Després d’un temps estival de vacances i activitat endormiscada, tornem a la càrrega amb aquesta mini secció. Com de costum, a continuació un petit recull de fotografies representatives del que s’ha estat veient darrerament al fòrum:

• Notícia genial i fotos a l’alçada de les circumstàncies. Autoretrats de la Tona en tot el seu esplendor en aquest fil de la categoria Retrat i Gent.
• La Suss ens apropa a la Riera de Gualba, en aquest fil de la categoria Paisatge.
• A la categoria Flora i Fauna, en jcpascual ens ha presentat la Hope.
• Sota el títol “Sympetrum“, en Sirius ens ha mostrat una altra de les criatures que viuen a la ja mítica Delfià, o la terra promesa dels aficionats al Macro.
• I finalment, a la categoria Altres,  en santacklaus ens mostra l’ambient que no fa falta descriure, d’Auswiczh.

A part de veure fotografies, darrerament també hem parlat d’això:

• Amb l’excusa del fil titulat “Una imatge HDR misteriosa” hem rumiat sobre el concepte de “realitat” en fotografia,  i d’alguna cosa més.
• En aquest fil, sempre estan de broma.

I recordeu, que a EF tenim força iniciatives en marxa, que potser us poden interessar:

• S’està coent una nova trobada, a la zona de Tarragona.
• La nostra exposició “El lloc on visc” va recorrent diverses contrades.
• Vegeu les galeries dels usuaris d’EF. És molt fàcil (i gratuït) tenir també la teva.

• Vam trobar un llistat de 50 recursos per millorar les nostres habilitats fotogràfiques.
• I un munt de tutorials i articles del Gimp.
• Vàrem veure també una utilitat per calcular l’hora daurada en funció del lloc on siguem i l’època de l’any.
• Vam conèixer l’obra de Raimundo Moragues, que barreja de fotografia i pintura a l’oli.
• I també les fotografies de Gilbert Garcin, que va començar a fer quan es va jubiliar.
• I ara fa un any l’agència Gamma desapareixia.

Donar difusió a la venda d’obra fotogràfica i més per part de l’autor es voler apropar-nos a la realitat fotogràfica, un fet que no es propicia gaire des dels fòrums de fotografia.  En el cas de l’obra de’n Manolo es un plaer per nosaltres fer-nos-en ressò.

Va començar en el món de la fotografia l’any 1975, trenta-cinc anys més tard ho celebra amb aquesta edició especial de quatre peces recents. Una bona ocasió per a qui vulgui tenir obra fotogràfica d’algú que és referència indiscutible en la fotografia o també pot ser un bon regal de cara a les properes festes. O  també una bona ocasió per començar a col·leccionar Art, per què no?

Edició limitada especial de quatre fotografies recents.

• Tintes pigmentàries sobre paper Canson Infinity Baryta de 310 g/m2 Mida A3 (29,7 x 42 cm).
• Tiratge limitat a setanta còpies signades i numerades de cada fotografia, més 7 (I a VII) P/A.
• Marges blancs al voltant de la imatge: aproximadament 5 cm per costat.
• Preu d’una fotografia, a triar d’entre les quatre objecte d’aquesta edició especial: 150 €.
• Preus per lots:
  • Dues fotografies: 140€ c/u.
  • Tres fotografies: 130€ c /u.
  • Quatre fotografies: 120€ c/u.
• La numeració s’assignarà en funció de l’ordre d’arribada dels encàrrecs.
• L’adquisició simultània de les quatre fotografies garanteix que totes tinguin el mateix número.
• El avantatjós preu per fotografia es deu a la discreta mida i a la magnitud del tiratge.
• El preu del joc de quatre fotografies és de 400€ si l’encàrrec es realitza abans del 15 de setembre de 2010.
• Les meitat dels beneficis es donarà a PALLASSOS SENSE FRONTERES [www.clowns.org].

www.manololaguillo.com
manolo@manololaguillo.com
+34 669 43 55 27

Haig de rectificar aquesta entrada, donat que els responsables de la marca Leica han desmentit que tinguin l’intenció d’abandonar la fabricació de les càmeres de pel·lícula. Em vaig basar en una noticia publicada a La Vanguardia que, pel que es veu, té com a origen una traducció errònia d’un text en japonès. Sembla ser que La Vanguardia la va espifiar i jo hi vaig anar al darrera. Quines coses, un error que al final és una bona noticia!

