El Centre Cívic Jardins de la Pau, del Prat de Llobregat, amb la finalitat de promoure la creació i la difusió de la fotografia com a element de coneixement i divulgació cultural, convoca la setena edició de la Beca Fotografia i Societat. L’objectiu d’aquesta beca és donar l’oportunitat a fotògrafs per proposar, desenvolupar i exposar un projecte fotogràfic.

Per si esteu interessats a participar-hi presentant algun projecte personal, aquest és el lloc web on trobareu mes detalls de la convocatòria i ho podeu també arribar a qui hi pugui estar interessat.

La beca te una dotació de 1.300€ i teniu temps per presentar el vostre projecte fins el 29 de febrer.

Des d’aquest enllaç us podeu baixar les bases en pdf.

Centre Cívic Jardins de la Pau

Acabem un any, en comencem un altre i, com és habitual, per tot arreu surten recopilacions del que ha estat l’any que deixem enrere. Els diaris fan resums de les notícies més destacades, a la televisió fan especials de tot tipus amb el millor de l’any i, és clar, les galeries d’imatges que tots els fanàtics de la fotografia seguim també publiquen reculls de les més rellevants.

Com no podia ser d’una altra manera, nosaltres fem un recull de reculls, com ja vam fer fa un any i fa dos. Amb el d’avui en portem tres i ja queda menys pel recull de reculls de reculls que farem quan en tinguem deu (amb la vènia del calendari maia).

Del que cada vegada estic més convençut és que el títol de la sèrie d’articles, El millor de l’any x, no s’hi escau gens, perquè després de fer un repàs a les fotografies (la majoria de caire fotoperiodístic) es pot veure que estem envoltats de desgràcies, i les desgràcies, per definició, no poden ser bones ni pot, per tant, haver-ne que siguin millors.

El terratrèmol del Japó, el conseqüent tsunami i el posterior accident nuclear de Fukushima ha estat, de lluny, el fet més destacat de 2011. I això que ha estat un any molt mogut (no és humor negre) amb una pila de notícies que han fet la volta al món: la primavera àrab, el moviment dels indignats, la mort de Bin Laden, la massacre a Oslo… No hi ha bones notícies?

Doncs no ho sembla, perquè segurament recordareu el terratrèmol (un altre?) a Nova Zelanda, així com també (més?) el de Turquia, el de Myanmar i el de Llorca (que no tot passa a regions del mapa tan llunyanes que ens semblen indeterminades). Però no us penseu que ha estat un any especialment actiu: el d’Haití de 2010 tot solet va provocar deu vegades més morts que tots els de 2011.

A més, no tot han estat terratrèmols. No, també hi ha hagut erupcions volcàniques destacades (però cap tampoc com la de 2010 d’aquell volcà islandès impronunciable) a Xile i a l’illa del Hierro. També hem patit les greus inundacions de Tailàndia o també a la conca del Mississipí i a Centreamèrica. La meteorologia també va portar un hivern amb un fenomen de la Niña molt marcat a Nord-amèrica, deixant-hi nevades molt importants.

Els indignats ens ha deixat moltes imatges pel record per aquí a prop: el moviment del 15-M, les acampades, els mossos infiltrats, els perroflautes, el sabó, les retallades, els col·lectius que demanen signatures contra les retallades quan els afecten directament però miraven cap a un altre costat quan afectaven els altres i, sobretot, adonar-nos que en determinades ocasions som capaços d’actuar com un conjunt, encara que la bona voluntat acabi, per normal general, aviat. Hem vist protestes i concentracions pel mateix a molts països i, fins i tot en els que són més civilitzats que nosaltres, també han acostumat a acabar com el rosari de l’aurora.

En el món àrab hem vist (estem veient, de fet) els continus canvis provocats per les revoltes que van començar a finals de 2010. Hem vist derrocaments de presidents, caigudes de governs, morts de dictadors, canvis en constitucions (els que en tenen), promeses de no perpetrar-se en el càrrec, manifestacions, divendres sagnants, immolacions, repressió i revoltes armades.

I resumint per anar acabant, que es tracta de veure fotos… Hem vist Palestina a la UNESCO, la independència de Sudan del Sud i el retorn del PP. Ens quedarà gravada a la memòria la fotografia del cigar, el xampany i la panxa de Joan Laporta. Ens va cridar l’atenció la fotografia on sortia un paio just abans de matar d’un tret el que estava fent la foto. També hem vist escriure l’última pàgina de les missions dels transbordadors espacials.

Hi ha hagut el casament reial al Regne Unit, el de Mònaco i el quasi quasi tan mediàtic casament de la mil vegades Gran d’Espanya Duquesa d’Alba. Ara que estan de moda les sèries de zombies… Ai, ara no sé què anava a dir.

Hem vist (als diaris, eh?) la darrera corrida de toros a Catalunya i un torero que podria fer d’actor especialista per substituir al gran Morgan Freeman a les escenes d’acció de la seqüela Tot atropellant Miss Daisy.

Els americans han celebrat el desè aniversari dels atacs de l’11S, i també han acabat l’estada a l’Irak.

Al món s’ha parlat de molts noms propis: Amy Winehouse, Steve Jobs, Bin-Laden, Gadafi, Berlusconi, Papandreu, Ratko Mladic, Dominique Strauss-Kahn, Elisabeth Taylor, el bosó de Higgs… Alguns se’ls ha divinitzat (com al bosó), a d’altres se’ls ha demonitzat. Els humans no tenim terme mig.

A part de tot el que ja hem esmentat, de les visites del Papa, del gendre del Rei i dels innombrables enfrontaments entre el Barça i el Madrid, dits a l’ull, per quès, i trofeus atropellats per autobusos, a Espanya han destacat dues notícies: l’abandonament de la violència per ETA i la crisi del cogombre.

En definitiva, un reguitzell de notícies que veureu resumides en aquest llistat de galeries:

• The Big Picture: The Year in Pictures (part 1, part 2, part 3)
• The Atlantic: The Year in Photos (part 1, part 2, part3)
• Denver Post, Captured: 2011 Best Photos of the Year (part 1, part 2, part 3)
• També al Denver Post: Associated Press Photos of the Year, Getty Images Photos of the Year i Denver Post Photos of the Year.
• Reuters: Best photos of the year 2011.
• The New York Times: 2011 The Year in Pictures.
• Life: Pictures of the year.
• TIME: Pictures of the Year 2011.
• The Press: 2011 in pictures.
• Flickr: The Year in Photos 2011.

