Us deixem doncs amb el relat, imatges i paraula, del nostre incansable viatger:

Us envio una nova tongada de fotos fetes aquests dies que he estat per Cambodja. A la nostra tardor, allà encara és temps de pluges i aquesta vegada han estat força abundants. Tant és així que molts camins i carreteres estaven completament negades per l’aigua i no ha estat fàcil moure’s pel país. Això, que per a mi ha sigut una mica d’obstacle, per a ells ha estat una bona cosa, doncs l’aigua és font de vida i els camps d’arròs eren ben farcits, s’hi podia respirar abundància.

Com altres vegades, la canalla ha estat la protagonista principal de les meves trobades amb aquella gent. També la iaia Maria que alguns ja coneixereu. Ella segueix en la seva barraca tot i que els darrers dies la varen haver de traslladar a una altre casa doncs la barraca se li havia omplert d’aigua.

A les fotos hi podreu trobar de tot. Els camps d’arròs, la canalla, una gallina menjant-se un tros de porexpan, les vaques o cebús, les pregàries d’una dona gran a una pagoda, i en definitiva un país quasi sota l’aigua però content i somrient com sempre. Quan és sec agafan la bici, quan plou, la barca. Tot és tant senzill…

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

En Josep també ens ofereix aquestes magnífiques imatges en forma de llibre, que trobareu a Blurb.

Us deixem amb el seu breu relat i les seves fotografies.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Quasi tots vosaltres sabeu de la meva darrera visita a Cambodja. Un cop més he fet un petit resum d’aquests dies. En ell, intento mostrar la meva visió de com viu la gent del país. L’amistat, la vellesa, la joventut, la solidaritat, la tendresa,  la senzillesa, el treball, l’esbarjo i una mica de paisatge que ajudi a tenir una visió més amplia de l’entorn. Valors humanitaris tots ells que a vegades la nostra societat oblida o deixa de banda i tant ben representats en el moviments del 15-M.

També m’agradaria comentar que amb la nostra companya Olga i en Santiago hem tingut una bona trobada a Phnom Penh i hem pogut compartir unes hores la nostra experiència en el país. Espero que aviat tinguem fotos d’ella que ponguem compartir. Dues visions, millor que una!

També us dono les gracies per la vostra paciència, són només 6 minuts!

Per altra banda, si heu seguit les seves aportacions als fòrums i a la portada d’EF, de ben segur que a hores d’ara teniu ben clar que en Josep és un enamorat de determinats països de l’Orient. Més d’un cop, guiats per ell i les seves magnífiques fotografies, hem tingut l’oportunitat de conèixer, a través de la seva mirada, indrets ben remots, plens d’exotisme i singularitat. Cal dir també que la mirada de’n Josep és sempre plena de respecte, sensibilitat i honestedat; això es fa ben evident a les seves imatges, que defugen absolutament de tendències i modes banals i efectistes.

En aquesta ocasió, en Josep ens convida a conèixer a una persona entranyable a la que, com ell mateix explica, visita habitualment quan viatja a Cambodja. Us deixem amb el seu breu relat i les seves fotografies.

Ahir varem anar a visitar la iaia Maria. No es diu així però el seu nom és difícil per mi, per tant li direm Maria. Jo la vaig conèixer i fer les primeres fotos a Dom’Nashong Kair district, un barri prop de Phnom Penh on he fet moltes de les fotos.

La Maria va neixer a la provincia de Kandal, ara fa 86 anys. Quan era jove es va casar amb un home de la provincia i va tenir dos nois i una filla. Al cap d’un temps la familia es va traslladar a Phnom Penh i ella treballava de dona de fer feines a casa del metge del Rei; un status social considerable tenint en compte la seva humil procedència. En aquestes que va arribar el terrible règim del Pol Pot i els seus soldats varen matar al seu marit i les tres criatures. No explicaré aqui com mataven les criatures, aquest serà un altre terrible tema.

Ella, al quedar sola, va anar a viure al districte de Dom’Nashong Kair que es on viu ara. Acabat el règim de Pol Pot ella es va tornar a casar amb un altre home. Amb aquest segon marit no va tenir cap fill. Ara fa tres anys va morir el segon marit i la Maria es va tornar a quedar sola.

