Hi ha molts fotoperiodistes que van d’una punta a l’altra del món cercant imatges que ens ajudin a explicar què passa en cada moment arreu del món. D’altres, però, fan exactament tot el contrari: mirar, fotografiar, el seu món. Defugir la perspectiva de l’estranger, i des de la proximitat de qui és a casa, mostrar la seva forma personal d’entendre el lloc on ha nascut.

Urbano Erbiste segurament s’acostaria més a aquesta segona expressió. Fotògraf del Jornal do Brasil, s’ha dedicat a mostrar la cara més desconeguda de la seva ciutat, Rio, segurament gràcies a l’avantatge que li dóna el fet de ser-ne oriünd, i de saber-se moure amb comoditat per una ciutat plena de contrastos i paradoxes, però també de llum, color i vida.

Erbiste ens mostra un Rio de samba i ball, però també de favelas. Un Rio de sol i platja, però també de violència. Un Rio que no ha de per què ser el mateix Rio de tothom, però que en tot cas és el Rio d’Urbano Erbiste.

Si voleu veure’n imatges, aquí en trobareu una selecció, aquí veureu el seu bloc, aquí el seu Flickr (amb poc èxit, però), i aquí un vídeo amb imatges seves.

Una de les coses que varen perseguir els precursors de la fotografia des del seus inicis amb més insistència va ser, probablement, la reproducció més acurada possible de la realitat. Aviat, varen tenir clar que l’enregistrament fidel del color era una fita inel·ludible. Conquerir aquesta dimensió de la imatge fotogràfica, el color, que ara ens resulta tan familiar i assequible des del punt de vista fotogràfic, va suposar enormes quantitats d’esforç, dedicació i enginy. El problema no era només poder fotografia en color, sinó que això fos relativament senzill, d’aplicació pràctica i no el resultat de complexos i cars procediments alquímics, per dir-ho així.

L’autocrom, del que ja hem parlat en diverses ocasions anteriorment, va ser una de les tècniques que més èxit va assolir, quant a la qualitat dels resultats. Aquesta tècnica no era senzilla ni assequible quant a la fabricació dels materials, però els resultats eren d’una qualitat notable i això va garantir el seu èxit. De fet, encara ara resulten sorprenents i admirables moltes de les fotografies fetes per aquest procediment. A pesar dels seus inconvenients i limitacions, com la necessitat de temps d’exposició molt llarg, l’autocrom va constituir un gran avenç per la tècnica fotogràfica i es va fer servir per documentar extensivament fets tan rellevants com la I Guerra Mundial.

Feta aquesta introducció, vull cridar la vostra atenció sobre un de les figures claus de la història de la fotografia, especialment notable per les seves fotografies amb la tècnica de l’autocrom. Es tracta de Sergei Mikhailovich Prokudin-Gorskii, del que també ens va parlar en jordipm fa algun temps. En aquesta ocasió, no vull pas redundar en les explicacions d’en Jordi ni en les informacions que podeu trobar a EF i altres webs sobre l’autocrom en general i en Prokudin en particular. El que vull és comentar-vos que la gent del boston.com, en la seva secció dedicada a la fotografia The Big Picture, ens ofereix l’oportunitat de gaudir d’una magnifica sel·lecció d’autocroms realitzats per Prokudin.

Us transmeto doncs la invitació, de part de The Big Picture, per viatjar en el temps i per fer un cop d’ull al que era Russia en el temps del Tsar Nicolau II, a principis del segle XX. Aprofitant que potser a la nit refresca una mica, si us és possible i us abelleix us podríeu servir un vodka ben glaçat per ambientar una mica el viatge. Si ho feu així, doncs Na zdorovje!

No sé ben bé la causa però, sense que hi hagi cap voluntat en un sentit o en un altre, m’adono que no hem fet gaires referències a dones fotògrafes. Potser no hi han tantes com homes, cosa que em costa de creure, o potser no assoleixen tant ressò mediàtic com els seus col·legues del sexe oposat, cosa que em sembla més creïble. Especialment considerant com funciona, en termes generals, aquest món nostre: és més aviat androcèntric, per dir-ho suaument.

En qualsevol cas, encara que tampoc pretenc fer un al·legat pro-feminista —els “ísmes” en general em produeixen urticària—, vull trencar una mica aquesta dinàmica convidant-vos a conèixer l’obra d’una fotògrafa actual. No es tracta d’un simple acte de discriminació positiva o super-compensació. És que la feina d’aquesta artista multi-disciplinar, la Nienke Klunder, m’ha impressionat. Parlant concretament de la seva vessant fotogràfica, m’ha semblat diferent, atrevida, transgressora, fresca, divertida i un quants adjectius per l’estil que ara mateix no em venen a l’esment.

