És divendres, dia en què fem un petit tast de les imatges que estem comentant darrerament al fòrum.

• En aquest fil de la categoria Bèsties, casos i coses, en Porre ens presenta due gattini molto belli.
• En PBiC ens mostra l’església d’Erill la Vall al fòrum Llocs, indrets i racons.
• En JordiMT s’estrena a Llocs, indrets i racons amb una imatge de l’Escaldarium.
• En Bicimann s’està endinsant en la fase taronja tal com ens explica a Llocs, indrets i racons.
• I a Gent, persones i personatges en rafelvng ha publicat una sèrie de fotografies de Darjeeling.

També hem anat parlant de:

• La sortida que farem aquest cap de setmana a la Sagrada Família (amb la vènia de l’onada de fred).
• Dels paisatges de la Patagònia.

I recordeu, que a EF tenim força iniciatives en marxa, que potser us poden interessar:

• El nou Calendari d’activitats.
• El Tema Setmanal.
• L’Operació RAW
• Heu vist les Galeries dels usuaris d’EF? És fàcil crear la teva.
• El Fotomapa EF, una iniciativa per a geoposicionar les vostres fotos de viatges. per Catalunya.

• Començaven els preparatius per la photocalçotadawalkaniversari d’EF. Recordeu que aquest any hi tornem!
• Tota la neu que manca aquí la tenen al Japó (un dels països on més neva, per cert) i una mostra en són les fotografies del precoç Yu Kunasagi.
• Vam comentar que l’autor del conegut Big Picture passava a fer-se càrrec d’un altre fotobloc: In Focus.
• Vàrem topar amb una curiosa galeria de fotografies del Líder estimat (molt, a jutjar pels plors dels seus ciutadans després de morir) de Corea del Nord: Kim Jong-Il mirant coses.
• I vam recordar Joan Masó i els seus autocroms de Girona.

Per parlar d’un clàssic, hauria de començar a remenar llibres, webs i viquipèdies, però el fred siberià que s’acosta em deu haver glaçat les ganes de fer-ho.

D’altra banda, els tutorials no són el meu fort. Sóc massa poc meticulós a l’hora de fer una cosa com per poder aconsellar després a ningú com s’ha de fer.

Mira, acabo de sentir una frase a la televisió: a vegades tinc ganes d’engegar-ho tot a fer punyetes. De tant en tant, com ara, treballo amb la tele o la ràdio engegada i, esclar, sento coses com aquesta. No pateixis però, estimat lector, que en aquesta ocasió no comparteixo en absolut aquest pensament. Bé, una mica sí, la veritat. Però, deixem-nos de politica, i tornem a la fotografia.

Sabíeu que Cartier-Bresson solia dir que no en sabia res de fotografia? O que Man Ray afirmava que la fotografia li proporcionava un mitjà per expressar-se molt més simple i ràpid que la pintura? I encara una altra, de Robert Doisneau: Al final, no hi ha res més subjectiu que la lent, no ensenyem el món com és. Veus? al final encara he hagut de recórrer als llibres per sortir-me’n.

Però, quina relació tenen aquestes tres frases? He de reconèixer que les he triat una mica a la babalà, només per veure si de tot plegat en podria treure’n alguna idea que em permetés tirar endavant l’article. Som-hi doncs!.

D’entrada voldria recordar que tant C-B com Man Ray van estar sempre molt vinculats a les arts plàstiques tradicionals, com el dibuix i la pintura. El primer va deixar de fer fotos per dedicar-se a dibuixar i el segon fou una figura destacada del moviment surrealista, on la pintura és potser la vessant més coneguda.

Saber que Cartier-Bresson afirmava que no en sabia gens de fotografia, no sabeu el pes que em treu de sobre. I les ales que em dóna! De fet, jo tampoc en sé gaire, la veritat, de fotografia. Ho reconec: m’avorreix parlar d’objectius i de càmeres, de diafragmes, flaixos i tres-peus. Qui ho sap, però potser el poc que en sé és el que no em deixa fer fotos semblants a les de C-B!.

També coincideixo amb Man Ray. La fotografia —i més la digital— permet crear imatges amb molta més facilitat i rapidesa que amb la pintura. I afegiria: d’una manera més neta i econòmica (sobretot si t’han regalat l’equip fotogràfic!).

D’altra banda, la frase de Doisneau em sembla definitiva i poc discutible. Ja ho hem comentat, crec recordar, alguna altra vegada.

O sigui: tenim que no entenc de fotografia, que la faig servir perquè és més fàcil que la pintura i que la fotografia no ens mostra el món tal com és. Què hi faig doncs col·laborant en aquest espai? Deu ser que la fotografia m’agrada per que em permet ensenyar el món tal com jo el veig, o tal com el voldria veure. Igual que ho faria un pintor. O potser perquè amb la fotografia he conegut a gent que sí que hi entén de fotografia. I que també em mostren el món tal com ells el veuen, o com els agradaria que fos. Tal com ho feia Cartier-Bresson.

Per cert, ja us heu baixat el llibre La Patagonia desconocida?

Més encara, sabies que amb la càmera de plaques podem fer fotografies que amb la nostra fantàstica reflex seriem absolutament incapaços de fer?

Saps que la seva mecànica és tant i tant senzilla que entendràs de manera pràctica i empírica molts del conceptes que ara reconeixes com a quelcom abstracte? I a la vegada saps que podem anar aprofundint i trobar-la tant i tant sofisticada que farem amb ella coses a primera vista inversemblants? Saps que a la teva rèflex el pla d’enfoc es sempre paral·lel al del sensor i en aquestes el podem moure, tombar, girar… al nostre gust? Has vist mai corregir perspectives en directe, des de la pròpia càmera?

Sabies que la tècnica del Tilt & Shift que ara està de moda, és una de les funcionalitats de la càmera de gran format? Saps que podries fer una foto davant d’un mirall i no sortir ni tu ni la càmera, com si fos un truc de màgia, i sense Photoshop? Et sona el principi de Scheimpflug?

Coneixes algun dels molts fotògrafs actuals que l’utilitzen habitualment? Burtinsky, Meyerowitz, Joel Sternfeld, Richard Misrach, Toshio Shibata, Jesús Alonso, Gabrielle Basilico…

Tot això i molt més, ho podràs saber, veure i comprovar el dissabte 18 de febrer de 2012, quan farem la 2ª Trobada Temàtica sobre les Càmeres de Plaques. Ara fa un any vàrem fer la primera però alguns es va quedar amb ganes de més o no va poder venir i que ens ho han tornat a demanar. Per tant, tornarem a obrir les portes de meravellós mon de les càmeres de gran format.

En veurem de diferents mides i tipus, de diferents èpoques, les tocarem, remenarem, farem fotos amb una Sinar de 20×25, amb una càmera antiga també d’aquest format i amb varies de 9×12. L’any passat varem fer fotos amb pel·licula Polaroid, però aquest cop hem trobat paper positiu directe de 8×10´´ i per tant, farem copies de 20×25 en blanc i negre que després revelarem al laboratori. Finalment us podreu endur les còpies que feu durant el dia.

Explicarem tot el procés d’obtenció de fotografies amb càmeres de gran format. Al matí tindrem una part teòrica on s’explicarà la tècnica i el procés. Seguidament una part pràctica on fotografiarem diferents motius: un edifici, un retrat, un bodegó… I tot el que puguem i se’ns acudeixi!

En principi les càmeres de gran format provoquen molt de respecte  i seu funcionament ens pot semblar complexe. En realitat la seva estructura és tan senzilla que resulta idònia per entendre tots els conceptes tècnics que ens puguem plantejar.

La seva versatilitat ens ajudarà a entendre i estimar encara més el món de la fotografia. Aquesta jornada pot ser molt aclaridora tant per als que utilitzin aquests tipus de càmeres com per qui només utilitzi les càmeres digitals.

Tant en la primera trobada com en aquesta, qui ens farà de guia per l’increïble mon del gran format, serà en Joan Porredon. Ell mateix s’encarregarà de la part més teòrica. Per la part pràctica comptarem també amb Pitu Estol i Pep Mínguez, que ens guiaran i aclariran els dubtes que vagin sorgint en les sessions pràctiques al llarg de la jornada.

La trobada tindrà lloc el dissabte 18 de febrer de 10:00h a 14:00h i de 16:00h a 19:00h, amb un petit descans a la primera part. L’exposició teòrica, la pràctica del bodegó i el revelat del paper ho farem a la masia de Can Rafart i aprofitarem l’entorn del Parc de Can Rafart per fer les fotos exteriors. El tema del dinar encara no està del tot solucionat, però us en informarem aviat.

