Per facilitar-vos la recerca, ens permetem oferir uns suggeriments aptes per totes les butxaques. Des d’un petit estoig a una gran motxilla, des d’un netejador d’objectius a un trípode, tot té cabuda en l’Aparador Nadalenc DiseFoto.

Per menys de 15€

• Phottix Comandament a distància Mini (7,70€)
  Comandament a distància amb cable per càmeres rèflex digitals. Gràcies a la seva mida petita, cap en qualsevol butxaca.
• ACME MADE Smart Little Pouch Polka dots (9,90€)
  Estoig per a càmeres compactes digitals, atractiu per preu i atractiu en el seu disseny.
• LensPen Original (10,90€)
  Una de les solucions més pràctiques i eficaces per a la neteja de les superfícies de vidre dels nostres objectius.
• Eneloop pack 4AA (11,90€)
  Estalvi i respecte al medi ambient amb aquestes bateries recarregables d’alta qualitat.
• Gorillapod Original (14,90€*)
  El revolucionari trípode de potes segmentades flexibles en la seva versió original perfecta per a càmeres digitals compactes.

Per menys de 40€

• ACME MADE Skinny Sleeve iPad (22,90€)
  Estoig ultrafí per a la protecció de l’iPad 1 i 2 amb un estil modern i atractiu.
• Lowepro Toploader Zoom 50 AW (24,90€*)
  Borsa d’espatlla compacta ideal per a transportar una càmera rèflex digital amb objectiu zoom muntat.
• Nou enloop mobile booster KBC L3A (36,90€)
  Sistema de càrrega portàtil via USB per a telèfons mòbils i altres dispositius electrònics.
• Nou carregador ràpid Eneloop MQR06 amb 4 AA XX (37,90€)
  No més piles amb aquesta solució completa (carregador + 4 bateries AA recarregables).
• Nou Gorillapod Hybrid (39,90€)
  El mític trípode de potes flexibles ara en versió per a la nostra càmera compacta de sistema (CSC).

Per menys de 90€

• Nou enloop mobile booster KBC L2B (54,90€)
  Bateria de liti ió portàtil per carregar el nostre Smartphone o rajola en qualsevol lloc.
• Gorillapod SLR Zoom amb ròtula (64,90€*)
  Trípode de potes flexibles ideal per a càmeres rèflex digitals. Inclou ròtula BH-1 per a una major flexibilitat.
• Phottix comandament a distància/intervalómetre Nikos (65,85€)
  Avançat comandament a distància amb cable amb funcions de intervalómetre i temporitzador per a càmeres DSLR.
• Nova Lowepro DLSR Video Fastpack 150 AW (86,90€)
  Perfecta per als nous fotògrafs multimèdia, aquesta motxilla està preparada per transportar equips de vídeo DSLR.
• Lowepro Pro Runner 300 AW (89,90€*)
  Motxilla compacta per equips rèflex digitals de mida mitjana. Suport per trípode i coberta All Weather Cover.

Per menys de 120€

• Empunyadures Phottix (de 42,50-114,70€)
  Milloren l’ergonomia en les preses en format vertical. Per diversos models de rèflex digital.
• Giotto MTL 9251B + MH5001 (126,00€)
  Conjunt professional de trípode i ròtula. Robust, estable i flexible.
• Lowepro Photo Sport Sling 100 AW (138,90€)
  La motxilla Lowepro més esportiva i aventurera, en versió creuada i compacta.
• Phottix GPS Geo one per Nikon (149,90€)
  Sistema de posicionament global apte per a diversos models de càmeres rèflex Nikon.
• MINOX Spy Camera DSC Silver (149,90€)
  La mítica càmera espia de MINOX, ara en versió digital.

Els preus inclouen el IVA.
(*) Preu vàlid fins el 5 de gener de 2012 o fins esgotar existències.

Els de Canon s’han avançat a Nikon, que ens tenia pendents de la seva propera D800 i han presentat dues càmeres que fan vídeo, la C300 i la C300PL. Si us interessa el tema i sou de la “casa”, dir-vos que teniu una gran avantatge doncs ja hi teniu un peu a dins: els objectius amb que les podreu equipar son els que ja teniu, o sigui, qualsevol lent EF de la marca.

En el cas de la PL, només podrà usar les lents amb la muntura PL, això si, però ja teniu coberta una infinitat de variables a la gravació de vídeo com la inclusió de metadades, correccions d’aberracions, la possibilitat de variar diafragmes des del cos, etc …

Aquest és un vídeo del Vincent Laforet gravat íntegrament amb una d’aquestes càmeres.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Porten un sensor Super 35mm CMOS amb prop de 8,29 milions de píxels efectius amb un llarg de píxel més gran que qualsevol càmera de vídeo professional, el que fa que s’hagi pogut augmentar d’una forma molt efectiva la sensibilitat i reduir el soroll. Parlem d’un sensor que ens donarà una gravació en FULL HD (1920 × 1080 píxels) per a cada canal de color (RGB) aconseguint així reduir d’una manera més que acceptable el moiré que s’origina en gravacions de gran qualitat. El sensor es recolza en un nou processador DIGIC DV III.

Els amants de lo més clàssic i analògic també esteu de sort. Els amics de la Lomo ens fan reviure la tecnologia més pròpia del segle passat: acaben de presentar la Lomokino, una càmera totalment manual i de 35mm amb que també podreu fer vídeo. Porta una lent de 25mm i amb una velocitat  fixa d’1/100, això si, podreu escollir entre dos diafragmes f/5.6  o f/11), que menys… En un rodet normal de 36 fotogrames, podrem gravar uns 50 segons de “cinema”, de manera que cal anar amb molt d’ull i “rodar” només les preses imprescindibles. La Lomokino surt a un preu de 65€ o de 89€ si la voleu equipar amb el LomoKinoScope, per visionar les pel·lícules que aneu fent si la butxaca us dona. I aquí, com no pot ser d’altra manera i per no menysprear el que ens ofereixen el de Lomo, un altre vídeo.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Pels que tinguin un iPhone també hi han bones noves. Ara disposen de IoShutter, una aplicació completament gratuïta que permet fer servir el mòbil com a disparador per a la càmera. També ofereix la funció de temporitzador programable, per fer exposicions de llarga durada, etc. Però compte, que no serveix de res sense el cable que uneix el vostre iPhone, iPod o iPad amb la vostra càmera rèflex. S’ha de dir tot: només funciona amb Canon, Pentax i Samsung.

Fugint de la tecnologia ens trobem amb que a Barcelona s’ha obert un nou espai on tots tindrem molt a aprendre i molt a ensenyar, concebut per crear, compartir i en definitiva, viure experiències imaginatives i inèdites. Es diu Meeatings23 i neix per atendre les necessitats d’un públic interessat en esdeveniments culturals, gastronòmics i artístics, que al seu torn vulgui gaudir d’experiències innovadores i diferents. I diu que la fotografia hi tindrà un pes especific molt gran, que això sempre és una bona noticia.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Per últim, us deixo un vídeo imprescindible. Una entrevista al gran José Manuel Navia.

Au, doncs, ja ho tenim, per que gaudiu d’aquesta tarda plujosa prèvia a la sortida a la riera de Gualba i al pantà de Sta. Fe del Montseny. Esperem que com a mínim no plogui, que ja serà una sort i podrem fer bones fotos!

Creuem els dits…

L’excel·lent treball realitzat amb els materials de qualitat utilitzats en la seva fabricació reforça el seu refinat aspecte. Juntament amb l’estoig inclòs, en color a joc amb la càmera, la Leica D-Lux 5 Titanium és un objecte de desig per amants dels productes amb estil.

Les especificacions tècniques d’aquesta edició especial són les mateixes que les del model estàndard Leica D-Lux 5. Entre elles, destaca la seva lluminós objectiu zoom amb una longitud focal de 24-90 mm (equivalent a 35 mm), que permet cobrir una àmplia varietat d’aplicacions fotogràfiques. El sensor d’imatge CCD de 1/1.63″, inusualment gran per a una càmera compacta d’aquest tipus, l’objectiu d’extraordinària qualitat i la perfecta combinació de l’electrònica i el programari de la càmera, permet aconseguir imatges amb un rendiment increïblement natural del color, una nitidesa superior i una gran brillantor.

La pantalla de LCD de la càmera amb el seu ampli angle de visió i la seva resolució de 460.000 píxels, mostra unes imatges d’una qualitat extremadament alta tant durant com després de la presa de les fotografies.

