No se li escapa a ningú que un dels àmbits en el que internet ens pot resultar més útil és en l’aprenentatge de les més diverses coses. Si ens centrem en la nostra afició, la fotografia, els recursos educatius que podem trobar a la xarxa són virtualment inacabables. És clar que, davant d’una oferta tan gran, també és important triar el gra de la palla i esbrinar el que realment té uns mínims de qualitat i fiabilitat. En aquest sentit, alhora de trobar tutorials de certa consistència i serietat, sovint el més pràctic i senzill és anar directament a la font.

I quina és aquesta font? Si parlem de tutorials i altres recursos sobre Photoshop i Lightroom, per exemple, no hi ha cap dubte: Adobe, el pare de les criatures. “Papà Adobe” ens ofereix tot un canal de televisió, o així di diuen ells, en el que podem trobar vídeo-tutorials de gran qualitat pràcticament de tots els productes de la casa. Òbviament, Photoshop i Lightroom, dos de les joies de la corona, hi estan magníficament representats.

Com a mostra, podeu començar veient com extreure un model d’una fotografia d’estudi feta amb fons de croma per tal d’aplicar un altre fons, una tècnica molt freqüent actualment en fotografia publicitaria, per exemple. O aprendre com es pot aconseguir un efecte d’enfocament sel·lectiu amb els objectes intel·ligents de Photoshop.

Així doncs, si teniu cert esperit autodidacta i us estimeu més mirar que llegir, a Adobe.TV hi podeu trobar una bona col·lecció de vídeos que us mostraran pas a pas alguns dels secrets i tècniques més interessants de dos de les eines dominants de l’edició i gestió d’imatges i fotografies.

Malauradament, res no és perfecte i al final tot té alguna pega: el idioma. Ara bé, sempre us ho podeu mirar des de la vessant positiva: a més d’aprendre un bon munt de tècniques i astúcies que podreu aplicar a l’edició de les vostres fotografies, també practicareu l’anglès. I tot plegat gratis!

Tot sovint dona la impressió que moltes de les activitats artístiques i creatives estan dominades pels homes. Si a sobre per la seva pràctica cal cert coneixement tècnic i implica el domini de aparells tecnològics, com és el cas de la fotografia, aquesta impressió enganyosa pot ser encara més forta. Però de cap manera vol dir que respongui a una realitat. Les Arts en general i la fotografia en particular també compten entre les seves figures emblemàtiques amb un bon nombre de dones, que val la pena tenir ben presents. Són fotògrafes que s’han guanyat el mèrit de figurar a la història de la fotografia, a la que han aportat la seva visió única en les més diverses especialitats.

És molt difícil triar un nombre limitat de les moltes dones que han deixat la seva petjada en el camp de la fotografia. El bloc de fotografia Fina Confitura de Fresa ha fet la seva tria i val a dir que han recopilat 25 noms força representatius i interessants.

Ja que l’autor -Ernesto- ha fet un esforç de síntesis tant considerable, nosaltres ens volem fer ressò de la llista que ha elaborat amb ocasió del Dia Internacional de la Dona, celebrat ahir dilluns 8 de març: Berenice Abbot, Lola Álvarez Bravo, Diane Arbus, Eve Arnold, Anna Atkins, Margaret Bourke-White, Dickey Chapelle, Imogen Cunningham, Louise Dahl-Wolfe, Gisèle Freund, Cristina García Rodero, Anne Geddes, Nan Goldin, Masumi Hayashi, Dorothea Lange, Ouka Leele, Annie Leibovitz, Helen Levitt, Julia Margaret Cameron, Linda McCartney, Lissete Model, Inge Morath, Leni Riefenstahl, Gerda Taro i Linda Wolf.

És una magnífica ocasió per descobrir algunes autores imprescindibles de la fotografia, si no les coneixem, o per recordar-les si ja les teníem presents. Val la pena doncs fer una lectura de l’article de l’Ernesto i visitar els enllaços que ens proposa amb informació addicional sobre cada artista.

No cal que ho feu de cop, no cal córrer, potser una o dues cada dia, de manera que vosaltres mateixos podeu fer les vostres pròpies investigacions, buscar més informació i imatges a internet o potser animar-vos a comprar algun llibre de fotos d’alguna d’aquestes magnífiques fotògrafes.

L’afició als ferrocarrils ha estat una gran font d’imatges de fotografia ferroviària, unes fotos que sovint van més enllà de la fotografia descriptiva o tècnica, per a abraçar interessants qualitats estètiques i històriques. En aquesta línia, avui us presentem la web de Dewi Williams, un canadenc aficionat als trens que, a finals dels anys quaranta, inicià diversos viatges pel món, posant molta atenció a la maquinària ferroviària dels països que visitava, i prenent imatges amb una càmera de 35mm.