A Flickr han tornat a crear un grup per a l’ocasió, Your Best Shot 2011, i han tornat a publicar entrades al seu blog amb recopilacions de fotografies cada any més insulses: fotografies de viatges, postes de sol, color blau, bicicletes, mascotes, hòsties en vinagre, blanc i negre, triangles i formes urbanes (aquestes dues segurament les col·leccions més interessants de totes).

Que tingueu un bon 2012… Almenys no tan dolent com el pinten.

I recordeu: Som Escola!

Tenint en compte aquests articles previs i alguns altres de similars que s’han publicat a EF (ja en portem més de 2.200!), penso que no cal redundar sobre el tema ni convé repetir-se, que tampoc seria la millor manera de començar la setmana. El que sí vull fer és convidar-vos a veure un vídeo sobre Dani Carrillo, un jove fotògraf d’origen mexicà establert a Seattle, que ha triat la tècnica del col·lodió humit per fer les seves fotografies. Això sí, cal que busqueu un moment adequat per veure el vídeo, doncs dura una mica més de mitja hora.

Els que domineu l’idioma, podreu escoltar les explicacions del Dani sobre quines són les motivacions que l’han portat a triar un procediment tan arcaic i complicat. Jo penso que només per tal de veure les seves fotografies i com treballa, ben bé a l’estil dels fotògrafs retratistes del s. XIX, ja val la pena. Si us voleu saltar els previs i anar directament a veure com prepara una placa i li fa un retrat a l’entrevistadora, avanceu fins el minut 14, aproximadament.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Aprofito per comentar-vos que aquest vídeo és un dels que setmanalment publica [Framed], entre els que trobareu tutorials, sessions fotogràfiques, entrevistes a fotògrafs, etc. Podeu estar al corrent del que fan a través de Facebook, Twitter o el seu fil RSS. També us podeu subscriure directament al seu canal a YouTube.

El web conté una cronologia il·lustrada dels fets més rellevants en l’evolució històrica dels mitjans audiovisuals i s’hi poden trobar 280 referències cronològiques, 140 imatges i 30 documents audiovisuals.

En l’apartat de la fotografia, es dóna a conèixer les dates més significatives referides a l’evolució tecnològica del mitjà, amb algunes referències concretes al què passava a Girona a nivell fotogràfic en el mateix moment. La pàgina web es complementa amb el pòster que reproduïm i amb cinc desplegables dedicats també a la fotografia i als altres mitjans audiovisuals (editats l’any 2007).

Si teniu curiositat per conèixer més a fons els recursos del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona, aquí us deixo uns enllaços ben interessants:

• Col·lecció bibliogràfica de tècnica fotogràfica (1839-1980): Un important fons de llibres i revistes relacionats amb la fotografia
• Exposicions virtuals: Fotografies històriques de la ciutat i dels pobles que ara en formen part, fotos d’en Dalí, daguerreotips, …
• Tècniques i procediments fotogràfics: Audiovisuals divulgatius sobre el daguerreotip, l’albúmina, la cronofotografia i la imatge digital.

recursos del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona

La Barcelonasfera és, tal i com ho podem llegir a la seva pròpia web, un directori de blocs sobre Barcelona i sobre les seves antigues viles. El nom s’inspira en altres directoris de blocs, com la Penedesfera, l’Ebresfera o la Bagesfera, però té una característica que la diferencia: així els altres directoris agrupen blocs de persones vinculades amb els territoris de referència, en el cas de la Barcelonasfera (com no podia ser d’altra manera, ja que quan parlem de Barcelona les xifres se’ns disparen) la selecció és més restrictiva, i formen part del directori aquells blocs on, com a mínim, el 90% del contingut parla de Barcelona.

El resultat de tot plegat és un fluxe de posts sobre Barcelona on és relativament senzill trobar-hi perles i informacions sorprenents sobre la ciutat, que ens faran venir ganes d’agafar la càmera i anar cap a Barcelona a fer fotos. Com a mostra, uns exemples: sabíeu que a Montjuïc queden les restes d’un antic funicular que pujava la muntanya fins al Palau Nacional? O bé que a l’Eixample encara es poden veure impactes dels bombardejos de la guerra civil (sí, aquests que tanta gràcia fan al senyor Peces-Barba)? O que encara és possible trobar-hi racons com safarejos públics amb el seu pou, envoltats de casetes blanques? Fins i tot, un bloc dedicat a la Barcelona desapareguda informa de tot allò en vies de desaparèixer aviat, per si voleu anar a fer-hi les darreres fotos!

La Barcelonasfera és una iniciativa de l’historiador Dani Cortijo, autor també d’un bloc sobre la història de Barcelona, les Altres Barcelones.

Què, ja hi heu fet una ullada? Us ha donat idees per a fer una excursioneta un dia d’aquests? Doncs vinga, proposeu una sortida al fòrum, segur que més d’un s’hi apunta!

Imatge: fotografia de l’arbre de Nadal dels magatzems Jorba, al Portal de l’Àngel, feta per Francesc Català-Roca, i que hem tret del bloc Barcelofília.

Per a resoldre aquests dubtes, la gent de Quesabesde.com va obrir fa un temps el bloc Cómo la hice, on cada setmana hi publiquen diverses fotos, amb l’explicació que els donà l’autor a la pregunta sobre com la va fer. Les fotos, o bé les han buscat ells mateixos (comenten que el Flickr és un dels seus llocs preferits on trobar-les), o bé són recomanacions dels lectors, que els fan arribar enllaços a imatges de la xarxa que els han fet sortir la pregunta màgica.

De fotos, n’hi ha de tots tipus: periodístiques, de paisatge, d’estudi, i no fan distinció segons si l’autor és una patum o no. De fet, la major part de les fotos no són de patums. Però podriem ser-ho.

Aprofitant que els textos estan llicenciats sota Creative Commons, en reproduïrem aquí un, com a exemple. És l’explicació de la foto que acompanya aquest article, del fotògraf Gabriel Sanz i que porta per títol “Caliente”. Tot plegat ho trobareu aquí.