La distribució clara dels controls de les funcions i la seva operativa directa asseguren un maneig intuïtiu de la càmera en totes les situacions fotogràfiques, des d’imatges creativament dissenyades a espontànies instantànies, o en usar la funció de vídeo HD de 720 píxels.

Característiques clau de la Leica D-Lux 5 Titanium

• Càmera digital compacta d’atractiu disseny clàssic, ara en atractiu acabat en gris titani.
• Inclou estoig en color a joc.
• Zoom gran angular 3,8 x amb una focal equivalent 24-90 mm i excepcional lluminositat (F/2.0-3.3).
• Objectiu amb gamma focal de gran versatilitat, des d’aplicacions de paisatge, interiors o arquitectura fins retrat o reportatge tatge, amb estabilitzador òptic d’imatge per reduir el risc de fotos mogudes.
• Àmplies possibilitats de control creatiu fotogràfic i digital (modes d’exposició, sistemes de mesurament de llum, RAW, etc).
• Resolució de 10 megapixels.
• Video HD a 720 píxels en format AVCHD-Lite.
• Maneig senzill i concentrat en l’essencial, al més pur estil Leica.
• Àmplia pantalla LCD de 3 polzades i alta resolució de 460.000 punts.
• Opció de visor electrònic.
• Sortida de vídeo HDMI (es necessita cable opcional) per connectar a una TV HD.
• Sabata per unitats opcionals de flash extern com el CF 22.

DiseFoto, importador a Espanya de Lowepro, presenta la nova gamma de motxilles DSLR Video Fastpack AW, ampliació de la popular sèrie Fastpack. Aquestes flexibles motxilles de compartició dual han estat dissenyades expressament per als fotògrafs multimèdia en moviment que utilitzen equips molt diversos per capturar continguts en diversos formats de gravació (foto, vídeo, etc). Aquesta nova sèrie està disponible en color negre amb tres mides possibles: DSLR Video Fastpack 350 AW, DSLR Video Fastpack 150 AW.

La gamma consta de tres models que poden allotjar, gràcies a la seva àmplia capacitat, equipament de mida professional juntament amb un ordinador portàtil i accessoris. Cadascuna d’aquestes motxilles integra diverses característiques premium i garanteix la màxima flexibilitat per personalitzar l’emmagatzematge dels equips.

El compartiment inferior de cada motxilla pot allotjar una càmera rèflex digital professional o una DSLR amb vídeo HD dins d’un espai encoixinat i amb divisors ajustables. Una butxaca lateral especial permet al fotògraf un accés ràpid a l’equip simplement girant la motxilla cap al front i obrint la cremallera del compartiment per a la càmera.

Els fotògrafs professionals i els aficionats entusiastes que transporten accessoris per a la gravació d’àudio valoraran el compartiment superior amb espai d’emmagatzematge per a auriculars, un micròfon, equip transmissor/receptor i altre equipament d’àudio. Aquest compartiment ve equipat amb l’estoig extraïble Custom Àudio Utility POUCH per ajudar en el maneig i organització de petits accessoris d’àudio i cables.

Un compartiment encoixinat separat permet el transport i fàcil accés a un ordinador portàtil, ideal per descarregar fotos o vídeo o per publicar una nova entrada al bloc al mateix temps que podem mantenir-nos en contacte amb els nostres companys i clients durant una sessió o un viatge.

Altres característiques professionals destacades són la seva muntura per a trípode que es pot amagar (per portar un trípode o una plataforma de vídeo per DSLR), la butxaca oculta per documentació i la All Weather AW Cover per protegir l’equip dels elements. També inclou una butxaca de malla al lateral, nansa per a transport i cinturó plegable. Els materials són de la màxima qualitat, resistents i duradors.

Característiques destacades

• Dissenyades expressament per als fotògrafs multimèdia en moviment que utilitzen equips molt diversos per capturar continguts en diversos formats de gravació (foto, vídeo, etc)
• Disponible en tres mides en color negre: DSLR Video Fastpack 350 AW, DSLR Video Fastpack 250 AW i DSLR Video Fastpack 150 AW
• Disseny de compartiment dual i facilitat de personalització de l’emmagatzematge dels equips.
• Àmplia capacitat per a equips de mida professional, a més d’un ordinador portàtil i accessoris
• Compartiment inferior encoixinat amb divisors ajustables amb espai per a una càmera rèflex digital professional o una DSLR amb vídeo HD
• Butxaca lateral especial permet al fotògraf un accés ràpid a l’equip simplement girant la motxilla cap al front i obrint la cremallera del compartiment per a la càmera
• Compartiment superior amb espai d’emmagatzematge per a equip d’àudio, com auriculars, micròfon o equip transmissor/receptor
• Estoig extraïble Custom Àudio Utility POUCH per ajudar en el maneig i organització de petits accessoris d’àudio i cables
• Compartiment encoixinat separat per ordinador portàtil
• Muntura del trípode que es pot amagar (per portar un trípode o una plataforma de vídeo per DSLR)
• Butxaca per a documentació ocult
• All Weather AW Cover per protegir l’equip dels elements
• Butxaca en malla lateral
• Nansa per a transport
• Cinturó plegable
• Materials resistents i duradors

O, senzillament, qui sap! Les set possibilitats són certes, ja que els gats tenen set vides i, mira, cada una d’elles és per a cada una d’aquestes opcions!

En tot cas, el que presentem avui, malgrat que no ho sembli, és una càmera fotogràfica. Es diu Necono, i la fabrica l’empresa japonesa Superheadz, a partir d’un disseny de Lisa Larson. Permet fer fotografies de 2.048 x 1.536 píxels, i fer vídeos de 640 x 480 píxels, i fa servir targetes microSD per a emmagatzemar-ho.

Però, com és evident, el més important no són les característiques tècniques (que és una manera delicada de dir el que tots esteu pensant), sinó les seves característiques, de disseny? I és que, tot i que no té, per exemple, pantalla —es pot adquirir a banda—, té una característica que la fa inigualable: imants als peus! Així, podeu tenir la càmera ben situada a la nevera, esperant aquell moment en què un esquitx d’oli fa xisclar la vostra parella mentre fregeix croquetes i clic! Ja teniu foto!

Necono tampoc no té visor, ja que enquadrar és una forma de reprimir la creativitat i l’espontaneïtat. L’objectiu està en un dels dos ulls del gat, mentre que l’altre és un led que fa les funcions d’indicador d’estat (per a saber, per exemple, si el gat està en mode vídeo o en mode foto, cosa ben pràctica).

Finalment, pel que fa al preu, teniu dues opcions: o bé comprar només la càmera, per uns 136 eurons, o bé comprar-la amb el pack d’accessoris, que inclou un lector de targetes i una funda a joc —imprescindible—, per uns 160 eurons.

I ara, direu: i qui és compra aquesta càmera? Doooooooncs… Heu fet una ullada a aquest grup de Flickr?

I, finalment, el que ja se salta totes les previsions és que, entre aquests fabricants, hi hagi, no només marques dirigides vers una clientela professional molt especialitzada, sinó també empreses que es dirigeixen a públics força més generalistes, com Lomography!

Però el cert és que Lomography acaba de treure al mercat dos nous tipus de pel·lícula en blanc i negre: la Lady Grey 400 ISO 35mm i la Earl Grey 100 ISO 35mm.

La primera és una pel·licula de gra fi, pensada per a ser molt versàtil en els diferents tipus de llum. La segona, en canvi, és una pel·lícula que busca una imatge atemporal, que remeti a fotografies velles: blancs i negres durs, però sense perdre els matisos dels grisos intermedis.

Què pot portar una empresa de càmeres de plàstic a creure que hi ha mercat en la fotografia química en blanc i negre, més enllà de la fotografia artística professional? El cert és que, si fem una ullada a qualsevol fòrum de “lomografia” o de “low-fi” fotografia, aviat veurem que el blanc i negre hi té un paper prou important. Potser és a causa del cansament pels colors saturats (en aquests ambients sovint s’ha arribat a extrems exagerats), o potser és per l’atracció que fa del blanc i negre -el low-fi per excel·lència- un emblema de fotografia alternativa. O potser, com diuen alguns, és perquè Lomography té una gran influència a l’hora de dirigir els gustos dels seus adeptes, de forma que, si decideixen apostar pel blanc i negre, el seu públic també s’hi volcarà.

En tot cas, el que és indubtable és que ara tenim més pel·lícules en blanc i negre, i valdrà la pena aprofitar-ho!

