Karl Blossfeldt (1865-1932) va començar a estudiar escultura l’any 1881 i a treballar en una farga on feien motllos amb motius vegetals per a la ornamentació de portes i reixes metàl·liques i materials decoratius per a la construcció.

Aquest contacte amb les arts, amb l’aprenentatge al voltant de la escultura a la Escola d’Arts aplicades de Berlín, juntament amb la visió botànica dels treballs en ferro a la farga, varen anar gravant a la seva imaginació un món relacionat amb les plantes que el va apassionar fins el punt de convertir-se  en el primer –i segurament l’únic- fotògraf dedicat sistemàticament a fotografiar plantes. De fet, ell mateix es considerava més un fanàtic de les plantes que un fotògraf, i  mai va sentir la necessitat de proclamar-se en cap moment com un artista i sí, en canvi, a prendre’s la seva feina com un ofici purament tècnic i manual.

La seva primera incursió en el tema vegetal, directament relacionat amb la fotografia, va sorgir a partir d’una proposta del professor Moritz Meurer, encarregat d’un projecte oficial per la renovació del concepte i del catàleg de motius decoratius aplicats a temes artesanals i industrials. Amb ell,  Karl Blossfeldt, va viatjar a Itàlia, Grècia i el Nord d’Àfrica per tal de seguir les petjades de l’art clàssic i de trobar nous camins a partir de l’estudi de la flora i la vegetació de diferents països i indrets.

A partir d’aquest moment, i durant la resta de la seva vida, va anar classificant i observant els detalls botànics de tot el que veia amb una sorprenent constància. Una constància i metodologia que va produir més de 6000 negatius, numerats i amb la corresponent nomenclatura amb llatí de cada una de les imatges.

Fotogràficament parlant, encara que als inicis i d’una manera inconscient, es va situar dins el moviment anomenat com a Nova Objectivitat , que compartia a Europa els principis i objectius d’un altre grup de fotògrafs americans que s’avien organitzat al voltant del grup F/64. Es tractava d’abandonar qualsevol influència del romanticisme i pictorialisme que predominava en aquell moment i mirar les coses, la realitat, d’una forma totalment objectiva i despullada de qualsevol artifici.

Karl Blossfeldt veia les seves imatges com a material de treball i d’aprenentatge i no com a obres d’art autònomes. Treballava amb una càmera que es va fabricar ell mateix per aconseguir l’efecte de grandiositat que podem veure en les seves fotografies a partir de detalls mínims de llavors, flors seques, formes vegetals de tot tipus i amb una predilecció pel que en podríem dir “males herbes”.

A partir de models dels “Herbaris clàssics” va convertir els vegetals en substàncies “dures” i quasi metàl·liques per tal de portar-les cap el terreny de motiu ornamental que l’interessava. Utilitzava sempre un mateix procediment: situar els models – les plantes- sobre un fons neutre, negre o blanc, utilitzava la llum natural i colocant sempre la càmera paralela al motiu.

Encara que molts escriptors i fotògrafs de la època el varen situar com un dels puntals de la fotografia alemanya del moment, fins a la fi de la seva vida no va tenir el reconeixement que realment es mereixia. L’any 1925 es varen exposar per primer cop les seves fotografies gràcies a la iniciativa d’un galerista, Karl Nierendorf, que va reunir una bona part de la seva obra. Al 1928 es va publicar “Formes Originals de l’Art”, un llibre que va tenir molt èxit, i més tard, l’any de la seva mort, va aparèixer “El meravellós jardí de la natura”. Abans doncs, únicament Laszlo Moholy Nagy l’havia inclòs en una important mostra a Stuttgart l’any 1929 “Film und Foto” i un intel·lectual com Walter Benjamin el va situar, juntament amb els surrealistes i els integrants de la “Nova Objectivitat” com un pilar de la fotografia del moment.

La paradoxa de Blossfeldt consisteix en el fet que es va convertir en un avantguardista en contra de la seva pròpia voluntat. Ell amb les seves fotografies rigoroses i minimalistes es considerava un enemic de l’art abstracte i, en canvi, va arribar a ser considerat com un dels pares de la fotografia abstracta.  Mai ningú, abans de Blossfeldt, havia fotografiat així la natura, fent un treball purament de taller, aïllant les plantes del seu entorn natural i reduint-les a elements formalment interessants i estèticament impecables.