“Antes de  realizar cualquier fotografía de este tipo suelo desarrollar la idea sobre papel, con un boceto o esquema realizado a lapicero. Esto me ayuda bastante a la hora de planificar el set y la iluminación. Lo que más tiempo me llevó en esta fotografía es encontrar el grifo que quería. Los actuales de bronce se parecen bien poco a este o las réplicas son más caras. En el set el grifo está en la posición opuesta a la que se ve en la fotografía, es decir la boca apunta hacia arriba. Está montado en un cartón oscuro rígido al que se le ha frotado un poco la cara visible para que coja un poco de textura. En la otra cara del cartón hay un latiguillo flexible enroscado al grifo para poder soplar por ahí el humo. Tanto en la base como en la parte superior coloqué dos cartulinas blancas y mate para que reflejaran un poco de luz y evitar zonas oscuras que se confundan con el fondo, que es una cartulina negra. Para iluminarlo usé un único flash en posición horizontal sobre un trípode proyectando la luz directamente, y de forma lateral, sobre la zona del humo. El set estaba montado en una habitación pequeña a oscuras por lo que no es posible hacer más de dos o tres disparos seguidos sin airear. El disparo retardado me ayudó bastante, ya que con los pitidos previos te da tiempo a introducir el humo”.

Si voleu veure’n i llegir-ne més, ho trobareu a Cómo la hice. Ah, i digueu-li a en Desdedins que faci una ullada a aquesta foto, que em sembla que li ha sortit un imitador…

I un bon exemple d’això n’és la gestió de l’Arxiu Cuyàs, un fons actualment en mans de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

Narcís Cuyàs i Parera (Vilafranca del Penedès 1881 – Barcelona 1953) fou un fotògraf que s’establí a Barcelona el 1899. D’ell no n’hem pogut saber gaire, més enllà que va fer algunes incursions pioneres en el món del cinema, conjuntament amb Andreu Cabot. El fet que el féu famós, no obstant, va ser el seu arxiu fotogràfic de “Geografia, Art i Etnologia dels Països Catalans”, parcialment destruït el 1938, però continuat posteriorment pels seus fills Enric Cuyàs i Prat (1910-1989) i Narcís Cuyàs i Prat (1920-1995).

L’arxiu Cuyàs és un fons usat a bastament, ja que conté imatges de gran importància per a la recerca etnològica i històrica del país: festes majors, paisatges, vida quotidiana, etc.

L’accés al fons, a través de la web de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, és modèlic: el fons té un cercador propi, per paraules clau o contingut dels títols. Un cop s’identifica una imatge, es pot descarregar a l’ordinador només amb un senzill registre gratuït, i l’acceptació de les condicions d’utilització de les imatges. Hi podeu accedir des d’aquest enllaç.

Estaria bé que altres organismes públics en prenguessin nota, ja que sovint un té la sensació que, de cara al ciutadà, l’única diferència entre un arxiu públic i una col·lecció privada és que l’adquisió dels fons, en el primer cas, la paguem entre tots.

El web fa esment als que s’anomenen professionals, els que viuen d’això i als que per definició i per un suposat bagatge, ens haurien de fer la feina amb total garantia. Sempre n’hi ha hagut d’aquests que la professionalitat i el bon fer,  se’ls hi suposa, com a la cartilla militar, però que certament no la tenen I d’altres sense gaire vergonya de fer i d’ensenyar segons que, també s’hi apunten, i finalment amb la crisi que ens afecta a tots, gent que sap fer de tot  i es llencen de seguida al món Professional.

Potser l’autor de la pàgina és un dels damnificats d’algun de massa atrevit i va decidir fer un web per ensenyar uns treballs que millor que no ens serveixin de font d’inspiració (encara que segur que deuen tindre el seu públic). Però que si tenim un mínim de criteri i bon gust fotogràfic, segur que ens podem fer un fart de riure.

La web està plena de fotografies i d’altres exemples del que es pot fer, si som d’aquests que no tenim vergonya d’ensenyar-ho després. Potser si en coneixeu alguna pàgina més, li podeu fer arribar, sempre estaria be, que per aquí també hi ha de tot i força.

A través d’aquest web, també he confirmat que el tema embarassades fa que alguns fotògrafs/es es sentin massa creatius i si a sobre ho lliguem amb el tema retoc fotogràfic, això ja mereix un capítol destacat. Com a exemple una imatge prou significativa treta del web.

Ah, i si a algú li agrada, que em perdoni

Com molts hem pogut veure a través dels mitjans i potser algun en directe, són festes on la disbauxa i el descontrol més absolut sembla regnar arreu de la ciutat. Si a tot això afegim les activitats taurines, que són component essencial de l’esdeveniment, ja tenim prou ingredients per iniciar una polèmica que no sol caracteritzar-se per la moderació i el diàleg assossegat. A ningú se li escapa que l’assumpte dels braus provoca, de manera pràcticament instantània, un efecte de polarització de les opinions en dues posicions oposades i irreconciliables.

En qualsevol cas, no hi ha dubte que la festa més important de Pamplona és una ocasió fantàstica per fer bona fotografia, per captar imatges singulars i impactants. Sense cap mena de dubtes, és una “perla” per qualsevol fotoperiodista: caos total, instints bàsics desfermats, inhibicions abandonades, components freudianes clàssiques (eros, tanatos), tradició, exotisme… I cap risc de rebre un tret o trepitjar una mina anti-persona!

Una magnífica mostra d’això que dic podria ser la galeria de The Big Picture dedicada al San Fermin d’aquest any. Les fotografies, òbviament, són molt bones. Però a més de contemplar-les i meravellar-nos, també pot ser interessant fer un exercici d’abstracció i intentar imaginar quina imatge projecten, quines sensacions o sentiments provoquen als espectadors que no comparteixen el nostre background cultural, que no tenen el més remot coneixement o contacte amb res semblant.

També hi trobareu fotos molt interessants, incloent una col·lecció de gigapanos, al web oficial de la festa. Us recomano que us mireu l’extens i expressiu reportatge fotografic —més centrat en les celebracions que en les activitats taurines— realitzat per Jordi Cohen, un metge de Manresa esdevingut fotoperiodista de primera. Trobareu el mateix recull d’imatges en el seu blog.

