parlarem de grans fotògrafs i d’altres referències culturals que ens ajudaran a millorar, a construir imatges més sòlides i, al cap i la fi, a ser millors fotògrafs.

La jornada tindrà lloc al Museu-Arxiu de Vilassar de Dalt (Masia Can Banús, C/Marqués de Barberà 9, Vilassar de Dalt, veure Google Maps). L’horari serà de 10:00h a 14:00h i de 16:00h a 20:00h, amb un petit descans, cafè i coca, a la primera part.

Si esteu interessats en assistir a aquest taller, no badeu gaire! Encara queden dies, però més val preveure. El preu del taller és de 100€ i haureu de sumar-hi 25€ (125€ en total) si voleu dinar al restaurant La Taverna de Les Sedes. Recomanem però que ho feu, doncs es un bon moment per a conèixer gent amb els mateixos interessos, treure dubtes, aclarir conceptes, etc.

Podeu fer l’ingrés al compte 0081 0379 88 0001142220 del Banc Sabadell Atlántico (indiqueu el nom i telèfon o e-mail de contacte). Agraïm als qui ja heu fet la reserva per assegurar-vos la plaça i que ens ha donat una pauta per saber l’interès que ha despertat aquest taller. Esperem també la vostra col·laboració fent efectiu l’import del taller.

Es tracta de veure el procés d’obtenció de fotografies amb càmeres de gran format. Tindrem una part teòrica en la que s’explicarà la tècnica i el procés i una part pràctica on fotografiarem diferents motius: un edifici, un retrat, un bodegó…  I tot el que puguem i se’ns acudeixi!

Una càmera de gran format ens pot provocar molt respecte i podem pensar que queda molt lluny dels procediments fotogràfics actuals. Pot donar la sensació que és una càmera molt complexa, però en realitat la seva estructura és tan senzilla, que és idònia per entendre tots els conceptes tècnics que ens puguem plantejar actualment i pot ser molt aclaridor tant per als que utilitzin aquests tipus de càmeres com per qui només utilitzi les digitals.

Es una molt bona base per entendre el perquè de moltes de les preguntes que ens van sorgint a l’hora d’aprofundir en el tema fotogràfic. La seva versatilitat és apassionant i ens pot ajudar a estimar una mica més, si cal, el món de la fotografia.

Aquesta trobada és una proposta molt engrescadora de la mà d’en Joan Porredon. Ell mateix s’encarregarà de la part més teòrica. Per la part pràctica comptarem també amb Pitu Estol (fotògraf professional) i Pep Mínguez, que ens guiaran i aclariran els dubtes que vagin sorgint.

Podrem veure diferents models i formats: Linhoff, Sinar, Cambo; de 9×12, de 13×18 i potser 20x25cm.

La idea inicial en plantejar-nos aquesta activitat era utilitzar material Polaroid per veure el resultat, però en Pitu Estol s’ha ofert ha portar la seva pròpia càmera amb un respatller digital (Fase One). D’aquesta manera podrem veure el resultat per pantalla, remenar-lo i endur-nos el fitxer fins i tot si ens interessa.

Recordeu que hem fet algun article sobre fotògrafs actuals que treballen amb aquest tipus de càmeres: Joel Sternfeld, Richard Misrach, Edward Burtinsky o els clàssics com Adams o Weston també ho han fet.

La trobada tindrà lloc el dissabte 5 de febrer de 10:00h a 14:00h i de 16:00h a 19:00h, amb un petit descans a la primera part. L’exposició teòrica la farem al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt (Marquès de Barberà 9, Vilassar de Dalt, veure mapa) i als voltants del Museu farem les fotos i en visualitzarem els resultats.

El preu d’aquesta trobada és de 35€, incloent el dinar al restaurant La Taverna de Les Sedes. Com veieu es un preu simbòlic, gairebé gratuït, doncs el cost del menú ja és de 25€, la resta, 10€, la destinem a pagar el dels ponents (s’ho mereixen, no?) i altres despeses addicionals.

En el futur, aquest tipus de trobades només seran gratuïtes per als posseïdors del carnet Amic d’EF, que ben aviat engegarem.

Podeu reservar la vostra plaça fent  l’ingrés en el compte 0081 0379 88 0001142220 del Banc Sabadell Atlántico (indicant el nom i telèfon o email de contacte).

Finalment una noticia d’última hora: ja tenim data pel primer taller de l’any. El proper 26 de març comptarem amb un dels grans fotògrafs i teòric de la fotografia: Eduardo Momeñe. Si ho voleu i per assegurar-vos la plaça escrivint un correu a tallers.ef@gmail.com ja podeu fer la vostra reserva prèvia i us avisarem quan en sapiguem els detalls, preu, etc.

Una càmera de gran format ens pot provocar molt respecte i podem pensar que queda molt lluny dels procediments fotogràfics actuals. Pot donar la sensació que és una càmera molt complexa, però en realitat la seva estructura és tan senzilla, que és idònia per entendre tots els conceptes tècnics que ens puguem plantejar actualment. La seva versatilitat és apassionant i ens pot ajudar a estimar una mica més, si cal, el món de la fotografia.

Aquest és l’any del tercer aniversari i ja es hora de renovar la web, fa temps que hi estem al donant voltes i ha portat i portarà encara molta feina, però ens agradaria tenir-la llesta per a celebrar-ho, cap al mes de març.

Us mostrem el plantejament del nou disseny, que encara pot variar una mica en funció d’algunes coses a concretar. Alguns apartats tindran més protagonisme que fins ara, hem incorporat noves opcions i funcions, creiem que serà més accessible i amb molta més informació d’un sol cop d’ull. Millorarà l’accés i les prestacions, la rapidesa, etc. També volem redissenyar les galeries, per millorar-les, fer-les més simples i accessibles.

Diàriament hi haurà una noticia nova a la portada com venim fent bona part d’aquest any menys divendres i caps de setmana, recordem que abans n’eren dues cada dia. Els redactors d’aquestes son els que ja coneixem tots i esperem que per molt de temps. Recordem que no es pas cosa de 10 minuts ni d’una hora elaborar una noticia de portada i sovint són de molta qualitat. Per això els hi hem de continuar agraint.

Volem fomentar les trobades temàtiques en les que apart de professors externs, nosaltres mateixos (qui s’ofereixi a fer-ho) puguem ser part activa en l’ensenyament de tècniques o de compartir experiències al voltant de la fotografia. Aquestes les començarem molt aviat, abans d’un mes (ja ho anunciarem) i serà una trobada temàtica sobre gran format, amb en Joan Porredon i potser algú més com a convidat. Tindrem l’oportunitat de experimentar l’estil de treball que en Joan anomena Slow-Photo.

Continuem un any més fent tallers com fins ara. Primarem per sobre de tot la qualitat de la temàtica i del ponent. Podem avançar que el primer taller després del aniversari d’EF serà amb l’Eduardo Momeñe. Un plat fort per començar, però que de segur ens obrirà una nova visió i farà que ens replantegem moltes coses.

Volem obrir el Concurs Mensual a tothom, treure la restricció d’haver participat a EF i anunciar-ho a la gran quantitat d’amics que tenim pel Facebook, i per això estem buscant un nou sistema per gestionar-ho de manera més automàtica que fins ara i no haver d’assumir més feina si hi han moltes més fotografies. Això si, el premi l’enviarem contra-reembossament per no incrementar la despesa mensual (temps de crisis).Volem donar més volada també al Tema Setmanal amb les noves galeries i amb nous al·licients, esperant que hi participi mes gent, i també a les altres activitats que es fan periòdicament i que també son assumides per diferents col·laboradors.

Estem també buscant més patrocinadors, tant per aquestes activitats com per aconseguir el suport econòmic que venim necessitant. I per aquest fet també activarem el que es va comentar del carnet d’amic d’EF, amb descomptes a diversos establiments, descomptes als tallers i altres avantatges que ja anomenarem.

Tal com varem dir, preveiem oferir allotjament per a qui vulgui tenir la seva pàgina web, inicialment sota el subdomini d’espaifotografic i més endavant amb domini propi si es desitja, amb un ventall de diferents plantilles i opcions per a la creació de la web pròpia.

Les visites son l’indicatiu de que la web està quallant i encara que amb èpoques de més activitat, actualment estem al voltant de les 600 diàries. Ens agradaria continuar creixent i fer d’EF un lloc de referència al món de la fotografia en català. Per això necesitem que continueu donant-nos suport  i que ens comenteu el que hi trobeu a faltar o el que us agradaria trobar-hi. I si algú de vosaltres vol col·laborar de manera més activa, no dubteu a dir-ho, estarem encantats de rebre també aquest tipus de suport.

I per últim, ens agradaria celebrar el nostre tercer aniversari tal com ho varem fer el primer any: amb una bona calçotada. L’any passat no es va poder celebrar, però enguany la liarem més gran. Caldrà que us apunteu quan donem els detalls i com que l’aforament és gran però limitat, tindran preferència els qui varen venir a l’anterior edició. De moment només en sabem la data: serà el diumenge 27 de febrer. Ens podeu enviar un correu si voleu reservar la vostra plaça.

En fi, bon començament d’any!

L’any 1925 comença a treballar per a la revista Vogue i des d’aquell moment el seu èxit anirà creixent, i seguirà com un dels responsables de la revista durant molt de temps. El 1931 es trasllada de nou a Londres i segueix treballant en la edició anglesa de Vogue fins al 1935, l’any que decideix marxar als Estats Units on va residir, fins a la seva mort, a ciutats com New York, Hollywood i Los Angeles.

Cal tenir en compte que durant els anys 20 i tota la dècada dels 30, tant a Europa com als Estats Units, es començava a definir el moviment surrealista que, oficialment, es va autoproclamar com a tal el 1924 de la mà de Man Ray, un artista polifacètic que publicava a revistes com “L’Art Vivant”, “Jazz”, “Paris Magazine” des d’on anava fent circular l’ideari surrealista. A finals dels anys 30 les revistes de moda s’havien fet seves bona part de les aportacions estètiques d’aquest moviment, l’havien assimilat i re-conduit i van ser justament aquestes publicacions, les que varen optar per les avantguardes i per deixar pas a noms com Jean Cocteau, Leonor Fini, Cecil Beaton, Man Ray i el mateix George Hoyningen-Huene.

Tot això va portar a una renovació absoluta el món de la moda, de l’estilisme i de la fotografia com a vehicle per a mostrar-ho al public. Amb aquestes revistes va néixer, tal com el coneixem avui, el concepte d’ “estrella” (de la moda, del cinema…) i la professionalització dels qui “posaven” davant la càmera i que, a partir d’aquell moment, varen passar a ser anomenats definitivament com a “models”.