La barraca en la que viu la Maria i que podeu veure a la foto, la va fer el seu segon marit. No tenen terres per llaurar i no tenien rès de rés. Ella ha quedat sola amb la barraca.

En una finestreta petita hi té penjades unes boses de caramels que, de tant en tant, ven als nanos del veïnat i així es treu alguns cèntims. Algunes persones de la comunitat recullen una mica d’arròs per ella, perque pugui menjar alguna cosa. Ara está malalta. Suposo que pateix artritis, entre d’altres mals, doncs li fan molt mal els osos i s’ha d’aguantar amb un bastó.

Dins la barraca la Maria només hi té alguns estris de cuina i un camastre amb una alfombra a sobre que li fa de llit i a on seu quan és dins a casa. De tant en tant la visita una veina, que és cega, i les dues seuen al cami a sota d’un arbre a fer la xerradeta.

La iaia Maria està preocupada doncs amb les plujes te moltes goteres dins la seva barraca, feta amb cuatre canyes de bambú i fulles de palmera. El plàstic que hi ha posat a sobre està tot estripat. Ens demana que vol fer una “teulada” nova per evitar les goteres: 50$. També necessita algunes pastilles per combatre els dolors.

Es difícil per nosaltres entendre tanta pobresa i tanta desgràcia, però ella encara somriu de vegades, sobretot quan ens veu arribar. Tenia ganes de saber quelcom més d’aquesta bona dona i per això aquesta vegada m’hi he presentat amb una amiga que m’ha fet de traductora al anglès. La seva història és com moltes històries més d’aquest poble, però és a ella a la que havia fotografiat i per això volia saber quelcom més.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

No cal gaire més presentació. N’hi ha prou amb la breu explicació del propi autor i ja podem engegar un viatge a terres ben llunyanes, guiats per les magnífiques fotografies del nostre amic Josep. Us deixem amb les seves paraules, primer, i les seves fotos a continuació.

Com molts ja sabreu, he fet un darrer viatge a Cambodja fa pocs dies. Aquesta vegada m’he dedicat a visitar llocs de camperols al voltant de Phnom Penh. L’estació seca (de novembre a finals de març) s’acaba. Les collites d’arròs ja estan fetes i la gent del camp es dedica, entre altres coses, a la elaboració del sucre que treuen de les palmeres. Poca cosa.

Com ja us vaig dir alguna altre vegada, jo acostumo a viatjar amb tuk-tuk (un carro darrera de una moto) que és un medi de transport bastant còmode i bo per fer fotos. Va poc a poc i és ben descobert. De tota manera té els seus inconvenients, ja que algunes fotos podeu comprovar que estan una mica trepidades.

L’objectiu del reportatge és sempre el mateix: mostrar la vida d’aquella gent en un país que desconeixem bastant però que a mi em te captivat.

De moment he fet un primer recull de fotos (unes 50), en blanc i negre. Veureu que en el muntatge hi surten algunes fotos una mica fortes. Aquestes no són per guanyar cap concurs; és la realitat d’en país pobre que em nego a amagar: La carretera del captaires.

Josep Girona

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

No cal dir res més, el text que acompanya les imatges ho diu tot.

Autoretrat en 14 mm: la fotografia com a teràpia

Un petit tumor canvia la teva relació amb el món. El mecanisme mèdic envaeix la teva vida i condiciona la teva existència. Hores de consultes, proves, tractaments, estades a l’hospital. Una espiral en la que costa mantenir el nord. Durant tot aquest període, tenir la meva petita Lumix a mà i pensar les possibles imatges que la meva nova situació m’oferia, m’ha mantingut la ment activa i el cap distret. Juntament amb el suport de les persones estimades, aquesta relació fotogràfica amb la situació, l’ha fet més suportable.