L’editorial Taschen va editar una mena d’antologia de la seva obra amb un recull de tot el que s’havia publicat anteriorment de l’autor,  i podem gaudir en aquesta galeria d’una mostra força representativa del seu treball.

Els fotografs Adolfo Zerkowitz i el seu fill Alfredo Zerkowitz es varen dedicar entre 1915 i 195o el primer i de 1950 a 1980 el segon, a crear una de les col·leccions gràfiques mes complertes de Catalunya, i podríem dir que de tot l’Estat.

La major part son postals de la ciutat de Barcelona però hi podrem trobar també una bona mostra de moltes de les poblacions catalanes.

Amb l’objectiu de donar continuïtat i compartir aquestes imatges històriques, s’està digitalitzant tot l’arxiu, que consta d’unes 65000 fotografies. De moment s’en poden veure unes 2.000 de Barcelona.

La família és qui ha portat a terme aquesta gran tasca, a la que no posen data de finalització i que potser podrem ajudar, col·laborant, demanant alguna ampliació o còpia digital. Endavant doncs…

Podeu veure tot el que hi ha fins ara, la història d’aquests dos fotògrafs, i altres continguts, a la pàgina www.zerkowitz.es

Tot sovint dona la impressió que moltes de les activitats artístiques i creatives estan dominades pels homes. Si a sobre per la seva pràctica cal cert coneixement tècnic i implica el domini de aparells tecnològics, com és el cas de la fotografia, aquesta impressió enganyosa pot ser encara més forta. Però de cap manera vol dir que respongui a una realitat. Les Arts en general i la fotografia en particular també compten entre les seves figures emblemàtiques amb un bon nombre de dones, que val la pena tenir ben presents. Són fotògrafes que s’han guanyat el mèrit de figurar a la història de la fotografia, a la que han aportat la seva visió única en les més diverses especialitats.

És molt difícil triar un nombre limitat de les moltes dones que han deixat la seva petjada en el camp de la fotografia. El bloc de fotografia Fina Confitura de Fresa ha fet la seva tria i val a dir que han recopilat 25 noms força representatius i interessants.

Ja que l’autor -Ernesto- ha fet un esforç de síntesis tant considerable, nosaltres ens volem fer ressò de la llista que ha elaborat amb ocasió del Dia Internacional de la Dona, celebrat ahir dilluns 8 de març: Berenice Abbot, Lola Álvarez Bravo, Diane Arbus, Eve Arnold, Anna Atkins, Margaret Bourke-White, Dickey Chapelle, Imogen Cunningham, Louise Dahl-Wolfe, Gisèle Freund, Cristina García Rodero, Anne Geddes, Nan Goldin, Masumi Hayashi, Dorothea Lange, Ouka Leele, Annie Leibovitz, Helen Levitt, Julia Margaret Cameron, Linda McCartney, Lissete Model, Inge Morath, Leni Riefenstahl, Gerda Taro i Linda Wolf.

És una magnífica ocasió per descobrir algunes autores imprescindibles de la fotografia, si no les coneixem, o per recordar-les si ja les teníem presents. Val la pena doncs fer una lectura de l’article de l’Ernesto i visitar els enllaços que ens proposa amb informació addicional sobre cada artista.

No cal que ho feu de cop, no cal córrer, potser una o dues cada dia, de manera que vosaltres mateixos podeu fer les vostres pròpies investigacions, buscar més informació i imatges a internet o potser animar-vos a comprar algun llibre de fotos d’alguna d’aquestes magnífiques fotògrafes.

Herbert List constitueix un cas curiós dins el món de la fotografia ja que ha estat un personatge injustament oblidat en molts dels reculls clàssics  i publicacions en general al voltant de la Història de la Fotografia. De totes formes, en l’actualitat, se l’està reivindicant com el el creador d’una certa modernitat, sobre tot estètica, de la que parlarem més endavant.

