Si noi, ja no val aquell consol fàcil de que les dimensions de les eines no són rellevants, que el que realment te valor és l’habilitat amb la que es fan servir. Ho hem anat dissimulant, intentant negar-ho com qui vol tapar el cercle brillant del Sol amb el polze, sense que això faci desaparèixer realment aquest cos astronòmic. Segueix, afortunadament, al mateix lloc, i el tornem a veure tan aviat com retirem el dit. És una veritat incontestable, com ho són unes quantes més.

Per exemple, tenim força clar que un sensor de format 4/3 és millor que el de qualsevol càmera digital compacta, especialment quant el soroll al incrementar el valor ISO i també en relació al rang tonal que és capaç de enregistrar. I encara millor ho és un sensor de format APS-C. I molt millor encara, un de tipus full-frame. Per no parlar de la superioritat evident dels sensors de mig format…

En termes de fotografia química, qui més qui menys te la idea que la qualitat d’un negatiu de 35mm no es pot comparar amb un de mig format (6×6, 6×7, 6×9 o similars) i encara menys amb un de gran format, diguem 9×12 o superior. És a dir, i penso que queda prou clar, quan més gran millor!

Això és el que devien pensar la gent de la J. A. Anderson Company de Chicago quan, l’any 1900, varen fabricar la càmera més gran de tots els temps: la Mammoth Camera. Un enginy mastodòntic que pesava 408Kg, xifra a la que calia afegir el pes del xassís que, carregat amb una immensa placa fotogràfica de 2,44×1,37m, arribava als 227Kg. Tot plegat, uns 635Kg. Ja us podeu imaginar que no venia amb una corretja de regal.

La Mammoth Camera disposava de dues òptiques: un gran angular de 1,6m i un normal de 3m. Estesa a la seva longitud de treball, la Mammoth excedia dels 6m. També cal dir que fotografiar aquesta càmera monumental era una feina d’equip: calia la col·laboració de 15 operaris per fer cada pressa.

Quina va ser la raó que va portar a la construcció de una baluerna fotogràfica com aquesta? Doncs potser és la part més curiosa de la història: va ser un encàrrec. Resulta que una companyia ferroviària, la Chicago & Alton Railway, havia construït un tren ràpid especial per cobrir el trajecte de Chicago a St. Louis. El director de la companyia, el Sr. Charlton, estava convençut que el seu tren era el més bonic i elegant del món sencer —i no faig broma— i va decidir que es mereixia una fotografia, la millor possible amb els mitjans de l’època, amb la locomotora, el vagó carbonera i sis vagons llargs tipus Pullman enganxats. I volien que aquesta fotografia perfecte fes no menys de 8 peus (2,44m) de llargada.

Amb les tècniques i equip de l’època, aquesta feina només es podia resoldre fotografiant el tren per seccions, unint-les posteriorment en el moment d’obtenir la copia final. El problema és que aquest sistema no permetia corregir les inevitables distorsions de la perspectiva ni dissimular les unions de les seccions. Quan el fotògraf encarregat de la singular feina, George R. Lawrence —del que ja havíem parlat anteriorment—, va explicar aquestes limitacions, el Sr. Charlton ho va trobar inacceptable. Llavors, Lawrence —que com ja sabeu també era un enginyós inventor— va tenir una idea…

Algun temps després, en Lawrence es va tornar a reunir amb el Sr. Charlton i li va presentar el disseny de la que hauria de ser la càmera fotogràfica més gran de la Història. Entusiasmat, el director de la ferroviària va donar carta blanca per tirar endavant el projecte.

Dos mesos i mig després, la J. A. Anderson Company finalitzava la construcció de la Mammoth. L’aparell va costar una fortuna per l’època: 5.000$! Però el més important és que amb aquesta monumental càmera varen poder fer una fotografia digna del tren del Sr. Charlton. Tal com ell desitjava, la fotografia més gran del tren més bonic del món. Del magnífic negatiu, obtingut amb una exposició de 2,5 minuts, s’en varen fer tres copies de contacte que es varen exhibir a l’Exposition Universelle de Paris, on varen obtenir el “Gran Premi del Món de l’Excel·lència Fotogràfica”.

Si no us fa res llegir-ho en anglès, en aquest enllaç trobareu la historia de la Mammoth Camera amb tots els detalls.