Si visiteu aquestes galeries, que espero que ho feu, i després dediqueu uns minuts a reflexionar-hi, que sempre és recomanable, m’agradaria molt que us animéssiu a dir la vostra. Hi ha molt per opinar: sobre les fotos, sobre les festes tradicionals que acaben venent l’ànima i es converteixen en producte turístic, sobre el maltractament dels animals, sobre qui va inventar el calimocho…

Podeu variar la quantitat de llum que simula que hi ha a l’escena i la distància des d’on voleu fer la presa i llavors ja, només haureu d’anar provant els controls propis de la càmera, triar la distància focal, el mode d’exposició, la sensibilitat, el diafragma i la velocitat. Així podrem veure l’efecte de la velocitat en el moviment del molinet o en la trepidació i l’efecte de la profunditat de camp  a l’hora de diafragmar més o menys.

Si n’esteu aprenent us anirà molt bé i si ja teniu apresa aquesta lliçó, no deixa de ser curiós i entretingut remenar una mica els controls d’aquest simulador, tan ben executat, cal dir-ho tot.

L‘altra mitja noticia estiuenca pot ser aquest recull de samarretes per a fotògrafs. Segur que si us enamoreu d’alguna d’aquestes no us costarà de trobar. N’hem trobat més col·leccions però moltes son d’aquelles que costen de posar si no voleu que us coneguin abans d’hora: Soy Fotógrafo… Mmmm.

A EF també en tenim i si en voleu, només l’heu de demanar o bé guanyar un dels concursos mensuals, així de senzill. Fa temps es va fer un recull de fotografies amb la samarreta d’EF als llocs més variats.

A l’altre extrem del nivell d’exigències, la situació és ben similar. La fotografia d’us comercial —premsa, publicitat, revistes, documental, etc— està tan sotmesa com qualsevol altra activitat industrial als mateixos paràmetres de productivitat, minimització dels costos, qualitat i rapidesa. La fotografia digital cobreix l’expedient plenament i gairebé sense suar la cansalada. A tot això, cal afegir el recolzament de la informàtica en forma de programari d’edició, postproducció i manipulació de les imatges, que no ha fet sinó potenciar les possibilitats del procediment digital, projectant els seus límits més enllà del que ens atrevim a imaginar.

Per altra banda, l’artista fotògraf que, ni que sigui ocasionalment, es pot escapar dels condicionants de les aplicacions utilitàries i comercials, actualment disposa d’eines molt poderoses que el permeten crear imatges de tanta qualitat com vulgui, amb possibilitats creatives il·limitades i en formats que fins ara només estaven reservats als noms consagrats que, convenientment apadrinats o per recursos propis, podien afrontar el cost dels projectes més agosarats. Res no és gratis i, en general, la fotografia no és una activitat inherentment barata, però encara i així, probablement mai ha estat tant assequible. I sense cap dubte, mai s’havia produït tanta imatge fotogràfica.

Per a l’aficionat, sense entrar a valorar que significa exactament el terme, la conjuntura no pot ser millor. Un mercat brull d’oferta quant a equips; una tecnologia que ofereix sobrades garanties d’èxit; la coexistència amb Internet, que permet exhibir el material produït sense que hagi de passar cap més filtre quant al seu interès o qualitat que el de la pròpia auto-exigència; l’esclat pandèmic de les xarxes socials, que han definit una nova manera d’establir vincles de relació i contribueixen a la propagació universal de les imatges fotogràfiques. Gairebé ens podríem atrevir a dir que és en aquest sector, el de l’aficionat, que l’impacte de la nova tecnologia —de veritat que encara ho és, de nova— ha estat més profund i espectacular. Mai com abans l’afició a fer fotos ha estat tan estesa, tan democràtica, tan generalitzada i tant assequible.

Tot plegat, flors, violes, gessamí i espàrrecs a la vora del camí. Un panorama esplèndid, brillant, prenyat de promeses, lliure de sobresalts i ensurts, augurant un futur encara millor. Imprès en format tríptic i sobre paper couché semblaria una promoció immobiliària de les que es feien a Torrevieja, o un pamflet electoral. I aquí mateix ho podríem deixar, que tampoc caldria remenar-ho més.

Que tu creus, tu! Llavors apareixen els inconformistes, els que mai estan contents amb res, els que sembla que pateixen una mena de varicel·la anímica que els provoca una picor incessant. Torracollons, ni més ni menys.

Si no són les ganes d’anar per l’esquerra, a la britànica, de caminar amb el pas canviat, quin altre motiu pot justificar que hi hagi un cert nombre d’aficionats que han tornat a procediments anteriors? O, el que encara resultaria més pervers, alguns que varen començar amb el procediment digital i després han canviat al químic? Potser els primers s’han deixat seduir i arrossegar per un irreflexiu i malaltís sentiment d’enyor, per pura i risible nostàlgia. Els segons, que no tenen records de pudor d’acètic per evocar, segurament són inadaptats, marginats o elements sistemàticament anti-sistema (digital), sense més.

Encara resulta més incongruent i desconcertant comprovar que hi ha fotògrafs que avui dia practiquen tècniques pròpies dels seus besavis, complicades, brutes, de resultats imperfectes i impredictibles, manegant càmeres primitives, de dimensions còmicament absurdes, remenant substàncies que són tòxiques o explosives. Quina mena d’impuls els empeny a potinejar amb aquestes porqueries i donar l’esquena a la pulcritud i eficàcia quirúrgiques del procediment digital? Semblen criatures garbellant sorra fina, jugant a fer fanguet i sopa de pedres.

No havíem quedat que el que importa és el resultat i no el procediment? Quina necessitat hi ha de pujar a les Muntanyes Virunga per veure el goril·la de muntanya, sense plenes garanties de trobar-ne, si els podem contemplar còmodament des del nostre sofà, a un documental d’aquells de ferams, tot fent una dolça becaina estival? No és millor arribar a Santiago de Compostela en un parell d’hores, descansat, fart d’ametlles salades i suc de taronja, sabent que disposem d’una armilla salvavides per protegir-nos si l’avió caigués al mig de Castilla-La Mancha, que rebentar-se l’anima i fondre’s els peus fent el Camí? Si al final del que es tracta és de besar el Sant, no és millor fer-ho de la manera més fàcil? Si és que sembla que a alguns els agrada patir!