Va néixer a Hamburg el 1903 i va morir a Munic el 1975. Fill d’una família acomodada i amb una gran cultura per la època, es va iniciar en la fotografia a finals dels anys 20 compaginant el treball dins el negoci familiar amb la passió per la fotografia.

Per entendre la obra d’aquest fotògraf cal tenir en compte la gran quantitat d’estímuls que varen coincidir en un moment de creació artística molt important i que varen marcar la seva trajectòria posterior: artistes de diferents disciplines com Dalí, Magritte, Man Ray i, sobre tot el pintor metafísic De Chirico, en la seva primera època, son alguns dels seus referents juntament amb la seva admiració pel fotògraf Andreas Feininger, amb qui va conviure a Hamburg i que va ser qui el va animar a comprar-se la seva primera càmera.

Les seves primeres fotografies ens porten a la vesant més pura del foto-periodisme amb una serie documental sobre el casc antic i els afores de la seva ciutat , Hamburg, des d’un punt de vista marcat pel moviment estètic d’avantguarda del moment, l’anomenada “nova objectivitat”, del que també va participar, juntament amb el surrealisme, una influència clara en els seus inicis.

L’aprovació de les Lleis de Nuremberg per part dels nazis l’any 1935, les restriccions que suposaven per la creació artística, contra la homosexualitat i per les idees polítiques en general, varen dur a Herbert List a abandonar Alemanya i traslladar-se a París. D’aquest etapa podem trobar una serie de fotografies (com la d’una monumental estàtua de la Exposició Internacional de París del 1936, abans de la inauguració, coberta amb una tela) que volen simbolitzar i denunciar -amb una certa ingenuïtat- el poder feixista. Una ingenuïtat que anirem veient en bona part de la seva obra, ja sigui en la vesant de retrat del cos humà, com en els seus inquietants objectes inanimats.

De París va passar a Londres i, al cap de poc temps, es va traslladar a Grècia, un país que el va fascinar fins el punt de dedicar una serie d’anys de la seva vida a estudiar en profunditat la història i la arquitectura, documentant fotogràficament temples i escultures de la Grècia clàssica i treballant en un llibre “Licht üher Hellas” que es va publicar el 1953. Un llibre de fotografies que no son simples reproduccions d’un paisatge, si no visions romàntiques d’un passat plenes de misticisme.

Durant aquests anys també es dedica a retratar joves adolescents, una de les temàtiques més emblemàtiques de la seva obra i que va reflectir en un dels seus llibres més coneguts: “Junge Männer” amb unes imatges carregades de sensualitat i amb un llenguatge psicològic que seria la llavor del que més endavant va constituir la pedra angular de les imatges publicitàries que encara veiem avui en dia. Les seves imatges mostren un poder de comunicació i una sensibilitat per transmetre temors, suggerir la bellesa, la nostàlgia i els significats amagats de les coses, que fan que se’l consideri, en molts aspectes, un avançat al seu temps.

El 1941, amb la entrada dels nazis a Grecia, va tornar esporàdicament a Alemanya i va viatjar per Europa coneixent i retratant a la pràctica totalitat dels artistes de França, Alemanya i Itàlia…Podem trobar retrats de Picasso, Braque, Miró, Cocteau, Morandi, Passolini, Chagall, i molts altres que li dedicaven alguna obra a canvi de les seves fotografies. Artistes com el director de cinema Vittorio de Sica amb qui va col.laborar en un llibre titulat “Napols” on varen saber captar la humanitat i temperament dels napolitans en clau neo-realista. L’any 1958 va publicar “Caribe”, un llibre ple d’experiències vitals i fascinants fotografies i, l’any 1963, després d’un viatge a Nigèria, va poder publicar les imatges de màscares africanes amb texts sobre el seu significat ritual amb el títol “Bildwerke aus Nigeria”, un tema pel que sentia una gran atracció.

Podríem dir que el món de Herbert List és el d’un esteta que va escollir la fotografia per tal d’expressar-se i com a vehicle d’auto-reflexió envers la realitat. L’expressió d’un món propi i personal reflectit en unes imatges que queden -en certa forma- situades fora del temps, al marge de qualificacions i tendències…Aquest “estar al marge” i una mica auto-exclòs de qualsevol tendència, és el que probablement ha produït, com dèiem a l’inici, aquest significatiu “oblit” de la seva obra dins la història de la fotografia del segle XX.