Vaig sortir-ne impressionat, per les fotos mateixes i per un efecte que no vaig acabar de veure clar, però que en Manolo Laguillo em va confirmar que era tot fet amb moviments de càmera. Sembla ser que és un dels trets distintius del fotògraf, aquests desenfocs selectius tan acusats i que li donen tanta personalitat a la imatge. Com que encara dubto del que hi vaig veure en algunes de les fotografies, tornaré a l’exposició a gaudir de les imatges i del efecte.

En aquesta imatge que no es de l’exposició però si de l’autor, es pot veure clarament aquest efecte, el pla enfocat passa per on son els homes, es a dir, obliquament. Tot el que hi ha paral·lel a aquest pla, per davant i per darrera, està desenfocat proporcionalment a la distància, es clar.

Si recordeu, temps enrere ja havíem vist en un altre article sobre les càmeres de plaques, que és com estaven fetes bona part de les fotografies de l’exposició, que mitjançant el que es diu Scheimflug (llei de Scheimflug sense resumir) es podia canviar el pla d’enfocament i inclinar-lo a la nostra conveniència movent l’òptica, la part de la pel·licula, o les dues.

Bàsicament només es tracta d’això, de trencar la perpendicularitat que tenen objectiu i pel.licula o sensor. Això ja ho fan també els objectius que es diuen Tilt&Shift o les LensBaby encara que aquest no deixa de ser una lupa en comptes d’un sistema més complex de lents.

Buscant per la xarxa he ensopegat amb qui, de la manera més bàsica, i a partir d’una reflex normal, a trobat com fer aquest efecte. I bé que ho ha aconseguit! Es diu Martín Bordagaray i es un fotògraf argentí que ha explicat com fer-ho, en aquest fòrum. Tan senzill com tenir un objectiu lluminós, enfocar-lo a infinit, i sense muntar-lo del tot fer els moviments per buscar el plànol que ens calgui.

No ho he provat, però avui mateix m’hi poso, encara que espero que no sigui tan senzill que es converteixi en una plaga, com altres efectes han aconseguit. No deixa de ser un efecte interessant, curiós i fins i tot diria creatiu i que us convido a provar i a ensenyar resultats.

Gaudiu d’alguna de les fotografies del Martín Bordagaray fetes amb aquest efecte.

La gamma Quick Case pren la inspiració del seu disseny en les clàssiques bosses retro en cuir amb la forma del cos de la càmera, però amb un enfocament modern. El seu exterior ple d’estil en niló híbrid i autèntic cuir proporciona resistència als impactes, alhora que ajuda a salvaguardar l’equip de la humitat, la pols i la sorra.  En el seu interior, cada Quick Case està acabada en un encoixinat amb suau teixit per protegir les fràgils pantalles LCD i objectius de esgarrapades i el desgast.

Es denominen Quick Case —estoig ràpid— per la seva capacitat de proporcionar accés directe a la nostra càmera gràcies al seu tancament magnètic i la seva àmplia obertura. Una corretja integrada es lliga a la pròpia de la càmera, assegurant l’estoig a aquesta. Per disparar, el fotògraf simplement obre la solapa posterior i extreu la càmera, el estoig queda suspès sota aquesta.

A la part inferior disposem d’una butxaca per a accessoris amb ampli espai per guardar memòria extra i bateries. Tenim a més a l’interior de l’estoig una butxaca de malla ideal per allotjar la tapa de l’objectiu. Un altre pràctic detall que trobem en el model Quick Case 120 és el drap de microfibra per a neteja.

Característiques

• Nova Gamma d’estoigs, orientada al transport de càmeres de zoom llarg, de sistema sense mirall o rèflex digital
• Disseny que s’ajusta a la forma de la càmera, inspirat en estoigs retro en cuir amb la forma del cos de la càmera, però amb un disseny modern.
• Formada per dos models: Quick Case 100 casos i Quick Case 120, disponibles en color negre.
• Ràpida obertura amb tancament magnètic que proporciona un accés directe a la càmera.
• Exterior en niló híbrid i autèntic cuir que proporciona resistència als impactes i al mateix temps protegeix l’equip de la humitat, la pols i la sorra
• Acabat interior encoixinat amb suau teixit per protegir les pantalles LCD i objectius d’esgarrapades i desgast
• Corretja integrada que es lliga a la pròpia càmera, assegurant l’estoig a aquesta. Per disparar, el fotògraf simplement obre la solapa posterior i extreu la càmera; l’estoig queda suspès sota aquesta.
• Butxaca per accessoris a la part inferior amb ampli espai per guardar targetes de memòria extra i bateries
• Butxaca interior de malla ideal per allotjar la tapa de l’objectiu
• En el model Quick Case 120, drap de microfibra per neteja.

Un exemple n’és el fotògraf Timur Civan que,  com ell mateix explica aquí, va adaptar l’objectiu d’una càmera de fa 102 anys a la seva rèflex Canon 5D Mark II, segrestant-lo d’una vella càmera de filmar, i va gravar això:

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Com podeu veure, els vídeos mostren una estètica antiga, segurament causada per les aberracions cromàtiques d’un objectiu no dissenyat per a aquests fins, i per l’estil casolà d’incrustar l’objectiu a la càmera. De fet, el seu interès era, precisament, aconseguir aquest efecte fotogràfic. Però, és molt car fer aquests experiments? Rotundament, no. I un altre exemple n’és l’adaptació d’un objectiu Zeiss Ikon per a una Canon 5D, que trobem explicat en aquest post. En aquest cas, aquest altre fotògraf manetes comprà per 7 dòlars una vella càmera de segona mà. Inutilitzada perquè li caigué a terra, en va extreure l’objectiu, i amb adhesiu l’enganxà a una tapa de càmera. Pressupost total, potser 8 dòlars? 9?

A eBay no és difícil trobar càmeres velles espatllades a baix preu. Què, us animeu a fer l’experiment?

Ho hem llegit a xatakafoto.

Doncs bé, sembla ser que no tothom està disposat a deixar morir aquesta mítica càmera. Un dissenyador de Londres, James Coleman, ha fet el disseny d’una moderna càmera Brownie, que recull l’estètica de l’original, i que, malgrat ser ja una càmera digital, manté algunes característiques de la Brownie de principis del segle XX.

La càmera manté l’estructura de tres lents, una per a la pel·licula, i les altres dues per als dos visors (un per quan les fotos es fan apaisades, i l’altre per a les verticals). Igualment, manté un únic botó, l’obturador, en tota la càmera, ja que la Brownie no és una càmera que permeti modificar el diafragma, la velocitat o l’enfocament. De la mateixa manera, la nova Brownie no té pantalla per a pre-visualitzar les fotos ja que, segons el dissenyador, això adulteraria la manera de fer les fotos amb aquesta càmera. Això sí, manté el descomunal flaix, aquesta vegada semi-integrat en el cos de l’aparell.

El motiu per a fer aquest disseny de càmera és que el 2012 se celebraran els Jocs Olímpics a Londres, i la nova Brownie cal entendre-la com a “edició commemorativa”. De fet, la càmera està pensada per a ser distribuïda en els cinc colors de les anelles olímpiques, a més del rosa (suposo que justificat per algun obscur raonament de màrqueting).

Per si ja us esteu començant a animar, i teniu previst comprar-vos-la, em sap greu informar-vos que, de moment, es tracta sols d’un prototip, i que no hi ha previsió de fabricar-ne en sèrie. Això sí, si Kodak no s’hi posa aviat, vés a saber si algú de can Lomo o de can Impossible Project no s’hi acabarà animant!

Si voleu saber-ne més, podeu fer una ullada a la web del dissenyador, o bé en aquest article de la web Yanko Design. Nosaltres ho hem descobert gràcies a aquest article a Quesabesde.com.

Aquesta comunitat s’ha format en part per la facilitat i immediatesa del propi medi digital i els seus integrants segurament hi seran més propers. Per això a més d’un li costarà d’entendre l’apropament a un sistema que no ofereix les avantatges d’aquest i no deixa de ser menys fàcil.

El fet però és que tot i els avantatges, hi ha qui a optat per fer el camí a la inversa. Alguns varen fer el canvi a digital i ara tornen a l’estadi anterior i d’altres van començar en digital i ara han vist com se’ls  obria una nova possibilitat creativa. Potser es un camí més dificultós, però en certa manera més agraït. Alguns ho veuran com un pas enrere i d’altres ho faran amb normalitat. No es tracta d’abandonar l’opció digital, sinó de tenir-ne una altra, veure el que ens ofereix la pel·lícula i saber en quins casos podria ser fins i tot millor poder-la utilitzar.