Col·lateralment, camines prop de la mort, i t’adones que no és ni tan negra, ni tan lletja, ni tan allargada i imponent com te l’imaginaves, que és molt pitjor la dels éssers estimats que la teva pròpia. Arriba de puntetes i amb suavitat, gairebé com una carícia, que no fa por, encara que tampoc no fa cap falta que es quedi. Aquesta s’em va escapar, no vaig poder fotografiar-la i no penso anar a buscar-la. El que si crec que vaig fotografiar, va ser la solitud en la que et trobes i contra la qual és impossible lluitar.

Ara, després de dos anys, em plantejo que fer amb la meva vida, i la conclusió és clara: viure-la.

Podeu veure les dues series complertes a la seva web o a la seva galeria d’àlbums de Picasa. Per cert, també les tenia penjades a Flickr i va rebre un correu on deien que li restringien la seva galeria perquè mostrava fotografies de nus, quelcom bastant delirant i que podem llegir en aquesta noticia.

Exposició

En Josep, conegut de tots els EFeros i apassionat de la fotografia i d’aquest país llunyà, ha accedit, potser per la insistència d’alguns, a fer aquest recull de fotografies del seu últim viatge a Cambotja i que ens mostra en forma de vídeo.

No és gens fàcil triar entre més de 800 fotos d’aquests 15 dies per Cambodja. Cal triar i editar i segur que em deixo fotos interessants i en poso algunes que no valen pas gaire la pena. La intenció, de tota manera, és presentar-vos una mica de reportatge de la vida d’aquest país que jo intento captar a les afores de la capital Phnom Penh. Ja he comentat altres vegades que no m’agraden els grans monuments històrics ni els llocs plens de turistes (per això ja hi han moltes postals). Intento acostar-me a la gent senzilla que sento com la “meva gent”. Potser les fotos no tenen un gran valor artístic, però en qualsevol cas espero que reflecteixin la seva vida més enllà de la mala i de la bona publicitat sobre aquest país. Intento mostrar una realitat quotidiana per a qui li interessi saber quelcom sobre Cambodja.

No em pregunteu perquè algunes fotos són en color i altres en blanc i negre per que no ho sé. Veig la foto i, quan la edito, la miro i la remiro, la veig millor de una manera o de l’altre.

És un plaer tenir un espai com el nostre per poder presentar aquesta feina. No m’agrada massa escriure i no en sé. La fotografia és el meu mitjà d’expressió. Totes les critiques seran, com sempre, benvingudes.

L’exposició “Bardenas Reales” es pot veure físicament a la Sala Cultural de Vilassar de Dalt (C/ Manuel Moreno 30, veure mapa) fins demà diumenge 30 de maig. El nostre consell és gairebé obvi: feu el possible per veure-la. Només així podreu gaudir de veritat de la qualitat i subtileses d’unes fotografies fetes com poques coses es fan avui dia: sense preses, gairebé a foc lent.

Les Bardenas Reales

Les Bardenas Reales és un paratge natural semidesert que s’estén al sud-est de Navarra, en plena comarca de Tudela, amb unes 42.500ha de terreny sense cap nucli urbà. Les Bardenas se situen en un punt equidistant entre la serralada Pirinenca i la serralada Ibèrica i conformen un Parc Natural protegit que des del 7 de novembre de 2000 forma part de la Reserva de la biosfera.

El Plano, la Bardena Blanca i la Negra són les tres grans unitats paisatgístiques que es poden distingir en aquest territori. La primera d’elles, el Plano, la formen un conjunt de terres dedicades al cultiu del cereal; la Blanca, de superfícies erosionades, és la mes coneguda, i la Bardena Negra amb altiplans de diferents alçades, pren el nom del color fosc de la seva vegetació.

El sòl característic de la zona està format per argiles, guixos i arenisques, i el terreny ha estat fortament erosionat per l’aigua i el vent creant formes geològiques entre les quals destaquen els barrancs, els altiplans d’estructura tabular i els turons solitaris, anomenats “cabezos”

Malgrat que la propietat jurídica és de l’Estat, després de formar part de la Corona de Navarra, actualment no pertany a cap municipi en concret. Tot i així , vint-i-dos comunitats del voltant, són les que tenen el dret de fer ús del territori, bàsicament, per la pastura dels ramats d’ovelles que a la tardor baixen de les valls pirinenques i, també, pel cultiu de les terres.