Resulta impressionant repassar la seva obra i adonar-se de la gran quantitat de temes i facetes que va anar tocant i veure aquest “estil” propi i característic reflectit en cada una de les seves imatges. Inclús en la serie de fotografies de la ciutat de Munic arrasada per les bombes després de la Segona Guerra Mundial, s’hi troba la mateixa sensibilitat estètica que quan retrata les ruïnes gregues.

El 1963 va abandonar la fotografia quasi totalment i es va endinsar en l’estudi dels mestres de la pintura italiana dels segles XVII i XVIII, a completar les col·leccions de gravats i dibuixos que havia començat en la seva joventut i a visitar les galeries i museus més importants d’Itàlia.

L’any 1975, després de la seva mort, varen aparèixer nombroses publicacions amb les fotografies més significatives dels seus treballs i, un any més tard, un volum amb tots els retrats realitzats per ell en les diferents etapes de la seva extensa i alhora desconeguda obra. Un dels darrers llibres publicats reuneix 250 fotografies en un volum extraordinari, editat l’any 2000, amb el títol de Herbert List -The Monograph i constitueix el millor recull d’imatges  d’aquest interessant fotògraf.

Segurament com tots vosaltres, no puc imaginar gaires coses més repugnats i que per si soles justificarien l’extinció de l’espècie humana com és la crueltat que alguns dels seus espècimens hi aboquen sobre d’altres, més febles. Sense dubte, un de les més vergonyoses i esteses de totes les possibles variants de la depravació humana és el maltractament de persones desvalgudes, vulnerables, incapacitades per defendre’s i respondre als abusos. I no resulta aliè a ningú que nens i dones són víctimes molt freqüents d’aquesta mena de comportaments, justificats amb arguments tan estúpids com guerres, preceptes religiosos o la mera possessió i domini d’unes persones sobre altres per raó de gènere.

He ensopegat casualment amb el lloc web de Izabella Demavlys i no me’n penedeixo gens. Les fotografies que mostra a les seves galeries m’han semblat magnífiques, sense excepció. Com és lògic, doncs, us convido que feu una visita reposada, amb atenció, quan tingueu una estona realment tranquila, un moment d’intimitat. Però quan les visiteu, us demano que deixeu pel final la col·lecció Without a face, a la secció dedicada al Pakistan.

Without a face és un projecte iniciat per La Izabella a finals del 2009, un encàrrec per una ONG anomenada Depilex Smileagain Foundation, que ajuda a dones atacades amb àcid oferint-les tractaments de cirurgia reconstructiva, rehabilitació i teràpia. Actualment hi han més de 400 dones a Lahore (Pakistan) esperant la seva operació després de patir un atac amb àcid, freqüentment per part del seu marit. Fins ara, ni un sol d’aquests casos ha portat als criminals davant de la justícia.

Una de les circumstàncies que facilita aquesta mena d’agressions és que els àcids són productes molt barats i d’us domèstic comú a India, Bangladesh i Pakistan. Són un arma molt barata i eficaç, amb l’avantatge de l’evident efecte estigmatitzador: les víctimes queden marcades per sempre més, a la vista de tothom.

Els retrats que trobareu en aquesta galeria són durs, però ni una fracció del que ho és la realitat que il·lustren. Però també són un desafiament, una mostra de valor i força, un clara exigència de respecte i justícia.

El projecte que es planteja Izabella implica el seguiment d’aquestes dones al llarg de dos anys, documentant la seva evolució a mesura que recuperen el coratge, l’esperança i l’autoestima necessària per viure amb una cara desfigurada.

No he volgut il·lustrar aquesta entrada amb cap fotografia, per que no sembli que pretenc explotar l’atracció morbosa que algunes imatges semblen provocar, de la mateixa manera que un accident a l’autopista que, sense saber ben bé el perquè, fa frenar als conductors, que intenten veure alguna cosa. O cos.

Cadascú pot treure les seves conclusions i fer les seves valoracions personals. Jo ja he fet les meves i ara us convido a que feu les vostres pròpies.

