Abans o després, quan es parla de “manipulació de la realitat”, sempre apareix el tema de l’ús, en el sentit del “com” i del “quant”, de les eines de retoc digital. Essencialment parlem de Photoshop, però vaja, l’eina és circumstancial; n’hi ha d’altres però succeeix que aquesta és la que domina el mercat. Val a dir que aquest sol ser un debat irremeiablement balder, que en la majoria dels casos no porta més enllà de la polarització radical de les postures dels participants.

Cal admetre que Adobe Photoshop (o els seus cosins) i la resta de recursos tècnics que ens ofereix la informàtica aplicada al tractament de la imatge, fan extremadament fàcil resoldre tasques que abans demanaven grans dosis d’habilitat, paciència i domini de l’ofici. Això no és necessàriament dolent, com tampoc ho és disposar d’un cotxe o moto que ens permet desplaçar-nos còmoda i ràpidament (en teoria al menys). Molt diferent és fer-ho servir sempre i per tot, quan inclús quan podríem perfectament anar caminant.

Aquestes facilitats tecnològiques sovint modifiquen els nostres hàbits i ens pot portar a reconsiderar el valor de l’esforç, la necessitat d’aplicar-lo i on resulta convenient o innecessari fer-ho. Parlo de l’execució matussera o precipitada de la presa i el “ja ho arreglaré després” en comptes de procurar fer les coses ben fetes des de bon començament per tal de comptar amb la millor “matèria primera” possible. D’alguna manera, la tecnologia ens dota d’eines tan eficients i fàcils d’utilitzar que ràpidament ens oblidem de com es fan les coses “manualment”.

De fet, ja des del mateix moment de la presa, actualment no cal que fem gaire cosa: les càmeres actuals resolen la major part del problema elles soletes, de manera que nosaltres no hem de fer gaire cosa més que apuntar i disparar. Cal que cada nou aficionat aprengui els conceptes subjacents en el funcionament del sistema de mesura de la llum de la seva càmera? Cal que sàpiga que significa realment “sensibilitat”, “diafragma” o “velocitat d’obturació”? Vull dir, més enllà dels seus efectes, com ara “valors més alts de diafragma, més coses enfocades”. Continua sent necessari entendre les relacions entre aquests tres valors, espècie de Santísima Trinitat fotogràfica, quan totes les càmeres disposen d’un mode completament automàtic que resol la majoria de escenes sense problemes? Hi ha cap necessitat de fer cursets “d’iniciació a la fotografia” o s’haurien de convertir en sessions de lectura assistida del manual de la càmera?

A ningú se l’escapa que tot plegat no s’aturarà aquí. És segur que ben aviat disposarem de càmeres  i objectius amb la tecnologia Lytro aplicada. De fet, ja es poden encarregar. Parlo d’aquest nou sistema que permet enfocar (o re-enfocar) qualsevol punt de l’escena a posteriori (si us voleu fer una idea del seu funcionament, en aquesta galeria podeu jugar a re-enfocar les fotos). Això ens permetrà despreocupar-nos d’on hem de situar el focus i quina profunditat de camp volem aplicar a l’escena en el moment just de la presa. És a dir, més enllà dels actuals sistemes d’enfocament automàtic, és que senzillament ja no caldrà enfocar sobre cap punt en particular, per dir-ho així, ja que el podrem triar després, asseguts davant de la pantalla de l’ordinador.

És evident doncs que, en general, les innovacions tècniques tendeixen a fer-nos més fàcil la feina i fan innecessaris coneixements i habilitats que abans eren imprescindibles. Això, és bo sense reserves? És dolent sense remei? Els avenços tecnològics ens fan més eficaços però alhora més ignorants? Fa difícil de dir, la veritat. El que sí podem sospitar és que, sense remei, tot plegat provoca una constant redefinició tant del que és la fotografia com del que exigeix la seva pràctica.

No sé si un dilluns és el dia més adequat per convidar-vos a la reflexió i el debat, encara més d’un tema tant complex i que tant fàcilment desferma passions difícilment conciliables, així que procuraré concloure l’escrit de manera més relaxada i entretinguda. Per això, he triat un fotògraf que m’ha cridat l’atenció, pensant que veure fotos d’un autor que fa les coses ben fetes o com a mínim de manera diferent sempre resultat interessant. També haig de dir que l’he triat per que lliga amb alguns dels punts que he plantejat. De seguida veureu a què em refereixo.

Philippe Ramette, que es considera sobre tot escultor, construeix escenes físicament impossibles, manifestament surrealistes, en les que persegueix “racionalitzar el irracional”, com ell mateix diu. De manera semblant a com feia en Hitchcock, el propi Ramette apareix a les seves fotos en situacions on la gravetat no funciona de la manera a la que ens té acostumats. Una part de la singularitat de l’obra d’aquest artista és que no fa servir Photoshop per crear les seves increïbles escenes. Ho resol construint estructures hàbilment amagades que fan possible el més inversemblant. Independentment d’aquest particular mètode de treball, a mi m’ha agradat molt la seva feina. Gairebé de manera automàtica, m’ha fet venir al cap el nom de René Magritte, el pintor surrealista belga.

En qualsevol cas, espero que us resulti prou interessant la feina d’en Ramette i que us ajudi a començar la setmana amb un lleuger somriure a la cara. Ja posats a demanar, espero també que us animeu a expressar les vostres opinions al voltant de les idees que he intentat exposar. Espero els vostres comentaris!

Cercant tresors amagats, m’endinso en la foscor dels espais abandonats per destapar-ne els secrets.
Entre teranyines i tímides llums que s’escolen per les finestres trencades, busco objectes castigats pel pas del temps per rescatar-los de la pols i mostrar-ne la bellesa; una bellesa tan fràgil com la del mateix silenci que l’envolta.I ara, després de molts anys restant en l’oblit, els converteixo en protagonistes de la seva pròpia història mentre intento capturar l’últim alè del misteri i la nostàlgia que es respira en els seus dominis.

Amb aquestes paraules l’Alícia Rius, una jove fotògrafa gironina de formació autodidacta, descriu la seva obra Abandoned places. Una obra que al llarg de dos anys podrà ser vista a diferents localitats de les comarques gironines. De moment ja ha visitat mitja dotzena de pobles i també va ser present a la mostra VISA OFF de Perpinyà de l’any passat.

Per parlar-nos d’aquesta exposició, de la seva visió de la fotografia, dels seus projectes i de moltes altres coses, l’Alícia ens ha contestat molt amablement la següent entrevista:

A la teva pàgina web no parles gaire de tu mateixa. Ens podries donar més pistes sobre qui és l’Alícia Rius?.

L’Alícia és una noia que sempre ha sentit molta curiositat per saber què guarda la gent a casa seva. Ja de petita em passava hores remenant els calaixos del despatx del meu avi en busca d’alguna coseta sorprenent.

Vaig estudiar Publicitat i Relacions Públiques i ara que m’he aficionat tant a la fotografia lamento no haver estudiat res del tema. Ara em toca aprendre pel meu compte i a marxes forçades, però m’ho passo molt bé. Vols saber alguna cosa més?

Doncs mira, ja que ho dius, mirant el teu currículum, sorprèn la quantitat d’ítems que hi surten en només dos anys escassos. Com t’ho has fet?

Doncs dedicant-hi moltes hores, sobretot moltes nits! Quantes hores de son perdudes…De totes maneres tal i com està el sector crec que hauria de fer més. A veure, estic molt contenta del que he assolit en menys de dos anys però ja se sap, si vols triomfar has de treballar moltíssim per aconseguir un bocí.

Com definiries la teva relació amb la fotografia? Com va començar? Hi havia antecedents a la teva família?

Al meu pare i a la meva tia, quan eren joves, els encantava la fotografia i també hi dedicaven molt de temps. Va ser per a mi el primer contacte amb la fotografia en B/N i el retrat. Més endavant,  quan anava a la Universitat, tenia una assignatura de fotografia analògica, però en cap moment hi vaig parar especial atenció ni em va atreure suficient.

El que sí que és cert és que sempre he anat amb una càmera digital compacta allà on anava i la meva habitació és un santuari de fotografies on hi ha tots els millors moments de la meva vida. Les instantànies sempre m’han donat molta energia i crec que és una forma molt bonica d’immortalitzar els records.

El moment decisiu en què vaig decidir començar amb la fotografia, de forma més “seriosa”, no existeix. Va sorgir de la necessitat de tenir una càmera més bona, que tingués més píxels i tota la pesca. No en tenia ni idea de res, però sabia que volia una càmera que em donés més joc quan anés de viatge. Va ser aleshores quan vaig decidir comprar-me la meva primera Nikon digital de segona mà. Vaig començar a fer fotos a tot allò que trobava a l’abast: arbres, textures, parets, ocells… tot el que és típic. Fins que un dia vaig trobar una masia abandonada. Vaig entrar-hi i en remenar entre els trastos, vaig tornar a sentir aquella sensació de quan era petita i buscava algun petit tresor.