Si el que us he explicat sobre aquesta càmera singular us ha despertat el cuquet de la fotografia de molt gran format, teniu al menys una possibilitat de fer un tast, encara que amb unes dimensions més moderades: l’empresa Mammoth Camera Company disposa de diverses càmeres de ultra-gran format, que es poden llogar o comprar, que fan servir plaques de 50x70cm.

Un dels models més interessants és, literalment, una càmera instantània de pel·lícula Polaroid amb la processadora incorporada i muntada sobre rodes per facilitar el seu transport i us.

Si aquestes càmeres us semblen cares (parlem de més de 6.000€), penseu el que val una càmera digital de mig format o similar. Ara, que també cal comptar que cada placa Polaroid de 20×24 són uns 150€ (200$). No hi ha dubte que el sistema és més aviat per fer fotografies ben reflexionades.

Si us voleu fer una idea de la qualitat dels resultats i els fotògrafs que s’han animat a fer servir aquest format generós, visiteu la web de 20×24 Studio. També podeu aprofitar un excursió a Nova York per llogar el magnífic estudi que tenen a Tribeca i fer uns retrats ben macos i lluïts. I sobre tot grans, que al final és del que es tracta.

Els usuaris de Canon poden fer servir, segurament, el major espectre d’objectius per a les seves càmeres rèflex: objectius Zeiss, Olympus, Leica, Canon (evidentment), i també Nikon. El fet que la muntura EOS de Canon sigui més gran que la de la majoria dels altres fabricants fa que sigui més fàcil adaptar un objectiu d’una altra marca a un cos Canon que no pas a la inversa. Però fins ara no hi havia gran cosa a fer amb un cos Canon i la majoria de les millors lents Nikon, les de la sèrie G (les que no tenen anella de diafragmes).

L’empresa alemanya Novoflex presenta un nou adaptador per a poder fer servir les lents de les càmeres Nikon en cossos de càmera Canon.

Es tracta de l’adaptador EOS/NIK-NT i la principal novetat (respecte a la sèrie ja existent EOS/NIK) es troba en el fet de poder adaptar també els objectius de la tipus G. Amb un sistema purament mecànic (una petita palanca, vaja) especial que tenen en un dels costats, l’usuari pot controlar l’obertura del diafragma d’aquests objectius.

El preu d’aquest adaptador voltarà els 169€.

Novoflex és una empresa alemanya amb seu a la localitat bavaresa de Memmingen i destaquen pel seu catàleg de trespeus, capçals (també específics per a panoràmiques), accessoris d’estudi, de macro i, clar, també adaptadors entre diferents fabricants d’objectius i cossos.

Hi ha gent que, en qüestions de bricolatge, és com si tingués dues mans esquerres. D’altres, en canvi, podrien construir un rellotge de paret amb MP3 combinant les peces d’una aspiradora, una màquina d’afaitar i la radio de l’avi. Bé, potser tant com això no, però deu n’hi do el que alguns son capaços de fer.

Un bon exemple, aplicat a la fotografia, és la creació d’en Diego Monge, un manetes de Costa Rica. Aquest artista del munta-desmunta ha estat capaç de convertir una càmera de pel·lícula, un clàssic històric dels anys ’80, en una moderna càmera digital de 9 megapçixels, amb estabilitzador, flaix i 4GB de memòria interna. El resultat és un curiós però funcional híbrid, sobre la base d’una bonica Canon AE-1 Program empeltada amb una Canon PowerShot SD870 IS.

El resultat d’aquesta feina acurada i imaginativa, el podeu veure en el següent vídeo. També podeu veure algunes imatges de la càmera mutant fetes per en Ken Rockwell: foto 1, foto 2, foto 3 i foto 4.

Vaig descobrir la pàgina de Microgamma arrel d’una noticia que hi apareixia sobre el taller de HDR. Una molt bona pàgina amb excel·lent contingut tècnic a on hi podreu trobar comparatives com aquesta, a la que us proposem que hi feu una ullada.

Es tracta d’una comparativa de monitors, quelcom que surt esporàdicament al fòrum quan algú pregunta per algun determinat model. Un element de la cadena al que molta gent no li dona la importància que mereix. La peça clau des d’on mitjançant aquest manipulem al nostre gust el resultat de sortida de la nostra imatge.