Treball fotogràfic de les “Bardenas Reales”

A l’estiu de 2001 vaig anar per primera vegada a les Bardenas Reales. De seguida em varen captivar dues coses: la solitud i el silenci que se sentia en aquest espai tot caminat per dins de la Bardena Blanca i les formes que observava en el relleu, gràcies a l’erosió de les aigües de la pluja.

En un principi vaig decidir fotografiar les tres unitats que formen les Bardenas Reales però, poc a poc, m’anava atraient, més i més, una de les parts que és la Bardena Blanca fins que definitivament em vaig concentrar en fer el treball en aquest espai.

Hi ha una evolució en el treball des de que vaig començar fins que vaig acabar pel que fa a la manera de veure aquest espai. Al principi m’ho mirava tot de lluny però a mida que vaig anar coneixent el terreny i guanyant confiança les fotografies resultants han estat altres, que són les que majoritàriament formen part d’aquest treball.

Les fotografies són en blanc i negre. En tots aquests anys que ha durat el projecte hi ha hagut canvis en el mon fotogràfic: el digital ha guanyat molt de terreny a l’analògic. Aquests canvis els he anat patint. Vaig començar fent servir la pel·lícula Tecnical Pan de la casa Kodak però de cop i volta, va deixar-se de fer , per tant , vaig acabar usant els carrets que quedaven en el mercat , sobre tot , Plus-X i Tri-x , també de la Kodak.

Bé , el resultat de tot aquest historial ha estat el conjunt d’imatges que presento.

Característiques tècniques del treball

• Nombre de fotografies: 30 en blanc i negre
• Mida de la imatge: 20 fotos a 40X60 cm i 10 fotos a 50×50.
• Emmarcades a una mida de 60X80 i 70X70, respectivament.
• Màquines usades: Fuji G690II i la Mamiya C-330.
• Pel·lícules: Tecnical Pan, Tri-X, Plus-X de la casa Kodak
• Revelat: còpies en paper baritat Forte nª 15 (semi-mate), revelades amb Dektol i selenitzades

Exposició

Quant a l’autor

Començo a interessar-me per la fotografia, d’una manera seriosa, l’any 1992 a rel d’un curset sobre el mètode de zones d’Ansel Adams. Després he anat fent diversos cursos i seminaris ja sigui en la universitat de Terrassa, en la de Girona o en centres cívics, associacions fotogràfiques… L’any 2001 vaig participar en un seminari dirigit pel fotògraf Humberto Rivas; l’any 2008 també vaig participar en un taller d’en Tino Soriano; últimament he participat en un curs d’en José Manuel Navia (2009).

Sóc soci fundador de l’associació Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí de la que, actualment, sóc president. M’encarrego de la programació d’exposicions del claustre de l’Hospital d’aquest municipi, sala on s’exposen, permanentment, treballs fotogràfics. Pertanyo a l’associació fotogràfica Hidroquinona de Girona.

L’any 1999 vaig fer la primera exposició, “Racons de Menorca”, al bar Es Toc de Girona. Des d’aleshores he fet un total de vuit sèries fotogràfiques que he anat exposant en diferents espais de les comarques gironines. També he participat en diverses exposicions col·lectives de les associacions de les que en sóc membre: Amics de la Fotografia i Hidroquinona.

La major part del vuit treballs fotogràfics que he fet són en blanc i negre ja que intento controlar tot el procés: des de que premo el disparador fins que surt la còpia del laboratori.

Esperem que aquesta sigui la primera de moltes col·laboracions i animem a tots a fer el mateix.

Cambodja és un país del sud-est asiàtic que mai surt a les noticies. Es d’aquells països “desconeguts” perquè no pinten rés en el món dels “negocis” en el que vivim. No hi ha petroli, no hi han minerals preciosos, no hi ha gas… res per poder explotar i per tant rés d’inversió estrangera. Es, per tant, un país pobre de 14 milions d’habitants que viuen de la terra i de la poca industria que hi ha. Ha viscut moltes guerres: japonesos, xinesos, americans… fins que a l’any 1979 les tropes vietnamites el varen alliberar del sanguinari Pol Pot, dictador cambotjà que en nom d’un “comunisme” fet a la seva mida, va assassinar a quasi 2 milions de persones.

