No fa gaire que sóc usuari del X-Rite Color Checker Passport i sincerament n’estic satisfet. M’ajuda en l’intent de gestionar millor el color.

Al final, aconseguir una fotografia per sobre de la mitjana (ep! ara parlo de qüestions purament tècniques) depèn de la suma de petits matisos, oi? I almenys aquests (una mínima gestió del color) va bé tenir-los controlats. És imprescindible gestionar correctament el color per gaudir fent fotos? Evidentment que no! Però si vols assolir un cert grau de fidelitat entre el que veus, el que reculls i el que ensenyes, llavors sí que comença a ser imprescindible.

Perquè ajuda aquesta eina (i altres de semblants)? Home, primer perquè permet fer un perfil específic de la càmera (és força fàcil), la qual cosa permet una separació de colors més acurada ja d’origen. Segon, perquè el mateix estri (molt petit i portable) permet fer bons balanços de blanc allà on estiguis treballant en cada moment. Que això segon es pot fer amb carta gris més simple? Sí, i tant, però el Color Checker està força protegit i és força compacte. Va prou bé, tot i que suposo que hi deu haver altres productes semblants que també fan aquesta funció la mar de bé.

Però en fi, anem al gra: per què parlo ara d’això? Per varies raons: la primera és que he vist a DSLR magazine que fan una mena de concurs on es pot guanyar un d’aquests estris, que ho sapigueu (i si hi participeu, que tingueu sort); i segon per abundar en la idea (és la meva opinió, és clar) que si volem seguir una corba d’aprenentatge creixent pel que fa a tècnica fotogràfica i assolir certes fites, ho vulguem o no, haurem d’intentar gestionar el millor que puguem el tema del color (pantalla adequada, calibrador de pantalla, perfil de la càmera, balanços de blancs acurats… I suma i segueix quan vols imprimir imatges fidels a la realitat, o millor dit, a la realitat que veus a la pantalla).

En relació amb això, nomes recordar-vos que recentment s’ha parlat amb molt de coneixement de causa d’aquest tema, val la pena donar-hi un cop d’ull, per més que a priori pugui semblar una temàtica feixuga.

Seitz acaba de presentar una versió nova d’un aparell que permet obtenir panoràmiques de 360º de forma fàcil i ràpida. És la nova “Roundshot D2x“.

Igual que totes les Roundshot, la D2x pren la informació en una sola presa 360º (i sense necessitat de fusió o manipulació posterior!), oferint un arxiu digital llest per al seu ús immediat, segons s’afirma. La Roundshot D2x pren una imatge “full HD” en pocs segons amb una resolució vertical de 2.048 píxels.

Un dels aspectes més interessants és que la nova càmera és compatible amb els objectius Nikkor de qualsevol focal però també els de tipus ull de peix, la qual cosa ho fa tot plegat força versàtil. Per posar un exemple, dotada del Nikkor Fisheye (ull de peix) de 10,5 mm, la Roundshot D2x genera una panoràmica de 10 milions de píxels en només 5 segons (les imatges es poden guardar en TIFF o JPEG). La càmera incorpora un mecanisme d’inclinació de ± 15º, i el control general es pot fer des de plataformes Mac o PC. Anar amb aquesta joguina sí que deu ser arribar i moldre.

Està disponible en dues versions: la Roundshot D2x (mare) o la Roundshot D2xs ( “Speed”) més ràpida en la transferència de dades. Del preu… No en parlo.

Si encara no esteu massa avesats amb la nomenclatura “panoràmica” o “panoràmica de 360º” sapigueu que no fa pas massa vam iniciar les trobades temàtiques d’Ef tractant aquest tema. En aquesta notícia de portada parlàvem d’un tutorial per fer panoràmiques esfèriques.

D’altres joguines per a nens grans de la marca Seitz, en parlàvem també aquí.