George Hoyningen-Huene representa i exemplifica el naixement de tot aquest concepte de la moda dins la fotografia. Els seus coneixements de la escultura grega i la seva passió per l’art clàssic el varen portar a crear un món proper a l’ideal de bellesa on els seus models sempre adoptaven postures de gran plasticitat que, juntament amb l’atmosfera inquietant, plena de silencis i misteri conferien a les seves imatges un caire surrealista que agradava i marcava tendència. La elegància que destil·len les seves composicions va fer que es convertís en un dels fotògrafs més reclamats per les “estrelles” del cinema a Hollywood, on hi va viure uns quants anys tal com comentàvem a l’inici. (Aquesta fotografia d’ Ava Gardner n’és un bon exemple )

De la seva primera etapa, a París i Londres,  ens va deixar sèries de retrats com els de Lee Miller, Cocteau, Cartier Bresson, Coco Chanel i tota una sèrie de fotografies d’estudi, de banyistes als qui veiem en grup o individualment, que es varen convertir en icones de la fotografia i varen ser reproduïts i copiats per il·lustradors, grafistes i innumerables fotògrafs des d’aquell moment i fins a l’actualitat.

Hoyningen-Huene va ser dels primers en reproduir amb encert ambients propis d’exteriors naturals a dins d’un estudi amb llum artificial i amb decorats. Això li va obrir un altre camí als Estats Units dins el món del cinema i va convertir-se en un dels assessors fotogràfics més importants per a directors com Gerge Kukor amb qui va treballar en diverses ocasions.

Una de les seves fotografies més conegudes, “The Divers”, mostra a una parella de banyistes asseguts sobre una passarel·la amb el mar al fons. Aquesta imatge idíl·lica, amb tot el que transmet de calma, serenor; aquestes mirades que no veiem però intuïm, que miren a la llunyania, més enllà de l’horitzó…  Aquesta fotografia es va fer als estudis de Vogue a París, l’any 1930, recreant la llum del sol i la atmosfera pròpia d’una escena de bany amb un petit decorat i un mur, al fons, fora de focus, que ens dona la sensació de la línia de mar.

Huene feia servir molts tipus de llum i aprofitava en molts cassos la del propi set de rodatge on feia retrats d’actors enmig de la filmació. Llum tipus espot, més pròpia de la il·luminació teatral, i inclús flaixos dels més corrents. Sempre però intentant dibuixar escenes elegants i cuidades a partir de la creació d’atmosferes i textures gràcies al seu control de la llum. El seu estil va crear escola dins el món de la moda, i els seus retrats —plens de glamour— dels actors de Hollywood de l’època, les estrelles del moment, han passat a formar part de la història de la fotografia.

Un dels seguidors més destacats, que va començar com a assistent seu l’any 1925 a París i va ser també el seu amant, és el  reconegut fotògraf de moda Horst  P. Horst. Un personatge que va fer de model de moltes de les fotografies de cossos masculins, com la que hem comentat anteriorment (The Divers). Un fotògraf que mereix per si sol tot un article a part.

George Hoyningen-Huene va morir a Los Angeles el 1968 deixant empremta sobre vàries generacions de fotògrafs, per la seva aportació a la fotografia de “moda”, per la seva qualitat com a retratista i per la seva manera de veure el nu masculí.

Podeu veure algunes de les  fotografies que va fer a Ava Gardner aquí. Una sèrie de fotos més, en aquesta galeria i a Staley Wise Gallery.

Aquest treball de recuperació d’una obra que restava totalment dispersa i poc documentada va tenir com a resultat una complerta exposició dins el marc de la Primavera Fotogràfica de Catalunya de 1984. En la mostra es varen exposar bona part de les copies originals positivades directament per l’autor que encara estaven en bon estat,  i nous positivats a partir dels negatius recuperats procedents de col·leccions particulars i de l’arxiu de la família.

Josep Masana (en alguns llocs trobem escrit “Massana”) va néixer a Granollers l’any 1892 i es va aficionar molt aviat a la fotografia. Després de muntar un primer estudi a Granollers, va decidir traslladar-se a Barcelona per aconseguir una millor difusió del seu treball com a professional de la fotografia.

Després de provar diferents locals, Josep Masana va fixar definitivament el domicili  del seu estudi de fotografia a la Ronda de Sant Pere l’any 1924.  La seva fama a la ciutat com a retratista va anar creixent i li varen començar a sorgir encàrrecs per cartells publicitaris de firmes conegudes. Ben aviat, a la Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929, va rebre la Medalla d’Or per les fotografies presentades en aquesta mostra.

Masana es va dedicar professionalment doncs, des del principi, a la fotografia i es va especialitzar en el retrat. Influenciat pels primers moviments europeus avantguardistes i, sobre tot, per la creació de la Bauhaus i la renovació estètica que es va produir, la seva posició envers la fotografia sempre va estar en la línia de les tendències del moment.

Molt atent també a totes les novetats que sorgien dins l’àmbit del cinema —una altre de les seves aficions— Josep Masana va fundar el Cinema Savoy al Passeig de Gràcia l’any 1935. També va ser gerent de la Oficina d’Informació Cinematogràfica, una entitat que publicava tot el referent al món del cinema i els avenços que s’anaven produint dins aquest camp.

Una de les tècniques en les que va aportar una nova visió va ser dins el fotomuntatge, una tècnica que va utilitzar molt en la seva vesant publicitaria amb treballs coneguts per a firmes com Optica Cottet, Rolls, Perfums Parera i d’altres. En tots aquests treballs hi podem apreciar una mirada moderna reflectida en la utilització de recursos molt variats: associació d’imatges, distorsions de perspectiva, captació de la velocitat i el moviment i la utilització de la tipografia sobreposada a les imatges.

Amb això va anar marcant un estil propi, personal i característic que es va acabar d’expressar en tota la seves possibilitats en una de les temàtiques que varen centrar la major part de la seva obra, el nu, els cossos masculins i femenins tractats quasi com a escultures. Uns cossos amb textures sota una llum directe que destaca la linealitat de les formes sense caure en la suavitat amb que, els pictorialistes del moment, tractaven les imatges.

Un altre dels elements característics en les fotografies de Masana era la utilització del fons absolutament negre i una llum dura per sintetitzar les  postures dels models tot jugant amb les ombres i el contrast. Encara que la seva obra es pot emmarcar dins el pictorialisme, aquest tractament personal el fa diferent i marca una distancia en molts aspectes. La sensualitat és molt més directe i lo essencial s’ens presenta amb energia sense endolcir ni suavitzar els continguts.

Durant la seva carrera va exposar amb d’altres fotògrafs publicitaris com ell i, molt especialment amb Josep Sala, amb qui publicaven habitualment les seves fotografies a revistes com d’Ací d’Allà o 4 Estacions. També es va relacionar amb fotògrafs destacats com Pere Català Pic i Emili Godés.

No hi ha massa informació de la seva obra i molt poques imatges accessibles en forma de galeries en llocs web. A part de les ressenyes que es varen fer en el moment de la firma del conveni  —que comentàvem a l’inici— entre la família i l’Institut Fotogràfic de Catalunya i les notes biogràfiques dins els catàlegs a les exposicions que es varen muntar en aquell moment, i una al Centre d’art Santa Mònica l’any 1994, hi ha molt poques publicacions que s’hagin fet ressò de la seva obra.

Potser per això  la mostra Praga, París, Barcelona. Modernidad fotogràfica de 1918 a 1948 que va tenir lloc aquest mateix any al MNAC (Barcelona) va esdevenir un homenatge a la aportació a la fotografia d’uns  fotògrafs de casa nostra, com Josep Masana, que en el seu dia no varen rebre el reconeixement que mereixien.

El tema del Concurs Mensual EF de desembre és ben estacional: l’hivern. Però us donarem un material d’inspiració per treballar. El que us volem demanar és que il·lustreu amb tres fotografies els següents haikús japonesos:

És a dir, heu de fer un tríptic fotogràfic atenent a les sensacions, idees, sentiments o imatges que us inspirin aquests tres breus poemes japonesos. Podeu destinar una foto a cada haiku, o bé tractar-los en conjunt, canviar l’ordre, etc. Senzillament, us demanem que els llegiu amb cura i mireu de captar el seu esperit i d’expressar-lo en les vostres fotografies.

Quant a la  presentació de les fotos, us proporcionem una plantilla PSD per tal que munteu el tríptic. Com veureu, la plantilla té quatre capes: una per cada foto i la quarta per emmarcar-les amb un mínim filet blanc. No heu d’alterar les dimensions, distribució ni estructura d’aquesta plantilla. D’aquesta manera, us serà molt fàcil presentar la vostra obra ajustada al format que demanem.

Com que la imatge resultant és força més gran de l’habitual, per aquesta edició del Concurs Mensual ampliem el límit pel pes dels arxius a 350KB. Si us plau, feu servir “Guardar para la web y dispositivos” per comprimir convenientment el tríptic final, eliminant les dades EXIF i sense incrustar el perfil de color (que ha de ser sRGB, evidentment).

Podeu presentar les vostres fotos, atenent-vos a les normes habituals però amb les esmentades excepcions, fins al diumenge 2 de gener de 2011 a les 24:00h.

L’Oriol Alamany i l’Eulàlia Vicens, junt amb l’agència Africatraks, fan un taller fotogràfic al Marroc. És més d’una setmana, del 16 al 24 d’abril, aprofitant la Setmana Santa del 2011. Es tracta de recórrer el país en vehicles 4×4 (màxim tres persones per vehicle) cercant els indrets ideals per fer fotografies de viatge i natura.

Des d’espaifotografic donem suport a aquesta iniciativa de l’Oriol i col·laborem en la seva difusió. Pensem que és una excel·lent oportunitat de practicar la fotografia de natura amb un dels fotògrafs amb més prestigi i projecció internacional del nostre país. Si us agraden aquestes especialitats fotogràfiques i teniu la possibilitat de aprofitar les vacances de Setmana Santa per fer-ho, estem segurs que gaudireu d’una experiència inoblidable.

Ciutats imperials, muntanyes de l’Atles i desert del Sàhara

Si en el món hi ha un país fotogènic sense igual aquest és, sens dubte, el nostre proper veí Marroc. La seva proximitat fa que sovint el tinguem oblidat com a destí “exòtic”, quan els seus variats paisatges, els seus pobles d’aspecte medieval i els animats mercats de les seves ciutats conserven una autenticitat molt més gran que la d’altres destinacions més remots.