Vull agrair expressament a la Silvia Valls, que ens ha avisat de l’error a través del Facebook. Moltes gràcies, Silvia!

Abans o després, això havia de passar, era mort anunciada. Les exigències del món de l’empresa i els negocis no permeten gaires romanticismes, cal tirar endavant, mantenir-se ferm en un mercat de competidors ferotges, arraconar les glories passades i mirar cap a davant.

Suposo que, en essència, els caps pensants de Leica darrerament deuen haver fet aquesta mena de reflexions. La conclusió ha estat el seu anunci, gairebé demolidor: Leica abandona la fabricació en sèrie dels models de càmera de pel·lícula.

Aquesta decisió, que per alguns pot semblar anecdòtica i insubstancial, cal examinar-la en el context del que ha representat aquesta marca alemanya i els seus productes. No es tracta simplement del valor nostàlgic i d’autèntic fetitxe que han tingut sempre les càmeres Leica, especialment les telemètriques. El que resulta especialment significatiu és que es pot afirmar que si existeix el format de pel·lícula de 35mm, és gràcies a Leica. I és que Leica va crear la càmera de pas universal!

La primera càmera Leica, dissenyada per l’enginyer Oskar Barnack al 1913, va ser un concepte revolucionari. Partint de la pel·lícula de 35mm que es feia servir al cinema, Barnack va construir un primer prototip amb òptica fixa i un obturador de cortina. Va modificar lleugerament el format emprat al cinema, expandint les dimensions del fotograma a 24x36mm. Amb aquesta decisió, va definir el que seria el format estàndard de relació 2:3 que tots coneixem. En Barnack va acompanyar la seva invenció amb un lema que va sacsejar el món de la fotografia: Small negatives, large images.

Les càmeres Leica varen anar evolucionant i millorant, incorporant visor, telèmetre acoblat, òptiques canviables, així com altres sofisticacions mecàniques i, en les darreres etapes, electròniques. La gama de càmeres telemètriques de pel·lícula del segell vermell va culminar amb la M7, continuant la saga amb els models digitals actuals, M8 i M9. Paral·lelament, Leica també va produir les càmeres reflex de la sèrie R, línia que es va iniciar amb la Leicaflex al 1964.

Tots sabem dir el nom d’un fotògraf, com a mínim, íntimament lligat a les Leica clàssiques. De fet, si mirem d’imaginar a Henry Cartier-Bresson en acció, sense remei el visualitzem fent servir una Leica. Les seves fotografies són, sense cap dubte, una mostra evident i indiscutible de les possibilitats i l’excel·lència d’aquestes càmeres petites i discretes. Però, evidentment, no ha estat l’únic dels grans noms de la fotografia que varen fer de les Leica les seves eines més eficaces: Robert Capa, Sebastião Salgado, Elliot Erwitt, William Klein, Alberto Korda, Robert Frank, Xavier Miserachs, Centelles, Català-Roca, Joan Colom… Es podria fer una llista ben llarga! És ben cert que les Leica, carregades amb pel·lícula, han estat testimonis i notaris de la major part dels fets més decisius del sXX. El fotoperiodisme modern li deu gran part de la seva existència a la inspiració genial de Barnack!

El que resulta ben curiós és constatar com encara ara es fabriquen i desenvolupen noves emulsions, noves pel·lícules que, gràcies als avenços tecnològics actuals, tenen unes qualitats molt superiors a les clàssiques de uns anys enrere, mentre la majoria de marques han abandonat la fabricació de càmeres no digitals. Arribarà potser el moment que tindrem a l’abast pel·lícula fresca i vigent, però la farem servir amb una càmera vella, o inclús comprada de segona mà, per que ja no serà possible comprar-ne una de nova? Probablement així serà. De fet, ja és bastant així, amb comptades excepcions (les Zeiss Ikon ZM i SW, les Voigtlander Bessa III i les de la sèrie R, per exemple). Com també és molt possible que aquest anunci de Leica doni una bona empenta al preu de les seves càmeres en el mercat de articles usats.