Penso que aquest retorn d’alguns es deu en part a les virtuts que ens ofereix la pel·lícula, potser una mica oblidades per la majoria. Però per altra banda crec que s’hi pot llegir un cert cansament, de masses megapixels, d’histogrames, de passos alts i de no voler saber quina serà la propera moda després de l’HDR. Crec que no es mala tria aquest camí, més natural, menys manipulat, més de voler fer fotos que de pintar, de inventar i composar fent fotografia i no amb les eines de PS. La pel·lícula en aquests casos pot ser un refugi per a qui està cansat de seguir aquest ritme.

Potser això encara no es prou visible, però només cal veure que els fabricants treuen al mercat noves pel·lícules, algunes de molt millors que les que hi havien abans del boom digital, per adonar-nos que alguna cosa s’està movent en aquest sentit…

Respecte a nou material sensible, ja en tenim referència de la Portra 400 i està a punt de sortir al mercat la Portra 160, una pel·lícula de color amb un gra extremadament fi i ideal per a ser escanejada. Ja fa temps que tenim la Fuji Neopan Across, una pel·lícula en blanc i negre, de gra molt fi i amb un marge molt alt per que no ens hagi de preocupar l’errada de reciprocitat i n’hi han de molt més especialitzades, per a processos creuats,  etc. A la web de R3 hi trobareu tot el material analògic que us calgui, per si algú s’anima. Son ràpids i si teniu algun dubte, contestaran a les vostres qüestions.

Hi ha qui segueix utilitzant el digital per la seva rapidesa, per a fotografia domèstica i casual, però que ni s’ho planteja per fer fotografia mes reposada, o fer grans ampliacions, o en fotografia de paisatge per exemple i coneguem el perquè d’aquesta tria.

La principal diferencia entre els dos sistemes, el trobem en les corbes de resposta i encara que és força més complex, intentaré simplificar-ho. A l’eix x esta representada l’exposició i al y la densitat del negatiu o la resposta de sortida de senyal en digital. Veiem que la corba de la pel·lícula dibuixa una s, la del sensor es una línia recta. D’alguna manera la resposta de la pel·lícula es més semblant a la nostra visió.

Imaginem que fem una serie de fotografies variant l’exposició, a f/16, 11, 8, 5.6, 4, etc. Cada cop hem doblat l’exposició. Això el sensor ho veurà de manera lineal, si doblem l’entrada de llum, doblem la sortida de senyal. La pel·lícula en canvi no ho veu d’igual manera, la corba de baix (taló) ens mostra les ombres, els mitjos tons estan representats a la part mes “recte” d’aquesta “corba”, i la part mes alta (espatlla) ens mostra les altes llums. Veiem que la pendent es suavitza quan arriba a certa densitat i aixo vol dir que a les altes llums tindran més tolerància a cremar-se que no pas el sensor lineal. Recordem que a més pendent de la corba indica més contrast i viceversa.

Si voleu saber més sobre corbes característiques de pel·licula, en aquest pdf us ho explica molt be.

Apart d’això, (segons en Guillermo Luijk) tots els canals del sensor no es saturen d’igual manera i per tant sempre hi poden haver dominants no desitjades a les zones on passa això, al voltant dels reflexos, núvols il·luminats, etc, cosa que no passa tampoc en pel·lícula.

Tampoc es gaire avantatjós com es distribueix la informació del sensor, la primera zona (a la dreta de l’histograma) tindria el 50% de variants tonals i la següent el 25%, i així doncs si anem baixant, la vuitena només 16 tons, en el cas dels 12 bits. Per tant a les ombres hi ha molt poca informació i si ho comparem amb la pel·lícula a tot arreu tindrà la mateixa informació i sense soroll a les ombres.

En aquesta pàgina podreu veure una comparativa on es veu en imatges l’efecte a les altes llums. Hi ha fotos fetes amb pel·lícula i amb sensor, a -2, 0 i +2, veureu alguns efectes que potser us resultaran familiars. He utilitzat les imatges de la moto d’aquesta mateixa web, per poder-ho veure directament a l’article.

No he tingut temps de demanar permís a l’autor, espero que no es molesti, doncs clarament es fa referència a l’article en qüestió.

No us ha sorprès una mica? Creieu ara que la pel·lícula encara pot competir amb el digital? Ens han fet creure el que no era i potser la pel·lícula guanya en segons quines condicions?

Segurament si comparem els sensors full frame actuals vs el 35 mm aquestes avantatges no son gaire justificades degut a la flexibilitat en el revelat i potser fins i tot la resolució aparent ens faria decantar pel digital, però no seria així a la comparació amb el mig format. I si algú està interessat en fer el pas al mig format, a Ebay pot trobar càmeres fantàstiques a preus de riure, si ho voleu potser podríem fer un llistat de models interessants per a introduir-se en aquest mon.

Sospito que Tristan Campbell de Abosulutely Nothing (que ens recomanava l’Atzu), que abans utilitzava una 5D i ara també s’ha passat a la pel·lícula (utilitza plaques de 4×5 i 8×10 polsades), a les ultimes fotografies que hi veiem explota aquesta característica i ens demostra que podem utilitzar pel·lícula per aquests casos on hi han grans contrastos, amb avantatge sobre el digital. Algú s’atreveix a fer la foto de l’esquerra en digital?

Espero que aquest article desperti la curiositat d’algú, tregui la pols a la càmera i la tregui a passejar, la provi i gaudeixi d’aquest “nou” instrument i descobreixi noves possibilitats. Tancar-se només en el digital es limitar-se a d’altres solucions. Cada nova pel·lícula es com nou sensor, diferent i amb característiques i resultats diferents. Val la pena fer un tast del sistema analògic, no cal renunciar a res, sempre podem tornar al digital, sense por, no ha de resultar-nos car provar-ho.

Per la xarxa podeu trobar pàgines de gent que utilitza l’analògic habitualment i també fòrums on compartir les vostres fotografies i experiències, en català no n’he trobat, aquests son en castellà: Cufae (Comunidad de usuarios de la fotografia analógica en español), Analógico mola más (grup de discussió a través de Flickr), o un de molt recent creació, que és diu Formato Medio i evidentment es sobre mig format, analògic es clar.

Un altre petit símptoma d’aquest “retorn” podria ben be ser l’obertura d’una botiga a Barcelona, al barri de Gràcia. Es diu Nostàlgic , i és una botiga dedicada exclusivament als amants de lo analògic. Hi podem trobar càmeres, carrets, fotografies, etc. Aquí teniu la pàgina de Facebook.

I hi ha qui va més enllà encara i utilitza tècniques més antigues encara pel seu propòsit fotogràfic, com els de l’Atelierretaguardia o com la Lola Montserrat amb qui tindrem el gust de compartir el proper taller. La qüestió es poder gaudir de tot aquest mon de possibilitats que tenim a l’abast, remenar, descobrir i aprendre, no anar per la drecera sinó buscar sempre el camí llarg, el que diuen que porta a Itaca…

De moment, hem trobat una notícia de la que tampoc en sabem l’abast i encara que no es per treure ferro de la resta i és molt menys greu del que hem vist, però ens afecta potser més directament als qui ens reunim al voltant de la fotografia.

La notícia és que diverses empreses de material fotogràfic com Canon o Nikon, s’han vist afectades pel sisme. En concret Nikon ha confirmat que la seva fàbrica de Sendai, a la prefectura de Miyagi, que ha estat una de les zones més afectades per terratrèmol de la setmana passada i el posterior tsunami, ha estat força malmesa i això ha fet suspendre la seva activitat, i afecta directament la producció dels models D3X, D3S i D700. Certament menys preocupant que tota la resta de notícies que van arribant, però vaja, que alguna cosa s’havia de dir…

Nikon va organitzar una visita a la seva planta de Sendai el 2007 de la que se’n poden veure imatges aquí.

El cas de la fotografia, amb la transformació que ha experimentat en passar dels procediments físico-químics als digitals, és podria considerar gairebé exemplar. Gràcies als avenços de la tècnica digital, en fotografia passen coses mai vistes abans.

Sense entrar en valoracions, ja que no hi ha res que no tingui dues o més cares, són innegables els aspectes positius de la conjunció entre fotografia i tecnologia informàtica. Probablement un dels més immediats i evidents és que mai com abans hi havia hagut tanta gent produint imatges. I repeteixo, no entrarem en valoracions.