Poc a poc, Cambodja va sortint de la por, de la terrible història que ha sofert i ja gaudeix de 30 anys de tranquil·litat.

Els turistes que hi van acostumen a visitar els famosos temples d’Angkor i passen de llarg dels barris prop de Phnom Penh a on les agencies de turisme procuren que els visitants estrangers no vegin la pobresa del país.

Jo acostumo a passejar-me per aquests i altres barris on hi trobo gent meravellosa que sempre et reb amb un somriure.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Visions de Calcuta és el resultat d’un magnífic treball de fotografia documental a una de les ciutats més populoses, fascinants del món i, indiscutiblement, un dels destins “fetitxe” de molts aficionats a la fotografia.

Us recordem que ja havíem publicat un altre projecte d’en Daniel Padró en aquesta secció:

Us convidem a fer un passeig imaginari i recórrer els carrers i racons de la gran Calcuta de la mà de l’amic Daniel Padró. Deixeu-vos guiar per la seva visió personal, la seva sensibilitat i les seves fantàstiques fotografies. Com a punt de partida, les seves explicacions sobre l’exposició:

Visions de Calcuta és un passeig pels carrers d’una ciutat desigual que arrossega una gran població marginal: gent i cultures vingudes de diferents parts, els qui comparteixen de sempre la ciutat amb els nou arribats, diferents maneres de veure el present i d’establir un futur. Uns carrers plens de vida i activitat, persones convertides en personatges, somnis i felicitats diferents els separen, però altres coses els uneixen, com l’ esperança. Amb un lema senzill: viure una vida humil mantenint la dignitat del dia a dia i buscant un demà incert.

La natura d’una urbs que imprimeix un ritme exasperant, amb el continu anar i venir dels seus ciutadans. Aquí es concentren la seva població local amb la gent dels afores que l’envaeix per obrir una nova jornada. Venen a vendre, treballar, negociar o simplement aconseguir alguna cosa que posar-se a la boca. Carregats fins al límit, tenen un llarg i esgotador recorregut per endavant, porten grans paquets al cap, braços, carros o carretes. Aquesta es la quotidianitat d’una antiga capital, una ciutat que viu grans records i potser enyora temps passats.

Aquí ens trobem un públic ampli que lluita cada instant, que propaga esforç, però que difon ganes de viure, amb felicitat a les seves esquenes, amb il·lusió de compartir bons i nous moments, i que ens ofereixen tot el poc que tenen. Com a tot arreu amb problemes i preocupacions, que deixen de banda per un moment.

Daniel Padró

Exposició

Sense més ensurts vaig arribar i em va rebre en Ferran Frauca com si se m’aparegués: vaig agafar el mòbil davant la cabina de les entrades i abans de trobar el número ell ja era al meu costat i m’acompanyava cap a dins.

A la Laura li va agradar molt la foto que li vaig fer i a la seva bessona Anna també. l’Anabel em va dir que preferia una imatge més general que la que li vaig triar per que s’hi veia gran. Ximpleries seves: està preciosa!

Avui toca captar l’ambient de tot el que envolta l’obra. En Joan Vives em va demanar imatges dels músics a part d’una caixa de tomata Raf. M’interessa captar el moviments als camerinos i a tot l’espai que hi ha darrera el teló. I si hi ha un moment de l’obra interessant… Qui es podrà resistir a disparar?

El tracte amb els actors ha estat segons ells: n’hi ha que s’han acostat a mi per parlar-me d’ells i de tot en general i d’altres que quasi no els he vist. Molt pròxima la Laura Ventura que es molt simpàtica. En Sergi Albert m’ha demanat de penjar alguna imatge a la seva pàgina i li he dit que encantat. En Ferran m’ha anat tutelant tota l’estona, es un bon amic. També molt bon rotllo amb en Josep Maria Gimeno que està al camerino d’en Ferran i ens hem vist bastant. Un músic ens ha fet una foto de tots tres i hem rigut molt.