Segons afirmen els seus responsables, i diria que no es podia esperar menys, Leica mantindrà la producció de recanvis i un servei de manteniment per les seves càmeres de pel·lícula. Però la sentència ja està dictada i no hi ha apel·lació possible.

Segurament les Leica continuaran sent el fetitxe, la fantasia, el somni de molts aficionats i enregistrant, en les mans idònies, imatges magnífiques, però ja no caldrà dur les butxaques plenes de rotlles de TRI-X o HP5 sinó algunes targetes de memòria i bateria de recanvi. Així doncs, adéu a les Leica de pel·lícula i moltes gràcies pels serveis prestats!

Ara que comencem un nou curs, que aviat començaran a voler-nos vendre col·leccions de coses inversemblants, ara que tothom es fa el bon propòsit d’aprendre anglès o de baixar panxa, potser estaria be començar fer-nos algun propòsit més a la nostra mida.

Prendre’s  aquests consells al peu de la lletra no estarà malament si ens hi volem dedicar, però sinó sempre podem relativitzar-ho, i així faran de més bon llegir aquestes directrius per a joves fotògrafs que hi han a la seva web i que va fer per a les moltes sol·licituds que rebia de gent demanant-li consell. Seria una traducció una mica lliure i aproximada d’aquest article.

• Sigues curiós. Ser curiós sobre la vida i les coses que t’envolten és una de les parts més essencials per ser un bon fotògraf.
• Treballa dur. Tota professió requereix un compromís seriós, esforç i treballar dur. Plantejat-ho, si no estàs disposat a això, serà millor que no comencis.
• Surt de casa. Ser un bon fotògraf no vol dir haver de sortir obligatòriament als llocs més exòtics, però el que realment és necessari, és voler sortir de la nostra zona de confort, explorar els seus marges i superar-los.
• Fortalesa i determinació. Hi haurà moltes vegades que, com en qualsevol altra professió, t’hagis d’enfrontar a un treball dur. Una vegada més, hauràs de plantejar-te si estàs disposat a afrontar aquests moments i treballar dur quan calgui.
• Com una carrera de fons. El procés d’aprenentatge és constant i no s’atura mai. Malgrat això, arriba un punt que es va fent de forma més automàtica. Si et fixes en el treball dels fotògrafs que admires, veuràs que han trobat un lloc determinat, o un tema, i hi han aprofundit.
• Progressa, reinventat, creix. Necessites mantenir el teu cor i la teva ment oberta. La vida flueix per davant dels teus ulls, hauràs d’estar preparat per saber respondre, deixar-te tocar per les coses realment extraordinàries i permetre que aquestes et canviïn.
• No esperis a que soni el telèfon. Independentment de l’èxit que tinguis, és molt important que inverteixis el teu temps a fotografiar allò que t’interessa. Cal que comprenguis aquelles coses que realment tenen significat per a tu i no el que altres pensin que has de fotografiar. No esperis que els altres et donin una oportunitat, força la situació, dóna el primer pas. Insisteix. No esperis a que soni el telèfon, aixeca l’auricular i truca.

Algun m’ha fet recordar el manifest incomplet del Bruce Mau, que sempre val la pena rellegir, o potser millor, imprimir-ho i tenir-ho ben a prop.

Estem de lloguer però som uns inquilins indesitjables, bruts, irresponsables i sorollosos. No cuidem el lloc on vivim, l’enlletgim, actuem com si fos nostre i no el volguéssim, com si no l’haguéssim de compartir ni tan sols amb els altres de la nostra mateixa espècie, com si hagués de durar per sempre a pesar del nostre afany per malmetre’l i deixar-lo cada cop en pitjors condicions pels que vinguin desprès. És ben cert que, en molts sentits, som com una perillosa malaltia infecciosa. El càncer del nostre planeta!

Però de tant en tant, la Natura que creiem doblegada als nostres peus s’ens revela i ens posa al lloc que ens correspon. Només cal una bona tempesta, un terratrèmol, una riuada, unes pluges més intenses del que és habitual, qualsevol fenomen meteorològic o geològic de certa intensitat, per que la fantasia de omnipotència i domini que ens hem construït es desplomi com un castell de cartes i ens trobem nuus i desvalguts davant de poders que ens superen.