La coincidència en el temps, d’una banda, de la difusió de les càmeres de 35 mil·límetres i, de l’altra, dels fets històrics de la Segona República i la Guerra Civil, feren d’aquella època un dels moments més històrics de la fotografia catalana, amb noms ben coneguts com els de Català Pic o Agustí Centelles, entre d’altres. Tot i això, la fi de la guerra comportà persecucions, depuracions i exilis, i els professionals de la fotografia, que tant s’havien significat en la documentació gràfica dels fets esdevinguts, sovint sense amagar les seves fílies personals, foren dels que més patiren la dura repressió franquista.

Això explica per què, malgrat la gran quantitat d’imatges de la guerra, la postguerra catalana sigui més òrfena de material gràfic, i en tot cas quedi recollida en imatges oficialistes, allunyades de les innovacions estètiques de la fotografia de la seva època.

Tot i això, si podem afirmar que, malgrat ser poques, encara ens resten imatges d’aquest fosc període amb un mínim interès fotogràfic, és gràcies a fotògrafs que, malgrat la derrota, i malgrat l’entorn hostil, no renunciaren a la seva vocació documentalista. I entre aquests sobresurt un nom destacat: Josep Maria Pérez Molinos.

Pérez Molinos nasqué a Barcelona l’1 de març de 1921. Amb 14 anys començà a col·laborar i publicar fotografies en alguns diaris, com La Publicitat i El Diario Gráfico, i posteriorment treballà per a capçaleres com La Vanguardia, El Noticiero Universal, La Rambla, Notícias i Treball.

A banda de la seva passió per la fotografia, Pérez Molinos es caracteritzà per la seva marcada vocació política. Simpatitzant comunista, el 1937 d’afilià al PSUC, partit al qual pertangué tota la vida. Durant la guerra fou acreditat com a periodista als fronts d’Osca, Terol, l’Ebre i Madrid.

Probablement, el més prudent, veient que la guerra s’acostava a la fi, hagués estat prendre el camí de França, com feren tants d’altres compatriotes significats. En tot cas, Pérez Molinos es quedà a Barcelona i, efectivament, el 1939 fou detingut, per roig i per separatista. El seu arxiu fotogràfic, que abraçava gairebé 3000 negatius, amb reportatges sobre la guerra, l’activitat del PSUC, l’enterrament de Durruti o les Brigades Internacionals, fou requisat.

La sort, però, somrigué a Pérez Molinos, i amb ell a la història de la fotografia catalana. Gràcies a les gestions que feren per a ell diversos familiars que treballaven a l’ajuntament de Barcelona, Pérez Molinos fou alliberat i, no només això, sinó que entrà a treballar com a fotògraf del Servicio Nacional de Propaganda, esdevenint el fotògraf oficial del Governador Civil de l’època. Gràcies a això, ens han arribat les imatges de la primera postguerra, com la visita de Himmler a Barcelona en representació del govern nazi d’Alemanya, les visites de Franco a Catalunya i, en general, l’activitat diària de construcció de la nova estructura dictatorial en una societat abatuda per haver perdut una guerra.

A finals de 1942, però, el secretari del Governador descobreix el passat comunista de Pérez Molinos, i aquest és inhabilitat com a fotògraf. Des de llavors, fins al final de la dictadura, només pot exercir com a fotògraf en tant que aficionat. Ha recollit, però, un bon arxiu d’imatges, que constituirà un dels millors arxius fotogràfics de la Catalunya de postguerra.

L’any 1975 comença una nova etapa per a Pérez Molinos, ja que se li reconeix la tasca feta. Gregorio López Raimundo li demana que torni a col·laborar amb el PSUC, i des de llavors rep diversos premis, com el títol de soci honorari de la Unió de Professionals de la Imatge i la Fotografia, o el de col·legiat d’honor del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Mor el 12 d’agost del 2004, a Barcelona. A títol pòstum el sindicat Comissions Obreres crea el premi de fotografia que du el seu nom.