El preu d’aquesta trobada és de 50€ o de 25€ per als que tinguin el carnet d’Amic d’EF. És una bona ocasió per a demanar-lo, doncs en aquesta activitat ja us estalvieu 25€. Si participeu en alguna activitat més durant l’any ja l’amortitzeu o fins i tot hi sortiu guanyant. Ara es temps de cuidar la butxaca!

Podeu reservar la vostra plaça fent l’ingrés en el compte 0081 0379 88 0001142220 del Banc Sabadell Atlántico (indicant el nom i telèfon o email de contacte) i enviar-nos un correu amb el nom de l’interessat i la referència Gran Format.

Finalment una noticia d’última hora: el proper mes d’abril comptarem per segon cop amb un gran fotògraf i teòric de la fotografia, l’Eduardo Momeñe. El taller de l’any passat ha estat, en opinió de molts, un dels millors que hem fet. Enguany repetim ponent però no tema. Tots els detalls els donarem en una propera noticia, però si voleu assegurar-vos la plaça escriviu-nos un correu a tallers.ef@gmail.com.

Per aquest taller podeu fer la vostra reserva prèvia i us avisarem quan sapiguem els detalls, preu, etc.

Com us dèiem, aquest any no volem deixar de fer res del que feiem per la crisi i portem més marxa que mai. Per això estem preparant molts més tallers a fer durant tot l’any: un taller de tècniques antigues del s.XIX i un altre de col.lodió humit, un taller de nu amb una fantàstica model de pell ben morena, un de macro de primavera amb l’Àlex Alonso, un de natura amb l’Oriol Alamany i alguna sorpresa més…

Esteu ben atents

Abans o després, quan es parla de “manipulació de la realitat”, sempre apareix el tema de l’ús, en el sentit del “com” i del “quant”, de les eines de retoc digital. Essencialment parlem de Photoshop, però vaja, l’eina és circumstancial; n’hi ha d’altres però succeeix que aquesta és la que domina el mercat. Val a dir que aquest sol ser un debat irremeiablement balder, que en la majoria dels casos no porta més enllà de la polarització radical de les postures dels participants.

Cal admetre que Adobe Photoshop (o els seus cosins) i la resta de recursos tècnics que ens ofereix la informàtica aplicada al tractament de la imatge, fan extremadament fàcil resoldre tasques que abans demanaven grans dosis d’habilitat, paciència i domini de l’ofici. Això no és necessàriament dolent, com tampoc ho és disposar d’un cotxe o moto que ens permet desplaçar-nos còmoda i ràpidament (en teoria al menys). Molt diferent és fer-ho servir sempre i per tot, quan inclús quan podríem perfectament anar caminant.

Aquestes facilitats tecnològiques sovint modifiquen els nostres hàbits i ens pot portar a reconsiderar el valor de l’esforç, la necessitat d’aplicar-lo i on resulta convenient o innecessari fer-ho. Parlo de l’execució matussera o precipitada de la presa i el “ja ho arreglaré després” en comptes de procurar fer les coses ben fetes des de bon començament per tal de comptar amb la millor “matèria primera” possible. D’alguna manera, la tecnologia ens dota d’eines tan eficients i fàcils d’utilitzar que ràpidament ens oblidem de com es fan les coses “manualment”.

De fet, ja des del mateix moment de la presa, actualment no cal que fem gaire cosa: les càmeres actuals resolen la major part del problema elles soletes, de manera que nosaltres no hem de fer gaire cosa més que apuntar i disparar. Cal que cada nou aficionat aprengui els conceptes subjacents en el funcionament del sistema de mesura de la llum de la seva càmera? Cal que sàpiga que significa realment “sensibilitat”, “diafragma” o “velocitat d’obturació”? Vull dir, més enllà dels seus efectes, com ara “valors més alts de diafragma, més coses enfocades”. Continua sent necessari entendre les relacions entre aquests tres valors, espècie de Santísima Trinitat fotogràfica, quan totes les càmeres disposen d’un mode completament automàtic que resol la majoria de escenes sense problemes? Hi ha cap necessitat de fer cursets “d’iniciació a la fotografia” o s’haurien de convertir en sessions de lectura assistida del manual de la càmera?

A ningú se l’escapa que tot plegat no s’aturarà aquí. És segur que ben aviat disposarem de càmeres  i objectius amb la tecnologia Lytro aplicada. De fet, ja es poden encarregar. Parlo d’aquest nou sistema que permet enfocar (o re-enfocar) qualsevol punt de l’escena a posteriori (si us voleu fer una idea del seu funcionament, en aquesta galeria podeu jugar a re-enfocar les fotos). Això ens permetrà despreocupar-nos d’on hem de situar el focus i quina profunditat de camp volem aplicar a l’escena en el moment just de la presa. És a dir, més enllà dels actuals sistemes d’enfocament automàtic, és que senzillament ja no caldrà enfocar sobre cap punt en particular, per dir-ho així, ja que el podrem triar després, asseguts davant de la pantalla de l’ordinador.

És evident doncs que, en general, les innovacions tècniques tendeixen a fer-nos més fàcil la feina i fan innecessaris coneixements i habilitats que abans eren imprescindibles. Això, és bo sense reserves? És dolent sense remei? Els avenços tecnològics ens fan més eficaços però alhora més ignorants? Fa difícil de dir, la veritat. El que sí podem sospitar és que, sense remei, tot plegat provoca una constant redefinició tant del que és la fotografia com del que exigeix la seva pràctica.

No sé si un dilluns és el dia més adequat per convidar-vos a la reflexió i el debat, encara més d’un tema tant complex i que tant fàcilment desferma passions difícilment conciliables, així que procuraré concloure l’escrit de manera més relaxada i entretinguda. Per això, he triat un fotògraf que m’ha cridat l’atenció, pensant que veure fotos d’un autor que fa les coses ben fetes o com a mínim de manera diferent sempre resultat interessant. També haig de dir que l’he triat per que lliga amb alguns dels punts que he plantejat. De seguida veureu a què em refereixo.

Philippe Ramette, que es considera sobre tot escultor, construeix escenes físicament impossibles, manifestament surrealistes, en les que persegueix “racionalitzar el irracional”, com ell mateix diu. De manera semblant a com feia en Hitchcock, el propi Ramette apareix a les seves fotos en situacions on la gravetat no funciona de la manera a la que ens té acostumats. Una part de la singularitat de l’obra d’aquest artista és que no fa servir Photoshop per crear les seves increïbles escenes. Ho resol construint estructures hàbilment amagades que fan possible el més inversemblant. Independentment d’aquest particular mètode de treball, a mi m’ha agradat molt la seva feina. Gairebé de manera automàtica, m’ha fet venir al cap el nom de René Magritte, el pintor surrealista belga.

En qualsevol cas, espero que us resulti prou interessant la feina d’en Ramette i que us ajudi a començar la setmana amb un lleuger somriure a la cara. Ja posats a demanar, espero també que us animeu a expressar les vostres opinions al voltant de les idees que he intentat exposar. Espero els vostres comentaris!

A partir d’un fil que va obrir l’Isaac Atienza on mostrava unes fantàstiques fotografies de la Sagrada Família, d’ell mateix en va sorgir la idea de fer-hi una sortida fotogràfica d’EF.

Ell mateix també va obrir un segon fil on es va anar lligant la sortida. Aquestes dues fotografies que il·lustren l’article, són de la seva galeria de Picasa, on hi podeu veure la resta.

Finalment, i a falta de concretar el que es farà un cop acabada la visita, hem volgut posar-ho a portada per engrescar la gent a participar en aquesta propera activitat. El cost d’aquesta activitat, naturalment, és gratuït. L’únic que abonareu és el preu de l’entrada, que de manera individual surt millor que en grup i ho fareu a les mateixes taquilles. El preu de la visita són 13€ amb l’entrada al museu inclosa.

Per a la qüestió del dinar segur que no hi haurà problema per trobar un lloc adient per a tothom i ja es veurà quina activitat fotogràfica es pot fer a la tarda.

Per tant, quedem el diumenge dia 5 de febrer a les 9h del matí davant de les taquilles. Aquesta és l’hora que obren i així podem evitar les previsibles cues que es formaran al llarg del matí.

Podeu portar tot l’equip si voleu però no és permès d’utilitzar el trespeus, per tant ens les haurem d’enginyar si no tenim prou llum o si volem fer  exposicions llargues.