Durant la Setmana Santa de 2011 tens l’oportunitat de participar un taller pràctic de fotografia sobre el terreny, acompanyat per Jordi Gomis, expert guia coneixedor del país, i també pel fotògraf professional Oriol Alamany, beneficiant de l’experiència que com a creador d’imatges ha adquirit en vint anys de viatges al voltant del globus i diversos viatges al Marroc.

Al llarg dels nou dies de primavera que passarem al nord d’Àfrica, l’Oriol estarà a disposició dels assistents com a assessor fotogràfic, mentre que en Jordi Gomis s’ocuparà de guiar-nos pel Marroc i l’Eulàlia Vicens del bon desenvolupament de l’activitat.

La finalitat d’aquest taller és fotografiar en un entorn de grans atractius visuals i obtenir el màxim rendiment fotogràfic de les localitats que visitarem. Compartirem coneixements i experiències sobre aquest fascinant país, parlarem de fotografia, la practicarem sobre el terreny i debatrem de tècniques i trucs per obtenir un complet reportatge dels llocs visitats. Tot això en companyia d’un grup de persones amb les quals comparteixes la passió per la fotografia i els viatges. Però a més de fotografiar, quan sigui possible també revisarem i comentarem algunes de les imatges obtingudes, un excel·lent manera d’aprendre perquè les teves fotografies millorin dia a dia.

El nostre destí seran les fascinants ciutats de Fes i Marràqueix, en les medines declarades Patrimoni de la Humanitat el temps sembla haver-se aturat, oferint magnífiques oportunitats per a la fotografia. També les muntanyes de l’Atles Mitjà, on buscarem als grups de Macacos de Berberia que habiten els bells boscos de Cedre de l’Atles.

Creuarem les elevades muntanyes de l’Alt Atles, amb les seves atractives gorges de roca, altiplans desolats, pobles i kasbahs que poc han canviat des de l’Edat Mitjana. Al Gran Sud ens endinsarem amb els vehicles 4×4 al desert del Sàhara a la recerca dels seus oasis i dormirem en una haima (tenda berber) al mig de les dunes de sorra taronja. Si alguna cosa no faltarà són els motius per omplir les targetes de memòria de les nostres càmeres!

Aquest viatge és adequat per a fotògrafs de tots els nivells, ja que el tracte personalitzat al llarg del viatge permet adaptar-se a les necessitats individuals de cada persona.

Què ens diferencia?

Aquest Taller Fotogràfic al Marroc no és un viatge com els oferts per altres agències. A l’hora de comparar preus, compara també prestacions i tingues en compte que:

• L’itinerari ha estat dissenyat per fotògrafs per a fotògrafs, sobre la base de la nostra experiència prèvia en el país i pensant bàsicament en l’obtenció d’imatges.
• A més d’un expert guia i els conductors locals, tindràs a la teva disposició a un fotògraf professional en actiu, col·laborador habitual de les més importants publicacions especialitzades en viatges i natura, i amb una àmplia experiència en la realització de cursos i tallers, tema en el qual l’Oriol va ser pioner a Espanya. A més d’aprendre sobre el terreny com treure el millor partit al teu equip fotogràfic i les tècniques per captar interessants imatges, també veurem com s’organitza un fotògraf durant un viatge i així mateix farem sessions de comentari de les fotografies realitzades.
• Donades les peculiars necessitats de la fotografia digital ens allotjarem cada dia en hotels (excepte una nit que acamparem en una haima a les dunes) per així poder disposar d’electricitat per recarregar càmeres, flaixos i usar ordinadors portàtils. Això ens permetrà descarregar les targetes de memòria i visionar i comentar les imatges en les pantalles dels ordinadors.
• Mentre que l’horari habitual en els viatges organitzats impedeix gaudir de les llums en el millor moment del dia per fer fotografies, el nostre grup funcionarà d’una manera totalment diferent, esmorzant aviat per no perdre oportunitats i així poder captar les millors llums de l’alba.
• Els desplaçaments es realitzaran en amplis vehicles 4×4 amb conductor, amb un màxim de tres participants per cotxe per disposar de més comoditat en els desplaçaments i per facilitar el transport de l’equipatge fotogràfic.
• Tots els participants al taller comparteixen la teva passió per la fotografia, els viatges i la natura, el que serà motiu d’interessants converses i enriquidors debats.

L’equip: Oriol Alamany, Eulàlia Vicens i en Jordi Gomis

Els nostres tallers els condueixen persones amb noms i cognoms, experts en la seva especialitat i apassionats pel seu treball. Persones que estaran al teu costat preocupant perquè gaudeixis del teu viatge al màxim.

Oriol Alamany és un dels fotògrafs professionals especialitzat en temes de viatges i naturalesa més coneguts del país i ha recorregut bon nombre de països del món, havent estat nou vegades en el continent africà. Les seves fotografies i escrits es publiquen en revistes com National Geographic, Viatges-National Geographic, Altaïr, Lonely Planet, BBC Wil·life, Terre Sauvage, Rutes del Món, etc. Les seves fotografies han guanyat diversos guardons en certàmens com l’European Wil·life Photographer of the Year, Naturescapes Images of the Year Awards, o Fotopres. És autor de diversos llibres, entre ells Viatjar amb la teva càmera i Fotografiar la Natura. Amb la seva àmplia experiència professional, així com amb el seu estil clar i informatiu, està considerat un dels millors comunicadors d’aquesta disciplina. S’encarregarà de l’assessorament fotogràfic personalitzat als participants al·llarg del viatge.

Eulàlia Vicens fa vint anys viatjant al voltant del món. Autora de diversos llibres i articles de rutes a peu (com Parcs Nacionals d’Espanya i Itineraris pels Pirineus), ha estat coordinadora de la secció de rutes de les revistes Altaïr i Península. Té una dilatada experiència en l’organització de viatges i en la gestió d’arxius fotogràfics.

Jordi Gomis té vint anys d’experiència en la realització de viatges d’aventura al voltant del món. Des de fa temps combina els viatges personals amb la seva activitat professional de descobriment de destinacions úniques i amagades, compartint la seva dilatada experiència amb les persones a qui acompanya en els viatges. Gran coneixedor del Sàhara, el seu esperit aventurer l’ha portat a obrir rutes inèdites pels deserts africans. Membre d’Africatraks, és llicenciat en Belles Arts i serà el guia del viatge.

Detalls del viatge fotogràfic al Marroc amb Oriol Alamany

• Dates: 16 a 24 d’abril 2011 (Setmana Santa).
• Instructor de fotografia: Oriol Alamany.
• Guia: Jordi Gomis.
• Coordinació: Eulàlia Vicens.
• Preu: 1.880€ (30% en fer la reserva, la resta un mes abans del viatge).
• Places limitades.

Reserves

Els que desitgen formalitzar la seva reserva podeu contactar amb Jordi Gomis d’AfricaTracks en info@afrikatracks.com o al telèfon 606444654. Per a consultes i informació addicional contactar amb Oriol Alamany o Eulàlia Vicens en talleres@alamany.com o bé trucant al 93300 82 28.

Serveis inclosos

• Vols amb avió de Madrid o Barcelona fins a Marràqueix, i de Fes a Madrid o Barcelona. Taxes no incloses. Trasllats aeroport/hotel/aeroport.
• Nou dies de viatge pel Marroc en amplis vehicles 4×4 incloent el combustible i els conductors locals. Màxim de tres participants per vehicle per a major comoditat i facilitat per al transport de l’equipatge i equip fotogràfic.
• Taller pràctic de fotografia de viatges i natura amb el fotògraf-instructor Oriol Alamany, assistit per Eulàlia Vicens.
• Esmorzars i sopars durant tot el viatge, excepte la nit a Marràqueix.
• Tots els allotjaments en hotels en habitació doble compartida, excepte una nit en una haima al desert.
• Suplement per habitació individual: 250€.

Serveis no inclosos

• Taxes d’aeroport que poden variar segons la data (en novembre 2010 són de 99,17€ per persona).
• Els dinars a migdia i un sopar a Marràqueix.
• Assegurança de viatge (opcional).
• Despeses personals, menjars i begudes extres, propines, etc.
• Activitats opcionals fora de programa.
• L’empresa es reserva la possibilitat de variar l’itinerari per causes de força major.

La seva afició per la fotografia va començar el 1929 a París després de conèixer Man Ray i d’haver estat com a ajudant al seu estudi durant uns quants  mesos. Va rebre una primera influència dels surrealistes i de fotògrafs com André Kerstész i Eugène Adget.

A principis dels anys 30, ja a Londres, treballa com a free-lance per a diferents publicacions. Els seus primers treballs s’enquadren dins el fotoperiodisme i la fotografia socialment compromesa. Intenta mostrar les diferencies socials i els contrastos entre les marcades classes socials de l’Anglaterra d’aquells anys. Tot això ho deixa reflectit en un llibre publicat el 1936: “The English at Home” , fent esment de les pèssimes condicions de vida de la gent treballadora en comparació amb les cuidades imatges de la aristocràcia anglesa.

En aquest sentit Bill Brandt és el fotògraf dels pobres i dels dèbils. Els seu concepte de la societat el portava a afirmar que la vida és una lluita costa amunt. Les fotografies de gent pobre al Londres dels 30 son un dels seus llegats més importants. A Londres inicia un extens treball fotogràfic que conforma un document força interessant de les diferencies entre les classes socials del moment.

En la seva segona publicació el 1938 , “A Nigth in London” hi veiem la influencia que segueix tenint la fotografia francesa en un exercici, que ja havia fet Brassai en el seu llibre “Paris de nuit”, on s’apropa de nou a les situacions socials de Londres. Aquest mateix any acaba un tercer llibre “A camera in London” on fa un recull dels seus plantejaments fotogràfics fins el moment.

Seguirà pràcticament fins el final de la guerra en aquesta línia amb imatges de la vida dels londinencs al metro durant els bombardejos alemanys nocturns, la solitud dels ambients de la ciutat de  Londres… Imatges de la desolació de la ciutat,  on veiem els carrers buits, amarats per la boira, en una serie de  treballs que li va  encarregar el govern Britànic.

Un cop acabada la guerra va iniciar un nou camí tot retornat una mica las seus orígens i al surrealisme dels inicis. El canvi va ser força important ja que va deixar del tot el reportatge social i va començar a interessar-se pel paisatge, el nu i el retrat en general. Especialment en el nu és on més ens mostra la seva personalitat i la seva capacitat creativa, la seva capacitat per mostrar una mena de misteri que també veurem en els paisatges i en algun dels retrats.