A la web hi trobareu imatges de trens, tramvies i transports similars d’arreu del món, des de Nova Zelanda a Taiwan, passant per més de mitja Europa. I, entre aquestes, en destaquen unes de molt especials.

Són les imatges preses per Dewi Williams l’any 1956, durant el seu viatge a Barcelona. Imatges que ens mostren l’estació de RENFE del Passeig de Gràcia de Barcelona, encara descoberta, on hi fa entrada una gran locomotora de vapor. O imatges de Sitges, amb vagons de fusta a l’estació, o una curiosa màquina dièsel. Trens, tramvies, monorails (el del Tibidabo!), funiculars, troleibusos…

Feu-hi una ullada, us agradarà!

(Ho hem llegit a Revista de Ferrocarrils)

Segurament com tots vosaltres, no puc imaginar gaires coses més repugnats i que per si soles justificarien l’extinció de l’espècie humana com és la crueltat que alguns dels seus espècimens hi aboquen sobre d’altres, més febles. Sense dubte, un de les més vergonyoses i esteses de totes les possibles variants de la depravació humana és el maltractament de persones desvalgudes, vulnerables, incapacitades per defendre’s i respondre als abusos. I no resulta aliè a ningú que nens i dones són víctimes molt freqüents d’aquesta mena de comportaments, justificats amb arguments tan estúpids com guerres, preceptes religiosos o la mera possessió i domini d’unes persones sobre altres per raó de gènere.

He ensopegat casualment amb el lloc web de Izabella Demavlys i no me’n penedeixo gens. Les fotografies que mostra a les seves galeries m’han semblat magnífiques, sense excepció. Com és lògic, doncs, us convido que feu una visita reposada, amb atenció, quan tingueu una estona realment tranquila, un moment d’intimitat. Però quan les visiteu, us demano que deixeu pel final la col·lecció Without a face, a la secció dedicada al Pakistan.

Without a face és un projecte iniciat per La Izabella a finals del 2009, un encàrrec per una ONG anomenada Depilex Smileagain Foundation, que ajuda a dones atacades amb àcid oferint-les tractaments de cirurgia reconstructiva, rehabilitació i teràpia. Actualment hi han més de 400 dones a Lahore (Pakistan) esperant la seva operació després de patir un atac amb àcid, freqüentment per part del seu marit. Fins ara, ni un sol d’aquests casos ha portat als criminals davant de la justícia.

Una de les circumstàncies que facilita aquesta mena d’agressions és que els àcids són productes molt barats i d’us domèstic comú a India, Bangladesh i Pakistan. Són un arma molt barata i eficaç, amb l’avantatge de l’evident efecte estigmatitzador: les víctimes queden marcades per sempre més, a la vista de tothom.

Els retrats que trobareu en aquesta galeria són durs, però ni una fracció del que ho és la realitat que il·lustren. Però també són un desafiament, una mostra de valor i força, un clara exigència de respecte i justícia.

El projecte que es planteja Izabella implica el seguiment d’aquestes dones al llarg de dos anys, documentant la seva evolució a mesura que recuperen el coratge, l’esperança i l’autoestima necessària per viure amb una cara desfigurada.

No he volgut il·lustrar aquesta entrada amb cap fotografia, per que no sembli que pretenc explotar l’atracció morbosa que algunes imatges semblen provocar, de la mateixa manera que un accident a l’autopista que, sense saber ben bé el perquè, fa frenar als conductors, que intenten veure alguna cosa. O cos.

Cadascú pot treure les seves conclusions i fer les seves valoracions personals. Jo ja he fet les meves i ara us convido a que feu les vostres pròpies.

No deu ser fàcil trobar gaire aficionats a la fotografia que no sàpiguen qui és en Chema Madoz. I si n’hi algun, aquesta entrevista publicada al lloc web de PhotoEspaña és una molt bona oportunitat per descobrir aquest magnífic creador de poesies visuals, capaç de treure a la superfície significats ocults i sorprenents dels objectes més banals i comuns.

Pels que ja saben qui és en Chema Madoz i tenen presents a la memòria alguna de les seves inconfusibles fotografies, també és una magnífica ocasió per acostar-se al artista i aprofundir una mica més en la seva particular visió de la fotografia, els seus interessos i les seves motivacions. Tot això ho podeu esbrinar llegint el text presentat per PHETV: Apuntes de Chema Madoz: los objetos.