Potser podríem fer l’esforç considerable de posar-nos en la pell de tan singulars personatges, mirar d’entendre les fosques motivacions que els porta a malmetre temps i energia vital circulant pel camí més difícil i tortuós. Es diria que aquesta gent gaudeix més del passeig que del fet d’arribar a destí; per ells la travessa és tant o més important que l’arribada. Bé, en realitat la màxima el que importa és la foto i no com ha estat feta amaga una fal·làcia: potser no ha d’importar a l’espectador, al que es mira la foto, però sí que pot ser important, inclús essencial, pel seu creador.

Ah, ves per on! Ja deu ser això: potser aquesta gent troba que el sistema digital els roba gran part del plaer que es pot extreure del procés creatiu. La tecnologia digital elimina el patiment, és com un analgèsic d’ample espectre que ens deslliura dels cruiximents que sovint acompanyen l’esforç, escurça el temps necessari per obtenir el resultat, minimitza els riscos i ens deslliura de la  vergonya d’haver-nos d’enfrontar a les nostres errades i fracassos: delete picture, yes. El que passa, pel que es veu, és que aquesta gent gaudeix del perill, de la incertesa i del caràcter fugisser de l’èxit. Sembla que es creuen de cor aquella màxima de Si costa poc, val poc. O senzillament, no els ve de gust fer com fan molts, mil·lions d’altres. Home, vist així… Però vaja, no deixa de ser una raresa. Probablement, els darrers supervivents, resistents al canvi. Fonamentalistes, talibans, dinosaures.

Ens podem fer una idea més clara de l’esperit que anima aquesta mena de persones fent un cop d’ull al web oficial d’un documental que sembla ser que ha d’estar enllestit en algun moment d’aquest any: Artists & Alchemists. La pel·lícula ens acosta a la personalitat i manera de fer de 10 artistes fotògrafs actuals, plenament reconeguts i cotitzats, que produeixen la seva obra emprant tècniques fotogràfiques del s. XIX com el daguerrotip, el col·lodió humit i el ferrotip. A més del petit avançament del documental, hi trobareu una breu ressenya de cada artista, un fragment de la seva intervenció a la pel·lícula i una mostra de la seva obra.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Veient el trailer i els vídeos de cada un dels fotògrafs, resulta interessant copsar com cadascun d’ells aplica aquestes tècniques arcaiques a la seva visió personal, oferint un ampli espectre d’estils i formes d’expressió que van des del més clàssic i tradicional al més innovador i arriscat. Val molt la pena, també, parar l’orella i prestar atenció a les reflexions que fan els fotògrafs al voltant de la seva concepció de la fotografia, del que els interessa i del que persegueixen com artistes. I per què ho fan carregant una pedra a l’esquena, per dir-ho així. Com es diu al final del vídeo, si fos fàcil tothom ho estaria fent. Quines coses de dir!

En tot cas, ja se sap: de gent rara, sempre n’hi ha hagut i mai en faltarà. No passeu ànsia, només els heu d’ignorar, canviar de vorera, continuar pel camí dret, clar i lluminós, sense desviar-vos mai per corriols incerts i passatges arriscats, que tots sabem de la Caputxeta i el llop libidinós (no ens enganyéssim, la gana del cànid no era ben bé d’origen gàstric). Això sí: les fotos que aneu fent, envieu-les del dret al Facebook, no us ho penseu pas gaire, que tothom vegi que maques que us han quedat.

Si bé espaifotografic no és un lloc web dedicat a cobrir les noticies d’actualitat alienes a la fotografia, hi ha cops que aquestes són de tal magnitud que difícilment poden ser ignorades. Això encara és més cert quan es produeix un fet especialment dramàtic i aquest obté una cobertura mediàtica excepcional.

Aquesta setmana ha estat particularment moguda, amb esdeveniments de gran impacte. Jo m’atreviria a assenyalar-ne tres en particular, sense cap intenció de menystenir la importància d’altres: per una banda el carnaval, una cel·lebració que té la seva rèplica personal gairebé a tots els racons del món; per l’altre, l’alçament del poble libi contra el seu governant Muammar el Gaddafi; finalment, el terrible terratrèmol que es va produir al Japó el passat dimecres 9, amb conseqüències devastadores que encara no han finalitzat.

La meva primera elecció, per superficial que pugui semblar davant d’altres fets més transcendents i dramàtics, obeeix al meu gust personal per les celebracions d’origen pagà o que, d’alguna manera, fan riota de les autoritats i estaments que habitualment es presenten ben cobertes de solemne dignitat i respectabilitat. M’agrada veure com, al menys un cop a l’any, la gent se’n fot de les convencions i planta cara a tot allò que habitualment es té com inqüestionable. I trobo que l’esperit del carnaval, encara que en gran part desvirtuat i mediatitzat, encara ara conserva molt de la seva essència transgressora i rebel. Tinc un problema amb l’autoritat imposada, suposo.

Quant a la meva segona tria, els mitjans de premsa més diversos ja han procurat informar-nos, cadascú amb el virat de color que més li convenia, del que sembla un focus més de l’onada de canvis i renovació que recorre l’Orient Mitjà. Tot plegat convenientment adobat pel cinisme i els interessos polítics i financers que ja hem vist actuar en tantes ocasions abans, demostrant-nos tot sovint com de fàcil és convertir en amic al pitjor enemic, per després desdir-s’en quan l’ocasió ho fa convenient. I és que aquest cop ens toquen el petroli, ves per on! De moment, davant de la “prudent” inacció de la comunitat internacional, sembla ser que els rebels ho tenen ben magre, a Libia.

No cal justificar gaire la meva tercera elecció. La magnitud de la tragèdia que els ha caigut a sobre als japonesos és raó més que suficient per prestar-hi certa atenció. De pas, no podem deixar d’agrair la feina, esforç i sacrifici dels fotoperiodistes, que ens ofereixen una narració gràfica fidel i acurada.

Com que en definitiva és de fotografia del que tractem nosaltres, us convido a que visiteu tres galeries de The Big Picture, al que tants cops hem fet referència, dedicades als esdeveniments que us he volgut destacar. La primera dedicada als carnavals arreu del món, la segona a la revolta a Libia i, finalment, les dedicades a l’esfereïdora catàstrofe sísmica al Japó i les seves dramàtiques conseqüències.

Sigui com sigui, deixant de banda qualsevol altre consideració, us desitjo que tingueu una molt bona setmana.