A partir d’ara volem donar més rellevància i difusió a les sortides i quedades, trobades temàtiques, sortides a exposicions  i a qualsevol de les activitats presencials que es venen fent al llarg de l’any i regularment a espaifotografic.cat.

Per aquest motiu varem engegar ahir mateix un nou calendari amb les activitats previstes a EF i que podeu veure a la dreta de la pàgina principal. Aquest és molt complert, amb informació, horaris, mapa de Google i preu de l’activitat. A més us podeu baixar les activitats directament al vostre Google Calendar. Ara toca anar-lo omplint de contingut. No costarà gaire, doncs com ja varem dir  hi ha moltes activitats previstes per aquest any. La propera: la calçotada, el 10 de març.

Dins del grup de les activitats presencials hi ha les visites a exposicions. El nostre objectiu és poder-ne fer regularment una o dues al mes, entre setmana. Pel tema de les sortides i exposicions, s’ha incorporat a l’equip de col·laboradors l’Olga Fuenmayor, que estem segurs que farà una gran tasca.

Esperem veure-us a tots i ens agradaria comptar amb cares noves. Així doncs, hi sereu benvinguts tots els que aparegueu el diumenge 5 de febrer. És una activitat oberta a tothom, coneixeu algú d’EF o no. Aquesta és una bona activitat per a presentar-vos, conèixer, aprendre dels que en saben més o compartir una estona amb gent amb les mateixes aficions.

Així doncs, fins al diumenge vinent!

Com cada divendres, a continuació un petit resum del que s’ha estat veient al fòrum  darrerament

• En aquest fil de la categoria Gent, persones i personatges, en Gothalo ens ensenya una paradeta a la fira de Nadal.
• En rafelvng ens mostra les vistes des del Castell de Mirany al fòrum Llocs, indrets i racons.
• A Llocs, indrets i racons el Josep ha penjat una instantània de la Damborrada de Donosti.
• La Sussss ha fotografiat unes de les primeres flors de l’any, que podeu veure a la categoria Bèsties, casos i coses.
• I a la mateixa categoria en Miquel Bohigas ha posat una fotografia d’un animal ben gros.

També hem anat parlant de:

• De mesurar la vostra habilitat colorimètrica.
• Del Photoshop ideal (o el que els clients pensen que fa).
• Dels propers tallers de Photoshop amb Lola Montserrat.

I recordeu, que a EF tenim força iniciatives en marxa, que potser us poden interessar:

• El Tema Setmanal.
• El Concurs Mensual d’EF
• L’Operació RAW
• Heu vist les Galeries dels usuaris d’EF? És fàcil crear la teva.
• El Fotomapa EF, una iniciativa per a geoposicionar les vostres fotos de viatges. per Catalunya.

• Vam continuar parlant de les càmeres de plaques.
• Vam recordar Pancho Villa i la Revolució Mexicana gràcies a les fotos de Casasola.
• Us vam explicar en què consistia la tècnica del Bromoli.
• I vam organitzar un taller amb Eduardo Momeñe. Recordeu que ara fem tres tallers de Photoshop amb la Lola Montserrat.

Fa pocs dies vaig passejar-me per Girona per provar un objectiu que m’acabava de comprar de segona mà. Les fotos que em van agradar més les vaig passar a blanc i negre, tot i que els colors brillaven com mai a la ciutat. Algú podrà dir que això és manipular la realitat: si el món és en colors per què mostrar-lo en blanc i negre?

Volia fotografiar una fulla que havia quedat atrapada en una tela metàl·lica, però just a tocar hi havia una altra fulla mig podrida. Vaig treure la fulla negra i vaig fer una composició amb la fulla solitària.  Algú podrà dir que això és manipular la realitat: si hi havia una fulla podrida per què l’havia de treure?

Anava a fer una foto en una casa abandonada, però com que l’interior era molt fosc, vaig haver de fer servir el flaix. Que ben il·luminada que va quedar la foto! Algú podrà dir que això és manipular la realitat: si la casa estava a les fosques, per què havia de fer que semblés clara?

Més d’una vegada he hagut de clonar uns maleïts cables elèctrics que m’espatllaven completament la foto. L’altre dia per exemple, era una església romànica. Algú podrà dir que això és manipular la realitat: si algú va fer passar els fils per davant de l’església per què els he de fer desaparèixer?

Revisant el disc dur, he trobat una foto que al seu moment havia descartat. És un paisatge prou bonic, però una zona del cel va quedar ben cremada. M’ha semblat que posant-hi una textura al damunt obtindria una bona imatge, i així ha estat: el resultat m’agrada força. Algú podrà dir que això és manipular la realitat: si la foto no m’havia sortit bé, per què maquillar-la?

Cada dia sentim a dir que els preus s’apugen i els sous s’abaixen, que s’apugen els impostos i es retallen els serveis, i els que manen diuen que això és el que convé per al país. Algú podrà dir que això sí que és manipular la realitat: si les coses van maldades per a la majoria, per què diuen que empitjorar-les és la solució?

Com es pot veure, aquest article no ve acompanyat de cap fotografia. Algú podria pensar que és per protestar per les mesures recents de capolar determinats serveis de la xarxa, o per demostrar que la tècnica de les retallades  també ha arribat al món virtual. Res d’això. Com que el contingut de l’article és gairebé tot pura ficció, no he trobat cap foto per il·lustrar-lo: jo no manipulo mai cap foto, faltaria més!

Algú podrà dir que aquest article és una manipulació de la realitat: si les coses són com són, per què no dir-ho obertament?

De pel·lícula, se n’ha fet, se’n fa i se’n farà. Però difícilment mai més no serà, la producció de pel·lícula, el fenomen econòmic que fou fa anys, quan per aquesta causa s’aixecaven grans complexos industrials i es generava una activitat econòmica al seu voltant equiparable a la de les grans produccions industrials del moment.

És per això que avui val la pena més que mai fer una ullada a un curiosíssim documental dut a terme el 1958, que mostra el procés de producció de la pel·lícula fotogràfica a la casa Kodak. Des de l’obtenció de les primeres matèries fins a la distribució de les populars capsetes grogues, la filmació ens mostra, no només uns processos de producció que formen part de la història, sinó també una manera d’entendre la indústria absolutament desconeguda avui dia, on encara tot es du a terme de forma mecànica, sense cap mena d’artilugi electrònic o, encara menys, informàtic.

El documental és en holandès, substitulat en anglès (però s’entén tot perfectament, encara que no us feu gaire amb els idiomes). Està dividit en dues parts, de nou minuts cada una i el podeu veure aquí:

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

(Por favor, abre el artículo para ver el archivo Flash o el reproductor.)

Ho hem llegit, entre d’altres llocs, a XatakaFoto.

La campanya va tenir molta repercussió i aquest mateix lema se’l va fer seu molta gent, volent dir que pretenien ser rigorosos en el que feien. Però sempre n’hi ha de massa llestos i fins i tot hi va haver qui el va utilitzar també com a reclam; recordo la furgoneta d’una empresa de neteja que portava escrit en lletres ben grosses “La feina ben feta no té fronteras” (sic) una auto-negació que deixava clar que el senyor de la furgoneta es posava la medalla, però el missatge se’l passava pel forro.

Doncs bé, ja hem arribat al futur i podem deduir que la campanya no va tenir gaire efecte, a part que alguns la recordin, doncs ara sembla que el lema hauria de ser més vigent que mai i caldria posar eficiència i qualitat per davant de moltes altres coses. Per si fos poc, la crisi no ajuda gaire i propicia que no es doni treball a qui millor ho fa, sinó a qui menys cobra i d’altra banda, les retallades afecten a cultura i ensenyament, que no sembla gaire bo per millorar el panorama que ens espera.

Sembla que primi la quantitat per sobre de la qualitat i per això de males pràctiques n’hi ha arreu. El web PS Disasters, del que n’hem parlat sovint n’és un bon exemple en fotografia, però podem veure faltes ortogràfiques en els titulars de text de la TV, errades en pòsters, revistes, anuncis, pàgines web…

Tot i això, encara hi ha marques que aposten per fer-ho bé. Algunes fan anuncis que valen fortunes, al darrera hi ha agències de publicitat, creatius, dibuixants, fotògrafs, ajudants, models, maquilladores, retocadors… Tot un desplegament de recursos, personal i diners per mostrar-nos un producte perfecte, un anunci rodó on descobrirem els avantatges d’aconseguir allò que tant ens fa falta i ho voldrem gaudir. Si a sobre de tot això, comptem amb la professionalitat del maquetador de la revista, diari o web, que situa l’anunci en un lloc on el text del seu voltant pot fer ressaltar encara més les qualitats del producte, client i anunciant encara estaran més contents. O així sembla que hauria de ser.