Les seves imatges de la postguerra són un material de primer nivell per a conèixer la primera postguerra catalana, i el propi fotògraf, en el seu testament, féu una cessió no exclusiva dels drets de reproducció de la seva obra al PSUC, a CC.OO., a la UPIFC i al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Pel que fa a la seva obra incautada, mai no aconseguí que li fos retornat el que per dret era seu, i forma part, encara avui, de l’arxiu de Salamanca.

No deu ser fàcil trobar gaire aficionats a la fotografia que no sàpiguen qui és en Chema Madoz. I si n’hi algun, aquesta entrevista publicada al lloc web de PhotoEspaña és una molt bona oportunitat per descobrir aquest magnífic creador de poesies visuals, capaç de treure a la superfície significats ocults i sorprenents dels objectes més banals i comuns.

Pels que ja saben qui és en Chema Madoz i tenen presents a la memòria alguna de les seves inconfusibles fotografies, també és una magnífica ocasió per acostar-se al artista i aprofundir una mica més en la seva particular visió de la fotografia, els seus interessos i les seves motivacions. Tot això ho podeu esbrinar llegint el text presentat per PHETV: Apuntes de Chema Madoz: los objetos.

La incursió de PHE al univers del genial fotògraf no acaba aquí. Durant aquest mes, cada setmana publicaran una entrevista exclusiva amb l’artista. A més, inicien un concurs fotogràfic molt atractiu al voltant d’un fotobloc titulat Objetos alterados. Per participar, PHE ens convida a enviar imatges sobre objectes que creen altres objectes, alteracions dels significats més quotidians, poesies visuals amb elements del nostre dia a dia i trucs òptics al voltant de les coses més simples.

El premi pel guanyador del concurs és un exemplar del llibre Obras Maestras de Chema Madoz (ed. La Fábrica) signat per l’autor. Trobareu les bases del concurs al fotobloc Objetos alterados.

En els seus orígens, la fotografia va créixer i s’educà enmig de la gran febre dels descobriments científics del segle XIX. Avui, en canvi, la fotografia és una tècnica que ja camina soleta i va per lliure pel món, escollint amb menys miraments qui són els seus companys de viatge. Tot i això, hi ha fotògrafs que saben copsar molt bé l’estreta relació entre ciència i fotografia, segurament per l’afinitat electiva que s’ha gestat entre aquests dos món durant tant de temps.

I a qui presentem avui és Caleb Charland, un fotògraf nord-americà, nascut a l’estat de Maine, a tocar del Quebec. En aquest cas, és un fotògraf que, amb allò que troba pel garatge de casa seva, construeix models on els efectes físics (electricitat, magnetisme, foc, dinamisme, etc.) aporten una interessantíssima visió de la realitat en tensió, alhora que sorprenen l’espectador pel seu efectisme.

A banda de la imatge que acompanya l’article, val la pena que feu una ullada a la resta d’imatges de la web del fotògraf.

I, si us heu cansat de veure les sèries del MacGyver i voleu provar de ser vosaltres mateixos els manetes, ja ens explicareu al fòrum els vostres invents!

(Ho hem llegit a PetaPixel)

Va néixer a Ciutat de Mèxic l’any 1902. Als 13 anys ja comença a treballar compaginant la feina amb els estudis d’art i música a la Acadèmia de San Carlos i s’interessa molt aviat per la fotografia de la mà de diversos proveïdors de material fotogràfic de la ciutat amb qui la seva família tenia relació.

L’arribada a Mèxic de Tina Modotti i Edward Weston el 1923 va ser fonamental en en desenvolupament personal de Manuel Alvarez Bravo i de la seva futura dedicació a la fotografia. A partir d’aquell moment, quan va complir els 22 anys, el 1924, va adquirir la seva primera càmera i va començar a dedicar-se, quasi a temps complert, a la fotografia. L’any 1931 va guanyar un primer premi important i va participar en varies produccions cinematogràfiques (John Ford, Eisenstein, Buñuel…) com a foto-fixa dins l’equip de rodatge, una feina que compartia amb les classes de fotografia que donava en el seu propi estudi.