Les sèries d’aquesta fotògrafa no són entreteniments trivials: són reflexions despietades, crítiques càustiques dels mecanismes, estereotips, prejudicis i automatismes de la nostra societat; en la que primen valors d’aparença física, estatus socioeconòmic, superficialitat, possessions materials i consumisme. Però sempre alleugerides amb cert punt d’humor. Això sí, salpebrat amb una bona dosi d’amarga ironia.

Un dels trets més singulars de les fotografies de Nienke Klunder és la model: és sempre la mateixa, increïblement versàtil i camaleònica, capaç de transmutar l’aspecte i representar mil i un personatges. I a més, amb un nivell de complicitat i intimitat amb la fotògraf més enllà del que fora normal. És lògic, si considerem que model i fotògrafa són la mateixa persona!

Probablement tots estarem d’acord que la fotografia pot adoptar les més diverses formes i no cal invalidar cap d’elles en relació a les altres, ja que cada manifestació té una raó de ser i compleix una funció. Acceptat això, la veritat és que cada cop em ve més de gust veure fotos de gent que té coses a explicar i que no es limita a construir imatges d’estètica eficaç i ajustats al gust de la majoria. I em penso que Nienke Klunder, amb les seves fotos, diu coses que val la pena escoltar.

Edward Burtinsky és el penúltim d’aquests nous paisatgistes dels que n’havia fet una tria, l’últim lloc el guardo per en Joel Sternfeld. Té moltes coses en comú amb els que ja han anat sortint: l’ús de càmera de plaques i pel·lícula, grans dimensions de les còpies i sobretot la temàtica, la petjada de l’home a la natura.

Però en aquest cas podríem dir que s’hi aprecia més implicació, que la seva obra no es distant ni asèptica com en el cas d’altres autors citats.

La seva tècnica es impecable, llum, color, composicions… tant que potser podríem dir que aquí radica el mèrit, que hi puguem veure bellesa en els motius triats.

Burtinsky vindria a ser l’antítesi dels grans paisatgistes de mitjans del segle XX, els de la línia del col·lectiu f/64, que buscaven sobretot el paisatge idealitzat.

Va néixer el 1955 a Canadà, d’ascendència ucraïnesa i es dedicava a la fotografia de paisatge fins que el 1981, gràcies a un encàrrec va desplaçar-se per equivocació fins a unes mines de carbó, des d’aquest fet fortuit, en les seves fotografies hi veiem paisatges profundament modificats. La creu de tot el nostre progrés, el preu que hem de pagar per mantenir la societat del benestar.

Està fent alhora projectes sobre mines, canteres, vessaments, línies ferroviaries i potser el més extens, un que s’anomena Oil, del que s’en a fet un llibre i que reflexa el problema del petroli, des de la seva extracció al seu consum desmesurat. A les seves fotos, sovint l’escala humana sembla ben petita, com en el cas de les fetes a la mastodòntica Xina i la transformació que ha sofert aquest país en el seu afany de convertir-se en la fàbrica del món.

Aquest darrer treball a Xina va convertir-se en un documental dirigit per Jennifer Baichwal sobre Burtinsky i la seva obra titulat Manufactured Landscapes, que va guanyar el Festival de Toronto, els premis Genie i va ser nominada al gran premi del jurat de Sundance. El que veieu a continuació és el trailer oficial de la pel·lícula.

Burtinsky però no vol fer activisme mediambiental amb les seves imatges. Ell mateix diu: tinc la meva opinió, per suposat, però no deixo que es converteixi en el centre de les fotografies. No vull crear punts de vista polititzats, sinó oferir un plantejament mes meditatiu i que sigui el públic el que veient les imatges en tregui les seves conclusions… Estudio amb molt de deteniment la construcció de la imatge. Sempre treballo en gran format i puc tornar cinc o sis vegades al mateix lloc per buscar la llum adequada.

Es podria escriure molt al voltant de l’obra de Burtinsky, però estic segur que el millor es que s’us hagi obert la curiositat i investigueu pel vostre compte. A internet trobareu infinitat de material.