Com pots veure, la meva relació amb la fotografia no ha estat un “amor a primera vista”, hem estat tontejant durant molts anys fins que al final vaig decidir fer el pas. Ara estem molt bé i cada cop me’n sento més enamorada.

La teva targeta de presentació és una diapositiva. Fas diapositives o n’havies fet? Com veus el retorn d’alguns fotògrafs als mètodes tradicionals? No has tingut mai la temptació de treballar amb una càmera de plaques per exemple?

Sí, la meva targeta de visita és una diapositiva tot i que mai n’he fet. Ha estat la primera vegada que ho he provat i és molt divertit. És com quan feies les fotos amb l’analògica i pensaves: a veure quin “xurru” en surt d’aquí!

Trobo fantàstic que alguns fotògrafs tornin a fer servir mètodes tradicionals. Pensa que el que importa és que no tots estiguem allà mateix. Segurament, els que tornen a l’analògic després d’haver estat al digital, tindran més idees o, si més no, hauran experimentat un altre mètode que ara podran combinar.

Les càmeres de plaques són precioses estèticament però prefereixo deixar-les en mans de gent que en sap de debò, he he!.

Al teu web, dius que el teu treball (fotogràfic) és una cerca de tresors ocults. Com els busques aquest tresors?

És una mica de tot: moltes hores de cotxe, sentir que algú parla d’un lloc, conèixer alguna persona que coneix algun lloc abandonat …

He trobat llocs de moltes maneres però el que més bé em funciona és col·laborar amb altres fotògrafs que comparteixen la mateixa passió que jo. No sempre és fàcil que et diguin on és “aquell” castell o “aquella” mansió. Has de demostrar que ets una persona seriosa i que respectaràs el lloc, i crec que les meves fotografies són un reflex de la meva actitud. Són llocs abandonats però això no dóna dret a ningú ni a saquejar-los ni a fer-los malbé. Són edificis que al seu dia van significar molt per alguna persona i nosaltres no som ningú per decidir com ha de ser el seu final. Jo entro, faig les fotos i en surto sense fer soroll. No vull mal karma.

Quan trobes un d’aquests tresors, com et planteges la seva “captura”, amb quins mitjans?

El primer que miro és la llum. Si no hi ha llum la cosa se’m complica molt, doncs treballo amb il·luminació natural. Si veig que l’habitació està tapiada o que el sol entra per algun altre costat, agafo aquell objecte i el moc fins a trobar-li un lloc ben bonic, que ressalti la seva bellesa. Quan acabo, torno l’ objecte allà on estava.

D’objectius en porto sempre 3: un gran angular 11-16mm, un 18-135mm i un 50mm, però casi sempre faig servir el 18-135mm, que em serveix molt per a tot.

Després, quan arribo a casa és hora de repassar les fotos amb l’ordinador. Aquí és quan arriben les sorpreses (no sempre bones): fotos borroses, o amb algun element que no havia de sortir, o mires la composició i no t’agrada o bé te’n recordes ara d’aquella foto que volies fer i que al final te’n vas descuidar per culpa de les presses. Fa molta ràbia. Tot i així, la post-producció ajuda molt, sobretot amb el tema de temperatura de color, que com que disparo amb RAW ja em preocupo després de trobar la millor. En aquests llocs abandonats has d’anar a la idea.

Parla’ns una mica del projecte Abandoned places.

El projecte va sortir una mica improvisat. En cap moment em vaig plantejar en què em volia especialitzar o si volia fer un projecte en concret. A rel d’aquella masia vaig adonar-me que no només m’agradava a mi el que feia sinó que li interessava a molta més gent . Aleshores vaig centrar-me en buscar més i més llocs abandonats per poder-ne fer reportatges.

Va ser amb una humil exposició a la Cellera de Ter (al cafè bar Ca L’Amadeu, on promocionen artistes) que vaig veure la bona acollida que va tenir el meu treball. Aleshores vaig decidir presentar-me al concurs que INSPAI organitzava per buscar el Jove Fotògraf del 2011 i vaig guanyar. El premi ha estat una exposició itinerant de 2 anys per tots els municipis de les comarques gironines i portar-me al VISA OFF de Perpinyà, el Festival Internacional de Fotoperiodisme; un gran luxe per a qualsevol fotògraf.

Paral·lelament he estat fent més exposicions amb altres temàtiques a altres grans ciutats com Barcelona i Amsterdam. La qüestió és no parar de fer coses…

A més dels llocs abandonats, on creus que també es poden trobar aquests tresors i on t’agradaria trobar-los?

Així de bones et diria qualsevol país exòtic: Cambodja, la Índia… Són llocs on és relativament fàcil tornar amb un bon material. Però si et sóc sincera, de tresors n’hi ha a tot arreu. És “només” qüestió de ser pacient, tenir ull i estar en el lloc adequat a l‘instant. precís.

Sinó mira a Cartier Bresson (1908-2004) o  Saul Leiter (1948-1960). Ambdós tenen fotos magnífiques sense moure´s de la ciutat. És una fotografia molt difícil, almenys per a mi. Capturar un moment únic és una cosa, però que a sobre commogui a milers de persones, això ja és diferent. És un tipus de fotografia que hi vull dedicar més temps, perquè hi ha molts concursos sobre aquest tema i perquè tothom té la ciutat a l’abast.

A banda d’aquest costat fosc, també tens un treball fotogràfic més lluminós: els paisatges. On et trobes millor, en l’obscuritat dels llocs abandonats o a plena llum de dia?

A l’obscuritat. És un altre món. El temps s’atura; és una sensació irreal. L’olor a humitat, a pols, a vell; el silenci, la fred, el cruiximent a de la fusta quan la trepitges, el misteri que tot ho envolta… Tot això no ho trobo a la llum. A la llum hi visc cada dia, és on passo la major part del meu temps i per això, quan m’endinso en la foscor, desconnecto. Com quan l’Alícia en el País de les Meravelles segueix al conill fins al cau i allà va a petar a un altre món. Doncs és el mateix per a mi. M’encanta, m’emociona.

Una altra raó de perquè m’agrada tant és per tot el treball creatiu que hi ha al darrera. Com quan vaig fer la sèrie dels cotxes abandonats: has de pensar com és la millor manera de fer una foto decent i això m’ha portat a fer molts invents en pla McGuiver. Sempre penso que hagués valgut molt la pena fer un making off del moment. Em va costar molt aconseguir el mateix enquadrament per a totes les fotos perquè si bé alguns cotxes no tenien la lluna de darrera i podia posar-hi el cap, a d’altres havia d’entrar jo a dins amb els bitxos (aranyes, vespes, ronya descomunal) i és clar, a sobre feia servir un gran angular i em sortien els genolls a l’enquadrament, així que m’havia d’arronsar com podia, però després l’enquadrament canviava. Al final vaig acabar fent un invent amb uns rajols, el disparador automàtic i una regadora que vaig trobar. Vaig tardar una hora i mitja per fer una foto bona, però va valer la pena.

Avui dia és freqüent que els aficionats a la fotografia organitzem quedades i sortides fotogràfiques, per compartir la nostra afició i els nostres coneixements. Si haguessis d’organitzar una hipotètica quedada amb fotògrafs (actuals o històrics), a qui convocaries, i a on?

És una pregunta molt difícil perquè n’hi ha tants! Però per començar, m’agradaria passar una nit amb Weege (1899-1968), un fotògraf de Nova York que es va fer famós per ser  el primer d’arribar a les escenes del crim, inclús abans que la mateixa policia! A sobre s’havia instal·lat una “darkroom” a darrera el seu Chrevrolet per poder revelar les fotografies al moment i ser el primer en vendre l’exclusiva als diaris. Crec que m’ho hagués passat molt bé!

M’encantaria poder acompanyar a qualsevol fotògraf de National Geographic… de fet pagaria per fer-ho! (ric…) Seria l’experiència més bèstia.

També seria genial poder veure compartir trucs de postproducció amb Rarindra Prakarsa. Adoro com treballa la llum.

No tindria preu poder fer una sortida amb Yan Zhang per fer fotografia de paisatge, és una passada! Les seves imatges són espectaculars.

Matt Stuart, perquè les seves fotos són tan senzilles com creatives i divertides. En té de genials i només se serveix de la ciutat. Fantàstic!

M’agrada molt el procés creatiu d’Angela Bacon. Les seves fotos són molt especials, plenes de doble significat.

A més del teu propi web, també ets present a flickr, facebook, Twitter, fas seguir un bloc per relaxar-te i un altre amb històries relacionades amb els teus projectes. Com valores la teva presència a aquestes xarxes socials?