La manera d’abordar aquestes fotografies esdevé força interessant. La disposició de la model respecte a la càmera intenta evitar al màxim la comunicació amb el fotògraf i l’espectador.  Les expressions sempre son tranquil·les, relaxades, profundes, com si es volgués aturar el temps en un instant etern.

La utilització del gran angular en la fotografia del cos femení, les aproximacions extremes al model i les composicions forçades conscientment, es varen convertir en una de les aportacions més grans a la fotografia del moment i en un estil dels més influents en la tota la fotografia del segle XX.

Més endavant Brandt es va concentrar en el paisatge i el nu i en els retrats d’artistes i personalitats de la època. Son indiscutiblement els anys de la maduresa de la seva obra. Els paisatges s’omplen de misteri, fotografies molt contrastades, copies denses i amb força gra, ambients ombrívols… una mica fora del món. Els seus retrats també ens mostren un cert misteri i una estranya sensació de llunyania, l’exemple més clar és el conegut retrat del pintor Francis Bacon.

Podem afirmar que Bill Brandt es una barreja de fotògrafs o un fotògraf que ha decidit tractar cada tema d’una forma diferent adaptant-se a la situació del moment.  Mirant les series de fotografies de cada una de les especialitats que va tocar es podria pensar que han estat fetes per diferents fotògrafs, però en el fons hi veiem reflectida la seva personalitat.

L’any 1961 es va publicar un recull dels seus millors treballs en la modalitat de nu sota el títol ” Perspective of nudes” i l’any 1969 va exposar al MoMa.  La seva obra ve ser exposada en les millors galeries i va rebre una empenta definitiva.

Durant els darrers anys de la seva vida va donar classes al Royal College of Art,  i va participar a la famosa exposició “The Family of Man” convidat per Steichen.

L’any 1979 va ser guardonat per la Royal Photographic Society. Va morir  al 1983 per una diabetis que el va afectar durant 40 anys.

Podeu veure un bon grapat de fotografies a la seva galeria: The Bill Brandt Archive.

Per altra banda, volem aprofitar l’avinentesa per fer algunes consideracions i anuncis quant als plans de futur que tenim. Alguns d’aquests plans giren al voltant de la necessitat de trobar maneres de finançar les despeses que comporta mantenir EF en marxa. Per dir-ho ben clar, avui mateix hem pagat prop de 600€ per renovar el servei d’allotjament i el domini. Potser molts de vosaltres us sorprendreu, doncs és fàcil que mai us hageu plantejat que l’existència d’aquest racó virtual dedicat a la fotografia en català costés diners. Doncs efectivament, és així, EF no surt gratis. Com també és cert que cada trimestre paguem $26 per mantenir les galeries. Com veieu, res no ve regalat.

Fins ara, els tallers han estat la font d’ingressos fonamental per suportar aquestes despeses i d’altres ocasionals (cafè i coca a les trobades, enviament del premi del Concurs Mensual, etc). Però darrerament no estan funcionant com abans i no han donat per gaire més que per pagar al professor corresponent. Això ens alarma, doncs veiem que la viabilitat del projecte en el que ens hem embarcat podria veure’s amenaçada en poc temps. Per aquesta raó, ens plantegem algunes accions de cara a l’any vinent.

La nostra idea fonamental és trobar noves fonts d’ingressos, a banda dels propis tallers. Això també ens porta a considerar alguns canvis en el funcionament i filosofia d’espaifotografic força radicals, però que creiem que poden ser positius per la seva evolució i per impulsar EF a un nivell superior.

Pretenem donar a EF un caire de web social, convertir el web en un punt de trobada pels seus usuaris on sigui més fàcil la comunicació i interacció. Probablement molts de vosaltres ja sou habituals de xarxes socials, com Facebook. Doncs el que pretenem s’acosta força a aquest plantejament, però amb la fotografia com a centre d’interès.

Sobre aquesta base de web social, oferirem un servei d’allotjament de blocs i fotoblocs amb varietat de plantilles pre-dissenyades. Aquest servei serà de pagament, amb una quota anual molt atractiva. Inicialment els blocs i fotoblocs existiran com a subdominis d’espaifotografic (de l’estil elmeufotobloc.espaifotografic.cat) però també estudiarem la manera de poder oferir l’accés amb domini propi. Evidentment, tots aquests blocs i fotoblocs quedarien associats a la comunitat virtual espaifotografic i es mostrarien en una secció adient.

També afegirem en portada un botó Paypal per fer donatius. Aquesta és una pràctica força comú a internet i permetrà fer aportacions voluntàries per ajudar a sufragar les despeses del lloc web.

No cal dir que continuarem fent les activitats que hem fet fins ara: tallers, trobades temàtiques, sortides fotografiques, etc. A més de tot això, tenim la intenció d’organitzar visites guiades, doncs pensem que pot ser molt enriquidor i interessant per tothom. Òbviament això només serà possible si s’engresca prou gent com per aplegar el grup mínim que demanen els museus i sales d’exposicions per aquest servei. Sobre el cost d’aquesta activitat nosaltres hi afegirem una petita quantitat extra.

Per descomptat, estem oberts als vostres suggeriments i propostes. Si podeu aportar idees per millorar i impulsar EF en qualsevol aspecte, estarem encantats de rebre-les i considerar-les.

Una cosa és ben segura: tot això només es quedarà en bones intencions i promeses si no tenim el vostre suport. Nosaltres només podem invertir el mateix que fins ara: el nostre esforç, dedicació personal i moltes hores robades a la feina i a la família. Per tota la resta, només comptem amb vosaltres. Si no disposem del vostre recolzament i col·laboració, difícilment podrem mantenir viu espaifotografic. En molts sentits, depen més de vosaltres que de qualsevol altre factor.

Així doncs, voleu fer pinya amb nosaltres? Ens voleu ajudar a tirar aquest projecte endavant i fer-lo créixer fins on siguem capaços tots plegats?

El que us demanarem és un exercici d’imaginació:  una hipotètica empresa discogràfica us ha encarregat que il·lustreu amb una fotografia la portada d’un disc single. Evidentment, us proporcionen la cançó per que l’escolteu i us serveixi d’inspiració. La podeu sentir des d’aquest reproductor.

[audio url="http://listengo.com/filmusicx/a4a1747.mp3"]

La cançó es titula “Els guapos són els raros“, del conegut grup “Manel“. Si voleu consultar la lletra, ho podeu fer des d’aquí.

Podeu fer volar la vostra imaginació. La vostra fotografia pot ser la imatge que us vingui al cap al escoltar la cançó, o inspirats pel títol, o convertir en fotografia alguna de les frases, o potser només un simple objecte que pugui il·lustrar la portada. Sou vosaltres qui decidiu i vosaltres qui votareu a tots els que hi participin. Això sí, queda clar que només heu de fer la foto, no heu d’afegir cap altre element. Recordeu, sou fotògrafs, no dissenyadors gràfics.

Així doncs, ja ho sabeu. Esperem en candeletes les vostres fotografies. Mireu d’esmerçar-vos, que la portada del disc ha d’ajudar a convertir-lo en un super-vendes! Cal aclarir que es un exercici fictici, evidentment. La cançó pertany al disc Els millors professors europeus (2008) i tampoc els cal que els hi fem la portada, que ja és fet. Només és un plantejament per motivar la participació.

Podeu presentar les vostres fotos, atenent-vos a les normes habituals, però amb una petita variació: aquest cop la imatge a de ser quadrada i les mides de 700×700 píxels. Teniu temps fins al diumenge 28 de novembre a les 24:00. Ja cal que us afanyeu, que aquest cop només teniu tres setmanes!

En aquesta ocasió, el premi és un exemplar del llibre “China Western“, amb fotografies de Carlos Spottorno. És un recorregut en imatges per la regió de Xinjiang, a Xina. Situada al nord-oest, és una de les més extenses del país i alhora una de les més despoblades. Zona de pas de la Ruta de la Seda, aquesta regió ha rebut al llarg de la història les més diverses influències culturals. Perses, turcs, mongols, àrabs, tibetans, xinesos i russos hi han deixat la seva aportació en major o menor mesura, contribuint a la seva singular riquesa cultural. Amb les seves fotografies, Spottorno ens mostra tot això i més, contemplat des de la seva visió personal i d’extraordinària sensibilitat.

Podeu fer un tast d’aquest magnific llibre visitant la galeria China Western de Carlos Spottorno o veient el vídeo que hem afegit a continuació.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Aquest cop, com en el cas d’en Bruce Mau, no es pas un fotògraf sinó un dissenyador gràfic, en Milton Glaser (potser el més conegut de tots), el que ens fa tot una sèrie de reflexions.

Per si no us sona, només cal saber que es l’autor d’aquest logo que tothom coneix, potser també el més famós i parodiat.

El disseny gràfic hi te molt a veure amb la fotografia, son dues disciplines prou properes i que tenen molt en comú. Si us hi dediqueu professionalment encara hi veureu més similituds: la neboda del jefe, que aquest any farà el catàleg, també en farà les fotos, ja que te una càmera fantàstica i ho fa tan be com ho podria fer un fotògraf…

Ara seriosament. En Milton Glaser va elaborar aquest seguit de pensaments del que havia après al llarg de tota la seva vida professional, més tard algú en va dir decàleg i així va quedar.

És curiós, però he llegit a d’altres que diuen tot just al contrari. En Milton Glasser diu algunes coses que potser ens poden sobtar i en desmenteix algunes d’altres que potser tenim massa donades per certes i només per això ja es bo de llegir.

Cal saber el que pensen els que han arribat molt amunt i no els cal dir el que convé que sentim sinó el que pensen realment.

Prendre-ho com a consell o agafar-ho de manera crítica ja és un altre tema, però estic segur que llegir-ho pot anar be per tothom, conté grans dosis de saviesa. Aquí va aquest decàleg, o aquest conjunt de pensaments, com vulgueu.

1. Només pots treballar (bé) per a gent que t’agradi

Aquesta és una norma curiosa que vaig trigar molt de temps a aprendre perquè de fet, al començament de la meva carrera, intuïa el contrari. La professionalitat requeria que no et agradés especialment la gent per a la qual treballaves o almenys que mantinguessis una relació amb ells que exclogués la intimitat, la qual cosa significava que jo mai menjava ni sortia amb els clients. Fa uns anys em vaig adonar que el contrari era el correcte. Vaig descobrir que tot el treball que jo havia fet que era significatiu i important venia d’una relació afectiva amb un client. I no estic parlant de professionalitat, estic parlant de química. Estic parlant d’un client que comparteix amb tu una base per a l’enteniment mutu. Que de fet la teva visió de la vida sigui compatible amb el client, perquè el contrari és una amarga i desesperant lluita.