Amb un esclat d’ira incontenible, de sobte les forces del nostre món fan prou evident les febles criatures que som, que les nostres magnífiques creacions són ben efímeres, sobre tot si deixem de contemplar-les sota la nostra ridículament breu escala temporal.

The Big Picture ens ofereix una mostra en imatges de la cara més ferotge del nostre món, de la seva potència i la nostra fragilitat. També hi dediquen una galeria als efectes devastadors de l’huracà Katrina, que fa cinc anys va castigar sense pietat el sud i centre dels EEUU, provocant enormes danys a Florida, Bahamas, Louisiana i Mississippi. Recordem l’assolament que va causar a New Orleans! Són exemples de la fúria dels elements i dels seus efectes: huracans, tornados, calamarsades, tempestes, llamps… Veient el seu poder destructiu, és fa ben evident que som ben poca cosa, per molt que ens vulguem creure.

En Joel Sternfeld l’he deixat pel final, perquè penso que mereix un capítol apart. Sternfel és un fotògraf americà que va començar a fer fotografies l’any 1970, en color, amb una càmera de 8×10 polsades.Va començar fotografiant suburbis de ciutats americanes, en el límit entre la ciutat i la natura, també va fer retrats, però sobretot paisatge, sempre emmarcat dins d’algun projecte singular.

Una de les més conegudes fotografies de Sternfeld, que podeu veure a l’esquerra, es titula “McLean, Virginia, December, 1978“. Hi veiem una parada de carbasses, al fons una casa cremant, un camió de bombers intentant extingir el foc i un bomber sembla que està triant tranquil·lament una carbassa. Si us fixeu també, el color del foc i de les carbasses es el mateix.

Fent referència a aquesta fotografia, el fotògraf i teòric Eduardo Momeñe diu en el seu llibre: Si comprenem aquesta fotografia, si sabem mirar-la, estarem ja parlant seriosament de fotografia.

Les fotografies de Sternfeld ens conviden a fixar-nos sempre en els petits detalls. Hi ha molt més del que sembla a primera vista, sempre hi ha algun element sorpresa, un petit enigma a resoldre … El valor està en aquests petits detalls, en poder entrar a la fotografia, dialogar amb la imatge i preguntar-nos el perquè. Ens fa veure que hi passen coses, no sabem però si ja han passat o han de passar encara, una mena de trencaclosques per acabar d’encaixar. Cal dir però que no fa mai cap muntatge, sempre fotografia el que troba, quelcom que sembla sorprenent veient algunes de les seves imatges.

En un altre treball seu, que també es va convertir en un llibre, On This Site: Landscape in Memoriam (1997), tracta sobre la violència a Amèrica. Son fotografies de llocs on han ocorregut fets tràgics, sempre amb un text que les acompanya i que explica el perquè de cada imatge. Com en aquesta fotografia de la dreta, aparentment només una parada d’autobús.

Podeu llegir un text de Teresa Lañarova per entendre aquesta fotografia, o escoltar una gravació d’un programa de ràdio, “La cámara lúcida”, de l’emissora del Círculo de Bellas Artes de Madrid, on també en parlen.

Un dels seus darrers projectes es diu “Walking in the high line”, sobre una línia elevada de tren que es va crear a Manhattan als anys 30 i que mai va arribar a funcionar. A petició d’una associació que reivindiquen aquesta estructura l’ha documentat en tota una serie d’imatges sorprenents i de gran bellesa. En el vídeo podem veure’l caminant amb la seva gran càmera, per sobre d’aquesta línia.

Òbviament hi ha moltíssimes més coses a dir de Sternfeld, igual que de tots els anteriors, però només es tractava d’encuriosir, de motivar i de que vosaltres completéssiu la feina. M’ha semblat que calia parlar d’aquests fotògrafs que, pel que sigui, figuren molt menys en el món diguem-ne virtual i en canvi son dels més destacats a nivell d’exposicions i galeries d’art.

Espero que tots plegats us hagin agradat o com a mínim us hagin motivat a buscar-ne més informació, sobre ells mateixos o potser sobre d’altres. Si ha estat així, podem dir que la feina no estat feta en va.