Crec que és molt important tenir presència a Internet. Si no hi ets és com si no existissis. Gràcies al Facebook he aconseguit molt seguidors, els quals, al comentar en el mur o compartir links amb mi, els seus respectius contactes també veuen el que faig i així es crea un efecte viral.

També, i gràcies a totes aquestes plataformes (Flickr, Twitter…) és més fàcil fer contactes, compartir el que fem i trobar inspiració.

Quins moments fotogràfics que hagis viscut recordes especialment?

Moment emocionant: quan em van trucar per dir-me que havia estat seleccionada com a Jove Fotògrafa del 2011.

Moment per no oblidar: quan vaig conèixer en persona Steve McCurry, de National Geographic (el fotògraf de la famosa nena afgana).

Moment d’ensurt: quan estava sola fent el reportatge de “La torre encantada” (la història explica que hi ha l’esperit d’una nena que sempre plora), vaig sentir com des del pis de dalt queien moltes coses per les escales (com de ferro), quan la casa estava buida! Vaig demanar si us plau a l’esperit que NO es manifestés i vaig sortir corrents amb el cor fet un puny. Horrible, i això que no crec en els fantasmes!

Moment d’eufòria: quan vaig descobrir un lloc on guardaven tot d’animals en formol. D’aquí en va sortir el reportatge “El museu dels horrors”. Des de que havia vist unes fotos d’una universitat veterinària abandonada que anava boja buscant algun tema morbós i finalment el vaig trobar.

Moment d’orgull: quan la Fundació Vila Casas em va seleccionar com a finalista del concurs de fotografia i a més el Sr. Antoni Vila Casas em va comprar 2 obres per al seu fons d’art. És un honor!

Essent la teva professió actual la publicitat. t’has plantejat fer fotografia publicitària? T’agradaria que fos així?

Sí que m’ho he plantejat però em sembla que arribo una mica tard (sí, ja ho sé que “més val tard que mai”) però si ara comencés de 0 no tindria diners per poder fer el que faig i ara mateix la publicitat és el que em permet poder “esponsoritzar-me” la fotografia: viatges, revelats, exposicions, manteniment del web, participar en concursos… És una bestiesa el que costa tot plegat.

Quins projectes més immediats tens al cap?

Pel 2012 tinc algunes coses programades: l’Expo Abandoned Places que encara durarà fins el desembre del 2012, una altra exposició que ens prepara FOCO GALLERY (una exposició itinerant per Espanya amb les fotografies que vam fer uns quants espanyols pel Cercle Polar per capturar les Aurores Boreals), i una altra exposició al març en una galeria holandesa, però encara no sé quin tema faré.

També estic preparant les portades del llibre “Detrás de la triste mirada”, de Ricard Màgar. Un psicothriller molt interessant que veurà la llum el pròxim Sant Jordi. El seu autor, seguidor del meu treball, em va demanar que li fes dues portades per les dues primeres edicions. Tot un honor, la veritat.

També sóc una gran admiradora de Mark Ryden y de Nicoletta Ceccoli, els dos il·lustradors. M’agrada molt el que pinten i m’inspiren molt. Tinc algunes idees que em volten pel cap però com tot, necessito temps per gestar la idea.

Et vam demanar que escollissis tres o quatre fotografies per il·lustrar l’entrevista. Perquè has triat aquestes?

Perquè com tot artista, sempre hi ha alguna foto que és especial per a tu.

• LA SUITE -  Perquè la trobo poètica i romàntica. És del primer gran reportatge que vaig fer i no em canso de mirar-la. És com si encara tingués tanta vida… Abandonada, però sempre li entra llum per la finestra, com si encara hi hagués esperança.
• RENAULT - És de les meves preferides i la preferida de molts. M’agrada perquè sempre que la miro penso: com coi ha anat a petar un cotxe al mig del bosc? D’alguna manera em recorda molt a LOST i a sobre, per aconseguir aquesta foto les vaig passar “putes”. Una lluita sense pietat amb ortigues, cucs, aranyes i fil ferros rovellats que envoltaven tota la zona. Em vaig fer mal i vaig ratllar molt la càmera, però quan vaig veure el resultat, em van passar tots els mals.
• 6 SOULS - Perquè sembla treta d’una pel·lícula de Guillermo del Toro. Aquell orfenat estava tot vandalitzat i ocupat, excepte aquella habitació. És com si d’alguna manera tothom respectés aquell espai per por. Quan vaig fer la foto era de dia, però tenia els pèls de punta i el cor m’anava a mil per hora. Estava patint per tot, tenia una sensació molt rara i encara ara quan la miro, recordo el neguit que vaig sentir. Dec ser una mica “massoca” que m’agradi tant, no?
• MÀQUINA D’ESCRIURE -  Perquè com moltes de les fotos que faig, sembla com si la història que s’estava escrivint hagués quedat a mitges, en punt mort i em pregunto: com hagués acabat? La incertesa m’atrau, és misteriosa, com la foto.
• XERINGA - Quan vaig entrar a la fàbrica dels fils, vaig trobar un edifici que era la zona de cures i allà vaig trobar aquesta xeringa.  El primer que em va venir al cap va ser que abans preferiria aguantar el dolor a que algú em toqués amb aquella bèstia. Sembla treta d’alguna pel·lícula de terror! Així que vaig decidir posar-hi una papallona (morta) al costat per tal de contrastar. El resultat em va agradar molt, fins al dia d’avui.

Coneixies espaifotografic? Què t’ha semblat?

No el coneixia però em sembla una molt bona web, especialment pel fòrum. Tot el que sigui motivar a la gent a participar en discussions, a compartir fotografies, etc. sempre està molt bé. Gràcies per fer-me´l conèixer!

Quina pregunta que no t’hem fet t’hauria agradat contestar?

Crec que és una entrevista molt complerta i molt ben preparada, així que res!

Doncs res, des d’EF agraïm sincerament l’interès de l’Alícia per contestar les nostres preguntes i li desitgem un futur ple de tresors ocults i de bones fotografies.

Enllaços sobre Alícia Rius:

• Pàgina web: Alicia Rius photography
• Bloc: bla bla bla
• Històries relacionades amb les seves fotos: Les històries
• I també:  flickr  facebook  Twitter

A pesar de ser una activitat relativament jove, la fotografia també pot presumir d’una nodrida llista de noms que cal tenir presents. Segur que entre tots podríem apuntar un bon grapat. Segur també que repetiríem uns quants cops alguns d’aquests noms. Em jugo alguna cosa que un d’aquests noms repetits, o així ho espero, seria el d’Eugene Smith.

És el que tenen de bo els clàssics, que no solen fallar. Vull dir, no cal capficar-se gaire: el Quixot és una obra magnífica, capital i imprescindible a l’historia de la literatura universal i poca gent, sinó és que dissortadament pateix una deficiència sensorial, roman indiferent en escoltar alguna obra de Mozart, Bach,  Albinioni o Perales, per dir alguna cosa. Si amb això estem d’acord, llavors segur que també coincidirem que William Eugene Smith és un dels grans noms del fotoperiodisme.

Que sí, que ja ho sé, que ja hi tornem a ser amb els fotògrafs d’antuvi, plens de pols i teranyines, de caspa i serradures. Vinga home, que segur que ni tenia perfil a Facebook, l’Eugeni aquest! Doncs no, es veu que quan aquest senyor feia fotos de fet ni tan sols es podien enviar per email, ves quina cosa. Eugene tampoc sabia el que era un HDR, ni el Photoshop, ni els mètodes de molt alta i infal·lible qualitat fotogràfica. De fet, cada 36 fotos havia de canviar el sensor de la càmera, sense ni tan sols haver pogut revisat ni un histograma!

Amb totes aquests deficiències tècniques i mancances operatives, el pobre Eugene només ens va poder deixar unes quantes imatges en blanc i negre, com aquelles que feia l’avi. Ara, com que era un noi prou espavilat, es veu que feia unes fotografies que feien de bon mirar.

Bé, segur que ja sabeu prou bé per on vaig. Deixant les bromes a banda, el que pretenc és que hi dediqueu uns minuts, si més no, a descobrir —els que no la conegueu— o a revisitar —els que la teniu pressent— l’obra d’aquest extraordinari fotògraf. Només cal recórrer al omniscient Mr. Google per quedar aclaparat per la potència, qualitat, expressivitat i volum de l’obra d’aquest pioner de la fotografia periodística.

Si he aconseguit despertar la vostra curiositat, no m’estaré d’aprofitar l’ocasió per suggerir-vos que dirigiu la vostra atenció sobre dos treballs fascinadors d’aquest extraordinari fotògraf. Un d’ells us el donaré precuinat, gairebé mastegat. L’altre, si en teniu ganes, l’haureu de cercar i trobar, encara que no us costarà gaire. A més, penso que l’esforç val molt la pena.