Vist a dslrmagazine

Tots sabem el que és la viquipèdia i molts de nosaltres l’hem consultat algun cop, sinó és que ho fem regularment. En qualsevol de les seves encarnacions idiomàtiques, d’entre les quals la catalana no es queda a la cua per quantitat d’entrades, s’hi pot trobar un bon munt d’informació i dades sobre els temes més diversos. Evidentment, la fiabilitat no és complerta, ja que les aportacions són personals i sempre hi ha lloc per l’error o la manipulació.

Doncs ara ja hi ha un altre, de wikipedia. Però aquesta tracta un contingut ben específic. És la Camerapedia, clarament adreçada als col·leccionistes, fetitxistes o amants dels enginys que han anat apareixen al llarg de la història de la fotografia per captar imatges. Altrament dit, càmeres fotogràfiques.

Hi trobareu, a més de les conegudes i moltes de les que pugueu enumerar de memòria, un bon munt d’aparells fotogràfics que, en el seu moment, varen servir a aficionats i professionals per crear les seves imatges. Aquestes glorioses joguines, algunes de les quals van ser objecte de desig en el seu temps igual com ara ho són les actuals, ara formen part del passat tecnològic de la fotografia. Així, trobareu marques i aparells que, en alguns casos, ja fa dècades que varen desaparèixer però que un dia varen ser punteres i avançades.

Si teniu una estona desocupada i us pica la curiositat, podeu fer un passeig per aquest recull de càmeres fotogràfiques històriques. Qui sap, potser ensopegueu amb la que feia servir l’avi!

En Joan Rosell ens a fet arribar aquesta nota sobre el programa d’Apple, que publiquem amb molt de gust.

La setmana passada  Apple va publicar una actualització major del seu programa professional d’edició i gestió de fotografies, Aperture, que passa de la versió 2 a la 3.

Aperture 3 fa que resulti més fàcil i ràpid organitzar col·leccions de fotografies de gran volum i conté a més 200 noves característiques, incloent-hi algunes d’innovadores introduïdes ja en el seu germà petit iPhoto ‘09 com són cares, llocs i pinzells.

Cares és un reconeixedor de cares intel·ligent, amb la qual cosa es poden organitzar les fotografies per personatges. Llocs és un ubicador d’imatges via GPS, que assenyala sobre el mapa on han estat fetes les fotografies. Els pinzells serveixen per fer ajustaments d’imatge en parts puntuals de la foto.

S’hi han afegit retocs d’imatge pre-establers, podent visualitzar com quedarà la imatge abans d’aplicar l’efecte a la fotografia real. Es poden visualitzar a pantalla complerta per aprofitar el màxim el monitor. També es poden crear passes de diapositives amb tot un ventall d’elements multimèdia per fer la visualització més professional i agradable.

Aperture 3 admet els següents formats RAW: ARW, CR2, CRW, MOS, NEF, RAF, RAW, SRW, TIF, OLY, FFF, 3FR i DNG1. També és compatible amb els formats d’imatge JPEG, GIF, TIFF, PNG, PDF i PSD2.

Aperture 3 està disponible a través de l’Apple Store a un preu de 199€ i els usuaris actuals d’Aperture poden actualitzar-lo per un preu de 99€. També hi ha una versió de prova del tot funcional amb una durada de 30 dies i s’executa com una aplicació de 64 bits en Mac OS X Snow Leopard en ordinadors Mac amb processadors Intel Core 2 Duo.

Els requisits del sistema, així com els tutorials en línia i altra informació sobre Aperture 3 els trobareu en aquest enllaç.

Darrerament han sortit alguns joguets nous, que no està de més que repassem (també alguna curiositat).

• Acaba de sortir la nova Canon Eos 550d:  Cos de plàstic i previsiblement una ergonomia limitada, però amb un bon reguitzell de prestacions, com per exemple 18 megapíxels i vídeo Full HD a 30, 25 y 24 fotogrames por segon (amb entrada de micròfon), tot plegat per menys de 900 €.