El que sí podem imaginar, sense necessitat d’emetre cap mena de judici de valor, és que, havent-hi com hi ha tanta gent produint fotografies, pot ser realment difícil fer quelcom que no quedi perdut en aquest oceà de fotografies, enfonsat en les profunditats d’un univers insondable d’imatges que, per acabar-ho d’adobar, continua creixent i expandint-se a cada minut, a cada segon que passa.

Una de les variants fotogràfiques que la tecnologia digital ha fet possible i relativament fàcil de realitzar són les panoràmiques d’altíssimes resolucions, conegudes també com “gigapanos”, que es construeixen acoblant centenars o inclús milers d’imatges mitjançant programes especialitzats.

Les aplicacions d’aquesta tècnica poden semblar merament anecdòtiques i espectaculars, destinades fonamentalment a batre records, com pot ser el cas d’algunes de les imatges gegantines que ja havíem comentat alguna vegada. I recentment, cal afegir-ne un altre a la llista : un giga-panorama de Londres, que ha aixecat el llistó fins als 80 gigapíxels de resolució.

Els records anteriors no són tampoc menyspreables: una fotografia de 18 gigapíxels de Praga, que ja havíem comentat anteriorment, una de 26 gigapíxels de París, una altra d’igual resolució de Dresden i una de 70 gigapíxels de Budapest.

Però resulta que aquesta modalitat fotogràfica també troba aplicació en el terreny científic, enregistrant imatges d’extraordinària resolució i detall. Aquest tipus de fotografies ofereix un nou punt de vista, que abasta des d’una visió general fins al detall més menut de l’escena.

Aquest tipus de giga-fotografies d’aplicació científica es varen mostrar recentment durant la primera edició de la Fine International Conference on Gigapixel Imaging for Science, a la universitat Carnegie Mellon (Pittsburgh, Pennsylvania, USA).

Us podeu fer una idea de les possibilitats i de l’interès científic d’aquesta mena de fotografies si visiteu aquesta galeria, on s’exhibeixen les imatges guanyadores del concurs fotogràfic convocat amb ocasió de l’esmentada conferència.

El més temptador de tot plegat és, probablement, que l’equip necessari per practicar aquesta singular especialitat fotogràfica, per la qual cap foto és prou gran, no requereix una gran inversió en equip. En tenim prou amb la nostra càmera rèflex i un teleobjectiu o inclús amb una compacta de certa qualitat. Llavors, només cal afegir una muntura —necessària per automatitzar la realització del gran nombre de preses que haurem de fer—, com per exemple alguna de les de la marca Gigapan Systems, que a més inclouen els programes necessaris per processar i muntar les giga-panoràmiques, formades per centenars o milers de fotografies. I considerant el que costen les joguines pròpies de la nostra afició, penso que es pot dir que l’entreteniment és relativament assequible.

Mentre ens pensem si li demanem al Tió que ens cagui un GigaPan Epic o similar, potser ens podem entretenir participant en la cerca del tresor, un concurs basat en la gigapano de Londres, que consisteix en localitzar els objectes o persones que ens suggereixen amb una sèrie de pistes. El premi és prou atractiu: un monitor Fujitsu de 27″!

Si és que al final, resulta que la mida sí que és important!

Hi ha qui si que te en conta aquesta interessant alternativa, però que per el seu esperit aventurer li agradaria quelcom més adient, una càmera més resistent i especialitzada i no haver d’exposar la benvolguda reflex als perills d’una activitat de risc. Una de les millors opcions en el cas de que us tiri més el surf, l’escalada, el parapent o que sigueu una mica destralers, és la càmera GoPro HD Hero Wide que permet gravar en gairebé qualsevol situació, en alta definició 1080(HD) a 30 fps i 60 fps a 720. Veieu sinó aquestes imatges.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Heu quedat una mica tocats després de veure el vídeo? Esteu emocionats i en voldríeu tenir una, però penseu que serà dificil que els reis mags s’estirin tant aquest any… doncs esteu de sort, no heu de patir, és la càmera més econòmica del mercat (245€). Resulta fins i tot sorprenent per tots els complements que porta i els que es poden comprar a part .

Ve amb una carcassa de policarbonat, resistent als cops i submergible fins a 60 metres i amb un pes realment lleuger. La pila d’Ió-Liti de 1.100mAh li proporciona una autonomia de 2h a 3h de gravació en HD. Admet targes SD de 32Gb de capacitat. Porta un micròfon de qualitat, prou selectiu per enregistrar només el so de l’activitat.

I no ens oblidem de que també pot fer fotografies, que es el que en principi interessa, ja que podem configurar-la perquè vagi fent preses cada 2, 5, 10, 30 o 60 segons, a 5Mpx (1920×1080 píxels) i amb un sensor 1/2.5″ HD CMOS, 2.2µm pixels i podrem veure les fotos a distància a traves d’un comandament opcional.

I no heu de patir si ralleu la lent: hi han kits per canviar-la realment econòmics i  podrem comprar també accessoris per lligar-la al nostre casc o la bicicleta, al cotxe, a la nostra taula de surf…

En fi, tot el que no gosaríem fer amb la reflex per fi ho podrem fer.

Hi ha però qui encara que no s’arrisqui personalment i mantingui els peus a terra, segueix tenint l’esperit aventurer i ha enviat la GoPro HD Hero Wide amb un globus d’heli tot lo amunt que ha pogut.

En el cas de voler imitar-ho us caldrà un aparell que us vagi donant les dades de la situació i poder-la recuperar, però no em digueu que no es tot un goig poder contemplar aquestes imatges.

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

A la web de GoPro trobareu més videos i fotografies per si us animeu a comprar-la.

El paper que jugarà aquest aparell en el futur de la cultura escrita encara està per veure, però segurament quedarem sorpresos del que anirem veient properament. Penso que és només qüestió de temps, canviar els hàbits quant al material del que està fet un llibre o una revista. Per altra banda, veiem que hi ha una forta aposta de les editorials per aquest nou suport de lectura.

Avui parlem de dues utilitats creades per l’Ipad en forma d’Apps i que son precisament de llibres i revistes. Si us interessen però, no us caldrà tenir un Ipad, podreu també veure-les a la pantalla del vostre ordinador.

La primera aplicació per l’Ipad es diu Zinio. És una mena de quiosc virtual de revistes, de tots colors i temàtiques, segurament trobareu algunes de les que us interessen. En català n’hi ha moltes i de molt conegudes.

El procés es molt senzill, un cop us heu registrat, donant les vostres dades i forma de pagament, només heu de triar la revista que vulgueu i ja podeu començar a llegir, així de pràctic.

Pel que es refereix a revistes del que més ens interessa, la fotografia, n’hi ha també un bon nombre i en diferents idiomes i el millor de tot es que us les podeu baixar d’una en una o be subscriure-us a una publicació. L’estalvi es molt significatiu, de l’ordre d’un 40%, i si ho feu mitjançant l’Ipad us en regalen 3 (diuen).

Però no patiu, com us deia també podreu comprar a la web de Zinio les revistes en format pdf per a visualitzar-les al vostre ordinador. No es tant pràctic ni cool, però també fa el fet.

La segona aplicació és Craft & Vision (apps), o en el seu defecte la web des d’on podreu descarregar-vos llibres de fotografia a un preu gairebé simbòlic: només 5 $, o sigui 3,99€.

De moment només n’hi han 18 de llibres, però en van afegint de nous periòdicament. La majoria d’aquest llibres són del fotògraf David Duchemin i naturalment estan en anglès.

Que us ha sembla? Tant si teniu un Ipad com si no, teniu molt on remenar… I el que ens queda encara per veure…

I per a què serveix això que sembla distorsionar la imatge? Doncs per tenir la possibilitat d’enfocar a la distància i la profunditat de camp que desitgem després de fer la foto, i modificar-ho (distància i profunditat de camp) quan vulguem.

A la Universitat de Stanford fa temps que estan treballant amb una càmera així. Un dels membres del projecte és en Marc Levoy, director també del projecte de càmera de codi obert de la qual vam parlar fa cosa d’un any. La càmera que fan servir té una matriu de 90.000 micro-lents i un sensor de 16 megapíxels. Per tant, toquen a 175 píxels per a les imatge formada per cadascuna de les noranta mil micro-lents. És com si la càmera guardés el raig de llum que ha arribat a cada píxel i la direcció d’on venia, rebent la llum des de diferents perspectives. Els píxels de les noranta mil fotos que composen la imatge queden ordenadament desordenats en el sensor (com a la imatge de visió de mosca que dèiem). Fent servir un programa d’ordinador es pot triar quins píxels fer servir en la imatge final. O sigui, podem agafar els rajos de llum que venen de les lents que enfoquen el primer pla, per exemple. Perdoneu aquesta manera d’explicació tan insultantment planera.