Anem dons amb el primer. Es tracta d’un reportatge que va fer l’any 1948 per la revista LIFE, titulat Country Doctor. L’Eugene Smith va documentar durant 23 dies la feina quotidiana del Dr. Ernest Ceriani, un metge de medicina general d’una petita població rural d’un poblet anomenat Kremmling, a l’estat de Colorado (USA). El reportatge és un testimoni commovedor de la feina compromesa i abnegada d’un  modest professional de la medicina que brega amb contusions, parts, refredats, amputacions, talls, fractures, defuncions i tot allò que té a veure amb la salut de unes 2.000 persones repartides en un territori d’una mica més de 1.000Km². Podeu veure la major part d’aquest reportatge aquí i algunes imatges inèdites aquí. Fixeu-vos en els enquadraments, la composició, el sentit de l’oportunitat, la frescor i expressivitat de les imatges. Si voleu, inclús podeu provar a imaginar-les en color. De veritat us semblen antigues?

Per descobrir el segon treball de Mr. Smith us donaré algunes pistes. La primera és que també es tracta d’un reportatge fotogràfic sobre la quotidianitat d’una petita població rural. Ara bé, en aquest cas no és un indret tan remot  (per nosaltres) com el Middle West americà. Parlem d’un petit poble d’Extremadura amb un nom que sembla tret d’una novel·la de Gabriel Garcia Márquez.

Com a segona pista, afegiré que un fotògraf de casa nostra, que viu a la vora d’un llac, va tornar 50 anys després al mateix poble per tal de mostrar els canvis experimentats mig segle després de la visita de l’americà. Penso que amb aquestes dues pistes teniu prou i de sobres per esbrinar el nom de la població.

Quin és el premi pels que trobeu la resposta correcta? Doncs el plaer de descobrir l’obra d’un fotògraf que, cinc lustres després, continua sent vigent i vibrant com el primer dia. Us sembla poc?

En qualsevol cas, no sigueu tabalots ni xafa-gaites: els que trobeu la resposta a l’enigma no la feu publica immediatament; reveleu alguna pista per ajudar als altres i prou, que sinó aviat s’acaba la diversió, d’acord?

Però encara hi ha un altre cosa que també ens agrada força, a jutjar per la insistència regular i periòdica amb que la practiquem: ens agrada fer-nos bons propòsits. Són com petits auto-compromisos que generalment impliquen la voluntat de aplicar de cert grau d’esforç que, si bé en ocasions som capaços d’iniciar, generalment es va esmicolant, diluint tal com les sals digestives que molts deuen haver consumit aquests dies.

Tots sabem de que parlo, oi? Per exemple, són ben típiques d’aquestes dates les declaracions d’intencions relacionades amb el nostre volum i massa personal que, esperonats per cert sentiment de culpabilitat després dels abusos gastronòmics comesos, prometem reduir fins dimensions raonables, sense excusa ni demora. N’hi ha d’altres, però, igualment recurrents: si agafem la frase aquest any m’hi posaré seriosament a aprendre… , només cal completar-a amb alguna de les opcions de tot un catàleg de possibles activitats que mai hem resolt satisfactòriament: anglès, guitarra, macramé, fotografia… No hi vegi res de dolent, quedi clar: d’alguna cosa han de viure les editorials que mantenen una oferta pedagògica en fascicles al quiosc, les acadèmies d’idiomes i els soferts professors de manualitats, no? El mateix podem dir de la gent que, de tant en tant, organitza algun curset o taller de fotografia, oi?

Ara, si em permeteu, agafaré un cas particular de bon propòsit que encara no he mencionat però que de ben segur que us ha passat immediatament pel cap a uns quants de vosaltres. És ben típic, és molt tòpic, però és el que toca: l’any que ve deixaré de fumar. Us sona?

Doncs mira, ja que hi soc, intentaré posar el meu granet de sorra amb unes fotografies. Tranquils, que de cap manera són imatges de l’estil de les que decoren i alegren les capcetes de tabac. Són molt més subtils, més elegants, més assossegades, per dir-ho d’alguna manera. Això no vol dir, però, que no siguin imatges impactants i colpidores, d’aquelles que provoquen una certa sensació d’incomoditat, una molèstia interna, com un aire revoltós empresonat als budells que no acaba de trobar la sortida.

Us vull convidar a veure un treball de Frieke Janssens, un fotògraf comercial i publicitari belga, titulat Smoking Kids. És una col·lecció fantàstica de retrats de nens fent quelcom que de cap manera contemplem com propi de la seva edat. De fet, la insultant naturalitat, estil, elegància i aplom que mostren provoca que el que estant fent sembli encara més escandalós i repugnat. El resultat són unes imatges magistralment executades amb un aire de retrat clàssic passat de moda, emfatitzat pel vestuari, tractament i encertat retall circular, tot plegat no exempt de certa dosi de surrealisme, com sovint passa quan veiem nens molt joves imitant fidelment actituds i poses adultes.

Pel que explica el fotògraf, podem estar tranquils: els nens realment no fumaven sinó que ho feien veure amb guixos i palets de formatge. El fum es va fer amb espelmes i varetes d’encens. El que no és tant tranquil·litzant és la font d’inspiració d’aquesta obra: un vídeo penjat a YouTube en el que es mostra un nen indonesi de dos anys que fuma àvidament (es veu que consumeix 40 cigarrets al dia), alegrement iniciat en l’hàbit pel seu pare quan tenia només 18 mesos d’edat; el crio, és clar.

Pel Frieke, aquest vídeo posa en evidència les diferències culturals entre Orient i Occident i qüestiona que l’activitat de fumar sigui netament pròpia de l’edat adulta. Acceptant que els adults fumadors són una mostra de normalitat social, en Frieke volia concentrar l’atenció de l’observador sobre el fet del fumar, pel que va considerar que el impacte surrealista de mostrar imatges de nens fumant era la manera idònia que ens fixem en l’acte i no ens temptés a fer pressuposicions sobre la persona que el fa. Per Frieke, l’estil antiquat de les imatges lliga amb la idea que fumar, així com l’estètica i la cultura desenvolupada al voltant d’aquest hàbit, comença a resultar un tant retro.

Fent la meva interpretació personal, jo diria que el gran encert d’aquest projecte fotogràfic és que en barrejar dos conceptes aparentment tant divergents com el fumar i els infants, l’autor fa ben evident com d’absurd i incongruent resulta el consum d’una substància que és evidentment perniciosa per la nostra salut. Òbviament, això seria aplicable a molts altres hàbits i situacions (alcohol, drogues, violència…). Trobo que, paït el primer impacte, efectivament les imatges fan pensar en què és el que ens sobta realment: que siguin nens els que estan fumant o el fet en sí del fumar.

En qualsevol cas, si quan acabeu amb aquesta galeria teniu ganes de més, no us reprimiu. Els treballs del Frieke Janssens són cosa fina, un darrera de l’altre!

Jo, l’any que ve, miraré d’escriure millors articles. A veure si me’n surto!

Draper va ser el primer president de l’American Chemical Society i fundador de la New York University School of Medicine. Va ser l’autor de diversos tractats de ciències i d’història, alguns de ben polèmics tant en un camp com en l’altre ( Història dels conflictes entre la religió i la ciència ).

Com a fotògraf, Draper fou el primer en obtenir una imatge detallada de la Lluna, i al 1847 va fer, a Boston, les primeres fotos d’una intervenció quirúrgica. Abans, al 1840, havia fet fotos de l’organisme humà i havia  publicat el tractat “Sobre el procés del daguerreotip i les seves aplicacions per obtenir retrats de la vida”.

Draper va començar a investigar els processos fotogràfics a principis de la dècada de 1830 quan va fer les primeres proves d’imatges en negatiu, al marge de les que feia Daguerre a Europa. Però a finals d’aquella dècada, quan Daguerre va donar a conèixer el seu procediment, Droper va començar decididament a experimentar amb el daguerreotip.

La seva aportació més destacada a la història de la fotografia és el retrat que va fer a la seva germana Dorothy. Es tracta del primer retrat fotogràfic que es va fer a una persona, tot i que aquest honor també s’atribueix al químic holandès Robert Cornelius, que al mateix any 1839 es va fer un autoretrat a Filadèlfia.

Draper va regalar més tard aquest primer retrat al seu amic, l’astrònom anglès William Herschel, que llavors estava treballant també en un procediment de fotografia directa sobre paper. Herschel va ser el primer en utilitzar l’hiposulfit de sodi per fixar les imatges, tècnica que van adoptar tant W.H.Fox Talbot com Daguerre.

Però tornem al retrat de Draper. Quan va fer aquell primer retrat, Daguerre ja havia intentat sense èxit fer-ne algun. De fet, Daguerre ja va aconseguir que en una escena de carrer, on es veu el “fantasma” de diverses persones, un dels passants es quedés quiet prou estona com per quedar retratat. Però Daguerre només havia obtingut una silueta borrosa i poc definida, que no permetia reconèixer en absolut l’interfecte.