Som capaços de comprar-nos càmeres que superen els milers d’euros i escatimem en el preu del monitor. I si el tenim aquest mitjanament bo, no tenim prou cura de calibrar-lo periòdicament.

Ja es hora de conscienciar-nos de que cal tenir un monitor en condicions i que no només depèn del preu. Hi ha molts factors que hi influeixen i que per això es fan aquests test. Potser podríeu tenir un monitor que estigui molt be per un preu no massa alt. Per això convé mirar-se aquesta comparativa.

I ara, si us ve de gust, perquè no ens dieu el monitor que teniu (o dos) i si el calibreu sovint? A veure si ho animem i que no surtin només els que tenen pantalles de gamma alta.

Molts de vosaltres ja deveu saber de l’origen japonès d’aquest terme, el polèmic bokeh. En nihongo (japonés en japonés), bokeh significa —més o menys— desenfocat, difós, indefinit. Aquest terme es fa servir per referir-se a la qualitat estètica de les zones desenfocades que produeix un objectiu. Aquesta definició, que sembla ben simple i entenedora, és constant objecte de debat a llocs web i fòrums d’internet (ni el nostre se’n salva).

I és que en una imatge tant important pot ser el que està desenfocat com el que està perfectament definit. L’ús del desenfoc selectiu és un recurs compositiu i expressiu de gran eficàcia que pot marcar una diferència qualitativa de primer ordre en les fotografies que fem. En aquest cas, doncs, un bokeh agradable, atractiu, pot ser de capital importància. Això és per que la qualitat del bokeh està directament relacionada amb la capacitat de l’objectiu per mostrar les zones desenfocades amb un aspecte suau, progressiu i natural, que contribueix a dotar de certa il·lusió de tridimensionalitat i volum a les imatges.

(més…)

Aprofitant que demà farem l’esperat taller amb en Rafa Barberà sobre la tècnica “Strobist”,  fem un pica-pica de notícies que anuncien noves joguines relacionades amb aquesta temàtica.

A Caborian veiem que parlen d’un nou flaix que s’adiu perfectament amb les necessitats que planteja aquesta tècnica (control manual, flaix separat de la càmera).  Es tracta del nou model de la marca LumoPro i presenta un número guia semblant als flaixos de gama alta de Nikon i de Canon, amb control manual de potència, de zoom,  amb capçal giratori i amb sincronització per foto-cèl·lula incorporada.  Deu ser d’un estil semblant a aquests de què parlàvem fa un temps.

També hem vist que la casa Pocket Wizard ha tret un nou controlador zonal (AC3). Es tracta d’un accessori que s’ha d’afegir a l’emissor de la càmera i que permet controlar des d’aquí la potència dels flaixos sincronitzats, fins amb 3 grups de flaixos. De moment està disponible per Canon, però pel que es veu aviat ho estarà també per Nikon.

En aquest fil, que vam encetar arran del mateix taller que vam fer el 2008, hi apareixen diversos enllaços on comprar la resta de material del què segurament en parlarem demà.

Canon ha anunciat que ha arribat a la xifra de 40 milions d’unitats venudes de càmeres EOS, una xifra gens menyspreable.

Evidentment en aquesta pila de milions no hi ha només càmeres digitals, que són relativament recents: el sistema EOS té ja més de 20 anys de vida. EOS és l’acrònim d’Electro Optical System (Sistema Electro Òptic), batejat així per la gràcia de coincidir amb el nom de la deessa de l’aurora a l’època dels titans de la mitologia grega. La primera unitat es va fabricar l’any 1987, amb la Canon EOS 650 i la seva muntura totalment electrònica, la primera al món fins aquell moment.

Deu anys després, el 1997, la companyia japonesa havia venut 10 milions d’unitats. Un creixement lent comparat amb el que vindria després. Fins aleshores la fotografia no s’havia popularitzat com ho faria amb el consumisme de la fotografia digital de la dècada següent. En sis anys es van vendre 10 milions més. I l’any 2007 (quatre anys després) uns altres 10, arribant al total del 30 milions.

La producció segueix un ritme creixent i ara en celebren 10 milions més. Felicitats!