Una imatge que un fotògraf apassionat per l’èpica militar pot concebre com a document bèl·lic, pot ser percebuda com a imatge de gran tristesa per les seves víctimes.  O, sense anar més lluny, les fotografies de gran modernitat dels anys setanta, avui les observem carregades de molta nostàlgia. Tot això són processos normals, que ens mostren com l’observació no és mai neutra, ja que entren en joc els sistemes de valors i els coneixements de l’observador.

Altra cosa són, en canvi, les accions intencionades dirigides a produir aquests canvis de percepció, que sovint anomenem manipulació. Deixant de banda la manipulació física de la imatge (retalls, fotomuntatges…), el més interessant és com tot això es pot fer sense modificar ni un píxel o un halur de plata de la imatge. Un dels sistemes més coneguts és el de l’adulteració del sentit de les fotografies a través dels peus de foto. Fontcuberta ho explica molt bé: “A la Guerra del Golf quasi totes les cadenes de televisió van oferir les imatges d’un ocell, un cormorà, amb el plomatge cobert de petroli. Sadam Hussein havia ordenat incendiar els pous petrolers de Kuwait i aquella imatge simbolitzava més que no pas cap altre el desastre. Però resulta que aquell cormorà havia estat filmat amb ocasió de la catàstrofe ecològica provocada pel vaixell Exxon Valdez a les costes de Bretanya i no tenia res a veure amb el conflicte de l’Orient Mitjà.”

Sovint, no cal ni posar-hi peu de foto: el context sol pot ja portar-nos a pensar coses que no són. Una imatge d’uns nois a la porta de l’institut no es llegeix igual si il·lustra un text sobre preferències universitàries, sobre els adolescents i la moda, sobre embarassos no desitjats o sobre bandes juvenils. Altres vegades, però, la manipulació prové de posar juntes imatges que no tenen res a veure entre elles. La mirada de l’observador és qui acaba traçant les similituds entre elles, i justificant la tria. A gust de qui les ha posat juntes, evidentment, i no a gust del fotògraf. És en aquest sentit que us volem proposar que feu una ullada a una sèrie de fotografies, aparentment humorístiques, però que responen a una lògica molt profunda del que és la fotografia.

Com bé sabeu, Corea del Nord és una dictadura d’una gran duresa. El seu líder, Kim Jong Il, governa el país amb mà de ferro, tot i la seva edat. Una de les característiques d’aquests sistemes polítics és el gran control que es fa de la informació que fa referència al dictador, ja que d’això en depèn la seva imatge. I això fa que, per exemple, es controli molt que mai ningú no pugui obtenir una fotografia “poc adequada” del líder. Doncs bé, hi ha una web on han aconseguit mostrar imatges intel·ligentment ridiculitzadores de Kim Jong Il… A partir de les fotos oficials del règim coreà!

La web s’anomena “Kim Jong Il mirant coses”, i es basa en seleccionar les fotografies on es veu el dictador, senzillament, mirant. Si bé una foto per sí sola no ens diria res, l’efecte que produeix el conjunt és sensacional. Podeu fer una ullada a aquesta web aquí: Kim Jong Il looking at things.

Com veieu, el poder transgressor i rebel de la fotografia no ha mort encara! Això sí, quan pengeu una foto a la paret de casa, tingueu present què hi surt a la foto del costat…

(Entre molts altres llocs, ho hem trobat aquí)

Segons anuncia el propi Alan Taylor a la seva pàgina, aquest febrer estrena una secció similar a The Atlantic, una revista que repassa l’actualitat americana (d’Estats Units, de fet) i de les notícies de què es fan ressò allà. La secció es titula In Focus, i promet ser… el mateix que és The Big Picture, no? Doncs els que gaudíem de l’”original” no ens queixarem pas i continuarem fruint amb el nou fotobloc. Però sembla que no serà només això…

Alan Taylor ha estat treballant durant 5 anys al Boston Globe com a programador i dissenyador web, i The Big Picture compartia hores de feina i d’afició, per això no podia dedicar-li tots els seus esforços. The Atlantic l’ha fitxat exclusivament per portar In Focus. Un fitxatge encertat, perquè The Big Picture arribava als 8 milions de visites mensuals, una cosa així com la meitat del tràfic web del diari.

In Focus ens dóna la benvinguda amb una fotografia de fa pràcticament 60 anys (de les que tenen algun pèl a la diapositiva, enlloc de pols al sensor) de l’enlairament d’un coet de la NASA, i el format (foto i peu, excepte per la vora al voltant de la imatge) és idèntic al de The Big Picture.

El que no sabem encara és qui serà a partir d’ara l’editor de The Big Picture i com afectarà aquest canvi en la tria de les fotografies.

La qüestió és que ja podem afegir un altre enllaç al nostre lector d’RSS, twiter, facebook, favorits, aplicació de l’iPhone o el que sigui que us agradi més per estar al dia del que es publica a In Focus.

Un altre any que s’ha acabat i, com ja vam fer ara fa un any amb les fotografies de 2009, ens unim a la gran tirada que tenen els recopilatoris del més destacat de l’any. El 2010 ens ha deixat moltes imatges pel record:

Un núvol de cendra va ser el centre del món, i quin és el secret? es preguntava tothom. Però no ho va ser només l’innombrable volcà Copiar-Enganxar, també ho va ser (i ho és) Julian Assange i les seves WikiLeaks, el vessament de cru al golf de Mèxic, el terratrèmol d’Haití, el de Xile i el la Xina, l’accident d’avió que va matar mig govern polonès, el rescat dels miners xilens, i els australians i xinesos que no van poder ser rescatats, les inundacions al Pakistan, els incendis a Moscú, l’erupció volcànica a Indonèsia (i la ja esmentada d’Islàndia), el vessament tòxic a Hongria, la tensió entre les dues Corees, les vagues a França i les protestes d’estudiants a Londres.

Com sempre, la majoria de fets són tragèdies. Tragèdies o esports: 2010 ha estat any olímpic, (amb seu a Vancouver) i any de mundial de futbol (a Sudàfrica), fenòmens que acaparen gran part de l’atenció. Però també hi ha hagut cites com l’exposició universal de Shanghai.