En tot cas, Draper si que va aconseguir fer un retrat ben acceptable a la seva germana. Cal tenir present que en aquella època, les fotos necessitaven exposicions molt llargues, de cap a 30 segons o més,  i per obtenir un retrat decent calia que el subjecte estigués completament immòbil.

I ja que estem parlant de retrats, no voldria deixar passar l’ocasió de tornar a recordar la figura del fotògraf holandès Krijn van Noordwijk, que fa un temps ja ens va descobrir en Pep Mínguez.

Krijn és autor d’uns retrats on combina l’estètica clàssica amb una visió contemporània sobre les persones i les seves emocions. A flickr hi podeu veure alguna de les seves sèries. Els més curiosos hi podreu trobar també l’equip que fa servir per al seu treball.

Altres enllaços de l’obra de Krijn:

• www.krijnvannoordwijk.com
• www.djthebook.com
• issuu.com / Krijn / docs / Krijn

No hi ha dubte que la nostra cara, la mirada, l’expressió, els nostres trets facials, inclús les arrugues i defectes, les empremtes del pas del temps, són elements que combinats en un retrat sovint transmeten una quantitat considerable d’informació. Un bon retrat ens suggereix molt de la personalitat, de la manera de viure, de la mena de persona que contemplem.

Però les cares no són la única part del cos que parla de qui som. Sovint, les mans també són extraordinàriament reveladores i expressives. Crec recordar vagament algun passatge d’una novel·la de Sherlock Holmes en la que el sagaç detectiu feia una exhibició de les dots d’observació i habilitat deductiva fent una acurada descripció de la professió, hàbits i personalitat d’algú, només mirant-li les mans. Tanmateix vaig errat, però en qualsevol cas aquesta vindria a ser la idea.

Sobre la base d’aquest raonament, és que el fotògraf Bill Westheimer ha construït una col·lecció de retrats de mans sota el títol de The Manual Project. Fent servir la tècnica del col·lodió humit, en Westheimer ha fotografiat la mà dominant de 150 subjectes d’arreu del món, de diverses, edats, professions i extractes socials, mirant de captar els indicis que ens expliquen quina mena de vida porten, quins són els seus hàbits, habilitats, sensibilitat… L’estudi de cada persona es completa amb una impressió fotogràfica directa del palmell de la mà i una frase manuscrita de cada subjecte.

D’aquesta manera, combinant una fotografia d’extraordinari detall i singular gamma tonal —resultat de la sensibilitat del col·lodió a la llum blava—, una impressió directa que mostra la textura, gest i pressió de la mà sobre el paper i els trets distintius de la cal·ligrafia, Bill Westheimer construeix un perfil complert i expressius de cada persona.

Us convido a començar la setmana amb aquesta magnífica sèrie de retrats sense cara. ja ho sabeu, si us ha agradat, podeu aplaudir amb les dues mans i, quan les tingueu lliures per fer servir el teclat, també podeu comentar-nos el que us ha semblat.

Tenint en compte aquests articles previs i alguns altres de similars que s’han publicat a EF (ja en portem més de 2.200!), penso que no cal redundar sobre el tema ni convé repetir-se, que tampoc seria la millor manera de començar la setmana. El que sí vull fer és convidar-vos a veure un vídeo sobre Dani Carrillo, un jove fotògraf d’origen mexicà establert a Seattle, que ha triat la tècnica del col·lodió humit per fer les seves fotografies. Això sí, cal que busqueu un moment adequat per veure el vídeo, doncs dura una mica més de mitja hora.

Els que domineu l’idioma, podreu escoltar les explicacions del Dani sobre quines són les motivacions que l’han portat a triar un procediment tan arcaic i complicat. Jo penso que només per tal de veure les seves fotografies i com treballa, ben bé a l’estil dels fotògrafs retratistes del s. XIX, ja val la pena. Si us voleu saltar els previs i anar directament a veure com prepara una placa i li fa un retrat a l’entrevistadora, avanceu fins el minut 14, aproximadament.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Aprofito per comentar-vos que aquest vídeo és un dels que setmanalment publica [Framed], entre els que trobareu tutorials, sessions fotogràfiques, entrevistes a fotògrafs, etc. Podeu estar al corrent del que fan a través de Facebook, Twitter o el seu fil RSS. També us podeu subscriure directament al seu canal a YouTube.

Pau Barrena és un fotògraf que, emulant en Joan Colom, ha fet un interessant reportatge sobre la prostitució al Raval. Són imatges en blanc i negre, i on hi destaca un element que es repeteix en la major part de preses: les cames. Com diu l’autor, “Tengo fotografías (…) en que aparecen los personajes completos, pero me parece más interesante que no se les vea la cara. Mostrar las piernas de mujeres bellas es más que suficiente“.

Per a fer-les, l’autor va haver d’empescar-se-les per a poder passar desapercebut, ja que la figura d’un fotògraf no és gaire ben rebuda al carrer d’en Robador. Com ell mateix explica, “en una ocasión, una mujer creyó que le estaba haciendo una foto con el teléfono móvil. Comenzó a pegarme, y en cuestión de segundos un hombre me agarró por el cuello amenazándome con darme un puñetazo. Por suerte, el malentendido se aclaró. Está claro que sacar ahí una réflex o incluso una compacta no es muy recomendable…” Així doncs, hagué d’usar una càmera de la mida d’un encenedor (una MINOX, potser?), vestir màniga llarga, fer les fotos sense enquadrar i procurar no estar-se massa estona al mateix lloc. Sí, ben bé el mètode Colom!

Si voleu veure’n més fotos, podeu trobar-les aquí, a la web de l’autor. Igualment, si voleu conèixer més coses del seu treball, podeu fer-ho en aquest article de Quesabesde.com.

El motiu de presentar aquest treball aquí és que, més enllà de la curiositat, i de l’interès fotogràfic que desperti, aquest reportatge ens interpel·la, i ho fa en diverses direccions. Per exemple: és ètic fotografiar persones que saps del cert que no volen ser fotografiades? I fer-ne difusió? On està el límit entre imitar un mestre (Colom), o senzillament fer-ne un remake? I, en tant que és un reportatge fotoperiodístic, el tractament que fa de la prostitució aporta una nova mirada, o senzillament es deixa endur pels estereotips que tothom coneix (i que tan injustos són)?

Penso que val la pena felicitar Pau Barrena pel reportatge. En primer lloc, pel valor de fer-lo. En segon lloc, per la seva capacitat de trobar solucions als problemes tècnics que el reportatge plantejava. En tercer lloc, per com ha sabut “invisibilitzar-se” en un entorn difícil. Finalment, perquè ha creat una obra que ens fa fer-nos preguntes, i això ens ajuda a tots a ser millors fotògrafs!

Francesc Riuró fou un home d’una gran erudició i d’una envejable capacitat de treball. Delineant de professió i arqueòleg de vocació, també va exercir de topògraf, dibuixant, restaurador, numismàtic, historiador, escriptor, pintor i … fotògraf.

Considerat per a molts com el patriarca de l’arqueologia gironina, Riuró va donar un impuls decisiu a l’arqueologia de les comarques gironines, quan la investigació d’aquesta matèria es trobava en un moment incipient i rudimentari.

De jove havia fet de delineant amb l’arquitecte Rafel Masó, qui el va posar en contacte amb el món de l’arqueologia a través dels treballs de prospecció i restauració a la ciutat de Girona, com ara als Banys Àrabs, Sant Pere de Galligants o les muralles romanes.

L’1 de desembre de 2010, just el dia que hagués fet 100 anys, la família de Francesc Riuró i Llapart va fer donació del fons documental generat per aquest arqueòleg a l’Arxiu Municipal de Girona. Un fons documental format pels estudis i les notes dels seus treballs arqueològics, a més de dibuixos, mapes, retalls de premsa i material gràfic de les campanyes arqueològiques en què va participar, així com correspondència diversa, una col·lecció bibliogràfica especialitzada en arqueologia i una important col·lecció de fotografies: unes cinc mil imatges, entre negatius de vidre, negatius de plàstic i positius.

Aquest material fotogràfic va suposar un agradable descobriment per part dels responsables de l’arxiu, i va fer evident l’existència d’un Riuró fotògraf d’extraordinària qualitat. Al marge de les fotografies relatives a la seva faceta d’arqueòleg, el fons arribava també amb una selecció de fotos de caire més personal, que posen en evidència el vessant artístic de Riuró.