Però hi ha casos en que és ben bé al contrari, com aquest quadre de dalt, on encara que no hi hagi una errada com a tal, la deixadesa o l’apatia de qui ho ha fet, també afecta i molt el resultat final. Per tant, encara que ho vulguem fer bé i ser rigorosos, hi haurà casos en què també dependrem de la feina d’altres i llavors el resultat pot no lluir com caldria o potser fins i tot pot arribar a ser contraproduent.

Tots en fem d’errades i cap de nosaltres pensa que ho fa malament, però hem d’intentar fer-ho el millor que sabem i aprendre mentre ho fem. De fotògrafs també n’hi ha com el de la furgoneta, que es posen la medalla d’artista però no varen entendre el missatge, encara que aquest és un altre tema…

Per cert, cercant imatges per a aquest article he trobat una errada que no vull deixar d’incloure-hi, encara que té poc a veure amb fotografia, però és tant bona que fins i tot va sortir a la BBC.

És un cartell on diu que està prohibida l’entrada de camions a una zona residencial, en les dues llengües oficials de Gal·les (l’anglès i el gal·lès)

Fins aquí tot sembla correcte pels que no hi entenem un borrall de gal·lès i ens pugui passar per alt, però com que ara és molt senzill provar el que hi diu al traductor de Google, veurem que realment hi diu: Jo no estic a l’oficina en aquest moment. Envieu els treballs a traduir. Per riure, no?

Més val que tot plegat ens ho agafem amb una mica d’humor, que sinó…

Si en teniu més exemples, els podríeu incloure a la resposta i en fem una bona col·lecció )

La primera imatge és de la campanya original i sorprenentment no l’he trobada per Internet sinó que me l’ha enviada en Quim Dasquens. La darrera del cartell al blog de l’Higini Herrero, inspiració a Ateneu Popular i altres a Sant Google.

Convé tenir en compte també que hem previst un descompte progressiu en el preu dels tallers, de manera que apuntar-se a més d’un de cop resulta més econòmic. Òbviament, afavorim als titulars del Carnet d’Amic d’EF amb un descompte addicional. De fet, aquesta pot ser una bona ocasió per demanar el carnet!

Centrant-nos en el primer taller, el més proper, ens agradaria recordar-vos el temari que seguirà la Lola, amb les variacions que ella cregui convenients en funció de les necessitats dels assistents:

1ª taller (28 de gener). Iniciació al programa Photoshop CS5.

• Estudi de l’entorn de treball.
• L’arxiu digital.
• Barra d’eines i paletes.
• Gestió i revelat del Raw.
• Estudi de les eines de retoc i dibuix.
• Eines de selecció, de text, de pintura, degradats, clonatge…
• Tractament d’imatge amb l’ús de capes.

Com veieu, es tracta d’un primer nivell, de caire introductori, però que ens permetrà tenir un contacte inicial amb les eines fonamentals que es fan servir habitualment en el tractament de les imatges fotogràfiques.

Com ja varem dir, per assistir a qualsevol dels tallers d’aquest curs és imprescindible disposar d’un ordinador portàtil amb Adobe Photoshop instal·lat i funcionat correctament. Si voleu saber més detalls sobre aquest curs (preu dels tallers, dates, temaris, condicions, etc), trobareu tota la informació en la noticia on anunciàvem la convocatòria.

Resumint: encara hi ha places lliures i queda només una setmana pel primer taller. Això vol dir que els que encara us ho esteu rumiant (m’apunto, no m’apunto…) teniu uns dies per decidir-vos. Després, ja sabeu: qui gemega ja ha rebut!

Al web www.suncalc.net podem buscar l’emplaçament geogràfic que tenim per objectiu de fotografiar. Si fem doble-clic sobre el punt exacte se’ns hi desplaçarà el diagrama d’assolellament corresponent pel lloc, la data i l’hora actuals. A la part superior se’ns permet buscar un emplaçament concret i escollir una data. També hi ha una línia temporal amb un regulador que podem desplaçar per triar una hora en concret. El diagrama variarà el seu contingut depenent de la nostra elecció.

Segurament ja sabreu que a l’estiu el sol té un recorregut més llarg i que també agafa més alçada respecte a l’hivern. El dia més llarg de l’any és el solstici d’estiu (21 de juny) i el més curt el solstici d’hivern (21 de desembre). Els equinoccis els trobem a la primavera i la tardor i són els dies exactes on el dia i la nit duren el mateix. La figura A mostra el diagrama d’assolellament que ens ofereix SunCalc per Barcelona el dia del solstici d’estiu. La línia groga de la dreta és la direcció en planta dels rajos de sol a la seva sortida i la vermella de l’esquerra la direcció a la posta. La línia de color intermig entre aquestes dues és la direcció dels rajos solars per l’hora que tenim seleccionada. D’aquesta manera, sobreposat al mapa, podem saber si en cada situació tocarà el sol o no en una façana en concret, o quina direcció tindran les ombres. A la part interior del cercle també hi ha dues corbes. La més aprop del centre correspon amb la projecció en planta de tot el recorregut diari del sol pel solstici d’estiu, per això en la figura A correspon amb la triada. I la més propera al perímetre de la circumferència correspon al recorregut solar del solstici d’hivern. Qualsevol altra data estarà compresa entre aquests dos recorreguts extrems.

A la figura B veiem el cas del solstici d’hivern. Observeu com la projecció en planta de tot el recorregut diari del sol correspon ara amb la corba més propera al perímetre de la circumferència, que té un recorregut més curt ja que el sol surt més tard i es pon més aviat que a la resta de l’any. En canvi la figura C correspon a un cas intermig, concretament és el diagrama de l’equinocci de primavera. El recorregut solar està al mig, lluny dels dos extrems (solsticis). Aquesta representació en planta ens permet poder determinar gràficament la inclinacií vertical dels rajos solars, però personalment crec que no és massa pràctic.

Una altra alternativa més exhaustiva però que no es pot utilitzar on-line, ja que és un programa gratuït però que s’ha d’instal·lar, és The Photographer’s Ephemeris. El funcionament i l’interpretació és semblant però disposem de molts més paràmetres per analitzar. La figura D mostra l’aspecte inicial.

A l’esquerra hi trobem el mapa i la informació semblant a SunCalc , i a la dreta un calendari solar i lunar pel dia seleccionat i els dos anteriors i posteriors. Però si cliquem el botó de detalls de la part inferior dreta obtindrem molta més informació útil com es veu a la figura E.

Aquí hi trobem dades molt útils com l’azimut i l’altura mesurats en graus, sense necessitat d’haver-ho de calcular gràficament com passa amb SunCalc. I si aneu investigant hi trobareu un munt més d’informació interessant.

Amb tot això ja no teniu excusa per fer una bona planificació i saber preveure quin pot ser el millor moment per anar a fer cada fotografia en concret amb la il·luminació exacta.

• Estàvem preparant una trobada sobre càmeres de gran format a Vilassar. Us en recordeu?
• Us vam recomanar la traducció al català del Lightroom, gràcies a la feina d’en Quim Cubí.
• Vàrem parlar de l’eina definitiva per decidir si una foto és bona.
• Vam comentar una fotografia oficial amb il·lusió.
• I us vam presentar la, diguem-ne, sorprenent Sarah Small.

Cercant tresors amagats, m’endinso en la foscor dels espais abandonats per destapar-ne els secrets.
Entre teranyines i tímides llums que s’escolen per les finestres trencades, busco objectes castigats pel pas del temps per rescatar-los de la pols i mostrar-ne la bellesa; una bellesa tan fràgil com la del mateix silenci que l’envolta.I ara, després de molts anys restant en l’oblit, els converteixo en protagonistes de la seva pròpia història mentre intento capturar l’últim alè del misteri i la nostàlgia que es respira en els seus dominis.

Amb aquestes paraules l’Alícia Rius, una jove fotògrafa gironina de formació autodidacta, descriu la seva obra Abandoned places. Una obra que al llarg de dos anys podrà ser vista a diferents localitats de les comarques gironines. De moment ja ha visitat mitja dotzena de pobles i també va ser present a la mostra VISA OFF de Perpinyà de l’any passat.

Per parlar-nos d’aquesta exposició, de la seva visió de la fotografia, dels seus projectes i de moltes altres coses, l’Alícia ens ha contestat molt amablement la següent entrevista:

A la teva pàgina web no parles gaire de tu mateixa. Ens podries donar més pistes sobre qui és l’Alícia Rius?.