• Vam fer un recull de 18 perfils de Twitter sobre fotografia.
• A finals d’agost començava el VISA pour l’image 2009.
• Vam trobar la manera de navegar per Flickr com si fos el Lightroom.
• Amb “Manual del revelado del RAW” vam ampliar la nostra Biblioteca Bàsica.
• I vam conèixer el fotògraf i escriptor Bill Jay.

Un passeig que us recomanem per un dels fenòmens etnològics més ple de contrastos i de debats. Ho podeu veure en aquest enllaç.

James Allen es un antiquari d’Atlanta que per la seva feina, va anar recopilant durant 25 anys fotografies de linxaments ocorreguts a Nord Amèrica. A l’any 2005, amb 100 d’aquestes fotografies en va fer un llibre que es diu Without Sanctuary: Lynching Photography in America . Us recomano que feu una ullada a la seva web on també es poden contemplar, és molt complerta i a més de les fotografies també hi trobareu un vídeo amb la pròpia veu de l’Allen i fins i tot un fòrum.

La majoria d’aquests linxaments varen ser d’homes negres, en els estats del sud i de finals del s. XIX a començaments del s. XX. Segons aquest text, els linxaments documentats sumen 4.743 i era tal el rebombori que s’organitzava que les escoles i els negocis tancaven, els diaris anunciaven la ubicació del linxament i hi havia trens especials per anar-hi d’excursió, tot plegat per assegurar la plenitud del aforament. Moltes d’aquestes fotografies es varen convertir en postals fotogràfiques i eren venudes com a record del lloc on s’havien fet.

Tot i que les imatges son de fa tan de temps i ja estem prou endurits amb el que veiem a les pel·lícules i telenotícies, no deixa de ser colpidor, però el que potser sobta més es la cara i el posat que tenen alguns davant la càmera, com caçadors orgullosos davant el seu trofeu.

El ser humano es extraordinario, diuen alguns. No ho dubto, algun n’hi deu haver, segur que ho han posat en singular per alguna cosa, i per això em guardo l’article, per si algun dia he d’argumentar en contra d’allò de que les tradicions s’han de perpetuar o el prohibido prohibir …

Urbano Erbiste segurament s’acostaria més a aquesta segona expressió. Fotògraf del Jornal do Brasil, s’ha dedicat a mostrar la cara més desconeguda de la seva ciutat, Rio, segurament gràcies a l’avantatge que li dóna el fet de ser-ne oriünd, i de saber-se moure amb comoditat per una ciutat plena de contrastos i paradoxes, però també de llum, color i vida.

Erbiste ens mostra un Rio de samba i ball, però també de favelas. Un Rio de sol i platja, però també de violència. Un Rio que no ha de per què ser el mateix Rio de tothom, però que en tot cas és el Rio d’Urbano Erbiste.

Si voleu veure’n imatges, aquí en trobareu una selecció, aquí veureu el seu bloc, aquí el seu Flickr (amb poc èxit, però), i aquí un vídeo amb imatges seves.

L’autocrom, del que ja hem parlat en diverses ocasions anteriorment, va ser una de les tècniques que més èxit va assolir, quant a la qualitat dels resultats. Aquesta tècnica no era senzilla ni assequible quant a la fabricació dels materials, però els resultats eren d’una qualitat notable i això va garantir el seu èxit. De fet, encara ara resulten sorprenents i admirables moltes de les fotografies fetes per aquest procediment. A pesar dels seus inconvenients i limitacions, com la necessitat de temps d’exposició molt llarg, l’autocrom va constituir un gran avenç per la tècnica fotogràfica i es va fer servir per documentar extensivament fets tan rellevants com la I Guerra Mundial.

Feta aquesta introducció, vull cridar la vostra atenció sobre un de les figures claus de la història de la fotografia, especialment notable per les seves fotografies amb la tècnica de l’autocrom. Es tracta de Sergei Mikhailovich Prokudin-Gorskii, del que també ens va parlar en jordipm fa algun temps. En aquesta ocasió, no vull pas redundar en les explicacions d’en Jordi ni en les informacions que podeu trobar a EF i altres webs sobre l’autocrom en general i en Prokudin en particular. El que vull és comentar-vos que la gent del boston.com, en la seva secció dedicada a la fotografia The Big Picture, ens ofereix l’oportunitat de gaudir d’una magnifica sel·lecció d’autocroms realitzats per Prokudin.