Un any després de la recepció del fons, el Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions (SGDAP) de l’Ajuntament de Girona, i Rigau Editors, han publicat el conjunt  de l’obra fotogràfica de Francesc Riuró i Llapart dins la col·lecció “Girona Fotògrafs“, una col·lecció que segons Joan Boadas, director de l’Arxiu, pretén valorar els fotògrafs gironins i fer que ocupin el lloc que es mereixen en cas que d’aquí a uns anys algú estigui interessat a fer un relat de la història de la fotografia catalana, espanyola i, essent ambiciosos, universal; perquè fins ara no s’han tingut en compte aquests fotògrafs. Durant el franquisme, malgrat l’aïllament que li era propi, els fotògrafs com Riuró estaven perfectament al cas de les noves tècniques i tendències fotogràfiques predominants a Europa.

El llibre de Riuró s’ha dissenyat seguint un fil espacial més que cronològic, ja que comença amb imatges dels afores de Girona, per anar-se acostant al centre de la ciutat. L’obra es completa amb imatges de les comarques gironines (Banyoles, Roses, Camprodon, l’Escala, …) i amb fotografies de detalls i d’objectes.

Tot i el caràcter documental de l’obra de Riuró, sobretot la que deixa testimoni de les seves recerques arqueològiques, a les seves fotografies es pot apreciar una clara intencionalitat estètica, amb enquadraments ben estudiats, que delaten la seva sensibilitat artística.

Llevat d’algunes escadusseres participacions en concursos i en alguna exposició, aquesta faceta més artística de la seva obra fotogràfica va restar inèdita i no ha estat fins ara que s’ha pogut posar a l’abast del públic.

Al pròleg del llibre, Xavier Antich, professor d’estètica de la UdG, remarca aquest caràcter de descoberta i fa esment d’alguns aspectes que caracteritzen l’obra de Riuró: un bon coneixement de la fotografia realista de postguerra, la seva condició d’arqueòleg, que li va fer desenvolupar una especial sensibilitat pel paisatge i per les construccions i altres elements que són testimonis de la vida urbana, i el seu domini tècnic i compositiu que vincula a la seva professió de delineant: les seves composicions, extremadament curoses des del punt de vista formal, es caracteritzen per un molt accentuat sentit de la geometria de les proporcions i dels equilibris de les formes.

Per tot això, he trobat interessant convidar-vos a examinar la feina de dos fotògrafs que en cert sentit es dediquen a explorar móns que, en circumstàncies normals, són invisibles per nosaltres. D’un d’ells, el Nick Veasey, ja havíem fet menció fa temps, però penso que val la pena recuperar-lo. De fet, potser alguns de vosaltres no l’heu descobert encara. De l’altre fotògraf, Daniel Stoupin, la veritat és encara no n’havíem parlat.

El que tenen en comú els dos fotògrafs és que ens mostren una part del món que normalment no podem percebre. Nick Veasey ens revela el interior de les coses, fent fotografies amb raigs X, i Daniel Stoupin ens ensenya el món diminut dels éssers microscòpics que habiten a l’aigua.

En Veasey ja és cèlebre per la seva singular tècnica fotogràfica. Ha exposat a tot el món, incloent-hi Barcelona. Les seves radiografies no tenen res a veure amb les que ens fem a cal doctor. En Veasey s’atreveix a x-fotografiar coses ben imversemblants: autobusos, cotxes, cases senyorials… De fet, no fa gaire que la firma Macallan li va encarregar una col·lecció de radiografies per decorar les capses d’alguns dels seus magnífics single malts.

Daniel Stoupin, com ell mateix explica al seu web, és un estudiant de biologia engrescat en la investigació dels microorganismes protists. Fent servir la micro-fotografia, que és un eina imprescindible en aquest terreny, Stoupin ha anat construint una bona col·lecció d’imatges de singular bellesa d’aquestes criatures diminutes.

Us convido doncs a començar la setmana veient més enllà dels nassos i gaudint d’unes imatges, gràcies a les tecnologies que ens doten de sentits artificials dignes de super-herois dels còmics.

Des de que va publicar la foto, el seu blog ha rebut més d’un milió i mig de visites. I qui diu visites diu comentaris, que van des de missatges de suport a insults i amenaces. Fins i tot s’ha creat un grup al Facebook per donar-li suport.

Avui dia, veure una noia despullada a Internet sembla que no hauria d’escandalitzar ningú. Però heus aquí que, al seu país, aquesta foto ha despertat l’ira d’una legió de fanàtics intransigents, que voldrien que fos durament castigada.

Aliaa va penjar la seva foto per denunciar precisament la manca de llibertat d’expressió i amb la seva foto nua volia fer un crit contra una societat hipòcrita, que és violenta, racista, sexista i perseguidora.

Sembla ser que a hores d’ara no se sap on para Aliaa, que segurament deu estar amagada per evitar possibles represàlies, ja que les reaccions a la protesta d’Aliaa no s’han fet esperar.

Així, la coalició egípcia de graduats en dret islàmic ha presentat una denúncia contra la jove, argumentant que la iniciativa viola la moralitat, incita a la indecència i insulta l’Islam. Aquest grup exigeix que Aliaa sigui castigada d’acord amb la llei islàmica. Un càstig que pot anar des de 80 fuetades a la pena de mort.

Fins i tot grups liberals acusen la noia d’haver traït la revolució que va derrocar Mubarak, ja que pensen que la seva actitud no farà més que afavorir el vot cap als islamistes a les properes eleccions.

Tot plegat per una foto en blanc i negre!

Sense sortir gaire d’Egipte, aquests dies una altra foto o, millor dit, un fotomuntatge que formava part de la campanya publicitària d’una coneguda marca de roba, també va desfermar l’ira d’un altre col·lectiu que va exigir-ne la retirada immediata, ja que feria la seva sensibilitat. Em refereixo al fotomuntatge on es veu dos homes fent-se un petó: l’iman d’una mesquita del Caire i l’home de l’equis, ve baixa, “palito”.

Tal i com podem llegir en la nota publicada pel Museu Industrial del Ter, de Manlleu, Rafael Rueda és un fotògraf de la Plana, nascut a Alcaudete (Jaén) l’any 1929, i traslladat a viure a Manlleu des de 1952. Fou precisament aquí on desenvolupà la major part de la seva obra fotogràfica, i on pertanyen la majoria de les 10.000 imatges que ha donat a la ciutat.

La donació l’ha feta el mateix autor, i les imatges han estat cedides al Museu Industrial del Ter (MIT), una institució que vetlla per la preservació del patrimoni industrial al voltant del curs mitjà del Ter, i que se centra principalment en la indústria tèxtil i les construccions mecàniques. El fons Rueda, precisament, dóna testimoniatge de la transformació social i industrial de la zona de Manlleu entre els anys seixanta i vuitanta del segle XX.

De moment, hem de celebrar que aquesta donació ha començat ja a donar els seus fruits, en una interessant iniciativa que podria ben bé ser recollida per altres institucions receptores de fons. I és que el MIT ha organitzat un taller obert d’identificació de fotografies, on els participants són cridats a ajudar a situar el lloc on van ser preses les imatges, i provar de reconèixer les persones retratades. Les sessions comencen avui mateix, al Centre Cívic Federica Montseny de Manlleu, i es repetiran diversos dimecres. Podeu consultar les dates i els horaris en aquesta pàgina, o bé al Facebook.

Potser el nom d’aquest fotògraf a molts no els sonarà gaire, però els que portin un temps en el mon de la fotografia recordaran la revista Nueva Lente, una revista d’avantguarda fotogràfica, que va ser tot un referent de la fotografia espanyola els anys 70 i 80. Ell en va ser el director durant la primera etapa de la revista, de l’any 1975 al 1979.

Rueda va ser un dels impulsors dels grans canvis experimentats per la fotografia espanyola en aquella època de la transició i ell mateix es va convertir també en un dels referents fotogràfics durant la dècada dels anys 80. Creador de muntatges fotogràfics quan no existien encara programes d’edició gràfica, en certa manera va provocar en el panorama fotogràfic la contemporaneïtat que fins aleshores hi mancava i aquesta fotografia es la que poc després va ser part important de l’anomenada “movida madrilenya”

El CAF, de qui en va ser membre i fundador, ha destacat la seva potència creativa, la seva actitud trencadora i visionària, i el surrealisme amb que va impregnar la seva vida quotidiana i professional. Va exposar la seva obra en centres de tot el món, va ser membre de diversos jurats internacionals i va realitzar una àmplia activitat docent en diverses trobades, tallers i jornades universitàries. Les seves imatges amb evidents influències surrealistes, tenen un marcat impacte visual i una certa dosi de denúncia i inconformisme.

Com a anècdota, es veu que als anys 80 es a cansar del soroll de Madrid i d’alguna cosa més segurament i s’en va anar a viure a la Serra de Ronda, a Màlaga. Allà va viure conreant la terra, fent mig de pagès mig d’eremita, fins i tot venent productes a turistes. Fins que un dia, passats molts anys, d’aquesta calma també s’en va cansar i va anar a viure a Màlaga ciutat. El nou mon digital el va anar captivant i va començar a fer els seus muntatges d’aquesta nova manera.