La càmera polidriòptica captarà imatges que posteriorment podrem enfocar on vulguem i amb la profunditat de camp desitjada

Un dels inconvenients del sistema és la baixa resolució de la foto resultant, ja que les 90.000 micro-lents es reparteixen 16 megapíxels donant una imatge resultant de 90 quilopíxels. L’augment de la resolució millora l’enfoc final, amb un perfilat de l’enfoc major.

A les Nvidia’s GPU Technology Conference d’aquest mes de setembre els programadors d’Adobe va fer una demostració de com ja s’ho fan ells per processar aquestes imatges. Com que la casa Adobe és gran i no repara en despeses, la seva càmera té 100 megapíxels i una matriu de 19 lents que capturen, doncs, imatges de 5.26 megapíxels. A la fotografia, formada per aquestes 19 imatges desordenades se li pot escollir on posar el focus mitjançant software.

Aquest és el video de la presentació on veureu el sistema en acció:

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

En definitiva, estem davant la possibilitat de triar on posar el focus però també la profunditat de camp, independentment de l’obertura que haguem fet servir a l’hora de tirar la foto! Per tant, podrem “tancar el diafragma” sense tancar-lo realment, sense perdre punts de llum, sense haver d’incrementar el temps d’obturació ni la sensibilitat. I clar, com tots els avantatges que ens ofereix la tecnologia en la fotografia digital, això comportarà un increment en el temps que dedicarem al post-processat de la imatge.

Però vaja, tot això és encara un projecte i és aviat per veure els primers sistemes polidiòptrics de consum al mercat. Així que si us ha entrar el dubte d’última hora ara que volíeu comprar-vos un cos o un objectiu nou, no patiu, encara falta per a que les càmeres polidiòptriques jubilin els aparells que ja teniu.

Si teniu curiositat i us agraden les fórmules, o teniu un mínim de coneixements del tema i viviu la típica relació d’amor-odi amb Fourier, podeu consultar l’article sobre la càmera polidiòptrica de la Universitat d’Stanford.

Certament té mancances, que molts esperen que es vagin solucionant en futures versions (maniobres del màrqueting potser), però tot dependrà de la nostra expectativa. El perquè el volem i que n’esperem es la clau de si n’estarem o no satisfets.

Una de les coses que no es tenen molt clares a l’hora de comprar-lo és: que pot fer el nostre iPad? I la clau no està en el propi hardware o en el software que porta de fàbrica, suficient per llegir el correu, mirar Internet, veure fotografies i llegir algun llibre. Lo millor de tot i la clau on radica el nostre nivell de satisfacció són les aplicacions que podem trobar per satisfer moltes de les nostres expectatives.

Es el que es diuen APPs i que es poden aconseguir a la APP Store, o sigui, la botiga virtual d’Apple, només clicant sobre la icona. N’hi ha algunes de gratuïtes (cada cop em sembla que menys) i d’altres de pagament. El cert és però que la majoria son francament barates, moltes no passen de 2€. D’entre totes elles, hi ha una llarga llista de milers, de tots tipus: entreteniment, jocs, educatives, financeres, etc. Però les que més ens han d’atreure a nosaltres són les dedicades a la fotografia. I creieu-me que n’hi ha un munt i cada cop més sofisticades. Tenint clar això, veureu el vostre iPad com una eina infinitament més potent que quan el vareu treure de la caixa.

Passem a enumerar algunes d’aquestes aplicacions que ens faran treure tot el suc a l’iPad. Anirem per parts i farem varies entregues, per no saturar a ningú.

Primer de tot, quan hem fet la nostra sessió fotogràfica i volem passar les fotografies a l’aparell ens adonem d’una de les mancances evidents: no tenim on col·locar la tarja. Es de fàcil solució en el tema de les SD i una mica més complex en el cas de les CF. Podem fer-ho de la manera ortodoxa o be mitjançant una aplicació que es diu ShutterSnitch, que ens permet veure directament les imatges a l’iPad si tenim un emissor Wifi a la nostra càmera o be una Tarja Eye Fi o disparem directament amb un Iphone.

Un cop amb els arxius carregats podem editar-les i per això també tenim un munt d’utilitats que ens permeten fer-ho. El Photoshop expres, per exemple, que es gratuït, encara que permet només coses molt bàsiques. Tenim, ja més complert, el Filestorm2 per només 2,99€ i aquest ja ens permet molts més retocs. Ens serveix per a poder veure el potencial d’una imatge, fer un retoc ràpid i enviar-lo des d’on ens trobem si cal.

Si som es fotògrafs d’estudi, a la web de’n Rob Galbraith, ens parla d’una aplicació per a poder controlar els nostres flaixos (si són Elinchrome) des del nostre Ipad. Seguint amb l’estudi, si el que ens agrada es fer diagrames d’il·luminació, ens caldrà tenir el Omnigraffle, que serveix per a moltes coses i descarregar-nos una biblioteca de símbols que es diu Strobist Stencil.

Si el que ens agrada es planificar la sessió en exteriors molt abans d’arribar al lloc, trobarem de gran utilitat sens dubte una App que s’anomena Lighttrac. Amb aquesta podem veure l’angle del Sol, d’un lloc determinat a una hora determinada.

Si volem remenar els paràmetres i saber els perquès de tot plegat després del magnific article de’n López, la Field Tools pot ser-nos molt útil com a calculadora de profunditat de camp i distancia hiperfocal. O la Expositor Lite, que ens permetrà fer tots els càlculs que ens calguin de forma més còmoda i pràctica.

Trobareu a la xara molts llistats anomenant les App imprescindibles, sempre a gust de qui ho redacta es clar. Aquí només hem explicat molt per sobre, que son i que fan i hem enumerat alguna aplicació que potser us anirà bé si esteu pensant a… O bé teniu un iPad.

A la propera entrega parlarem d’App més formatives, llibres, revistes, tutorials… Que n’hi ha un munt i de molt bona qualitat.

Actualment, les nostres flamants càmeres rèflex no només tenen un fotòmetre incorporat, que directament dóna informació a la càmera perquè ella calculi l’obertura i l’exposició, sinó que fins i tot podem indicar a aquest fotòmetre els punts exactes on volem que es fixi a l’hora de fer la mesura. Imaginem-nos, però, els fotògrafs de mitjans segle XX: com havien de mesurar la llum, amb unes càmeres, no només de pel·lícula, sinó totalment lliures de cap mecanisme electrònic o elèctric?

Com tot allò que fa referència a la història de la fotografia, els primers “fotòmetres” també són fruit de l’enginy. Les primeres referències a aquest tipus d’aparell les trobem en una espècie d’actinòmetres, com els que s’usen en l’estudi de certes formes de radiació. En aquest cas, els actinòmetres fotogràfics empraven un paper sensible a la llum: en funció del que trigava a enfosquir-se completament, es podia calcular la lluminositat de l’escena. Evidentment, era un sistema lent, i poc pràctic.

Posteriorment, però, va aparèixer l’alternativa mecànica, i no química, de mesura de la llum: els mesuradors per extinció. N’hi havia de dos tipus: d’una banda, els que tenien una superfície transparent, que estava progressivament enfosquida. Sobre aquesta superfície hi havia una escala de números impresa. En funció de quin era el darrer número visible, es podia també saber el nivell de lluminositat.

El següent tipus era a la inversa: estava fet d’un tub o una capsa on, en una punta, hi havia un sistema per a gradualment impedir el pas de la llum. Deixant passar més o menys llum, calia trobar el punt on a partir d’aquell moment ja no es podien llegir uns números escrits a dins. Aquest punt marcava, a l’exterior, amb una escala, la relació de velocitat i obertura adequada per a cada sensibilitat ASA.

Aquests sistemes eren molt més pràctics que l’anterior, malgrat que molt menys fiables, ja que finalment depenien de la capacitat visual de cadascú. Després d’això, ja arribaren, als anys cinquanta, els fotòmetres elèctrics, i tot això ja canvià. Ara bé, amb un fotòmetre d’aquests, i una Leica, molts fotògrafs van retratar el món, i mai no es van quedar sense bateria!

Imatges: la primera mostra un Expophot, fabricat per l’empresa Balda, que és un model del segon tipus de mesurador per extinció (l’hem treta d’aquí), i la segona mostra un Logaphot, un exemple del primer tipus (l’hem treta d’aquí).