Us transmeto doncs la invitació, de part de The Big Picture, per viatjar en el temps i per fer un cop d’ull al que era Russia en el temps del Tsar Nicolau II, a principis del segle XX. Aprofitant que potser a la nit refresca una mica, si us és possible i us abelleix us podríeu servir un vodka ben glaçat per ambientar una mica el viatge. Si ho feu així, doncs Na zdorovje!

En qualsevol cas, encara que tampoc pretenc fer un al·legat pro-feminista —els “ísmes” en general em produeixen urticària—, vull trencar una mica aquesta dinàmica convidant-vos a conèixer l’obra d’una fotògrafa actual. No es tracta d’un simple acte de discriminació positiva o super-compensació. És que la feina d’aquesta artista multi-disciplinar, la Nienke Klunder, m’ha impressionat. Parlant concretament de la seva vessant fotogràfica, m’ha semblat diferent, atrevida, transgressora, fresca, divertida i un quants adjectius per l’estil que ara mateix no em venen a l’esment.

Les sèries d’aquesta fotògrafa no són entreteniments trivials: són reflexions despietades, crítiques càustiques dels mecanismes, estereotips, prejudicis i automatismes de la nostra societat; en la que primen valors d’aparença física, estatus socioeconòmic, superficialitat, possessions materials i consumisme. Però sempre alleugerides amb cert punt d’humor. Això sí, salpebrat amb una bona dosi d’amarga ironia.

Un dels trets més singulars de les fotografies de Nienke Klunder és la model: és sempre la mateixa, increïblement versàtil i camaleònica, capaç de transmutar l’aspecte i representar mil i un personatges. I a més, amb un nivell de complicitat i intimitat amb la fotògraf més enllà del que fora normal. És lògic, si considerem que model i fotògrafa són la mateixa persona!

Probablement tots estarem d’acord que la fotografia pot adoptar les més diverses formes i no cal invalidar cap d’elles en relació a les altres, ja que cada manifestació té una raó de ser i compleix una funció. Acceptat això, la veritat és que cada cop em ve més de gust veure fotos de gent que té coses a explicar i que no es limita a construir imatges d’estètica eficaç i ajustats al gust de la majoria. I em penso que Nienke Klunder, amb les seves fotos, diu coses que val la pena escoltar.

Però en aquest cas podríem dir que s’hi aprecia més implicació, que la seva obra no es distant ni asèptica com en el cas d’altres autors citats.

La seva tècnica es impecable, llum, color, composicions… tant que potser podríem dir que aquí radica el mèrit, que hi puguem veure bellesa en els motius triats.

Burtinsky vindria a ser l’antítesi dels grans paisatgistes de mitjans del segle XX, els de la línia del col·lectiu f/64, que buscaven sobretot el paisatge idealitzat.

Va néixer el 1955 a Canadà, d’ascendència ucraïnesa i es dedicava a la fotografia de paisatge fins que el 1981, gràcies a un encàrrec va desplaçar-se per equivocació fins a unes mines de carbó, des d’aquest fet fortuit, en les seves fotografies hi veiem paisatges profundament modificats. La creu de tot el nostre progrés, el preu que hem de pagar per mantenir la societat del benestar.

Està fent alhora projectes sobre mines, canteres, vessaments, línies ferroviaries i potser el més extens, un que s’anomena Oil, del que s’en a fet un llibre i que reflexa el problema del petroli, des de la seva extracció al seu consum desmesurat. A les seves fotos, sovint l’escala humana sembla ben petita, com en el cas de les fetes a la mastodòntica Xina i la transformació que ha sofert aquest país en el seu afany de convertir-se en la fàbrica del món.

Aquest darrer treball a Xina va convertir-se en un documental dirigit per Jennifer Baichwal sobre Burtinsky i la seva obra titulat Manufactured Landscapes, que va guanyar el Festival de Toronto, els premis Genie i va ser nominada al gran premi del jurat de Sundance. El que veieu a continuació és el trailer oficial de la pel·lícula.