• Apple ha publicat una actualització de compatibilitat RAW 3.0, que farà que ja sigui possible per usuaris de Canon pre-visualitzar formats sRAW i mRAW en el Finder  i obrir-los amb vista ràpida.

• Olympus  i  Panasonic acaben de presentar noves compactes tot terreny, concretament les Olympus Stylus Tough 6020 – 8010  i  la Panasonic Lumix FT2 (amb revestiment de silicona, submergible fins a 10 m i resistent a caigudes de fins a 2 m, aquesta última).

• Nous objectius de Nikon, l’ AF-S Nikkor 24 mm f/1.4 G ED  i l ‘ AF-S Nikkor 16-35 mm f/4 G ED VR.  Són nous i encara no he trobat “analítiques”, però potser als usuaris de Nikon us pugui interessar.

• Pels companys de pressupost més magre, per fi el que estàvem esperant, la nova Hasselblad H4D-40.  Per només 14.000€  (kit amb objectiu de 80mm) gaudirem de 40 megapíxels, tecnologia AF True Focus i pel que diuen des de la marca, una senzillesa d’utilització semblant a les DSLR.  No tingueu angoixa, sembla que estarà disponible immediatament.

Per últim, una curiositat:   Photoshop és aquari. Aquest 10 de febrer,  ha fet 20 anys… El feia més gran!

Via:  Canonistas, Microsiervos, Canon.

Després de poc més de vint anys d’objectius EF, Canon arriba als 50 milions d’unitats fabricades. La marca japonesa, però, va fabricar els seus primers objectius, els de la sèrie F, fa més de mig segle, l’any 1959.

La muntura EF (Electro-Focus) de Canon es va començar a fabricar l’any 1987 per als cossos EOS. La novetat era que l’autoenfoc el realitzava el propi objectiu mitjançant un motor elèctric que incorporaven. A més, tota la mecànica de l’objectiu, com el diafragma, és controlada pel cos a través de contactes elèctrics, sense cap palanca ni interruptor mecànic.

Des del primer objectiu EF ha passat molt temps i moltes han estat les innovacions. A més de 60 models diferents l’honor d’arribar a la xifra dels 50 milions ha recaigut en el renovat objectiu macro de 100mm (el Canon EF 100mm f/2.8L Macro IS USM) un objectiu de la sèrie L (L de luxe, per la seva gran qualitat) amb estabilitzador d’imatge híbrid i motor d’enfoc ultrasònic… res a veure amb el primer EF del 1987.

Últimament hi ha hagut preguntes al fòrum en referència a quina càmera comprar. Generalment les respostes a aquestes preguntes venen condicionades per la nostra decisió anterior, per si estem contents amb ella, per si ens agrada tal marca…

Evidentment aquestes respostes no deixen de ser subjectives i poc parametritzables, però si volem tindre dades més objectives, a la web tenim varies eines que ens poden guiar en el camí o també ens poden servir per fer-nos una idea de la qualitat del material que ja tenim.

Una d’elles pot ser la pàgina DXO Mark, on hi trobarem tot un conjunt de paràmetres de qualitat i rendiment d’un bon grapat de càmeres. El primer d’aquests paràmetres es un index que apliquen a la qualitat del sensor, fet únicament en base als RAWS que genera la càmera. Una pàgina molt complerta i amb molta informació, per exemple a la secció Insights hi trobarem una serie de documents, assajos i estudis sobre diferents temes, que us poden ser d’interès.

A vegades pot ser tota una alegria i de vegades una decepció poder comparar dos o tres diferents models de càmera i veure’n els resultats, però estic segur que encara que el preu sigui finalment un dels factors que hi juguen i no podem obviar a l’hora de comprar, passareu una bona estona comparant i potser somiant.