La incursió de PHE al univers del genial fotògraf no acaba aquí. Durant aquest mes, cada setmana publicaran una entrevista exclusiva amb l’artista. A més, inicien un concurs fotogràfic molt atractiu al voltant d’un fotobloc titulat Objetos alterados. Per participar, PHE ens convida a enviar imatges sobre objectes que creen altres objectes, alteracions dels significats més quotidians, poesies visuals amb elements del nostre dia a dia i trucs òptics al voltant de les coses més simples.

El premi pel guanyador del concurs és un exemplar del llibre Obras Maestras de Chema Madoz (ed. La Fábrica) signat per l’autor. Trobareu les bases del concurs al fotobloc Objetos alterados.

Tots sabem el que és la viquipèdia i molts de nosaltres l’hem consultat algun cop, sinó és que ho fem regularment. En qualsevol de les seves encarnacions idiomàtiques, d’entre les quals la catalana no es queda a la cua per quantitat d’entrades, s’hi pot trobar un bon munt d’informació i dades sobre els temes més diversos. Evidentment, la fiabilitat no és complerta, ja que les aportacions són personals i sempre hi ha lloc per l’error o la manipulació.

Doncs ara ja hi ha un altre, de wikipedia. Però aquesta tracta un contingut ben específic. És la Camerapedia, clarament adreçada als col·leccionistes, fetitxistes o amants dels enginys que han anat apareixen al llarg de la història de la fotografia per captar imatges. Altrament dit, càmeres fotogràfiques.

Hi trobareu, a més de les conegudes i moltes de les que pugueu enumerar de memòria, un bon munt d’aparells fotogràfics que, en el seu moment, varen servir a aficionats i professionals per crear les seves imatges. Aquestes glorioses joguines, algunes de les quals van ser objecte de desig en el seu temps igual com ara ho són les actuals, ara formen part del passat tecnològic de la fotografia. Així, trobareu marques i aparells que, en alguns casos, ja fa dècades que varen desaparèixer però que un dia varen ser punteres i avançades.

Si teniu una estona desocupada i us pica la curiositat, podeu fer un passeig per aquest recull de càmeres fotogràfiques històriques. Qui sap, potser ensopegueu amb la que feia servir l’avi!

Ja hem fet referència diversos cops als reportatges fotogràfics que es publiquen a la web boston.com. Els que els heu vist alguna vegada o els seguiu regularment ja sabeu la qualitat de les imatges que publiquen i els temes interessants que tracten.

En aquesta ocasió, us volem convidar a rebre l’any nou a la manera xinesa. El passat diumenge 14 de febrer va començar, pels xinesos, l’Any del Tigre.

A banda de les connotacions festives i culturals, lligades al significat d’aquest animal a la simbologia xinesa i de molts altres països orientals, aquest any resulta especialment rellevant: molts consideren que estem ben a prop de veure desaparèixer aquest animal per sempre. Es creu que la població mundial de tigres a passat de 100.000 a menys de 3.000 en menys de un segle. Diverses varietats de tigres senzillament ja no existeixen, s’han extingit, evidentment per l’acció del seu únic depredador: l’home.

Actualment, la majoria del exemplars d’aquest felí viuen en parcs zoològics. Les raons d’aquest extermini són, essencialment, la desaparició dels hàbitats naturals del felí degut a l’expansió de les poblacions i activitats humanes; i el altíssim valor de la seva preciosa pell als mercats, alimentats per una desaforada activitat de cacera il·legal.

L’Any del Tigre xinès és doncs, pels conservacionistes, una bona oportunitat per fer el possible per preservar, al menys, l’exigu nombre de tigres que sobreviuen avui. Un dels primers moviments el farà el Banc Mundial i el govern de Rússia, que en Setembre organitzen una cimera a Vladivostok per tractar el tema i arribar a acords amb els països que acullen poblacions de tigres salvatges per tal de garantir la seva supervivència.

Us convidem doncs a viure, si més no en imatges, l’arribada de l’Any del Tigre, amb aquest magnífic reportatge fotogràfic.

Casualment he ensopegat amb webosfritos.es, un bloc dedicat a temes gastronòmics i culinaris que ha engegat una sèrie d’articles que poden resultar de cert interès pels aficionats a la fotografia. Imagino que hi deu haver altre material d’aquest tipus i es deu poder trobar a poc que es remeni una mica per Internet, però en aquest cas té l’avantatge afegit de no haver-ho de llegir en anglès, com tant sovint passa.