La clara del Ruste és un Sol. Un cop he entrat als camerinos i a terra hi havia tres vestits i la dona encarregada del vestuari m’ha dit que entraria despullada de cintura cap a munt i que potser no li agradaria que la veies, m’ha aconsellat que em girés, així ho he fet i he fet les fotos un cop ja estava cordant-se el vestit. Lo bo ha estat quan ella m’ha dit que no li feia res que li fessin fotos despullada i jo li he explicat el què.

Un cas apart es en Carlos Gramaje. Això si que es una estrella de debò. Em surt de no sé on de llop i em diu: hazme una foto de lobo i ja el tens al mig dels camerinos amb aspecte amenaçant i jo fent-li la foto es clar. Al cap d’una estona, ja de príncep de la ventafocs, darrera l’escenari: hazme una foto de príncipe. Com que no hi havia gens de llum vàrem anar als camerinos que estan just al costat i els posant. Al final li vaig prometre que li enviaria una selecció de les seves millors fotos via Ferran. En definitiva molt proper, encantador, diví en definitiva. Una estrella de cap a peus.

En general la gent estava una mica trista per que l’obra s’acaba mes aviat del que tots esperaven, però així es la vida i el teatre que intenta representar-la. Hi va haver un moment en que tots van fer costat a l’Anabel que es va posar a plorar per un incident que va passar amb l’obra. Jo, com quasi sempre, no vaig entendre el que passava i vaig agafar la càmera i vaig sentir que em deia fotos ara no. Sort que la Teresa Vallicrosa, que es dolça com un terrós de sucre, m’ho va explicar. L’Anabel va tenir un d’aquells moment en que desitges que la terra s’obri i se t’empassi. Es va refer i la seva actuació va ser extraordinària.

En definitiva estic molt feliç de com ha anat tot i del resultat del meu treball. Al vespre quan vaig anar a dormir no podia tancar els ulls de lo estimulat que vaig acabar el dia. Tot envoltat d’una gent amb una personalitat tan forta que essent tant diferents, tots s’assemblen com la nit i el dia, junts donen cos a aquesta obra i a d’altres que vindran, amb tanta força i tanta professionalitat que a mi m’arrossegaven a fer les millors fotos de la meva vida.

Molt agraït també al regidor que m’ha deixat anar per tot arreu. Un cop estava darrera seu i veia com feia unes anotacions a uns papers amb números, estava fent sudokus, amb una petaca al costat. Quins personatges mes fora de lo corrent! Això cassa perfectament amb el que jo penso de l’home con a individu i com a part de la societat: som éssers socials per que hem decidit ser-ho i junts podem anar molt més lluny que sols, però cal que com individus estem capacitats per fer la tasca que triem essent sempre responsables. Farem errades, però a la llarga amb aquesta experiència podrem assolir metes mes complexes i llunyanes.

Al final un èxit total. Plena comunió entre el públic i tots els professionals. Visca el teatre i les persones que el viuen!

Encara estic commocionat. Em pensava entrar al cor del teatre, ho he fet i he trobat grans persones, però al capdavall és el Teatre el que ha entrat dins el meu cor.

Avui és el torn d’en Joan Porredon i la seva exposició NuSnu, que podem visitar físicament als Llüisos de Gràcia. Aquest és el pòster de l’exposició.

En Joan Porredon neix a Cervera l’any 1964. Als dotze anys té molt clar que es vol dedicar al món de la imatge en concret al cinema. Poc a poc però acaba interessant-se per la fotografia en tots els seus formats, processos antics i diferents tècniques, des de llavors assisteix repetidament a trobades i tallers i en aquests últims anys internet l’ha permès de prodigar-se més obertament a través de diferents fòrums.

Estem contents de poder donar difusió a la obra de fotògrafs com en Joan i el seu projecte nuSnu. Podeu veure l’exposició virtual a continuació.

Exposició

La vida és una corda que nosaltres nuem

Metàfores d’experiències: Joan Porredon desvesteix cossos per retratar interiors i nua cordes per narrar històries.