En aquest vídeo d’una de les conferencies TED, apareix el propi autor parlant de la seva obra. També hi podeu veure molts dels projectes seus que no hem mencionat però que son igualment interessants.

Actualment han perdut gran part de la seva significació original però, fa un parell de segles, els atributs pilosos a la cara dels homes tenien un considerable valor simbòlic i de prestigi, especialment quan adoptaven determinades formes. Parlo de un bon mostatxo, poblat, cuidat i esplèndidament desenvolupat. O d’unes barbes igualment magnífiques i frondoses.

Potser les darreres barbes conscientment simbòliques del món occidental varen ser les de Fidel Castro i els seus guerrillers, que es varen comprometre a no afaitar-se fins derrocar Fulgencio Batista. Però aquelles, i moltes posteriorment inspirades en elles, eren pilositats de caire més aviat contestatari, transgressor. Res més oposat i lluny de l’expressió d’estatus social i elegància que molts aristòcrates europeus atorgaven a les seves barbes i bigotis, per molt que ara ens puguin semblar estrafolàries excentricitats.

Curiosament, encara ara hi ha alguna gent que manté aquests valors estètics que eren força més comuns al s.XVIII i es dediquen a cultivar —penso que podem dir-ho així— uns esplendorosos mostatxos i unes barbes voluptuoses, sovint modelant formes de lo més extravagant. El més interessant de tot plegat, és que els podem contemplar a plaer, gràcies a la feina d’un magnífic retratista: Dave Mead. Aquest fotògraf s’ha dedicat a retratar tota una sèrie de personatges dedicats amb passió al cuidat dels pels de la cara.

Per posar la guinda a aquesta mostra de excentricitat capil·lar, us diré que per fer aquests retrats, Dave Mead va viatgar a Anchorage (Alaska), on es celebrava el 2009 World Beard and Mustache Championship. Aquestes singulars fotografies es varen exhibir recentment una exposició a Nova York encertadament titolada Magnificient Especimens.

No us ho perdeu! El més interessant de tot plegat és que, a més de lo divertit i xocant de l’aspecte d’aquests singulars personatges, gaudireu d’una col·lecció de retrats de qualitat. De debò que val la pena fer un cop d’ull a aquests magnífics espècimens!

Vist a haciendofoco.com

Com diu la cançó del irrepetible grup No me pises que llevo chanclas, “Mira que está lejos Japón!”. És ben cert que Japó no és a la volta de la cantonada, o al menys no de la nostra. Però noi, haig de confessar que tinc certa feblesa, com una retirada, una certa inclinació personal per les peculiaritats culturals, la gastronomia (em deleixo pel sushi!) i l’art d’aquell remot país (ai, els haiku, els gravats de Hokusai i el sumi-e!).

Com ja he manifestat més d’un cop, la fotografia nipona també és una cosa que m’atreu particularment. Potser estic ben equivocat, però trobo que tenen una manera diferent de mirar —aquí caldria evitar les bromes fàcils quant a la morfologia dels ulls orientals-, un estil propi, cert aire singular i únic, possiblement conseqüència directa de l’amalgama entre la seva tradició artística i les influències del món occidental.

Ara bé, tot aquest prescindible circumloqui no és més que una distracció dialèctica. Anant al gra i deixant-me de preàmbuls, el que vull és recomanar-vos la visita a les galeries d’un fotògraf japonès: Shinya Arimoto. Es tracta d’un fotògraf força jove: va néixer a Osaka al 1971 i es va graduar a la Osaka School of Visual Arts al 1994. Des de llavors, la seva activitat ha estat considerable, gairebé frenètica, materialitzada en gran quantitat d’exposicions —tant en solitari com col·lectives— i en tres llibres publicats.

Per acabar-ho d’arrodonir, el senyor Arimoto practica una mena de fotografia per la que tinc especial interès. Bàsicament, treballa a peu de carrer, capturant retrats dels personatges que hi troba. Els seus subjectes són variats: des de dones atractives fins a captaires i rodamons. En qualsevol dels casos, els retrats d’Arimoto fan pales un respecte absolut pel retratat, un connexió directa entre el fotògraf i el fotografiat que resulta en imatges plenes d’humanitat i paraules no dites però presents, sense renunciar a una considerable càrrega documental. I encara que no tingui una especial significació quant a la qualitat de l’obra d’aquest fotògraf, em ve de gust comentar que la seva càmera habitual és una vella Rolleiflex de 6×6, com delata el format quadrat de la majoria de les seves fotografies. I és que la pel·lícula encara és molt viva al Japó, particularment entre els joves fotògrafs. Quines coses!