L’evolució dels instruments fotogràfics no s’ha limitat tan sols als seus aspectes tècnics, sinó que, indubtablement, ha anat incorporant elements de disseny estètic en els aparells. Aquestes millores, malgrat que no sempre afecten la pràctica fotogràfica (ep, a voltes sí, especialment pel que fa a l’ergonomia i la usabilitat) són ja elements imprescindibles en qualsevol nou producte que surti al mercat, i no podem amagar que, per a moltes persones, acaben pesant molt més que les seves pròpies característiques tècniques.

Tot i això, i deixant de banda l’ús decoratiu que poden tenir les càmeres antigues, el que no és tan usual és que una càmera pugui ser, en sí mateixa, un objecte d’art, capaç de lluir fins i tot en el saló més victorià que ens puguem imaginar. Això era així… Fins ara.

I és que Steve Irvine, ceramista i fotògraf canadenc, que fins ara mirava de mantenir a ratlla l’estricta frontera entre les seves dues grans aficions, no ha pogut resistir a la imperant temptació, i ha acabat construint els que tots ja us podeu imaginar: una col·lecció de càmeres fotogràfiques de ceràmica.

Aquestes càmeres, que podeu veure a la seva web, són uns models curiosíssims de càmeres estenopèiques. Tota l’estructura és de terrissa, excepte la planxa on se situa l’estenop, que és metàl·lica. L’exterior és deliciosament decorat amb vidriat i esmalt, amb un estil creatiu i modern, alhora que sense estridències.

Amb aquestes càmeres, s’ha acabat el problema d’espai: on deso la càmera? A sobre l’escriptori, de centre de taula, a la prestatgeria… A més, es pot deixar en exposició i ningú no s’adonarà que està sent fotografiat. Ara bé, que la gent no es mogui gaire, eh!

I si algú vol fer-se la seva, el senyor Irvine també n’ofereix un tutorial.

(Ho hem llegit a Microsiervos)

A través de Microsiervos trobem l’enllaç a les galeries Flickr del fotògraf Dustin Diaz, on a més de bones fotos (sobretot de tema social i retrat) hi podreu trobar en molts casos fotografies descriptives de l’esquema d’il·luminació amb què han estat fetes. També hi trobareu les dades de configuració dels equips i vídeos amb les explicacions de com ha fet les fotografies.

En resum, una bona feinada amb uns resultats molt bons. Segurament més d’un interessat en el tema “strobista” ho trobarà tot plegat força gratificant i didàctic.

Per altra banda, val la pena visitar el bloc del Dustin Diaz on, a base d’imatges, descriu el que ha estat la seva evolució com a fotògraf al llarg del 365 dies de l’any que aviat acabarem. Precisament en Dustin Diaz acaba de ser proclamat guanyador de la 3era edició dels Open Web Awards, Social media edition dins de la categoria Fotos i Vídeo com millor fotògraf de Flickr. A més, la seva foto Highspeed water ha estat sel·leccionada com la millor foto de Flickr del 2009.

Ja que hi som, us convidem a fer un cop d’ull a la llista de guanyadors de la resta de categories de la competició

És així com me la imagino jo, aquesta càmera tan singular. Sembla ben bé la reconstrucció tecnològica de l’ull d’una mosca. O més aviat d’un tros, és clar. Però vaja, que amb els seus 158 objectius com a mínim ja s’ha guanyat el corresponent certificat del Guinness World Records.

D’on surt aquesta invenció? Doncs sembla que és el resultat de sis mesos de feina i dedicació d’en Yojiro Ishino, professor al Institut de Tecnologia Nagoya i els seus estudiants. Aquesta peculiar càmera fa 7,2cm d’alçada i té un diàmetre de 47cm. Els 158 objectius estan distribuïts en quatre fileres al llarg del cos de l’aparell i cada un d’ells costa 2,10$.

Es veu que el professor Ishino i els seus laboriosos estudiants la varen dissenyar i construir per fotografiar una flama oscil·lant des de tots els angles possibles per tal de mostrar-la en 3D amb la màxima fidelitat possible.