De tota aquesta feina feta, l’any 2008 en va sortir l’exposició Human, amb un centenar de fotografies. Al llibre que acompanya l’exposició «Human» hi escrivia: Segueixo tenint molt present que les ocultes lleis de l’atzar no estan gens disposades a que li endevinis la seva intenció. I que tot termini s’acaba complint.

El dia 18 d’aquest mes, es va acabar el seu termini… descansi en pau.

Aquesta ultima imatge es tal com ens rep a la seva web, on veurem molts dels seus treballs.

Deia la setmana passada, a l’article titulat Vull fer fotos amb flaix que no facin pena, que no sol ser convenient fer servir el flaix incorporat a la càmera. Explicava que el resultat era ben bé el mateix si fem servir de la mateixa manera un flaix extern: connectat a la sabata de flaix de la càmera i apuntat directament al subjecte, sense reflectors, difusors ni cap altre mitjà que suavitzes la llum. Afegia que s’obtenen millors resultats rebotant el flaix cap a una superfície preferiblemente blanca, situada a un costat del subjecte. D’aquesta manera, segons mostrava amb fotos d’exemple, obtenim una llum difosa i lateral que proporciona ombres suaus i ajuda a modelar els volums del model.

Doncs ara em ve de gust tombar la truita i mostrar-vos una situació pràcticament inversa, satisfent de pas els encertats comentaris d’alguns amics lectors. El que dic ara és que també es poden obtenir excel·lents resultats disparant el flaix directament sobre el model, sense més ni menys. Sembla la manera més senzilla de fer servir el flaix, oi? No cal comprar reflectors, ni buscar parets blanques, ni adquirir cap altre mena d’accessori excepte un o més flaixos portàtils. Ara, com sol passar amb moltes coses d’aparença senzilla, resulta que no és tan fàcil com pugui semblar.

Us convido a que mireu amb atenció el següent vídeo, publicat al bloc de Strobist, en el que Nick Fancher, fotògraf americà, mostra com fa servir els flaixos portàtils per il·luminar els seus models, sense afegir-hi cap mena d’accessori per modificar les característiques de la llum. Val la pena parar atenció a cada una de les situacions que es mostren al vídeo, doncs són molt il·lustratives i permeten entendre a la perfecció com es pot construir un estil fotogràfic amb elements tècnics molt senzills, si es sap com aprofitar-los convenientment.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Com observareu, el mètode de treball d’aquest fotògraf gira al voltant d’alguns principis claus: treballa a exteriors, fa servir la llum del Sol com a il·luminació principal i la complementa amb els flaixos. És important precisament aquesta idea; fa servir els flaixos com a complements a la llum disponible, amb diverses intencions: omplir les ombres, afegir expressivitat i caràcter, perfilar i separar el model del fons, afegir volum… Per aconseguir-ho, bàsicament juga amb la potència dels flaixos, la distància i la seva posició en relació al subjecte. Sembla fàcil, oi?

El vídeo és molt pedagògic i il·lustratiu, per que l’amic Fancher hi inclou l’esquema de llums aplicat a cada escena. Es pot demanar més?

Si encara us queden dubtes o preguntes, us convido a plantejar-les aquí mateix o al fòrum d’EF. A EF hi ha gent amb prou experiència i coneixements que segur que estaran encantats en aportar les seves explicacions. Per altra banda, encara sou a temps de inscriure-us a la Sessió pràctica de Strobist que organitza EF pel proper dissabte 26 de novembre, dins de la Doble Trobada Temàtica.

Precisament avui us presentem una obra força curiosa, del fotògraf francès Frédéric Chaubin. Chaubin, des de l’any 2003 fins l’any 2010, es dedicà a una curiosa cacera fotogràfica, que el portà de safari des de Tbilissi fins a Ialta, Kíiv o Kaliningrad. La seva especialitat? Els edificis còsmics, irreals, construïts en territori soviètic des de 1970 fins a 1990. Segons l’autor, l’arquitectura d’aquest període, a diferència de l’arquitectura anterior, ha perdut ja el nord, i en el seu excés mostra ja la decadència del règim totalitari. Són edificis monstruosos, impossibles, que semblen voler redimir la realitat a base de futurismes desesperats.

El conjunt de l’obra, que ha visitat diversos països (es va poder veure a la FNAC de Les Arenes aquest estiu) finalment ha trobat allotjament en un llibre editat per Taschen. Precisament, aquesta editorial ha penjat aquest vídeo, on l’autor explica (en anglès) aquest reportatge.

Penso que és un conjunt molt interessant, sobretot perquè són unes imatges que transmeten moltes sensacions, i un missatge molt profund. Alhora, no és una fotografia complexa, ja que la mirada de Chaubin ofereix una obra molt planera.

Si voleu veure’n fotos, a Internet és fàcil trobar-ne. Per exemple, podeu fer una ullada en aquest article de l’IVASFOT. Ara bé, si us ha agradat, també podeu mirar de fer-les vosaltres, les fotos. Per aquests verals no tenim gaires edificis soviètics, però algun de franquista encara el trobaríem!

El Sebastien és guia de muntanya i aficionat a la fotografia i a sabut trobar una bona aplicació al vídeo amb els esports de muntanya i direm també que de risc, ja veureu.

L’altre dia vaig topar amb uns vídeos que li va fer al Kilian Jornet, i seguint la pista, vaig ensopegar amb la web de qui els havia fet, vaig pensar que estaria be fer-ne un article.

Us poso tres vídeos que son cosa fina. Plàstica i estètica en unes imatges realment impactants i algunes fins i tot corprenedores. A més d’un li tremolaran les cames amb el que ve…

Aquest primer n’és un de tota la serie dedicada al Kilian Jornet. Si us hi fixeu, en Sebastien ha d’estar també molt en forma per a poder seguir el ritme d’aquest superhome i baixar com baixa per aquestes pendents darrera seu. Està filmat amb una Canon 7D a 1000 frames per segon.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

El segon es fet als fiords noruecs amb dos highliners, el Tancrede i el Julien. Primer saltant i volant i després caminant entre els espectaculars penya-segats damunt un cable. Podrem veure aquest parell fent el mateix sobre els rasca-cels de Nova York a d’altres vídeos del Sebastien.

Amplieu la imatge i els que tingueu vertigen aparteu-voooos ben lluny de la pantalla.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

I aquest tercer es una mena de recopilació, més tranquil però no menys fantàstic sobre l’esport, l’estil de vida, la cultura i la gent dels Alps.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Espero que us hagin agradat i els que sou amants dels esports de muntanya, si no el coneixíeu, li feu un bon llocs al Sebastien Montaz-Rosset dins dels vostres preferits. I com no, al Kilian Jornet un dels nostres esportistes d’elit i campió indiscutible de tot el que se li posa per davant.

Hi ha de tot una mica, fins i tot una activitat per fer avui mateix, per si us ve de gust anar-hi.

Aquesta setmana hem sabut quina era la fotografia més cara que s’ha pagat mai. Es tracta d’una panoràmica del riu Rin de l’alemany Andreas Gursky, que s’ha convertit en la fotografia més cara de la història, al vendre’s a un anònim per 4,3 milions de dòlars o el que ve a ser el mateix que 3,1 milions d’euros. S’ha venut a Christie’s de Nova York.

Fins ara el preu més alt d’una fotografia havia estat 3,9 milions de dòlars (2,8 milions d’euros) que va aconseguir el maig passat Untitled, de Cindy Sherman, en una altra licitació celebrada també a Christie’s. L’anterior record de la fotografia més cara, també havia estat per Gursky, que el 2007 va vendre la seva fotografia “99 Cent II Diptychon” per 3,3 milions de dòlars (2,4 milions d’euros) a Sotheby’s.

Sempre es bona noticia que la fotografia es valori, encara que només sigui en aquests cercles.

Com que ja anem de cara a les festes de Nadal, podem fer un cop d’ull a aquests regals amb els que obsequiar si tenim algun conegut/da amb la mateixa afició que nosaltres, o perquè no, que ens agradaria que ens regalessin a nosaltres, potser només es qüestió d’insinuar-ho a la parella.

En aquesta web trobareu més de 20 regals ideals per a fotògrafs. Els preus van dels 10 € d’aquests braçalets als 300 €. Ja ho veieu, ideals per a totes les butxaques.

Suposo que a hores d’ara coneixeu la història de la Maleta Mexicana i l’exposició que s’està fent al Mnac, a Barcelona. Doncs una altra noticia interessant al voltant d’això, seria la iniciativa de El Periódico i el Mnac d’obrir una web: Els nens de la Maleta mexicana, amb les fotografies d’infants que hi surten i on s’ens convida a que identifiquem als que coneguem.

Pares, mares, avis i demés familiars, a veure si hi trobeu algun conegut, pot ser divertit, no?