Burtinsky però no vol fer activisme mediambiental amb les seves imatges. Ell mateix diu: tinc la meva opinió, per suposat, però no deixo que es converteixi en el centre de les fotografies. No vull crear punts de vista polititzats, sinó oferir un plantejament mes meditatiu i que sigui el públic el que veient les imatges en tregui les seves conclusions… Estudio amb molt de deteniment la construcció de la imatge. Sempre treballo en gran format i puc tornar cinc o sis vegades al mateix lloc per buscar la llum adequada.

Es podria escriure molt al voltant de l’obra de Burtinsky, però estic segur que el millor es que s’us hagi obert la curiositat i investigueu pel vostre compte. A internet trobareu infinitat de material.

En aquest vídeo d’una de les conferencies TED, apareix el propi autor parlant de la seva obra. També hi podeu veure molts dels projectes seus que no hem mencionat però que son igualment interessants.

• El 21 d’agost de 2009 va ser la inauguració de l’exposició Col·lectiva EF.
• I el 19 d’agost, però de 1839, es va anunciar l’invent de la fotografia, per això es celebra el dia Mundial de la Fotografia.
• Us vam ensenyar el bloc de fotoperiodisme de l’Eduardo Parra, un dels que té més seguidors.
• Vam descobrir l’obra de Dina Goldstein: fotografia comercial ben carregada de creativitat.
• I Fuji anunciava una càmera per a fer fotos en 3D.

Potser les darreres barbes conscientment simbòliques del món occidental varen ser les de Fidel Castro i els seus guerrillers, que es varen comprometre a no afaitar-se fins derrocar Fulgencio Batista. Però aquelles, i moltes posteriorment inspirades en elles, eren pilositats de caire més aviat contestatari, transgressor. Res més oposat i lluny de l’expressió d’estatus social i elegància que molts aristòcrates europeus atorgaven a les seves barbes i bigotis, per molt que ara ens puguin semblar estrafolàries excentricitats.

Curiosament, encara ara hi ha alguna gent que manté aquests valors estètics que eren força més comuns al s.XVIII i es dediquen a cultivar —penso que podem dir-ho així— uns esplendorosos mostatxos i unes barbes voluptuoses, sovint modelant formes de lo més extravagant. El més interessant de tot plegat, és que els podem contemplar a plaer, gràcies a la feina d’un magnífic retratista: Dave Mead. Aquest fotògraf s’ha dedicat a retratar tota una sèrie de personatges dedicats amb passió al cuidat dels pels de la cara.

Per posar la guinda a aquesta mostra de excentricitat capil·lar, us diré que per fer aquests retrats, Dave Mead va viatgar a Anchorage (Alaska), on es celebrava el 2009 World Beard and Mustache Championship. Aquestes singulars fotografies es varen exhibir recentment una exposició a Nova York encertadament titolada Magnificient Especimens.

No us ho perdeu! El més interessant de tot plegat és que, a més de lo divertit i xocant de l’aspecte d’aquests singulars personatges, gaudireu d’una col·lecció de retrats de qualitat. De debò que val la pena fer un cop d’ull a aquests magnífics espècimens!

Vist a haciendofoco.com

Com ja he manifestat més d’un cop, la fotografia nipona també és una cosa que m’atreu particularment. Potser estic ben equivocat, però trobo que tenen una manera diferent de mirar —aquí caldria evitar les bromes fàcils quant a la morfologia dels ulls orientals-, un estil propi, cert aire singular i únic, possiblement conseqüència directa de l’amalgama entre la seva tradició artística i les influències del món occidental.

Ara bé, tot aquest prescindible circumloqui no és més que una distracció dialèctica. Anant al gra i deixant-me de preàmbuls, el que vull és recomanar-vos la visita a les galeries d’un fotògraf japonès: Shinya Arimoto. Es tracta d’un fotògraf força jove: va néixer a Osaka al 1971 i es va graduar a la Osaka School of Visual Arts al 1994. Des de llavors, la seva activitat ha estat considerable, gairebé frenètica, materialitzada en gran quantitat d’exposicions —tant en solitari com col·lectives— i en tres llibres publicats.