Pel que sembla, un dels responsables dels continguts d’aquest bloc ha decidit explicar com executa les fotografies amb les que il·lustren els seus articles. Pot ser, doncs, una bona introducció a la fotografia culinària i d’aliments. En tot cas molts dels conceptes que expliquen poden ser extrapolats a altres especialitats fotogràfiques, especialment en aquesta primera entrega on tracten aspectes com la composició, el punt de vista, el us del focus i la llum.

Resulta molt interessant comprovar com unes fotos correctament executades, d’una enganyosa simplicitat, resulten d’una importància cabdal per fer molt més atractiu i apetitós un plat, en el cas d’aquesta mena de fotografies. Evidentment, el mateix es pot dir de moltes formes de fotografia d’aplicació comercial: moda, arquitectura d’exteriors o interiors, publicitat, etc. Ja se sap, que mengem -i comprem- amb els ulls!

Resulta interessant fer un vol per aquest bloc i comprovar que, efectivament, hi posen força cura en la realització de les fotografies del plats i receptes que comenten. De fet, mantenen una magnífica galeria de fotos a Flickr.

Trobo que és un una combinació prou atractiva: bona cuina i bones fotos. Bon profit!

És evident que tots som víctimes de cert ritme de canvi que ens ve imposat per la dictadura del mercat, els interessos comercials i les modes. Com aficionats a la fotografia, ens em vist empesos sense remei a abraçar impúdicament noves tècniques i tecnologies que, pels que ja tenim un passat que gira al voltant del tema, ha representat tot un canvi de plantejaments, tant des del punt de vista dels procediments com de la forma en que ara vivim l’experiència fotogràfica.

Partint d’aquest context, no deixa de resultar curiós observar com, a banda dels nostàlgics resistents, hi ha una mena de corrent de joves fotògrafs que s’encaparren en continuar fent fotografia tal com la feien els seus pares. O avis. I val a dir que estirant d’aquest cabdell es poden trobar coses molt interessants!

Un cas que probablement es podria qualificar d’extrem és el de Shinji Abe. Que pot semblar més xocant i incongruent que un fotògraf japonès de només 26 anys que practica una de les formes més clàssiques de la fotografia -l’anomenada street photography- sempre amb pel·lícula i que, per acabar-ho d’adobar, no té presència a internet en forma de fotobloc, web pròpia, compte Flickr o espai al feisbuc? De fet, per no tenir és que no té ni ordinador!

Les fotos que Shinji fa als carrers de Tokyo, d’un impecable blanc i negre de factura inexcusablement química, ens mostren escenes vibrants i plenes d’energia, de moviment, d’una vitalitat i activitat quasi enervant. Les seves composicions, radicals, amb punts de vista agosarats i extraordinàriament dinàmics, ens transporten ràpidament al bell mig del frenesí de la urbs nipona.

Afortunadament, no hem de fer les maletes i viatjar fins a Tokyo per veure algunes de les fotos d’en Shinji Abe. A la web third district gallery ens mostren una sel·lecció de la seva feina, amb ocasió d’una recent exposició d’aquest singular fotògraf titulada Tokyo.

Us convido doncs a fer un cop d’ull a les obres d’aquest jove fotògraf japonès que encara es mulla les mans per aconseguir les seves fotos. Espero que les fotos d’en Shinji us resultin tant interessants com ho han estat per mi.

Per cert, he ensopegat amb aquesta perla en una web que m’agrada visitar regularment i que us recomano: japanexposures.com. Val la pena!

El multimilionari Michael S. Dell, propietari de la casa fabricant d’ordinadors Dell, ha comprat l’arxiu imprès de l’agència Magnum.

Són prop de 185.000 fotografies, moltes d’elles mítiques i històriques com les del desembarcament de Normandia d’en Cappa o els retrats de Picasso del HCB.  Pel que es comenta, el preu voltaria pels 700 milions d’euros.

Aquesta col·lecció segons sembla serà gestionada, al menys durant els primers anys, pel centre Harry Ransom de la Universitat de Texas, a Austin. D’aquesta manera, molts fotògrafs, historiadors, comissaris, i el gran public en general en podran gaudir i estudiar tot el que hi ha a la col·lecció i fins i tot fer-ne còpies per a fins divulgatius.

Els socis de Magnum no perdran els drets sobre les seves imatges que continuarà gestionades per l’agència. Dell només ha adquirit l’arxiu imprès, però no els drets d’explotació, lo qual també es una bona noticia pels afortunats socis de l’agència.

Recordem que de moment l’única fotògrafa espanyola que pertany a Magnum és la Cristina García Rodero.