I per últim una iniciativa que podreu realitzar avui mateix, divendres a la nit, si us ve de gust i si esteu per el Maresme.

Al Museu de Vilassar de Dalt, (que és on acostumem a fer tots els tallers i trobades temàtiques com el Photowalk i Strobist del 26 de novembre) avui a les 21:30h es fa la xerrada El cel de tardor i hivern. Després de la xerrada es fa l’observació a les afores del poble, a 10′ a peu d’allà mateix.

Si voleu conèixer les galàxies i constel·lacions que es poden observar en aquestes nits tan netes de tardor i hivern sense haver d’utilitzar cap aparell òptic, aquesta es una bona opció. I no patiu per la crisi, és una activitat gratuïta.

Espero que tot plegat s’us hagi fet força interessant i profitós.

El fet és que en anotar “Waiting Room.0″ al cercador per documentar-me una mica sobre l’obra, vaig seleccionar l’opció de cerca d’imatges. Em va sortir un bon assortit de fotografies de sales d’espera de tota mena. Des de consultes de metges i dentistes, a enormes sales d’espera d’hospitals i d’aeroports. Penjats a la paret d’aquestes sales hi podem veure diplomes, pòsters, anuncis, avisos i senyals… Però molt poques fotografies. A veure qui s’anima a penjar les seves fotos a la sala d’espera d’un dentista!

Però tampoc no volia parlar ni de sales d’espera ni de dentistes. Vull parlar d’una foto de Jack Delano que vaig trobar especialment interessant. És una fotografia en blanc i negre de la sala d’espera de la Union Station de Chicago, feta el gener de l’any 1942. La foto, que forma part de la cèlebre col·lecció de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, és d’una estació de tren, però podria ser la foto d’una catedral, sinó fos que en lloc de dos sants els protagonistes són dos policies uniformats, estratègicament situats just allà on conflueixen els raigs de sol que entren per les finestres de l’estació. Pel tractament de la llum, la foto recorda les fotos que Josef Sudek havia fet a Pragha durant la construcció de la catedral de Sant Vitus, l’any 1924. Els bancs de la sala,  podrien ser ben bé els bancs d’una església. Això sí, les dones haurien de portar mantellina i els homes, és clar, s’haurien d’haver tret el barret.

D’altra banda, és evident que és una imatge de fa més de mig segle: actualment resulta pràcticament impossible veure una escena semblant sense que no hi ha algú parlant amb el mòbil. I no parlem ja de demanar a una parella de guàrdies que es posin bé per fer-los una foto.

Però tornem a Jack Delano, l’autor de la fotografia. Delano va néixer prop de Kiev a Ucraïna l’any 1914. Uns anys més tard, l’any 1923, es va traslladar amb la seva família a Filadèlfia on va continuar els estudis de música que havia iniciat a Ucraïna. També va estudiar fotografia i disseny gràfic, obtenint una beca per viatjar Europa, on va tenir l’oportunitat de visitar els principals museus i conèixer les grans obres d’art.

Al seu retorn als EUA el seu creixent interès per la fotografia el va dur a dedicar-se, un cop graduat, a la fotografia comercial com a freelance. Intuint el seu talent, Paul Strand va animar-lo  a traslladar-se a Nova York, on va conèixer a Roy Stryker i altres fotògrafs. A través de la seva associació amb Stryker, Delano va obtenir un lloc a la Farm Security Administration (FSA), on es va dedicar a retratar les condicions de vida al sud dels Estats Units, mostrant com la depressió estava afectant més que a ningú a les classes més humils. Fou en aquesta època, entre els anys 30 i 40 del segle passat que Delano va fer la part més important de la seva obra fotogràfica.

Durant la Segona Guerra Mundial Delano es va allistar a l’exèrcit. En acabar la guerra, es va traslladar a Puerto Rico, país que ja havia visitat quan treballava per la FSA. Durant els anys 50 i 60 Delano va treballar per al Departament d’Educació com a fotògraf i cineasta i va ajudar a establir una xarxa de televisió pública (WIPR.) Després de renunciar a la seva feina governamental el 1969 va dedicar la seva vida a la composició musical, el disseny gràfic i la il·lustració de llibres. Com a compositor, destaquen les seves obres  per a l’Orquestra Simfònica de Puerto Rico (fundada pel seu amic Pau Casals) i altres orquestres de renom.

Potser fins i tot pot inspirar a algú a provar-ho. Si més no, segur que us sorprendreu quan veieu de quina manera estan fets aquests paisatges tan fantàstics però a la vegada reals.

Doncs sí senyor, amb la segona fotografia ho heu hagut d’endevinar: estan fets dins d’una peixera, incorporant elements a escala com els arbres i les muntanyes, anilines per a fer els núvols i la boira; la resta es qüestió de llum. Les fotografies estan fetes amb càmera de plaques.

Es tracta de l’obra fotogràfica d’en Kim Keever, de qui podeu veure part d’aquesta en aquest portfoli d’una galeria americana.

També us deixo un vídeo on es poden veure les fotografies acabades, amb la seva dimensió real i penjades en una exposició. Després es veu com fan una visita al estudi, (una mica caòtic tot sigui dit) i es pot veure l’aplicació dels colorants i el seu efecte a l’aigua.

A veure si algú s’anima, ho prova i ens ho presenta a concurs, que segur que farà bon paper.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Ho hem vist a Ben Olivares

Els de Canon s’han avançat a Nikon, que ens tenia pendents de la seva propera D800 i han presentat dues càmeres que fan vídeo, la C300 i la C300PL. Si us interessa el tema i sou de la “casa”, dir-vos que teniu una gran avantatge doncs ja hi teniu un peu a dins: els objectius amb que les podreu equipar son els que ja teniu, o sigui, qualsevol lent EF de la marca.

En el cas de la PL, només podrà usar les lents amb la muntura PL, això si, però ja teniu coberta una infinitat de variables a la gravació de vídeo com la inclusió de metadades, correccions d’aberracions, la possibilitat de variar diafragmes des del cos, etc …

Aquest és un vídeo del Vincent Laforet gravat íntegrament amb una d’aquestes càmeres.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Porten un sensor Super 35mm CMOS amb prop de 8,29 milions de píxels efectius amb un llarg de píxel més gran que qualsevol càmera de vídeo professional, el que fa que s’hagi pogut augmentar d’una forma molt efectiva la sensibilitat i reduir el soroll. Parlem d’un sensor que ens donarà una gravació en FULL HD (1920 × 1080 píxels) per a cada canal de color (RGB) aconseguint així reduir d’una manera més que acceptable el moiré que s’origina en gravacions de gran qualitat. El sensor es recolza en un nou processador DIGIC DV III.

Els amants de lo més clàssic i analògic també esteu de sort. Els amics de la Lomo ens fan reviure la tecnologia més pròpia del segle passat: acaben de presentar la Lomokino, una càmera totalment manual i de 35mm amb que també podreu fer vídeo. Porta una lent de 25mm i amb una velocitat  fixa d’1/100, això si, podreu escollir entre dos diafragmes f/5.6  o f/11), que menys… En un rodet normal de 36 fotogrames, podrem gravar uns 50 segons de “cinema”, de manera que cal anar amb molt d’ull i “rodar” només les preses imprescindibles. La Lomokino surt a un preu de 65€ o de 89€ si la voleu equipar amb el LomoKinoScope, per visionar les pel·lícules que aneu fent si la butxaca us dona. I aquí, com no pot ser d’altra manera i per no menysprear el que ens ofereixen el de Lomo, un altre vídeo.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Pels que tinguin un iPhone també hi han bones noves. Ara disposen de IoShutter, una aplicació completament gratuïta que permet fer servir el mòbil com a disparador per a la càmera. També ofereix la funció de temporitzador programable, per fer exposicions de llarga durada, etc. Però compte, que no serveix de res sense el cable que uneix el vostre iPhone, iPod o iPad amb la vostra càmera rèflex. S’ha de dir tot: només funciona amb Canon, Pentax i Samsung.

Fugint de la tecnologia ens trobem amb que a Barcelona s’ha obert un nou espai on tots tindrem molt a aprendre i molt a ensenyar, concebut per crear, compartir i en definitiva, viure experiències imaginatives i inèdites. Es diu Meeatings23 i neix per atendre les necessitats d’un públic interessat en esdeveniments culturals, gastronòmics i artístics, que al seu torn vulgui gaudir d’experiències innovadores i diferents. I diu que la fotografia hi tindrà un pes especific molt gran, que això sempre és una bona noticia.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Per últim, us deixo un vídeo imprescindible. Una entrevista al gran José Manuel Navia.

Au, doncs, ja ho tenim, per que gaudiu d’aquesta tarda plujosa prèvia a la sortida a la riera de Gualba i al pantà de Sta. Fe del Montseny. Esperem que com a mínim no plogui, que ja serà una sort i podrem fer bones fotos!

Creuem els dits…