2. Si t’ho pots permetre, mai tinguis ocupació fixa

Una nit estava jo assegut al meu cotxe, a la universitat de Columbia on la meva dona Shirley estudiava Antropologia. Escoltava la ràdio i vaig sentir a un periodista preguntar: “Ara que ha complert els 75, té algun consell que donar a l’audiència per preparar-se per la vellesa?” I una veu enfadada va dir “Per què tothom em pregunta sobre la vellesa aquests dies?”. Vaig reconèixer la veu de Jonn Cage. Estic segur que molts de vostès saben qui va ser-el compositor i filòsof que va influir a persones com Jarsper Johns o Merce Cunningham, així com al món de la música en general. Jo el coneixia de vista i admirava la seva aportació a la nostra època. “Sé bé com preparar-se per la vellesa”, va dir. “Mai tinguis una feina, perquè si tens una feina, algun dia algú et acomiadarà i llavors no estaràs preparat per a la vellesa.

Per a mi, sempre ha estat el mateix des que tenia dotze anys: em llevo i em pregunto com vaig a portar el pa a casa. És el mateix als 75: em llevo i em pregunto com portaré el pa a casa. Estic sobradament preparat per a la vellesa.

3. Hi ha gent tòxica. Evita-la

Això és un sub-text del primer punt. En els seixanta hi havia un tipus anomenat Fritz Perls que era terapeuta de la Gestalt. La teràpia de la Gestalt, que deriva de la història de l’art, et proposa que has d’entendre en general abans de poder entendre el particular. El que has d’observar és la cultura completa, la comunitat i la família concretes, i així tot. Perls deia que en totes les relacions humanes les persones podien ser tòxiques o nutritives per l’altre.

No és necessàriament cert que la mateixa persona sigui tòxica o nutritiva en totes les seves relacions, però la combinació de dues persones qualssevol produeix conseqüències tòxiques o nutritives. I l’important que pot dir-te és que hi ha un test que determina la toxicitat de les teves relacions.

Aquest és el test: Has passat un temps amb aquesta persona, bé prenent una canya, anant a sopar o a veure un partit. No importa massa, però al final s’observa si estàs més o menys carregat d’energia; si estàs cansat o si estàs content. Si estàs més cansat, t’han enverinat. Si tens més energia, t’han nodrit. El test és gairebé infal·lible i et suggereixo que ho utilitzis la resta de la teva vida.

4. La professionalitat no és suficient o Lo bo és enemic del genial

Des del principi de la meva carrera vaig voler ser professional, aquesta era la meva aspiració absoluta en la meva joventut perquè els professionals semblaven saber-ho tot-sense esmentar que els pagaven per això. Després de treballar una temporada vaig descobrir que la professionalitat en si és una limitació. Després de tot, el que comporta la professionalitat és la disminució del risc. Així que si vols arreglar el cotxe, veu un mecànic que sàpiga com tractar els problemes del canvi de marxes sempre de la mateixa forma. Suposo que si necessites cirurgia cerebral, no voldries al cirurgià que fes el pallasso i inventés una nova forma de connectar els teus terminacions nervioses. Si us plau que ho faci com sempre.

Desafortunadament, en el nostre camp, en l’anomenat camp de la creativitat -odio aquesta paraula perquè s’usa incorrectament massa sovint. També odio quan s’usa com substantiu. T’imagines anomenar a algú creatiu?- En qualsevol cas, quan estàs fent alguna cosa de manera repetitiva per disminuir el risc, o fent alguna cosa de la mateixa manera que ja ho has fet abans, és clar que la professionalitat no és suficient.

Després de tot, el que es requereix en el nostre camp, més que res, és una contínua transgressió. La professionalitat no permet la transgressió perquè ve acompanyada de la possibilitat de fallar, i si ets professional, el teu instint és no fallar, és repetir el triomf. Així que la professionalitat com aspiració vital és una meta limitada.

5. Menys no és necessàriament més

Sent un fill del modernisme he escoltat aquest mantra tota la meva vida. Menys és més. Un matí a l’alba em vaig adonar que era un sense sentit total. És una proposició absurda i també bastant buida. Però sona genial perquè conté una paradoxa resistent a la comprensió. Però simplement no funciona quan penses en la història visual del món. Si observes una catifa persa, no pots dir que menys és més perquè t’adones que cada part d’aquesta catifa, cada canvi de color, cada canvi de forma és absolutament essencial per a l’èxit estètic. No pots provar que una catifa blava és superior en cap sentit. Això va també pel treball de Gaudí, les miniatures perses, l’art nouveau, i tota la resta. De tota manera, tinc una alternativa a la proposició que crec que és més apropiada. “Just el que cal és més”.

6. L’estil és que no confiïn en tu

Crec que la primera vegada que se’m va ocórrer aquesta idea estava mirant un gravat d’un toro de Picasso. Era una il.lustració per a un conte de Balzac titulat The Hidden Masterpiece (L’obra mestre amagada). Estic segur que tots ho coneixen. És un toro expressat en dotze estils diferents que van de la versió molt naturalista a una abstracció absoluta de línia simple i altres entremig. Tots els casos, de l’abstracció extrema al naturalisme profund són extraordinàries sense importar l’estil. És absurd ser fidel a un estil. No val la pena la teva lleialtat.

He de dir que per als vells professionals del disseny això suposa un problema, ja que el mercat està dirigit per factors econòmics, com saben els qui hagin llegit a Marx. També passa que la gent es cansa de veure sempre el mateix. Així que cada deu anys o així hi ha un canvi estilístic i les coses es fan per semblar diferents. Les tipografies es posen de moda o no i el sistema visual canvia una mica. Si fa temps que rondes el disseny, tens un problema essencial sobre què fer. Vull dir que, després de tot, has desenvolupat un vocabulari, un estil propi. És una manera de distingir-te dels altres, i establir la teva identitat en el mercat.

Com mantenir la teva credibilitat i alhora les teves preferències es converteix en un veritable acte d’equilibrisme. La qüestió de si has de seguir la tendència o mantenir el teu estil distintiu es converteix en ardu. Tots hem vist el treball de professionals il.lustres que de sobte semblen passats de moda o, més exactament, pertanyents a una altra època. I hi ha històries tristes, com la de Cassandre, probablement el millor dissenyador gràfic del segle XX, que no va poder buscar-se la vida i va acabar suïcidant-se. Però el tema és que qualsevol que estigui en això amb un llarg recorregut ha de decidir com respondre als canvis de tendència. Què és el que la gent espera ara que abans no volia? I com respondre a aquesta expectativa de manera que no canviï el teu sentit de la integritat i els teus fins.

7. La teva forma de vida canvia la teva ment

El cervell és l’òrgan més receptiu del cos. De fet és l’òrgan més susceptible de canvi i regeneració de tots els òrgans del cos. Tinc un amic anomenat Gerald Edelman que ha estat un erudit en estudis sobre el cervell i diu que la comparació del cervell amb un ordinador és patètica. El cervell és més com un jardí frondós que està constantment creixent i dispersant llavors, regenerant. I ell creu que el cervell és sensible, d’una manera del qual no som completament conscients, a gairebé totes les experiències vitals i als partits que tenim.

Em va fascinar una història en un diari fa uns anys sobre la recerca del diapasó humà perfecte. Un grup de científics van decidir que anaven a descobrir per què algunes persones tenen l’oïda. Algunes persones tenen un bon sentit. Una oïda perfecte és estrany fins i tot entre músics. Això era prou interessant de per si. Però després van descobrir una mica més fascinant encara. Si agafat a un grup de nens i els ensenyem a tocar el violí als 4 o 5 anys, després d’un parell d’anys alguns desenvoluparien una oïda perfecte, i en tots aquests casos, la seva estructura cerebral hauria canviat.

Què podria significar això per a la resta de nosaltres? Tendim a pensar que la ment afecta el cos i el cos a la ment. Estic convençut que si algú em cridés des de l’altra vorera del carrer, el meu cervell es veuria afectat i la meva vida canviaria. Això és pel que la teva mare sempre et va dir: “No t’ajuntis amb aquests nois dolents”. La mare tenia raó. Els macarres canvien la teva vida i el teu comportament.

També crec que el dibuix funciona de la mateixa manera. Sóc un gran aficionat a dibuixar, no per convertir-me en il·lustrador, sinó perquè crec que dibuixar canvia el cervell de la mateixa manera que la recerca de la nota correcta canvia el cervell del violinista. Dibuixar també et converteix en observador. Et fa fixar l’atenció en el que estàs veient, que no és tan fàcil.

8. El dubte és millor que la certesa

Tothom parla sempre de la confiança en el que fas. Recordo una vegada a classe de ioga el professor va dir que, espiritualment parlant, si creguessis que has aconseguit la il luminació hauries simplement arribat a la teva limitació. Crec que això és també veritable en un sentit pràctic. Les creences profundament arrelades de qualsevol tipus et prevenen contra obrir-te a l’experiència, que és pel que dubto de les posicions ideològiques fermament arrelades. Em posa nerviós que algú cregui molt o molt profundament. Crec ser escèptic i que qüestionar les creences és fonamental.

Per descomptat hem de conèixer la diferència entre escepticisme i cinisme, ja que el cinisme és una restricció més gran a la pròpia obertura de mires que les creences apassionades. Són una mena de bessons. I després, en la realitat, resoldre un problema és més important que fer el correcte.

Hi ha un significant sentit de la pròpia rectitud en el món de l’art i el disseny. Potser comença a l’escola. Les escoles d’art sovint comencen amb el model d’Ayn Rand de la personalitat singular resistint davant les idees de la cultura circumdant. La teoria de l’avantguarda és que com a individu pots canviar el món, que és el que només fins a cert punt. Una de les senyals d’un ego danyat és l’absoluta certesa.

Les escoles fomenten la idea de no comprometre i defensar la teva feina sigui com sigui. Bé, el tema del treball gira normalment entorn de la naturalesa del compromís. Has de saber amb què comprometre’t. La persecució cega dels teus propis fins, que exclou la possibilitat que altres puguin ser correctes no es permet pel fet que en disseny estem sempre tractant amb un triangle: el client, el públic i tu.

L’ideal, fer que tothom guanyi a través d’actes d’acomodació, és desitjable. Però la pròpia rectitud és sovint l’enemic. La mateixa rectitud i el narcisisme solen venir d’una mena de trauma infantil, en què no ens anem a ficar. És una complicació en els assumptes humans.