De tot això i més en veureu imatges en el recull de galeries que hem fet. A nivell local és més difícil trobar-ne (si n’hi ha, no les hem vist) i això que de temes no en falten: L’estrès laboral dels controladors aeris; Gaudí, la Sagrada Família, el Papa i el túnel de l’AVE; les retallades des d’Espanya, el 10-J i les eleccions autonòmiques; les nevades del març i les seves conseqüències; la gent que creia que era capaç de travessar la via del tren sense mirar, l’atracció del Tibidabo…  I un llarg etcètera.

En fi, aquí teniu algunes de les galeries que hem trobat. Quasi totes, naturalment, des d’un punt de vista internacional si no americà:

• The Big Picture: 2010 in photos (part 1, part 2, part 3)
• TIME: The Best fotos from TIME 2010 (i els millors retrats)
• Denver Post: 2010 Sports Photos of the Year
• Life: Pictures of the year
• Reuters: Pictures of the Year 2010
• The New York Times: 2010 The Year in Pictures
• The Press: 2010 in pictures
• msnbc: The Year in Pictures

A Flickr han tornat a crear un grup per l’ocasió, Your Best Shot 2010, on els usuaris poden publicar les que consideren que són les seves millors fotografies de l’any. D’entre aquestes en fan diverses col·leccions de temes concrets com els mininos, pintar amb llum, enlairar-se, boira, galeries de flickr, exposicions dobles, per la finestra o nevar.

Amb el 2010 acabem una dècada, la primera del segle XXI. Al diari el Mundo han il·lustrat, amb 50 imatges, la primera dècada del segle XXI, on veurem des de l’Eliancito fins als atemptats islamistes passant pel submarí Kursk o la febre aftosa.

Ah, i per acabar, una col·lecció que segur que us farà gràcia: els 20 majors desastres amb el Photoshop de 2010.

Bona entrada d’any!

Com bé sabeu, els pessebres són unes representacions estàtiques del naixement de Jesús, emmarcades en un context fantàstic, idealitzat i, sovint, bucòlic. Sembla ser que a Catalunya aquesta tradició ens arribà per influència napolitana, però vés a saber…

Abans de tot, ens hem de fer una pregunta: tenim pessebre a casa? Si és així, la nostra tasca de fotografiar pessebres ens serà molt més senzilla i confortable. Si no és així, o bé tenim ganes de sortir de casa i que ens toqui l’aire (per a fer baixar els torrons, el capó farcit, aquells galets immensos, o la boira causada per la generositat a l’hora de brindar per unes bones festes), el primer que haurem de decidir és: pessebre de figuretes, o pessebre vivent?

Si opteu per aquest darrer, un gran recurs pot ser visitar la pàgina web de l‘Associació Coordinadora de Pessebres Vivents de Catalunya. No hi surten tots, però Déu n’hi do. En general, podeu aprofitar les representacions que fan pels volts del dia de Reis o, en alguns casos, per Cap d’Any.

Si opteu, en canvi, pels pessebres de figuretes, heu de tenir en compte que aquests dies es fan moltes mostres de pessebres. No sempre les condicions són les òptimes per a fotografiar-los, però això pot ser també un bon repte per a començar a fer barrinar el cap. A banda dels pessebres “oficials” que hi ha a la major part de pobles i ciutats del país, podeu fer una ullada a les exposicions que anuncia la Federació Catalana de Pessebristes.

Si, en canvi, jugueu a la lliga internacional, penseu que la tradició dels pessebres és viva també en altres racons del món, com a la Provença, a Nàpols, a Sicília, a Alemanya, als països catòlics de l’Europa de l’Est o a l’Amèrica Llatina.

Un cop fetes les fotos, us animem a compartir-les a Espai Fotogràfic. Tot i això, i com que no són espais excloents, també podeu fer-ho a Flickr. Exactament, podeu fer-ho en aquest i aquest altre grup. També podeu aprofitar aquests grups per a agafar idees, per exemple de les imatges de Piero Castellano sobre els pessebres de Nàpols (i també aquí).

Finalment, fem una enquesta. Després d’haver vist tants pessebres, algú de vosaltres n’ha trobat cap on hi hagi un pastoret fotògraf?

Imatge: Il suonatore di ciaramella, per Piero Castellano

Parafrasejant la coneguda cançó sobre Madrid i seguint en la línia de les fotografies panoràmiques de dimensions galàctiques —lamento la referència futbolística, impròpia de mi— resulta que la gent de la capital del regne també tenen la seva super-giga-pano. De fet, són tres panoràmiques de gran resolució, fetes des de tres edificis singulars i ben alts, que ofereixen una vista general de la urbs força atractiu. A més, podem triar si volem una vista nocturna o diürna.

Les panoràmiques venen complementades amb un mapa de Madrid, des del que podem triar el punt de vista i en tot moment podem veure cap a quina zona de la ciutat estem orientant la nostra mirada.

Com en altres casos, es pot activar un mode de visualització de “pantalla complerta” que mostra les panoràmiques cobrint tot l’espai del nostre monitor. I la veritat, és que val la pena mirar-se-les d’aquesta manera.

Gaudiu doncs d’una visita virtual, ben barata i ràpida, d’una ciutat plena d’atractius. I sense aixecar-vos de la cadira!

El Twitter, però, d’entrada, quedava molt limitat per als fotògrafs: la impossibilitat de pujar-hi fotos, o bé codis html, impedia compartir imatges a través d’aquesta xarxa. És per això que ben aviat aparegueren aplicacions com Yfrog o Twitpic, que permeten, amb pocs clics, penjar una foto a internet, i redactar un tuit amb l’enllaç a la foto. L’èxit d’aquests sistemes (degut, sobretot, a l’ús amb telèfons mòbils) va fer que moltes aplicacions de Twitter directament capturessin les imatges des d’Yfrog o Twitpic, evitant a l’usuari haver de veure les imatges a través del navegador.

Tot i això, quedava encara una mancança: si el Twitter ens permet estar assabentats d’allò que passa pel món (o pel món dels nostres amics i saludats, que no ha de per què ser el mateix) amb una gran immediatesa, creant l’anomenat periodisme 2.0, com es pot extrapolar això a un fotoperiodisme 2.0?

I una de les respostes més interessants ha estat la de l’aplicació Hashalbum. Es tracta d’una web, on podem veure àlbums fotogràfics a partir dels hashtags amb que s’han etiquetat les fotos penjades a Twitter. És a dir, per exemple, si durant la darrera campanya electoral seguíem els tuits a través del hashtag #28n, i podíem llegir les novetats que es publicaven sobre aquest tema a Twitter, HashAlbum ens permet fer el mateix, amb les imatges que tenen aquesta etiqueta.