Després de fer un reposat examen de les galeries d’aquest fotògraf, no soc capaç de triar una de favorita. Una darrera l’altre m’han semblat extraordinàries mostres del que pot donar de sí el retrat directe, cos a cos, en el entorn vital del propi retratat en comptes d’aïllat i descontextualitzat en un estudi. Totes i cada una de les fotografies que he vist són autèntiques exhibicions de passió i empatia. Shinya Arimoto no es posa al lloc del retratat per tal d’entendre’l millor: es fica sota la seva pell i ens el mostra des de ben endins.

Estic segur que gaudireu de la visita. Amb una mica de sort, com m’ha passat a mi, inclús repetireu alguna sèrie, amb la sensació de que, per molta estona que us mireu les fotos, encara hi ha alguna cosa que no heu acabat de copsar. Un matis, un detall, una subtilesa esquiva. Ja hem direu, espero, el que us ha semblat. Itadakemasu!

Aquest divendres dia 20 a les 8 del vespre, s’inaugura al Centre Cultural de Vilassar de Dalt l’exposició “Entre llums” del company Jaume Cusidó, membre d’espaifotografic.cat.

“Entre llums” és un recull d’imatges de paisatges i viatges on el principal objectiu ha estat la recerca de la màgia de la llum, treure de cada lloc el seu millor moment.

La percepció i la bellesa d’una escena o indret pot canviar radicalment depenent la llum que la il·lumina. Amb aquesta exposició l’autor vol compartir amb nosaltres aquests instants fantàstics i emocionants impactes visuals… L’exposició consta de 30 fotografies retro-il·luminades amb tecnologia LED sobre suports Luminpanel APPHOTO de 40×60 cms.

L’Ajuntament de Vilassar de Dalt, el Ceif i l’espaifotografic.cat han col·laborat en aquesta exposició que romandrà oberta fins el 5 de setembre.

A la fotografia del costat podeu veure els que varen poder ajudar al Jaume en el muntatge.

Si voleu trobar més informació podeu fer-ho a la web www.jaumecusido.com

Entre llums, fotografies de Jaume Cusidó
Centre Cultural de Vilassar de Dalt
C/ Manuel Moreno, 30 (veure mapa)
Vilassar de Dalt
Del 20 d’agost al 5 de setembre
divendres de 19h a 21h
dissabtes, diumenges i festius de 12h a 14h i de 18h a 21h

Seguint la línia de fotògrafs relacionats amb els hereus del moviment Nova objectivitat, no podíem deixar de parlar d’un dels fotògrafs més importants del panorama artístic contemporani.

Va néixer a Leipzig el 1955 i influenciat pel seu pare, fotògraf industrial, es va formar amb Otto Steiner primer i desprès amb el matrimoni Becher. Va començar a ser reconegut juntament amb els seus companys d’estudis Candida Höfer, Axel Hütte, Thomas Ruff i Thomas Struth, als anys 80.

Gursky comença amb un estil semblant als dels seus mestres, a mitjans dels 80 pren altres camins i és el 1990, que arran d’un viatge a Tokio, les seves fotografies canvien radicalment.

L’obra de Gursky és un anàlisis del comportament social actual. Els seus motius són les grans aglomeracions humanes, la irrellevància i l’anonimat en un món de globalització, tecnologia i serialització. Una mirada realista però abstracte, freda i asèptica sobre la condició humana.

Les seves imatges són plenes de colors i de detalls, de dimensions enormes, de varis metres d’amplada i alçada. Habitualment treballa amb càmera de banc òptic però utilitza els sistemes digitals per a poder engrandir encara més les seves imatges, al contrari d’altres dels que hem anomenat o ho farem, més puristes i que no utilitzen mètodes digitals.

Algunes de les seves fotografies han estat comparades amb quadres de Gerhard Richter, el pintor viu més cotitzat (alemany i també vinculat a la Kunstakademie de Düsseldorf). No en va, ell te l’honor de ser el fotògraf més cotitzat també, doncs el febrer de 2007 una fotografia seva, 99 Cent II, Diptych, (la imatge de la dreta) es va convertir en la més cotitzada de la història, al vendre’s a la casa de subhastes Sotheby’s per 3.329.053 US$.

Si voleu veure més sobre la seva obra, podeu mirar aquí i aquí hi ha un vídeo on hi apareix el propi autor i un bon recull de les seves fotografies.