L’Alícia és una noia que sempre ha sentit molta curiositat per saber què guarda la gent a casa seva. Ja de petita em passava hores remenant els calaixos del despatx del meu avi en busca d’alguna coseta sorprenent.

Vaig estudiar Publicitat i Relacions Públiques i ara que m’he aficionat tant a la fotografia lamento no haver estudiat res del tema. Ara em toca aprendre pel meu compte i a marxes forçades, però m’ho passo molt bé. Vols saber alguna cosa més?

Doncs mira, ja que ho dius, mirant el teu currículum, sorprèn la quantitat d’ítems que hi surten en només dos anys escassos. Com t’ho has fet?

Doncs dedicant-hi moltes hores, sobretot moltes nits! Quantes hores de son perdudes…De totes maneres tal i com està el sector crec que hauria de fer més. A veure, estic molt contenta del que he assolit en menys de dos anys però ja se sap, si vols triomfar has de treballar moltíssim per aconseguir un bocí.

Com definiries la teva relació amb la fotografia? Com va començar? Hi havia antecedents a la teva família?

Al meu pare i a la meva tia, quan eren joves, els encantava la fotografia i també hi dedicaven molt de temps. Va ser per a mi el primer contacte amb la fotografia en B/N i el retrat. Més endavant,  quan anava a la Universitat, tenia una assignatura de fotografia analògica, però en cap moment hi vaig parar especial atenció ni em va atreure suficient.

El que sí que és cert és que sempre he anat amb una càmera digital compacta allà on anava i la meva habitació és un santuari de fotografies on hi ha tots els millors moments de la meva vida. Les instantànies sempre m’han donat molta energia i crec que és una forma molt bonica d’immortalitzar els records.

El moment decisiu en què vaig decidir començar amb la fotografia, de forma més “seriosa”, no existeix. Va sorgir de la necessitat de tenir una càmera més bona, que tingués més píxels i tota la pesca. No en tenia ni idea de res, però sabia que volia una càmera que em donés més joc quan anés de viatge. Va ser aleshores quan vaig decidir comprar-me la meva primera Nikon digital de segona mà. Vaig començar a fer fotos a tot allò que trobava a l’abast: arbres, textures, parets, ocells… tot el que és típic. Fins que un dia vaig trobar una masia abandonada. Vaig entrar-hi i en remenar entre els trastos, vaig tornar a sentir aquella sensació de quan era petita i buscava algun petit tresor.

Com pots veure, la meva relació amb la fotografia no ha estat un “amor a primera vista”, hem estat tontejant durant molts anys fins que al final vaig decidir fer el pas. Ara estem molt bé i cada cop me’n sento més enamorada.

La teva targeta de presentació és una diapositiva. Fas diapositives o n’havies fet? Com veus el retorn d’alguns fotògrafs als mètodes tradicionals? No has tingut mai la temptació de treballar amb una càmera de plaques per exemple?

Sí, la meva targeta de visita és una diapositiva tot i que mai n’he fet. Ha estat la primera vegada que ho he provat i és molt divertit. És com quan feies les fotos amb l’analògica i pensaves: a veure quin “xurru” en surt d’aquí!

Trobo fantàstic que alguns fotògrafs tornin a fer servir mètodes tradicionals. Pensa que el que importa és que no tots estiguem allà mateix. Segurament, els que tornen a l’analògic després d’haver estat al digital, tindran més idees o, si més no, hauran experimentat un altre mètode que ara podran combinar.

Les càmeres de plaques són precioses estèticament però prefereixo deixar-les en mans de gent que en sap de debò, he he!.

Al teu web, dius que el teu treball (fotogràfic) és una cerca de tresors ocults. Com els busques aquest tresors?

És una mica de tot: moltes hores de cotxe, sentir que algú parla d’un lloc, conèixer alguna persona que coneix algun lloc abandonat …

He trobat llocs de moltes maneres però el que més bé em funciona és col·laborar amb altres fotògrafs que comparteixen la mateixa passió que jo. No sempre és fàcil que et diguin on és “aquell” castell o “aquella” mansió. Has de demostrar que ets una persona seriosa i que respectaràs el lloc, i crec que les meves fotografies són un reflex de la meva actitud. Són llocs abandonats però això no dóna dret a ningú ni a saquejar-los ni a fer-los malbé. Són edificis que al seu dia van significar molt per alguna persona i nosaltres no som ningú per decidir com ha de ser el seu final. Jo entro, faig les fotos i en surto sense fer soroll. No vull mal karma.

Quan trobes un d’aquests tresors, com et planteges la seva “captura”, amb quins mitjans?

El primer que miro és la llum. Si no hi ha llum la cosa se’m complica molt, doncs treballo amb il·luminació natural. Si veig que l’habitació està tapiada o que el sol entra per algun altre costat, agafo aquell objecte i el moc fins a trobar-li un lloc ben bonic, que ressalti la seva bellesa. Quan acabo, torno l’ objecte allà on estava.

D’objectius en porto sempre 3: un gran angular 11-16mm, un 18-135mm i un 50mm, però casi sempre faig servir el 18-135mm, que em serveix molt per a tot.

Després, quan arribo a casa és hora de repassar les fotos amb l’ordinador. Aquí és quan arriben les sorpreses (no sempre bones): fotos borroses, o amb algun element que no havia de sortir, o mires la composició i no t’agrada o bé te’n recordes ara d’aquella foto que volies fer i que al final te’n vas descuidar per culpa de les presses. Fa molta ràbia. Tot i així, la post-producció ajuda molt, sobretot amb el tema de temperatura de color, que com que disparo amb RAW ja em preocupo després de trobar la millor. En aquests llocs abandonats has d’anar a la idea.

Parla’ns una mica del projecte Abandoned places.

El projecte va sortir una mica improvisat. En cap moment em vaig plantejar en què em volia especialitzar o si volia fer un projecte en concret. A rel d’aquella masia vaig adonar-me que no només m’agradava a mi el que feia sinó que li interessava a molta més gent . Aleshores vaig centrar-me en buscar més i més llocs abandonats per poder-ne fer reportatges.

Va ser amb una humil exposició a la Cellera de Ter (al cafè bar Ca L’Amadeu, on promocionen artistes) que vaig veure la bona acollida que va tenir el meu treball. Aleshores vaig decidir presentar-me al concurs que INSPAI organitzava per buscar el Jove Fotògraf del 2011 i vaig guanyar. El premi ha estat una exposició itinerant de 2 anys per tots els municipis de les comarques gironines i portar-me al VISA OFF de Perpinyà, el Festival Internacional de Fotoperiodisme; un gran luxe per a qualsevol fotògraf.

Paral·lelament he estat fent més exposicions amb altres temàtiques a altres grans ciutats com Barcelona i Amsterdam. La qüestió és no parar de fer coses…

A més dels llocs abandonats, on creus que també es poden trobar aquests tresors i on t’agradaria trobar-los?

Així de bones et diria qualsevol país exòtic: Cambodja, la Índia… Són llocs on és relativament fàcil tornar amb un bon material. Però si et sóc sincera, de tresors n’hi ha a tot arreu. És “només” qüestió de ser pacient, tenir ull i estar en el lloc adequat a l‘instant. precís.

Sinó mira a Cartier Bresson (1908-2004) o  Saul Leiter (1948-1960). Ambdós tenen fotos magnífiques sense moure´s de la ciutat. És una fotografia molt difícil, almenys per a mi. Capturar un moment únic és una cosa, però que a sobre commogui a milers de persones, això ja és diferent. És un tipus de fotografia que hi vull dedicar més temps, perquè hi ha molts concursos sobre aquest tema i perquè tothom té la ciutat a l’abast.

A banda d’aquest costat fosc, també tens un treball fotogràfic més lluminós: els paisatges. On et trobes millor, en l’obscuritat dels llocs abandonats o a plena llum de dia?

A l’obscuritat. És un altre món. El temps s’atura; és una sensació irreal. L’olor a humitat, a pols, a vell; el silenci, la fred, el cruiximent a de la fusta quan la trepitges, el misteri que tot ho envolta… Tot això no ho trobo a la llum. A la llum hi visc cada dia, és on passo la major part del meu temps i per això, quan m’endinso en la foscor, desconnecto. Com quan l’Alícia en el País de les Meravelles segueix al conill fins al cau i allà va a petar a un altre món. Doncs és el mateix per a mi. M’encanta, m’emociona.