La pega és que Hashalbum sols llegeix els tuits dels usuaris que s’hi han registrat, de forma que el contingut no respon al conjunt de la xarxa, que és el que seria interessant. A més, encara no hi ha cap aplicació per a fer-ne el seguiment, que no sigui la seva pròpia web. En tot cas, haurem de veure com evoluciona, o si algú altre s’hi inspira, i crea una aplicació encara més eficient.

Per cert, a veure quan fan càmeres rèflex amb WiFi, o 3G, no?

Doncs resulta que un dels llocs web que visito de tant en tant, quant a fotografia japonesa, és japansexposures.com. Arrel del concurs organitzat per Canon, tenen previst mostrar amb detall l’obra d’aquells guanyadors del certamen que consideren més destacables. Crec que pot ser molt interessant seguir aquesta sel·lecció, que no deixa de ser una manera de fer un tast del més nou de la fotografia japonesa.

El primer fotògraf dels triats per japansexposures.com es diu Nobuto Osakabe. Les seves fotografies mostren gent dedicada al lleure. Aquest plantejament, que pot semblar inicialment força inocent, amaga molt més. Les activitats d’entreteniment són en gran part un fidel reflex dels mecanismes socials i dels codis de conducta establerts, sobretot si són col·lectives. En les seves fotos, Osakabe també ens parla d’un país amb una enorme densitat de població, però sense recòrrer a tòpics visuals ja gastats.

Sovint tots creiem que, a nivell personal, actuem en gran mesura sota els designis de la nostra pròpia voluntat i la nostra personalitat, allò que ens fa singulars. En les seves imatges, Osakabe ens fa veure com quan molts individuus fan la mateixa activitat, passa tot el contrari: no poden estar més integrats en la col·lectivitat.

Quan decidim passar la tarda de pluja a un gran centre comercial, veient una pel·lícula, badant devant dels aparadors, menjant alguna cosa si se’ns desperta la gana; quan anem de vacances en la mateixa època de l’any que molts altres i acabem triant els mateixos llocs on consumir-les; quan ens torrem sota el sol, a la sorra de la mateixa platga que centernars o mil·lers d’altres persones; quan assistim a esdeveniments esportius massius… En certa manera desapareixem com a individuus i ens integrem completament en el nostre eixam. Ens convertim en material d’estudi pels sociòlegs.

Us convido a visitar la galeria Holiday making de Nobuto Osakabe. Segur que us reconeixereu en més d’una foto, com m’ha passat a mi.

El cas de la fotografia, amb la transformació que ha experimentat en passar dels procediments físico-químics als digitals, és podria considerar gairebé exemplar. Gràcies als avenços de la tècnica digital, en fotografia passen coses mai vistes abans.

Sense entrar en valoracions, ja que no hi ha res que no tingui dues o més cares, són innegables els aspectes positius de la conjunció entre fotografia i tecnologia informàtica. Probablement un dels més immediats i evidents és que mai com abans hi havia hagut tanta gent produint imatges. I repeteixo, no entrarem en valoracions.

El que sí podem imaginar, sense necessitat d’emetre cap mena de judici de valor, és que, havent-hi com hi ha tanta gent produint fotografies, pot ser realment difícil fer quelcom que no quedi perdut en aquest oceà de fotografies, enfonsat en les profunditats d’un univers insondable d’imatges que, per acabar-ho d’adobar, continua creixent i expandint-se a cada minut, a cada segon que passa.

Una de les variants fotogràfiques que la tecnologia digital ha fet possible i relativament fàcil de realitzar són les panoràmiques d’altíssimes resolucions, conegudes també com “gigapanos”, que es construeixen acoblant centenars o inclús milers d’imatges mitjançant programes especialitzats.

Les aplicacions d’aquesta tècnica poden semblar merament anecdòtiques i espectaculars, destinades fonamentalment a batre records, com pot ser el cas d’algunes de les imatges gegantines que ja havíem comentat alguna vegada. I recentment, cal afegir-ne un altre a la llista : un giga-panorama de Londres, que ha aixecat el llistó fins als 80 gigapíxels de resolució.

Els records anteriors no són tampoc menyspreables: una fotografia de 18 gigapíxels de Praga, que ja havíem comentat anteriorment, una de 26 gigapíxels de París, una altra d’igual resolució de Dresden i una de 70 gigapíxels de Budapest.

Però resulta que aquesta modalitat fotogràfica també troba aplicació en el terreny científic, enregistrant imatges d’extraordinària resolució i detall. Aquest tipus de fotografies ofereix un nou punt de vista, que abasta des d’una visió general fins al detall més menut de l’escena.

Aquest tipus de giga-fotografies d’aplicació científica es varen mostrar recentment durant la primera edició de la Fine International Conference on Gigapixel Imaging for Science, a la universitat Carnegie Mellon (Pittsburgh, Pennsylvania, USA).

Us podeu fer una idea de les possibilitats i de l’interès científic d’aquesta mena de fotografies si visiteu aquesta galeria, on s’exhibeixen les imatges guanyadores del concurs fotogràfic convocat amb ocasió de l’esmentada conferència.

El més temptador de tot plegat és, probablement, que l’equip necessari per practicar aquesta singular especialitat fotogràfica, per la qual cap foto és prou gran, no requereix una gran inversió en equip. En tenim prou amb la nostra càmera rèflex i un teleobjectiu o inclús amb una compacta de certa qualitat. Llavors, només cal afegir una muntura —necessària per automatitzar la realització del gran nombre de preses que haurem de fer—, com per exemple alguna de les de la marca Gigapan Systems, que a més inclouen els programes necessaris per processar i muntar les giga-panoràmiques, formades per centenars o milers de fotografies. I considerant el que costen les joguines pròpies de la nostra afició, penso que es pot dir que l’entreteniment és relativament assequible.

Mentre ens pensem si li demanem al Tió que ens cagui un GigaPan Epic o similar, potser ens podem entretenir participant en la cerca del tresor, un concurs basat en la gigapano de Londres, que consisteix en localitzar els objectes o persones que ens suggereixen amb una sèrie de pistes. El premi és prou atractiu: un monitor Fujitsu de 27″!

Si és que al final, resulta que la mida sí que és important!