Fa ben poc us recomanava examinar l’obra de Taylor Glenn. Ara,  amb la intenció de suggerir altres maneres de mirar, gairebé es pot dir que dono un bon cop de timó i, com diria un “cantaor”, faig un canvi de pal.

James Mollison, el fotògraf que he escollit per presentar-vos, si bé no s’ajuda tampoc de recursos efectistes per crear les seves imatges, te un estil ben diferent del que podíem percebre en el treball de Taylor Glenn. Es diria que Mollison busca escurçar més les distàncies amb els subjectes fotografiats, establir una connexió més intima, no tan asèptica i distant. No es limita a ser un espectador neutre, sinó que vol aprofundir i arribar més enllà del que es pot percebre de manera immediata, exposant algunes de les injustícies i diferències socials que encara dominen el nostre món.

Jo diria que hi ha molt de compromís personal en les fotografies de James Mollison. De fet, sembla prou evident en veure els temes i projectes que tria per explorar: The Disciples, retrats de fans de grups musicals que s’esforcen en imitar l’aspecte dels seus ídols; The Memory of Pablo Escobar, un exhaustiu recull de fotografies que il·lustren la història d’un dels més temibles caps de la droga de Colombia; Cocoa Pickers, una magnífica col·lecció de retrats de recol·lectors de cacau d’una remota aldea de Costa de Marfil que posa en evidència l’enorme disparitat entre productors i consumidors; James & Other Apes, retrats de grans simis amb estil de fotografies de carnet o passaport que mostren la gran proximitat que tenen amb nosaltres, amb la dificultat afegida que no varen ser fetes a cap Zoo ni fent servir animals ensinistrats; Hunger; un projecte comissionat per la Bennetton per fotografiar alguns dels 17 mil·lions d’auxiliats per la World Food Program i, finalment, un projecte que he trobat singular i especialment interessant: Where Children Sleep, una denuncia clara i contundent de les diferències soci-econòmiques que afecten als infants confrontant retrats de nens de tot el món i del lloc on dormen cada nit, que pot ser des d’una habitació decorada fins el darrer detall i plena de les joguines més luxoses fins a un matalàs vell i brut, compartit amb la resta de la família, directament a la intempèrie. D’aquest darrer treball només podem veure un avenç al web Creative Review, ja que la seva publicació en forma de llibre està prevista per finals d’any.

Voldria assenyalar que James Mollison va ser un dels fotògrafs que va participat en el OjodePez Photo Meeting Barcelona, celebrat el passat juliol.

Ja teniu per una estona, si feu un bon repàs d’aquesta mitja dotzena de treballs de James Mollison. I la veritat, és que us recomano que ho feu. Crec que val la pena el temps que hi dediqueu.

Cercant i remenant per tal de trobar quelcom interessant i enriquidor, digne de merèixer ni que sigui uns moments d’atenció entre glop i glop de la clàssica cervesa amb llimonada, he ensopegat amb aquest fotògraf: Taylor Glenn. Quan he començat a mirar-me les diferents seccions de la seva galeria, no he pogut evitar establir certa connexió entre el seu estil i el de fotògrafs com Stephen Shore i el matrimoni Becher, sobre els que recentment ens parlava en pepminguez.

En molts sentits, hi veig una línia de treball que resulta propera, segons el meu parer, a alguns dels principis que es manifesten en l’obra d’aquests fotògrafs i, en general, als connectats amb la tendència iniciada amb l’exposició New Topographics.

Hi ha una sèrie de fotos, però, que voldria destacar. És la titulada Far Chang, un reportatge ben personal d’una fàbrica xinesa de flors artificials. Sense deixar de mantenir uns lligams evidents amb l’estil visual dels fotògrafs esmentats, trobo que en Glenn ha sabut incorporar amb gran habilitat la presència humana com a protagonista de les fotografies, aportant un cert aire de documentalisme a les escenes que ens mostra.  El resultat són unes imatges amb la poesia pròpia de la quotidianitat, i alhora extremament contingudes i mesurades, amb una tensió visual evident.

Penso que val la pena veure aquesta mena de feines, que persegueixen més els matisos i la subtilesa que l’efectisme i el impacte visual, especialment en els temps de corren. Ni tan sols cal que ens agradi o ens quedem convençuts de res, però penso que fer aquesta mena de degustacions fotogràfiques sempre pot resultar enriquidor: a poc a poc ens preparen el paladar per apreciar plats més fins.