Fa anys vaig llegir una cita remarcable d’Iris Murdoch en el seu obituari. Deia “l’amor és adonar-se, una cosa extremadament difícil, que hi ha algú a part de nosaltres” És fantàstic no?! La millor aproximació al tema de l’amor que pots imaginar.

9. Envellint

L’any passat algú em va regalar un llibre força elegant de Roger Ronsenblatt titulat Ageing Gracefully (envellint amb gràcia). Va ser un regal d’aniversari. En aquest moment no vaig apreciar el títol, però conté una sèrie de regles per envellir amb gràcia.

La primera regla és la millor. La primera regla és que “no importa”. “No importa el que pensis. Segueix aquesta regla i afegiràs dècades a la teva vida. No importa si arribes tard o aviat, si ets aquí o allà, si ho vas dir o no ho vas dir, si ets llest o ximple. Si estàs tenint un mal dia o un dia pitjor o si el teu cap et mira malament o la teva parella et mira malament, si tu mires retorçat. Si aconsegueixes o no aquesta casa, no importa “. És saviesa després de tot.

Després em van explicar un acudit que resumeix la regla 10. Un carnisser estava obrint el seu lloc un matí i mentre ho feia va treure el cap un conill per la porta. El carnisser es va sorprendre quan el conill va preguntar “¿Tenen cols?” El carnisser va respondre: “Això és una carnisseria. Venem carn, no verdura “. El conill es va anar d’un va saltar. Al dia següent el conill torna a aparèixer i diu “Tenen col?” El carnisser, a hora enfadat diu “Escolta, petit rosegador, ja et vaig dir ahir que venem carn. No venem verdura i la propera vegada que vinguis et retorçaré el coll i et clavaré les orelles a terra. “. El conill va desaparèixer una setmana. Un matí va treure el cap i va preguntar “¿Tenen claus?” “No”. El conill va dir “Bé. Tenen cols? “.

10. Digues la veritat

L’acudit del conill és rellevant perquè buscar una col en una carnisseria podria ser com buscar ètica en el camp del disseny. Pot ser que no siguin llocs obvis per trobar cap de les dues coses. És interessant observar que en el nou codi ètic de AIGA (American Institute of Graphic Arts) hi ha un munt d’informació sobre comportaments apropiats amb els clients i altres dissenyadors, però no res de la relació entre el dissenyador i el públic. Esperem del carnisser que ens vengui carn comestible i que no falseji el seu gènere.

Recordo haver llegit que en l’època de Stalin a Rússia, tot el etiquetat com vedella era en realitat pollastre. No vull imaginar què era el que s’etiquetava com pollastre.

Podem acceptar algun engany, com la quantitat de greix que conté una hamburguesa, però si un carnisser ens ven carn en mal estat, ens en anirem a un altre. Com a DISSENYADORS, tenim menys responsabilitat amb el públic que el carnisser? Tots els interessats a triomfar en el nostre camp s’han d’adonar que triomfar és satisfer al públic, no als dissenyadors o els clients.

“No fer mal” és una recomanació per a metges que concerneix als seus pacients, no als seus companys o als laboratoris farmacèutics. Si volem triomfar, l’honestedat ha de ser la nostra virtut principal.

“Sempre que es fa servir les paraules “art” o artístic” en relació al meu treball fotogràfic rebo una impressió desagradable, deguda segurament al mal ús i abús que es fa d’aquestes paraules.

Em considero una fotògrafa i prou, i si les meves fotografies es diferencien d’allò que en general es produeix en aquest camp, és que jo tracto precisament de produir no art, sinó fotografies honrades, sense trucs ni manipulacions, mentre que la majoria de fotògrafs encara busquen els “efectes artístics” o la imitació d’altres mitjans d’expressió gràfica, la qual cosa resulta un producte híbrid i no aconsegueix impartir a l’obra que produeixen el tret més valuós que hauria de tenir: LA QUALITAT FOTOGRÀFICA.”

“Molt s’ha discutit aquests darrers anys sobre si a fotografia pot ser o no pot ser una obra d’art compartida amb les altres creacions plàstiques. Naturalment les opinions varien entre uns que sí que accepten la fotografia com un mitjà d’expressió igual a qualsevol altre; i els altres, els miops, que segueixen mirant aquest segle vint amb ulls del segle divuit i que, per tant, són incapaços d’acceptar les manifestacions de la nostra civilització mecànica. Però per a nosaltres, els que fem servir la càmera com a eina, o com el pintor fa servir el pinzell, no ens importen les opinions adverses, tenim l’aprovació de les persones que reconeixen el mèrit de la fotografia en les seves múltiples funcions i l’accepten com el mitjà més eloqüent i directe de fixar o registrar l’època present.”

“Tampoc importa saber si la fotografia és o no és art; el que sí importa és distingir entre bona fotografia i dolenta. I per bona s’ha d’entendre aquella que accepta totes les limitacions inherents a la tècnica fotogràfica i aprofita totes les possibilitats i característiques que ofereix el mitjà; mentre que per fotografia dolenta s’ha d’entendre aquella que està feta, podríem dir, amb una mena de complex d’inferioritat, no apreciant allò que la fotografia té de seu, de propi, i, en canvi, recorrent a tota classe d’imitacions, donant aquests obres la impressió de que qui les ha fet quasi té vergonya de fer fotografies i mira d’amagar tot el que hi ha de fotogràfic a la seva obra, sobreposant trucs i falsificacions que només poden agradar als que tenen un gust pervertit.”

“La fotografia, pel fet que només pot ser produïda en el present i basant-se en allò que existeix objectivament enfront de la càmera, s’imposa com el mitjà més satisfactori de registrar la vida objectiva en totes les seves manifestacions; d’aquí el seu valor documental, i si a això hi afegim sensibilitat i comprensió de l’assumpte, i sobretot, una clara orientació del lloc que ha de prendre en el camp del desenvolupament històric, crec que el resultat és quelcom digne d’ocupar un lloc en la producció social, a la qual tots hem de contribuir.”

Malgrat que aquestes declaracions són de fa 80 anys, moltes de les consideracions que hi fa Modotti encara es podrien aplicar a la situació actual, amb les reserves que calgui i amb el degut respecte a totes les opcions que permet l’actual tecnologia, és clar. Però, qui era Tina Modotti? Podríem dir que Tina Moddoti va ser una fotògrafa que feia la revolució  i una revolucionària que feia fotografies. Nascuda a Udine (Itàlia), de ben jove va emigrar als Estats Units, on va treballar com a obrera i on provà sort en la naixent indústria cinematogràfica, actuant en algunes pel·lícules de segona fila (The tiger’s coast). Allà es va casar amb un poeta i dibuixant, Roubaix de l’Abrie Richey “Robo”, que la va introduir en el món artístic. L’any 1922, a Mèxic (on va acudir per assistir a l’enterrament de Robo) va acabar d’entusiasmar-se amb el projecte artístic post-revolucionari que s’hi estava gestant i, a l’any següent, hi tornà amb el fotògraf Edward Weston, per a qui va posar per a algun dels seus nus més coneguts. Fou  a Mèxic on Tina va desenvolupar fonamentalment la seva activitat com a fotògrafa, i per això encara avui és considerada per molts com la millor fotògrafa mexicana. Els seus retrats, bodegons i composicions abstractes, són una mostra  de la brillant fotògrafa que fou.  El seu treball combina un sofisticat sentit del disseny amb un contingut polític i social. Les seves imatges de la classe obrera mexicana i els seus objectes es van convertir en poderosos emblemes revolucionaris.

Les seves relacions amb diversos dirigents comunistes (el muralista i gravador mexicà Xavier Guerrero, el cubà Julio Antonio Mella i l’italià Vittorio Vidali (alias  Enea Sormenti, Comandante Carlos, José Díaz, Carlos Contreras) la van portar primer a Alemanya i a Moscou, fugint de les acusacions d’haver assassinat el president mexicà, i després a Espanya, on amb el nom de Maria Ruíz, va formar part del Socors Roig Internacional durant la guerra civil.  Acabada la guerra, el 1939 tornà a Mèxic on va morir l’any 1942 al 46 anys, completament oblidada i marginada.

Si Xavier Guerrero era el revolucionari que utilitzava l’art com una eina per difondre les idees del partit comunista mexicà, Edward Weston era l’artista revolucionari que pretenia assolir una nova dimensió estètica mitjançant la fotografia. Entre ambdós extrems es trobava Tina Modotti, no només a nivell de la relació personal, sinó en el de la consciència artística. Tina va fer el seu propi camí allunyant-se de l’esteticisme, de l’art per l’art, volent aixecar la realitat a l’alçada de l’art. Els seus incessants viatges pel món, i la flexibilitat de les seves idees li va permetre assolir una producció considerable en el camp de la fotografia, de la qual malauradament només es conserven 250 fotografies.

A la seva tomba del Panteón de la Dolores, a Mèxic, hi ha esculpits aquests versos de Pablo Neruda:

Tina Modotti, hermana, no duermes, no, no duermes.
Tal vez tu corazón oye crecer la última rosa
De ayer, la última rosa de ayer, la nueva rosa.
Descansa dulcemente, hermana.
Puro es tu dulce nombre, pura es tu frágil vida.
De abeja, sombra, fuego, nieve, silencio, espuma,
De acero, línea, polen se construyó tu férrea,
tu delgada estructura.

A l’article Los ojos de una pasionaria, d’Elena Poniatowska hi trobareu un emotiu homenatge a la fotògrafa, en motiu de la restauració d’aquesta tomba.

D’entre l’abundant  bibliografia dedicada a Tina Modotti, cal destacar Tinísima, també de Poniatowska, on l’escriptora narra de forma novel·lada la vida de Tina Modotti.

Com l’any passat i com no podia ser d’altra manera, comptem com a professor amb Àlex Alonso (+link, +link), reconegut especialista en aquesta disciplina fotogràfica.

Els que no vareu poder venir l’any passat, pot veure el que es va fer i el bon ambient que hi havia al taller.

Una altra vegada passejarem pel bosc, explorarem alguns racons humits per una ruta d’ombres i llums, de genolls o estirats podrem olorar el sòl i escoltarem les fulles. Mirarem de prop les llums cremades i sentirem de lluny les ombres fosques.