Per altra banda, cal considerar que la fotografia és una activitat amb una component  tecnològica de enorme importància. De fet, si existeix és gràcies als avenços i descobriments en els més diversos caps del coneixement científic i tècnic: física, química, òptica, enginyeria mecànica, electrònica… Però també cal considerar que tota evolució tecnològica es recolza en persones, que sovint hi apliquen tota la seva energia i dedicació a fer realitat el que sembla impossible.

El problema és que aquestes persones, que amb el seu compromís, esforç i perseverança, fan possible que la fotografia continuï avançant i disposi de mitjans, materials i immaterials, cada cop millors i més eficients, sovint queden en el més absolut anonimat. Això és encara més cert avui dia, doncs qualsevol creació mínimament complexa és inviable sense la intervenció d’un gran equip interdisciplinar.

Però això no sempre ha estat ben bé així. Anys enrere, quan les coses poder eren una mica més senzilles, encara hi havia lloc per una mica de personalisme. Els productes d’una marca podien tenir un pare reconegut, no eren només creacions anònimes batejades amb model i número de sèrie. Un excel·lent exemple de tot això és en Yoshihisa Maitani.

El jove Maitani arriba a Olympus

En Maitani duia a la sang la fotografia i la enginyeria a parts iguals. Als 10 anys ja s’havia construït ell mateix la seva primera càmera fotogràfica, havia muntat un laboratori fotogràfic amb només una cortina negra i havia apres a revel·lar pel·lícula tot sol. Amb el temps, en Maitani va assolir una considerable habilitat fotogràfica, que li va reportar diversos premis en concursos locals i de revistes. També tenia certa afició per examinar i corregir els errors disseny càmeres i fer les seves pròpies propostes. Als 16 anys Maitani ja havia registrat 4 patents.

A pesar de la seva afició per la fotografia, Maitani tenia clar que la seva vocació professional era l’enginyeria. Així doncs, va orientar els seus estudis en aquest sentit, ingressant en la Facultat de Enginyeria Mecànica de la universitat de Waseda i especialitzant-se en el disseny de motors d’automòbil.

En el quart any de carrera, quan Maitani ja havia tancat tractes per treballar en una empresa d’automoció, Olympus va trucar a la seva porta. Eiichi Sakurai, responsable del departament de desenvolupament de càmeres d’Olympus va ensopegar amb algun dels dissenys per càmeres que Maitani havia patentat, i va decidir convidar-lo personalment a unir-se a Olympus.

L’empresa que avui coneixem com Olympus va ser fundada al 1919 per Takeshi Yamashita i Shintaro Terada amb el nom de K. K. Takachiho Seisakusho, dedicant-se inicialment a la fabricació de termòmetres i microscopis. Un parell d’anys després, la firma va adoptar el nom que ara ens es familiar. Amb la desfeta de la II Guerra Mundial, la firma va re-orientar la seva activitat cap a la fabricació d’equips fotogràfics, per tal de garantir la seva supervivència. La primavera de l’any 1956, amb 23 anys, en Yoshihisa Maitani s’incorporà a Olympus.

La revolució Maitani

En Maitani havia sempre molt tingut clara una idea: la càmera ha d’ajudar al fotògraf a expressar la seva visió, no entorpir-lo. Ha de ser com una extensió natural de les mans i l’ull del fotògraf però mai ficar-se al mig, entre ell i l’escena. Partint d’aquesta idea bàsica, Maitani va entendre que dos factors determinants eren les dimensions i el pes de l’aparell. I ambdós s’havien de minimitzar tant com fos possible, garantint alhora la comoditat i senzillesa d’us.

La primera materialització de les idees de Maitani —i també el seu bateig de foc— va ser l’Olympus Pen, al 1959. Aquesta petita joia de l’època dividia cada fotograma de 35mm en dos, obtenint en cada presa una imatge de 36x24mm. D’aquesta manera, no només duplicava les fotos d’un rotlle de pel·lícula (72 en comptes de 36) sinó que a més reduïa considerablement les dimensions de la càmera. En conseqüència, era més barata de fabricar, sense per això renunciar a la qualitat (l’òptica era d’un rendiment inusual per una càmera d’aquest tipus). En Maitani es va poder ajustar al preu límit que l’havien marcat: 6.000¥ (tot un desafiament, considerant que l’Olympus més barata de l’epoca costava uns 23.000¥).

Maitani va continuar treballant sobre la línia de disseny iniciada amb les Pen i ho va dur a l’extrem de sofisticació amb l’Olympus Pen F, presentada l’any 1963. Es tractava també d’una càmera de mig fotograma, però era una rèflex d’òptiques canviables! Per evitar haver d’incorporar un pentaprisma, que hagués augmentat les dimensions de la càmera, va triar un altre so·lució pel visor: un prisma de Porro.

La Olympus F no era cap joguina, sinó una càmera professional amb totes les de la llei. Per acompanyar-la i completar-la es va crear una extensa gamma d’objectius i accessoris, al mateix nivell que el de qualsevol altre rèflex d’alta gamma del mercat.

L’encert del disseny de Maitani amb la serie de càmeres Olympus Pen va ser avalat amb més de 17 mil·lions d’aparells venuts fins al final de la seva producció, al 1983.

La joia de la corona

El següent producte sortit de les mans de Maitani ha estat probablement una de les càmeres més emblemàtiques de l’història de la fotografia. L’any 1972 es presentà al mercat la Olympus OM-1, la primera càmera d’un completíssim sistema de 35mm, fonamentat en els mateixos principis i fil·losofia que la genial Pen.

La Olympus OM-1, sense automatismes i completament mecànica a excepció del fotòmetre, era molt fàcil de fer servir, més petita que qualsevol rèflex competidora i pesava la meitat o menys però alhora era molt sòlida i fiable. Tenia un visor espectacular, extraordinari per l’època (encara ara ho és), un obturador de tela molt sil·lenciós (al estil Leica) complementat amb avançats sistemes amortidors del mirall, bloqueig manual del mateix, pantalla d’enfocament canviable, la possibilitat d’acoblar-li motors d’avançament de la pel·lícula (OM-1 MD), i a més venia acompanyada d’una extensa gama d’excel·lents òptiques i accessoris.

L’èxit de la OM-1 va ser aclaparador! Tant és així, que la designació original, en realitat M-1, es va canviar per petició expressa de la firma Leica, que va voler evitar la semblança amb la de les seves càmeres de la sèrie M.

La familia OM, que va continuar evolucionant durant 30 anys i incorporant els posteriors avenços de l’electrònica, va culminar amb la OM-4Ti al 1987, una de les càmeres rèflex més sofisticades del segle XX i probablement una de les millors. El final de les OM va arribar amb el autofocus i el cost de les patents que Olympus havia d’assumir per aplicar-lo.

Cal destacar que la OM-1 va néixer com una derivació d’un altre idea genial de Maitani, que dissortadament no va passar de la fase de prototip: la Olympus OM-X. Aquesta havia de ser una càmera modular, a l’estil de les Hasselblad però de 35mm, que permetés triar els diversos blocs funcionals segons les necessitats: visor, obturador, cos, xassís de pel·lícula, etc.

La millor càmera és la que portes a sobre

En certa ocasió, en Maitani assistia a unes jornades de formació a la planta d’Olympus a Suwa. Al matí, abans d’anar a treballar, solia anar a nedar a uns banys públics propers. Un d’aquells matins, quan Maitani sortia dels banys, va veure com espurnes provocades pel motor d’un camió incendiaven un cotxe. El conductor del camió, que també era als banys, va sortir corrents al carrer encara despullat.

Davant d’aquella escena sorprenent, Maitani es va adonar que ni ell ni cap dels altres testimonis portava una càmera a sobre per fer-ne alguna foto. Llavors va decidir que crearia una càmera que tothom pogués portar a la butxaca i fer-la servir allà on fos. Aquest va ser el inici d’un nou disseny genial: la Olympus XA.

La Olympus XA era una càmera ultra-compacta que, a pesar de les seves reduïdes dimensions, incorporava una òptica de 35mm f2,8 de gran qualitat i enfocament per telèmetre. El seu disseny amb la tapa lliscant incorporada al cos permetia dur-la còmodament a la butxaca, tal com Maitani ho va concebre. Segons ell, havia de ser la càmera que un professional se’n duria a les vacances.

La XA és una autèntica exhibició d’enginy i creativitat, en la que es varen aplicar alguns conceptes de disseny que encara ara són admirables. En Maitani va dedicar un munt d’hores al disseny del cos de la càmera, fent innumerables models d’argila, perfeccionant els detalls i refinant el disseny al màxim.