A partir de l’any 38 s’inicia una etapa de reconeixement en que va començar a ser valorat des de diferents sectors dins el món artístic de la època. Coneix a André Breton i se li obren les portes per participar en una mostra de surrealisme a Paris. El 1942 el Moma de Nova Iork li compra una serie de fotografies i, el 1955, la seva obra s’inclou dins la famosa mostra que va organitzar Edgar Steichen sota el nom de “The Family of Man” en la que hi participaven fotògrafs com Dorothea Lange, Robert Capa, Cartier-Bresson, Weston, Irving Penn i molts altres.

Es el moment del seu reconeixement internacional i quan comença a participar en projectes molt diversos: col·laborador en edicions d’obres d’art contemporani pel “Fondo Editorial de Plástica Mexicana”, treballs per la cadena de televisió Televisa, i la preparació i edició de la seva obra en tres volums. Més tard, el 1966, gestiona la fundació del “Centro Fotográfico Alvarez Bravo” a Oaxaca que, actualment, disposa d’un blog obert a la participació de tots els interessats en la fotografia.

Quan es va iniciar en la fotografia, a Mèxic es vivia un moment d’efervescència cultural molt important generat per la Post Revolució i la recerca d’una identitat nacional que, a nivell dels fotògrafs planteja tota una serie de qüestions al voltant de l’exotisme propi del país. Un tema que Alvarez Bravo respon amb una actitud que podríem anomenar “anti-pintoresca” o “anti-folklorica”, anant una mica contra corrent i utilitzant una particular ironia per tal de distanciar-se i situar a un altre nivell unes imatges que, d’altra banda, haurien pogut quedar com a simples postals costumistes.

Als anys 30 la seva capacitat innata ve ser reconeguda i aplaudida per gent com Cartier Bresson, Paul Strand, Edward Weston, el cineasta Eisenstein, o el mateix André Breton, fundador del surrealisme. Breton va anar a buscar a Alvarez Bravo l’any 1938 per tal d’encarregar-li la portada del catàleg de la exposició surrealista de Paris. Aquesta imatge es va materialitzar en la coneguda fotografia “La buena fama durmiendo”.

A un altre nivell, la seva fotografia “Obrero en huelga asesinado” de l’any 1934 ens porta a l’àmbit polític de la vida del fotògraf, un compromís marcat per la seva afiliació al LEAR (Liga de Artistas i Escritores Revolucionarios) durant la dècada dels anys 30, un moviment al voltant de les idees progressistes i de solidaritat amb el mon obrer. Una actitud que es reflexa a la seva obra en quant a la seva simpatia per la gent més humil i la plasmació, en gran part de les seves imatges, dels detalls de la vida quotidiana de la gent anònima i més desfavorida de la ciutat.

La fotografia de Manuel Álvarez va estar influenciada en els inicis pel pictorialisme -era un gran admirador de Picasso, Frida Khalo i altres pintors del moment- i també per l’art japonès, que admirava profundament. Les seves imatges es caracteritzen per la força compositiva i la poètica i el simbolisme que desprenen tots els temes de la seva obra. Una obra que va marcar el camí de la fotografia mexicana i de tota Amèrica Llatina.

Manuel Álvarez va morir el 2002 a Ciutat de Mèxic, a la edat de 100 anys. Al lloc web de la Asociación Manuel Álvarez Bravo podeu trobar més informació sobre el seu treball i unes galeries fotogràfiques -que mereixen una visita pausada- estructurades per dècades (des dels anys 20 fins els 90) on es pot apreciar el pas del temps a través dels canvis en la seva particular visió fotogràfica de la realitat.

A les llibreries especialitzades podeu trobar alguns dels llibres publicats d’aquest fotògraf mexicà que ocupa un lloc important dins la fotografia del segle XX.

La foto que veiem aquí ens recorda alguns d’aquells dibuixos del M.C.Escher. Figures que a primera vista poden semblar normals però que evidentment son impossibles i que mitjançant les eines d’edició actuals, son molt mes senzilles de realitzar que quan les feia el mestre de les distorsions geomètriques.

No havíem vist masses imatges d’aquest tipus però, a part d’algun anunci de Audi que segur que recordareu.

Fotografies com aquesta les trobareu a la pàgina del fotògraf alemany Michael Kai, a la galeria exhibition work.