L’Àlex ja ens està preparant la ruta i segur que, com l’any passat, tindrem temps per visitar diferents localitzacions, cadascuna amb les seves particularitats micològiques. Òbviament també dependrem del temps que ens faci durant els dies anteriors. Recordem que l’any passat ja varem haver de conjurar el temps i finalment tot va anar rodat, ens va fer un molt bon dia i tots vàrem poder gaudir-ne.

Aquest any hi haurà novetats: dins del bosc i amb les primeres imatges que farem amb la càmera de l’Àlex, intentarem connectar una pantalla portàtil a la càmera. D’aquesta manera, podrem veure tot el procés d’instal·lació, composició i ajust de paràmetres. És a dir, el mateix que es veuria a la pantalla de la càmera en mode Live View. Veurem com l’Àlex realitza la foto però en la pantalla d’un portàtil, molt més gran i còmode.

La jornada serà eminentment pràctica i començarà a Sant Celoni a les 9 del matí. El lloc de trobada, com l’any passat, es la plaça de l’Estació de tren de Sant Celoni (veure mapa). A mida que anem arribant podrem fer un cafè i quan hi siguem tots marxarem, per tant procureu ser puntuals.

Anirem de seguida a peu de bosc on començara la jornada. Aquest lloc encara no us el podem dir doncs dependrà de la climatologia dels darrers dies, però serà al Montseny o al Montnegre, tots dos llocs relativament a prop del punt de trobada. Al bosc hi haurà una petita introducció teòrica i farem un petit esmorzar (pastes i cafè) abans de començar la part pràctica que s’allargarà tot el dia fins que hi hagi llum.

Recordeu que heu de portar el dinar (i beguda) ja que pararem per menjar al mig del bosc, allà on ens trobi la gana.

Un cop comenci a enfosquir, cap a les 5 de la tarda, tornarem cap a Sant Celoni, al Rest. Els Abets (veure mapa).  Allà tindran una sala habilitada per a que puguem fer la descàrrega d’imatges i les puguem comentar i analitzar.

Un cop haurem comprovat el resultat, visionat i comentat les millors fotografies, com que hi haurà gana després de tot el dia al bosc, ens quedarem al mateix restaurant, on ens faran un magnific sopar i tindrem temps de xerrar i compartir bons moments amb la resta de participants.

El preu és de 50€ només el taller i 75€ amb el sopar inclòs. Us aconsellem que us quedeu al sopar, doncs es un moment molt propici per a compartir experiències, fer contactes i amistat. A més, el menú és molt complert.

La inscripció al taller és formalitza en fer l’ingrés al compte 0081 0379 88 0001142220 del Banc de Sabadell. És imprescindible que indiqueu el nom i telèfon i email de contacte en el concepte de l’ingrés. La data límit per inscriure’s és el dilluns 18 d’octubre.

Hem creat una secció als fòrums dedicada al taller on podeu formular les vostres consultes i des d’on us mantindrem informats. També és el lloc adient per avisar-nos quan feu el pagament del taller. També ens podeu fer consultes sobre el taller i contactar amb nosaltres per email a tallers.ef@gmail.com.

Aquest taller pretén mostrar-nos diferents tècniques i procediments per l’obtenció de imatges de bolets, però que pot aplicar-se a qualsevol altre àmbit i circumstància, tant de natura com no, fent servir tots els recursos de la tecnologia digital.

Es evident que al bosc s’hi ha d’anar mínimament preparat, cal portar calçat adequat, impermeable, les bateries carregades, força targetes de memòria, porteu-vos la vista de prop i sobretot no us deixeu la navalla, per si de cas….

Caldrà que us procureu si pot ser també: reflector plegable, bean bag, trípode, una xapa d’alumini o similar (que ha de servir com a petit reflector), objectiu macro si el teniu (encara que no es imprescindible per a tots els bolets), un plàstic gran per estirar-vos al terra i si voleu, una guia de camp de bolets per reconèixer-los.

Ah! i un GPS si teniu facilitat per perdre-us.

Podeu preguntar tot el que vulgueu als fòrums. L’Àlex mateix o espaifotografic us atendrem amb molt de gust.

Fins al dia 23 amics, us hi esperem!

Per això posem a la venda dècims de la loteria de Nadal comprats a la Bruixa d’Or de Sort. A partir d’ara i fins a que s’exhaureixin tots els dècims, els posem a la vostra disposició.

El número d’aquest any és el 81737. Hem triat aquest número per que és una combinació veritablement màgica: el 7, guarisme místic per antonomàsia i que a més és la diferència exacte entre la cinquena xifra —un 8, el signe del infinit en vertical!— i la quarta —el 1, símbol de l’únic, de la singularitat—, apareix repetit en dues posicions separades pel 3, un altre digit amb evidents significacions místiques. Aquesta conjunció numèrica de extraordinària harmonia ja fa preveure que ha de ser el dècim afortunat. Davant d’aquests arguments tan sòlids i absolutament irrefutables, algú s’atreveix a dubtar?

El preu oficial del dècim és de 20€, però aquest cop us volem demanar una col·laboració per al manteniment d’espaifotografic: una aportació voluntària de 2€ per dècim. Estem segurs que us vindrà de gust col·laborar per tal que aquest web segueixi amb la seva activitat i considerem que 2€ no han de fer cap mal als futurs milionaris. A banda cal que afegiu el preu de l’enviament certificat, que son 3€ més. Per tant, en total són 25€ per dècim. Si en demaneu dos, evidentment només hi haureu de pagar un enviament i per tant seran 22+22+3= 47€. Ara bé, si us descuideu i demaneu dos cops seran dos enviaments, 6€. Així doncs, abans de fer la comanda val la pena assegurar-se si algun familiar o amic en volen més.

Els dècims els heu de demanar a través del fòrum, en aquest fil que hem obert. Hi ha un número de compte i heu de fer un ingrés indicant el vostre nom, adreça, un telèfon i després enviar un missatge al fil dient que ho heu fet. En el mateix fil anirem informant dels que s’han venut i els que queden.

Donat que hi ha un número limitat de dècims, se serviran fins a esgotar-los i per rigorós ordre d’ingrés. Els dècims, com podeu suposar, no estan encara a la nostra propietat sinó que els reservem. Quan s’acabi el termini per fer l’ingrés del total reservat, ens enviaran els dècims i per tant no els rebreu fins a finals de novembre. És una puntualització per qui no sàpiga com van aquestes coses.

Nota: la imatge que il·lustra la noticia és una recreació, evidentment perquè encara no tenim el dècim.

El taller el fem el dissabte 16 d’octubre. El lloc on el començarem i on farem les dues primeres hores de treball teòric i de planificació és al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt (Marquès de Barberà 9, Vilassar de Dalt, veure mapa). També serà el lloc on, en acabar la feina de camp, farem el processat i projecció dels treballs. El preu d’inscripció en aquest taller és de 100€.

La inscripció al taller és formalitza en fer l’ingrés en el compte 0081 0379 88 0001142220 del Banc Sabadell Atlántico. És imprescindible que indiqueu el nom i telèfon o email de contacte en el concepte de l’ingrés. La data límit per inscriure’s és el dijous 14 d’octubre.

Es tracta de imaginar que hem de resoldre un encàrrec fotogràfic real, consistent en un projecte de fotografia de paisatge. Al llarg del dia cada participant realitzarà l’encàrrec que haurà formulat el professor a l’inici del matí. Aquest haurà fet prèviament un treball de localització sobre el terreny, preveient fins i tot llocs alternatius per si plou.

Una part important en la formulació de l’encàrrec consistirà a imaginar a partir d’un mapa de la zona els escenaris i punts de vista possibles. Es tracta de planificar, entre tots i per endavant, el recorregut global, el moviment ampli. Més tard, càmera en mà, serà l’atzar qui ens proporcioni l’impredictible.

La funció d’aquest treball previ de imaginar el per venir és aprendre a situar-nos  en la situació física i mental més adequada, la propiciadora dels millors resultats.

Hem triat la data del 16 d’octubre per que encara hi haurà llum fins tard i la temperatura encara és agradable. Cal dir que aquest cop, per petició expressa del propi Manolo Laguillo i amb l’objectiu que tots els participants rebin una atenció personalitzada, limitarem el nombre màxim de participants a 15 persones. A diferència d’altres tallers, al tractar-se d’una activitat predominantment a exteriors, i per tal d’aprofitar al màxim el temps, us demanarem que cadascú de vosaltres es porti el seu dinar (entrepans o similars).

El programa aproximat del taller serà el següent:

• 10:00 – 11:30: Treball amb els mapes per fixar el recorregut. Formulació de l’encàrrec.
• 11:30 – 12:00: Descans per fer un cafè, i aprofitem per seguir parlant de l’assumpte.
• 12:00 – 14:30: Treball a l’exterior.
• 14:30 – 15:00: Dinar sobre el terreny.
• 15:00 – 18:30: Treball a l’exterior.
• 18.30 – 19:30: Revelat de les fotos, sel·lecció, ordenació i classificació.
• 19:30 – 21:00: Projecció en grup de les feines acabades.

Si teniu dubtes o voleu fer alguna pregunta quant al taller, ho podeu fer a través d’aquesta secció dels fòrums. Manolo Laguillo es compromet a respondre les vostres consultes.

Taller “El paisatge, espais de improvisació”
Segona  sessió de treball en exteriors amb Manolo Laguillo
Preu: 100€
Dissabte 16 d’octubre de 2010
10:00h a 21:30h
Museu Arxiu de Vilassar de Dalt
Marquès de Barberà 9
08339 Vilassar de Dalt, veure mapa

Per altra banda, cal considerar que la fotografia és una activitat amb una component  tecnològica de enorme importància. De fet, si existeix és gràcies als avenços i descobriments en els més diversos caps del coneixement científic i tècnic: física, química, òptica, enginyeria mecànica, electrònica… Però també cal considerar que tota evolució tecnològica es recolza en persones, que sovint hi apliquen tota la seva energia i dedicació a fer realitat el que sembla impossible.

El problema és que aquestes persones, que amb el seu compromís, esforç i perseverança, fan possible que la fotografia continuï avançant i disposi de mitjans, materials i immaterials, cada cop millors i més eficients, sovint queden en el més absolut anonimat. Això és encara més cert avui dia, doncs qualsevol creació mínimament complexa és inviable sense la intervenció d’un gran equip interdisciplinar.

Però això no sempre ha estat ben bé així. Anys enrere, quan les coses poder eren una mica més senzilles, encara hi havia lloc per una mica de personalisme. Els productes d’una marca podien tenir un pare reconegut, no eren només creacions anònimes batejades amb model i número de sèrie. Un excel·lent exemple de tot això és en Yoshihisa Maitani.