Una altra raó de perquè m’agrada tant és per tot el treball creatiu que hi ha al darrera. Com quan vaig fer la sèrie dels cotxes abandonats: has de pensar com és la millor manera de fer una foto decent i això m’ha portat a fer molts invents en pla McGuiver. Sempre penso que hagués valgut molt la pena fer un making off del moment. Em va costar molt aconseguir el mateix enquadrament per a totes les fotos perquè si bé alguns cotxes no tenien la lluna de darrera i podia posar-hi el cap, a d’altres havia d’entrar jo a dins amb els bitxos (aranyes, vespes, ronya descomunal) i és clar, a sobre feia servir un gran angular i em sortien els genolls a l’enquadrament, així que m’havia d’arronsar com podia, però després l’enquadrament canviava. Al final vaig acabar fent un invent amb uns rajols, el disparador automàtic i una regadora que vaig trobar. Vaig tardar una hora i mitja per fer una foto bona, però va valer la pena.

Avui dia és freqüent que els aficionats a la fotografia organitzem quedades i sortides fotogràfiques, per compartir la nostra afició i els nostres coneixements. Si haguessis d’organitzar una hipotètica quedada amb fotògrafs (actuals o històrics), a qui convocaries, i a on?

És una pregunta molt difícil perquè n’hi ha tants! Però per començar, m’agradaria passar una nit amb Weege (1899-1968), un fotògraf de Nova York que es va fer famós per ser  el primer d’arribar a les escenes del crim, inclús abans que la mateixa policia! A sobre s’havia instal·lat una “darkroom” a darrera el seu Chrevrolet per poder revelar les fotografies al moment i ser el primer en vendre l’exclusiva als diaris. Crec que m’ho hagués passat molt bé!

M’encantaria poder acompanyar a qualsevol fotògraf de National Geographic… de fet pagaria per fer-ho! (ric…) Seria l’experiència més bèstia.

També seria genial poder veure compartir trucs de postproducció amb Rarindra Prakarsa. Adoro com treballa la llum.

No tindria preu poder fer una sortida amb Yan Zhang per fer fotografia de paisatge, és una passada! Les seves imatges són espectaculars.

Matt Stuart, perquè les seves fotos són tan senzilles com creatives i divertides. En té de genials i només se serveix de la ciutat. Fantàstic!

M’agrada molt el procés creatiu d’Angela Bacon. Les seves fotos són molt especials, plenes de doble significat.

A més del teu propi web, també ets present a flickr, facebook, Twitter, fas seguir un bloc per relaxar-te i un altre amb històries relacionades amb els teus projectes. Com valores la teva presència a aquestes xarxes socials?

Crec que és molt important tenir presència a Internet. Si no hi ets és com si no existissis. Gràcies al Facebook he aconseguit molt seguidors, els quals, al comentar en el mur o compartir links amb mi, els seus respectius contactes també veuen el que faig i així es crea un efecte viral.

També, i gràcies a totes aquestes plataformes (Flickr, Twitter…) és més fàcil fer contactes, compartir el que fem i trobar inspiració.

Quins moments fotogràfics que hagis viscut recordes especialment?

Moment emocionant: quan em van trucar per dir-me que havia estat seleccionada com a Jove Fotògrafa del 2011.

Moment per no oblidar: quan vaig conèixer en persona Steve McCurry, de National Geographic (el fotògraf de la famosa nena afgana).

Moment d’ensurt: quan estava sola fent el reportatge de “La torre encantada” (la història explica que hi ha l’esperit d’una nena que sempre plora), vaig sentir com des del pis de dalt queien moltes coses per les escales (com de ferro), quan la casa estava buida! Vaig demanar si us plau a l’esperit que NO es manifestés i vaig sortir corrents amb el cor fet un puny. Horrible, i això que no crec en els fantasmes!

Moment d’eufòria: quan vaig descobrir un lloc on guardaven tot d’animals en formol. D’aquí en va sortir el reportatge “El museu dels horrors”. Des de que havia vist unes fotos d’una universitat veterinària abandonada que anava boja buscant algun tema morbós i finalment el vaig trobar.

Moment d’orgull: quan la Fundació Vila Casas em va seleccionar com a finalista del concurs de fotografia i a més el Sr. Antoni Vila Casas em va comprar 2 obres per al seu fons d’art. És un honor!

Essent la teva professió actual la publicitat. t’has plantejat fer fotografia publicitària? T’agradaria que fos així?

Sí que m’ho he plantejat però em sembla que arribo una mica tard (sí, ja ho sé que “més val tard que mai”) però si ara comencés de 0 no tindria diners per poder fer el que faig i ara mateix la publicitat és el que em permet poder “esponsoritzar-me” la fotografia: viatges, revelats, exposicions, manteniment del web, participar en concursos… És una bestiesa el que costa tot plegat.

Quins projectes més immediats tens al cap?

Pel 2012 tinc algunes coses programades: l’Expo Abandoned Places que encara durarà fins el desembre del 2012, una altra exposició que ens prepara FOCO GALLERY (una exposició itinerant per Espanya amb les fotografies que vam fer uns quants espanyols pel Cercle Polar per capturar les Aurores Boreals), i una altra exposició al març en una galeria holandesa, però encara no sé quin tema faré.

També estic preparant les portades del llibre “Detrás de la triste mirada”, de Ricard Màgar. Un psicothriller molt interessant que veurà la llum el pròxim Sant Jordi. El seu autor, seguidor del meu treball, em va demanar que li fes dues portades per les dues primeres edicions. Tot un honor, la veritat.

També sóc una gran admiradora de Mark Ryden y de Nicoletta Ceccoli, els dos il·lustradors. M’agrada molt el que pinten i m’inspiren molt. Tinc algunes idees que em volten pel cap però com tot, necessito temps per gestar la idea.

Et vam demanar que escollissis tres o quatre fotografies per il·lustrar l’entrevista. Perquè has triat aquestes?

Perquè com tot artista, sempre hi ha alguna foto que és especial per a tu.

• LA SUITE -  Perquè la trobo poètica i romàntica. És del primer gran reportatge que vaig fer i no em canso de mirar-la. És com si encara tingués tanta vida… Abandonada, però sempre li entra llum per la finestra, com si encara hi hagués esperança.
• RENAULT - És de les meves preferides i la preferida de molts. M’agrada perquè sempre que la miro penso: com coi ha anat a petar un cotxe al mig del bosc? D’alguna manera em recorda molt a LOST i a sobre, per aconseguir aquesta foto les vaig passar “putes”. Una lluita sense pietat amb ortigues, cucs, aranyes i fil ferros rovellats que envoltaven tota la zona. Em vaig fer mal i vaig ratllar molt la càmera, però quan vaig veure el resultat, em van passar tots els mals.
• 6 SOULS - Perquè sembla treta d’una pel·lícula de Guillermo del Toro. Aquell orfenat estava tot vandalitzat i ocupat, excepte aquella habitació. És com si d’alguna manera tothom respectés aquell espai per por. Quan vaig fer la foto era de dia, però tenia els pèls de punta i el cor m’anava a mil per hora. Estava patint per tot, tenia una sensació molt rara i encara ara quan la miro, recordo el neguit que vaig sentir. Dec ser una mica “massoca” que m’agradi tant, no?
• MÀQUINA D’ESCRIURE -  Perquè com moltes de les fotos que faig, sembla com si la història que s’estava escrivint hagués quedat a mitges, en punt mort i em pregunto: com hagués acabat? La incertesa m’atrau, és misteriosa, com la foto.
• XERINGA - Quan vaig entrar a la fàbrica dels fils, vaig trobar un edifici que era la zona de cures i allà vaig trobar aquesta xeringa.  El primer que em va venir al cap va ser que abans preferiria aguantar el dolor a que algú em toqués amb aquella bèstia. Sembla treta d’alguna pel·lícula de terror! Així que vaig decidir posar-hi una papallona (morta) al costat per tal de contrastar. El resultat em va agradar molt, fins al dia d’avui.

Coneixies espaifotografic? Què t’ha semblat?

No el coneixia però em sembla una molt bona web, especialment pel fòrum. Tot el que sigui motivar a la gent a participar en discussions, a compartir fotografies, etc. sempre està molt bé. Gràcies per fer-me´l conèixer!

Quina pregunta que no t’hem fet t’hauria agradat contestar?

Crec que és una entrevista molt complerta i molt ben preparada, així que res!

Doncs res, des d’EF agraïm sincerament l’interès de l’Alícia per contestar les nostres preguntes i li desitgem un futur ple de tresors ocults i de bones fotografies.

