No és aquest el cas del jove fotògraf francès Baudouin (Reims, 1977), que es planteja els seus retrats d’una manera ben diferent.

En els seus retrats, l’ambient que envolta al subjecte és tant important com el propi personatge. De fet, l’escenari on se situa cada personatge ens diu més sobre la seva personalitat que el propi retrat en si mateix, convertint-lo en una mena de biografia del subjecte. Ho veureu clar si repasseu el seu web.

Baudouin reconeix influències de Martin Parr, Henri Cartier-Bresson i Eliott Erwitt,   i li agraden fotògrafs com Harry Guyaert, Arnold Odermatt, Guy Bourdin, Alberto Garcia Alix i Shoji Ueda.

Parlem d’aquest darrer. Shoji Ueda (1913-2000) fou un fotògraf japonès que va desenvolupar una obra mol personal, sense moure’s pràcticament de la regió de Tottori, prop del Mont Fuji, on va néixer.

Les seves fotos primerenques recullen els elements visuals del seu entorn més proper que l’acompanyaran al llarg de tota la seva obra: les dunes de la seva regió natal.

Més endavant, quan descobreix l’obra avanguardista de Man Ray, Kertesz, etc. A la revista anglesa Modern Photography, comença també a experimentar fent distorsions amb l’ampliadora, solaritzacions, barrejant les imatges fotogràfiques amb elements gràfics.

La guerra però va interrompre aquestes experimentacions i la seva carrera. Quan la va reprendre, va tornar a les seves dunes i als seus personatges, per bastir, ara sí, una obra ben original i diferent.

La seva primera foto realment personal fou la foto de les quatre nenes que reproduïm. Situades sobre la línia baixa de l’horitzó, cadascuna mirant al seu aire  en una direcció diferent, Ueda trenca amb aquesta foto  amb les regles clàssiques de composició. Aquesta manera de situar els personatges i els objectes esdevindrà el segell personal d’Ueda.

Les seves fotos tenen un toc de misteri, on la fantasia i la poesia, sovint amb un toc d’humor,  ens poden fer pensar en algunes pintures de René Magritte. No en va l’han catalogat també com un fotògraf surrealista.

Malgrat els seus èxits, Ueda no va deixar de considerar-se un fotògraf aficionat, tal com també ho feia Jacques Henri-Lartigue, a qui Ueda reconeixia com el seu mestre absolut.

L’any 1995, cinc anys abans de morir,  es va inaugurar a Tottori un museu dedicat a la seva obra, des d’on, a més, es pot gaudir d’una magnífica vista del Mont Fuji.

Malauradament, al web oficial d’Ueda no hi he pogut trobar cap imatge, amb la qual cosa per conèixer la seva obra amb més extensió no hi ha més remei que recórrer al cercador.

• A París hi havia una exposició de fotografies d’Agustí Centelles l’exili al Jeu de Paume.
• Fa un any apareixia una llista amb els blocs de fotografia més populars.
• La pel·lícula Kodachrome tenia els dies comptats.
• Vam veure com s’ho fan alguns per fer fotografies aèries des de terra.
• Vam entrevistar l’Hugo Rodríguez.
• La fotografia en què Einstein ensenyava la llengua es va subhastar per un bon grapat de calers.
• Vam publicar un article de Juan Pablo Navarro sobre la fotografia nocturna de llarga exposició.

Aquesta foto té preu: 74.324 dòlars que, al canvi, són poc més de 53.700 euros. Els nordamericà David Waxman, col·leccionista d’importants llibres en la història de la ciència i autògrafs de científics, ha pagat aquesta xifra a RRAuction.com que la va a posar a subhasta el passat dia 18 de juny.

La fotografia va ser feta per Sasse, l’aleshores fotògraf de la United Press International, l’any 1951 després de la celebració dels 72 anys del científic. En posar davant les càmeres dels fotògrafs Einstein va ensenyar la llengua.

Tot i que a la dedicatòria hi diu que aquest era un gest dedicat a la humanitat, Bobby Livingston, de RRAuction.com, assegura que Einstein treia la llengua al Perill Roig posterior a la Segona Guerra Mundial, també conegut com a cacera de bruixes o maccarthisme.

Dos anys després de ser feta la fotografia, quan el senador Joseph McCarthy dirigia les compareixences de funcionaris de l’administració nordamericana sospitosos de simpatitzar amb el comunisme, en plena guerra freda, el Premi Nobel de Física va agafar una de les 9 còpies que tenia de la fotografia i la va dedicar i regalar al periodista i amic Howard K. Smith, de qui admirava el seu treball.