Si tal com hem vist als darrers fils dels fòrum, lo de fer fotos amb pel.licula ja comença a ser una mica friki, veieu que ha ideat en Steven Monteau, un jove francès apassionat de la fotografia i pel que sembla també pel bricolatge.

Es tracta d’una càmera que ha anomenat Battlefield Pinhole Camera, un invent que encara va més enllà i ajunta aquestes dues modalitats tan antigues (llegiu-ho amb to d’humor): la pel·lícula de tota la vida i el pinhole.

No es més que un senzill aparell estenopeic (consultar wiki) que utilitza com a suport 3 rotlles de pel·lícula de 35mm (sí, el que ara en diuen full frame). I si voleu complicar-ho més, també podeu fer combinacions de diferents tipus de pel·lícula i l’experiment pot ser força divertit.

A la web diyphotography hi trobareu tot un tutorial complert de com fabricar-se aquesta joia, que si més no, ningú podrà dir que les fotos que treu s’assemblen a les de cap càmera que hàgiu tingut i es que en aquest món això també compte…

Si voleu veure més invents d’en Steven M. podeu visitar la seva web o la seva pàgina de Flickr.

Voleu més control tècnic dels vostres equips? Si és que sí, potser us interessi un nou invent sortit d’Adobe Labs. És el “Lens Profile Creator” (LPC) que actualment és en fase beta.

Es tracta d’una utilitat gratuïta que permetria a usuaris més aviat experts, crear perfils de correcció específics pels seus conjunts càmera-objectiu. Evidentment, aquests perfils aniran vinculats als altres productes Adobe, com ara Photoshop CS5, Camera Raw i Lightroom. Per tant no es pot pas dir que sigui una eina gratuïta, lliure i d’ús universal.

Com “xuta”, això? Bé, es veu que mitjançant l’LPC, l’usuari podrà crear un perfil de correcció per defectes intrínsecs als objectius, com ara aberracions cromàtiques, distorsió i vinyeta, fotografiant uns patrons que es podran descarregar i imprimir, tot sota un protocol adequat.

A priori em sembla una mica complicat, però bé, és una eina en fase beta a tenir en compte i qui ho sap, potser d’aquí a un temps sigui d’ús general.

Via DSLRMagazine.

Fa poques setmanes vàrem fer una trobada temàtica sobre il·luminació. Les explicacions d’en Joan Porredon varen introduir-nos en aquest món i segur que molts en vareu treure profit. En aquesta ocasió però, es va utilitzar llum d’estudi i molts cops no es gaire pràctic (o gens) carregar amb tot l’equip, suposant que es tingui, es clar.

Per a la majoria es mes pràctic utilitzar els flaixos de tota la vida, encara que els resultats, depèn de com s’utilitzin, poden deixar molt a desitjar. Per aquests casos es va inventar el Strobist. I per difondre el seu coneixement, organitzem un taller el proper 5 de juny amb Rafa Barberà, que n’és tot un expert i un magnífic divulgador.

Strobist tracta d’aprofundir en la pràctica, la tècnica i l’ús de flaixos (els externs amb zapata, habitualment accessoris de les càmeres) i aconseguir resultats certament fantàstics. Aquí teniu un vídeo (en anglès) que ho explica molt bé.

El Strobist es ja tota una filosofia,  i com dèiem, tracta d’aprofitar petits flaixos portàtils i sempre fora de la càmera, aplicant les tècniques d’il·luminació d’estudi, aprenent a dominar la llum i suplint el material professional amb enginy i habilitat, per tal d’aconseguir fotografies expressives i de gran qualitat.

En el vídeo podem veure una sessió d’aquest estil i els resultats que es  van aconseguint.

El web oficial de Strobist es proposa mostrar totes les possibilitats de la fotografia amb els flaixos habituals de les càmeres reflex. A través de tutorials, exercicis i fòrums de consulta es pot arribar a treure el suc d’aquest tipus d’il·luminació.

L’alternativa a la web en anglès, és la que porta en Rafa Barberà, Strobist en español. Hi trobareu molta informació, dividida en dos apartats: Lighting 101, on s’ensenya com treure el flaix de sobre de la càmera i On Assignment, on es mostren imatges reals d’exemple i quin a estat el procés de creació de l’escena. Una pàgina totalment recomanable, creada i mantinguda pel ponent d’aquest fantàstic taller que us recomanem a tots. .