Enllaços sobre Alícia Rius:

• Pàgina web: Alicia Rius photography
• Bloc: bla bla bla
• Històries relacionades amb les seves fotos: Les històries
• I també:  flickr  facebook  Twitter

I continuant amb el debat que en Pep va obrir, voldria afegir-hi que em sembla que el problema és que hi ha gent que es pensa que ser fotògraf professional és fer fotografies i vendre-les. Va, home, va!

Si algú vol viure de la fotografia, el que ha de fer és començar a pensar econòmicament. Ha de tenir clar que ell mateix és la seva pròpia empresa, i que per tant no sobreviurà sense departament de màrqueting, sense departament comercial, sense departament d’I+D, sense departament d’atenció al client… El fotògraf professional ha d’anar a buscar el client, oferir allò que com a fotògraf professional només ell pot oferir, i fins i tot innovar i avançar-se a altres fotògrafs professionals. Ha de saber veure quan un producte ha deixat de tenir mercat, o pot deixar de tenir-lo a curt o mig termini. I ha de tenir clar que potser el producte no és només “fer fotografies”: potser cal experimentar nous formats, nous suports, nous usos… Ha de tenir un pla d’empresa i, si veu que el seu model d’empresa no funciona, atrevir-se a canviar-lo. El fotògraf professional és aquell que respon a la demanda i, si està coberta, en sap generar de nova. Que busca nous perfils de client que potser fins ara mai no s’havien plantejat comprar fotografia.

Sí, sempre és més fàcil queixar-se que els diaris ja no contracten fotògrafs i que fan fer les fotos als redactors, o que les fotografies de stock es paguen malament. A voltes oblidem, però, que ningú no està obligat a comprar-nos les fotografies. I que és feina del fotògraf demostrar que la seva tasca és necessària.

A vegades ens pot semblar que en fotografia ja està tot fet, i que potser és una activitat que ja no té marge per a la rendibilitat econòmica. Que com que tothom porta a sobre una càmera, ni que sigui la del mòbil, i com que la tecnologia compensa la ignorància, ja no hi ha lloc per al fotògraf professional. Però precisament la història ens demostra que s’han creat grans vies de negoci en àmbits on semblava que la innovació ja no era possible, que eren sectors esgotats. Com comentava l’economista Sala i Martín en una entrevista recent, “(…) la innovació ha d’aparèixer en tots els sectors. L’home que més diners ha guanyat d’Espanya ho ha fet amb el sector més antic de la història, que és el tèxtil, innovant, restructurant l’empresa i inventant Zara. (…) Més exemples: en el cafè, Nespresso i Starbucks; en el circ, quants anys fa que hi ha circ? Doncs un saltimbanqui que feia malabars als semàfors s’inventa el Cirque du Soleil eliminant els lleons i cercant una altra mena d’emocions. Tothom ha d’innovar”.

I una manera d’innovar és, precisament, fixant-se en altres sectors, altres àmbits, mirant de conèixer altres experiències positives d’innovació que ens puguin inspirar en la nostra tasca. És per això que vull acabar l’article recomanant-vos un llibre. Un llibre que, d’entrada, no té res a veure amb la fotografia, però que serveix per a reflexionar sobre la innovació, i això sí que ens pot ser molt útil si ho volem aplicar en la fotografia. Porta per títol Fet a casa, i ens explica diversos casos d’empreses catalanes que, davant el dilema de tancar o no tancar el negoci, van optar per innovar, i els va anar bé. Això sí, apostant per noves estratègies amb creativitat i valentia:

Fet a casa. La innovació a les empreses catalanes.
Ramon Aymeric
Viena Edicions, 2008

En podeu trobar la ressenya seguint aquest enllaç.

La famosa expedició comandada pel capità de la Marina Reial Robert Falcon Scott (la cinquena ja de l’Imperi Britànic per aquelles terres) va ser diferent de la dels noruecs en molts aspectes. Tots dos tenien com a objectiu principal ser els primers a trepitjar el Pol Sud. Però Scott, a diferència d’Amundsen (molt més experimentat i pragmàtic), va organitzar el viatge en la línia de les anteriors expedicions, pensant també en l’exploració i la recerca científica.

Possiblement Scott no va preparar el seu periple pel gel antàrtic com una cursa pel fet d’ignorar que li apareixeria un rival: El noruec, que oficialment anava a l’Àrtic, va fer públic que volia conquerir el pol Sud quan ja havia salpat cap a l’Antàrtida. Els britànics van assabentar-se de la notícia quan van fer escala a Melbourne.

Ja anys enrere el mateix Scott o Ernest Shackleton en la seva expedició havien estat a una latitud més propera al pol que ningú abans. Però també havien recollit un munt de dades i mostres, i cartografiat el terreny. De la mateixa manera, l’Expedició Terra Nova, que és com es coneix popularment aquesta expedició (en honor al nom del vaixell amb què hi van arribar) va tenir com a objectiu la recerca i l’exploració, alhora van anar més ben preparats que les anteriors, per tal d’assolir, aquest cop sí, el pol Sud.

El primer problema que va haver d’afrontar Scott va ser el finançament. Venia d’una època en què les grans nacions lluitaven per conquerir els espais buits a mapa, però la imminent Guerra Mundial, feia que es destinessin cada vegada menys diners a l’exploració i més a la producció armamentística. Tot i ser una iniciativa privada, el govern va aportar la meitat del pressupost. Scott va haver de moure’s i fer moltes campanyes per a aconseguir l’altra meitat. Només l’esforç i les idees que van tenir per a aconseguir patrocinadors ja mereixen un premi a la creativitat i la imaginació.

I com que una (bona) imatge val més que mil paraules, per tal de vendre la idea i obtenir el finançament per a emprendre el viatge, Scott va fer-se amb els serveis del fotògraf Herbert Ponting. Ponting preferia fer fotos amb plaques de vidre per la seva qualitat, superior a la de les joves pel·lícules (inventades 20 anys enrere). També va dur un autocrom (que els fidels seguidors d’espaifotografic ja sabran què és, oi? ) amb el qual va obtenir imatges en color. I, fins i tot, un Cinematògraf. Volien fer servir les imatges i el metratge que obtindrien durant l’expedició en conferències per a cobrir les despeses.

Els diners eren necessaris per comprar i reformar el vaixell Terra Nova, pagar els 65 homes que es va endur (entre militars i membres d’anteriors expedicions a l’Antàrtida) i adquirir el material, que tampoc va ser barat. Per exemple un dels membres va anar a Sibèria a comprar una trentena de gossos i una vintena de cavalls. Fins i tot es van emportar tres vehicles eruga motoritzats.

L’expedició va sortir de Cardiff el juliol de 1910 i va arribar a l’Antàrtida, el gener de 1911 (en ple estiu austral). Van patir diversos contratemps (van estar a punt d’enfonsar-se en una tempesta, van topar amb un iceberg, van quedar embarrancats al gel…) que els van provocar la pèrdua de temps, carbó i cavalls. Van dedicar aquell primer estiu a treballs científics així com també a deixar aliments en punts del camí que seguirien l’any següent.

Aquell estiu un grup de britànics va arribar al campament noruec, més ben situat que no es pensaven. Tot i això Scott no va voler alterar els seus plans. Durant l’hivern, al seu campament, van seguir amb la feina de recerca alhora que preparaven el viatge al pol.

L’experiència i la informació recopilada en els anteriors viatges a l’Antàrtida van ajudar a planificar l’expedició d’Scott, que seguiria la mateixa ruta que la de Shackelton: travessar la barrera de gel de Ross i remuntar la serralada Transantàrtica per la glacera Beardmore fins a l’altiplà. El 13 de setembre de 1911, 16 homes van sortir en direcció a la glacera (la resta seguien amb les seves tasques científiques), un cop allà sacrificarien els cavalls per tenir més provisions i pujarien a pes el material per la glacera. Novament la mala fortuna els va jugar diverses males passades. Els vehicles es van espatllar i van haver d’arrossegar més de 300 kg al llarg de 250 km per la barrera de gel, perdent temps i forces. Una tempesta els va retenir cinc dies acampats, consumint provisions que havien de gastar durant el viatge. La tempesta va acabar el 9 de desembre, tenien per davant la part més dura del trajecte (la glacera i l’altiplà) i Amundsen arribaria al pol Sud cinc dies després. Però ells, naturalment, no ho sabien.