El jove Maitani arriba a Olympus

En Maitani duia a la sang la fotografia i la enginyeria a parts iguals. Als 10 anys ja s’havia construït ell mateix la seva primera càmera fotogràfica, havia muntat un laboratori fotogràfic amb només una cortina negra i havia apres a revel·lar pel·lícula tot sol. Amb el temps, en Maitani va assolir una considerable habilitat fotogràfica, que li va reportar diversos premis en concursos locals i de revistes. També tenia certa afició per examinar i corregir els errors disseny càmeres i fer les seves pròpies propostes. Als 16 anys Maitani ja havia registrat 4 patents.

A pesar de la seva afició per la fotografia, Maitani tenia clar que la seva vocació professional era l’enginyeria. Així doncs, va orientar els seus estudis en aquest sentit, ingressant en la Facultat de Enginyeria Mecànica de la universitat de Waseda i especialitzant-se en el disseny de motors d’automòbil.

En el quart any de carrera, quan Maitani ja havia tancat tractes per treballar en una empresa d’automoció, Olympus va trucar a la seva porta. Eiichi Sakurai, responsable del departament de desenvolupament de càmeres d’Olympus va ensopegar amb algun dels dissenys per càmeres que Maitani havia patentat, i va decidir convidar-lo personalment a unir-se a Olympus.

L’empresa que avui coneixem com Olympus va ser fundada al 1919 per Takeshi Yamashita i Shintaro Terada amb el nom de K. K. Takachiho Seisakusho, dedicant-se inicialment a la fabricació de termòmetres i microscopis. Un parell d’anys després, la firma va adoptar el nom que ara ens es familiar. Amb la desfeta de la II Guerra Mundial, la firma va re-orientar la seva activitat cap a la fabricació d’equips fotogràfics, per tal de garantir la seva supervivència. La primavera de l’any 1956, amb 23 anys, en Yoshihisa Maitani s’incorporà a Olympus.

La revolució Maitani

En Maitani havia sempre molt tingut clara una idea: la càmera ha d’ajudar al fotògraf a expressar la seva visió, no entorpir-lo. Ha de ser com una extensió natural de les mans i l’ull del fotògraf però mai ficar-se al mig, entre ell i l’escena. Partint d’aquesta idea bàsica, Maitani va entendre que dos factors determinants eren les dimensions i el pes de l’aparell. I ambdós s’havien de minimitzar tant com fos possible, garantint alhora la comoditat i senzillesa d’us.

La primera materialització de les idees de Maitani —i també el seu bateig de foc— va ser l’Olympus Pen, al 1959. Aquesta petita joia de l’època dividia cada fotograma de 35mm en dos, obtenint en cada presa una imatge de 36x24mm. D’aquesta manera, no només duplicava les fotos d’un rotlle de pel·lícula (72 en comptes de 36) sinó que a més reduïa considerablement les dimensions de la càmera. En conseqüència, era més barata de fabricar, sense per això renunciar a la qualitat (l’òptica era d’un rendiment inusual per una càmera d’aquest tipus). En Maitani es va poder ajustar al preu límit que l’havien marcat: 6.000¥ (tot un desafiament, considerant que l’Olympus més barata de l’epoca costava uns 23.000¥).

Maitani va continuar treballant sobre la línia de disseny iniciada amb les Pen i ho va dur a l’extrem de sofisticació amb l’Olympus Pen F, presentada l’any 1963. Es tractava també d’una càmera de mig fotograma, però era una rèflex d’òptiques canviables! Per evitar haver d’incorporar un pentaprisma, que hagués augmentat les dimensions de la càmera, va triar un altre so·lució pel visor: un prisma de Porro.

La Olympus F no era cap joguina, sinó una càmera professional amb totes les de la llei. Per acompanyar-la i completar-la es va crear una extensa gamma d’objectius i accessoris, al mateix nivell que el de qualsevol altre rèflex d’alta gamma del mercat.

L’encert del disseny de Maitani amb la serie de càmeres Olympus Pen va ser avalat amb més de 17 mil·lions d’aparells venuts fins al final de la seva producció, al 1983.

La joia de la corona

El següent producte sortit de les mans de Maitani ha estat probablement una de les càmeres més emblemàtiques de l’història de la fotografia. L’any 1972 es presentà al mercat la Olympus OM-1, la primera càmera d’un completíssim sistema de 35mm, fonamentat en els mateixos principis i fil·losofia que la genial Pen.

La Olympus OM-1, sense automatismes i completament mecànica a excepció del fotòmetre, era molt fàcil de fer servir, més petita que qualsevol rèflex competidora i pesava la meitat o menys però alhora era molt sòlida i fiable. Tenia un visor espectacular, extraordinari per l’època (encara ara ho és), un obturador de tela molt sil·lenciós (al estil Leica) complementat amb avançats sistemes amortidors del mirall, bloqueig manual del mateix, pantalla d’enfocament canviable, la possibilitat d’acoblar-li motors d’avançament de la pel·lícula (OM-1 MD), i a més venia acompanyada d’una extensa gama d’excel·lents òptiques i accessoris.

L’èxit de la OM-1 va ser aclaparador! Tant és així, que la designació original, en realitat M-1, es va canviar per petició expressa de la firma Leica, que va voler evitar la semblança amb la de les seves càmeres de la sèrie M.

La familia OM, que va continuar evolucionant durant 30 anys i incorporant els posteriors avenços de l’electrònica, va culminar amb la OM-4Ti al 1987, una de les càmeres rèflex més sofisticades del segle XX i probablement una de les millors. El final de les OM va arribar amb el autofocus i el cost de les patents que Olympus havia d’assumir per aplicar-lo.

Cal destacar que la OM-1 va néixer com una derivació d’un altre idea genial de Maitani, que dissortadament no va passar de la fase de prototip: la Olympus OM-X. Aquesta havia de ser una càmera modular, a l’estil de les Hasselblad però de 35mm, que permetés triar els diversos blocs funcionals segons les necessitats: visor, obturador, cos, xassís de pel·lícula, etc.

La millor càmera és la que portes a sobre

En certa ocasió, en Maitani assistia a unes jornades de formació a la planta d’Olympus a Suwa. Al matí, abans d’anar a treballar, solia anar a nedar a uns banys públics propers. Un d’aquells matins, quan Maitani sortia dels banys, va veure com espurnes provocades pel motor d’un camió incendiaven un cotxe. El conductor del camió, que també era als banys, va sortir corrents al carrer encara despullat.

Davant d’aquella escena sorprenent, Maitani es va adonar que ni ell ni cap dels altres testimonis portava una càmera a sobre per fer-ne alguna foto. Llavors va decidir que crearia una càmera que tothom pogués portar a la butxaca i fer-la servir allà on fos. Aquest va ser el inici d’un nou disseny genial: la Olympus XA.

La Olympus XA era una càmera ultra-compacta que, a pesar de les seves reduïdes dimensions, incorporava una òptica de 35mm f2,8 de gran qualitat i enfocament per telèmetre. El seu disseny amb la tapa lliscant incorporada al cos permetia dur-la còmodament a la butxaca, tal com Maitani ho va concebre. Segons ell, havia de ser la càmera que un professional se’n duria a les vacances.

La XA és una autèntica exhibició d’enginy i creativitat, en la que es varen aplicar alguns conceptes de disseny que encara ara són admirables. En Maitani va dedicar un munt d’hores al disseny del cos de la càmera, fent innumerables models d’argila, perfeccionant els detalls i refinant el disseny al màxim.

Un dels elements més notables de la XA és l’objectiu, del qual s’en va encarregar Yoshisada Hayamizu i el seu equip. El desafiament va consistir en crear una òptica no retractil de 35mm que es pugues muntar en el diminut cos de la XA. El disseny final va ser el primer objectiu gran angular de retrofocus invers, una configuració que s’aplicava habitualment als teleobjectius de les rèflex, amb la peculiaritat que el focus es controlava desplaçant elements òptics interns per evitar haver de modificar la llargada de l’objectiu al enfocar. Aquesta meravella de disseny òptic només mesura 31mm des del element frontal fins al pla de la pel·lícula, menys que la seva pròpia focal!

La Olympus XA no era la única càmera miniatura del moment. El referent en aquest terreny era la Rollei 35, un càmera excel·lent dotada d’una òptica de extraordinària qualitat. Però la XA hi aportava un element diferencial: mentre la Rollei 35 s’havia d’enfocar per estimació i aprofitant la profunditat de focus, la XA s’enfocava amb un telèmetre de coincidència. A més, la distància mínima de focus (85cm) era menor que la de la majoria de càmeres de la competència.

La XA incorporava altres trets singulars, atès el tipus i format de càmera: el fotòmetre, amb prioritat al diafragma i indicació de la velocitat d’obturació al visor; la distància mínima de focus (85cm), menor a la de la majoria de càmeres de la competència; una palanqueta per fer compensació de l’exposició (+1,5), útil en el cas de contrallums, que també servia per activar el temporitzador alhora que feia de mini-peu per equilibrar la càmera (sobre una taula, per exemple) i un botó obturador electromecànic de gran sensibilitat que minimitzava les sacsejades en fer servir baixes velocitats.

Des de la seva aparició al 1979 l’Olympus XA va ser succeïda per diverses variants (XA1, XA2, XA3), però la majoria varen ser bàsicament simplificacions del disseny original (eliminant el telèmetre, automatitzant l’exposició, etc). Caldria destacar la XA4 (1985), dotada amb un 28mm f3,5 de gran qualitat i capaç d’enfocar a una distància mínima de 30cm.

El llegat de Maitani

Maitani va continuar a Olympus fins al 1996. La seva fil·losofia i els principis que guiaven el seu treball encara són presents a la marca, i es manifesten en productes recents com les rèflex E410, E420 i E450, que en cert sentit hereten idees de les OM històriques (llàstima de visor, però).

Per altra banda, sembla obvi que les recents càmeres del format micro-4/3 (EP-1, EP-2 i E-PL1) són una revisió digital de les genials Olympus Pen dissenyades per Maitani. Si més no, s’ajusten als principis i fonaments establerts pel brillant enginyer.

És evident que Yoshihisa Maitani, que va morir al juliol de 2009, va deixar un gran llegat a Olympus. I aquest llegat es manté i és mostra encara amb força en els productes actuals de la marca.

Bibliografia

• Web d’admiradors de Yoshihisa Maitani
• Història de les càmeres Olympus
• diaxa.com, sobre la Olympus XA
• Web de Hugo Rodríguez
• camerapedia.org
• Web collection-appareils.fr