Per acabar-ho d’arrodonir, el senyor Arimoto practica una mena de fotografia per la que tinc especial interès. Bàsicament, treballa a peu de carrer, capturant retrats dels personatges que hi troba. Els seus subjectes són variats: des de dones atractives fins a captaires i rodamons. En qualsevol dels casos, els retrats d’Arimoto fan pales un respecte absolut pel retratat, un connexió directa entre el fotògraf i el fotografiat que resulta en imatges plenes d’humanitat i paraules no dites però presents, sense renunciar a una considerable càrrega documental. I encara que no tingui una especial significació quant a la qualitat de l’obra d’aquest fotògraf, em ve de gust comentar que la seva càmera habitual és una vella Rolleiflex de 6×6, com delata el format quadrat de la majoria de les seves fotografies. I és que la pel·lícula encara és molt viva al Japó, particularment entre els joves fotògrafs. Quines coses!

Després de fer un reposat examen de les galeries d’aquest fotògraf, no soc capaç de triar una de favorita. Una darrera l’altre m’han semblat extraordinàries mostres del que pot donar de sí el retrat directe, cos a cos, en el entorn vital del propi retratat en comptes d’aïllat i descontextualitzat en un estudi. Totes i cada una de les fotografies que he vist són autèntiques exhibicions de passió i empatia. Shinya Arimoto no es posa al lloc del retratat per tal d’entendre’l millor: es fica sota la seva pell i ens el mostra des de ben endins.

Estic segur que gaudireu de la visita. Amb una mica de sort, com m’ha passat a mi, inclús repetireu alguna sèrie, amb la sensació de que, per molta estona que us mireu les fotos, encara hi ha alguna cosa que no heu acabat de copsar. Un matis, un detall, una subtilesa esquiva. Ja hem direu, espero, el que us ha semblat. Itadakemasu!

Quines són les tendències actuals? Que en pensen els autors més rellevants? Quines són les seves motivacions, inquietuds i fonts d’inspiració? Aquest llibre, que es titula Creadores de imágenes. Fotógrafos contemporaneos, mira de respondre a algunes d’aquestes preguntes. O més aviat, intenta oferir-nos els indicis i les pistes per tal que nosaltres mateixos construïm aquestes respostes. Es tracta d’una sel·lecció amplia de fotògrafs actuals que tenen especial significació i influencia en l’evolució i els camins que s’obren en la fotografia d’avui dia, especialment quant a mitjà d’expressió artística.

L’autora del llibre, Anne-Celine Jaeger, és periodista i crítica artística, col·laboradora habitual de publicacions de prestigi com Wallpaper*, London Times, The Guardian, Süddeutsche Zeitung i Art Investor. Anne-Celine ens presenta una magnífica sel·lecció de fotografies de cada autor que acompanyen i recolzen visualment les entrevistes que manté amb cada un d’ells. Aquestes converses, que giren al voltant de la visió personal de cada autor, les seves motivacions, interessos, hàbits de treball, ens revelen alguns dels aspectes més íntims i personals de la relació d’aquests creadors amb la seva activitat i passió.

Així doncs, aquesta obra ens permet escoltar la veu i opinió de fotògrafs tan singulars com: Thomas Demand, Mario Sorrenti, William Eggleston, Ellen Von Unwerth, Boris Mijaloiv, Tina Barney, Stephen Shore, Anton Corbijin, Mary Ellen Mark, Rineke Dijkstra, Martin Parr, Rankin, Eugene Richards, Charles Fréger, Sebastião Salgado, Namoi Harris, David Lachapelle, Alec Soth, David Sims i Neil Stewart. Aquests artistes es presenten organitzats en seccions, depenent de l’especialitat o tendències de cadascun: art, documental, moda i publicitat, retrat, nova generació.

A més d’aquestes converses amb fotògrafs, el llibre està arrodonit amb una sèrie d’entrevistes amb editors fotogràfics, galeristes i directors de museus, agències i editorials d’art que ens revelen les claus de la seva feina i donen la seva visió.

Personalment, crec que és un volum que ben mereix un lloc a la vostra biblioteca. És un llibre excel·lent, de lectura molt amena i fàcilment dosificable pel seu format de recull d’entrevistes, no excessivament car, molt ben editat, informatiu i inspirador a parts iguals. En resum, us el recomano plenament.

Creadores de imágenes. Fotógrafos contemporáneos
Anne-Celine Jaeger
Editorial Océano
Encuadernat en rústica, 272 pàgines
ISBN: 978-84-494-3568-3
Preu: 30€