Una dotzena d’homes van recórrer la difícil glacera Beardmore. La resta van tornar com a equip de recolzament per preparar els dipòsits amb provisions per a la tornada dels altres. Conforme anaven avançant, Scott decidia quins homes seguien endavant i quins grups anaven tornant enrere per les tasques de suport per la tornada, fins que finalment van quedar els famosos Scott, Evans, Wilson, Bowers i Oates. No sense problemes, el 9 de gener de 1912 van assolir el punt més meridional assolit per Shackleton. Una setmana més tard, a un dia de distància del pol, van trobar una tenda amb bandera noruega. No hi havia res a fer i ho certificava Scott al seu diari: The worst has happened. El 17 de gener de 1912 (avui fa cent anys) van arribar al pol Sud on feia un mes que els esperava el Polheim: la tenda amb la bandera de Noruega que Amundsen i els seus havien aixecat el 14 de desembre. Dins hi havia provisions i la famosa nota d’Amundsen per a Scott.

A més dels contratemps patits, els mitjans triats per Scott tampoc van ser els millors. Els cavalls arrossegaven més pes que els gossos, però en proporció necessitaven molt més aliment (que també calia transportar, clar). A més, es van trobar que els cavalls transpiraven molt més i la suor se’ls congelava, i els gossos s’enfonsaven molt menys en la neu. En comparació, el viatge d’Amundsen havia anat com la seda, malgrat tot.

Sense temps per refer-se de la decepció, l’endemà van emprendre la tornada. El fred es feia insuportable i els costava trobar els dipòsits de provisions. Amb tot encara es van aturar a recollir mostres geològiques (més quilos que haurien d’arrossegar). Al fred se li va afegir la desnutrició. Evans va morir el 17 de febrer, quan encara es trobaven baixant per la glacera. A la barrera de gel de Ross la meteorologia es va fer encara més adversa i, al fred i la desnutrició se’ls van afegir la deshidratació i l’escorbut. Tot plegat els feia avançar molt lentament. Coincidint amb el seu aniversari, el 17 de març, Oates, qui feia dies que convivia amb una gangrena al peu que el feia anar encara més lent, va sortir de la tenda i va desaparèixer, sacrificant-se pel bé de la resta del grup que en tot moment s’haurien negat a abandonar-lo.

Scott, Wilson i Bowers van continuar endavant enmig de la tempesta fins que, tres dies després, un intensíssim torb amb forts vents i temperatures extremes els va impedir avançar un quilòmetre més… i només estaven a divuit del proper dipòsit de provisions. El 29 de març Scott escrivia les darreres paraules al seu quadern de bitàcola: Perseverarem fins al final, però ens estem afeblint i la fi no sembla lluny. És una llàstima però crec que no puc escriure més.

La proximitat de l’hivern austral va impedir els homes de la base anar-los a buscar i fins el 12 de novembre d’aquell any no van trobar els cadàvers i el diari.

Tant de dramatisme va fer que, a ulls dels britànics, fossin considerats uns veritables herois. Per la resta del món també, evidentment, però la resta del món no volia ignorar que els noruecs ho havien fet millor. Desgraciadament, la tragèdia els va donar més fama que la que haurien aconseguit arribant primers al pol Sud.

El llegat científic de l’expedició, però, és immens. Van fer estudis de magnetisme, meteorologia, biologia, geologia, geografia, cartografia… fins al punt que van descobrir quatre-centes espècies animals noves! Però quan es van aturar a recollir mostres tornant del pol, van trobar una de les coses més importants que havien anat a buscar a l’Antàrtida: fòssils de Glossopteris indica, un vegetal de fa centenars de milions d’anys també present a Àfrica i Sud-amèrica, fet que demostrava definitivament l’aleshores controvertida Tectònica de plaques.

Tornant a la fotografia, quan es van trobar els cossos ja havien sorgit les discussions sobre qui posseïa els drets sobre les fotos. Després de 2 anys les fotos es van retornar a Herbert Ponting. Després de la seva mort (1935) les va comprar una agència i no fa gaire van acabar apareixent en una subhasta. Les fotografies s’havien desintegrat i només se’n conservaven les diapositives.

No fa gaire, a la Galeria Atlas de Londres, hi havia l’exposició “Les fotografies perdudes del Capità Scott“, un recull de fotografies inèdites de l’expedició. Ara les podeu veure al web de la galeria (heu de clicar a past exhibitions del menú superior).

Ah! L’Albert Bosch (de l’expedició de catalans a l’Antàrtida de què parlàvem en l’article anterior) va arribar al pol Sud el passat 4 de gener. Enhorabona!

En aquesta mateixa línia estan els que es queixen de la utilització de fotografies per part d’altres de forma gratuïta. És el cas d’en John Mueller, que va penjar fa uns dies una imatge a Flickr que es deia This Image Is Not Free. El preu que li posava era de 6.612$:  12$ pel combustible per anar fins a Solromar, Califòrnia, 2.500$ per la càmera, 1.600$ per la lent, 210$ pel filtre de densitat neutra, 200$ per l’adaptador de lents de gran angular, 130$ pel trípode i 60$ pel disparador remot, 200$ per la seva còpia de Lightroom, un ordinador de 1.200$ i 500$ del PS.  6.612$ en total per prendre aquesta fotografia. És evident que el càlcul no és correcte, però no us quedeu amb l’anècdota, en tot cas està clar que ell justifica unes despeses i les repercuteix en el producte acabat.

En John explica que quan una revista, lloc web o corporació demana l’ús de la seva fotografia a canvi d’una mica “d’exposició”, equival a dir elegantment “sense pagar per ella” i suposa una falta de respecte per la feina i l’equip que el fotògraf ha d’invertir, a més de que amb “l’exposició” difícilment un fotògraf pugui menjar. John Mueller ho compara amb anar a un restaurant i demanar al cambrer si ens deixa menjar de franc a canvi de que li fem bona propaganda.

Al dia següent i sembla que en resposta al primer, un altre fotògraf, en Tristan Nitot, va penjar una fotografia de títol: This Photograph is free. Va decidir penjar-la com a Creative Commons, convidant a tothom que la utilitzi en qualsevol mitjà i sense cap límit més que una simple cita d’autor.

En Tristan ho argumenta així: No em penedeixo de regalar aquesta fotografia a gent que no conec. M’ha costat diners realitzar-la, però m’ha donat més a canvi, perquè la vaig deixar disponible per a tothom en comptes de deixar-la amagada en el disc dur. Si vols utilitzar-la, fes-ho: prefereixo veure el meu treball reutilitzat que oblidat. M’he adonat fa molt de temps que en un món on tothom té càmeres, molt de temps lliure i eines de publicació fantàstiques, no hi ha gaires possibilitats de fer diners prenent fotografies.

La postura del primer és ben lògica, només demana el preu que creu que tenen les seves imatges i que no les hi agafin sense passar per caixa. Però, que me’n dieu de la del segon? No és menys cert que si ho valorem segons la llei de l’oferta i la demanda poc ha de valer si hi ha milions de fotografies igual que aquella. Per tant, l’home prefereix que s’escampi i potser si algú hi ensopega i li agrada, veu el nom de l’autor i potser d’aquí en surt alguna cosa.

Tot això està molt bé, però el que cal és diferenciar-se de la resta per poder ser vist. En aquest cas els dos seran més vistos per la polèmica que no per les fotografies i no sé tampoc si val massa la pena.

Al contrari del que hauria de ser i en comptes de buscar nous camins, la majoria el que fem és seguir imitant als que pensem que ho fan bé. Això en el paisatge és especialment evident i és el que em passa amb aquestes fotografies: no m’agraden perquè les he vist tantes vegades… Especialment la primera. Quan se li dóna valor a una fotografia només pel fet que no es podia fer fa vint anys i la seva màxima dificultat és matinar per fer-la o potser aconseguir que ens diguessin on era la Cala dels Collons, o inventar-nos un prosa per divinitzar el moment… Com podem anar bé? I llavors volem que la fotografia es valori… Si som nosaltres que no la valorem!

M’ha vingut al cap aquella frase del Machado que deia: Solo el necio confunde valor y precio.

Allò realment important és que nosaltres valorem el que fem i fer-ho el millor que puguem, però per a nosaltres, no de cara als altres, i aquesta serà la manera de que els altres també arribin a valorar-ho.

Per cert, ho hem llegit a Altfoto i tampoc hem demanat permís al primer fotògraf, però espero que ens disculpi i si la seva intenció era obrir debat, doncs nosaltres, des d’aquí, l’haurem ajudat.

Editat: Acabo de veure que l’Oriol Alamany ha obert un fil a FB on es veu una conversa en la que un restaurant li demana a un músic la seva música sense remuneració i la resposta d’aquest es molt bona. Cada cop hi ha més morro, a la fotografia passa i a la música es veu que també.