Desxifrar un jeroglífic requereix moments de contemplació i la dissecció de cada element per després construir la paraula, la idea. L’últim treball de Joan Porredon parteix de fragments que l’espectador ha de convertir en llenguatge. I ho fa amb el cos i la soga. L’artista despulla el gest de la pell i el cànem per revelar paràgrafs de narrativa íntima. Les fotografies naixen com un projecte obert a cronistes anònims i a cordes deleroses de confessió. nuSnu fa del joc d’enigmes un diàleg que l’artista retrata en silenci clarobscur.

(Suplement Lectura del diari Segre, Lleida)

El projecte nuSnu és això: visualitzar la concreció d’unes converses entre la persona participant i el fotògraf. Les claus usades per conformar la imatge són ben simples: la corda representa la vida i els nusos les experiències vitals, ja siguin viscudes, desitjades, positives, negatives… mentre que el cos nu es representa a si mateix. Per tant, som davant unes imatges que parteixen d’una veritat biogràfica per tal d’arribar a una altra veritat: la de la lectura lliurement interpretada pel receptor.

Tot aquest procés creatiu està afinant la idea d’editar un llibre. Per això, es presenta nuSnu com un projecte obert on hi tenen cabuda totes les persones que desitgin compartir algun aspecte de la seva vida, de la seva personalitat, i algunes hores de sessió fotogràfica amb l’autor del projecte. Si és del teu interès, tant com per participar-hi, només cal que t’hi posis en contacte per mitjà del qüestionari que hi ha a la pàgina web www.joanporredon.com dins la secció “Projectes/nuSnu”.

Viure aquest projecte és una experiència engrescadora. Haver compartit aspectes de la vida d’altres persones ha estat, i és, molt estimulant. Aconseguir fer de tot plegat una fotografia és, sens dubte, emocionant.

La nuesa i els nusos ens igualen.

Joan Porredon

Mostrant el que es important per a ella, els seus valors, ens ajuda a entendre com ha arribat fins aquí, el que te i com ho ha aconseguit.

La seva mirada es una mirada enrere, temps llunyans i pròxims que li son estranys i confusos. Un passat que ja no recorda al cent per cent, una veritat a mitges, un passat selectiu que comparteix amb el present incert, l’ enfrontament del dia a dia no sap el que li portarà. El temps està parat, el matí es transforma en tarda, els dies es mesuren pels dolors que li apareixen amb el Sol. No hi han obligacions ni necessitats, com nosaltres les entenem, un oblit prolongat i preocupant.

Cada vegada que un torna a casa seva es com un “dejà vu“, com si alguna cosa no hagués canviat, les mateixes preguntes, les mateixes converses, fins i tot les mateixes flors.

Quan creues la porta es repeteixen les mateixes seqüències metòdiques, una rutina, ja saps el que et trobaràs, com i a qui.

Aquesta es la realitat de la Carme, una dona de 78 anys que ha viscut una vida plena de dificultats I que ara a l’ actualitat ens transforma el seu passat, el maquilla i el dibuixa, com a ella li hagués agradat tenir.

Uns records que tremolen, sense solidesa, ni tant sols son records, es perden en un suspir, una part s’ ha quedat pel camí, on es barreja la veritat i la ficció, compartint el mateix escenari, un petit escenari que es casa seva, on passa la gran part del temps, sortir es una petita gran aventura.

Ara els dies que li queden es mesuren per angunies i dolors, que la acompanyen dia i nit, tot això sota el control dels seus fills, que li vigilen el seu dia a dia, intentant potenciar els seus records amb jocs, mirant fotografies, recordant cançons, olors, la seva vida, la dignitat d’ una persona que l’ únic que desitja es estar on sempre ha volgut, casa seva.

Daniel Padró

Exposició

Per aquesta primera ocasió tenim l’exposició Memòria Fina, l’Alzheimer de Daniel Padró. Un treball fet des de’l respecte i la visió cuidada de la persona i la malaltia. Una selecció de 15 imatges que ens mostren el dia a dia d’aquest mal que afecta no tan sols a qui el pateix sinó també als seus propers.