Un dels elements més notables de la XA és l’objectiu, del qual s’en va encarregar Yoshisada Hayamizu i el seu equip. El desafiament va consistir en crear una òptica no retractil de 35mm que es pugues muntar en el diminut cos de la XA. El disseny final va ser el primer objectiu gran angular de retrofocus invers, una configuració que s’aplicava habitualment als teleobjectius de les rèflex, amb la peculiaritat que el focus es controlava desplaçant elements òptics interns per evitar haver de modificar la llargada de l’objectiu al enfocar. Aquesta meravella de disseny òptic només mesura 31mm des del element frontal fins al pla de la pel·lícula, menys que la seva pròpia focal!

La Olympus XA no era la única càmera miniatura del moment. El referent en aquest terreny era la Rollei 35, un càmera excel·lent dotada d’una òptica de extraordinària qualitat. Però la XA hi aportava un element diferencial: mentre la Rollei 35 s’havia d’enfocar per estimació i aprofitant la profunditat de focus, la XA s’enfocava amb un telèmetre de coincidència. A més, la distància mínima de focus (85cm) era menor que la de la majoria de càmeres de la competència.

La XA incorporava altres trets singulars, atès el tipus i format de càmera: el fotòmetre, amb prioritat al diafragma i indicació de la velocitat d’obturació al visor; la distància mínima de focus (85cm), menor a la de la majoria de càmeres de la competència; una palanqueta per fer compensació de l’exposició (+1,5), útil en el cas de contrallums, que també servia per activar el temporitzador alhora que feia de mini-peu per equilibrar la càmera (sobre una taula, per exemple) i un botó obturador electromecànic de gran sensibilitat que minimitzava les sacsejades en fer servir baixes velocitats.

Des de la seva aparició al 1979 l’Olympus XA va ser succeïda per diverses variants (XA1, XA2, XA3), però la majoria varen ser bàsicament simplificacions del disseny original (eliminant el telèmetre, automatitzant l’exposició, etc). Caldria destacar la XA4 (1985), dotada amb un 28mm f3,5 de gran qualitat i capaç d’enfocar a una distància mínima de 30cm.

El llegat de Maitani

Maitani va continuar a Olympus fins al 1996. La seva fil·losofia i els principis que guiaven el seu treball encara són presents a la marca, i es manifesten en productes recents com les rèflex E410, E420 i E450, que en cert sentit hereten idees de les OM històriques (llàstima de visor, però).

Per altra banda, sembla obvi que les recents càmeres del format micro-4/3 (EP-1, EP-2 i E-PL1) són una revisió digital de les genials Olympus Pen dissenyades per Maitani. Si més no, s’ajusten als principis i fonaments establerts pel brillant enginyer.

És evident que Yoshihisa Maitani, que va morir al juliol de 2009, va deixar un gran llegat a Olympus. I aquest llegat es manté i és mostra encara amb força en els productes actuals de la marca.

Bibliografia

• Web d’admiradors de Yoshihisa Maitani
• Història de les càmeres Olympus
• diaxa.com, sobre la Olympus XA
• Web de Hugo Rodríguez
• camerapedia.org
• Web collection-appareils.fr

Si noi, ja no val aquell consol fàcil de que les dimensions de les eines no són rellevants, que el que realment te valor és l’habilitat amb la que es fan servir. Ho hem anat dissimulant, intentant negar-ho com qui vol tapar el cercle brillant del Sol amb el polze, sense que això faci desaparèixer realment aquest cos astronòmic. Segueix, afortunadament, al mateix lloc, i el tornem a veure tan aviat com retirem el dit. És una veritat incontestable, com ho són unes quantes més.

Per exemple, tenim força clar que un sensor de format 4/3 és millor que el de qualsevol càmera digital compacta, especialment quant el soroll al incrementar el valor ISO i també en relació al rang tonal que és capaç de enregistrar. I encara millor ho és un sensor de format APS-C. I molt millor encara, un de tipus full-frame. Per no parlar de la superioritat evident dels sensors de mig format…

En termes de fotografia química, qui més qui menys te la idea que la qualitat d’un negatiu de 35mm no es pot comparar amb un de mig format (6×6, 6×7, 6×9 o similars) i encara menys amb un de gran format, diguem 9×12 o superior. És a dir, i penso que queda prou clar, quan més gran millor!

Això és el que devien pensar la gent de la J. A. Anderson Company de Chicago quan, l’any 1900, varen fabricar la càmera més gran de tots els temps: la Mammoth Camera. Un enginy mastodòntic que pesava 408Kg, xifra a la que calia afegir el pes del xassís que, carregat amb una immensa placa fotogràfica de 2,44×1,37m, arribava als 227Kg. Tot plegat, uns 635Kg. Ja us podeu imaginar que no venia amb una corretja de regal.

La Mammoth Camera disposava de dues òptiques: un gran angular de 1,6m i un normal de 3m. Estesa a la seva longitud de treball, la Mammoth excedia dels 6m. També cal dir que fotografiar aquesta càmera monumental era una feina d’equip: calia la col·laboració de 15 operaris per fer cada pressa.

Quina va ser la raó que va portar a la construcció de una baluerna fotogràfica com aquesta? Doncs potser és la part més curiosa de la història: va ser un encàrrec. Resulta que una companyia ferroviària, la Chicago & Alton Railway, havia construït un tren ràpid especial per cobrir el trajecte de Chicago a St. Louis. El director de la companyia, el Sr. Charlton, estava convençut que el seu tren era el més bonic i elegant del món sencer —i no faig broma— i va decidir que es mereixia una fotografia, la millor possible amb els mitjans de l’època, amb la locomotora, el vagó carbonera i sis vagons llargs tipus Pullman enganxats. I volien que aquesta fotografia perfecte fes no menys de 8 peus (2,44m) de llargada.

Amb les tècniques i equip de l’època, aquesta feina només es podia resoldre fotografiant el tren per seccions, unint-les posteriorment en el moment d’obtenir la copia final. El problema és que aquest sistema no permetia corregir les inevitables distorsions de la perspectiva ni dissimular les unions de les seccions. Quan el fotògraf encarregat de la singular feina, George R. Lawrence —del que ja havíem parlat anteriorment—, va explicar aquestes limitacions, el Sr. Charlton ho va trobar inacceptable. Llavors, Lawrence —que com ja sabeu també era un enginyós inventor— va tenir una idea…

Algun temps després, en Lawrence es va tornar a reunir amb el Sr. Charlton i li va presentar el disseny de la que hauria de ser la càmera fotogràfica més gran de la Història. Entusiasmat, el director de la ferroviària va donar carta blanca per tirar endavant el projecte.

Dos mesos i mig després, la J. A. Anderson Company finalitzava la construcció de la Mammoth. L’aparell va costar una fortuna per l’època: 5.000$! Però el més important és que amb aquesta monumental càmera varen poder fer una fotografia digna del tren del Sr. Charlton. Tal com ell desitjava, la fotografia més gran del tren més bonic del món. Del magnífic negatiu, obtingut amb una exposició de 2,5 minuts, s’en varen fer tres copies de contacte que es varen exhibir a l’Exposition Universelle de Paris, on varen obtenir el “Gran Premi del Món de l’Excel·lència Fotogràfica”.

Si no us fa res llegir-ho en anglès, en aquest enllaç trobareu la historia de la Mammoth Camera amb tots els detalls.

Si el que us he explicat sobre aquesta càmera singular us ha despertat el cuquet de la fotografia de molt gran format, teniu al menys una possibilitat de fer un tast, encara que amb unes dimensions més moderades: l’empresa Mammoth Camera Company disposa de diverses càmeres de ultra-gran format, que es poden llogar o comprar, que fan servir plaques de 50x70cm.

Un dels models més interessants és, literalment, una càmera instantània de pel·lícula Polaroid amb la processadora incorporada i muntada sobre rodes per facilitar el seu transport i us.

Si aquestes càmeres us semblen cares (parlem de més de 6.000€), penseu el que val una càmera digital de mig format o similar. Ara, que també cal comptar que cada placa Polaroid de 20×24 són uns 150€ (200$). No hi ha dubte que el sistema és més aviat per fer fotografies ben reflexionades.

Si us voleu fer una idea de la qualitat dels resultats i els fotògrafs que s’han animat a fer servir aquest format generós, visiteu la web de 20×24 Studio. També podeu aprofitar un excursió a Nova York per llogar el magnífic estudi que tenen a Tribeca i fer uns retrats ben macos i lluïts. I sobre tot grans, que al final és del que es tracta.